No hi ha cap part de la història anglesa que haja estat considerada amb més satisfacció per la classe mitjana dels nostres dies que la gran guerra civil contra Carles I. Tot plegat és tan excitant, tan profund, tan complet, tan orbicular. A més té aquella sabor confortant de divinitat que santifica la victòria i gairebé justifica la massacre. L’home, escrigué James Mill, féu Déu a la seua pròpia imatge. Mai no s’ha fet això de manera tan agradable als adoradors que criden ferrenyament la Providència perquè els ajude, que pels ardits combatents que, per terra i per mar, a Anglaterra i en el continent d’Europa, feren tots els enemics fugir davant llur. El llur Déu era inqüestionablement el Déu de les Batalles; i els seus representants especials en la terra feren bocins l’Agag del segle XVII davant del Senyor amb una unció veritablement hebraica. «Anglesos», em digué Karl Marx en una ocasió, «com els romans en moltes coses, sou ben bé com ells en la vostra ignorància de la pròpia història».
La història de la revolució real del segle XVII a Gran Bretanya ha estat escrita, com a norma general, tan exclusivament des del punt de mira del Parlament, que pocs pensen en la condició de la massa de la gent durant la lluita entre els Comuns – és a dir, les classes mitjanes – i el Rei. Tota la història des de la banda de la classe victoriosa s’ha explicat tan sovint i tan bé que no cal ni tan sols resumir-la ací. Carles I confongué el seu període i no reconegué la força dels seus oponents. A més, ell, com el seu pare, tenia un Déu propi, que, era convençut, era al costat del dret diví, ordenat i santificat des de dalt. Hi havia, de fet, dos déus així com dos exèrcit en el camp. En ésser així, sentia innecessari cercar suport en el poble, com de vegades feren Enric VIII i Elisabet, fins i tot quan massacraven rodamons a l’engròs i procuraven l’expulsió de llauradors de la terra. La seua crida a l’autocràcia era tan certament fonamentada que la destra cacera de popularitat dels Tudor era passada de moda. Això no hauria canviat el resultat a llarg termini; però si el consell de Wentworth hagués estat presa en la qüestió d’un exèrcit permanent, i s’hagués fet propicis els homes sense terra amb promeses de millor tractament, el conflicte podria haver durat molts més anys.
Ací, però, òbviament, la classe que era socialment preparada per afirmar el seu dret a augmentar el control es garantí pràcticament tot allò que calia en el departament de finances i economia, i no tant per les victòries en el camp de batalla, per remarcables que fossen, o per la seua superioritat intel·lectual, o per la pressió incansable de causes històriques. Malgrat l’acció despòtica de Cromwell, per la qual al final de la seua carrera bandejà totes les llibertats parlamentàries que prèviament havia sostingut, i establert un domini militar amb un exèrcit permanent i els seus generals molt segons la manera recomanada per Strafford al seu sobirà; malgrat la restauració de la dinastia d’Estuart sota Carles II, i la seua continuació sota Jaume II i Maria, amb el seu marit Guillem d’Orange, la classe mitjana no perdé res que hagués guanyat amb el fanatisme sorrut dels altament respectables, si bé de vegades hipòcritament ascètics, puritans. Des de la «mercè coronada» de Worcester en endavant, el comerciant, el banquer, el marxant, el pagès capitalista constantment feien camí. No fou fins a mitjan i final del segle XIX que aquest progrés es manifestà en l’adquisició d’un control polític virtualment complet. Però des de 1680 a 1914 el capitalisme gradualment esdevingué l’amo de la política anglesa a l’interior i a l’exterior. L’aristocràcia i els terratinents, per bé que destrament mantingueren drets i influència política, tan sols ho feren en esdevindre lentament socis amb els propietaris de capital en l’explotació de les masses de la gent treballadora.
El creixement d’aquesta poderosa classe explotadora durant el segle XVII a Anglaterra és un dels trets més remarcables de la història europea. No hi ha res al principi que mostràs que aquest país adquiriria la posició en el comerç mundial que poc després assolí, ni tampoc ningú no podia haver previst que un segle més tard lideraria durant un temps el món en producció capitalista. Altres països semblaven més avançats que Anglaterra. Els Països Baixos, i França especial, amb un poder de colonització que precedí i superà els aventurers anglesos, semblaven més disposats a reeixir, mentre que el declivi d’Espanya no era tan manifest com poc després resultaria. Per estrany que puga semblar, la ruïna de la massa del poble ajudà al desenvolupament dels rics. El mateix Cromwell, que ho promovia sense saber-ho, s’exclamava contra els pocs rics que feien molts pobres. Però una vegada començat el procés era destinat a continuar l’obra fins al final.
Sota el domini dels Tudor, com s’ha vist, Anglaterra canvià d’un país on en general la majoria vivia en la pròpia terra, feliç, contenta, ben alimentada i ben vestida, i produïa i elaborava prou aliment i matèries primeres per a ús propi i pensava poc en el bescanvi, cap a un país on la gent era gradualment expulsada de la terra, els llurs drets antics destruïts, els mitjans de producció i la terra preses per uns altres – un país on el bescanvi pel benefici esdevenia la norma del temps. Un poble desposseït, obligat a treballar pel benefici del granger, o forçat a competir entre ells en les ciutats per salaris per tal de mantindre units cos i ànima, substituïa en gran mesura els pagesos, artesans i treballadors lliures d’antuvi. La pauperització esdevingué part integral del sistema social anglès, i el destí de la majoria fou una servitud inacabable sota l’aspecte de llibertat. En aquests dies es troba l’origen de la divisió degradant del treball i la monotonia del nostre llarg esforç mecànic, tan durament denunciats per Adam Smith. Mentrestant, grangers, comerciants i manufacturers es feien rics, i el nom d’Anglaterra es deia gran a Europa: els fonaments de la seua preponderància comercial i supremacia naval eren dipositats.
El canvi en el mètode de producció, per bé que encara a les beceroles durant la primera part del segle XVII, era de la màxima importància. Per comptes del treballador aïllat al camp o al taller hi havia en endavant un nombre creixent d’assalariats, sense cap mitjà de llaurar o de produir per ells mateixos, treballant sota un patró que ell mateix posseïa els mitjans de producció i prenia tot el producte com a propietat. Això, per cruels que fossen els efectes damunt la majoria dels treballadors, era un pas necessari cap a la introducció de la plena institució d’aquell treball social, divorciat de la propietat de les eines, que és essencial per a tota la producció assalariada a gran escala. Però això barra el pas més i més al treballador cap a l’oportunitat que tenia abans d’esdevindre un mestre artesà o un patró ell mateix, mentre que la privació de la propietat del sòl comporta el mateix resultat per al treballador de la terra. Tots dos ara treballen pel benefici d’una classe per damunt llur i econòmicament antagonista d’ells. Ja que el negoci de l’agricultura, com per al negoci de la manufactura, és ara dut a terme per persones de capital (Estatut 43, Elisabet).
El capitalista ho esdevé no perquè siga un organitzador de treball – el villicus romà no era cap capitalista – sinó perquè que esdevé un organitzador de treball perquè és un capitalista, i desitja fer fructificar el seu capital a través del benefici. D’ací la tendència, molt lenta al principi, més ràpida després, d’augmentar l’escala d’operacions, la mida dels tallers, el nombre d’homes ocupats per un patró i, en conseqüència, la quantitat de capital necessària per començar en bons termes amb altres, per construir sales de treball, per comprar matèries primeres, etc. Un canvi radical en la mateixa natura de la feina té lloc amb la divisió del treball en sectors i la fragmentació en rams. Ja no és merament una extensió de l’artesania simple de l’Edat Mitjana que atrega més treballadors; és un atac directa a totes les disposicions i restriccions locals d’antuvi. El comerç primer, i després les manufactures, enormement augmentades per l’entrada de capitalistes i treballadors altament especialitzats estrangers, unida amb agressió, exploració, esclavitud i pirateria atorgaren a Anglaterra avantatges inicials en la competició per la riquesa que perseguia la classe comercial i capitalista. Lleis d’usura, duanes protectores, monopolis, interferència de l’estat de part de la gent treballadora en el llur «contracte lliure» amb la classe patronal dominant foren els esforços agònics del declivi de la política medieval per tractar amb el creixement capitalista, nacional i internacional, i d’impedir que beneficiàs tan sols una classe. Tingueren poc efecte permanent contra la lluita purament pecuniària i personal de la classe ascendent contra la gent treballadora.
Tot aquest canvi conduí, de fet, a un avantatge d’una classe i de tan sols aquesta classe. I les millores enormes que tenien lloc en cada sector al mateix temps parlaven constantment a favor de la mateixa classe. Mai no hi ha hagut un període de transformació tan ràpida abans, al llarg de tots els annals de la humanitat. En l’agricultura i en el comerç, en les arts, mecànica, química, en cada especialitat de la ciència, en la banca, en la industrialització comercial, la construcció de naus, navegació, colònies, pesqueries – en tot es prenien passes endavant, que depassaven de llarg en importància qualsevol avenç que s’hagués fet durant segles i fins i tot mil·lennis. Els beneficis d’aquestes invencions, descobertes, expansions i transformacions queien exclusivament en les mans d’uns pocs; mentre la misèria del poble era tant que els llurs nombres havien davallat realment durant aquesta època de prosperitat sobreabundant. Un lleuger canvi per a millor es produí més tard, degut al creixement de les ciutats per aquest augment de la manufactura i el comerç, que creà una demanda de més cereals, elevà el preu del gra, féu l’agricultura més rendible i reduí les demesnes ovines dins d’uns límits raonables, provocant una demanda de més treballadors agrícoles; mentre la introducció del cultiu del nap i d’herbes artificials donava alhora un gran estímul a l’agricultura en general. Però el mal ja era fet pel que fa al poble, i no hi hagué cap millora en la posició dels treballadors en el camp o la ciutat que fos comparable amb la riquesa acumulada per la minoria.
Durant tot el segle XVII l’estatus del treballador era dolent en tots els sentits. La seua cabana era precària i no tenia cap terra al voltant; el preu dels aliments havien augmentat fora de tota proporció amb l’augment dels salaris tant en la ciutat com en el camp. En el 1622 els districtes rurals eren descrits com «penosament plagats amb treballadors pobres i necessitats que, com que ningú volia complicar-se tinguent-los sota servei, pidolaven, furtaven i robaven per sobreviure».
Matthew Hale, a qui Cromwell nomenà per provar d’introduir una certa mena d’ordre en una legislació caòtica, ho confirma gairebé quaranta anys més tard, després de la derrota completa del partit reialista. Escriu: «Hi ha molts pobres que són capaços de treballar si ho fan amb salaris raonables, amb els quals poden mantindre’s ells i les famílies que sovint són nombroses». En el preàmbul a l’Estatut 13, Carles II, cap. 12, es tracten les necessitats creixents, el nombre i l’augment continu dels pobres. Això era en el 1662. Trenta-cinc anys més tard la meitat de les persones assistides per la Llei de Pobres eren capacitades, i es podrien haver mantingut fàcilment ells mateixos si haguessen tingut una feina útil a fer. Però era precisament això el que no podien aconseguir. No pogueren aconseguir una ocupació remunerada, és a dir, ni sota Carles I, Cromwell o Carles II, malgrat que Anglaterra en general s’enriquia més i més. Aquesta riquesa s’acumulava en les mans d’una petita minoria de la població. «El comerç del món», del qual el fundador de l’economia política anglesa escrivia, li abocava els seus beneficis a la falda, i el mètode socialitzat de la producció sota el capitalisme era preparat i conduït. Això tan sols podria trobar una eixida satisfactòria en aquest mercat mundial, especialment ja que la dificultat del transport, degut a la disrupció de carreteres, restringia el mercat domèstic de béns voluminosos, que es podien trametre molt més fàcilment i barata per mar.
Ací doncs, si la pobresa d’uns contrastava cruelment amb l’augment de la riquesa dels altres, si la incapacitat d’aconseguir ocupació ni que fos amb un nivell salarial de supervivència, si la privació de la massa del poble de la propietat de la terra, si el gran i amarg descontentament que preval a la ciutat i al camp – si totes aquestes causes fossen per elles mateixes adients per crear una revolució, inqüestionablement la nostra revolució del segle XVII hauria arribat de la classe treballadora i no de la comercial o burgesa. Però aquest, és clar, no fou el cas. La revolució sorgí d’aquells que eren no tan sols acomodats sinó que que ho eren de manera creixent d’any en any en prosperitat.
A més, tant se val com ho glossen els historiadors de classe mitjana, roman el fet que, malgrat tots els bells sentiments dels quals es revestí, la gran lluita del Parlament contra el Rei fou un conflicte pecuniari. La burgesia se sentí tocada en el lloc més sensible – la butxaca. El Rei i els seus consellers, imaginant vanament que l’autoritat reial, construïda en poc més que despotisme pels Tudor, es podria estirar fins a una longitud indefinida, i foren prou ximples com que per taxar la classe econòmica més forta del regne, sense passar per les formes constitucionals adients. Fou un error fatal. Els reialistes no entengueren gens que actuaven en oposició a una transformació social inevitable. Així el déu de la monarquia, amb el seu anglicanisme semi-catòlic, caigué davant del déu de la bossa, amb el seu puritanisme individualista. Però la condició del poble anà relativament de mal en pitjor, durant tot el període de pertorbacions. Durant la Guerra de les Roses el poble comú campava lliure en gran mesura; durant les guerres del Rei i el Parlament no guanyaren gens ni mica. Mostraven sentiments envers totes dues bandes, on podien caure fins a la mort en el camp de batalla de reialistes i parlamentaris indiscriminadament.
Amb prou feines els podem culpar. Tots dos costats eren els llurs enemics. Una lluita política i econòmica des de dalt, tant se val que siga cruel, partidista o eloqüent – i qui oblidarà mai el noble pamflet sobre la Llibertat de la Impremta Sense Llicència – no afecta de cap manera tota la pressió econòmica incansable damunt de la classe productora de sota. Deixam als qui volen parlar de llibertat d’expressió, llibertat personal, llibertat de contracte; què tenen a veure totes aquestes llibertats de fireta amb els qui no tenen més que la llibertat de treballar com a esclaus assalariats per tota la vida, de passar gana amb la família o de caure en la pobresa? Què volen dir els noms de Milton o Marvell, Eliot, Hampden, Vane, Fairfax o Cromwell pel pobre vinclat i agenollat o el assalariat urbà, forçat per les ordenances econòmiques de l’època a maldar, mig vestit i mig alimentat, des del bressol de pobresa a la tomba de pobresa? La història no el considera, l’economista polític o l’estadista el deixa de banda, mentre que la misèria d’ahir forneix la misèrie d’avui, i els vagabunds desposseïts del Tudor i Stuart lliuren l’herència de patiment al proletariat desesperat de la generació següent.
Els Tudor havien establert a Gran Bretanya durant un període de transició un sistema de govern monàrquic no gaire diferent del que Richelieu i Mazarin crearen per als reis de França, encara que les condicions econòmiques per sota no eren de cap manera en el mateix pla. Aquest fou el punt en què Carles i els seus admiradors s’erraren; hi sorgí l’oportunitat que donà els dirigents parlamentaris i Cromwell, tan abans com després de la decapitació del rei, el llur poder. Alguns d’aquests dirigents eren republicans genuïns de tipus oligàrquic; altres honestament creien que la classe a la qual pertanyien tenia tota la saviesa i pietat de l’illa; altres, de nou, com Ireton i els seus companys generals-juristes, eren demòcrates en el llur sentit. Però ningú d’ells, ni tots ells plegats, pogueren resistir contra el caràcter curiosament complex, hàbil i implacable que hi havia darrera del fanatisme de Cromwell. Fou capaç de gratificar la seua ambició i determinació fins a ésser-ne l’amo de tots, en contradicció directa amb el que deia d’ell mateix, car sabia ben aviat durant la seua carrera d’auto-engrandiment on anava i com hi arribaria. Cromwell mai no tingué escrúpol de cap mena. Si considerava políticament assenyat massacrar, massacrava. Si creia que de moment era millor en interès seu de jugar el paper de Parlamentari de tot cor, el jugava. Si sentia que encoratjar doctrines d’igualtat entre la seua soldadesca els uniria més estretament amb ell, era un home profundament de la Cinquena Monarquia com l’entusiasta més rabiós del seu exèrcit. Si trobava, al contrari, que aquesta mena de fanatisme militarista seria perillós per a ell, tractava durament els seus devots d’ahir. Des del moment que descobrí que cap dels seus possibles rivals posseïa les qualitats político-bèl·liques que es combinaven en la seua persona, llençà per la borda tota opinió i fou fals en tot compromís que pogués obstaculitzar-lo en el camí ascendent.
L’execució del Rei que, certament, mereixia aquest destí, és de vegades referida com un error de Cromwell. No fou res d’això. Estadistes estrangeres no es confongueren en aquest cap. Entengueren des d’aquell moment que Cromwell, mentre visqués, era l’únic home a Anglaterra amb qui havien de comptar. Per brutal i implacable que fos, massacrant milers de Drogheda i Wexford, condemnant els seus presoners a una lenta inanició, i a la deportació a una paorosa esclavitud en les Índies Occidentals, després de les victòries a Dunbar i Worcester, Cromwell sempre fou el representant profund de les classes terratinent, grangera i rendista acomodades angleses. No tenia cap simpatia envers la democràcia i la llibertat. Que els treballadors haguessen d’ésser en termes d’igualtat amb terratinents i grangers era per a ell una proposició ultratjant,. De forma que la revolució de la classe a la qual pertanyia es realitzà íntegrament en l’interès d’aquella classe; i la norma que la victòria és per a la classe el triomf de la qual ha estat preparat econòmicament d’antuvi, amb una sèrie d’esdeveniments històrics, fou una vegada més verificada en aquest gran conflicte.
Però un sector dels anglesos que enderrocaren la monarquia es ressentiren contra els mètodes dissimulats del Parlament i de la tirania de Cromwell tant com ho havien fet contra el rufianisme eclesiàstic, les atrocitats de la Cambra Estel·lar i la taxació irresponsable de Carles. La llur gran resistència a la il·legalitat i injustícia ha estat durant molt de temps negligida amb indiferència menyspreant pels historiadors anglesos. Els militaristes reeixiren, de manera que els llurs crims són curosament empetitits; mentre que les accions heroiques de John Lilburne, Wildman, Overton, Saxby i els llurs amics de L’Acord del Poble i Noves Cadenes d’Anglaterra, han rebut befa, o se n’ha suprimit el registre d’obres i judicis. Amb tot, no hi ha caràcter més elegant en la història anglesa que el coronel John Lilburne. Injustament i inhumanament condemnat a càstigs degradants pels intolerants anglicans que el perseguiren sota la monarquia, es perpetrà tot esforç possible per garantir la seua condemna legal a mort sota la República. Es constituí especialment una gran mesa de jutges per tal de garantir un veredicte contra ell; se li refusà el dret de defensa. Quan era completament esgotat pels esforços d’evitar que el tribunal el privàs de tota oportunitat d’un veredicte favorable per la xicaneria legal, el forçaren a fer la seua defensa ací i allà. Constantment interromput i blasmat pel tribunal subordinat, el seu discurs era tan elegant des d’un punt de mira legal com d’oratòria com el que mai s’haja fet des del banc dels acusats. Això era en el 1649, quan se suposava que Anglaterra vivia sota l’imperi de la justícia i la llibertat. L’únic crim de Lilburne fou que havia sostingut vigorosament i incessant les llibertats angleses, tal com eren decretades per la Cambra dels Comuns i registrades en el Llibre dels Estatuts. Malgrat tots els esforços indecents dels seus jutges per forçar el jurat a condemnar-lo i dur-lo així a la forca, el jurat el trobà unànimement «no culpable» de tots els càrrecs formulats contra ell pel Fiscal General, malgrat la persecució incessant realitzada des del tribunal.
Aquest veredicte fou realment molt més important que l’absolució dels set bisbes sota Jaume II. Fou aclamat en la sala amb tant de fervor que els injustos jutges eren del tot terroritzats, i temien evidentment que no escaparien amb vida. Tot Londres respongué amb alegria quan el resultat fou conegut. No és gens estrany, car Lilburne era jutjat a mort, sota les circumstàncies relatades, simplement i únicament perquè ell i els seus associats demanaven que el Parlament desacreditat fos dissolt immediatament, i que les eleccions a la Cambra dels Comuns tinguessen lloc en dos anys, que tots els contribuents masculins havien de tindre vot, i que les grans discrepàncies es resolguessen segons la força dels sufragis. Era, en breu, un programa de reforma política avançada. Però hi havia altres propostes dels anomenats «Levellers», amb els quals el general Ireton mateix simpatitzava i fins i tot cooperava, que tendien a reduir no tan sols les desigualtats polítiques sinó propietàries. Aquestes foren les mesures que enfuriren el Parlament i provocaren les denúncies de Cromwell, l’ambició del qual per assolir un poder despòtic havia estat detectada primerament per Lilburne, que volia que s’hi oposassen els seus compatriotes. Era evident, pels motins militars de moltes contrades, que una gran part de l’exèrcit era favorable al programa dels igualadors i ben disposada a donar suport a un moviment organitzat de reforma genuïna política i social. Però les llurs expressions d’insatisfacció foren esclafades per Cromwell, que veia en els disciplinats igualadors els seus oponents més formidables.
Així el descontentament de la massa del poble no contava gens i les protestes de la soldadesca no eren de cap utilitat. El mateix Lilburne després de la seua absolució no fou ni tan sols alliberat, com segons tota llei i justícia hauria d’haver estat. Fou conduït de nou cap a la Torre sota una forta guàrdia armada i durant anys fou assetjat per una persecució constant. La seua carrera, i la dels homes que treballaren amb ell, garanteix bona prova que els herois burgesos del conflicte antimonàrquic, quan se sentiren prou forts, es preocuparen tan poc de la llibertat per la qual lluitaven nominalment com els mateixos reialistes. En haver-se garantit aquestes llibertats particulars que els beneficiaren i assegurat el seu domini econòmic, el benestar i la representació justa de la resta de la comunitat els preocupaven tan poc que recorregueren als mitjans més vergonyosos per impedir que les classes realment oprimides fossen escoltades. La burgesia anglesa havia guanyat la seua gran revolució i de llavors ençà, fos qui fos el rei que regnàs, eren decidits a mantindre el llur predomini. Ells, els descendents dels quals tan superficialment parlen contra la idea d’una guerra de classe entre el poble i ells mateixos, i condemnen tot recurs a la força, foren els primers comerciants a Europa a persuadir un monarca, judicialment, a desprendre’s del cap. La revolució política superficial del 1688 fou de poca importància comparada amb la revolució real de quaranta anys abans. Carles II i la llarga llista de monarques que el succeïren han tingut cura de no contradir els interessos de la classe mitjana anglesa que, des de llavors, en general, ha estat la senyora de la política anglesa domèstic i exterior. No fou, però, fins dos cents anys més tard que assoliren un domini polític reconegut. Tan lentament avancen els esdeveniments.
CAPÍTOL
XXII: La revolució burgesa francesa