En els meus trenta anys d’actuació política no tinc en la consciència la recança d’haver posat, ni una sola volta, llenya al foc de les discòrdies obreres. Els lectors de Justícia Social, amb bona memòria, poden recordar les meves velles campanyes per a humanitzar les discussions dins la família proletària. No calia que Marx hagués assenyalat la unió dels treballadors com a postulat bàsic per a iniciar el camí del socialisme perquè fos palesa l’evidència de la seva necessitat. Jo imagino el panxó de riure que es deuen fer reaccionaris i burgesos quan assisteixen a aquests mítings on els companys del Bloc Obrer i Camperol fan tiretes de la nostra pell i deixen a la socialdemocràcia feta un drap brut. Per aquest motiu, tot i tenint moltes coses per dir, no he volgut mai correspondre als atacs amb què m’han distingit els amics del B.O.C. –no cal dir que amb llur accent no en sabria, ni que volgués fer-ho– i, per una accentuació dels meus escrúpols, vaig suspendre la publicació dels articles sobre Rússia en el punt en què m’havia de veure forçat a dir coses poc agradables i tot just després d’haver tractat d’explicar, justificar i defensar la Revolució d’octubre. Em feia por que en divulgar les aberracions, les fallides, les errades i les contradiccions dels homes que detenen a l’U.R.S.S. el govern del proletariat, la gent reaccionària volgués aprofitar les meves paraules per a fer «derrotisme» socialista. Quan es dóna el cas que a Rússia els únics encerts –i n’hi ha hagut d’admirables– han estat inspirats en el nostre pur esperit socialista!

Però avui l’acció dels companys del B.O.C. comença a estendre’s entre les nostres masses analfabetes i l’accent demagògic dels nostres comunistes –«excomunicats» pel Papa Stalin– és més propi per a exaltar els sectors del Lumpen proletariat que no per a formar consciències socialistes. I amb xurmes de desesperats no hi ha res a fer. Tot al més es podrà arribar a pertorbar un míting dels «contraris» o, en el cas extrem, a cremar una església. Però aquesta gent seria inútil –i fins perillosa– si les circumstàncies, i sobretot el nostre esforç de constant superació, ens duien una oportunitat o una necessitat revolucionària. Predicant-los tothora allò que cap revolució no pot donar ni mai no ha donat en la història, aquestes colles d’il·lusos, l’endemà de la presa del poder, decebuts i amargats, perduda la fe, serien capaços d’arrossegar llurs ídols del dia abans i llançarien les conquestes d’una hora a mans de la contrarevolució.

Esperit revolucionari! Sí, esperit revolucionari! Però esperit revolucionari veritable. «Una llarga, dura i sagnant experiència –escrivia Lenin l’any 1920– ens ha convençut a Rússia d’aquesta veritat revolucionària: que no hi ha dret a fundar una tàctica revolucionària amb el sol sentiment revolucionari». ¿Per què no li dieu al poble la veritat que ens ha fet conèixer l’experiència? ¿No és insensat, i fins criminal, voler que, ell mateix, l’hagi d’aprendre «a través d’una experiència llarga, dura i sagnant»? Esperit revolucionari, amics del B.O.C., vol dir esperit de sacrifici, «l’endemà de la revolució». I això no li dieu al poble.

¿Per què no li dieu al poble la veritat? ¿Per què no li parleu amb el llenguatge serè de la raó? ¿Per què –fora com sou de la cleda sectària del comunisme oficial– empreu envellits tòpics que han estat funestos a tantes bandes (Baviera, Hongria, Itàlia) i seguiu a ulls clucs els «manuals de l’agitació» que Moscou exportava per vagons, a cop calent de la presa del poder pels bolxevistes i quan el mite de la Revolució Social –com un miratge dilusiu– havia d’esclatar, cada dia, d’un dia a l’altre? Si ja fa més de dotze anys que Lenin va escriure La malaltia infantil del comunisme! ¿Per què no abandoneu d’una vegada aquests espeternecs de l’«agitació» i no comenceu la vertadera «propaganda»? «Fer agitació –deia el vostre camarada A. Bernard, l’any 1925– vol dir llançar mots d’ordre a amples masses explotant un moment d’entusiasme. L’agitació és d’efectes passatgers i rarament de llarg abast». «La ‘propaganda’, al contrari, s’adreça a la raó. La seva tasca és persuadir per la lògica». ¿No sabeu el treball d’educació que ha estat necessari per a transformar aquells pobres camperols ignorants que, segons conta Lunatsxarki, s’encaraven amb els bolxevistes i els deien: «Ens heu promès la Pau i ens heu donat la Guerra»?

Nosaltres, els homes de la U.S.C., aspirem a aprofitar les lliçons de la història. Si el nostre poble –cosa impossible– fos prou insensat per a seguir la vostra veu d’agitadors blanquistes i, sense posseir la necessària consciència socialista que vosaltres no li sabeu o no li podeu donar, arribés –cosa més impossible encara– a apoderar-se del poder, seria damunt vostre que l’endemà caurien les seves ires.

Serenament, sense esgarips ni mots gruixuts, anirem examinant en aquestes pàgines –la vostra actitud ho imposa– les tràgiques contradiccions del comunisme rus, els dos llenguatges dels bolxevistes, abans i després de la Revolució d’octubre. Els prometia el «pa i la pau», i vingué «la fam i la guerra». S’anava a desarmar l’exèrcit i s’ha construït la més perfecta màquina de guerra. Es donava la terra als pagesos (una mica de terra, és clar, solament la terra dels senyors, per l’estil del que fa la República nostra) i després els ha estat presa per a integrar-la en els col·lectius. Rússia està més que madura per al socialisme, deia Lenin abans. El socialisme ha d’ésser l’obra de generacions, deia Lenin després. Hem de reduir la burocràcia. I el proletariat rus està aixafat avui pel més monstruós dels burocratismes. Armarem el poble! I cap poble no hi ha a la terra tan desarmat i desvalgut com el poble rus, sotjat tothora pels pretorians de la G.P.U. Tindrem llibertat proletària! I els que no accepten a ulls clucs els dogmes de sant Stalin són empresonats, duts a la Sibèria, foragitats del partit o expulsats de Rússia, com Trotski i com els mateixos capdavanters del comunisme català.

Amic Maurín: Res no podrà afeblir l’afecte que us tinc ni l’amistat lligada aquells dies de l’any 1923 quan, en hores tràgiques, lluitàvem costat per costat en la mateixa barricada, «per la causa dels obrers». Per això haig de veure ara amb una infinitat tristesa el lamentable «oportunisme» en què heu caigut aquests dies preelectorals. ¿Darrera l’escorrialles més tèrboles de la F.A.I. en aquestes hores? ¿No veieu que amb aquests mirallets no caçareu ningú? Sobretot, amb el tracte de «favor» que els anarquistes han tingut a l’U.R.S.S. No recordo ara la xifra exacta dels afusellats. Però tothom sap que a Bata s’hi està molt millor que no pas a Sibèria o que a l’illa Solovetzki.