La darrera, i de llarg la més formidable, de les guerres pageses a Europa començà a Alemanya l’autumni del 1524, i esclatà en revolta oberta la primavera del 1525. Les causes general d’aquest greu aixecament foren en general les mateixes que les de la Jacquerie en el 1358 i l’Aixecament Camperol Anglès del 1381. Però no hi hagué cap derrota i la consegüent rapinya i devastació per la soldadesca en desbandada com s’esdevingué a França després del desastre de Poitiers que aixecàs la pagesia; ni hi hagué les raons òbvies de descontentament i resistència forçosa com les que conduïren a l’aixecament sota Wat Tyler i els seus companys dirigents a Anglaterra. D’altra banda, enlloc l’opressió contínua dels nobles feudals i dels cavallers se sentia més agudament que a l’Europa Central; i els planys de la pagesia, amb els llurs esforços espasmòdics locals i freqüents d’emancipació de la tirania i crueltat ultratjants, demostra que el feudalisme havia deixat de tindre cap «costat bo» a la seua brutalitat, en la mesura que concernia la massa del poble. Ràtzies, robatoris i espoliació per l’ordre superior i inferior de terratinents havia esdevingut una part de la vida quotidiana del poble. No hi havia res per aturar els nobles. La crida dels pagesos a l’emperador i a les corts contra aquest saqueig sistemàtic era inútil. Aquests procediments es consideraven essencials per mantindre l’estatus adequat a la cort i en el castell de tots els que s’havien elevat, per descendència lineal o favor imperial, per damunt dels comerciants i el ramat comú. Tampoc aquests aristòcrates amb terres i magníficos manorials limitaven la pirateria i saqueig a les tinences pròpies o alienes. Amunt i avall del Rin i altres rius importants, al llarg de les principals rutes comercials terrestres – no se’ls podia dir carreteres – hi havia situats castells fortificats, les ruïnes dels quals o bastiments restaurats, romanen fins avui, des d’on els propietaris emergien amb la llur mainada per extreure duanes, rescats o, si calgués, el lliurament complet dels llurs béns, de qualsevol traficant o mercader que passàs pel camí. Contribuïen en part als riscs del comerç interior, i les llurs exaccions de tots els sectors de la comunitat, directament i indirecta, feien força per mantindre els preus a un nivell elevat.
No calen detalls per mostrar com els barons de l’Europa Central rivalitzaven amb els llurs companys nobles d’altres terres en el tractament abominable de serfs i pagesos. Potser no recorrien tan sovint com la pitjor mena d’aristòcrata francès al càstig horrible de tallar els peus dels serfs quan s’oposaven a la requisa ruïnosa de les collites, ni es dedicaven tan freqüentment als extrems de crueltat luxuriosa en els annals d’altres aristocràcies; encara que aquesta limitació parcial de brutalitat és de natura dubtosa. Però en el tractament ultratjós del llur poble indefens per ofenses menors res no superava la infàmia dels nobles alemanys. Murmurar contra el senyor, l’oblit accidental de concedir-li la mostra més degradant de servilitat, no pagar en espècie o en moneda les demandes del terratinent feudal, eren venjades amb l’empresonament en masmorres paoroses, amb tortures incansablement repetides, i un servei gratuït augmentat sota la corvée feudal eren aplicades sempre que fos possible. Com a tot arreu, també, els serfs i pagesos eren multats durament, o se’ls imposava penes que el senyor creia adient per forçar-los a casar les filles, un poder amargament ressentit en tot país on s’exercia.
Pel que fa als habitants de les viles, també tenien els llurs greuges contra els grans nobles dels quals havien aconseguit recentment els drets municipals; mentre la destrucció gradual de control democràtic en els gremis augmentava la influència dels mestres i comerciants rics i posava el jornaler lliure i l’artesà en la posició d’assalariats dependents, amb menys i menys possibilitat d’esdevindre mestres de l’ofici.
Així, hi havia un munt de terreny per a la insatisfacció i resistència en les viles petites – totes les viles alemanyes eren llavors realment petites – i en el camp també. Els antagonismes econòmics i socials mai no foren majors; i, al mateix temps, l’extensió de l’art de la impremta i el creixement de la discussió pública de matèries religioses i seculars, fins i tot entre el poble comú, ajudà a difondre el descontentament general.
Unes altres causes s’han donat per a l’aixecament en aquesta data particular, a més de les citades abans, que es reconeixen habitualment. Tot el sistema feudal era sacsat, degut a la seua incapacitat d’adaptar-se a les noves formes d’indústria que eren introduïdes, a les millores no-observades però constants en l’agricultura, a la substitució amb pagaments monetaris de la baratada en bescanvi i en pagament de deures, fins a l’extensió del comerç, l’escassedat dels metalls preciosos, i el començament de la producció i el comerç per al mercat mundial. Amb tot, és fàcil atorgar massa importància a gairebé totes aquestes modificacions en l’Europa Central del 1525. Sens dubte la Lliga Hanseàtica i Alemanya començaven generalment a sentir la influència en el comerç de la descoberta d’Amèrica, el doblament del Cap de Bona Esperança, el desviament del comerç oriental dels grans ports marítims de la Mediterrània cap a l’Atlàntic pels turcs otomans, i l’extensió del comerç amb Flandes i Anglaterra així com amb França i Espanya. Però que aquesta expansió no havia avançat prou com per afectar seriosament, bé directament o indirecta, la posició dels pagesos que formaven l’espinada de la insurrecció – ja que Alemanya no produí cap Etienne Marcel i no tenia un París per formar un centre d’influència política – pot considerar-se justament com a improbable. Tampoc es pot insistir confiadament que el feudalisme d’Alemanya, pres en general, era gairebé tan avançat cap a la decadència i caiguda com l’activitat intel·lectual llavors exhibida ens podria dur a suposar. Hi havia canvis en marxa que eventualment sacsarien tot l’edifici. Però treballaven fins i tot més lentament que arreu, i continuaren a fer-ho durant generacions posteriorment. La servitud no arribà a la fi a Alemanya fins el 1811; i Alemanya, fins i tot en el 1920, amb tota la seua República, és la nació més feudal d’Europa. Els júnquers d’Alemanya, que viuen i treballen en les llurs grans finques, per detestables que siguen en totes les relacions nacionals i internacionals, són encara magnats feudals modernitzats, amb els recursos de la ciència a la llur disposició. No hi ha hagut cap revolució francesa ni tan sols anglesa a Alemanya, i la raó d’això es pot remuntar al segle XVI.
Hi ha probablement més força en l’afirmació que la gran elevació del protestantisme a Alemanya, la revolta creixent contra el catolicisme, llavors en el seu període més corrupte i criminal de supremacia romana, tingué un cert efecte, com el lol·lardisme i els «capellans itinerants» a Anglaterra, en elevar un nou esperit en el poble. És cert que la literatura agitadora més difosa, i el sector més vigorós dels propagandistes, adoptà un fort to bíblic i religiós. Curiosament, però, la demanda de la salvació de l’individu en el més enllà prengué precedència a l’intent forçós de garantir el benestar individual ací. Fins a quin punt una realment anticipava o produïa l’altra és difícil de dir. L’escola estricta del determinisme econòmic és de l’opinió que tot el moviment protestant, en el sentit més ample, era una expressió purament psicològica de l’esforç social i econòmic d’emancipació individual des de sota. Podria ésser, però és difícil descriure aquesta influència exclusivament material en operació fins a produir la revolta contra la dominació de Roma en la religió des de Huss i d’altres en endavant. A més, hi ha la prova històrica més clara que en diferents països, així com en parts del mateix país, el catolicisme, quan semblava derrotat i a l’últim sospir, no tan sols retingué el seu control damunt del territori que encara dominava, sinó que fins i tot recuperava terreny prèviament perdut. Aquest succés eclesiàstic fou assolit encara que el moviment econòmic i social continuava, allà com a arreu, de la mateixa manera que abans.
Però això queda fora de la qüestió present. La veritat sembla que en tots els períodes històrics grans els dos elements de progrés són massa estretament lligats per poder-los separar. Com bé assenyalà Bax en la seua història d’aquesta mateixa Guerra dels Camperols, cada nova religió absorbeix parcialment, i és parcialment absorbida per la fe dominant precedent. Així també el progrés econòmic avança des de sota, tan sols influït en temps especials per la forma de religió afavorida des de dalt. Però el fet que els pagesos a Alemanya prenguessen no tan sols la llur fraseologia, sinó fins i tot algunes de les llurs propostes revolucionàries de la literatura sagrada i secular jueva encarnada en la Bíblia, de la mateixa manera que molts pagesos anglesos van fer en les llurs revoltes, i la classe mitjana anglesa va fer durant la seua revolució cent anys i escaig després, tan sols demostra que la humanitat pot convertir la literatura teològica més efectiva i popular en quelcom d’utilitat social immediata.
Inqüestionablement, l’èxit que els pagesos assoliren a començament contra els llurs senyors i terratinents fou degut en gran mesura a l’absència dels homes armats i ensinistrats de la noblesa, que seguien l’Emperador Carles V en la seua campanya contra Francesc I, que acabà amb la derrota escruixidora del rei francès a Pavia. També hi havia el menyspreu hereditari envers els serfs i pagesos que dugué l’aristocràcia i la cavalleria a creure que eren quelcom inferior a homes i que, per tant, malgrat els nombrosos aixecaments locals de revenja que precediren el gran esclat, l’atac mai no podria ésser realment seriós. S’equivocaven. Si hi hagués cap control organitzat i centralitzat dels aixecaments locals, si els pagesos haguessen trobat cap dirigent militar veritablement capaç, com Götz von Berlichingen podria haver estat, haurien fet molt més que no pas feren. Però, per damunt de tot, allò que calia era una aliança entre camp i ciutat, una consolidació d’acció política i rural comunes. Amb tot, no n’era encara el temps, i la manca de comprensió, per no dir l’antagonisme entre els pagesos i la classe creixent de vilatans indigents, era una profunda feblesa.
El primer aixecament important tingué lloc en la Selva Negra l’agost del 1524. Com a tot arreu, els pagesos trobaren un dirigent local de certa experiència militar. Clarament tot el país era preparat per revoltar-se, ja que el malestar es difongué tan ràpidament que a final d’octubre els pagesos tenien una força formidable que induí els magnats de la contrada a negociar seriosament amb ells i a prometre’ls certes concessions. Les reivindicacions dels pagesos eren extremadament moderades, tractant tan sols d’injustícies òbvies i d’opressió relacionada amb la terra. Tots els suggeriments de reforma de la banda dels senyors eren una mera aparença, presentada per guanyar temps per concentrar les pròpies forces, i recollir un cos de companyies lliures i d’altres mercenaris que hi cooperassen. La noblesa mia no tingué cap intenció de cedir en cap punt; i recolzaven en la mala fe i la traïdoria, així com en la força organitzada per mantindre els llurs drets d’opressió damunt dels llurs serfs i vil·lans. El març del 1525, els pagesos formaularen els llurs famosos dotze articles, redactats per un clergue, i que formaven una curiosa barreja d’aspiració bíblica i reivindicacions simples d’un tractament decent. Aquests dotze articles foren acceptats en la forma original per tot Alemanya. Però, desproveïts de la fraseologia teològica, els resumiren així els pagesos d’una contrada:
|
L’Evangeli
es predicarà segons la fe vertadera. |
No hi ha res del programa revolucionari i idealista que aviat passaria al capdavant, a mesura que les ciutats començarien a dir la seua en la matèria. Homes com Hipland, Weigand, Gaismayer, Pfeiffer i, per damunt de tot, Münzer, tenien projectes religiosos i polítics molt més amples en comparació amb aquestes simples reformes agràries. Eren, de fet, per emprar l’expressió d’una època molt posterior, socialistes cristians, o socialitzadors d’un parer teològic, que desitjaven instituir aquest Regne de Déu en la terra, que es desvia tan marcadament en concepció segons la idea de la divinitat derivada de l’època, i les condicions materials que semblen requerides per a la seua realització. Sempre hi ha hagut homes i dones, però, pagesos i proletaris alhora, disposats i fins i tot desitjosos de sacrificar-se per allò que no és més que una al·lucinació genial. Certament ho era a Alemanya en aquest període. Però hi havia altres que naturalment, per molt desesperats que fossen, s’adreçaven amb tota la força als enemics del poble comú; especialment després d’haver descobert que la casta dirigent, com ha estat invariablement el cas durant tota la història, rarament o mai conserva la fe amb els subordinats en revolta. En certs casos membres de la noblesa i les llurs famílies foren ben justament executats pels llurs crims, i en molts casos els llurs castells, que no eren gens millor que caus de lladres i espoliadors, foren saquejats i cremats fins als fonaments. Però considerat en general, i tenint presents els ultratges intolerables – cegar ulls, tortura de tota mena, i massacre implacable quan convenia – sota la tirania que els havia subjectat, és meravellós que els pagesos i la gent de les vil·les fossen tan moderats en el tractament dels rivals durant els primers mesos del 1525, quan el moviment era gairebé exitós a tot arreu. Els pagesos havien estat prou benaurats com per garantir-se un general capaç i aparentment honest, en la persona del cavaller Florian Geyer, la política del qual en la ciutat de Rothenburg fou completament reeixida i atragué a tot el poble al costat dels pagesos. Però no hi havia encara una disciplina profunda i permanent entre les forces insurrectes. Els pagesos arreu sobrestimaven les forces, i en l’absència de líders competents incorrien en riscos del tot injustificats. En breu, malgrat les llurs victòries al començament del moviment, i el pas de Mulhausen i altres ciutats al bàndol de la «Fraternitat Evangèlica», amb els pagesos en general, és ara fàcil veure que no podien haver aconseguit una victòria permanent damunt dels llurs enemics hereditaris i que els vilatans eren tan incapaços com ells mateixos.
A més, amb l’excepció de Rohrbach i Pfeiffer, semblen no haver trobat cap dirigent civil profundament decidit, mentre que no confiaren a un dels llurs caps militars, Geyer, el comandament suprem; i Götz von Berlichingen, a qui forçaren a entrar en el llur servei, els traí a la primera oportunitat avinent. El fracàs de l’atac a la important i per ells pràcticament inexpugnable fortalesa de Frauenburg, i el col·lapse de les llurs forces a Mulhausen, acompanyat i seguit d’altres desastres per tot Alemanya, desencoratjaren tot el moviment; mentre que el retorn de la soldadesca imperial d’Itàlia i l’allistament de ferotges mercenaris de l’est d’Europa, així com de cossos similars però possiblement menys carnissers de més a prop, col·locaren els nobles, amb la llur Lliga Suàbia i un general implacable, en possessió de forces irresistibles. Les empraren d’una manera semblantment implacable a la practicada pels llurs germans de classe a França i Anglaterra. Aquells dels pagesos i vilans que foren massacrats directament amb la brutalitat més implacable, homes, dones i infants, foren els que sortiren més ben parats. Detalls de què caigué damunt dels altres que foren capturats vius, especialment aquells contra els quals la noblesa i la cavalleria sostenien una animositat especial, rivalitza les històries dels turments dels indis vermells. Trencament a la roda, rostit lentament en vida, l’aplicació de «l’interrogatori», en la forma més horrible i cruel, eren mètodes comuns de la venjança ben calculada del mateix caràcter que la practicada per Ricard II i els seus barons, Carles el Roí, el Príncep Negre i altres guerrers de renom. Pocs presoners passaren ni tan sols sota la forma de judici, i vint milers sencers de persones en una sola contrada, la majoria dels quals no havien pres cap part en l’aixecament foren, segons els registres de l’època, massacrats en vint-i-quatre hores, sovint sota circumstàncies d’una atrocitat inconcebible. La guerra de classes, tal com la menava la cavalleria d’Alemanya, era tan paorosa en tots els sentits com la venjança presa damunt dels esclaus i pagesos vençuts sota la República Romana a Itàlia, Sicília i Gàl·lia. La mercè era desconeguda. Fins i tot ara a Rothenburg la gent assenyala els canals per on baixaven els torrents de sang el dia que els senyors d’aquella malaurada ciutat arribaren plenament. És, en breu, impossible exagerar els crims comesos a expenses del poble comú per part dels junkers d’aquell dia.
Ço que s’afegeix a la tristor d’aquesta terrible història és el fet que Martin Luther, el seu col·laborador Melanchthon i els llurs amics, després d’haver fet prou per comminar els pagesos a enderrocar els llurs amos – Luther insultà els darrera amb una fúria si més no igual a la que emprava envers els seus oponents religiosos – s’adreçaren damunt dels pagesos derrotats, i seguiren la noblesa alemanya en les llurs crueltats monstruoses. L’odi que mostrà envers aquests malaurats serfs i pagesos destrueix completament la seua reputació d’humanitat. No hi havia cap desig real per part seua d’elevar la humanitat en aquesta vida. Melanchthon era encara pitjor. No content d’ajudar el seu amic de Wittenberg en la denúncia dels febles que feien la feina del món mentre ells vivien, saltà al pas per falsificar i vilipendiar els llurs dirigents quan eren morts. Això demostra que, amb el subversiu protestant i religiós, tant com amb el reaccionari catòlic, la classe val més fins i tot que la fe. Homes sants de totes les religions s’han trobat al costat dels perseguidors més implacables del poble.
Però per molt que puguem detestar els fets paorosos del Duc de Saxònia i les incitacions amb prou feines menys paoroses a l’assassinat de Luther, cap indignació justiciera pot amagar-nos la veritat que la guerra camperola d’Alemanya fracassà, no per la implacabilitat dels nobles, la manca de disciplina dels pagesos i dels vilatans pobres, o la forta animositat contra ells dels homes de Déu. Fracassà perquè la classe en revolta no havia assolit l’estadi on la seua emancipació econòmica i social era possible. Si haguessen guanyat en el camp de batalla, què haurien fet en la Cambra del Consell? La llur derrota social tan sols s’hauria posposat uns pocs anys davant de la incapacitat flagrant de sostindre’s en l’economia. La llur insurrecció era en tots els sentit menys aquest completament justificable.
D’altra banda, hem d’admetre que la manera terrible amb la qual l’aixecament fou esclafat ajudà a endarrerir el desenvolupament social d’Alemanya, que fou encara més afeblit per la Guerra dels Trenta Anys i les seues devastacions generalitzades. L’emancipació dels serfs d’Alemanya fou obstaculitzada, no accelerada, per la força dels pagesos al començament i la força més gran dels nobles al final. Amb tot, convençuts com som d’aquesta llei de l’avenç econòmic invisible en totes les comunitats occidentals, que l’anticipació d’esdeveniments socials per l’acció armada no pot donar llibertat a la classe els membres de la qual no s’han preparat per a la transformació per canvis independents de la llur voluntat o consciència, amb tot no podem retirar la nostra simpatia i admiració per aquests campions del poble sense educació ni preparació que, a Anglaterra, França, Alemanya i altres països, mantingueren vives, amb coratge i sacrifici, les aspiracions de la humanitat cap a la llibertat en dies de misèria i desesperació. Les llurs derrotes prepararen el camí de la victòria completa generacions o segles després que ells mateixos haguessen estat massacrats.
CAPÍTOL
XXI: La revolució burgesa anglesa