L’antiguitat immensa de l’home en el planeta i els enormes períodes creuats en el seu desenvolupament des dels graus inferiors de societat humana fins els primers estadis de comunisme ordenat tan sols s’han entès en la darrera generació. Molts centenars de milers d’anys són ara acceptats com a estimació inferior per a l’època que els nostres ancestres ocuparen en arribar a la civilització existent, que en ella mateixa és ara vista com tan sols el començament, i no el final, del progrés humà en societat. En conseqüència, fins i tot les formes més velles de governs antics, que retrocedeixen, com a Babilònia, a Xina, o Egipte, molts milers d’anys, es reconeixen ara com relativament força modernes. El període, que tan sols es pot reconstruir pàl·lidament a partit d’edificis, eines, armes, decoracions, túmuls i piles de rebuig que s’han descobert, és molt més important i molt més llarg que les eres en les quals podem descobrir, a partir d’escultures, inscripcions i jeroglífics en monuments, i després a partir de registres definits, quines foren les institucions i els hàbits i costums, eines, màquines, metalls i disposicions socials generals dels nostres ancestres menys remots.
La cosa més remarcable és que d’ençà que l’home paleolític es difongué per tot el món, probablement des d’un centre, a tot arreu l’home ha seguit el mateix curs de creixement social. No és gens sorprenent, doncs, que haguem de trobar els mateixos monuments, o ben similars, en cada continent i fins i tot en certes illes. Aquestes illes, encara que ara separades de tota terra ferma per milers de milles de mar, ben possiblement eren connectades amb ella en l’època que aquests monuments foren construïts per homes, si més no, en l’estadi superior de barbàries, que semblen haver estat substituïts per un conjunt de salvatges truculents i sanguinaris. Si l’evolució de la teoria de relacions és mundial, llavors manifestament les formes de matrimoni de les quals deriven aquelles relacions, i els sistemes comunals que els acompanyen, eren semblantment mundials. Amb tot, aquestes societats comunals no sempre prenen la mateixa forma quan constitueixen les disposicions socials de la mateixa raça. Condicions locals modifiquen els mètodes amb els quals cobreixen les necessitats, i pobles de llinatge semblant poden simultàniament dedicar-se a la vida pastoral, o a l’agricultura, o fins i tot a la caça i pesca, com a mitjans principals de guanyar-se la vida, segon el clima i la natura del país on les diferents porcions de la mateixa tribu que havien assolit un nivell similar d’estatus socials s’havien assentat. Això, és clar, és tan sols dir que l’entorn influeix els mètodes de producció, de la mateixa manera que els mètodes de producció s’adapten en gran mesura a l’entorn. En conseqüència sorgeixen variacions en les mateixes relacions socials, no degut a canvis en el poder dels grups sobre la mateixa natural, sinó al caràcter diferent de les condicions naturals – que han d’entomar per força.
Quan, doncs, s’ha assolit un cert estadi de barbàries comunista, o fins i tot de civilització, les mateixes formes es poden mantindre milers d’anys, sense cap aixecament social o modificació seriosa de l’estructura social. Això encara que es puguen haver fet canvis i millores en els mètodes de producció. És un dels trets més interessants en les condicions d’Amèrica, abans de l’arribada de Colom, que enlloc no havia assolit l’estadi de civilització basat en les diverses categories de propietat privada. Tribus salvatges havien massacrat i menjat pobles bàrbars pacífics d’un nivell més elevat d’evolució social, i alhora els comunistes més altament organitzats conquerien comunistes antropòfags que en un altre lloc havien estat els vencedors. Però les societats originals així dedicades a antagonismes mutus, bé fossen caníbals brutals o tribus més refinades sota un cabdillatge teocràtic, eren totes en el període comunal. A més, els grans edificis escampats per Nord- i Sud-amèrica mostren que els habitants d’aquestes diverses regions havien assolit allò que ara s’anomena l’era megalítica, restes de la qual es troben en totes les zones del món, mostrant així de nou que diferents branques de la humanitat han passat a tot arreu, inconscientment i sense cap possibilitat, en el cas d’Amèrica, si més no, d’imitació, a través d’idènticament la mateixa evolució. Els monuments no es poden confondre amb fenòmens naturals accidentals.
Siga quina siga la història real de les enormes ruïnes de Tiahuanaco i el llur abandonament, els peruans, governats pels inques, forneixen, inqüestionablement, el més gran i més complet exemple de disposicions comunistes, sota la dominació de cabdillatge teocràtic hereditari, conegut dins del període històric. Mèxic era tan remarcable com a nació com Perú. Però allà els ferotges asteques, amb el llur canibalisme generalitzat i paoroses orgies religioses de sang, per bé que encara retenien moltes de les antigues formes comunals i gentils, no generaren aquell esquema de treball organitzat que es pot trobar a Perú. Per tant, com l’aplicació més àmplia de comunisme teocràtic o estatal, Perú merita un estudi més detingut des del punt de mira socialista que no pas ha rebut encara. Depenem de Garcilaso de la Vega, ell mateix inca per la seua mare, el monjo Cieza i els valuosos fragments dels registres manuscrits de Prescott, que llegí en els arxius espanyols de Madrid, per tot allò que sabem de les institucions peruanes, més enllà del que es pot derivar de la tradició i els monuments. La impressió general és que els inques administraren un règim tou i benefactor que havia resistit, des de fora, quatre-cents anys, des del fundador de la dinastia, Manco Capac (que ensenyà al poble tots els oficis i arts i el cultiu que practicaven), a través de dotze inques successius fins a la invasió espanyola. Òbviament, aquest és un temps massa absurdament breu per explicar l’existència d’un sistema social tan elaborat i ben conduït com el que tenia el seu centre a Cuzco i s’estenia en una àrea immensa, que abastava molts climes i els sòls més diversos. Manco Capac era, és clar, merament el benefactor tradicional nascut del cel, el fill del Déu-Sol que, en realitat, representava generacions d’evolució humana que s’estenien durant milers d’anys. Perú mostrava un alt grau de barbàrie comunal, amb un coneixement gairebé científic de l’agricultura, que havia d’haver crescut des d’una antiguitat immensa. A més, l’aquiescència de milions de peruans en les ordenances decretades per ells i la confiança que la població original mostrava en el caràcter sagrat i benefactor de l’administració assenyala una persistència molt llarga de domini inca – una persistència que excedia immensament el breu espai de temps que li concedien Garcilaso de la Vega i les seues autoritats. Per molt que això siga així, tots els relats espanyols coincideixen amb Garcilaso i altres autors gairebé contemporanis quant a l’organització meravellosa exitosa de l’estat inca. Tots concorren semblantment en la idea que no hi havia esclavitud personal directa, o possessió humana, de cap mena, i que la massa del poble no coneixia què era la pobresa real. Per sota del nivell dels inques de sang reial, i la noblesa que tenia avantatges especials, el cos general de treballadors era lliure de tota preocupació quant a la subsistència i benestar general. Aquest fet el certifica Cieza de León, que és considerat per totes les autoritats com l’autor espanyol més fiable sobre institucions peruanes. Viatjà uns quants milers de millers pel país, examinant detingudament diversos departaments de la producció i distribució d’aliments, els deures dels habitants i els mètodes d’administració. El cita sovint l’Inca Garcilaso de la Vega, com a profundament confiable. Tampoc això no ha estat mai discutit. Admetent que el mateix Garcilaso té tendència a exagerar les bones qualitats i a sobreestimar el caràcter del domini dels seus propis parents, les següents afirmacions semblen irrefutablement establertes:–
1. Tots els habitants de Perú, homes i dones, joves i vells, per sota d’un cert grau, eren cridats a servir en les diverses indústries i en les obres públiques generals. El llur producte, fos agrícola o manufacturat, es dividia en tres parts, una per a l’Inca i els parents de l’Inca, una per als temples del Sol i els sacerdots, i una per a ells mateixos. Però la porció per als inques i per als temples era majoritàriament emmagatzemada, i podia retirar-s’hi i s’hi retirava en temps d’escassedat.
Ací, doncs, segons s’admet universalment, tenim una societat capaç de llaurar i adobar la terra fins a un grau tan elevat d’eficiència que els seus membres eren tots subministrats amb aliments d’una mena adequada per satisfer-los, no tan sols per a les obres més àrdues de la pau, sinó per al gran vigor i resistència en la guerra. El sistema d’irrigació – cal considerar els mitjans que tenien a disposició i les dificultats naturals que havien de superar – és contemplat amb admiració pels enginyers hidràulics més hàbils de la nostra pròpia època. Terrasses i terrasses de terra cultivada, irrigada amb enginy, s’elevaven una damunt l’altre fins al nivell de la neu, en regions on pobles moderns amb prou feines intentarien fer créixer cap cultiu artificial. La prova de l’eficiència i èxit peruà en aquest sentit roman fins el dia present. Del llur sistema estrictament científic de producció de diferents fonts tampoc no hi ha cap dubte. Quin alt nivell de destresa agrícola han d’haver assolit quan salparen amb miserables balsas de troncs – els peruans, a diferència dels polinesis, no tenien canoes, ni grosses ni petites – per tal de recollir tant guano de les Illes Chincha i d’arreu com poguessen transportar amb les llurs petites embarcacions! La llur coneguda preservació de les aus que els donaven aquest mitjà valuós d’enriquiment del sòl demostra una dosi de previsió i càlcul que massa sovint manca en comunitats civilitzades.
Els llurs mètodes de cultiu semblen, de fet, haver estat de completa perfecció quan recordam les llurs eines inferiors; i, allà on canviaven el sòl i el clima, semblen haver modificat els llurs mètodes de producció per encarar les condicions canviades – mostrant una capacitat indispensable, però no pas menys remarcable, de tractar amb fenòmens naturals en un imperi que era de diversos milers de milles de longitud. No posseïen més que una font d’animal domesticat, les llamas, vicuñas i alpacas, que pertanyien nominalment als inques, i de les quals tenien cura pastors de la comunitat general com a part del servei social d’ells i de les llurs famílies. Però la llana de les llamas era de totes manera tant a la disposició del conjunt d’aquesta societat peruana com la dels ramats salvatges que s’alimentaven en les muntanyes, sacrificades una vegada cada quatre anys, o com les fibres aconseguides pel cultiu en els camps o de poblacions naturals. La distribució de la llana dels ramats era igualment gestionada amb cura, ja que els manyocs eren regularment compartits per teixir peces de llana per a l’ús del poble, així com per a la minoria privilegiada. Els llurs processos de teixir eren en ells mateixos admirables. En altres sentits els peruans mostraven un nivell de cultura artística que no ha estat sovint exhibit per la civilització de propietat privada. No tan sols els vilatans eren ben allotjats en proporció a les llurs necessitats – l’amuntegament en la ciutat o el camp era aparentment desconegut, degut a la facilitat amb la qual s’erigien cases decents, envoltades de la terra adequada per al cultiu dels llurs habitants – sinó que estupends edificis d’enorme magnificència, decorats profusament amb or i fornits amb superbes vaixelles daurades, foren erigits per a les esglésies del Déu Sol i els palaus dels inques.
Les ruïnes d’aquestes estructures imponents romanen fins avui per confirmar les afirmacions dels conqueridors espanyols. Com blocs de pedra tan enormes foren conduïts llargues distàncies des de les pedreres, després tallades, acabades, posades a lloc i, quan era necessari, alicatades amb bandes de coure, roman encara com a motiu de meravella. Sembla cert, però, que, pel que fa al trasllat d’aquests blocs enormes, els mogueren per tan vastes distàncies amb un nombre gegantí d’homes, amb l’ajut de plans inclinats i possiblement de rodadors de fusta. L’especulació, de fet, en aquest punt la fa reposar la tradició ben comprovada que, quan una d’aquestes pedres enormes era conduïda i impulsava cap a Cusco l’engranatge es trencà, la pedra davallà pel pendent des d’on havia estat arrossegada, i uns tres mil homes perderen la vida en conseqüència. Però col·locar i polir aquestes masses de pedra era tan remarcable com el llur transport. Tan estretament encaixaven l’una amb l’altra que, en ésser totes dues altament polides en la cara de contacte, s’establia una acció recíproca entre els blocs de cada banda que fins i tot avui fa impossible d’inserir-hi la fulla d’un ganivet entre elles. Les peces de coure evidentment tan sols s’empraven quan aquesta contigüitat completa no es podia aconseguir.
Paga la pena remarcar tres punts respecte d’aquestes pedres i els edificis anormalment espaiosos de les quals formaven part. Primer que malgrat que una força humana tremenda admirablement organitzada ha d’haver estat necessària per dur les pedres al lloc on foren utilitzades, no hi ha res que mostre que els homes així emprats eren tractats com a esclaus i conduïts a la feina sota el fuet, com en el cas d’alguns grans monuments europeus, africans i asiàtics. Al contrari, s’afirma positivament, i els espanyols mateixos semblen haver-ho cregut cert, que la gent ocupada en aquestes i totes les altres obres públiques, arquitectòniques i agrícoles, realitzaven la tasca amb gran alegria, rient i cantant tota l’estona. No hi havia raó per fer-ho altrament. La feina mateixa sota bones condicions d’existència, per a un avantatge social obvi, no ha d’ésser res més que hilarant. És la sobrefeina i l’esforç excessiu, ordenat en benefici d’altri, ço que és intolerable. Els peruans no patien això sota el llur comunisme teocràtic.
Després, en segon lloc, pot colpir-nos ací i en altres parts de Nord- i Sud-amèrica el gran coneixement d’arquitectura i construcció que els creadors d’aquestes enormes estructures han d’haver posseït; i els innombrables experiments que feren sens dubte, estesos durant llargs períodes de temps, abans d’arribar a aquest sorprenent domini dels llurs materials, donant-los forma, conduint-los a lloc i similars. Ací tan sols arribam a una concepció d’allò que hom assolí sota la barbàrie comunista, que hauria de servir-nos per convèncer-nos finalment que no hi ha res de cap mena en la institució del comunisme, merament com a comunisme, que impidesca la humanitat, encara que en possessió tan sols d’eines molt inferiors, de fornir alimentació, roba i habitatge amplis amb la feina de tota la població des de la joventut a la vellesa. Això fins i tot quan una gran part del llur producte és deduït per al manteniment de classes no-productives, per a finalitats bèl·liques, per a l’erecció de grans edificis, o el suport i armament d’exèrcits relativament grans. Que els peruans tenien un gran excedent en cada bon any de productes de primera necessitat és, de fet, ben clar, ja que nombre tan grans d’homes es podien retirar de la població treballadora per a la creació d’enormes obres públiques, destinades a la defensa o exhibició, la construcció de les quals ocupava llargs períodes. El fet que s’elevassen aquestes estructures, segons sembla, al mateix temps que s’emprenien i realitzaven importants expedicions militars, reforça aquesta afirmació.
Aquestes expedicions foren preparades acuradament pels inques, com a part d’una política deliberada d’extensió del llur imperi damunt tribus que no havien assolit el mateix estatus que els mateixos peruans. S’erigiren casernes, preparades per a allotjar soldats al llarg dels camins pels quals es pretenia avançar l’ofensiva contra les poblacions a sotmetre. A més – cosa ben important des del punt de mira econòmic – reserves de gra i d’altres productes de primera necessitat s’acumulaven ben a prop, per fornir plena manutenció dels soldats en marxa i evitar que fossen una càrrega per a les vil·les veïnes, bé per sol·licitar-hi queviures o per reclamar una acomodació. Així el comunisme teocràtic s’havia desenvolupat en un comunisme imperial en el curs dels segles. Els pobres que eren sotmesos no eren ni massacrats ni menjats, ni tampoc esclavitzats. Eren, en la mesura que fos possibles, adoptats o absorbits en la comunitat o imperi dels llurs conqueridors, obligats a adorar el Sol, i forçats a abandonar el canibalisme i la indulgència en vici antinatural. Historiadors favorables als inques, com Garcilaso de la Vega, sostenen que aquests atacs contra tribus salvatges s’emprenien per motius purament filantròpics, i que l’extensió de l’imperi fou realitzada d’acord amb els principis més humans, alhora que certament els òptimament militars. Però un exam amb menys prejudici suggereix inevitablement que la soldadesca peruana no era de cap manera tan humana en els llurs mètodes com aquests autors ens voldrien fer creure; que la crema generalitzada d’homes vius acusats d’addició a vicis inacceptables, juntament amb les llurs dones, els llurs infants i els llurs habitatges, pot haver-se degut fàcilment al desig ordinari de venjança militar contra els qui han fet una resistència obstinada, més que no pas a una elevada indignació moral; i que la família divina, reial i de noble naixement, envoltada d’una noblesa egoista, era naturalment inclinada a fer vinclar els salvatges vigorosos que fornirien la llur part del tribut als pocs privilegiats. Que, amb tot, els caps peruans posaren de fi de passada al canibalisme i aboliren el sacrifici humà entre els poblres que sotmeteren, en tant que ells mateixos havien abandonat aquests sacrificis feia temps, sembla fora de qüestió. Que el canibalisme puga haver estat arbitràriament suprimit, a menys que simultàniament s’hagués ofert una dieta equivalent o millor, és extremadament dubtós.
En al menys un cas, un d’aquests intents de suavitzar les maneres i costums de tribus atacades en les fronteres de l’imperi fracassà completament. Els caníbals, homes viciosos i adoradors de fetitxes, en haver resistit reeixidament els exèrcits de l’Inca, foren considerats de descreguts sense vergonya, indignes de compartir la benedicció de la dominació peruana. Quan també la poderosa tribu dels chancas, que havia estat recentment sotmesa, s’aixecà contra el qui, malgrat les llurs virtuts i organització admirable, consideraven de totes maneres com els llurs opressors, i reeixiren en expulsar l’inca regnant de la seua capital, el fill del potentat fugitiu, que reorganitzà i dirigí fins a la victòria els derrotats exèrcits peruans, mostrà, en el curs de la seua reconquesta triomfal, qualitats de cor i de cap que amb prou feines es poden reconciliar amb la filantropia escrupolosa. Però quan els chancas foren profundament vençuts i sotmesos prevalgueren els dictats del veritable estadisme; i el nou inca, després d’haver deposat el seu incompetent pare, permeté els seus enemics derrotats, segons es diu, a tornar a la llur lleialtat obligada en els termes fàcils de compartir en la vida del poble peruà. Guerra sistemàtica, acompanyada d’una generositat previsora amb els pobles que es rendien, fou la política general dels incas. Allà on mostraven intolerància i crueltat era en tractar amb la traïció dins la pròpia família reial o amb aixecament entre els llurs propis caps peruans. Llavors eren prou truculents.
Però aquestes qüestions, o fins i tot la rudesa inefable de l’inca Atahualpa envers membres de la seua pròpia família, que va fer tant per ajudar els espanyols en el saqueig rufianesc de Perú, no afecten les condicions socials i econòmiques del comunisme peruà. Mostren tan sols que, respecte tribus en un estadi inferior de desenvolupament, l’Imperi Inca del Sol, sota un comunisme teocràtic, era tan profundament organitzat per a la guerra com ho era per a la pau. Pau entre els comunistes adoradors del sol de dins; guerra contra els adoradors de fetitxes de fora. La primera pel profit econòmic i social de l’interior, la segona per augmentar el poder i prosperitat inques amb l’absorció d’altres poblacions exteriors.
Aquest reialme comunista altament organitzat havia assolit un punt en el seu desenvolupament que podia haver anat fàcilment molt més enllà. La mineria d’or i de coure es realitzava assíduament i amb gran èxit, amb obrers a les mines, de nou, mantinguts pels llauradors de la terra, mentre es dedicaven a extreure metalls de les vetes. El temps esmerçat pels miners per aconseguir els metalls que requerien amb prou feines es tenia en compte. El valor del coure, com el valor de l’or, era «un valor d’ús», no «un valor d’intercanvi». Per a nosaltres l’avantatge de l’or és que, si individus, o un conjunt combinat d’individus, en posseeixen prou poden comprar virtualment qualsevol cosa, física, moral o intel·lectual, que desitgen. L’or que els peruans extreien de les llurs mines no tenia més importància en aquest sentit que el coure; malgrat que, és clar, sabien prou bé que un metall costa molta més feina d’aconseguir i refinar que l’altre. El llur comerç no havia arribat al punt que els metalls preciosos dominassen el mercat, o que el bescanvi de qualsevol mena formàs un element important de la llur vida quotidiana. Amb tot, aquells homes havien d’ésser capaços d’explotar mines per a metalls a utilitzar amb finalitats industrials o decoratives, i si bé l’or no era en cap moment bescanviat per tal d’adquirir des de fora productes de primera necessitat, ens mostra una vegada més que la quantitat d’aliments produïts en el país, incloses les racions destinades als incas, els sacerdots i els nobles, ha d’haver estat suficient per a totes les necessitats. Que calgués extraure i refinar or, i fondre coure, demostra semblantment l’alt nivell de barbàrie, en distinció de salvatgisme, que havia estat assolit.
Però encara més remarcables, des d’alguns punts de mira, foren els ponts peruans. No és massa dir que els ponts de suspensió de ferro que foren considerats dispositius tan enginyosos per a les carreteres del segle XIX – el pont de suspensió de Telford a través dels estrets de Menai, per exemple – foren virtualment anticipats, en tots els trets més importants, pels ponts de suspensió de corda estesos pels peruans damunt d’alguns torrents. És cert que, malgrat que l’estructura era fornida de llistons i estirada fins a l’extrem, una caiguda cap al centre i una elevació cap a l’altra banda no es podia evitar. Però eren tan forts aquests ponts de corda que exèrcits marxaven per ells cap al llur destí, i perduraren mentre les cordes, que integraven les cadenes, romangueren fermes.
Ara en tot plegat, com s’ha dit, no hi havia esclavitud personal directa i, si hem de creure els documents, cap feina directament forçada. Però l’organització per a garantir la producció contínua des dels gestors de deu famílies, en múltiples successius de deu cap a munt per tota la vida social, era tan completa com es puga imaginar. Cada detall de la vida familiar, amb la monogàmia com a norma, excepte per als incas, era estretament vigilada i regulada. Era impossible per a ningú des de la infantesa escapar d’aquest sistema social que tot ho amarava. Comitès d’inspecció i supressió metòdica des de dalt complementaven la gestió local. L’augment o disminució del nombre d’una família s’acompanyava de canvis proporcionals en la quantitat de terra assignada per a cultiu, així com de la mida de l’habitatge ocupat. Encara, doncs, que no llegim en les lleis que ens romanen res sobre fuetades, o multes, o tortura de cap mena per a obrers o gestors o miners o pastors o agricultors, aprenem que la pena de mort era decretada no tan sols per ofenses greus, sinó per la infracció més lleugera de les nombroses i detallades regulacions que amaraven tota la comunitat. El fet nu de la «vagància» suposava la pena de mort per a l’infractor. Com que la vagància es pot construir fins a cobrir un camp ben ample de petita evasió del deure, és fàcil veure que tota la part treballadora del poble podia caure víctima de la tirania més repugnant. Probablement aquestes dures disposicions rarament es posaven en pràctica, i de fet això s’assum generalment. Però la referència freqüent al crim de peresa és pràcticament una prova que, en els primers dies del desenvolupament d’aquesta societat remarcable des d’un salvatgisme comunista més groller, quan l’aliment no era cultivat tan fàcilment, els caps teocràtics i els llurs sacerdots imposaven penes draconianes en les bases d’homes tribals nominalment lliures que cobejaven un retorn a una existència menys ordenada i esforçada, encara que fos a costa d’una major incertesa en el subministrament abundant d’aliments. Que els incas posteriors tampoc no toleraven de grat dropos i malfeiners en el llur reialme es pot prendre com a segur.
Com a resultat de tota aquesta remarcable coordinació, cooperació i regulació per a la provisió d’una alimentació, vestimenta i allotjament adequats per a tots, era impossible per ningú en els diversos climes de Perú de patir d’escassedat. Si les collites fallaven i els subministraments ordinaris feien curt, les necessitats del poble eren plenament fornides pels graners reials i sacerdotals mantinguts com a reserves per aquest objectiu. No hi havia cap angoixa en cap període de la vida. Mare i nadó, infants d’edat tendre, homes i dones, els vell, el cec, l’invàlid rebien tots cura com a quelcom natural, i donaven a canvi un servei social tan raonable com poguessen. Que aquest servei no era excessiu ho mostra el càlcul, que és considerat generalment com a perfectament sòlid, que dos mesos de feina pels membres treballadors del país eren suficients per descarregar de tot deure la sagrada família de l’Inca, per nombrosa que fos, així com per fornir per al servei dels temples. Així és força ben establert, des de nombrosos punts de mira, que els peruans, per causa de les llurs disposicions estricament comunals, i malgrat el despotisme teocràtic sota el qual vivien, eren alliberats, pel llur propi esforç, de totes les preocupacions corsecadores que fan de la vida una gran servitud penal per a la majoria dels assalariats de la civilització. La feina entre els peruans comunals era un servei joiós, com relaten narratives els conqueridors; ho ha deixat d’ésser fa temps en els grans centres industrials de la propietat privada. Que la feina peruana no era extenuant ho admeten els estudiosos més acurats dels registres econòmics i socials peruans. L’angoixa esgotadora que inunda tantes llars, any sí i any també, sota la civilització, era desconeguda. Si la vida no era per a uns pocs una juguesca propícia en la qual la sort, o l’astúcia, o la capacitat financera sense escrúpols garantien per als posseïdors d’aquests avantatges un domini econòmic damunt dels llurs congèneres, no era per a molts una lluita perpètua contra condicions adverses que no podien esperar de superar.
Quins eren, docns, els inconvenients del comunisme peruà que contrapesaven la seguretat social i la confiança en el futur que eren comunes a tots? Per tal d’aconseguir la certesa de benestar confortable la gran massa de la població era obligada a dedicar-se a treballar en línies imposades des de dalt. No hi ha cap possibilitat pràctica de pujar a un estatus social superior pels qui naixien en els rengles humils. Els obrers no tenia cap control directe de les disposicions fetes pels llur propi benestar. Els soldats, recrutats entre els obrers, eren forçar a arriscar la pell i la vida en guerres que no els concernien gens. Finalment, constituïen part d’una societat en la qual cap iniciativa no era possible sense el consentiment dels de dalt. Tots els desavantatges enumerats existeixen en una forma molt més aguda en els sistemes scoials dels nostres dies. Però l’absència d’iniciativa per a tota la comunitat és el punt que insisteixen principalment els crítics. Això és cert de tot estat civilitzat des de l’esclavitud personal a l’esclavitud salarial, especialment en el darrer estadi de creixement.
No hi ha, però, res que mostre que el comunisme inca de Perú era una societat estereotipada i gens progressiva. No hi ha tampoc cap raó perquè ho hagués hagut d’ésser. L’home, lliurat de la necessitat prement de la provisió quotidiana d’un subministrament dubtós de subsistència, ha estat sempre un animal inventiu. Com altrament pogueren els éssers humans haver escalat fins a la posició d’emprar eines i controlar la natural que fins i tot el comunisme inferior practicava? Que perfeccionar cada idea primitiva de millora prenia molt de temps, possiblement nombroses generacions successives, tan sols afecta la taxa de progrés. I sovint oblidam que algunes de les descobertes, invencions, màquines i contribucions de la civilització capitalista plenament desenvolupada prengueren molt de temps abans que fossen adaptades a l’ús social ordinari. És més, si més no en un cas, l’inventor malaurat fou immolat pels obrers conservadors de la seua pròpia època que, naturalment, com ara podem admetre, no aconseguien de discernir com l’abaratiment mecànic del producte de les llurs mercaderies podia beneficiar-los a ells o a la llur progènie.
Però hi ha proves més directes que aquest argument abstracte per demostrar que el comunisme peruà no era estacionari. Ací tradició i experiència real venen a confirmar les idees d’una hipòtesi probable. Els grans edificis de pedra als qual s’ha fet referència, tan anteriors com coetanis a la supremacia inca, no havien existit òbviament des de tots els temps. Foren pensats, experimentats i realitzats durant l’època comunista. Ací hi hagué un exemple ben remarcable d’invenció inconscient d’aplicació mundial; i Perú passava per la mateixa experiència que l’home en societat creuava gairebé a tot arreu. Però els grans ponts de suspensió de corda em semblen que resolen la qüestió contra els qui sostenen que aquest comunisme no tenia iniciativa. No hi havia necessitat de construir-los segons la manera elaborada descrita pels historiadors del Perú, amb els dos caps dels cables de corda profundament entrelligats i ancorats en totes dues bandes del barranc o riu que calia creuar, mentre els comunistes peruans romanien dins dels llurs límits originals. Tan aviat, però, com començaren a expandir el llur imperi inca més enllà d’aquestes fronteres, i toparen amb aquests obstacles a un ràpid progrés, abandonaren la tasca laboriosa de baixar i pujar pels canons, o creuar els rius en les llurs balsas precàries, o de fixar aquests troncs amb una corda gruixuda per deixar-se dur d’un costat a l’altre per l’acció del corrent – això mateix un dispositiu enginyós per a la barbàrie – i adoptaren els ponts de suspensió, coberts de llistons, que esdevingueren part integrant de les grans carreteres. Podem sostindre, doncs, d’allò que podem aprendre de totes les circumstàncies, que l’assumpció que la detenció permanent de tot desenvolupament ulterior era una conseqüència inevitable d’aquest comunisme elaborat és una assumpció, i no res més.
Sense exagerar, doncs, de cap manera els beneficis derivats per a la gent del comunisme dels incas, o sense minimitzar els efectes perjudicials d’una teocràcia irresponsable, i de relacions econòmiques i socials escrupolosament regulades des de dalt, no es pot disputar que en aquest reialme dels incas del Perú teníem una societat on milions d’éssers humans eren una posició que –
Els garantia des del naixement a la mort contra la manca d’aliments, la falta d’indumentària necessària i adient, i que sempre els proveïa amb un habitatge sa i adequat.
Obtingueren aquests elements essencials d’existència amb una feina moderada en la terra, que era cultivada intensament i hàbilment adobada, així com amb l’aplicació de feina especialitzada en manufactura i construcció.
Dugueren a termes aquestes feines necessàries sense recórrer a cap forma d’esclavitud personal individual.
No eren forçats a les tasques o torturats per tal d’extreure’n un esforç excessiu, malgrat que la peresa i infraccions de les lleis es podien castigar amb la mort.
Vivien en harmonia els uns amb els altres i deixaren astorats els implacables i massacradors espanyols que els conqueriren amb les llurs maneres suaus.
Posseïen petits mitjans de producció en comparació amb les enormes forces de la civilització moderna; però pogueren de totes maneres, amb el treball social general de tots, construir enormes edificis, ponts damunt de corrents considerables, establir un sistema altament científic d’irrigació, mineria, refinat i fossa de metalls per al llur ús, i desenvolupar un sistema d’agricultura que ens alguns sentits anticipava el cultiu més científic de temps moderns.
Eren tan ben organitzats per a la guerra que conqueriren i absorbiren nombroses tribus veïnes, i els persuadiren d’abandonar els llurs costums salvatges, i de viure pacíficament sota la direcció inca.
Mantingueren aquesta organització social de producció i distribució comunal, a una escala ascendent d’eficiència, segons tota probabilitat durant mil·lennis sinó segles abans de la invasió dels espanyols.
Demostraren enginy i iniciativa en resoldre problemes agrícoles, de manufactura i d’enginyeria ben a la par de l’assoliment modern, quan es pren en consideració les eines i dispositius inferiors que tenien a la llur disposició.
Mantingueren un exèrcit poderós i altament disciplinat sense infligir cap càrrega excessiva a la població general.
Construïren carreteres excecel·lents per tots els llurs domini i proveïren de cases postals i casernes per a tropes al llarg de les llurs grans rutes principals.
Exhibiren facultats artístiques i decoratives d’un ordre ben alt, i eren molt superiors als llurs conqueridors espanyols rufianescs en la polidesa i la decència de la vida quotidiana.
Ço que mancava a la massa de peruans, com a parts d’una enorme màquina que s’estenia tres milers de milles al llarg del litoral del Pacífic de Sud-Amèrica era aquella llibertat individual a la qual correctament vinculam tanta importància. Però això no és assolit enlloc sota el capitalisme, i no la podrà assolir mai la humanitat fins que col·lectivament i comuna controle aquells enormes poders de produir i distribuir riquesa inconscientment heretats dels llurs predecessors i ara emprat per la minoria per dominar-los. Ço que l’imperi comunista de Perú, però, mostra més clarament que la petita organització tribal de qualsevol estadi del seu desenvolupament és que la provisió de prou, per no dir abundant, aliment, indumentària, allotjament i lleure era una qüestió fàcil per a un gran aplec d’éssers humans els poders dels quals de crear i distribuir riquesa eren infinitament inferior als nostres propis.