De les operacions monetàries mercantils i l’atresorament d’or amb l’objectiu d’augmentar l’àrea de comerç sorgí el prestamisme i la usura. La usura fou el segon gran factor d’acumulació de riquesa en l’antiguitat, com també a l’Edat Mitjana. I la influència de classe adinerada a través de les seues dues seccions de mercaders i usurers, que no era infreqüent que anassen plegades, esdevingué tan poderosa que foren capaços de procurar-se l’aprovació a favor llur contra els llurs clients i deutors de les lleis més atroces que mai entraren en un codi penal. Per això, de totes les guerres de classe i antagonismes econòmics que han fet de la història de la societat i civilització humanes des del començament de la propietat privada el conflicte perpetu entre deutors creditors fou un dels més forts. Cap nació escapà d’aquesta disrupció interna, en la qual l’antic ordre gentil era esquinçat per l’esclavitud, la propietat privada, el bescanvi i la usura.
Hi hagué una lluita econòmica i social inacabable entre dues formes de propietat privada: propietat privada de la terra d’una banda, i propietat privada d’or, prestat als propietaris necessitats de la terra, de l’altra. El territori dels pagesos atenesos fou eventualment sembrat de senyals que registraven les hipoteques detingudes pels prestamistes. Tot Àtica fou empenyorada als usurers relativament aviat amb el creixement d’aquell petit però important estat. Els deutors, tant se val de quina manera s’havien endeutats, eren obligats a pagar fins els darrer cèntim de les elevades taxes d’interès, incorrent, en cas de fallida, davant la petició dels creditors, en empresonament o altres formes brutals de càstig. Això conduïa, en el cas d’incapacitat definitiva del deutor de lliurar-se del deute, amb el dret, sovint exercit, d’esclavitzar el malaurat creditor al mateix usurer, o de vendre’l amb la seua família en esclavitud estrangera. D’ací sorgí una guerra econòmica i social continuada on els usurers resultaren a llarg termini històricament vencedors, però que en certs casos conduïren a una revolta clara contra els senyors adinerats, que havien exercit el llur antagonisme polític i pecuniari contra els pagesos lliures i la noblesa gentil alhora.
Per preservar tot l’estat de dissolució, els drets dels creditors foren envaïts i enderrocats pels torts dels llurs deutors.
A Atenes hi hagué dues revolucions en tres generacions, una principalment social, l’altra principalment política. Amb la primera els poders dels creditors foren simplement foragitats, i el govern lliurà els deutors de totes les llurs obligacions. Amb la segona la nova constitució política, basada en els terratinents, i amb un poder polític fonamentat en la propietat de la terra amb independència de tota relació gentil, es creà l’estat democràtic. La democràcia, és clar, era una classe superior de ciutadans damunt i contra els esclaus. Ço que s’esdevingué a Àtica passà també a la restat dels estats grecs. Però malgrat que els deutors es lliurassen temporalment de les càrregues i esdevingueren homes lliures de nou a costa dels senyors adinerats, la usura aviat reprengué influència. Cap legislació no pogué aturar el seu avenç permanentment.
Atenes esdevingué tan important en el món del comerç i del prestamisme com en l’esfera de l’intel·lecte, art i cultura general. Corint, malgrat ésser un centre productor i comercial, assolí tanta preeminència en el domini del luxe i de la disbauxa elegant que detenia una posició en el món civilitzat com la de París i la Riviera francesa en l’actualitat. Homes que havien guanyat riquesa de l’esclavitud, comerç, pirateria i usura s’aplegaven en aquesta gran i bella ciutat de plaer organitzat per balafiar els llurs guanys en les formes més costoses i amorals de gaudi. Certament en totes les branques d’adquisició de riquesa, per poc escrupoloses i cruels que fossen, els grecs eren mestres passables; i els romans, la literatura i ciència i cultura generals dels quals era deguda també als grecs, aprengueren d’ells tots els mètodes d’amassar riqueses en països lliures i conquerits amb el menor risc de pèrdua.
Les colònies de Tir i altres ciutats fenícies, la riquesa de les quals es devia gairebé exclusivament al comerç, eren, com la mateixa Tir, poc més que centres comercials d’importància més o menys gran, amb l’excepció de Cartago. Aquests centres comercials eren pops menors que extreien riquesa de l’explotació persistent de productors estrangers de tota classe. De vegades derivaven enormes avantatges de la ignorància completa dels llurs clients del valor real de bescanvi dels llurs productes en la societat més altament desenvolupada de la qual Tir formava part. La història que l’or era tan abundant en una època a Tir que els tiris feien les ancores d’or, és sens dubte basada en la tradició que trobaren els nadius d’Espanya en possessió de tanta quantitat d’argent, i disposats a baratar-la en termes tan enormement avantatjosos per al «comerç» tiri que els mariners fenicis carregaren els llurs vaixells, fins el punt de dur tot allò possible, amb l’argent aconseguit així de manera tan barata.
Fou d’aquesta mateixa zona que els cartaginesos més tard extragueren aquells enormes subministraments d’argent. Es diu que gairebé 50.000 esclaus treballaven en un grup de mines. Malgrat que aquest nombre és probablement una exageració, és cert que s’obtingueren grans quantitats d’argent d’Espanya, especialment de les mines que pertanyien a la gens Barca, de la qual Hanníbal era un cap. Fou aquesta riquesa, sens dubte, la que li permeté de mantindre la seua meravellosa campanya de disset anys. Cartago extreia el seu subministrament d’or de l’Àfrica Occidental, on les tribus nadiues de la costa tenien el costum de baratar l’or que obtenien de la sorra aurífera dels rius per articles que desitjaven dels comerciants fenicis. Aquest negoci es feia en línies primitives d’intercanvi que, de fet, eren practicades amb tribus amb un estadi similar de desenvolupament per tot el món civilitzat. Aquest or i argent doncs permetia les ciutats comercials mediterrànies d’aconseguir la llur gran influència econòmica.
El comerç a gran escala era considerat com un mitjà reputat amb el qual adquirir riquesa, ja que el procés d’explotació dels productors era amagat; la usura, el préstec de diners per tal d’obtindre més diners a canvi de l’avançament original, sempre tingué mal nom en les grans societats esclaves d’Occident. Aristòtil, que defensava tan fermament la institució de l’esclavitud, no tenia cap bona paraula a dir de la usura o del préstec de diners amb interessos. De fet, tot préstec de diners a interès era estigmatitzat com a usura. Eren «diners criant diners», per l’accident de posseir un excedent de l’equivalent universal, sense cap pretensió ni tan sols de servei personal, productiu o improductiu. Era un comerç directe sobre les necessitats individuals dels deutors en seguretat, que començava engendrant estretor, en la majoria de casos, i acabava amb la ruïna i persecució cruel dels endeutats. Per tant la usura era quelcom blasmat.
Com, doncs, s’ha esdevingut que el préstec de diners, condemnat igual pels filòsofs del paganisme i els pares de l’Església, és considerat actualment com un negoci ben respectable, quan es practica en termes «raonables», siga a gran o petita escala? El canvi de visió es deu realment, com gairebé totes les altres modificacions d’opinió a través dels segles, al canvi en la forma de producció mateixa. N’hi ha prou amb dir ací que prestar a interès en la civilització moderna pren, en molts casos, la forma de participació en el benefici o ingressos aconseguits pel deutor. Rarament apareix com un comerç real sobre la necessitat. Quan ho fa, en la forma d’empenyorament, o de prestar a taxes molt altes d’interès, llavors la societat contempla generalment aquestes transaccions des del punt de mira antic. Amb tot, el deutor, segons la llei, sempre es troba en el costat dolent, i encara s’exposa a càstig personal per l’incompliment de contracte, com mostra el fet que, fins fa relativament pocs anys, els deutors d’Anglaterra eren sotmesos a confinament, sovint permanent, si no pagaven els llurs creditors. Fins i tot en el segle XX els deutors, sota el pretext de «menyspreu al tribunal», són encara subjectes del mateix empresonament, malgrat que aquesta pena sembla haver estat abandonada fa molts anys. Tan difícil és sacsejar el domini del poder monetari que tingué el seu origen fa milers d’anys.
Però les operacions dels prestamistes i usurers en general, fins i tot en Grècia, Tir i Cartago, eren relativament insignificants respecte l’abast d’aquestes operacions pecuniàries en l’Imperi Romà. El contrast entre els primers dies de Roma, després de la fragmentació de les relacions gentils i l’establiment de la república aristocràtica, sobre la propietat privada i conquesta – el contrast de Roma, amb els seus pagesos lliures i soldadesca ciutadana lliure combatent per allò que creien l’avantatge propi, i la Roma de la grans guerres estrangeres per esclaus, saqueig directe i ample espai per al comerç i la usura, que pagava les tropes, era astorador. La lluita intermèdia pel poder polític entre l’aristocràcia de les gentes i els plebeus que foren atrets o conduïts a Roma des de fora resultà en la victòria gradual dels darrers. Des de la primera guerra cartaginesa entre l’aristocràcia cultivadora i adoradora de la terra i el poble de Roma, amb el seu poder militar creixent, i la gran plutocràcia comercial i naval fenícia de Cartago i les seues colònies, fins a la segona guerra cartaginesa i la invasió astoradora d’Hanníbal a Itàlia, havia madurat a Roma mateix una visió completament diferent del comerç de la que havia existit prèviament.
La riquesa monetària de Cartago consistia principalment en argent, que llavors probablement mantenia amb l’or una relació de 12 a 1. Escipió després de les seues victòries dugué de Cartago 120.000 lliures en pes d’argent, probablement de setze onzes la lliura. Això, prenen l’or a la relació esmentada, representaria no pas menys de 675.000 lliures esterlines en or, una suma enorme en aquells dies. A més, hi havia d’haver un pagament anual de Cartago de 20.000 talents d’argent durant cinquanta anys. Al mateix temps Roma esdevenia propietària de les belles dependències cartagineses. Aquests enormes guanys territorials, a banda dels fets en la mateixa Itàlia, plantaren l’esperit comercial a Roma i forniren els mitjans per satisfer-lo. Els romans, llavors, no tan sols els plebeus sinó també els patricis, s’adreçaren al comerç amb Sicília, Sardenya i Espanya, i així començà aquella carrera de vampirisme mundial, aliat a la conquesta militar, que assolí un desenvolupament tan prodigiós i sense precedents.
Així Roma, després d’haver derrotat Cartago en aquesta primera gran lluita pel domini a la conca de la Mediterrània, fou ella mateixa capturada pels mètodes cartaginesos de comerç, després suplementats amb la usura fins a un nivell sense paral·lel. Totes les lluites entre patricis i plebeus, tots els assassinats de dirigents, massacres en els carrers de Roma i en les províncies, proscripcions de Sil·la, venjança popular generalitzada sota Màrius, foren poca cosa comparades amb els efectes d’aquest poder monetari implacable, que ara es difonia per totes les províncies recentment conquerides. Els enormes nombres d’esclaus, capturats i venuts en aquestes quantitats per les legions victorioses de Grècia i altres països amb un eixam depredador d’agents mercantils, prestamistes i recol·lectors d’indemnitzacions i impostos que seguien el camí de les exèrcits victoriosos. Els terribles danys de la guerra mateixa podien haver-se superat, viscut i oblidat, però el drenatge persistent de tribut i usura per les implacables sangoneres que s’assentaren en les províncies engendrà un odi als romans i al llur domini que conduí a matances despietades pels nadius patidors sempre que sorgia una oportunitat de revenja.
A començament de la gran guerra contra Mitrídates, en la qual Sil·la jugà un paper tan espectacular, es diu que no pas menys de 100.000 italians d’aquesta mena foren massacrats en les diverses ciutats, bé per ordre directa o per connivència amb el rei. Els nombres de les víctimes així despatxades poden haver estat exagerats, però que els deutors i els contribuents, en tindre l’oportunitat, en van fer la major part és força segur. Revoltes similars tingueren lloc sovint de manera similar per tots els períodes reeixits i fracassats de la República, i sempre dirigits contra la mateixa classe, però, a diferència dels aixecaments d’esclaus, sense cap resultat a llarg termini. Amb aquesta diferència, però, que el poder monetari ha continuat durant tot el període de la civilització de propietat privada, mentre l’esclavitud, en la forma d’esclavitud personal, era destinada a patir una marcada modificació. L’èxit de les guerres cartagineses fou el factor més important en la transformació de l’antiga Roma agrícola i aristòcrata en la Roma de l’era comercial. Encara que la llarga lluita de classes entre plebeus i patricis s’hagués complicat, com a Grècia, per l’antagonisme entre deutors i creditors, que introduí l’element pecuniari directa en guerra de classes, els deutors, amb la relaxació de la llei i la cancel·lació dels molts deutes, havien aconseguit una victòria temporal. Amb tot, abans de les seues victòries coronadores damunt del seu gran rival, Roma era encara la Roma de terratinents de diversos graus. Ella i els seus aliats no havien estat arrossegats encara a la xarxa de comercialisme i usura. Roma, de fet, després del seu èxit contra Cartago, va haver de passar per un altre període de cisis abans que la seua posició fos garantida. El període de transició arruïnà profundament la República.
Els primers fruits del nou mercantilisme foren l’anarquia en l’interior i la guerra general a Itàlia i les províncies. A tot arreu els petits propietaris i llauradors desapareixien, la llur terra passava a la possessió d’uns pocs grans propietaris, i la usura s’estenia com una plaga. «Una petita oligarquia de grans i petits capitalistes s’enriquia sola en mig de la ruïna universal... Aquesta plutocràcia es feia rica espoliant implacablement Itàlia i Àsia, on l’augment d’impostos i mesures fraudulentes dels extractors financers d’ingressos i impostos empobrien i esclafaven amb deute la classe mitjana i el poble; per aquests mitjans s’hi sobreafegia al guany de desviar els ingressos cap als capitalistes italians a la recerca de més benefici a través de la usura, acompanyat d’un tràfic d’homes que eren segrestats en els països adjacents i venuts a Roma... De mentres, les finances públiques eren desordenades i l’exèrcit desorganitzat; la flota que havia derrotat Cartago descansava ociosa en els ports d’Itàlia, Roma fracassava fins i tot en esclafar les noves i cruentes revoltes d’esclaus que havien esclatat a Sicília i Campània» (Fereero).
Aquests foren els primers efectes del creixement del mercantilisme a Roma. El gran despertar popular sota la direcció del geni pagès, Màrius, la victòria del qual damunt cimbris i teutons li donà pràcticament poder suprem, fou del tot incapaç d’aturar o dirigir aquesta influència econòmica. Es feren esforços per atraure gent a les terrestres conquerides, però aviat fracassaren per la pura inexperiència en agricultura dels qui acceptaren l’oferta.
Per això s’esdevingué que, quan Mitrídates començà el seu atac, la bancarrota i el desastre contemplaven els estadistes de la República directament a la cara. Hi havia perill i derrota en totes direccions. Devastació per tot Itàlia i malfiança arreu. Que Roma hagués de superar aquesta crisi terrible on barbàrie i civilització semblaven reeixidament units en armes contra ella, i els desastres del camp s’havien de cobrir amb un tresor gairebé buit, és una de les meravelles de la seua agitada història. Però la superà. La marea de nou es girà a favor seu. L’entrada de riquesa a la gran ciutat depassà de llarg tot allò experimentat prèviament. Aquesta riquesa consistia en una massa d’argent i or, amb tresors d’art i luxe. Roma era un centre no-productor o, si més no, no-exportador en general. Fins i tot els italians que s’assentaren en eles seues províncies, i es dedicaren ells i les llurs famílies a la romanització dels llurs districtes respectius i al comerç i a la usura, actuaven com a agents que drenaven aquestes riqueses amassades amb el saqueig del món conegut.
En aquest sentit Roma diferia d’altres grans ciutats de la conca mediterrània – Cartago, Alexandria, Corint, Antioquia, Marsella, fins i tot Atenes, que si bé es feren riques a través del comerç, eren capaces de cobrir les llurs importacions en part amb productes genuïns propis. No fou així amb Roma. Tot el comerç amb ella era en una direcció: cap a aquesta gegantina ciutat vampira que xuclava riquesa i obtenia els llurs subministraments d’Egipte i arreu per raó de tribut i taxes imposades com a resultat de la conquesta. El capital monetari, doncs, emprat en el comerç romà era del tot improductiu. El comerç contribuïa a retornar cap a Roma els seus diners; i això tendí en períodes d’agitació a provocar crisis pecuniàries d’extrema intensitat en el centre. Ja que l’únic capital que Roma posseïa era capital comercial i capital de prestamistes, en la forma de metalls preciosos. El capital comercial, però, emprat en relació amb un comerç que ho és de tot des de la circumferència fins al centre no pot augmentar sota cap possibilitat la riquesa del centre. L’únic mitjà, doncs, amb el qual Roma podia ampliar els seus recursos era amb el préstec de diners, per comptes de gastar-los en luxe, en comprar vots, en garantir el suport de la soldadesca – en els quals s’esmerçaren enormes sumes tant en l’època republicana com en l’imperial – en oferir enormes espectacles per acontentar el poble, i formes similarment del tot improductives. I l’únic mitjà d’afegir a la riquesa ja adquirida era la usura.
Roma, en conseqüència, esdevingué la usurera dels usurers. Ben a banda dels deutors a gran escala, els artesans i petits llauradors, que treballaven al costat de l’esclavitud, eren sempre exposats a caure en la ruïna. Llavors eren a mercè dels prestadors, que desemborsaven diners que no podien emprar profitosament de cap altra manera, extraient per la inversió altes taxes d’interès que aviat tornaven els deutors en esclaus. Els diners eren allò necessari alhora per als rics i els pobres. Per als rics que el volien pels objectius enumerats abans; per als pobres que havien de fer pagaments indispensables per omplir el buit ocasionat per una desgràcia imprevista. La guerra ajudava la usura en tots dos sentits, des de dalt i des de sota. De manera que s’esdevingué que, malgrat que molta de l’aristocràcia d’alt llinatge real havia desaparegut, els qui havien ocupat el llur lloc com a patricis eren encara més addictes a transaccions comercials, grans afers financers de caràcter rendible i usura directa que els llurs predecessors. Ara els homes més poderosos de Roma, els plebeus rics rivalitzaven en la llur avarícia pel guany i en la manca d’escrúpols quant a com havien arribat a posseir-lo. Pompeu el Gran era un usurer a gran escala, i sol·licitava i obtenia taxes d’interès que serien considerats satisfactoris pels més agarrats dels Shylocks moderns. Fins i tot quan prestava a un gran municipi la seua càrrega era del 4% mensual o del 48% anual. Cèsar, que des de la seua política democràtica en relació a les classes inferiors de ciutadans ha estat considerat com un home no tan sols de gran capacitat sinó d’idees il·lustrades i humanes, el mateix Cèsar, era estretament connectat per matrimoni i altrament amb grans prestamistes de diners, i no perdé oportunitat de convertir un penic honest en el domini de les finances. El mateix amb la majoria dels altres, Cras, Lúcul, Cató, l’oncle de Mecenes, Brutus, tots feren ús del líquid que els havia arribat de diverses maneres amb l’objectiu d’extorquir altes taxes d’interès de deutors de dins i fora de Roma. En aquest departament de tracte monetari els romans tenien poc a aprendre.
A més, si el comerç i la usura eren conduïts generalitzada, i els guanys eren relativament grans, llavors les transaccions eren força honorables. L’escala era el criteri de respectabilitat. Ciceró té cura de dir-ho. Les petites transaccions no pagaven la pena; el tràfic a gran escala, però, era quelcom diferent. De fet, els romans d’alt nivell tenien la mateixa idea del comerç i la usura que la societat de Londres avui té sobre els botiguers. Un petit comerciant és un home de classe baixa, però el cap d’un gran magatzem o d’una sèrie de botigues puja cap a munt de l’escala dels beneficis a través de diversos graus de distinció fins a la Cambra dels Lords. El mateix amb la usura, que perdé l’olor desagradable en la vida pràctica en proporció amb la magnitud dels préstecs. Fins i tot avui un empenyorador ric és detestable: el seu fill o nét és un ministre del gabinet i un par.
Una vegada Roma havia entrat sota el jou dels diners li fou força impossible d’emancipar-se. No hi havia territoris més rics i civilitzats a espoliar. A l’interior, la major part de la producció rural era realitzada bé per esclaus a gran escala o per homes lliures i colons a petita escala, pel subministrament directe dels grans propietaris i dels llurs dependents i esclaus urbans, dins d’una distància convenient de les viles i ciutats, o pel manteniment dels petits propietaris i les llurs família a escala local. Era aquesta producció natural, característica principal dels cultius en parts d’Itàlia allunyades de Roma i per totes les províncies, les que evitaren a Roma de col·lapsar molt més aviat no pas va fer. Els interessos urbans dominaven. Però l’economia rural sostenia l’Estat, sempre que els llauradors no fossen del tot arruïnats per la devastació deguda a guerres civils i invasions estrangeres, la difusió de grans finques treballades per esclaus i pastures així com pel pes dels impostos i del servei militar. Fins i tot quan aquesta ruïna es produí, aparegueren de nou altres petits pagesos, i continuaren per compte propi. Ja que el sistema monetari, encara que totpoderós a la mateixa Roma, mai no assolí un control complet en els districtes rurals.
Aquest breu repàs de la usura romana mostra com de completament el poder monetari havia esdevingut dominant per tot l’Imperi quan els homes eren conduïts a manllevar per qualsevol motiu. El declivi i caiguda de la supremacia imperial deixà això encara en control, encara que els pagaments en espècie substituïren parcialment les relacions pecuniàries. Allà on els diners, l’equivalent universal, eren urgentment necessaris hi havia el prestamista i l’usurer entrava com a funcionari indispensable en la societat de l’època. Rics i pobres queien igualment als seus braços: el noble ric que requeria avançament per ostentar o el pagès empobrit que era forçat, com abans, a hipotecar la seua propietat per tal de comprar llavors en una mala temporada o a procurar les eines necessàries per a la seua ocupació. L’usurer ha estès per tot món des del bunnia i shroff d’Índia fins el petit empenyador i el petit Shylock de les ciutats, des dels banquers d’Occident, que hereten el llur negoci de les ciutats comercials de la Mediterrània, fins a les grans cases financeres que avancen a canvi d’accions ferroviàries i altres.
Durant tot el període d’enderrocament i agitació que seguí a les grans invasions bàrbares el prestamista i l’usurer encara dominaven, augmentant les càrregues als deutors, i demanant tota la seguretat tangible que podien pels seus avançaments amb el pretext de la incertesa dels temps. Durant l’Edat Mitjana els mateixos usurers foren sempre els més impopulars de la humanitat. No infreqüentment patiren greus atacs físics i fins i tot la mort a mans dels deutors que els patien. Però ni les lleis més estrictes ni les exhortacions religioses més vehements podien restringir la influència dels diners acumulats en mans privades. Si els jueus assoliren preeminència en aquest departament particular dels negocis, no fou degut a la llur aptitud original específica per a aquesta professió, sinó perquè, barrats de la terra i detestats en altres àmbits de la vida, ells, amb relacions racials estretes en tots els països, foren arrossegats al prestamisme i a operacions financeres generals si volien augmentar la llur riquesa. Amb tot, malgrat que la venjança privada ha estat sovint practicada damunt els jueus i els llurs competidors en la usura, especialment en països agrícoles, l’antic i universal antagonisme entre deutors i creditors no ha resultat mai, en la història moderna, en revolucions socials com les prèviament registrades. Malgrat la legislació contra la usura d’una banda, i els intents dels tribunals de vegades per impedir que els creditors obtinguessen la llur lliura de carn, la posició real del deutor era extremadament dolenta en tots els països civilitzats. Pel que fa a la llei que impedia la usura, inflà les taxes exigides de col·locació per raó del risc presumpte d’una banda, i tractà els deutors com a criminals virtuals de l’altra. Així de cap a fi, cap llei, cap ètica, cap religió, no podia prevaldre. Els pares de l’Església foren tan incapaços de limitar la usura amb les llurs denúncies com els filòsofs pagans de l’antiguitat o els moralistes fútils d’avui. Legisladors i eclesiàstics alhora trobaven els diners en forma d’usura com a incontrolables en operació. Tan tard com en el 1854, lleis contra la usura eren encara en el codi legal anglès, mentre deutors podien ésser empresonats de tota manera pels usurers per l’impagament de deutes. Tan difícil és lliurar la humanitat d’aquesta forma d’opressió pecuniària.
Però per què la usura i el comerç sobre les necessitats d’altres són considerats en l’actualitat amb poc de l’oprobi que s’hi associava durant l’antiguitat, en l’Edat Mitjana, i fins i tot fa relativament poc en temps moderns? Perquè el gros d’aquestes transaccions prenen la forma d’una participació en els beneficis derivats de l’explotació del treball, i en conseqüència tan sols el préstec que pren la forma i sabor incòmodes de frau és considerat perjudicial en un sentit. La usura, de fet, ha esdevingut un factor gairebé negligible en l’economia financera moderna, quan se la contrasta amb els enormes ingressos derivats dels «guanys legítims» del capital monetari investit en empreses industrials – guanys que transcedeixen de lluny en bons temps qualsevol cosa que la usura directa mai extragué dels deutors.