En tot aquest període de vida comunista humana, basada en la propietat comuna i la distribució comuna, la seua unificació d’interessos socials dins la unitat original, la gens, es troba fortament impresa en nosaltres. Era impossible pensar fora d’aquesta unitat primera. Des del naixement, a través de la infantesa, joventut i maduresa, fins a la mort, el conjunt era molt més important per a l’individu que la seua individualitat. No hi havia cap possibilitat d’escapament de la col·lectivitat en pensament, mot o fet. El creixement de la gens i tribu amb la modificació molt lenta del seu mètode de producció i institucions, feia ombra a tota iniciativa merament individual en la guerra o en la indústria. Un gran líder a l’atac contra tribus veïnes no era més que l’organisme controlat de la força comuna el crèdit individual del qual, per gran que fos per a ell mateix, era part tan sols de la perícia general del grup. De manera similar, l’inventor més capaç, que ho devia tot a la cura social que l’envoltava, contribuïa merament amb la seua capacitat individual (òbviament engendrada per i dins la gens i tribu) a l’avantatge general. Tots i cadascun dels avenços en la guerra i en la pau eren un guany col·lectiu entès en benefici de tots els membres del grup sense excepció. En la participació dels resultats ningú no era abans o després que un altre.
Així, durant tota la vida de l’home en aquest planeta la cooperació i no la competició ha estat la norma durant una porció infinitament superior de la seua existència social. Cap altra forma de relacions humanes econòmiques era concebible. Dins la gens i la tribu tota l’ètica era una ètica col·lectiva. Una tabla de lleis basades en la propietat privada i la família monògama no haurien tingut cap sentit per a una societat gentil comunista. Els Deu Manaments eren amb prou feines concebibles sota aquestes condicions. Ningú no podia entendre què dimonis significaven. El furt en el nostre sentit del terme hauria estat objecte de ridícul; el pecat una abstració externa al pensament humà. Allò que per a nosaltres també en les relacions sexuals és immoral o incestuós per al salvatge i bàrbar és ben decentment adient. Com ja s’ha remarcat, el matrimoni entre cosins primers per la banda materna es considerarien sota les normes gentils com a monstruoses, mentre que la prostitució per a avantatge individual seria una infàmia inimaginable, i negligir el benestar d’infants un crim comunal de primera magnitud. Concepcions humanes d’eres incomptables eren, en breu, completament governades en el salvatgisme pur, en el salvatgisme modificat i en la barbàrie pels sentiments i instints de l’hora, del grup, de la gens, de la tribu, de la comunitat, de la federació. Les restriccions eren prou esmolades, els horrors eren prou terribles, però els interessos de tots restringien, dominaven i dirigien les accions de cadascú. Així, sota aquestes circumstàncies quan hom ha desenvolupat la família gentil, i ha aconseguit un lleuger coneixement i poder damunt de la natura, degut al llarg avenç inconscient col·lectiu de capacitat social, feina comuna per al bé comú de la unitat social fraternal amb homes i dones s’identifiquen irrevocablement com tan naturals com menjar, beure, dormir, ballar o lluitar. No hi ha res que siga enutjós en aquesta feina comunal. Instint i raó s’harmonitzen profundament: el deure col·lectiu i individual es fonen necessàriament. Treball i sobretreball per al guany d’un altre és i ha d’ésser desconegut. Homes i dones, doncs, sota aquestes condicions feinegen i, quan és necessari, feinegen ben dur, perquè han estat ensinistrats assíduament des de la primera joventut a feinejar, no amb càstigs sinó amb l’exemple continu i la instrucció agradable. El treball en les respectes esferes socials ha esdevingut una part essencial d’elles mateixes com cantar, ballar, córrer o altres manifestacions de salut física o benestar.
La feina, en breu, és una part inevitable però gaudible del servei comunal – quan l’estadi d’automanteniment dins i per al grup s’ha assolit – un sector de l’instint comuna de cada gentil en la seua gens, de cada tribal en la seua tribu. Quina forma pot prendre la feina per a cada individu depèn del pla de cultura comunal que s’ha assolit. No hi pot haver motiu més fort o més prement per treballar per a la societat en la qual participen tots que aquest sentit incommovible de servei comunal. Però allà on aquest sentit manca i la discapacitat física o la peresa mental engendra un dropo, llavors la pressió col·lectiva en aquest dropo, home o dona, esdevé ben severa. Hi ha poca tolerància de boques inútils en una societat comunal com la que hi ha en un eixam. Compartir el producte exigeix que qui comparteix haja pres plena part en produir i distribuir el producte a compartir. On el sentit comunal d’això falla en produir la seua influència, o on la incapacitat – com amb invàlids i els vells – és inevitable, la intolerància d’una existència fútil es manifesta en una forma repel·lent. Amb tot, pel que fa als vells, els qui es convencen de retirar-se de la vida per aquesta raó saluden realment aquest comiat com una porció del llur deure de membres de la comuna. El costum s’eleva per damunt fins i tot de la mort. L’instint comunal de servei és per ell mateix més poderós que la por al fuet o la tortura com a incentiu per treballar.
El comunisme, de fet, en qualsevol forma, és tan lluny d’ésser contrari a la natura humana que els éssers humans han viscut bé i feliçment sota les seues dispensacions durant segles incomptables. Resolia d’entrada en un pla inferior molts dels problemes que ocupen les grans ments dels països civilitzats avui. Ens mostra un sistema d’associació humana, en el qual, a petita escala i amb molts desavantatges incidentals, degut al baix estadi de desenvolupament llavors assolit, la humanitat podia cooperar en benefici comú, i l’antagonisme individual i de classe era desconegut dins dels límits del grup. No hi havia dificultats, pel que s’ha pogut esbrinar, experimentades en l’organització de la feina o la distribució de riquesa. La feina per a tots i per tots era el fonament del comunisme: el gaudi de la riquesa produïda per i per a tots era la seua superstructura. La igualtat social general era la norma.
No fou fins a l’esclavitud – el control col·lectiu o individual d’éssers sense propietat, estatus social o llibertat personal per altres éssers humans que gaudeixen tots tres – fins després d’eres de comunisme, quan l’esclavització d’homes esdevingué mitjà de crear i acumular riquesa per a avantatge personal, per comptes d’ús comunal, que la concepció d’enutjositat del treball, la inferioritat de la feina útil, i la necessitat del fuet, la fam, l’empresonament i l’amenaça de mort per empènyer homes i dones a realitzar un servei social útil, entraren en la ment humana. Llavors tota idea de treball comú per al bé comú desaparegué gradualment. La feina mateixa esdevingué degradant als ulls dels qui no movien l’esquena. Per humana que puga ésser la forma d’esclavitud, l’obligació forçosa per part dels amos d’alguna manera és sempre de fons. No hi pot haver cap canvi social major que això. Talla la mateixa arrel de la solidaritat humana. Salvatges i bàrbars eren traïdorencs, implacables i desesperadament cruels en tractar amb tribus hostils; molts dels llurs costums domèstics i religiosos ens repugnarien al més alt grau; però, dins dels límits dels grups respectius, la igualtat social i la democràcia bruta prevalien. Cap de les dues no és possible sota cap forma de propietat privada i esclavitud. L’esclavitud és la negació de la igualtat social i la introducció inevitable d’una sèrie d’antagonismes socials
El comunisme i la igualtat social són les bases indispensables de la llibertat social i econòmica. En l’ordre gentil comunal primerenc l’home no era subjecte de cap obligació directe de treballar per a altres en benefici d’aquests altres; la dona era lliure d’una subjecció econòmica directa; tots els membres del grup o tribu tenien drets públics; la feina de cada membre era en avantatge de tot altre membre; el dret de treballar i el deure de treballar formaven una porció reconeguda del servei comunal lliure; tots compartien la riquesa comuna general, tots patien del dany comú general; si un sector de la gens o tribu queia sota la privació tot el grup queia sota una carestia similar; si un sector era ben fornit d’aliments tots eren igualment lliures de necessitat; tots i cadascú participaven en el perill comú, la derrota comuna i la victòria comuna. Els mitjans de crear riquesa eren petits, però en el ple desenvolupament del comunisme eren suficients, i eren completament sota el control dels membres de la gens i tribu. El tort fet a un membre d’una gens era un tort fet i que havia de venjar tot membre de la gens. Els ritus religiosos de cada gens, com el seu tòtem, eren propietat peculiar de la gens mateixa.
Ací, en un pla inferior, la unificació social de la vida i l’interès foren mantingudes i celebrades per la humanitat, i romanalles d’aquesta forma de societat, llavors universal, sobreviuen fins i tot en el dia present.
CAPÍTOL
VI: L’antic sistema esclavista