Amb el bescanvi, però, s’introduí un altre nou element en la vida tribal; i, impossible com és de traçar la influència primerenca d’aquest factor purament material i econòmic en el creixement de la societat humana, sembla gairebé segur que ací, després d’un control més gran de l’home del poder de produir riquesa d’ús, tenim la causa que els altres grans canvis estenen durant segles. Les formes rudimentàries de bescanvi són prou curioses. Cap intent seriós, pel que sé, s’ha fet per tabular-les. Apareixen al principi com una mena de «furt permès», exercit mútuament pels caps de les tribus. Un cap, electe o hereditari, que visita el cap d’una altra tribu amiga, veu un article, útil o decoratiu o letal, que necessita per finalitats de la seua tribu o, possiblement, per gratificació personal. Això ho demana com a regal. El regal per costum mai no és refusat. En una data posterior el donador exerceix al seu torn el dret a sol·licitar, en tota plena companyonia tribal, quelcom que, de manera similar, li fa il·lusió, o creu que és un regal desitjable que demanar per als seus companys de tribu. A mesura que la riquesa creix i la varietat de producte augmenta, sovint segueix la baratada. En tot cas, no hi ha diners, ni cap mitjà de valorar els productes respectius que cadascú desitja d’adquirir en certs termes de l’altre per a l’avantatge comú de les dues tribus. La pura baratada d’aquesta manera comporta força regateig, però no necessàriament cap acumulació personal de riquesa. Això, però, hi segueix, probablement en el primer cas en les mans dels caps que realitzen un bescanvi tribal. Una de les formes més primerenques d’aquesta propietat privada consisteix en esclaus en la captura per a la tribu dels quals ha estat instrumental la perícia superior del cap electiu en la direcció o el coratge en la guerra. Ací començaria el nou element de propietat absoluta en favor de l’home, l’heroi en la guerra i organitzador extern de la victòria, tan en front de la dona, l’agent de pau i la senyora de la llar. Una revolució en el gentilisme de fet!
Per molt que puga ésser, és pràcticament segur que en l’estadi superior de la barbàrie, coincident en l’hemisferi oriental amb el desenvolupament de la producció ramadera, el creixement del bestiar i la descoberta del ferro, que lentament, molt lentament, substituïa tan la pedra com el bronze en l’oferta d’eines i armes de tribus o caps en la guerra i en la pau, que esdevingueren amos rics de propietat privada, notablement d’esclaus. Aquesta propietat donà, primer a la tribu, i després a l’individu que la posseïa, els mitjans de gaudir d’una posició millor que la que podia assolir abans, així enfortint els homes per a la guerra. Però ço que era encara més important, els esclaus fornien un excedent constantment creixent per al bescanvi. Les posicions del posseïdors, doncs, afermaven d’aquesta manera la propietat privada més i més contra la possessió comunal. L’herència d’aquesta propietat esdevingué una qüestió seriosa.
Els drets de la gens i els agnats de la banda femenina no pogueren permanentment sostindre els propis lligams envers els lligams més estrets de parentiu que començaven a existir entre un pare i els seus fills. En la família de grup i la família de parella laxa les dones sostenien la llar, la descendència era referida a través de la dona i no a través de l’home, amb la successió regulada en el mateix sentit. Però la família monògama estricta, fortificada per l’augment de riquesa i la propietat privada d’aquesta riquesa, transformà i revolucionà tot el sistema gentil. La mateixa gens no alterà la seua pròpia constitució, tret que el sector masculí assumí, tant en la llar com en els afers externs, la posició dominant. La igualtat desaparegué en la família. La igualtat desaparegué en la tribu. La democràcia i el control públic permanent no podien continuar allà on la igualtat de condició i de riquesa havien deixat d’existir. La democràcia i el control públic permanent no podrien continuar allà on la igualtat de condició i de riquesa ha deixat d’existir. Amb el reconeixement de la supremacia de l’home en la llar, i l’herència a través seu cap als seus fills, l’antic ordre canvià completament en relació a l’estatus de la dona. Ella, amb el curs de temps, bé per acord o per rapte, abandonava la pròpia gens, i entrava, coma dona estranya, en la gens del marit, l’ordre de la qual esdevenia el seu ordre, i els tòtems i deïtats de la qual esdevenien els seus tòtems i deïtats.
L’avenç econòmic sota el gentilisme, mitjançant l’esclavatge, bescanvi i la institució de la propietat privada a una escala relativament gran, fou doncs instrumental en conduir cap a la civilització tal com la coneixem. Una revolució social estupenda de fet! La més gran, com ja s’ha dit, mai coneguda en la història de la raça humana. Ací comença la diferenciació crucial de la tribu i de la unitat gentil de cadascú per a tots i tots per a cadascú en els interessos conflictius dins de la mateixa dita comunitat, que més tard produiria aquella anarquia social i econòmica de la competència, l’antagonisme de classes i l’opressió de la majoria, tant de dones com d’homes, que reconeixem com a civilització moderna.
Per tal de seguir el fil per eixir del laberint d’aquests desenvolupaments inconscients ens hem d’elevar a prou altura per damunt dels molts obstacles que l’investigador troba des de terra, i descobrir la pista que condueix a una apreciació intel·ligent de tots els voltants. Encara així, no hi ha encara cap possibilitat de verificació en el punt crític. Ningú no pot dir amb confiança: «Ací la societat gentil desaparegué; ací la propietat privada esdevingué dominant; en aquest punt les relacions sexuals es modificaren completament, i l’home esdevingué l’amo posterior de la propietat privada de la tribu i de totes les disposicions tribals relacionades». El progrés de la família i el creixement econòmic que l’acompanya fou continu, independentment de les idees anteriors de la massa dels membres de la tribu i dels seus esclaus, quan l’esclavització de captius esdevingué la norma.
L’estadi d’avenç que oferí la més clara demostració de la nova tendència fou el període pastoral a Àsia i a la frontera europea abans referida. Alguns han anat prou lluny com per assumir que aquesta fou la primera gran divisió – és a dir, la divisió de les tribus ramadera i pastorals de les altres del mateix nivell de barbàrie que continuaren dedicades als antics mètodes de producció d’aliments. Era molt més fàcil i més avantatjós capturar, domar i criar animals que caçar-los i matar-los. Els animals domesticats augmentaven per ells mateixos, amb poca supervisió, allà on hi havia prou pastura i el clima era favorable.
Tribus senceres de diversos homes es dedicaren a aquest desenvolupament sistemàtic de ramats i bestiar. Esclaus tribals els ajudaven a estendre el camp de producció en tots sentits. Produïen més i millors aliments amb aquest mètode de pasturar ramats que els altres membres de la tribu. No tan sols això, sinó que esdevingueren posseïdors de productes molt diferents dels que disposaven anteriorment. Totes les necessitats per a un nivell de vida superior creixien al voltant llur. Produïen abundantment allò que volien per a ells mateixos i un considerable excedent que augmentaven amb el temps. Tot allò que vaques, ovelles i cabres podien suplir aquestes tribus ho tenien en gran quantitat, a més de tota la carn que requerien, i més encara. Pells, llana, béns teixits, llet, formatge i similars ho podien bescanviar ara pels articles que desitjassen, sense el menor risc de fer curt o de patir caresties; així doncs la baratada, que abans responia a necessitats puntuals, esdevingué gradualment sistemàtica. Primer a través de caps tribals electes i després a través dels caps de les llars que es desenvolupaven en amos de ramats amb esclaus com a part de la propietat privada a la llur disposició. Des d’aquest punt fins a l’acumulació de riquesa en mans individuals no hi havia un pas massa gran. Tan habitual es va fer la baratada que calia un instrument de bescanvi, i esclaus i el propi bestiar esdevingueren formes de moneda.
Amb tot, sobrevivien les relacions tribals i gentils. Encara que la llur base original de comunisme tribal i relació sexual s’havia transformat, els usos democràtics antics encara persistien, i la continuació de gentes que formaven els assentaments històrics i ciutats d’Europa i Àsia s’assemblaven estretament en les llurs institucions inicials a les tribus que havien assolit el mateix desenvolupament en el Nou Món. Encara que les conclusions més rígides han estat modificades en certs detalls, s’admet ara generalment que l’explicació de Morgan del creixement i coordinació de les institucions gentils a Grècia, Roma, Alemanya i Europa com un tot és correcta; que els canvis de la família matriarcal a la patriarcal dins de la gens tingueren lloc de forma similar en tots els països; que l’esclavitud i l’assentament d’estrangers dins del límit de comunitats purament gentils per comerç i protecció encara somogueren més la base de l’antic sistema gentil; que les famílies gentils durant un llarg període assumien i se’ls acordava una posició de superioritat damunt dels altres colons casuals; que la propietat garantida per l’abandonament de la vida purament pastoral i l’acceptació de la vida agrícola, amb un punt comú de trobada, conclogué l’enderrocament del període exclusivament comunal i de relacions de sang del progrés humà.
Aparentment, aquesta gran revolució social de la propietat comunal a la individual i del control matriarcal de la llar al patriarcal, el reconeixement de la descendència i l’herència de propietat personal tingueren lloc en el curs de les eres, sense recórrer en cap cas a la força, o amb cap oposició dins les mateixes gentes. El canvi no fou tan sols lent sinó inconscient. Ni l’individu ni la col·lectivitat entenien què passava, ni l’efecte que produiria. La propietat privada de la riquesa, que havia estat inconcebible per al gentil en el salvatgisme i la barbàrie, esdevenia ara una part de la vida social comuna de les antigues agregacions de poblacions urbanes sorgides de la mateixa manera. Ni, fins el període de creixement posterior de la propietat, que dominà tota la societat i força un canvi encara més crucial d’organització, hi havia cap diferència marcada entre els assentaments del Vell Món i del Nou, o en les comunitats illenques escampades. Atenes, Babilònia, Nínive, Corint, Antioquia, Roma, Jerusalem, Selèucia, Ctesifon, Tir, Sidó, Cartago, Bizanci, les ciutats de la Mediterrània foren totes construïdes damunt d’orígens gentils similars als qui dugueren a l’establiment de Mèxic i de la capital inca del Perú. Els darrers centres mai no assoliren l’estadi següent de cultura humana; però els relats dels autors espanyols i nadius mostren clarament com de lluny havien arribat en el camí cap a la civilització abans que les invasions destruïssen la llur evolució natural.
L’aplegament de les gentes en camps fortificats i assentaments permanents simplement enfortí i estengué la tendència cap a la federació i la coalescència de tribus amigues, ja unides per lligams de sang i tractats. Encara que no havien bandejat completament els mètodes gentils, dugueren a la llar central comuna la llur propietat privada en béns personals, el llur predomini masculí en la llar i en la tribu, el llur sistema en desenvolupament de bescanvi del producte excedentari, i per damunt de tot els llurs esclaus, agrícoles i domèstics, que plegats eren destinats inevitablement a completar la revolució profunda condicionada per la propietat i l’antagonisme de classe que de llavors ençà constituí la història de la raça. Amb la invenció i ús habitual de diners de qualsevol forma, fossen dots o bestiar, cuir o ferro, l’acumulació de propietat moble en mans privades s’enfortí, i la possessió comuna, tret de la terra, desaparegué gradualment. Les tribus gentils que fundaren l’assentament o ciutat esdevingueren l’aristocràcia, els patricis, els governants de la comunitat creixent. Però ja no existien unitat i fraternitat dins de les mateixes gentes. Hi havia una rivalitat sempre creixent per la riquesa personal i el domini públic. Gradualment s’aplegaren al voltant dels colons originals un gran cos d’esclaus i un nombre creixent de nouvinguts des de fora, que residien en la ciutat com a homes lliures, per tal d’aconseguir una major seguretat per a les llurs persones i propietat i millors oportunitats per dur una vida agrícola, manufacturera i familiar. Les guerres contra els assentaments veïns esdevingueren ara purament guerres de rapinya. El llur objecte era apoderar-se de la riquesa i les dones de la comunitat adjacent, per damunt de tot per aconseguir més i més esclaus, per al cultiu i bescanvi, amb el darrer esdevingué el motiu principal, a mesura que el procés de l’agricultura i la producció milloraven.
Amb tot, la revolució era encara incompleta. L’antic comunisme, els antics costums gentils, les relacions gentils, els mètodes gentils d’elecció de càrrecs públics, tradicions i control gentils es mantingueren generalment dempeus. Les formes seculars d’organització gentil democràtica sobrevisqueren en el mou període, al qual no es pogueren adaptar convenientment. Tan poc eren acostumats els habitants a la coerció des de dalt que amenaçava una condició no gaire allunyada de l’anarquia. Per tal d’evitar aquesta amenaça a la prosperitat de la ciutat incipient, la primera institució, clarament anti-gentil, bo i que reconeguda com a essencial per garantir el progrés pacífic, sembla haver estat l’establiment de policia organitzada. Però els policies eren encara menys populars que no pas són ara. Els colons que havien estat educats en les antigues idees de llibertat, igualtat i fraternitat com les practicaven les tribus sentien que era una degradació prendre aquests deures repressius, per molt necessaris que haguessen esdevingut aquests funcionaris. Els conservadors de l’època s’adherien a les consignes de la revolució francesa; els progressistes eren tots per a una policia. La policia, doncs, fou constituïda. Encara era tan arrelada l’oposició a la força per part dels homes lliures, fossen gentils per naixement o colons que havien arribat dissociats de tota connexió gentil, que en la majoria de la grans ciutats de l’antiguitat tota la base d’aquest nou cos constitia en esclaus. La protecció de la propietat era considerada una ocupació menor. En el mateix període la prostitució, complement inevitable de la monogàmia estricta, va fer la seua aparició. La civilització havia començament manifestament.
CAPÍTOL
V: El treball sota el comunisme