En la mesura que la capacitat cognitiva és un objecte físic, el seu coneixement és una ciència física. En la mesura, però, que mitjançant aquesta capacitat coneixem totes les coses, la seua ciència esdevé metafísica. Si l’anàlisi científica de la raó inverteix la visió habitual de la seua essència, això assenyala que aquest coneixement especial requereix d’una inversió general de la nostra cosmovisió comuna. Amb el coneixement de l’essència de la raó es dóna el coneixement llargament recerca de l’«essència de les coses».
De tot el que és saber, entendre, copsa, conèixer, no ho volem prendre en l’aparença, sinó en l’essència. La ciència cerca darrera de ço aparent, ço que veritablement és l’essència de les coses. Cada cosa particular té la seua essència particular, que no apareix als ulls, ni a les orelles, ni a les mans, sinó tan sols a la capacitat mental. La capacitat mental explota l’essència de totes les coses, com els ulls fan amb la visibilitat. Ara bé, de la mateixa forma que ço visible en general cal trobar-ho en la teoria de la visió, igualment l’essència de les coses en general s’ha de trobar en la teoria de la capacitat mental.
Si es diu ací que l’essència d’una cosa no apareix als ulls, sinó a la capacitat mental, també val certament la contrària, que l’oposició de l’aparença és l’essència. Però en el mateix sentit com en el capítol anterior anomenàvem sensible l’esperit, ací anomenam l’essència una aparença, i es mostrarà amb més detall en el decurs del capítol com tot ésser és una aparició, com tota aparició és un ésser més o menys essencial.
Hem vist que la capacitat mental necessita de l’efecte, per ésser real, d’un objecte, matèria, material. L’efecte de la capacitat mental apareix en la ciència, igualment, tan si prenem el mot ciència tan sols en un sentit clàssic estricte o més ampli, on sense excepció tot saber és una ciència. L’objecte general o matèria de la ciència és l’aparença sensorial. L’aparença sensorial és, conegudament, un canvi material sense límits. El món consisteix en alteracions espaialment coincidents i temporalment successives de la matèria i tot en deriva. Això, la sensualitat o l’univers, és en tota localitat i en tot moment particular, nou, sense essència. Apareix i s’esvaeix, s’esvaeix i apareix entre les nostres mans. Res no resta igual, tan sols és constant el canvi perpetu, i també el canvi és diferent. Cada porció del temps i de l’espai comporta nous canvis. El materialista de fet sosté la constància, l’eternitat, l’indestructibilitat de la matèria. Ens ensenya que mai encara no s’ha perdut un gra de la matèria de l’univers, que tan sols eternament canvia la matèria de formes, que ella mateixa perdurarà, però, inabastable a tota destrucció. I, amb tot, malgrat aquesta diferenciació entre la pròpia matèria i la seua forma evanescent, el materialista s’inclina d’altra banda més que qualsevol altra, a emfasitzar la identitat de la forma i de la matèria. Quan parla amb ironia de matèria informe i de formes immaterials, discurseja després, però, de les formes evanescents de la matèria eterna, de forma que és clar que el materialisme no dóna més informació que l’idealisme quant a la relació de la forma i del contingut, de l’aparença i de l’essència. On trobam aquesta matèria eterna i indestructible, i per tant informe? En la realitat física troba sempre la matèria únicament sota formes evanescents. La matèria és certament a tot arreu. Allò on s’esvaeix, apareix. Però enlloc no és única ni igual la forma que recobreix pràcticament la matèria perduradora. També l’element químic pur és en la seua realitat sensorial tan sols una unitat relativa, però que en general, tant en la durada del temps com en l’amplada de l’extensió, es diferencia, al costat i successivament, com qualsevol individu orgànic, que canvi també tan sols de forma, però l’essència, la universalitat resta inalterada des del començament fins al final. El meu cos canvia ininterrompudament de carn i ossos i tot allò que hi ha, i resta sempre encara el mateix. En què consisteix ara la diferència del propi cos respecte de la seua aparença mutable? Resposta: en la totalitat, en la unitat de la suma agregada de les seus múltiples formes. La matèria eterna, el material indestructible és realment o pràcticament tan sols que la suma de les seues aparences evanescents. Que la matèria és indestructible tan sols pot suposar que a tot arreu i tothora és matèria. Tan ver com diem que les alteracions consisteix en matèria, que la matèria és ço que resta, que tan sols canvien les alteracions, és la frase que podem capgirar per dir: la matèria consisteix en alteracions, la matèria és allò que canvia i tan sols el canvi és allò que resta. L’alteració material i la matèria alterable són, però, tan sols frases diferents.
En el món sensible, en la pràctica no hi ha permanència, ni igualtat, ni essència, ni cap «cosa en si». Tot és canvi, tot és alteració, tot és fantasma, si hom ho vol. Una apareça caça l’altra. «Igualment», diu Kant, «són també les coses quelcom en si, ja que altrament se’n seguiria l’absurda contradicció que apareixeria una aparença sense ésser.» Però no! l’aparença no es diferencia ni més ni menys d’allò aparent, de la mateixa forma que el contingut de 10 milles de llargada d’un camí ho fa del propi camí, o com el fil del mànec del ganivet. Per bé que en el ganivet diferenciam també fil i mànec, encara que el ganivet no és més fil i mànec, l’essència de l’univers és la variabilitat absoluta. Les aparences apareixen – voilà tout.
La contradicció entre la «cosa en si», l’essència, i la seua aparença troba la seua solució completa en una crítica completa de la raó, en el coneixement que la capacitat mental humana concep cada nombre arbitrari de multiplicitats sensorialment donades com una unitat ideal, com una essència, que verifica a partir de ço particular o diferent la comunitat o generalitat i per tant entén tot allò que se li confronta, com una part individual d’un tot més gran.
Amb altres mots: la forma absolutament relativa, fugissera, del món sensorial serveix la nostra activitat cerebral de materialitat, amb la qual, mitjançant l’abstracció, sistematitza, ordena o regula, d’acord amb el reconeixement de similituds o de generalitats, la nostra consciència. La sensualitat múltiple i il·limitada passa en la ment a una unitat subjectiva, en la qual substitueix els molts per l’u, les parts pel tot, les aparences per l’essència, ço corruptible per ço incorruptible, l’accident per la substància. Ço real, l’essència o la cosa en si és una creació ideal, mental. La consciència sap sumar la unitat a partir de la diferencialitat. La quantitat d’aquesta suma és arbitrària. Tota la pluralitat de l’univers es copsa teòricament com a unitat. D’altra banda cada petita unitat abstracta es dissol pràcticament en la inacabable multiplicitat d’una aparença sensorial. On trobam fora de la ment una unitat pràctica? 2/2, 4/4, 8/8, un nombre inacabable de parts separades és el material amb el qual es consolida la noció matemàtica 1. Són unitats aquest llibre, o les seues pàgines, les lletres o d’altres parts? Per on començ, i a on acabi? Amb el mateix dret puc nomenar unitats la biblioteca de nombrosos volums, la casa i la torre i finalment l’univers. No és cada cosa una part, i cada part una cosa? És el color de la fulla menys cosa que la pròpia fulla? Potser hom anomenarà el color tan sols una propietat i la fulla matèria o substància, perquè pot haver-hi una fulla sense color, però no color sense fulla. Tan segurs som de crear a partir de la creació, que prenem amb seguretat la fulla amb les seues propietats finalment com idèntica a la matèria o a la substància. Així com el color és tan sols una interacció sumària de la llum, de la fulla i de l’ull, també la «resta de matèria» de la fulla és tan sols un agregat de les més diferents interaccions. Així com la nostra capacitat mental abstrau la propietat del color i la fixa com a «cosa en si», podem encara, a més, abstraure de la fulla un nombre arbitrari de propietats, però sense apropar-nos més i més a la seua «matèria». El color no és pas menys qualitat que matèria o substància, així com la fulla no és pas una propietat més pura que el color. Així com el color és una propietat de la fulla, la fulla és una propietat de l’arbre, l’arbre una propietat de la Terra, la Terra una propietat de l’univers. L’univers és la substància pròpiament dita, la matèria en general, que contrasta totes les matèries particulars com a meres propietats. En aquesta matèria universal, però, es fa evident que l’essència és la cosa en si, a diferència de les aparences que tan sols són un pensament.
L’esforç general de la ment va de l’accident a la substància, de ço relatiu a ço absolut, per damunt de l’aparença cap a la veritat, cap a la cosa «en si», i finalment revela el resultat d’aquest esforç, la substància, com una suma d’accidents aplegada pels pensaments i per això la ment o el pensament és l’única essència substancial que genera a partir de multiplicitats sensorials una unitat ideal, i les coses corruptibles o les propietats de l’univers les concep mitjançant la vinculació a una essència independent «en si», com un tot absolut. Si la ment no es satisfa amb les propietats que qüestionen una vegada i una altra la substància, refusa l’aparença i cerca la veritat en l’essència, en la cosa en si, i si finalment es presenta aquesta veritat substancial, ho fa com la suma de nombroses no-veritats, com la totalitat de les aparences, de forma que la ment actua com la creadora de substància, que no demostra res més que substàncies a partir d’accidents i veritats a partir d’aparences.
En contrast amb la noció idealista que darrera de l’aparença s’amaga una essència, sembla, d’acord amb el coneixement, que aquesta essència amagada no habita a banda el món exterior sinó dins el cap humà. Com que, amb tot, el cap fa la seua diferència entre aparença i essència, entre ço particular i ço universal tan sols d’acord amb l’experiència sensible, no hi ha res més que reconèixer que la diferenciació es fonamenta en el fet que l’essència coneguda, si bé no al darrera, si hi és mitjançant l’aparença que hi és, que hi és objectivament, i que la nostra capacitat mental és una capacitat essencial i real.
Això no val únicament per les coses físiques, sinó també per les ideals, i val metafísicament per totes les coses que hi són i són, que no són «en si», no en essència, sinó tan sols en contacte amb d’altres, que són en l’aparença. En aquest sentit podem dir: les coses no són, sinó que apareixen, i apareixen d’una forma tan inacabablement múltiple que són d’altres fenòmens múltiples quan entren en contacte amb l’espai i el temps. La frase, però: «Les coses no són, sinó que apareixen», demana, per tal de no permetre cap malentès, la frase complementària: «Ço aparent, és», però tan sols en la mesura que apareix. «La pròpia calor no la podem percebre», diu la Física del professor Koppe, «concloem tan sols a partir dels seus efectes la presència d’aquest agent a la natura». Així conclou l’investigador de la natura, que recerca a la pràctica el coneixement de la qüestió a través d’una recerca inductiva dels seus efectes, malgrat la manca d’una teoria de la qüestió, auxiliat per la lògica d’una creença especulativa en una oculta «cosa en si». Nosaltres, inversament, concloem a partir de la imperceptibilitat de la pròpia calor, la manca de presència, i la incomprensibilitat d’aquest agent a la natura, i entenem més aviat els efectes de la calor com quelcom material, a partir del qual la ment humana s’ha format el concepte de la «pròpia calor». Com que la ciència potser no seria capaç encara d’analitzar aquest concepte, diu el professor, no podem percebre l’objecte del concepte de valor. La suma dels seus diferents efectes és la pròpia calor, la calor completa i clara. La capacitat mental elabora aquesta diferenciació en un concepte unitari. L’anàlisi del concepte, el descobriment de la comunitat o universalitat dels més diferents fenòmens o efectes designats com a calents, és matèria de la ciència inductiva. La calor separada dels seus efectes és, però, quelcom especulatiu, de la mateixa forma que un ganivet de Lichtenberg sense full ni mànec.
La capacitat mental en contacte amb els fenòmens sensorials produeix l’essència de les coses. No la produeix, però, en cap cas, injustificadament o subjectivament, així com els ulls, les orelles o qualsevol altre sentit no poden produir impressions sense objecte. Veiem i sentim no les «pròpies» coses, sinó tan sols els llurs efectes en els nostres ulls, mans, etc. La facultat del cervell d’abstraure a partir de diferents impressions visuals la comunitat, ens permet diferenciar la vista en general de les visions particulars. La capacitat mental diferencia una visió individual com a objecte de la vista en general, i diferencia llavors encara més entre els fenòmens visuals subjectius i els objectius, és a dir els fenòmens que no tan sols són individualment visibles als ulls, sinó també universalment. També les visions d’un vident, o les impressions subjectives, llamps flamejants, cercles lluminosos, que una sang irritada permet veure a l’ull tancat són objecte de consciència crítica. L’objecte situat una milla lluny, que llueix sota la claror de la llum del dia no és qualitativament ni més ni menys exterior, ni més ni menys ver, que qualsevol il·lusió òptica. També qui sent dringar a l’orella, quan no n’hi ha cap campana, hi sent quelcom. Cada fenomen sensorial és un objecte i cada objecte un fenomen sensorial. Un objecte subjecte és un fenomen efímer i cada fenomen objectiu, però, és tan sols un subjecte corruptible. La matèria objectiva pot presentar-se exteriorment, allunyada, estable, genèrica, però no és una essència, una «cosa en si». Pot no tan sols aparèixer-me, pot aparèixer també a uns altres ulls, o no tan sols a la vista, sinó també a l’oïda, al gust, etc., i no tan sols a les persones, sinó també a d’altres objectes, – però, amb tot, tan sols apareix. Així com és ací no allà, ho és avui i no demà. Cada presència és relativa, es relaciona amb d’altres, s’hi mou al costat i successivament en relacions diferents.
Cada impressió sensorial, cada fenomen és un objecte ver i essencial. La veritat hi és sensorial, i tot el que és és ver. Ésser i semblar són tan sols relacions, però no pas contradiccions, de la mateixa forma que en general totes les contradiccions s’esvaeixen davant de les nostres capacitats de generalització o de pensament, perquè justament és la facultat de saber trobar, mitjançant totes les contradiccions, la unitat en tota la diferència. Ésser, l’infinitiu d’és, la veritat universal, és l’objecte universal, el material universal de la capacitat mental. Aquest material se’ns dóna pluralment, se’ns dóna mitjançant els sentits. Els sentits ens donen la matèria de l’univers d’una forma absolutament qualitativa, és a dir, la qualitat de la matèria sensible la dóna la capacitat mental d’una forma absolutament múltiple; no en general, no en essència, sinó tan sols relativament, tan sols en l’aparença. A partir de la relació, a partir del contacte del fenomen sensorial amb la nostra capacitat mental apareixen quantitats, essència, cosa, coneixement ver o veritat coneguda.
Essència i veritat són dos mots per a la mateixa cosa. La veritat o l’essència és de natura teòrica. Prenem, com he dit, l’univers com a doblement ver, sensorialment i idealment, pràcticament i teòricament. La pràctica ens dóna l’aparença, - la teoria l’essència de la cosa. La pràctica és la precondició de la teoria, l’aparença la precondició de l’essència o de la veritat. Aquesta veritat apareix en la pràctica al costat i successivament, i és teòrica com a concepte compacte.
La pràctica, el fenomen, la sensualitat és absolutament qualitativa, és dir, no té cap quantitat, cap límit en l’espai i en el temps, i contràriament, però, és d’una qualitat absolutament múltiple. Tan innombrables com les parts d’una cosa ho són les propietats. La funció de la capacitat mental, la teoria, consisteix contràriament en ésser absolutament quantitativa, per crear quantitats d’acord amb la voluntat, en un nombre il·limitat, per concebre cada qualitat del fenomen sensorial com a quantitat, com a essència, com a veritat. Cada concepte té una quantitat de fenomen sensorial com a objecte. Cada objecte el pot concebre la capacitat mental únicament com a quantitat, com a unitat, com a essència o veritat.
La capacitat conceptualitzadora produeix en contacte amb el fenomen sensorial ço que sembla, ço essencial, ço ver, ço comú o universal. El concepte ho fa primerament tan sols de forma instintiva, el concepte científic és una repetició d’aquests fets acomplerta amb saviesa i voluntat. El coneixement de la ciència que es dedica a conèixer un objecte, com ara la calor, no vol el fenomen, no vol sentir o veure, com la calor fon ací el ferro i allà la cera, de vegades agradable, de vegades dolorosa, fregeix l’ou i fa fluid el glaç, com es diferencien la calor animal, la del Sol o la de forn. Tot això ho confronta la capacitat mental tan sols com a efectes, fenòmens, propietats. La capacitat mental vol la qüestió, l’essència, és a dir, a partir de la vista, de l’oïda, del tacte tan sols la llei sumària, general, un breu extracte científic. L’essència de les coses no pot ésser cap objecte sensible, pràctic. Les essències de les coses són objectes de la teoria, de la ciència, de la capacitat mental. El coneixement de la calor consisteix, doncs, en allò que per a nosaltres, a partir dels fenòmens qualificats de calorífics, esdevé comú, general, essencial o veritable. L’essència de la calor consisteix pràcticament en la suma dels seus fenòmens, teòricament en el llur concepte i científicament en l’anàlisi d’aquest concepte. Analitzar el concepte de la calor vol dir descobrir la generalitat dels fenòmens calorífics.
Ço general és l’ésser ver, la generalitat és la vera propietat d’una cosa. Determinam la pluja com a veritable quan mulla, ja que per ésser fructífera, per tal d’ampliar, xopa generalment i si i tan sols si ho fa, actua ací o allà fructíferament. La meua veritat és la meua amiga constant, amb la qual convisc, tan ahir com demà, que sent amigablement universal. De fet no ens podem permetre de creure en una amistat completament universal, absoluta, de la mateixa forma que tampoc en qualsevol altra veritat absoluta. Ço completament ver, completament universal, és tan sols l’ésser en general, l’univers, la quantitat absoluta. El món real, contràriament, és absolutament relatiu, absolutament transitori, inacabablement aparent, una qualitat il·limitada. Totes les veritats són únicament components d’aquest món, veritats parcials. Aparença i veritat es relacionen dialècticament com dur i tou, com bo i roí, com correcte i incorrecte, sense dissoldre la diferència. També si jo sé que no hi ha cap pluja frucífera «en si», cap amic ver «en si», puc designar una pluja d’acord amb un estat determinat de fructificació i puc diferenciar entre els meus amics si són més o menys vers.
L’universal és la veritat. L’universal és allò que és universal, és a dir, la presència, la sensualitat. La seua és la característica universal de la veritat, perquè l’universalitat caracteritza la veritat. Ara bé, l’ésser no existeix en la universalitat, és a dir l’universal existeix en la realitat o en la sensualitat únicament d’una determinada forma i manera particular. La sensualitat é la seua presència sensual i real en els fenòmens fugissers i multiformes de la natura i de la vida. Segons això tots els fenòmens es demostren com a veritats relatives, totes les veritats com a fenomens particulars i temporals. El fenomen de la pràctica és una veritat en la teoria i, inversament, la veritat de la teoria apareix en la pràctica. Els contraris es condiciones mútuament: veritat i errada són com ésser i semblar, com mort i vida, com llum i fosca, com totes les coses del món, que es diferencien tan sols comparativament, tan sols en la mesura, el volum o el grau. Evidentment, totes les coses del món són, però, mundanes, i per tant una matèria, una essència, un gènere, una qualitat. Amb altres mots: cada volum d’aparença sensual constitueix en contacte amb les capacitats mentals humanes una essència, una veritat, un universal. La consciència és alhora gra emmagatzemat i núvol de pols, així com cada quantitat superior de qualsevol multiplicitat és d’una banda una «cosa en si» essencial i d’altra banda tan sols una aparença transitòria de l’objecte absolut, l’univers. Dins d’aquest tot, els diferents fenòmens són sistematitzats i generalitzats mitjançant la nostra ment, arbitràriament i segons un propòsit. L’element químic, així com la cèl·lula orgànica, és un sistema amb tantes cares com tot el Regne Vegetal. L’essència més petita, com la més gran, es divideix en individus, menes, famílies, classes, etc. Aquesta sistematització, aquesta generalització, aquesta demostració de l’essència continua per damunt fins a la infinitud del tot, i per davall fins a la infinitud de la part. Envers les capacitats mentals totes les propietats esdevenen coses essencials, i totes les coses esdevenen propietats relatives.
Cada cosa, cada fenomen sensorial, tant subjectiu com efímer, és ver, és una quantitats més petita o més gran de la veritat. Amb altres mots: la veritat existeix no tan sols en l’ésser universal, sinó que cada ésser particular té també la seua universalitat o veritat particular. Cada objecte, tant la idea fugissera com l’aire eteri, com la matèria palpable, és una quantitat de fenomen múltiple. La capacitat mental fa a partir de la multiplicitat una quantitat, de la diferència la igualtat, de molts un. Esperit i matèria tenen, si més no, això en comú, que són. La natura orgànica coincideix amb la natura inorgànica, si més no en general, que són materials. Certament, l’humà, el simi, l’elefant, es diferencien toto genere dels zoòfits que creixen del sòl, però, encara així, en reunim la diferenciació més gran sota el concepte d’organisme. Com de diferent també és una pedra d’un cor humà, i el pensament racional verifica innombrables similituds entre tots dos. Coincideixen, si més no, en la llur natura física i material, tots dos són massius, visibles, palpables, etc. Tan gran com n’és la diferència, també n’és la unitat. Tan veritat deia Salomó: «No hi ha res de nou sota el Sol», com la deia Schiller: «El món envelleix i rejoveneix». Quina cosa, essència, ésser abstracte, quina generalitat, no és múltiple en l’existència sensible, individual, dissimilar de tota la resta? No n’hi ha dues gotes d’aigua que siguen idèntiques! Jo no sóc ara, al llarg i a l’ample, pas més idèntic a com ho era fa una hora, i la igualtat entre jo i el meu germà és tan sols quantitativa, tan sols superior en grau a la igualtat o similitud entre un rellotge i una ostra. En breu, la capacitat mental és la capacitat de classificació absoluta, i reuneix il·limitadament tota pluralitat sota un barret; assum, copsa, sense excepció, tot plegat, mentre la sensorialitat fa semblar absolutament tot diferent, nou, individual.
Adreçam aquesta metafísica al nostre tema, a la capacitat de coneixement, i llavors les seues funcions pertanyen, com totes les altres coses, als fenòmens sensorials, que tots són, en i per si, igualment vers. Sota totes les expressions de la ment, tots els pensaments, opinions, errors, etc., rau una verta veritat, tots posseeixen un nucli veritable. Tan necessàriament pren el pintor totes les formes de les seues creacions de la sensualitat, com necessàriament són tots els pensaments imatges de coses veres, teories d’objects vers. En la mesura que els coneixements són coneixements, s’entén de forma evident que amb tots els coneixements es coneix quelcom. En la mesura que saber és saber, s’entén que amb cada saber se sap quelcom. Això es basa en el principi d’identitat, a = a, o també en el principi de contradicció, 100 no és 1000.
Tots els coneixements són pensaments. Hom discutiria que, contràriament, tots els pensament siguen coneixements. Hom pot definir «coneixement» com una mena particular de pensament, com a pensament ver, objectiu, en distinció d’opinions, creences o fantasies. Igualment no és pot desconèixer que tot pensament, malgrat la inacabable diversitat, es redueixen, amb tot, també, a una natura comuna. El pensament que surt del fòrum de la capacitat mental, com tots els altres, s’uniformitza. Així com també es diferencien els meus pensaments d’ahir respecte dels d’avui, també ho fan els pensaments de persones i èpoques diferents, com fortament també ho fan també entre idees, conceptes, judicis, conclusions, assumpcions, etc.: i en la mesura que totes són expressions ideals, posseeixen també una essència igual, comuna, uniforme.
D’això es deriva que la diferència entre pensaments vers i errats, entre coneixement i desconeixement, com, en general, tota diferència, té tan sols una validesa relativa. Un pensament és en si alhora ver i errat, i és una de les dues coses tan sols en relació a un determinat objecte donat. Pensaments, conceptes, teories, essències, veritats coincideixen en general en el fet que pertanyen al seu objecte. Els objectes, en general, els hem arribat a conèixer com a quantitats de sensualitat múltiple, «el món de fora». És la quantitat d’ésser, l’objecte, ço que es coneix, copsa o entén, mitjançant el vocable d’un concepte que el determina o delimita prèviament, de forma que la veritat consisteix en el revestiment de l’universal amb una quantitat sensorial donada.
Les quantitats sensibles, les coses del món, posseeixen totes a banda de la llur aparença també una veritat o darrera del fenomen hi ha una essència. Les essències de les coses són tan incomptables com la sensibilitat és inacabablement divisible en l’espai i el temps. Cada petita part del fenomen té la seua pròpia essència, cada aparença particular té la seua veritat general. El fenomen es produeix en contacte amb els sentits, l’essència o la veritat en contacte amb les nostres capacitats cognitives. D’ací sorgeix, doncs, per nosaltres la penosa necessitat d’entrar en el tema d’on se’ns presenta l’essència de les coses que han de llegir les capacitats cognitives i, inversament, com les capacitats cognitives tracten l’essència o la veritat de les coses.
Com he dit al començament: en el criteri de la veritat es conté el criteri de la raó. Com la raó, la veritat consisteix en el desenvolupament, a partir una determinada quantitat de sensibilitat, de l’universal, de la teoria abstracta. Per tant la veritat en general no és el criteri d’un coneixement ver, sinó que s’anomena ver qualsevol coneixement que produeix la veritat, és a dir l’universal d’un determinat objecte. La veritat ha d’ésser objectiva, és aa dir ha d’ésser la veritat del seu objecte determinat. El coneixement no pot ésser ver en si, ho pot ésser tan sols relativament, tan sols en relació a un objecte determinat, tan sols damunt la base d’un fet exterior. La seua tasca consisteix en el desenvolupament de ço universal a partir de ço particular. Ço particular és la mesura de ço general, la mesura de la veritat. Tot allò que és, és ver, independentment que ho siga molt o poc. Donat primer l’ésser, segueix llavors la seua natura universal com a veritat. La diferència entre ço més o menys universal, entre ésser i semblar, entre veritat i errada cau dins uns límits determinats, expressats en referència a un objecte particular. Que supose o no un coneixement ver, depèn no tant del coneixement com del límit, de la tasca, que es va presentar a ell mateix o que d’altra manera li fou presentada. Un coneixement complet és tan sols possible dins d’uns marges establerts. Una veritat perfecta és sempre una veritat acompanyada de la consciència de la seua imperfecció. Que tots els cossos pesen és tan completament i perfectament ver perquè ja s’ha restringit prèviament el concepte de cossos als objectes massius. Segons la raó els cossos en general es formen a partir dels més diferents pesos, i la saviesa apodíctica del seu pes universal i ineludible no és tan meravellosa. Assumit que tots i cadascun dels animals voladors, a partir dels qual s’abstrau el concepte d’au, podem ésser segurs que totes les aus volen en el cel, des de la terra i des d’altres llocs, fins i tot sense la fe d’un coneixement a priori, que s’ha de distingir mitjançant la marca de la necessitat i d’una forta generalitat respecte dels empírics. Les veritats valen tan sols sota unes premises, i sota unes premises les errades són veres. Que el Sol lluu és un coneixement ver si s’entén sota la premisa d’un cel sense núvols. No és pas menys ver que el bastó recte oneja en l’aigua que flueix quan restringim simplement aquesta veritat a una qüestió òptica. L’universal dins un determinat cicle de fenòmens sensorials és la veritat. Dins d’un determinat cercle de fenòmens sensorials individuals o particulars que es prenen com a universal, es prenen per erronis. L’error, el contrari de la veritat, consisteix en general en el fet que la capacitat mental o consciència concedeix, irreflexiblement, curta de mira, sense experiència, a uns fenòmens una extensió més general que la que mostren els sentits o la sensibilitat, per exemple atribuir a una existència òptica realment vera també una suposada existència plàstica.
El judici de l’error és un prejudici. Veritat i error, entenen i malentenen, comprenen i confonen, tenen una residència comuna en la capacitat mental, en l’òrgan de la ciència. Expressió generalitzadora dels fets sensorialment experimentats són els pensaments en general, errades incloses. L’error es diferencia, però, de la veritat, per pretendre del fet determinat del qual és expressió un ésser més ample, de més abast, més general, que el que ensenya l’experiència sensorial. La pretensió és l’essència de l’error. La perla de vidre no esdevé falsa fins que pretén ésser una perla d’ostra.
Schieiden parla dels ulls: «Si la sang circulant infla les venes, els nervis ho expressen, de forma que ho sentim en els nits com a dolor, i veiem en els ulls com a llampegades. I ací tenim la prova definitiva que les nostres percepcions són creacions lliures de la nostra ment, que no percebem el món exterior tal com és sinó que la seua influència damunt nostre és tan sols l’actuació que fan en una activitat mental particular, el producte de la qual sovint presenta una certa connexió legítima amb el món exterior, però sovint també no hi és connectat. Ens premem els ulls i veiem un cercle lluminós, però no hi ha cap cos lluminós present. – Que d’això deriva una font rica i perillosa d’errades de tota mena és fàcil de veure. Des de les formes imaginades dels núvols fins a les visions estupefactes del vident tenim una sèrie d’enganys, cap dels quals no treu la legitimitat a partir de la natura, sinó en l’esfera de l’activitat lliure i per això mateix errònia d’una activitat frenètica de la ment. Es requereix la més grau cautela i la formació més versàtil per alliberar la ment de tots els seus propis errors i per ensenyar-li a dominar-se. La lectura en el sentit més ample del mot ens apareix tan fàcil i, amb tot, és un art difícil. Tan sols progressivament hom aprén a desconfiar dels impulsos dels nervis i a formar-se llavors les seues idees. Fins i tot els homes de ciència poden equivocar-s’hi, i s’hi equivoquen sovint i més sovint encara com menys entenen on han de recercar la font de l’errada... La llum, si la considerament completament en si, no és lluent, ni groga, ni blava, ni vermella. La llum és un moviment que s’estén per una matèria ben fina, l’èter.»
El món preciós de llum i claredat, de colors i formes, no hauria d’ésser cap percepció de l’ésser, de ço que és real. «A través del dens sostre de la glorieta un raig de sol fa una ombra discreta i tremolosa. Creus veure el propi raig de llum, però això és lluny de ço que perceps que no és més que una filera de pols». La veritat de la llum i dels colors són «ones, que corren en una successió ininterrompuda amb una velocitat de 40.000 milles per segon a través de l’èter». Aquesta vera natura física de la llum i dels colors té tan poc amb veure, «que més aviat va requerir el seny afuat de les més grans ments per tal de revelar-nos aquesta natura pròpia de la llum... Trobam que cadascun dels nostres sentits és tan sols sensible a influència exteriors completament determinades, i que la impressió de cada sentit en la nostra ànima provoca concepcions completament diferents. Entre aquell món exterior sense ànima (les vibracions etèries), que ens desclou la ciència, i el món bell (real, sensible), on ens trobam espiritualment, els òrgans sensorials fan de mitjancers.»
Segons Schieiden, que ens dóna un exemple de com també el nostre temps és encara a les fosques en la comprensió dels dos móns, com si hom cercàs debades una mediació del món de la capacitat mental, del saber o de la ciència, que ací representen les vibracions etèries, i entre el món dels nostres cinc sentits, manifestat en les llums brillants i acolorides dels ulls o de la realitat. Hi posseïm alhora un exemple de com l’equilibri tradicional d’una cosmovisió especulativa arriba emboiradament a la boca de l’investigador naturalístic modern. L’expressió confusa d’aquesta situació diferencia un «món físic de la ciència» d’aquell en el qual «ens trobam espiritualment». L’oposició entre ment i sentit, entre teoria i pràctica, entre ço particular i ço general, entre veritat i errada apareix en la consciència – on manca de solució. Hom sap què cercar, però no on, i d’ací la confusió.
La superació de l’especulació, de la ciència extrasensorial, l’alliberament dels sentits, la fonamentació de ço empíric, és el gran fet científic del nostre segle. Aquest fet suposa el reconeixement teòric per entendre les fonts de l’error. Si la filosofia vol trobar la veritat amb la ment, amb l’engany dels sentits, hem de desterrar aquesta opinió filosòfica, i recerca la veritat amb els sentits i la font de l’error en la ment. La creença que certs estímuls nerviosos en els quals hom confia plenament haurien de ser examinats únicament de forma progressiva, sense poder descobrir-ne la marca diferenciadora específica, és superstició. Confiam d’entrada en tots els testimonis dels sentits. No hi ha res fals entre l’autèntic. La ment no-sensorial és del tot fascinadora quan gosa d’anticipar-se als sentits, quan tan sols ha d’interpretar els sentits, i no pas engrandir-ne la informació en predir allò que no se li ha dit d’entrada. Quan per la irrigació sanguínia o per una pressió exterior l’ull veu llampegades o un cercle lluminós, això no són pas menys errors que quan assum com a real qualsevol altre fenomen del món exterior. L’errada sorgeix de la nostra consciència, quan contempla aquestes dades subjectives com a cossos objectius a priori. El vident no erra fins el moment que presenta la seua visió personal com una visió en general, com un fenomen universal, en atorgar prematurament un valor empíric a quelcom que no ha experimentat. L’errada és una falta contra la llei de la veritat, que prescriu que la nostra consciència ha de recordar que les idees s’han de fonamentar, que s’han de restringir a l’interior del coneixement ver, és a dir general. L’errada fa de ço particular un universal, del predicat un subjecte, del fenomen una cosa. L’errada coneix a priori la veritat, i el contrari de l’errada és conèixer contràriament a posteriori.
Les dues menes de coneixement, coneixement a priori i coneixement a posteriori, es relacionen mútuament com la filosofia i la ciència natural, la darrera en el sentit més ample del mot, com a ciència en general. L’oposició de creure i saber es repeteix en l’oposició de la filosofia i de la ciència natural. La filosofia especulativa viu, com la religió, en l’element de la fe. El món modern ha descartat la fe de la ciència. Quan els senyors de la reacció política demanen un gir en la ciència, volen dir, doncs, un retorn a la fe. El contingut de la fe és una adquisició sense esforç. La fe coneix a priori. La ciència és un treball, un coneixement guanyat a posteriori. Renunciar a la fe suposa renunciar a la indolència. Restringir la ciència al coneixement a posteriori suposa equiparar-la a la marca característica del temps modern, amb el treball.
No és cap resultat científic, sinó una malifeta filosòfica que Schieiden negue realitat i veritat els fenòmens cromàtics de la llum, que anomena fantasmagories, que crea la ment lliure. La superstició en l’especulació filosòfica permet capgirar el mètode científic de la inducció, quan «les ones que vibren en una successió ininterrompuda amb una velocitat de 40.000 milles per segon a través de l’èter», com a natura veritablement real de la llum i del color, es contraposen als fenòmens cromàtics de la llum. L’absurditat es fa palpable quan el món físic dels ulls és anomenat «creació de la ment» i les vibracions etèries descobertes pel «l’agudesa de les ments més grans» són anomenades «natura física».
La veritat de la ciència es relaciona amb l’aparença sensorial, com ço universal es relaciona amb ço particular. Les ones lluminoses, l’anomenada veritat de la llum i del color, representen tan sols «la natura pròpia» de la llum, ja que són la universalitat dels diferents fenòmens llumínics, brillants, grocs, blaus, etc. El món de la ment o de la ciència troba en la sensorialitat el seu material, la seua premisa, el seu fonament, el seu abast, el seu límit.
Quan vèiem que l’essència o la veritat de les coses no és darrera de la llur aparença, sinó únicament mitjançant ella, i no «en si i per si», sinó únicament en relació amb les capacitat mentals, que tan sols hi són o són reals per la raó, que tan sols el concepte destria l’essència de l’aparença; quan vèiem altrament que la raó no aconsegueix cap concepte més que en contacte amb l’aparença, trobam en aquest tema la confirmació de «l’essència de les coses», que l’essència de la capacitat mental és un concepte, que aconseguim a partir del seu fenomen sensorial. Reconeixem que la capacitat mental, si bé universal en l’elecció del seu objecte, és limitada en el sentit que requereix en general un objecte donat; reconeixem que l’acte mental correcte i ver, el pensament amb un resultat científic es diferencia completament del pensament acientífic, en el sentit que vincula saviesa i voluntat a un objecte donat exteriorment; reconèixer que la veritat o la universalitat no són «en si», sinó tan sols que es deixen conèixer per a un objecte donat, i que aquesta qüestió sovint tan variada conté l’essència de la capacitat mental. Això apareix de nou a la fi de cada capítol perquè totes les veritats particulars, tot els capítols particulars, tan sols hi han de servir per demostrar el capítol universal de la veritat universal.