August Bebel: La dona i el socialisme. Capítol 20

Quarta secció: La socialització de la societat

Capítol vintè
La revolució social

1. La transformació de la societat

La marea puja i mina el fonament en el qual s’alça el nostre edifici estatal i social. Tot el món sent que els fonaments trontollen i que tan sols suports poderosos poden salvar-los. Però això requereix enormes sacrificis, que les classes dominants han d’aportar. Ací rau, però, l’impediment. Qualsevol proposta la realització de la qual perjudique seriosament els interessos materials de les classes dominants i amenace de qüestionar la llur posició privilegiada, la combaten ferotgement i la titllen d’esforç adreçat a l’enderrocament de l’ordre estatal i social existent. El món malalt no s’ha de curar, però, sense posar en qüestió els privilegis i drets de les classes dominants per bandejar-los finalment.

«La lluita per l’alliberament de les classes treballadors no és cap lluita per privilegis, sinó una lluita per drets iguals i deures iguals i pel bandejament de tots els privilegis», s’afirma en el programa socialdemòcrata. En resulta que res no es pot assolir amb mitges mesures ni amb petites concessions.

Les classes dominants consideren, però, la llur posició privilegiada com quelcom completament natural i evident, de la justificació i manteniment de la qual hom no admet dubte, i així és ben comprensible que es revolten i combaten qualsevol intent de somoure la llur posició de privilegi. Fins i tot propostes i lleis que no canvien els fonaments de l’ordre social existent ni la llur posició privilegiada hi provoquen una gran agitació tan aviat com els afecte o els puga afectar en la butxaca. En els Parlaments s’imprimeixen muntanyes senceres de paper amb discursos fins que finalment de la muntanya neix un ratolí. Les reivindicacions més comprensibles de protecció laboral hom les rep amb una oposició com si l’existència de la societat en depengués. I si després de lluites inacabables se’ls arrabassa certes concessions, llavors es captenen com si haguessen sacrificat una gran part de la llur riquesa. La mateixa oposició obstinada mostren quan es tracta de reconèixer les classes oprimides com formalment iguals en drets, per exemple en la qüestió de negociar acords laborals amb elles com a iguals en drets.

Aquesta oposició en les coses més simples i en les reivindicacions més comprensibles constata l’antiga sentència empírica segons la qual cap classe dominant es pot convèncer mitjançant la raó, si no és que la força de les circumstàncies l’obliga a una perspectiva i a una cessió. La força de les circumstàncies apareix, però, en una mesura creixent d’evidència generada en els oprimits mitjançant el desenvolupament de les nostres relacions. L’antagonisme de classes es fa com més va més afuat, visible i perceptible. Arriba a les classes oprimides i explotades el coneixement de la insuportabilitat de l’existent; la llur indignació creix i amb ella la demanda peremptòria de transformació i humanització de la situació. A mesura que aquest coneixement s’apodera de cercles com més va més amples, conquereix finalment la majoria inoïda de la societat, que és directament interessada en aquesta transformació. En la mateixa mesura, però, que en les masses puja la perspectiva de la insuportabilitat de l’existent i el coneixement de la necessitat de la seua transformació de base, s’enfonsa la capacitat de resistència de la classe dominant, el poder de la qual es basa en la ignorància i manca de perspectiva de les masses oprimides i explotades. Aquesta acció mútua és evident, i per tant cal saludar tot allò que ho fomenta. El progrés del gran capitalisme és d’una banda compensat pel coneixement creixent de la contradicció en la qual es troba l’ordre social existent amb el benestar la majoria inoïda del poble, les masses. Per molt que coste la dissolució i superació dels antagonismes socials un enorme sacrifici i molts esforços, es trobarà la solució tan aviat com els antagonismes hagen assolit el punt màxim cap al qual s’adrecen ràpidament.

Les mesures que caldrà emprendre en les fases individuals del desenvolupament dependran generalment de les circumstàncies concretes. És impossible predir quines mesures faran necessàries les circumstàncies en cada cas concret. Cap govern, cap ministre, ni el més poderós, sap per endavant ço que en els propers anys li faran fer les circumstàncies. Això no es pot dir certament de les mesures, que són influïdes per les circumstàncies, l’aparició de les quals escapa del càlcul i de la predicció segurs. La qüestió dels mitjans és la qüestió de la tàctica en un combat. La tàctica s’adreça, però, segons l’enemic i, a més, segons els mitjans auxiliars que són a l’abast de totes dues parts. Un mitjà que avui és avantatjós, pot ésser fatal demà, perquè les circumstàncies que justificaven ahir la seua aplicació, han canviat. Amb els objectius a la vista, els mitjans per a l’assoliment d’aquest depenen del temps i de les circumstàncies; tan sols cal que hom emprengue lo més eficaç i lo més decisiu d’allò que el temps i les circumstàncies facen possible d’emprendre. Hom pot experimentar doncs senzillament el quadre de les formacions futures d’una manera tan sols hipotètica; hom ha de preveure les precondicions que hom assum com a adients.

Des d’aquest punt de mira preveiem inicialment un cert moment en el qual arriben a un pic tots els mals descrits, de tal manera que són tan visibles i sensibles per a la gran majoria de la població, com per semblar intolerables i pren un desig universal i irresistible de transformació fonamental que es contempla com el remei més ràpid i dreturer.

Tots els mals socials sense excepció tenen llur font en l’ordre social de coses, que actualment, com hem mostrat, es basa en el capitalisme, en el mode de producció capitalista, per la força del qual la classe capitalista és la propietària de tots els mitjans de treball – terra i sòl, subsòl i mines, matèries primeres, eines de treball, mitjans de transport – i per tant realitza l’explotació i opressió de la gran majoria del poble, la qual cosa té com a conseqüència la inseguretat creixent de l’existència, l’opressió i l’anorrament de les classes explotades. En conseqüència, doncs, el pas més breu i ràpid seria la transformació d’aquesta propietat capitalista en propietat social (propietat comunal) mitjançant l’expropiació universal. La producció de mercaderies es transforma en una producció socialista, realitzada per a i per la societat. La gran empresa i la rendibilitat sempre creixent del treball social, fins ara una font de misèria i d’opressió de les classes explotades, esdevé ara una font del benestar més elevat i la formació harmònica de tothom.

2. L’expropiació dels expropiadors

La transformació de tots els mitjans de treball en propietat comuna genera els nous fonaments de la societat. Ara esdevenen totes unes altres des de la base les condicions de vida i de treball de tots dos sexes en la indústria, l’agricultura, el transport, l’educació, el matrimoni, en la vida científica, artística i comunitària. L’existència humana adquireix un nou contingut. Gradualment perd també l’organització estatal el seu terreny, i s’esvaeix l’estat; per dir-ho així, s’aboleix ell mateix.

En la primera secció d’aquesta obra es mostrava per què havia de sorgir l’estat. És el producte d’un desenvolupament social a partir de la societat primitiva, basada en el comunisme, que es dissol en la mesura que es desenvolupa la propietat privada. Amb l’ascens de la propietat privada sorgeixen dins de la societat els interessos antagonistes. Sorgeixen contraposicions d’estament i de classe, que condueixen necessàriament a lluites de classe entre els diversos grups d’interès i amenacen el nou ordre en la seua existència. Per tal de subjugar els enemics del nou ordre i protegir els propietaris amenaçats, es requereix una organització que respon a aquests atacs i declara la propietat «legítima» i la proclama «sagrada». L’organització i el poder que protegeix i sosté la propietat és l’estat. Mitjançant lleis assegura als propietaris la seua possessió i apareix davant dels agressors a l’ordre legalment consolidat com a jutge i repressor. La llur essència més interna és per tant l’interès d’una classe propietària dominant i el poder estatal és sempre conservador. L’organització estatal canvia tan sols quan ho permet l’interès de la propietat. Així l’estat és l’organització necessària d’un ordre social basat en el domini de classe, i perd, tan aviat com cauen les contraposicions de classe mitjançant l’abolició de la propietat privada, la seua necessitat d’existència i la seua possibilitat d’existència. L’estat desapareix gradualment amb el bandejament de les relacions de domini, així com la religió s’esvaeix quan la creença en ésser sobrenaturals o en forces transcendentals o insensibles ja no existeix. Els mots han de posseir un contingut; si el perden llavors deixen de constituir un concepte.

Ací potser un lector amb sentiment capitalista podria dir que tot molt bo i molt bell, però amb quin «fonament jurídic» podria justificar la societat aquesta transformació radical? El fonament jurídic és el mateix que sempre és disponible quan es tracta de canvis i transformacions similars, el sentit comú. La font del dret no és l’estat sinó la societat, el poder estatal és tan sols el comitè de la societat, que té el dret de governar i disposar. La societat dominant sempre ha estat tan sols una petita minoria, però que tracta en nom de tota la societat (el poble), com si ella mateixa fos «la societat», com Lluís XIV se sentia l’estat, «L’état c’est moi» (l’Estat sóc jo). Quan els nostres diaris escriuen: la sessió comença, la societat va a la ciutat; o: la sessió s’acaba, la societat va al camp, no volen dir doncs el poble, sinó les desenes de milers superiors, que constitueixen «la societat», com consistueix l’«estat». La majoria és la plebs, vile multitude, canaille, poble. Aquest enfocament explica que tot allò que l’estat fan en nom de la societat pel «benestar comú», és útil i avantatjós en primera línia per a les classes dominants. En els llurs interessos es fan les lleis. «Salus rei publicae suprema lex esto» (el benestar de la comunitat hauria d’ésser la llei suprema) és un sentència fonamental de l’antic dret romà. Qui constituïa, però, la comunitat romana? Els pobles sotmesos, els milions d’esclaus? No! El nombre comparativament menor de ciutadans romans, en primera línia els nobles romans, que es deixaven nodrir pels sotmesos.

Quan en l’Edat Mitjana nobles i prínceps robaven els béns comunals, ho feien «d’acord amb el dret» en «interès del benestar comunal», i com fonamentalment disposaven de la propietat comuna i de la propietat dels pagesos indefensos ho mostra la història de l’Edat Mitjans fins a l’època moderna amb tota amplitud. La història agrària dels darrers mil anys és una història de robatori ininterromput de propietat comunal i pagesa, practicat per part de la noblesa i de l’església en tots els estats civilitzats d’Europa. Quan la gran revolució francesa expropià la propietat nobiliària i eclesiàstica, ho féu «en nom del benestar comunal», i la major part dels vuit milions de propietaris de terra que constitueixen l’eix de la França burgesa, agraeixen la seua existència a aquesta expropiació. En nom del «benestar comunal» Espanya prengué possessió de la majoria de la propietat eclesiàstica, i Itàlia la confiscà completament, aplaudides pels paladins més ardents de la «propietat sagrada». La noblesa anglesa ha furtat durant segles el poble irlandès i anglès de la seua propietat i es va fer «legalment» del 1804 al 1832 «en interès del benestar comunal» amb no pas menys de 3.511.710 acres de terra comunal. I quan després de la gran guerra nord-americana d’emancipació dels esclaus milions d’esclaus foren declarats lliures, tot i haver estat propietat plenament adquirida dels llurs senyors, sense que hom els ho reparàs, i sempre «en nom del benestar comunal».Tot el nostre desenvolupament burgès és un procés ininterromput d’expropiacions i confiscacions; l’artesà pel fabricant, el pagès pel gran terratinent, el mercader pel gran comerciant i finalment un capitalista per l’altre, és a dir que el més petit és expropiat i expulsat pel més gran. Si escoltam la nostra burgesia, tot això es fa pel bé «del benestar comú», en «profit de la societat».

Els napoleònids «salvaren» el 18 de brumari i el 2 de desembre la «societat», i la «societat» els felicitava; quan la societat es salve ella mateixa en el futur, prenga la propietat que ha generat de nou a les mans, realitzarà el fet més destacadament memorable, ja que no es tractarà d’afavorir un i perjudicar l’altre, sinó d’aconseguir per a tots la igualtat de les condicions d’existència i de possibilitar a cadascú una existència humana digna. Serà la mesura moralment més magnífica que la societat haja realitzat mai.

De quina forma aquest enorme procés social d’expropiació s’acomplirà, i sota quines modalitats, s’allunya de tota predicció. Podem saber com se’n generen les condicions.

En la seua quarta lletra social a von Kirchmann, titulada «El Capital» (1), Rodbertus diu a la p. 117: «Una dissolució de tota propietat capitalista agrària no és cap quimera, sinó força raonable en termes d’economia nacional. També seria segurament l’ajut més radical a la societat, ja que, com hom diria breument, pateix pel creixement de les rendes – de les rendes de la terra i del capital. L’abolició de la propietat de terra i de capital seria doncs l’única forma de no interrompre tampoc ni per un instant la circulació i el progrés de la riquesa social». Què diuen els nostres agraris davant d’aquesta opinió d’un dels llurs antics companys de partit?

Com afectaran veritablement la qüestió mesures com aquesta no és pot establir d’una forma definitiva. Cap ésser humà no pot saber com les futures generacions formaran en detall les llurs organitzacions socials i pot satisfaran completament les llurs necessitats. En la societat, com en la natura, tot es troba en un flux constant, una cosa s’esdevé, l’altra s’esvaeix, ço vell i periclitat és substituït per ço nou i ple de vida. Invents, descobertes i millores de menes nombroses i diverses es fan sense que ni la seqüència ni la importància les puga provindre sovint ningú, i quan es posen a la pràctica revolucionen i transformen segons la llur importància la manera humana de viure, la societat sencera.

Es poden tractar, doncs, en les següents reflexions tan sols el desenvolupament de principis generals, la formació dels quals deriva dels arguments exposats abans i l’aplicació dels quals es pot veure fins a un cert grau com a indiferent. La societat de cap manera no es guia ni orienta per cap individu, encara que sovint ho semble - «hom creu que empeny i l’estiren» -, sinó que és un organisme que es desenvolupa segons lleis immanents; en el futur tota orientació i direcció segons la voluntat individual és directament exclosa. La societat serà una democràcia quan arribe més enllà del secret de la seua essència, i haja descobert les lleis del seu propi desenvolupament i les aplique conscientment en l’evolució ulterior.

Notes d’August Bebel

(1) Berlin 1884.