Per bé que sabem també que la raó es lliga a un material sensible, a un objecte física, i que la ciència no pot ésser res més que ciència de la física, podem encara, d’acord amb la visió i el lèxic dominants, separar la física de la lògica i de l’ètica i distingir-les com a formes diferents de ciència. Llavors es demostrarà que tant en la física com en la lògica i com en la moral, els coneixements generals o ideals s’han de basar exclusivament en fets particulars, és a dir, sensibles.
Aquesta pràctica de la raó genera els pensaments des de la matèria, el coneixement des de la sensibilitat, l’universal des del particular, i és doncs universal també en la recerca física, encara que tan sols reconeguda pràcticament. Hom procedeix inductivament i és conscient d’aquest procediment, però hom desconeix que l’essència de la ciència natural, l’essència de saber, és la raó en general. Hom malinterpreta el procés mental. Hom manca de la teoria i confia, per això, tan sols massa sovint, en el fet pràctica. La capacitat mental és l’essència mística, secreta, sempre desconeguda, de la ciència natural. Bé confon materialísticament la funció amb l’òrgan, la ment amb el cervell, o la creu idealísticament com un objecte insensible extern a la seua esfera. Veiem que els recercadors moderns de les coses físiques confronten sòlidament, a pas unànime, als llurs objectius; amb tot, «cauen» cegament en una relació abstracta a aquestes coses. El mètode de la inducció s’ha instal·lat pràcticament en la ciència natural i amb ell se n’han aconseguit els èxits. El mètode especulatiu, d’altra banda, s’ha desacreditat amb un fracàs. Hom és ben lluny d’una comprensió conscient d’aquests diferents sistemes de pensament. Veiem els homes de la recerca física bandejar del seu terreny especial les qüestions universals, perquè han fet reprovables els productes especulatius com a fets científics. Malgrat que hom produeix les veritats específiques de cada disciplina tan sols a través de fenòmens sensibles, hom creu que la veritat especulativa pot crear-se a partir de les fondàries de la pròpia ment. Sentim Alexander von Humboldt, com comença el seu «Cosmos» amb la foragitació de l’especulació. «El resultat més important de la recerca física empírica és, doncs, aquesta: en la multiplicitat s’ha de conèixer la unitat; a partir dels fets individuals cal englobar tot allò que les descobertes dels darrers temps ens ofereixen, examinant-ne els detalls i sense descurar-ne el conjunt; el destí sublim humà és pensar, el de la ment és copsar la natura que s’amaga sota la coberta dels fenòmens. Per aquest camí els nostres esforços s’adrecen més enllà dels límits estrictes del món sensible, i ens pot permetre de copsar la natura, de dominar la matèria primera de la visió empírica, alhora, a través de les idees. En les meues consideracions del tractament científic d’una descripció general del món, no hi ha un discurs d’unitat a través de la derivació d’uns pocs principis fonamentals donats per la raó. És la consideració mental dels fenòmens donats empíricament com un tot natural. No em moc cap a un camp que m’és aliè. Ço que anomén descripció física del món no fa, doncs, cap concessió al nivell d’una ciència racional de la natura. . . Pel caràcter dels meus escrits anteriors, així com per la mena de les meues ocupacions, confiï en les investigacions, mesures, fonamentacions dels fets, i em limit també en aquesta obra a una consideració empírica. És l’únic terreny en el que em sent menys insegur per moure’m-hi». En el mateix estil Humboldt diu que «sense la més honesta dependència en el coneixement de ço individual, tota gran i universal cosmovisió podria ésser tan sols un castell en l’aire», i diu a més que, en contraposició a la seua ciència empírica, «un coneixement pensat (vol dir, especulatiu) faria del concepte racional de l’univers un objectiu encara més elevat». «Sóc ben lluny de condemnar els esforços que no he temptejat perquè l’èxit fins ara m’hi havia estat força dubtós». (Vol. I, pàgina 68)
La ciència natural comparteix ara amb Humboldt la consciència que la pràctica de raó en la ciència física consisteix únicament en «conèixer la unitat de la multiplicitat». Però d’altra banda, per bé reafirma la seua fe en l’especulació, en el «coneixement racional», no ho fa sempre tan clarament, i ho mostra mitjançant l’aplicació del mètode especulatiu en el tractament dels anomenats temes filosòfics – on hom opina que cal conèixer la unitat a partir de la raó en detriment de la sensibilitat múltiple —, ho demostra a més a través de la manca absoluta de consens ja que desconeix el caràcter acientífic de les opinions discrepants, que malinterpreten força la pràctica científica, que fora de la física encara creu en una ciència metafísica. Les relacions entre aparença i essència, efecte i causa, massa i energia, matèria i ment són sens dubte relacions físiques. Però quin consens ensenya, doncs, la ciència? Ergo, que el saber o la ciència és un treball que, com l’economia del pagès és encara únicament pràctica, però no científica, que no s’ha revestit de les precondicions de l’èxit. El coneixement, és a dir la recerca del coneixement que s’ha entès en la ciència física, com s’hauria de negar? Però l’instrument d’aquest coneixement, la capacitat de conèixer, s’ha malentès. Trobam que la ciència natural, per comptes d’aplicar la raó científicament, hi experimenta. Per què? Perquè la crítica de la raó, la doctrina científica o la lògica són ignorades.
Així com la fulla i el mànec són el contingut genèric del ganivet, coneixem com a contingut genèric de la raó el propi genèric, l’universal. Sabem que aquest contingut no es genera a partir d’ell mateix, sinó d’un objecte donat, i coneixem aquest objecte com la suma de tot allò natural o físic. L’objecte és per tant una quantitat incommensurable, il·limitada i absoluta. Aquesta quantitat il·limitada apareix en quantitats limitades. En el tractament de quantitats relativament menors de la natura hom es consciencia de l’essència de la raó, del mètode del saber o del coneixement. Ens resta demostrar que també les grans relacions naturals, el tractament de les quals és controvertit, es coneix completament de la mateixa manera. Causa i efecte, esperit i matèria, massa i energia són aquests objectes físics grans, amplis, extensos, universals. Volem manifestar com l’oposició més general entre la raó i el seu objecte ens dóna la clau per descloure les grans oposicions.