POLÍTICA VOL DIR PEDAGOGIA

RAFAEL CAMPALANS

PRIMERA PART. LLUITES NOVES

Pel camí que ens ha dut a la República

UNA RESPOSTA a l’enquesta de «L’Opinió»¹

I. ¿Donades les actuals circumstàncies i pensant en l’esdevenidor, considereu preferible la Monarquia, la República, o creieu indiferents les formes de Govern?

I. Sóc republicà de sempre, per damunt de tota motivació oportunista. A més a més, crec incontestable que el món camina ràpidament vers la superació de les velles formes de govern, difícilment compatibles amb l’afinació del sentiment de dignitat humana que pervé de la gradual extensió de la cultura.

II. ¿Creieu que haurien de recobrar actualitat a casa nostra les idees polítiques de Pi i Margall?

II. No crec que, bàsicament, mai no l’hagin perdut, puix considero el Federalisme pacciatiu com destinat a constituir l’estructura internacional del futur. En aquest sentit, però, el Federalisme (com el Socialisme) ha d’ésser ja des d’ara internacionalista, oblidant tota mena de cantonalismes encongits.

III. ¿Creieu convenient, ara, una col·laboració amb els homes d’Espanya partidaris de la idea pimargalliana del reconeixement dels drets individuals i de les personalitats col·lectives?

III. Aquest punt troba en l’anterior la seva resposta. Crec, no sols convenient, sinó necessària, la col·laboració de totes les seleccions. El meu desig és, doncs, que la dita col·laboració sigui possible i és aquest, segons crec, el cas d’avui. Unicament la seva impossibilitat accidental podria justificar altres actituds. El separatisme, entès com a finalitat darrera, és una cosa monstruosa, per tal que antihumana. En aquest punt concret, l’A B C té raó.²

IV. ¿Teniu la separació de l’Església i de l’Estat i l’escola neutra com a principis essencials de les idees polítiques liberals?

IV. Evidentment; es tracta de conquestes mínimes.

V. ¿Entenent per socialisme posar a les mans de la col·lectivitat els mitjans de producció i de canvi, el considerareu compatible o contradictori amb el liberalisme polític?

V. Existint el «consensus» ciutadà majoritari, no hi ha contradicció. En altre cas—no es tracta aquí de coses opinables—la contradicció és palesa. No pel fet d’exercir-la el proletariat (això són maneres de parlar) la dictadura deixa d’ésser-ho.

VI. ¿Hi creieu en el triomf del Socialisme?

VI: Si el Socialisme fos un sistema clos i definitiu, jo no fóra socialista. Considero el Socialisme com un mètode, sortosament, perfectible, per acostar-nos a l’assoliment de l’emancipació individual i—en aquest sentit—crec que cada dia va triomfant una miqueta.

UN MANIFEST per la conjunció d’esquerres³

L’actual descomposició del règim, confessada cruament per la figura de més alt prestigi dins les forces conservadores, planteja avui als homes—polítics i apolítics—de Catalunya i de tota Espanya, una qüestió prèvia de la màxima gravetat.

Ningú no sap encara com es clourà el període constituent obert amb el Cop d’Estat del 13 de setembre. Però l’angoixant incògnita que plana sobre el poble ha transcendit ja a la consciència internacional i tots veiem l’absoluta impotència de les mesures governamentals davant la catastròfica traducció del fet en la progressiva desvalorització de la nostra unitat monetària. Heus ací el llegat de la Dictadura: el desordre moral i el desballestament econòmic, indissolublement aparellats.

En l’actual estat de coses, tots els mitjans que s’intenti posar en joc per a perllongar la precària subvivència d’allò que tots sabem condemnat a desaparèixer—com exponent d’un grau d’evolució política superat ja en la generalitat dels pobles cultes—servirà només que per agreujar la crisi, més aguda a cada hora que passa, i per a acréixer els perills del desenllaç.

Només hi ha un camí per incorporar-nos a la normalitat: el restabliment de l’ordre jurídic, amb la consagració definitiva de la sobirania popular, i l’exigència de responsabilitats als seus conculcadors. Els insensats que això no veuen, o no volen veure, recolzen llur sofística argumentació assignant al poble una tràgica incapacitat històrica i augurant tota mena de convulsions sagnants i calamitats espavantables, com si pogués haver-n’hi cap de major que l’enviliment i el lent agonitzar dels ressorts vitals del país.

I bé; si no fos prou el mateix fet de la caiguda de la Dictadura, anunciada ahir com el presagi d’un cataclisme i esdevinguda després com el simple desinflament d’una ficció ridícula, nosaltres, amb la significació que ens és coneguda, ens adrecem a l’opinió de tots els homes d’idees honrades per tal d’esvair d’una vegada aquest espantall rebregat, aquesta pueril amenaça d’imaginaris perills mediats amb què es pretén debades cohonestar el màxim perill de la inestabilitat present.

Davant la urgència de definir les posicions, per damunt dels partits i de les organitzacions—segurs, però, de no ésser desmentits ni pels fets ni pels homes—, avantposant avui la nostra condició de ciutadans a tota altra adjectivació específica, i amb plena consciència del valor del nostre compromís declarem que estem disposats a no lluitar particularment per assolir els postulats màxims de les nostres peculiars ideologies, fins que no estigui assegurat un nou ordre polític que, instaurat sobre la condició suprema de la justícia, impedeixi definitivament tota subversió de poders i porti al país per les vies jurídiques indispensables al progrés dels pobles.

Aquest nou ordre polític, la República Federal, pot definir-se sintèticament amb els següents punts bàsics:

I. Separació de poders.

II. Reconeixement a tots els ciutadans de la igualtat de llurs drets individuals i socials.

III. Reconeixement als grups federats, per llur expressa voluntat col·lectiva, de la plena llibertat al desenrotllament de la pròpia cultura.

IV. Llibertat de pensament i de consciència. Separació de l’Estat i de l’Església.

V. Reforma agrària, amb parcel·lació de latifundis.

VI. Reformes socials al nivell dels Estats capitalistes més avançats

* * *

Que no vegi ningú, en la solemne declaració del nostre transitori renunciament, cap afebliment dels nostres ideals particulars. És la dura experiència d’aquests anys darrers la que ens dicta avui el nostre deure, com un imperatiu abassegador, convençuts de la inanitat de plantejar cap programa màxim sense la prèvia incorporació d’Espanya en el corrent dels pobles lliures, car sols la nova legalitat pot fer compatible el civil desenrotllament de les lluites polítiques amb el constant acreixement de la cultura i la riquesa públiques.

Conscients del nostre deure històric, fem, doncs, una fervorosa crida als homes de bona voluntat de Catalunya i de tota Espanya, perquè inclinin avui les banderes partidistes davant l’alta figuració simbòlica de la República Democràtica.

Aquesta és ara la nostra paraula, condicionada només per la urgència de les circumstàncies. Si la nostra veu no trobés el ressò cordial que aspirem a concitar, ens sentiríem deslligats del nostre compromís. Però la responsabilitat dels esdeveniments futurs cauria damunt dels altres.

UNA AL·LOCUCIÓ per forjar el triomf de les esquerres⁴

El caràcter sobretot administratiu que tenen ordinàriament les eleccions municipals, quedà ofegat en aquests moments en què l’imperatiu de les circumstàncies els assigna la suprema categoria d’un plebiscit polític. És en les eleccions del pròxim diumenge que la voluntat popular, conculcada ignominiosament durant el període dictatorial, tindrà per primera volta ocasió de manifestar-se després de vuit anys de forçat silenci.

S’imposa, doncs, que Barcelona, cap i casal de Catalunya, baluard de llibertat i democràcia, demostri clarament i franca—per a exemple i estímul de les terres hispàniques—la seva total i absoluta voluntat republicana. La derrota de Barcelona, fóra, davant del món, la derrota espiritual de Catalunya, el perill de la qual acaba d’assenyalar una veu il·lustre.

Amb el lamentable i trist fraccionament de les forces antidinàstiques—provocat per la xarona supèrbia d’uns partits i per l’estat de descomposició d’uns altres—, els ciutadans conscients, els republicans de bona fe, han d’aquilatar i sospesar, abans de donar el vot, la candidatura que ofereixi més garanties pel triomf. No n’hi ha prou que la suma dels vots antidinàstics dispersos representi una majoria aclaparadora; cal que en l’hora de l’agonia del règim, cap regidor de Barcelona pugui ajudar-lo a bé morir.

Amb tots els respectes personals que ens mereixen els nostres companys i amics de tots els camps antidinàstics (puix llurs vots s’ajuntaran amb els nostres pel magne plebiscit individual), és evident que en la present lluita cal descartar, com a element important, l’antic «Partit Lerrouxista», esmicolat per les lluites internes i perdut avui el reforç que un dia, pel seu esperit anticatalà, li donaven els elements oficials i els representants dels vells partits històrics espanyols, els quals diumenge podran votar sense cap recança la candidatura innòcua dels homes del «Centro Constitucional».

Deixant de banda les forces incipients dels tres Partits Comunistes, que avui fan a profit del socialisme la simpàtica tasca d’educar els obrers en l’intervencionisme i de combatre el mite de l’abstenció política (fracassat arreu i sobretot a casa nostra); deixant de banda igualment les candidatures de casinet de barri, queda sols, com a única força d’oposició al règim, diferent de la nostra, la recent simbiosi de l’«Acció Catalana» i de l’«Acció Republica», dues accions distintes i una sola inacció veritable durant tots els set anys de la Dictadura.

A desgrat de la bona fe que ens plau de reconèixer en el novell fervor republicà dels seus homes i de la vàlua intel·lectual dels seus capdavanters, la seva candidatura no pot aspirar avui a recollir la majoria de sufragis, com pretenen fer veure els dos diaris del partit. L’argument bàsic amb què volen enlluernar als incautes es recolza en el fet, molt discutible, que «Acció Catalana», tota sola, va tenir en les darreres eleccions més vots que «La Lliga». Però, quan s’esdevingué aquest fet, «Acció Catalana» era encara un agrupament inèdit, que havia enternit la innocència del poble amb els seus estremismes verbals.

Després d’aquelles eleccions han passat moltes coses. El poble té bona memòria. I el poble no tornarà a votar diumenge aquells braus regidors d’«Acció Catalana»—brillants advocats, prestigiosos propietaris, publicistes il·lustres i excel·lents pares de família—que foren vergonyosament expulsats del Consistori per la puntada de peu del general Lossada, sense que cap d’ells sabés iniciar el més feble gest de protesta. Aquells mateixos regidors que han tornat a ocupar els càrrecs tan bon punt els ho ha permès el general Berenguer i que ara, amb una sobtada pressa, han fet cremar el document vexatori que la Dictadura imposà als funcionaris municipals, per tal de fer desaparèixer les signatures de llurs amics i d’alguns de llurs candidats, els mateixos que, per salvar els càrrecs, desfilaren en el seguici de la ridícula moixiganga de l’homenatge a Primo de Rivera el 13 de setembre de 1924.

Es ben clar, doncs, que la batalla del diumenge està plantejada entre les forces descarades i vergonyants de la dinastia Borbònica i la conjunció antidinàstica de l’Esquerra Republica i la Unió Socialista de Catalunya, la candidatura de la qual et recomanem: En Francesc Macià, l’apòstol i el cabdill de la causa de la llibertat, i En Gabriel Alomar, l’alta consciència civil de Catalunya.

Ciutadà! Compleix el teu deure!

UN DISCURS: Com hem parlat al poble, nosaltres⁵

Amics: Ara que som a les acaballes de la campanya electoral, Barcelona sembla que faci la festa grossa de les Falles valencianes. Per tot arreu retrunyen les traques de les paraules gruixudes—banderes i músiques—i brilla enlaire l’esclat fulgurant dels castells de foc de l’oratòria.

Allò que diuen la gent de la dreta no ens interessa. Però ens interessa molt allò que diuen els nostres companys i germans de l’esquerra. El ramell final de llurs focs d’artifici acostuma a ésser, ni més ni menys, que la pròpia Revolució Social. Els homes de la «Unió Socialista de Catalunya», aspirem a parlar amb un altre llenguatge. No volem que els obrers que ens escolten surtin dels nostres mítings engrescats il·lusament, com una criatura amb una joguina de paper: contents i enganyats. No hem volgut afalagar les vostres il·lusions, ni complaure els vostres egoismes, ni satisfer els vostres instints. Hem preferit mil voltes que us enduguéssiu un mal record de nosaltres, si a canvi d’ell sortíeu de les assemblees amb inquietuds noves i amb propòsits de nova actuació.

Cal parlar amb franquesa

Si tots plegats formem la gran família dels treballadors, jo us parlaré amb la sinceritat i la franquesa que devem als nostres familiars.

I jo us dic, amics, que us enganyen—que us enganyen innocentment, perquè ells són els primers enganyats—aquells homes que, a canvi del vostre vot, us prometen la Revolució Social per a demà passat o per a la setmana pròxima. No, amics, amb les eleccions de diumenge no podem anar tan lluny.

No; l’única revolució que tenim a prop—que dic ara—, la revolució que ja estem vivint, la que va començar quan les Juntes de Defensa i s’ha anat consolidant des del 13 de setembre de 1923, és, pura i simplement, la Revolució Política.

Però, és que creieu que això és poca cosa?

A Espanya, a Catalunya, a Barcelona, això ho és tot. És treure el poder material de mans de l’oligarquia borbònica i pretoriana i entregar-lo a la suprema sobirania del poble. És treure el poder espiritual de mans del fariseisme jesuític i entregar-lo a la Universitat laica.

És transformar la nostra miserable condició de vassalls d’un monarca feudal i elevar-la a la categoria de ciutadans lliures.

Avui no tenim res, ni podem tenir res. La República ens obrirà el camí de la dignitat i de la cultura per on podrem ascendir gradualment a totes les conquestes, per on podrem assolir la satisfacció de totes les nostres reivindicacions d’homes i de treballadors.

I creieu que això és poca cosa?

La innocència del poble

Jo no comprendria l’eterna innocència del poble si no conegués com conec les dolors i les misèries del poble.

El poble sofreix. Sofreix ara, sofreix de fa segles, ha sofert sempre. A l’Índia era el pària, a l’Egipte l’esclau, a Espanya l’ilota, a l’Europa feudal l’asservit i el vassall. I avui encara, en terres d’Espanya, mantingut en una tal ignorància que ni sap exercitar els seus drets de ciutadania i es limita a aixecar els braços inermes i a remugar paraules gruixudes i, a vegades, a esvalotar pels carrers per a acabar fent cap a la presó o al cementiri, és encara tot això: pària, esclau, ilota, asservit i vassall.

El poble sofreix de sempre. És l’etern malalt crònic. I, com tots els malalts crònics, té una ànima d’infant i vol enganyar-se a si mateix i vol que l’enganyin els altres. I es vol curar tots els mals amb les potingues d’un doctor Pendejas qualsevol o fent-se tirar les cartes per una saludadora o amb aquelles altres panacees que es diuen «Revolució Social», «Acció Directa» o «Dictadura del Proletariat».

Els xarlatans de la medicina es fan rics amb la ignorància del poble. Els xarlatans de la política, també. Els que prediquen l’apoliticisme no s’hi fan rics, perquè, ben sovint, són víctimes del propi miratge i són tan innocents i plens de bona fe com el mateix poble que se’ls escolta.

No hi ha píldores, amics, que serveixin per a guarir totes les malalties del cos. Amb prou feines si n’hi ha alguna que serveixi per a alleujar-ne una de sola.

Tampoc, en el camp de la vida col·lectiva, no hi ha cap tòpic que serveixi per a guarir totes les misèries de la nostra societat d’avui.

Els visionaris que es deixen enlluernar per aquests noms sonors—banderes i músiques—ho fan, en el fons del fons—i això és una cosa molt humana, però molt lamentable—, per un cert esperit messiànic, d’estàtic conservadurisme, per inèrcia mental, per peresa espiritual. Per la por de lliurar-se de les terribles i magnífiques inquietuds del saber pensar per compte propi, per la por d’esguardar la realitat cara a cara i de comprendre’n totes les seves amargors i les seves misèries. I per llur incapacitat de saber copsar-ne totes les seves heroiques grandeses. I de saber aixecar l’esperit enlaire i, en mig de les negrors de la nit, besllumar a l’infinit la polifònica meravella lluminosa del cel cobert d’estrelles.

No, amics, no hi ha miracles. No hi ha cap cap recepta, no hi ha cap home, no hi ha cap sindicat, no hi ha cap polític, no hi ha cap Déu que pugui salvar-nos. Carles Marx ho va dir en l’hora històrica d’una vidència profètica: «L’emancipació dels treballadors té d’ésser obra dels treballadors mateixos».

Només vosaltres un podeu salvar, amb l’esforç de cada hora, amb la lluita de cada dia, contra l’opressió de forai contra l’opressió de dintre. Contra la imbecil·litat i contra la ignorància. Amb l’esforç de cada hora per a elevar-vos, per a ennoblir-vos, per a fer-vos dignes de la vostra gran missió històrica de guiar la Humanitat sencera vers una societat millor.

Però, ¿és que ningú de nosaltres no ha vist cap llibre de història? ¿És que no coneixem tots els fracassos dels intents de Revolució Social del segle passat? ¿És que no recordem la tràgica fi d’aquella enorme il·lusió infantil que fou la Commune de París? És que no llegim els diaris? ¿És que no hem vist, en els nostres dies, els fracassos dels moviments extremistes de Prússia, de Baviera, d’Hongria i d’Itàlia? ¿És que no sabem quines són, després de catorze anys de revolució, les duríssimes condicions de vida d’aquest heroic i admirable proletariat rus? ¿És que no hem viscut nosaltres mateixos—deixant-hi trossos de la nostra ànima i sang de la nostra sang—un rosari de fracassos? ¿És, en fi, que no hem vist com els nostres germans es pudrien en les ergàstules o com eren afusellats pels carrers?

Parlem tots—a tothora i en tota ocasió—de les responsabilitats i vergonyes de la dictadura, i no veiem—infeliços de nosaltres!—que la responsabilitat i la vergonya més gran recauen sobre nostre, per haver-la aguantada mansament durant tots aquests inacabables anys d’ignomínia.

La tàctica única

Des de que em penso tenir ús de raó, jo només he conegut en el nostre món obrer, que una sola tàctica. Sempre he vist com es repetia la mateixa lamentable història—com si ens trobéssim en una cinema d’un perdut poblet de muntanya, on sempre projectessin la mateixa pel·lícula i on el gramòfon enrogallat sempre toqués la mateixa placa: una florida d’organització societària, un espetec inacabable de mots llampants i de paraules gruixudes, unes vagues més o menys violentes, una repressió monstruosa, unes nits d’angoixa i de frisança... I, després, uns quants companys assassinats, uns quants més a la presó, uns mítings pidolant l’amnistia, unes subscripcions pels presos... I tornem a començar: ¡això és tot el programa!

«Revolució Social», «Dictadura de Proletariat» i «Acció Directa, són, certament, magnífiques i belles fórmules. Però no són noms màgics que tinguin força taumatúrgica per a curar tots els mals de la societat, sinó accions i tàctiques útils, necessàries i fecundes en un moment donat de la història, en un lloc determinat de la terra i per a una actuació concreta i limitada.

Aquests homes que volen guarir-ho tot amb un nom (República, Socialisme, Comunisme, Anarquisme) i volen anorrear els qui no pensen com ells, són equivalents a aquells altres que també volen curar-ho tot amb uns altres noms (Monarquia, Dictadura, Catolicisme, Feixisme) i volen cremar els de l’altra banda amb la «noble» intenció de fer-los guanyar el cel.

No, amics! Donem al Sindicat tot allò que al Sindicat li pertoca, però donem també als treballadors tot allò que a la seva dignitat d’homes correspon. No abandoneu l’acció política a mans dels vostres explotadors.

Si tinguéssim memòria

Ah, si tinguèssim memòria! Recordaríem que en aquells dies que semblava que el poble anava a intervenir definitivament en la cosa pública, els elements sanguinaris de la burgesia varen saber triar les seves víctimes. I la família obrera de Barcelona va viure les hores tràgiques de l’assassinat horrible d’aquells dos homes—únics que aleshores podien salvar-la—aquells plorats germans nostres que es deien els noms gloriosos de Salvador Seguí i de Francesc Layret. (D’altres n’havien de caure encara, que la sort va estalviar...)

I bé; jo us dic, amb tota la força del meu convenciment, que si aquells homes haguessin viscut i el poble hagués escoltat la seva veu, no hauríem passat el calvari i la vergonya d’aquests ignominiosos anys de Dictadura. ¿És que hem de tornar a començar? ¿És que no sabrem fer allò que cal per a impedir-ho? ¿Tan orgullosos podem estar dels nostres èxits que no valgui la pena, mal que sigui sense massa confiança, d’assajar nous camins?

Penseu, amics, que estem lligats a una obra eterna on les ficcions ni les improvisacions no són possibles i que el ritme de la història no pot trasbalsar-se simplement pel nostre albir i el nostre caprici.

Penseu, amics, que per arribar la humanitat des de l’edat de la pedra tallada a la societat burgesa nascuda amb la revolució de França, varen tenir de passa més de deu mil anys. ¿Creieu vosaltres que amb una sola centúria serà possible instaurar—de cop i volta—un règim de socialisme integral?

La crisi del desencant

Sempre que es fa via massa de pressa, ve la crisi del desencant. El vell somni cobejat de la Revolució Social s’esfuma i s’esvaeix. No hi ha miracles. Allò que ha estat fet amb cent centúries no es pot destruir en tres dies, ni refer en vint-i-quatre hores. Els obrers ho veuen clar: cap home, cap Déu, cap mite podrà salvar-los... Les profundes paraules de Marx ressonen més punyents que mai en el cor adolorit dels homes de bona voluntat: «L’emancipació dels treballadora té d’ésser obra dels treballadors mateixos».

I després—beneït recomençament de la història!—ve la reacció salvadora: No, no entrarem demà, com il·lusòriament ens havíem cregut, en la terra promesa. El Paradís cobejat és lluny, molt lluny encara. Però ens basta la nostra convicció que el nostre regne és només d’aquest món, perquè no defallim en la nostra voluntat de conquerir-lo. La ruta és llarga i el camí és dur. No hi fa res: caminem! Acostem-nos-hi una mica cada dia! Això és el que importa!

I fins aquest renunciament al guany immediat auriola d’un reflexe d’immortalitat l’heroisme dels que lluiten i moren per les belles Utopies inaccessibles. ¡Què hi fa que hagin d’ésser els homes de demà els que cullin les roses de l’ensomni, si nosaltres haurem fruït el suprem goig humà de fecundar amb la pròpia sang la terra verge i el magne goig diví d’haver creat la llavor nova!

On anem?

I aleshores direu, potser, si vosaltres, els socialistes, no ens doneu una recepta que sigui remei per a tots els nostres mals, si no teniu un tòpic, què voleu? On aneu?

Poble treballador de Barcelona: ¡Volem un alçament ciutadà! ¡Volem una multitud que camini!

¡Volem un poble viu que senti intensament, generosament, fervorosament, tots els neguits espirituals, totes les inquietuds humanes, tots els delits d’una renovació social!

¡Volem una caravana d’homes conscients que pateixin fam i set de justícia i de cultura i que vulguin caminar coratjosament vers la terra de promissió!

Amics: anem ara a la instauració de la República. I anem ara a guanyar, amb les pròpies forces, el govern de la ciutat, per a governar-la, amb el cor ben alt, pel millorament material dels treballadors i pel millorament moral de tots els ciutadans.

Després, amb voluntat i intel·ligència i amb esperit de sacrifici, el nostre exèrcit ciutadà podrà aspirar a totes les conquestes. Tindrem tots els camins oberts al davant nostre.

UN ARTICLE: «Quan el poble hi posa el cor»⁶

Després d’aquests anys ominosos que la voluntat ciutadana ha estat conculcada per la més grotesca de les ficcions, ha arribat—com tot arriba i tot arribarà—el moment augural en què ha pogut fer sentir la seva veu.

I el poble ha parlat.

Ha parlat amb el llenguatge simple i la veu clara amb què parlen els déus i els infants. Ha parlat, també, amb la veu tonant amb què parlen els déus i les forces còsmiques.

I quan el Poble llença la seva veu de tro, després d’haver retrunyit set dies i set anys les trompetes bíbliques, s’esfondren les muralles més altes, trontollen els palaus dels tirans i el ressò traspuador fa passar una angoixosa frisança per les arcaiques figures dels retaules de les cambres dels monarques.

Quan el Poble hi posa el cor—aquest tresor infinit de bondat i de noblesa—es guanyen les eleccions, com per via de miracle: contra les coaccions governatives, contra la insídia i la calúmnia, sense organització, sense diners, sense interventors, sense repartidors de candidatures, sense enganxar auques de rodolins per les cantonades.

Quan el Poble hi posa el cor, els mercaders de la política han d’enfonsar el cap en el llot de la pròpia ignomínia i s’han de rosegar les ungles, esmolades per a millor arrencar-li els esqueixos de la seva carn, que havien dut fins ara impunement a llurs boques insaciables.

I perquè el Poble hi ha posat el cor, tu, germà Gabriel Alomar, alta i serena consciència civil de les nostres terres catalanes, antena erecta en la roca que s’avança mar endins, detectora dels més subtils batecs de l’esperit universal, tu, que quan tots callàvem en l’hora ignominiosa—com una veu que clama en el desert—digueres la sola paraula que podia redimir-nos del nostre oprobi, i has tingut el cívic ardiment d’assenyalar-nos el definitiu perill de la nostra derrota espiritual, tindràs ara la joia que t’era deguda: Que no aspiraves a cap més alta recompensa que el saber-nos dignes de tu i de nosaltres.

I perquè el Poble hi ha posat el cor, tu, germà, Marcel·lí Domingo, tu qui fores assenyalat com a cosa impura pels mesquins d’esperit (i t’havíem trobat sempre a la presó, a l’exili i al peu de la barricada; però ells no ho sabien...), tu qui has sofert persecució de la justícia i has estat bufetejat per mans vils i has estat escarnit per la turba superba i saberuda, de coll planxat i ungles enlluentides, seràs ara l’ambaixador espiritual de Catalunya vora dels nostres germans d’Espanya, que les dolors i els vexaments comuns han creat, conscient i cordial, la càlida germanor d’una mateixa voluntat històrica.

I perquè el Poble hi ha posat el cor, per primera volta en la història dels tristos destins, per gràcia—a Catalunya—del franc arborament cordial del cabdill separatista Francesc Macià (que no per obra de tortuosa «politiqueria» camboniana), s’ha fet la unitat fraternal i fervorosa de les terres d’Espanya.

* * *

Després d’aquesta abassegadora manifestació de continguda emoció ciutadana que fou la imponent serenitat del plebiscit d’ahir, el Poble ha palesat amb tota eloqüència la seva capacitat històrica. L’espantall esgarrifós de l’anarquista de Terrassa, dissortada creació del senyor Cambó, ja no ens podrà servir d’ara en endavant ni per fer por a les criatures. L’ànima del popular Rosegacebes serà, per aquest interessant mester, molt més eficaç.

Avui l’imperatiu ciutadà desborda la nostra condició de socialistes. A través d’una dura experiència sabem que, per a qualsevulga obra constructiva, hem d’anar a la prèvia incorporació d’Espanya en el corrent dels pobles lliures. I aquesta incorporació sols serà possible amb el restabliment de l’ordre jurídic, amb la consagració definitiva de la sobirania popular i amb l’exigència de responsabilitats als seus conculcadors. La qual cosa vol dir que sols serà possible amb la instauració de la República, com a únic règim que pot—avui, aquí—fer compatible el civil desenrotllament de les lluites polítiques amb l’incessant acreixement de la cultura i de la riquesa públiques.

Nosaltres hem complert la paraula que donàrem solemnement en l’Assemblea magna del Teatre del Bosch: Hem derrotat «La Lliga» i «La Lligueta». Pau als vençuts!

Hem guanyat amb les pròpies forces el govern de la ciutat i anem ara a complir la nostra segona prometença: Anem a governar-la amb el cor ben alt, per al millorament material dels treballadors i per al millorament moral de tots els ciutadans

* * *

Cal que aquesta veritat es gravi en el cor de tothom: la República—avui, aquí—és l’ordre. I l’ordre som nosaltres.

Que no hi haurà pau a les terres d’Espanya fins que el govern de les terres d’Espanya no estigui a mans dels homes de bona voluntat.

Monarquia? República?...

Que es faci la santa voluntat del Poble!

Perquè, quan el Poble hi posa el cor, la seva voluntat és creadora i és omnipotent.

—«Senyor Rei de Castella i d’Aragó, ¿no heu sentit la veu del Poble? Què espereu, doncs?»

Pel camí de l’autonomia

REVERENCIEM ELS PROFETES I SEGUIM EL CAMÍ ASSENYALAT. En la commemoració de les Bases de Manresa⁷

Tots els catalans, en personal presència o en espiritual delegació, seran avui a Manresa a retre als patricis que iniciaren el procés de la nostra renacionalització l’homenatge fervorós del poble que, eixint de dos segles d’inconscient abandó de si mateix, ha sabut retrobar la seva personalitat nacional. Si coneguéssim el grau d’afebliment fins on havia davallat el sentiment català al temps de les Bases de Manresa, comprendríem la humana grandesa, la fortitud moral i l’esperit de sacrifici dels vells precursors, encerclats per la indiferència de les masses de dalt i de baix (que hi han masses en tots els estaments), i acompanyats sovint per la despietada befa dels pobres «esprits forts» de l’època. ¿Qui no veu avui que ells, ells tots sols, tenien raó contra tot un poble i que els «cebes» eren, justament, els altres?

Ells foren els vidents arúspex que en les entranyes bategants encara de la pobra Catalunya llatzerada i malferida varen saber descobrir els signes segurs dels presagis. Ells foren els profetes que assenyalaren en el desert les rutes augurals. Vagin, doncs, per a ells, amb la nostra emoció, el nostre record i la nostra reverència.

Les Bases de Manresa foren la consagració del primer graó moral del retrobament de Catalunya, moment líric en què el catalanisme prenia naixença—com totes les gènesis biològiques—per un procés de diferenciació.

Aquesta època fou seguida pel moment de consciència nacional, la iniciació del qual pot assenyalar-se entre la solidaritat catalana i l’establiment de la Mancomunitat, moment que assegurà la nova naixença de la nostra personalitat col·lectiva i en el qual el catalanisme, eixint de cenacles resclosits i de capelletes dogmàtiques, s’anà infiltrant per totes les activitats de la nostra vida com una rica i saborosa afirmació.

Aquest segon graó moral no ha trobat la seva consagració definitiva fins l’arribada dels darrers esdeveniments polítics, que assenyalen clarament una nova època victoriosa del moviment alliberador de Catalunya. Els ideals no triomfen mai mentre es mantenen reclosos dins de llur marc estricte. Així pot dir-se que el socialisme no comença a triomfar fins avui (com passa, per exemple, a Dinamarca i a Anglaterra), quan comencen a entrar en les seves rengleres—atrets i vençuts per la grandesa moral i la universalitat humana dels seus principis—burgesos i capitalistes, és a dir, aquells que, per definició, semblaven els seus irreductibles enemics. En les eleccions darreres quedà assegurat així mateix el triomf de les reivindicacions catalanes quan el prestigi heroic de Francesc Macià i l’arborada paraula apostòlica, la generosa flama revolucionària, la humana vibració cordial i el generós entusiasme dels seus companys i seguidors portaren a les urnes, a votar per a nosaltres com a bons germans nostres, gran nombre de barcelonins nascuts fora de Catalunya, molts dels quals ni saben parlar la nostra llengua, però que, en la nostra visió futurista de la pàtria i en el nostre concepte espiritual de la raça, són tan catalans com nosaltres mateixos, perquè sofreixen amb les nostres dolors, gaudeixen amb les nostres alegries i senten les nostres mateixes inquietuds d’ennobliment i alliberació. I una nacionalitat és essencialment això, puix molt abans que Renan la definís dinàmicament com «un plebiscit de cada dia», Rousseau havia assimilat la seva existència amb el fet de l’aparició d’una consciència col·lectiva.

Els errors dels altres, molt més que no pas el propi esforç i el propi valer—cal tenir la franquesa de dir-ho—, ens ha dut la República com per obra fetillera, i ens hem trobat de cop i volta en la necessitat ineluctable de superar el segon període de la feixuga ascensió de la nostra consciència nacional per a llançar-nos ardidament, amb una alta, plena i pura embranzida, ver la universalitat, al moment d’emulació definitiu de la nostra renaixença.

Cap dels moments passats té la força exultant del present, cap d’ells podia oferir als qui els visqueren la divina ubriaguesa de les hores d’avui. Cap, però, fou tan ple de responsabilitats. Cap lirisme podrà avui servir-nos d’excusa. Els crits han perdut la seva força. Les cançons fan una feble música trista. Les coloraines es destenyeixen de pressa.

S’han acabat avui les florides ignoràncies intuïtives. Som a l’hora de les realitzacions. Les belles imatges s’han de convertir en belles obres. Tot ha d’ésser fet per nosaltres mateixos; no hem d’esperar cap miracle, no hem de pensar amb l’ajut de ningú. Tenim el món—tot el món—al davant nostre, i hem de demostrar que Catalunya farà da se.

* * *

Heus aquí l’encant i el neguit del moment que passa. Fins avui la història seguia la seva evolució normal. Errades i encerts, atzagaiades i troballes, tot tenia la seva excusa, de coses normals, dins del normal fluir de les hores. Avui, d’acord amb el ritme de la història d’Espanya—davant la brusca mutació del panorama de l’Estat—hem de donar per finit aquell període d’afirmació de la nostra consciència nacional que tot just iniciàvem, i hem de fer un salt cap al futur amb l’íntima i total superació de nosaltres mateixos. Ningú no pot suposar que el catalanisme hagi acabat la seva missió i que tingui de morir després de les Corts Constituents. Ben al contrari! ¡Si justament el veritable catalanisme comença avui!

Allò que ha mort—i convé molt que hagi mort per a sempre—és una època del catalanisme, l’època que fou útil i necessària, però que avui haurà estat ja definitivament closa, si no caiem en l’enorme estupidesa de voler tornar endarrera.

El món camina ara molt depressa, i aquells pobres d’esperit que s’encatarinen amb una idea fixa i no es mouen de lloc serveixen únicament per a entrebancar als altres i es queden sols, tots sols, fora de l’espai i del temps. No saben lligar llur carro a una estrella epifànica per a fer via cap al futur: es queden embadocats mirant l’estrella immòbil.

Així, certes actituds i cançons i paraules i crits i llacets i galindaines, que eren justos i propis i estimables fa tan sols uns quants mesos, avui, a la gent de sensibilitat afinada, que comprenen la responsabilitat del moment i veuen les noves exigències de l’hora, els fan una pena immensa.

Fins ara, en els temps de la borbonada, els catalans érem uns pobres ciutadans de tercera classe, una gent sotmesa al jou d’un monarca feudal i Catalunya un poble «que anava a sota». Per aquesta raó, tota aquella literatura i tota aquella oratòria i tota aquella faramalla que en dèiem «mascle», era en realitat un trist gemec d’impotència, una declaració de feminitat i de feblesa. Solament se salven d’aquest retret els homes virils de Garraf, els de Prats de Molló i uns pocs més.

Avui els catalans—almenys de dret—ja no estem a sota de ningú. Hem d’oblidar, doncs, totes aquelles femenines actituds «mascles» del pobre que li toca anar a sota (prou pena té!) i hem de prendre la generosa i viril actitud fecundant dels homes de debò. ¿Que no ho veuen que aquestes actituds «mascles» són el plec de la servitud, de gent que pidola, i que els catalans avui no han de demanar res?

Catalunya ens ha d’interessar avui no per a enternir-nos llangorosament amb romàntiques remembrances d’un passat sortosament passat, no per a tancar-nos porugament dintre de casa plens dels recles i suspicàcies del pagès que sempre té por que l’enganyin, ni tampoc per a parlar amb veu fosca i posat ferreny de traïdor de comèdia.

Com si fóssim uns homes nous, i amb la creadora ardor poètica de

l’home naïf et clair
aux premiers temps d’un monde,

hem d’esguardar les coses plens de confiança, amb els ulls francs i la rialla als llavis.

Catalunya ens ha d’interessar avui com el nostre únic vehicle d’universalitat, per a projectar-nos en la història. Ens ha d’interessar pel servei de la República, per l’acompliment dels nostres alts destins humans. I a través d’ella, com una meravellosa eina omnipotent, hem d’aspirar noblement i generosa a redimir tots els pobles d’Espanya, a alliberar tot l’ample de la terra que els homes trepitgen, esperant encara que la ciència ens permeti un dia eixir dels límits encongits del nostre planeta per a ennoblir amb el nostre esforç l’univers sencer.

Que això és un somni quimèric? Tant li fa. Si no us voleu moure del camp enganyador de la falsa realitat, aneu-vos-en amb la gent de les «realitats» i fracassareu, com sempre fracassen els homes que no es mouen de ran de terra. En bona hora tingueu els peus damunt la terra ferma, però sapigueu tenir el cap dins dels núvols, que «cap idea no ha pogut triomfar mai sense la gran gestació conjunta de la fe i l’esperança».

No hi ha cap cosa més eixorca que el seny mesurat i estricte, que mai la gent de les «realitats», la gent de «seny», no ha pogut fer cap obra duradora i totes les coses de valor eterna d’aquest món han estat de primer cabòries de somniadors.

El que cal, amics, és tenir un ideal, ben generós i ben ample, perquè els esperits avui tenen les ales obertes (el meu, el dels socialistes, és, simplement, el de capgirar el món).

Reverenciem els profetes. Saludem el record venerable de les mortes Bases de Manresa. I anem seguint la nostra ruta.

L’ESTATUT DE CATALUNYA I NOSALTRES⁸

En la feixuga ascensió del progressiu recobrament de la consciència de la nacionalitat catalana, hem arribat—per obra i gràcia de la República, tres mesos després de la seva proclamació—a aquella augural cruïlla històrica on es parteixen els camins. La gràcia ingènua de les tímides creus de terme dels antics viaranys, que obre encara els braços desolats com si volguessin deturar un passat que fuig sense esperança, es troba aquí substituïda per la serena fortitud d’un monolit erecte, de cara a tots els futurs: l’Estatut de Catalunya.

La sonora rotunditat d’aquests simples mots defineixen clara i precisament tot llur sentit. No es tracta ara d’un Estatut de dretes ni d’esquerres, reaccionari ni socialista, de burgesos ni de proletaris. És l’Estatut de tots els partits i de tots els estaments. És l’Estatut de Catalunya!

Però cada hora que passa té el seu to i la seva veu, i el nostre Estatut parla ara amb l’accent «de franqueses e llibertats» que escau avui al nostre poble, aquell mateix que el comte-rei Martí I saludava a les Corts de Perpinyà l’any 1406, com el poble més liberal de la terra.

Fidels avui, som sempre, al nostre imperatiu ciutadà, els companys de la «Unió Socialista» que ocupen llocs distingits a la Generalitat, ha sabut sacrificar quan ha estat necessari—com digué el diputat Felip Barjau—llurs peculiars punts d’albir per tal que l’obra conjunta podés ara assolir l’adhesió fervorosa de tots els homes de bona voluntat. Tot allò que separa els partits i anima les disputes dels homes ha estat reservat, amb perfecte sentit polític i estricta noblesa, per a la Constitució interna que lliurement es dictarà demà Catalunya, mestressa dels propis destins.

La memorable data del 14 de juliol unirà d’ara endavant, per a nosaltres, catalans, el doble prestigi revolucionari de la caiguda de la Bastilla i de la caiguda de l’Espanya feudal.

Tots els ciutadans de Catalunya, catalans i no catalans, amb consciència de la responsabilitat d’aquestes hores solemnes, tenen el deure de fer-se seu l’Estatut de Catalunya i de votar-lo. Amb ell, pel segur camí del dret i de la justícia, els treballadors catalans obrim les portes del nostre destí a totes les possibilitats. Amb ell bastirem la nova Catalunya, universal i humana, dels nostres somnis, i amb ell serà possible la nova Espanya dels nostres anhels, germana digna de totes les democràcies lliures.

Catalans i castellans, gallecs i andalusos, bascs i lusitans podrem formar ara aquella gran família ibèrica que cantava el nostre gran Maragall. Res hi haurà entre nosaltres que pugui separar-nos, fora dels llorers de Milciades, que estimularan la generosa emulació dels pobles germans per a servir en lloc d’honor, per glòria pròpia i de la República, els més alts interessos humans.

ON ANEM? Els perills en l’hora⁹

Apaivagat poc a poc el dionisíac abrandament de les glorioses jornades del 12 i 14 d’abril, acallat el ressò eixordador dels clams i les músiques, i un poc destenyida la coloraina efímera de les llustrines, per una reacció element, fàcilment explicable (que no té res a veure amb el masegat tarannà mediterrani, puix és pròpia dels esperits primaris d’arreu del món), estem veient aquests dies com múltiples i diverses gents de totes bandes, a dreta i esquerra, han trasmudat llur engrescament il·lús i catet dels primers dies, en el més negre i desesperançat del pessimismes.

«La República no ha millorat en res!»—clamen els uns—. «Han passat ja tres mesos des de què fou proclamada i encara cada dia hem d’anar al taller o a l’oficina, com abans fèiem. Creix cada setmana el nombre de companys parats. Els aliments són cars i dolents. Les habitacions són antihigièniques. Frares i monges segueixen en llurs palaus. La guàrdia civil pul·lula pels carrers. Són empresonats els comitès de vaga. Cap responsabilitat no s’ha fet efectiva. Se’ns afusella com als temps de l’Anido...»

«La República no ha millorat en res!»—criden els altres—. «Els nomenaments de governadors, jutges i caps de policia, són fets igual que sempre. La majoria de botiguers tenen llurs mostres en castellà. Pels carrers i places hi ha encara els rètols de la dictadura. Els catalans són forçats de fer el servei militar com abans. A les oficines públiques no se’ns deixa parlar en la nostra llengua. Els nostres conflictes són atiats de fora estant, perversament, pels enemics de sempre...»

«La República no ha millorat en res!»—udolen els de més enllà—. «Els paviments estan pitjor que abans. L’Ajuntament segueix reclamant taxes i arbitris. La lliura està per damunt de cinquanta. La baixa de la Borsa pren aires catastròfics. No es pot eixir de casa sense sofrir esglais i veure corredisses. Els robatoris estan a l’ordre del dia. L’autoritat està sotmesa als irresponsables. La violència torna a ésser mestressa del carrer. Cada dia esclaten noves vagues i amb les exigències obreres i la crisi industrial anem de cap, sense remei, a la ruina i al cataclisme...»

Tenen raó els que així s’exclamen? Fóra debades tot intent per a fer-los comprendre la realitat. Llurs ànimes senzilles—puix obrers, menestrals i burgesos que així parlen tenen idèntiques estructures mentals primàries—no poden abastar la complexitat del joc de la vida i la compacta interdependència dels fenòmens polítics, econòmics i socials. L’aforisme ment: hi ha un cec pitjor que el que no vol veure, i és, certament, el que no pot veure.

¿Per què els parlaríem, doncs, dels actuals drets de ciutadania (inconeguts abans), de l’hegemonia del poder civil (ahir somni impossible), del pretorianisme destruït (miracle de tres mesos!), del Parlament obert (el Poble fent les lleis!), del reconeixement de la llengua i de la unitat catalanes (després de dos segles!), de la llibertat de consciència (talment quimera inassolible!), i de la reforma agrària (¡magne capgirament de la total economia hispànica!)?

* * *

Liquidem ara, de cop i volta, dos segles de despotisme borbònic, set anys de tirania dictatorial i set mesos de desfermada demagògia, plebea, catalanista o conservadora, puix que tots els partits—fora del nostre—han cercat d’afalagar les tèrboles passions de les multituds.

Crec, així, que si bé ho mirem, davant l’enorme dimensió del procés històric que ara estem liquidant, haurem de reconèixer que tot això que avui diuen que passa—mal que tot fos veritat—, és ben poca cosa. Si recordem els patètics accents amb què el prestigi màxim del nostre món de les finances i de la política burgesa augurava el tràgic adveniment de la República, arrossegada pels cabells pel propi anarquista de Terrassa, haurem de confessar que ens hem salvat de la segura catàstrofe de la manera més exquisida, i que la commoció soferta per la Borsa, la davalla del canvi i l’agitació social d’avui són simples jocs d’infant.

¿Voleu dir, amics, que n’hi ha per a escruixir-nos ni per a esgarrifar-nos? ¡Aquí, on hem viscut anys i anys morint sota l’esclat de bombes urbicides; aquí, on hem patit xurmes uniformades assaltant periòdics i saquejant impremtes; aquí, on hem vist cremar convents i esglésies set dies i set nits; aquí, on ens hem deixat prendre els fills per a dur-los a matar en terres d’Àfrica; aquí, on hem tolerat mesellament un període inacabable d’assassins anònims i de «llei de fugues» per anar a parar, amb la gara-gara general, a la més absurda i imbècil de les dictadures!

I durant set anys d’abjecció i d’oprobi—per a allargar inútilment l’agonia d’un règim putrefacte—hem vist la lliura pujar de vint enters, el patrimoni ciutadà malversat en xerinoles de pervinguts i cortisanes, la riquesa pública devastada per la voracitat dels mercaders amorals, la dignitat humana trepitjada pels cretins, la cultura escarnida per l’analfabetisme galonejat, la llei feta caprici i la justícia convertida en bagassa del dèspota.

Aquí on hem tolerat tantes vergonyes sense excusa i on hem sofert tantes dolors inútils, hauríem de tenir ara una mica de contenció—ara que es forgen grans coses pel demà—per a examinar serenament els esdeveniments, per a no demanar a la República redemptora allò que hem de saber merèixer amb la nostra dignitat i guanyar amb el propi esforç, i per a no donar als homes del Govern la culpa d’allò que nosaltres, i únicament nosaltres, som culpables i responsables, per no haver sabut deturar abans el fatal procés de descomposició del règim, extirpant, amb l’enèrgica contundència d’un gest quirúrgic, l’abcés estercoraci de la dinastia borbònica.

Recordem les paraules del noble pensador francès: «La mala color d’un moviment no és mai un argument decisiu». La fi de la humanitat no és el repòs, sinó la perfecció. Però ens convé a tots, és necessari per a la salut pública, que les «extravagàncies» s’acabin ben aviat.

* * *

Si comprendre-ho tot ho fa perdonar tot, no vol dir això que hàgim d’esguardar passivament el curs dels esdeveniments i callar davant les atzagaiades d’uns i altres.

Tot això que passa és prou explicable, certament. La mala fe dels enemics del nou règim no té límits i la innocència de les masses és infinita—ja ho sabem—. Pero després de les dures lliçons de l’experiència, de l’exemple admirable d’altres ciutats d’Espanya i de les protestes de renovació i d’escarment dels homes més significats del camp sindical, crèiem—i teníem dret a creure-hi—que l’organització obrera hauria donat ara altres mostres de capacitació i de sentit de responsabilitat. Mai els mancaments dels altres podran ésser digna excusa per als nostres mancaments. Tota l’obra de renovació social està per fer. La nostra força única i omnipotent és la justícia immanent de la nostra causa. La lluita universal entre la burgesia i el proletariat sols s’ha plantejat fins ara a Catalunya en el camp favorable als nostres enemics: violència contra violència. I en aquest camp sempre serem vençuts. Quan parlin les pistoles contestaran els màusers i les ametralladores. Hem de portar la lluita social al camp de les idees. El llenguatge de les armes no és cap llenguatge humà. Burgesos i treballadors no han discutit encara humanament. Avui que totes les possibilitats de redempció són obertes al davant nostre, pel camí del dret i de la llei,hem de lluitar amb les armes del diàleg. I en el camp serè de la raó—com que la raó és nostra—guanyarem sempre.

* * *

No és encara el moment de la reivisió i de la crítica, que haurem de fer un dia amb la claredat que és pròpia del nostre esperit: Hi ha plets al carrer. I si bé nosaltres ens hauríem estat de plantejar-los ara, com temeràriament s’ha fet per la voluntat d’uns quants (que el poble treballador no ha estat consultat), la nostra posició de socialistes ens col·loca fatalment al costat dels obrers. Però, com a membres d’una mateixa família, hem de dir el nostre plany amb la sinceritat que devem als nostres familiars.

Els moments són greus i s’imposa una gran serenitat. Una gran serenitat i una gran valentia per a reconèixer els errors i – si cal – canviar les tàctiques. On anem? ¿Tenim un pla conjunt i un programa articulat per a demà? ¿Quin interès serveix avui aquest ufanós esclat de vagues, idèntiques a les d’abans, el del progrés o el de la reacció? ¿Què convé més als treballadors i als ciutadans, consolidar la República democràtica o provocar la instauració de la dictadura amb gorra frígia? Quin és avui el nostre deure humà?

Nosaltres, els homes de la «Unió Socialista de Catalunya», no admetem, en nom de cap interès ni de cap dogma, cap llibertat contra la llibertat. A nous temps corresponen noves maneres, i en les repúbliques democràtiques tota coacció és intolerable. No admetem que es vulgui posar el Sindicat fora de la llei, però tenim dret a exigir que el Sindicat es posi dintre de la llei. Al marge de la llei no pot quedar-hi cap home digne de ciutadania. Declarem que sols l’absolut imperi de la llei – igual per a tots – ens pot fer a tots igualment lliures.

Aspirem ardidament, noblement, a superar el règim capitalista amb la socialització dels mitjans de producció, distribució i canvi, i amb l’abolició de castes i classes, agermanats tots els homes en una superior integració de la humanitat emancipada.

Aspirem a superar el règim capitalista per l’únic camí possible: per l’ennobliment, la capacitació i l’elevació del poble, per l’omnipotent simbiosi de treballadors i d’intel·lectuals. Aspirem a superar el règim capitalista, però no per a destruir l’industrialisme ni menysprear el magne llegat milenari de la civilització, sinó per a millorar-lo, enriquir-lo i humanitzar-lo. Aspirem a superar el règim capitalista, però no per a retornar a la vida idíl·lica dels bàrbars temps primitius – «dichosa edad y siglos dichosos...» –, ni per a consagrar-nos al pastoreig.

DAVANT LES ELECCIONS del 4 d’octubre de 1931¹⁰

Davant l’acord de l’Esquerra Republicana de Catalunya, d’abstenir-se de presentar candidat en les eleccions complementàries assenyalades pel dia 4 d’octubre, la «Unió Socialista de Catalunya», que des de la campanya inicial per la instauració de la República ha vingut lluitant amb el més noble ardiment al costat de la força cabdal de la política catalana d’avui, ha cregut un deure acudir a la pròxima lluita amb les seves soles forces i amb un candidat propi. I s’ha sentit empesa a prendre aquesta actitud per tal que la representació de Barcelona, fogar d’inquietuds liberals, cap i casal de Catalunya, no sigui ara vergonyosament usurpada per les dretes reaccionàries o no es doni el cas, igualment vergonyós, de què, per manca d’un candidat autèntic de les forces treballadores, surti triomfant de les urnes, per l’acumulació de vots desesperats o per les taumatúrgiques arts de la tupinada, qualsevol apòstol de l’extremisme verbalista, aixerreït i insolvent, arribat tot just de Badajoz o de Guadalajara – amb sabre i tot – amb el generós propòsit de redimir definitivament al calet proletariat català, amb allò de què l’emancipació ben entesa comença per un mateix. Hem d’acabar per sempre amb aquests fets que ens infamen.

El sofert poble treballador de Barcelona, tan arborat d’idealisme i tan vexat i escarnit fins avui per la desatentada conducta de les minories irresponsables que tots coneixem (tan plenes d’audàcia com mancades de competència constructiva, que l’han pres com a carn de canó de llurs experiments tràgics, com una pobra multitud inconscient «por desasnar»), té en les eleccions del diumenge pròxim una ocasió magnífica per a emancipar-se de tutories que no necessita, per a demostrar que sent la dignitat de la pròpia capacitació i que té en aquestes hores el sentit de responsabilitat necessari per a rehabilitar-se davant del món.

La terrible crisi que avui trasbalsa el món civilitzat mostra palesament la fallida total de la societat capitalista. Però si les inquietuds de l’hora commouen totes les consciències honrades – de burgesos o de proletaris –, som nosaltres, els treballadors de tot el món, els que en sofrim directament en la nostra ànima les torturants angoixes i els que sentim en la pròpia carn les fiblades de la fam i de la misèria. I som nosaltres també, els treballadors de tot el món, els que hem de fer que el nostre sacrifici no sigui eixorc i que els sofriments d’avui i les tortures d’avui esdevinguin com les fecundes dolors del part per l’adveniment d’un nou ordre jurídic i social, per la instauració d’una societat nova, on, abolits definitivament els monstruosos privilegis de la sang, dels estaments i del diner, tots els homes iguals i germans, puguin gaudir d’acord amb llurs necessitats, del comú patrimoni de les riqueses materials i dels tresors de la cultura. Una societat nova en què la nova valoració de la personalitat humana i la suprema categoria assolida pel treball en l’ordre de les valors morals, ens atorgui a tots els treballadors d’avui la cobejada il·lusió d’una vida més lliure i més plena, més digna i més humana.

Altres s’adrecen als homes per esporuguir llurs egoismes de classe o per a excitar i enroentir llurs passions elementals amb extremiments apocalíptics o amb afalacs demagògics. Per tot l’ample de la terra, els socialistes parlem amb un altre llenguatge. Abominem tiranies i privilegis, però abominem igualment la demagògia, puix si aquelles fan els homes esclaus per fora, la demagògia els fa, per dintre, esclaus de la pròpia imbecil·litat. Lligats a la dinàmica inflexible d’unes lleis eternes i amb la seguretat del triomf definitiu de la causa de la redempció humana, no portem cap pressa. Les eleccions del diumenge representen pels homes de la «Unió Socialista de Catalunya», l’episodi d’un dia en una lluita que mai no acabarà. Per la generalitat del poble obrer de Barcelona, contràriament, la lluita electoral del diumenge es presenta prenyada de futur i assenyala una fita transcendental en aquest meravellós procés biològic del retrobament ascencional de la consciència del nostre poble: per primera vegada en la història d’aquesta malaurada ciutat, com l’avançada coratjosa de l’exèrcit que demà haurà de regir fatalment els destins de Catalunya, surt a la palestra amb la bandera roja de la Internacional Socialista, «ben alta, ben sola i ben dreta», fulgurant a la llum del sol i voleiant pels vents del carrer, una força autènticament socialista i autènticament catalana.

En les eleccions del diumenge, el poble podrà triar entre un abundós davasall de candidatures. No hem de fer aquí la crítica de cap de les que presenten els nostres enemics. El poble sap que són la consagracació de la història vella i la continuació de les vergonyes i tragèdies seculars. Votant la candidatura de la «Unió Socialista de Catalunya», ciutadans de Barcelona, votareu per la història de demà, votareu per la llibertat dels catalans dins de la Catalunya alliberada, votareu pels drets dels pobles i pels drets dels homes: votareu, de cara al futur, per la humanitat nova.

Amb la República, els treballadors hem comquerit la llibertat per fer volar els nostres esperits. Però ara hem de donar ales a l’esperit del poble. I aquesta és la missió apremiant del Socialisme a Catalunya, que, fidel a l’imperatiu ciutadà de l’hora, fa avui guàrdia entorn de la noble i gloriosa figura del President Macià.

ELS PERILLS DEL DESENCANT. Una veu d’alerta contra la demagògia «estatutista»¹¹

Vivim avui les hores gràvides que segueixen a la commoció d’un canvi de règim. La turbulència de l’hora augural—la mitja llum d’una albada—tendeixen a difumar els contorns i fa que tot se’ns mostri en formes més o menys confuses. Se’ns emporta una torrentada d’esdeveniments. I alguns pobres d’esperit—analfabets o catedràtics—uns amb la ingenuïtat de la ignorància, altres amb la vanitat del saberut i mentider arúspex, omplen l’aire de gemecs i escarafalls, s’escruixeixen per què les aigües baixin un xic tèrboles. ¡Enorme descoberta! I com podia ésser altrament? Romputs els dics, les aigües baixarien fatalment tèrboles. Però això és l’anècdota. Romputs els dics, les aigües han saltat—vet ací la categoria—i el doll vital flueix immens, abassegador, impetuós, tresor d’energia que sobreix vers el demà de dignitat i de grandesa. Però...

La demagògia d’alguns i la ignorància dels més, creà una insensata idea de la República en la ment de les gents senzilles, pobres o riques. En aquestes sobre els estralls catastròfics del canvi (allò que els seus líders qualificaven elegantment de «salt en el buit»). En aquelles, sobre les possibilitats immediates de la nostra revolució política, en un país devastat i exhaurit per set anys d’insaciable voracitat dictatorial, on tot està per a edificar, o, si més no, per a reconstruir.

Aquest desencant ha estat temeràriament aprofitat pels enemics del règim—que són tots els que han vist amenaçat llurs interessos tèrbols o han estat ferits en llurs absurds privilegis—per a llençar-se a la campanya derrotista més vil que s’hagi conegut, que ni l’austeritat immaculada de les figures més excelses de la República ha clos els llavis covards que vomitaven la insídia ni ha deturat les mans mercenàries que llençaven el llot impur: «Quos Deu vult perdere, dementat prius». I si l’encegament dels reaccionaris no fos encara major que llur malícia, veurien això que és més clar que la llum: que per a fugir del foc es llencen a les brases. Veurien que, en cas de reeixir, llur desatentada conducta sols podria conduir a aquest resultat: allunyar als obrers dels camins legals de la política per a llençar-los, perduda la il·lusió suprema a les convulsions caòtiques de l’extremisme anàrquic que ens durien a tots a la ruïna i a la misèria.

Els homes de la U.S.C. venim assenyalant el perill des dels dies de la campanya electoral prerevolucionària. No tota la culpa és de les dretes i la responsabilitat del que passà s’estén també a altres camps. Les masses, aquí com a tot arreu, desgraciadament, s’alimenten d’idees simples. Volen oir frases clares i contundents, promeses de benestar immediat. Aquell que més barata, és a dir, amb el menor sacrifici, els prometi la felicitat (per quimèrica i absurda que sigui la seva promesa), tindrà sempre les màximes probabilitats d’ésser cregut per la majoria inconscient dels pobles que treballen i sofreixen. Sobretot, si sap cridar molt i té la veu forta. El poble pateix de sempre. I com tots els que sofreixen malalties cròniques, desitja ésser enganyat. Confia amb les panaceas. Somnia amb el miracle. Adora el mite. Espera el Messies.

I la República, per a les masses incultes, era tot això: panacea, miracle, mite i Messies. No és gens d’estranyar així que tants pobres d’esperit se sentin avui defraudats i desenganyats. No hi ha res tan amarg com el desencant que segueix sempre a l’assoliment d’una il·lusió desmesurada, cobejada massa temps.

I bé: avui sabem ja el trasbals produït a tota la República pel fatal desencís i coneixem la mesura del dany inferit al patrimoni comú i a la col·lectivitat social. Però a Catalunya poden produir-se encara desencants nous, dels quals poden derivar-se’n mals majors. Estem abocats a l’aprovació del nostre Estatut autonòmic, expressió unànime de la voluntat del poble català i s’imposa una veu sincera a tots els homes que sentin la responsabilitat de l’hora, per tal d’evitar que la satisfacció de la il·lusió suprema no digui aparellat el suprem desengany. Cal dir, doncs, clarament—si fins ara no s’ha repetit prou—que l’Estatut no és ni pot ésser cap panacea, cap miracle, cap fórmula màgica susceptible de convertir Catalunya, de cop i volta, en la terra de Xauxa i de fer, ploguda del cel, la felicitat dels catalans. Amb el reconeixement de la nostra llibertat col·lectiva, l’Estatut, serà simplement (i orb haurà d’ésser el que no vegi la immensitat de la conquesta), la consagració del trànsit de la nostra miserable condició de vassalls del Borbó a la suprema categoria de ciutadans lliures d’una República democràtica. Breu: la nostra carta de ciutadania en el món de la cultura i de la civilització, del qual fins ara (a desgrat de la meritíssima contribució de les penyes de l’Ateneu), hem viscut una mica als afores.

S’acosta, doncs, el moment en què ens caldrà mostrar al món allò que Catalunya és capaç de fer al servei del progrés de la humanitat. En què haurem de veure si som o no aptes per a pagar amb el nostre tribut d’investigadors, d’apòstols i de savis el deute que avui tenim contret amb la civilització, dels avantatges materials de la qual ens hem gaudit fins ara en la nostra trista categoria de «poble-xofer». En què haurem de veure fins on arriba la nostra capacitat de sacrifici per a trobar noves formes de vida col·lectiva que ens acostin un xic més cada dia vers aquell nou ordre jurídic i social que la humanitat fretura, amb el noble afany d’oferir-les com a exemple als nostres germans dels altres pobles d’Espanya i de tots els pobles del món.

No, l’Estatut no tindrà cap virtut de sortilegi que pugui concitar cap miracle. L’Estatut ens obrirà la porta del camí de la dignitat, mitjançant el qual, amb el sacrifici i l’esforç de cada u de nosaltres—no pas abans—ens serà possible d’elevar el nivell de vida moral i material de tots els catalans. Com ha estat dit, s’acosta l’hora de la veritat, és cert, pels amics que a Madrid ens han acollit amb paraules cordials, de la sinceritat de les quals no tenim dret a dubtar. Però s’acosta també l’hora de la veritat per a nosaltres, és a dir, l’hora de l’emulació. Cap fórmula, cap home, cap Déu no podrà salvar-nos. Fichte ho digué així a la nació alemanya. Només ens podem salvar nosaltres mateixos, amb la nostra voluntat de superació. I pensem que mai cap nova forma de vida superior no s'ha pogut instaurar entre els homes sense la doble gestació conjunta de la fe i del sacrifici, sense un període d'evolució històrica, “a través d'un llarg malestar”.

Amb la repercusió que la crisi universal té en la nostra modesta economia i atès el fet de què amb l'estructura unitària de la República Espanyola, els serveis que es traspassin a la Generalitat no produiran cap estalvi en les despeses de l'organització central (que els catalans haurem de contribuir proporcionalment a mantenir) l'associació íntegra a la Generalitat d'aquelles partides que l'Estat tingués d'esmerçar a Catalunya en la prestació dels dits serveis, no permet cap engrescament excessiu ni pot donar lloc a cap optimisme massa falaguer. El nostre pressupost global, per a tots els serveis, quedarà segurament molt per dessota, per exemple, de la quantitat que Holanda esmerça únicament pels serveis d'instrucció pública. Cal tenir present que el nostre “standard of life” és molt inferior al de tots els pobles que graviten amb llum pròpia en el món de la cultura. Cal recordar, també, que els anys darrers ens han portat una forta reculada, puix que la majoria dels pobles de Catalunya, des de l'any 1914 cap ençà no han augmentat gairebé llurs pressupostos municipals. La qual cosa vol dir que llur nivell de vida col·lectiva—ja aleshores netament de tipus infraeuropeu—ha davallat en la mateixa proporció que ho ha fet la capacitat adquisitiva de la unitat monetària. I cal no oblidar, finalment, aquesta veritat elemental: que la civilització i la cultura són delicades essències que s'han de saber pagar a preu alt.

Fa anys que ho deia adreçant-me a la nostra joventut: De poc serveixen en l'hora decisiva de l'actuació els lírics entusiasmes, les efusions cordials, les fórmules grandiloqüents i les belles vaguetats utòpiques. L'hora d'ara és d'una gravetat immensa. No oblidéssim pas que hi ha encara una cosa més gran que el guanyar la llibertat: i és l'ésser digne de conservar-la. Per això és tan plena de sentir la profunda exclamació del savi: “Oh, legislador, no em donis lleis per al poble. Dóna'm un poble per a les lleis”.

¹ Publicada al setmanari L’Opinió el 20 d’octubre de 1928.

² Aquesta valoració del separatisme, amb la qual després ha coincidit tot el catalanisme polític, provocà aleshores un dolorit manifest dels catalans exiliats a Brusel·les. L’actitud posterior dels mateixos elements reforça el valor polític de la previsió de l’autor.

³ Manifest redactat per encàrrec de la Ponència de la Conjunció d’Esquerres, el mes de març de 1930. Aprovat—amb petites variants—pel Comitè, fou publicat, entre altres, amb les següents signatures: J. Aiguader, G. Alomar, Martí Barrera, Domènech de Bellmunt, Vicens Botella, R. Campalans, J. Casanellas, J. Casanovas, F. Casals, P. Comas Calvet, Ll. Companys, P. Foix, J. Fronjosà, E. Granier-Barrera, Conrad Guardiola, Ot Hurtado, E. Layret, J. Lluhí Vallescà, J. M. Massip, J. Mateu, A. Moles Caubet, F. Muntanyà, J. Murtra, J. Mussoles, Ll. Nicolau d’Olwer, J. Ors, J. Peiró, J. L. Pujol i Font, C. Rofes, A. Rovira i Virgili, M. Serra i Moret, Carles Soldevila, D. Trilla, J. Valentí i Camp.

⁴ Manifest electoral de la campanya del 12 d’abril.

⁵ Discurs pronunciat al míting del Poble Nou, dos dies abans de la victòria electoral del 12 d’abril de 1931, inserit a L’Opinió el dia 11.

⁶ Article escrit la matinada del 12 d’abril, després del triomf de la voluntat democràtica, inserit a L’Opinió la vigília de la proclamació de la República.

⁷ L’Opinió, 7 de maig de 1931.

⁸ Justícia Social, 18 de juliol de 1931.

⁹ Justícia Social, 25 de juliol de 1931.

¹⁰ Manifest electoral de la U.S.C.

¹¹ Publicat a La Humanitat del 23 de febrer de 1932.