Des de l’aixecament de la Jacquerie el 1358 fins a la convocatòria de l’Assemblea Nacional del 1789, França havia passat pel desenvolupament del seu sistema social, d’un plegat de territoris feudals, grans i petits, més o menys independents, a França com a nació sota un monarca autocràtic. Una successió de guerres civils i religioses mantingué el país en una agitació inacabable, fins que una gran organització central a París, amb el Rei al capdavant, sorgí de la llarga lluita entre la Corona i la noblesa. Lluís XI, Enric IV, Richelieu i Mazarin prepararen el camí del despotisme virtual de Lluís XIV i Lluís XV. Però durant tots els quatre-cents quaranta anys que separaren els dies d’Etienne Marcel i Carles el Roí de l’època de Lluís XVI i Robespierre – un període més llarg que el cobert per l’Imperi Romà en la seua esplendor – l’agricultura havia experimentat pocs canvis, i la posició de la pagesia romania ben bé com abans. Malgrat que les formes més rigoroses de servitud havien caigut lentament en desús, la producció en el camp romania, com havia estat durant mil·lennis, com la indústria més important.
La Cort i l’aristocràcia havien mentrestant perdut contacte amb la massa del poble. No hi havia hagut cap reunió dels Estats Generals durant més de cinc generacions senceres (1613-1789). Per comptes de senyors feudals vivint en les finques i realitzant, per malament que fos, les llurs funcions legals en la societat de l’època, els grans terratinents havien esdevingut en general mers dependents de la Cort, que participaven en el seu balafiament i extravagància, i empraven agents i batlles en els indrets per extraure dels tinents pagesos el darrer centau a compte de deures. El llur propi empobriment continu els feia els terratinents més durs a distància; mentre el llur absentisme continu, que retirava la substància del poble de les províncies cap a la metròpoli, no tan sols destruïa tota relació personal directa entre la noblesa i el poble en les finques, sinó que intensificava els desavantatges econòmics d’un sistema que dequeia ràpidament per altres causes.
Aquesta era la situació de bona part de França. Allà on els terratinents encara residien en les propietats, com en La Vendee i en contrades de la França Meridional, tan la posició econòmica com les relacions socials eren menys tenses, com es feu patent fins i tot en les pitjors crisis de la Revolució. Però durant la darrera part del regnat de Lluís XIV, i tot el regnat de Lluís XV, la situació anà de mal en pitjor pel gruix de la pagesia. Uns pocs llauradors milloraren l’estatus, i la classe mitjana enfortia la posició en les ciutats, viles i pobles. Però la massa d’agricultors es feia més i més pobra; la terra quedava realment fora de cultiu fins el punt que en nombroses contrades això suposava la ruïna tant del govern com del poble; molts dels semi-serfs castigats per la pobresa, obligats a abandonar les possessions, atrapats en la misèria al llarg de les carreteres i que cercaven refugi en les ciutats; mentre que, en el període immediatament anterior als anys crucials del 1784 al 1789, una sèrie de males collites desolaven França i duien una veritable fam als pobres tant del camp com de la ciutat.
Al mateix temps, el deute públic s’havia inflat fins a proporcions enormes, i el dèficit en el pressupost anual del govern augmentava d’any en any: un deute que no hi havia cap manera de reduir, i un dèficit que no es podia evitar de cap manera sota el sistema legal de taxació llavors vigent. Ja que la classe mitjana, que aconseguia els diners amb el comerç i el prestamisme, i els llauradors empobrits de la terra, duien tota la càrrega dels impostos nacionals. La noblesa i el clergat que, entre ells, detenien pràcticament tota la propietat de terres de França, eren completament exempts de taxació, i els juristes, un grup social molt poderós, llavors com sempre, sota el domini de la propietat privada, també escapaven de la taxació molt sovint.
Aquest mètode de govern com el de l’ancien régime, que passava sota aquestes condicions de generació en generació, havia de trencar-se tard o d’hora. Causes econòmiques i socials treballaven ben lentament cap a la seua fi inevitable, amb independència de si les persones implicades l’ajudaven o l’obstruïen conscientment o inconscientment en el seu desenvolupament. Les classes amenaçades rarament preveuen o, si alguns ho preveuen, són incapaços de fer front a les circumstàncies amb la legislació adient i capaç que puga preservar-los de l’enderrocament. Aquest era certament el cas amb la noblesa i els terratinents en general abans de la revolució francesa. Hi havia advertiments per tot que moviments perillosos eren inevitables, a menys que es prenguessen promptament fortes mesures per fer front a les creixents demandes i ressentiment del Tiers État, la classe mitjana ascendent, i els aixecaments formidables del negligit i menyspreat Quart Estat – els pagesos. La llarga i creixement seriosa successió d’insurreccions pageses, des dels primers dies del regnat de Lluís XVI, encara que superficialment semblaven merament una forma exagerada de les revoltes locals contra l’opressió que havien tingut lloc durant segles, eren, per observadors curosos de l’exterior, una prova clara que aquest esclat gairebé universal podia desenvolupar-se fàcilment en una revolució social definida. Idees subversives que es filtraven des de dalt, i l’acció reflexa d’aquest descontentament material continu i furiós des de sota, preparaven tota l’estructura social per a un canvi complet. Podria fins i tot haver semblat que la intenció manifesta dels pagesos d’aconseguir condicions completament noves d’existència els garantiria, en ésser de lluny la porció més nombrosa i important de la població, la influència dominant, quan la revolució material seria el resultat dels llurs atacs espasmòdics.
Però, com fins i tot els historiadors i assagista que simpatitzen més amb les justes reivindicacions dels agricultors esforçats ara admeten francament, això no podia ésser. Per què? Perquè, a diferència del Tiers État, els pagesos no eren preparats com a classe per prendre el llur rol històric d’emancipació. Sabien de què volien deslliurar-se, però no eren competents per administrar les noves formes que reflectirien la llur supremacia econòmica, si reeixien a aconseguir-la. Com es veurà, doncs, reeixiren plenament en l’aspecte destructiu d’aquesta política que formulaven, però tan sols parcialment en el constructiu. El Tiers État, o burgesia, d’altra banda, malgrat que no havien presentat conscientment un pla complet d’acció en cas d’èxit, entenien perfectament bé que l’administració en interès propi havia de seguir inevitablement la legislació en interès propi. Havien arribat a l’estadi on podien omplir fàcilment tots els càrrecs llavors ocupats per la noblesa i els nomenaments del Rei; i mai no oblidaren, quan aconseguiren la plena possessió de la propietat privada, i la igualtat en la mesura de dret de competir lliurement sense cap restricció obstaculitzadora, que havien guanyat virtualment tot allò que més desitjaven guanyar.
Això explicar primer la moderació extraordinària de la burgesia en els primers estadis de la revolució, una vegada que s’havien fet els líders indispensables de l’Assemblea Nacional, i es presentaven com la veu de les aspiracions nacionals. Explica també la determinació, i fins i tot la fúria, amb la qual atacaren la pagesia quan aquesta, mal dirigida i ignorant per a la burgesia, amenaçava de somoure els fonaments de la propietat privada directament destruint els chateaux, cremant documents públics, agranant els deures feudals de tota mena, reprenent les terres comunals apropiades per la noblesa, i dividint les terres eclesiàstiques. La revolució per a ells volia dir simplement la conquesta del poder polític i econòmic directament o indirecta pel Tiers État. «Què és el Tiers État?» demanava l’Abbé Sieyes. «No res». «Què hauria d’ésser». «Tot». Això resumia tota la llei i tots els profetes per a la burgesia francesa.
Sota les belles frases dels oradors revolucionaris francesos i els alts ideals que n’inspiraven alguns d’ells, arribam sempre a les consideracions sòrdides dels diners. Des d’un bon començament, amb una o dues excepcions aristocràtiques, els líders reals de l’Assemblea Nacional i de la revolució foren membres del Tiers État. Eren posseïts per ideals de classe mitjana. Mirabeau, Danton, Robespierre, els girondins, tots els oradors i organitzadors principals, amb l’excepció de Marat, Anarcharsis Clootz i Chaumette, Le Roux, L’Ange, i més tard Baboeuf, eren estretament vinculats amb la tramoia del pensament burgès i de concepcions de propietat privada. La pagesia, que constituïa el gros de la població, no era representada directament en l’Assemblea Nacional, i indirectament tan sols fins a un punt ben petit i inefectiu. El mateix amb els artesans i amb els homes expulsats del camp cap a les ciutats. Aquesta gent exercia una gran pressió des de fora a través de la Comuna de París, i d’altres comunes amistoses i parcialment afiliades per tot el país. Però fou tan sols per aquesta pressió, i pels atacs ben amenaçadors dels pagesos armats, que les faccions en l’Assemblea Nacional foren impulsades a aplicar les mesures pràctiques aprovades per la mateixa Assemblea. Aquestes mesures s’acompanyaren d’aitals restriccions, en la forma de pagaments monetaris elevats per la pagesia a canvi de l’eliminació dels antics abusos i tiranies feudals, que els mateixos decrets quedaren en gran mesura anul·lats. De fet, l’Assemblea Nacional mateixa aprovà llei rere llei estenent aquestes restriccions, i insistint que els pagesos havien de pagar els deutes feudals exigits i realitzar les feines acostumades. Encara més, quan els pagesos prengueren l’aplicació del vot original de l’Assemblea a les mans, atacaren els chateaux, es dedicaren a prendre i cremar els títols feudals en els arxius comunals i municipals, i refusaren de deixar que els agents dels terratinents els recaptessen diners o els exigissen serveis, la burgesia prengué realment les armes contra ells com a «bergants». Els pagesos eren, doncs, no ciutadans que afirmaven els llurs drets, tal com havien estat unànimement votats en el 1789 per l’Assemblea, sinó bandes de lladres que intentaven interferir amb aquells drets sagrats de la propietat privada que eren tan estimats pel Tiers État com per les classes privilegiades. Prou naturalment, els pagesos refusaren d’acceptar derrotes freqüents, i fins i tot execucions i tortures multitudinàries, com a decisives; i els veritables revolucionaris de París, Lió, Marsella i altres ciutats simpatitzaren amb ells i empraren la llur influència per donar suport a les llurs revoltes. És, de fet, fora de tota qüestió, que, malgrat que l’Assemblea Nacional votà inicialment amb un entusiasme immens per eradicar completament tot el sistema feudal, la mateixa Assemblea d’entrada es dedicà a aprovar lleis contràries a aquesta resolució. Les dades següents mostren què passà.
El 4 d’agost del 1789 l’abolició de tot el sistema feudal fou alegrement i unànime votada en principi per l’Assemblea; mentre que al mateix temps la mà mort, les lleis de caça – que eren molt oneroses – i els tribunals senyorials privats de justícia eren abrogats. Aquestes eren reformes immenses, que suposava una revolució gran i pacífica en benefici de tota la població agrícola.
Però, al final del 1789 i al començament del 1790, s’aprovaren lleis en l’Assemblea que reconstituïen i confirmaven gairebé tots els antics abusos, i decretaven que qualsevol avantatge recaigut en els pagesos pel vot del 4 d’agost havien de pagar-lo plenament als terratinents pel seu valor en diners.
Els pagesos que refusaven d’acceptar aquesta llei que no pagaren per l’eliminació de la injustícia foren tractats de nou com a malfactors, i foren perseguits per les forces de les municipalitats. Si s’aixecaven en revolta contra aquesta acció impròpia eren tractats legalment amb poca menys de la mateixa brutalitat i crueltat que havia estat el destí dels llurs ancestres durant milers d’anys.
La Comissió Feudal nomenada per l’Assemblea feu tot allò que fou possible per obligar els pagesos a pagar els antics deures feudals. Les coses empitjoraren més aviat que no milloraren. Com més anava més el reaccionaris perseguien la pagesia amb decrets restrictius; més i més la pagesia es venjava contra els llurs opressors, i feia el màxim per esclafar els llurs enemics en aixecament successius.
No fou fins que haguessen passat quatre anys des de la primera declaració de l’anul·lació dels drets i costums feudals que la derrota completa de totes les forces reaccionàries a París i altres ciutats importants provocaren que aquestes iniquitats feudals fossen agranades sense redempció i sense cap possibilitat de resurrecció. Però per a l’enderrocament de la monarquia i els seus partidaris, inclosos els eloqüents però reaccionaris girondins, l’eliminació final d’un sistema que, com podem veure ara, havia sobreviscut de llarg el seu període d’utilitat ni que dos parcial, podria haver-se arrossegat durant uns anys més.
És bo d’entendre profundament aquesta part del moviment revolucionari perquè els apòlegs de l’ancien régime, i els durs oponents de la Revolució Francesa de tota condició, obliden curosament els nombrosos esforços fets pels reaccionaris de diversa mena per restringir l’aplicació de totes les reformes pacífiques reals, i de canviar el mètode antic tan poc com fos possible. Fou aquesta política persistent de contra-revolució, que treballava constantment, obertament en l’Assemblea i en els clubs, secretament en les coteries clandestines, la que exasperà tots els que desitjaven introduir canvis profunds i dur-los fins a cursos extrems. Ja que l’objectiu de la Cort i dels seus agents i simpatitzants era impedir l’execució de mesures ja acceptades, així com aturar el curs del canvi inevitable.
El temps era plenament madur per a tres grans transformacions: el traspàs del poder econòmic i polític al Tiers État i a la burgesia, la destrucció dels antics lligams feudals, i la transferència de la terra als cultivadors. Aturar aquesta revolució, tan plenament i inconscientment preparada en el curs dels segles anteriors, era ben impossible. Però els qui s’oposaven al seu desenvolupament naturalment forçaren l’altra banda a intentar quelcom més d’allò que era llavors assolible econòmicament o social; i aquests esforços, alhora, enfortiren la reacció, i finalment produïren una dictadura militar.
Res més que les xifres reals de taxació i empobriment poden donar una concepció clar del veritable estat de França des de l’ascens de Lluís XVI en endavant. Que algunes contrades eren més benestants que altres, afavorides en matèria d’impostos fiscals, és ben conegut. En aquestes àrees es podria observar força prosperitat en general, fins i tot entre els propietaris me´s petits, acompanyats d’aquell tarannà vivaç i d’obvi gaudi de la vida que distingeix la majoria del poble francès, una vegada es lliura de l’angoixa esclafant, de l’esforç excessiu i de l’estretor contínua. És també cert que alguns dels mateixos pagesos, arreu de les províncies, havien reeixit en elevar-se per damunt del nivell dels seus companys, de la mateixa manera que alguns dels esclaus de temps antics esdevingueren més rics sota condicions encara més àrdues que la massa de la classe escalava, o com els assalariats han estat capaços, ocasionalment, d’adquirir riquesa i esdevindre capitalistes. Però aquests són casos excepcionals; i és cert que els mateixos homes que s’han emancipat així parcialment eren els més actius en dirigir els llurs companys pagesos en l’atac i destrucció de l’antic sistema feudal opressor.
La taxació general, i la manera amb la qual era extorquida pels recaptadors generals d’impostos, constituïa en ella mateixa una càrrega esclafadora, a banda de deures i servituds feudals. Tan excessiva era el pes d’aquesta taxació damunt dels agricultors que, en contrades on la valoració es feia estrictament, i els pagaments eren rigorosament cobrats, assumint que el producte d’un acre tenia un valor de £3,2s. 7d., la proporció que anava a la Corona era de £1,18s. 4d., el terratinent prenia 18s., i el llaurador real quedava tan sols amb 5s. O si la terra era cultivada pel mateix pagès propietari, la seua porció era de tan sols £l, 4s. 3d., mentre la Corona encara prenia £1,18s. 4d. Així, si el producte d’un acre s’hagués dividit en dotze parts, gairebé set i mitja haurien anat a la Corona, tres parts i mitja al terratinent i tan sols una al llaurador real. Els impostos de taille i vingtieme – que afectaven exclusivament la feina agrícola i s’elevaven en relació als ingressos – amb altres càrregues menors suposaven fins a £6,840,000 l’any. Els impostos sobre consum suposaven £10,400,000 l’any. Així, els petits propietaris, que no tenien pràcticament cap recurs contra aquests impostos esclafadors, ja que els intendents i els tribunals de justícia eren tots a disposició de la Corona, havien estat obligats en diversos departaments a abandonar el cultiu directament; i, com ja s’ha assenyalat, a amuntegar-se sense propietats en ciutats grans i petites, sense cap mitjà de subsistència tret d’allò que podien guanyar venent la força de treball a les classes mitjanes ascendents.
S’ha afirmat amb bona autoritat que, en algunes províncies, més de la meitat de la terra era abandonada, degut a la impossibilitat de pagar els impostos i deures, i que no deixava cap marge per mantindre el llaurador i la seua família. Miserablement pobre, amb poca esperança de millorar el destí – aquesta era la situació de la massa del poble francès. Les relacions socials eren tan dures com les econòmiques. El nobles absentistes que voltaven la Cort encara consideraven els llurs tinents, en la majoria de províncies, com a meres bèsties de càrrega, l’únic dret dels quals a l’existència consistia en fornir els llurs senyors i amos amb els mitjans d’un balafiament elegant: els pagesos miraven els recaptadors d’impostos del Rei, i també els terratinents amb els llurs agents i batlles, com a homes que els robaven directament i brutal els fruits del llur treball – en breu, com a xucladors de sang del tipus més funest, fins i tot disposats a recórrer a la tirania i la tortura quan els pagaments vencien i no es complien. Aquest sentiment els llauradors malaurats el dugueren amb ells a les ciutats, quan la força de les circumstàncies i la fam real els expulsava afamats de camps i cabanes; i fou el llur ressentiment furiós i desig de revenja ço que explicà en gran mesura la ferocitat demostrada. No hi ha cap necessitat d’imaginar races especials d’assassins importades deliberadament des de fora amb l’objectiu de fer massacres a París i altres grans ciutats. Un munt d’homes i dones encesos amb un odi justificable ja hi eren. En el camp, naturalment, l’animositat de classe era igual d’amarga. Els pagesos adquirien poder, però les males collites duien fam; els llurs pitjors enemics eren a mà en la persona dels agents dels llurs terratinents i en els chateaux, que els darrera rarament visitaven, malgrat que la seua caça rapinyava els camps i els arruïnava les collites. En conseqüència, amb unes comunicacions tan abominables, amb una massa del poble tan completament mancada d’educació, amb la impossibilitat completa d’una organització centralitzada amb l’objectiu específic de la revolta, amb la ignorància gairebé total en les comarques i comunes d’allò que s’esdevenia en la metròpoli, roman la veritable indiscutible que, malgrat que els pagesos eren privats d’armes, causes similars produïen efectes similars, i resultaven en atacs semblants contra la noblesa gairebé a tot França. Res més que una quantitat d’opressions econòmiques i socials dures i insuportables podrien haver produït un descontentament tan general i un odi tan implacable.
Però aquest mateix descontentament i odi no podria haver comportat la revolució, si tot el sistema no s’hagués desgastat. En els primers dies de Lluís XIV, per exemple, encara que hi havia forts greuges al començament del seu regnat, malgrat una gestió hàbil de les finances, i fins i tot en la darrera part del regnat, quan guerres reeixides i fracassades havien arruïnat profundament tot el país, un moviment així no es podria haver menat amb cap esperança de victòria. Les antigues formes, econòmiques, socials, polítiques i religioses, eren encara efectives, i semblaven permanents per a la massa del poble. El mateix es pot dir de la major part del regnat de Lluís XV. L’aixecament era possible, les revoltes eren freqüents, però la monarquia i la noblesa encara romanien fermes. Tampoc quan, com ara podem veure, tot era llest per a un gran canvi els observadors francesos més capaços anticipaven realment allò que aviat s’esdevindria. Un home tan avançat i astut com el socialista Abbé Mably deia, tan sols cinc anys abans de la caiguda de la Bastilla: «La revolució mai no arribarà».
Res, tampoc, no podria haver estat més moderat que les demandes de la llista de greuges formulada per la pagesia de les diverses províncies. En aquesta moderació seguien l’exemple de la burgesia. El Rei era realment popular, i era contemplat com la font de reformes contra els nobles. Un estudi acurat de l’ascens i difusió de l’esperit revolucionari mostra clarament que, tan determinat com era el Tiers État d’afirmar-se, tan bon punt s’obrí la sortida política que havia estat tancada durant cent setanta-cinc anys, la massa del poble tenia poca idea del llur popi poder: tan poc com un monarca poderós o un estadista ferm podria haver comportat, pacíficament i efectiva, canvis més gran i més beneficiosos que els aconseguits eventualment amb els vuit anys d’agitació revolucionari. Però aquest ha estat, fins ara, el curs invariable dels esdeveniments en el moviments europeus, polítics i socials, reeixits i fracassats; la minoria dominant mai no ha estat capaç de confrontar els desenvolupament inevitables amb sagacitat i coratge. «Nous etions des laches», respongué un dels emigrants aristòcrates a Coblenz, a un amic que li demanava per què havien fracassat en contindre el corrent revolucionari i dirigir-lo a canals fertilitzadors. I era cert. No és que els nobles fossen covards físics. Ells i les llurs dones mostraren una intrepidesa personal meravellosa, sota circumstància on un ensorrament temporal hauria estat disculpable. Però eren inqüestionablement covards morals. No gosaven, com els damios i samurais de Japó, reconèixer que la llur època havia passada ni conduïren els compatriotes amb allò que semblaria un gran sacrifici cap al nou període inevitable. Caigueren, no perquè ells i la Cort fossen extravagants, balafiadors, lascius, corruptes i cruels. Ho havien estat durant generacions. L’enderrocament es degué al fet que ells i el llur feudalisme havien esdevingvut inútils.
Però no es podia dir el mateix del Rei. Al començament del seu regnat, quan era assessorat per Turgot i Malesherbes, i abans de caure sota el domini complet de la dona fatal estrangera, Marie Antoinette, Louis XVI mostrava la major part de les qualitats que mancaven en el nostre Charles I. Pot haver estat massa tard, com diuen alguns, començar l’eliminació de drets feudals en 1774-1776, però, ben clarament, el poble no ho pensava. Oposat pel Parlament de terratinents en el seu suport de les mesures de Turgot per suprimir els abusos feudals, el Rei, encès per aquesta conducta egoista i la política similar seguida pels mercaders, prengué el curs fort d’aprovar edictes definits contra la corvée i altres torts infligits d’antuvi damunt el poble, en una Lit de Justice del 12 de març del 1776. L’oposició a l’eliminació reial d’aquesta «esclavitud bàrbara ruïnosa pel camp» va fer que a Voltaire «li bullís la vella sang en les velles venes»; i parlà de la Lit de Justic del Rei com «le lit de bienfaisance». Sir Robert Walpole escrigué en termes similars, declarant que la resistència del Parlament a les reformes admirables proposades pels MM. Turgot i Malesherbes era més escandalosa que el fuet més ferotge del despotisme. El mateix París era àmpliament il·luminat amb transparències que proclamaven «Vive le roi et la liberté». El poble del camp i ciutat embogí amb joia quan es difongueren les notícies, i uns pocs excessos foren aprofitats com a demostració de l’efecte maligne de tota reforma en les masses.
Dos mesos més tard, el 12 de maig del 1776, el Rei, cedint feblement a la pressió de la noblesa, i a la influència malèfica de la seua dona, acomiadà Turgot de la Cort, després que Malesherbes hagués dimitit. Voltaire romangué confós amb aquesta victòria de la reacció. Escrigué: «França hauria estat massa afortunada. Aquests dos ministres plegats haurien obrat miracles. Mai no em consolaré d’haber vist el naixement i la mort de l’edat daurada que ens preparaven». Toparen de front contra tots els interessos creats i els prejudicis seculars de l’època – tan sols tretze anys abans del començament de la revolució – i foren derrotats per l’avarícia i intolerància dels nobles, els rics del Tiers État i la reina. La lletra de Galiani a Madame d’Epinay, citada per M. Rocquain, resum la situació: «Hem arribat als dies dels quals parlava Livi: ‘Un període en el qual no podem ni suportar els mals ni els llurs remeis’.’
És bo de recordar, quan ens colpeixen els horrors de la Revolució, propiciats per la bogeria dels reaccionari i la feblesa del Rei, que els pagesos i treballadors, la baixa burgesia i els artesans francesos, havien estat sistemàticament enganyats i traïts pel que fa a les reformes, abans d’ésser conduïts a recórrer a la revolució armada. Louis XVI havia de triar entre un colp d’estat domèstic en casa, seguit d’una aliança directa de la Corona amb la massa del poble, o una rendició a un govern de lacais estrangers i la dominació descontrolada de la seua inútil aristocràcia. Va fer la tria i perdé el cap. Des del 1776 al 1789 hi hagué anys de preparació d’acció popular, la plena força de la qual, com s’ha dit, no era entès ni tan sols pel Tiers État i el poble mateix. Des de la caiguda de Turgot i Malesherbes, però, en endavant, la Corona tenia realment una sola tria: se sommettre ou se demettre – sotmetre’s o dimitir. Quan el Rei aparentment se sotmeté una vegada més tenia el poble amb ell; quan persistí en mentir i intrigar, la guillotina feia presència a la porta. Però la seua mort i l’eliminació de tants ciutadans rics i pobres pel Terror Vermell, i molt més encara pel Terror Blanc, eren, com s’ha dit, incidents no estrictament important, per lamentables que hagen estat, en la gran guerra de classes, que conclogué amb la victòria econòmica i política de la burgesia. La pèrdua real de vida en tots dos bàndols fou ben poca cosa comparada amb l’haguda durant les guerres napoleòniques, i encara menys notable que la massacre durant la recent i tremenda contesa. Però, allò que mereix una consideració seriosa en l’actualitat és el fet que el Tiers État, o burgesia, a França i altres països, que era tan assedegat de sang i implacable en persecució de la seua pròpia emnacipació i domini, una vegada aconseguí el control, predicà assíduament la pau, la pau perfecta, com l’únic mètode justificable d’aconseguir qualsevol reforma per a la classe desheretada de sota, que constituïa el gros de la població. Aquesta és una forma ben convenient, encara que hipòcrita, de pacifisme.
Però ço que la majoria aclaparadora de la població, els pagesos del país els pobres de les ciutats, guanyà eventualment s’adquirí amb gran dificultat i risc seriós. Després del primer esclat de fervor revolucionari, la reacció, com tot el món sap, es va fer camí contínuament. No tan sols el Rei i la Cort, Lafayette i els dirigents de la classe mitjana enriquida, amb els girondins, es giraren contra el poble, sinó que les forces invasores austríaques i prussianes, encoratjades des de les Tulleres, i fins i tot de la mateixa Assemblea, asseguraven que capturarien la metròpoli francesa, lliurarien el rei francès del control dels seus súbdits, massacrarien tots els jacobins i revolucionaris en general, i restaurarien l’ancien regime. Cap mena de confiança podia dipositar-se en l’Assemblea. La situació era més amenaçadora a l’interior que a fora. Marat, el caràcter i conducta del qual foren defensats seriosament per primera vegada per Bax, i l’estudi dels escrits del qual convencé Jaurès que aquest home remarcable havia estat vergonyosament traduït – fins i tot Marat, que mai no s’havia desencoratjat ni en la situació més desesperada, desesperava. Abans del 10 d’agost del 1792 pensava seriosament en abandonar París, on havia estat perseguit des de feia mesos. Mb tot el 10 d’agost fou el dia crític de tota la revolució. Si la Comuna de París no hagués pres la direcció del poble contra la Cort i la Convenció, és gairebé segur que la reacció hauria guanyat, ni que fos temporalment. Però la massacre d’una població mig armada per les tropes reials, demostració clara de la força i organització creixents del partit monàrquics, les notícies del front oriental d’una traïció constant dels caps de l’antic exèrcit, la total devastació de territori duta a terme pels exèrcits invasors germano-austríacs, alçà una vegada més el veritable entusiasme revolucionari del 1789 – i més.
Com sobrevisqueren els francesos les lluites desesperades entre la força creixent de la reacció i el zel reanimat dels revolucionaris, els aixecaments contrarevolucionaris de Lió, Bordeus i altres ciutats, la guerra terrorífica de represàlies i extermini a La Vendée, on la major part de la pagesia lluità per l’Església i el Rei, i foren massacrats completament pels revolucionaris, l’avenç triomfant dels exèrcits aliats fins qe foren aturats a Valmy i Wattignies, la manca de fons per mantindre les forces republicanes i la insuficiència d’armes per equipar-les contra l’enemic de fora i els reialistes i oponents burgesos de fins – com la nació francesa continuà a viure a través d’aquest terrible estrès i esforç és una de les meravelles d’aquell extraordinari període. Però amb el col·lapse de la resistència monàrquica el 10 d’agost, i l’empresonament de la família reial, un nou esperit sembla haver alenat el genuí partit republicà. A través de l’anarquia i l’aixecament els revolucionaris combateren en el camp de batalla i en l’Assemblea fins que, malgrat les maquinacions dels girondins i els llurs partidaris de classe mitjana, aprovaren la gran constitució democràtica del 24 de juny del 1793, que agranà finalment i sense compensació totes les reivindicacions feudals, posà fi a la monarquia, i posà el poder en mans del poble. Aquesta fou la marca de les aigües de tota la revolució. Poc es va fer després. Els excessos dels revolucionaris a les províncies després de les llurs victòries, el regne del terror a París mateix, les animositats personals furioses de les faccions, el fracàs dels homes que controlaven de desenvolupar cap política nacional elevada de construcció que tota la nació pogués copsar – tot això jugà a les mans d’aquells de la burgesia que havien fet grans fortunes de la compra de terres públiques amb l’emissió d’enormes masses de paper moneda, i així enfortí els elements de disgust i reacció en tots els sentits. Amb la caiguda de Robespierre i els seus amics el 9 de termidor, aquestes forces anti-revolucionàries controlades per la classe acomodada, que no temien res tant com l’atac a la propietat privada – un sentiment que, com hem vist, es manifestà ben aviat en la revolució – arribà al control i es venjà en els llurs enemics. Llavors, incapaç de dominar l’element militar, o de desenvolupar, alhora, cap política clara i entenedora, o fins i tot de suprimir la decepció activa d’un poble enganyat, caigueren sota la dominació d’un geni militar poderós, que els salvà la propietat a costa de la llibertat. Però el mateix Napoleó, i els governants monàrquics de l’antiga família de Borbó que el seguiren, no pogueren aturar la busca del rellotge del desenvolupament social.
Allò que la pagesia havia aconseguit, en general ho mantingué. Fins i tot en la cúspide del poder eclesiàstics i monàrquic imposat a França pels aliats el 1814 i el 1815, era impossible recuperar per als terratinents desposseïts una part de les velles relíquies de la servitud i dels privilegis aristocràtics que havien estat abrogats el 1793. Tampoc no es pot negar que l’alleujament de l’opressió intolerable del feudalisme tardà permeté França, la França rural – que és, quan tot es diu, la França real – de desenvolupar recursos i produir riquesa agrícola a un nivell que astorà Europa. Això fou el que permeté els seus exèrcits primer de resistir i refusar la invasió, i després d’avançar com a conqueridors en una missió que començà com a moviment revolucionari, continuà com a successió de campanyes per aconseguir la dominació imperial, i acabà per afavorir la reialesa que havia estat tan tràgicament destronada.
Però els pagesos, l’esforç i sacrifici dels quals donà França, amb la feina a casa i la proesa en el camp de batalla, la primera posició a Europa, no aconseguí a llarg termini una emancipació completa de la servitud penosa en la terra. Impostos i taxes locals encara els pressionaven durament. La terra és fins i tot un patró exigent; i l’antagonisme entre camp i ciutat es basa, sota el domini urbà de la classe mitjana, en una topada permanent d’interessos. Petits propietaris, que constitueixen la majoria de la població de França, tenen, tret de circumstàncies excepcionals, tots els desavantatges que resulten del cultiu agrícola realitzat sense avantatges mecànics. Aclaparats de feina, parsimoniosos, conservadors i de vegades reaccionaris, els petits llauradors, amb totes les bones qualitats que fan contrapès, han actuat com a llast damunt del progrés francès durant més de cent anys. No fa ni vuitanta anys que s’arribà a establir definitivament una república burgesa. La revolució francesa, com ara admeten fins i tot els admiradors més dedicats, garantí no pas més d’una petita porció d’aquelles llibertats que els seus dirigents i seguidors reclamaren per a la massa del poble; ni tampoc ho han aconseguit de fer plenament avui.
Ja que, contra les masses dels llauradors, determinades a lliurar-se dels deures i servituds feudals a tota costa, i resoltes a aconseguir la possessió de la terra, però en no veure més enllà en el futur econòmic que aquestes dues reforma immediates, s’alçava la burgesia francesa. Aquesta era l’única classe que era preparada per educació, organització, coneixement de negoci i ensinistrament administratiu de prendre i realitzar els serveis públics, de desenvolupar i estendre el gran poder monetari, de substituir amb el domini pecuniari dels banquers, comerciants, mercaders, capitalistes, advocats i professionals en general el domini personal de la noblesa feudal i dels terratinents. Sortiren a fer una revolució per les raons més egoistes i sòrdides. L’objectiu no era aconseguir llibertat per a tothom sinó llibertat per al llu domini damunt de tota la resta. Mai en la història humana grans ideals foren prostituïts amb les finalitats més baixes. «Llibertat, igualtat, fraternitat» és el lema gloriós encara inscrit en els edificis i banderes de la República Francesa. Però què volien dir aquestes nobles abstraccions per a la classe triomfant en la revolució francesa, la classe els membres de la qual sempre la lideraren? Llibertat d’explotar amb l’esclavitud salarial,. Igualtat davant lleis aprovades en interès dels explotadors, i justícia administrada d’acord amb les nocions explotadores de joc net. Fraternitat com a germanor genial d’explotació pecunària. «Els Drets de l’Home» deliberadament perverits en el dret de saqueig sota formes d’equitat.
Així es traduïen les nobles concepcions d’idealistes de ment elevada en el llenguatge de la sòrdida vida capitalista. Però el significat real d’aquests mots elegants, sota un sistema superior de societat, encara roman, més enllà de l’aplicació falsa d’ahir i d’avui. Això alguns dels revolucionaris que, amb tot eren devots de la propietat privada, ho veien clarament, i els comunistes del període ho proclamaven obertament. No hi pot haver cap igualtat social, és a dir, entre els rics i els pobres: cap igualtat real entre l’home complet i l’afamat. No hi pot haver llibertat a menys que hi haja un ample subministrament de tots els bens de primera necessitat i luxes de la vida garantir per la feina lleugera de tothom. No hi pot haver cap fraternitat si una classe és capaç d’exprimir treball impagat dels assalariats, que no posseeixen res més per vendre que la força de treball. Foren els comunistes, com Babeuf, que predicaven aquestes doctrines, especialment odiats pels republicans i finalment el guillotinaren vergonyosament. Les llurs idees, encara que irrealitzables en l’època, llençaren tot el conjunt d’explotadors als braços de la reacció. La propietat era el déu dels líders de classe mitjana de la revolució francesa. Els llurs noms eren clàssics, i no pas bíblics, com els dels enderrocadors anglesos de la monarquia; però adoraven Mammon amb una assiduïtat més dedicada que els puritans i massacraren els comunistes amb un fervor molt més gran que no pas el que sostingueren els cromwellians en despatxar els levellers. Les idees de Morelly, Mably, Le Roux, l’Ange, Chaumette i altres eren prematures en els dies de la revolució francesa. Però tan sols anticipaven esdeveniments. Les llurs teories, i no les de Rousseau i Marat, inspiraren homes d’acció com l’heroi animós i abnegat, Blanqui, i dispositaren els donaments del comunisme més desenvolupat de Fourier i les elaboracions enciclopèdiques del gran St Simon.
L’evolució, en el sentit sociològic, no era entesa en el segle XVIII, com l’entenem ara. Alguns encara pensaven que era possible retrocedir a l’era daurada del passat, quan la dominació de l’or era desconeguda, per comptes de, com deia encertadament St Simon, anar cap a l’era daurada del futur, quan el fetitxisme de l’or serà finalment destronat, i la riquesa serà apropiada comunament i distribuïda en beneficis de tots i cadascú. És moda, actualment, de parlar de tots ells com a socialistes utòpics: seria tan raonable com qualificar el gran Roger Bacon com a científic utòpic. Quan Fourier declarava, el 1825, que la competència trobaria inevitablement el seu terme lògic en monopoli: quan, el 1802, Robert Owen afirmava que la riquesa, fins i tot amb les capacitats llavors posseïdes per la societat, podria fer-se fàcilment tan abundant com l’aigua, si els homes s’unissen i dominassen la gran maquinària de producció que els controlava: quan, més de cent anys abans encara, John Sellers assenyalava que els diners sovint actuaven no com a mitjà de bescanvi, sinó com a obstacle malèfic a la producció social, per la necessitat que imposaven, en una societat on el bescanvi dominava, de convertir mercaderies en diners – tots i cadascun eren veritablement científics en l’estimació dels fets del llur període, i demostraren una facultat meravellosa de predir el futur. És fàcil de menysprear la influència que aquestes anticipacions intel·ligents han tingut durant el darrer segle damunt dels esforços pràctics d’avançar cap al nou període. És fins i tot remarcable que els comunistes, que advocaven l’«acció directa» per precipitar els canvis que desitjaven i esperaven d’acomplir, donaven per garantit, en el llur repàs del passat, que l’home en la societat començà amb comunisme per tot el món, com les investigacions sociològiques ara han decidit que fou el cas. Això era en l’època una hipòtesi gairebé sense verificar; i la idea del «contracte social», que havia estat deliberadament ultratjada pel poder maliciós abans esmentat, era purament imaginària. Amb tot, aquestes idees han tingut una atracció generalitzada per agitadors actius de tot Europa, i a França han inspirat moltes conspiracions i insurreccions. Han mantingut també el foc, en el cor del proletariat de totes les ciutats, d’aquella devoció apassionada per la democràcia i la igualtat que ha constituït als francesos, i particularment als parisencs, en els líders continus de l’idealisme social modern. El refús de reconèixer el fracàs o d’acceptar la derrota ha estat de valor incalculable a la llur noble i duradora causa.
CAPÍTOL
XXIII: Els precursors del Quaranta-Vuit i Setanta-U