18. Capítol | Índex | 20. Capítol

August Bebel – La dona i el socialisme

Capítol dinovè
La revolució en l’agricultura

1. Competència d’ultramar i èxode rural

La revolució econòmica en la nostra indústria i en les nostres relacions comercials ha afectat també en alt grau les relacions agrícoles. Les crisis comercials i industrials es fan sentir també en el camp. Centenars de milers de membres de famílies rurals són temporalment o completament ocupades en establiments professionals de les menes més diferents, i aquesta mena d’ocupació s’amplia més i més, primer perquè la major part dels petits pagesos no tenen prou feina en la pròpia explotació per a ells o per als llurs parents, segon perquè els grans pagesos troben útil transformar la part més important del llur producte agrari en producte industrial acabat en llurs pròpies terres. S’estalvien així els elevats costos de transport del producte cru, com per exemple patates i grans per a begudes espirituoses, remolatxes per a sucre, cereals per a farina o cerveseria, etc.; tenen, a més, la possibilitat d’entrar en un cert bescanvi entre la producció agrícola i la industrial, i poden utilitzar millor la força de treball disponible, ja que aquesta és més barata i dòcil que en la ciutat o en els districtes industrials. Igualment, les construccions i els lloguers són considerablement més barats i impostos i taxes són inferiors, ja que els terratinents en el camps són alhora legisladors i executors, presenten nombrosos diputats del llur entorn i tenen a les mans l’administració i la força policial. Aquestes són les raons per les quals el nombre de vapors creix en el camp cada any. Agricultura i indústria entren en una interacció cada vegada més íntima, la qual cosa afavoreix especialment la gran agricultura.

El desenvolupament capitalista que han adquirit també a Alemanya les grans explotacions ha provocat en part unes condicions similars a les d’Anglaterra i els Estats Units. En el camp ja no dominen aquelles relacions idíl·liques que encara existien fa unes poques dècades. La civilització moderna ha cobert progressivament també el camp fins als darrers indrets. Particularment, el militarisme hi ha exercit contra la seua voluntat una influència revolucionària. El gran augment de l’exèrcit permanent, en la mesura que apareix com un tribut de sang, s’ha deixat notar especialment en les planes rurals. Una gran part de la tropa per a l’exèrcit permanent es recruta de la població rural. Quan retorna, però, el fill del pagès, del jornaler o del sirvent després de dos o tres anys al camp des d’un aire de ciutat i de caserna que no és justament preny d’una moral superior, ha conegut una quantitat de noves visions i necessitats culturals que vol satisfer també en el futur. Per poder-ho fer, exigeix en primera línia un salari superior; l’antiga modèstia es féu bocins a la ciutat. O en molts casos s’estima més allunyar-se directament del camp i tots els esforços, recolzats en les autoritats militars, per fer-lo tornar, no poden canviar-hi res. Uns mitjans de transport sempre ampliats i millorats comporten en tot cas una elevació de les demandes en el camp. Mitjançant el contacte amb la ciutat l’home del camp aprèn un aspecte completament nou i temptador del món, l’influeixen idees i adquireix coneixements de necessitats culturals que li eren prèviament del tot desconegudes. Això el fa insatisfet amb la seua situació. Les demandes cada vegada més elevades que presenten l’estat, la província, la comuna, etc., afecten tant el pagès com el treballador rural i els fan encara més rebels.

A això s’afegeixen encara altres moviments d’alta importància.

L’agricultura europea i especialment també l’alemanya, d’ençà del final dels anys setana del segle passat, ha entrat en una nova fase de desenvolupament. Mentre fins llavors els pobles depenien del producte agrari de la pròpi agricultura o, com per exemple Anglaterra, del de països propers – França i Alemanya – , la situació s’ha alterat de llavors ençà. Com a conseqüència d’uns mitjans de transport – navegació a vapor, construcció de ferrocarrils a Nord-Amèrica – començà la importació de mitjans de vida d’arreu cap a Europa i ací caigué el preu del gra, de forma que el cultiu de les principals espècies de gra a l’Europa central i occidental es va fer menys rendible, excepte si canviaven totes les relacions de producció. A això s’afegia que l’abast de la producció internacional de gra augmentava de forma important. Al costat de Rússia i Romania, que cerquen augmentar el màxim possible la llur exportació de cereals, apareixen principalment en el mercat cereals argentins, australians, indians i temporalment també canadencs. En el decurs del desenvolupament ulterior arribà un nou moviment desfavorable. Començà l’èxode rural de petits pagesos i treballadors agrícoles que, moguts per les causes ja esmentades, que o bé emigraven cap a l’altra banda de l’oceà o en onades migraven del camp cap a la ciutat i districtes industrials, de forma que mancava en el camp força de treball. Les condicions patriarcals periclitades, particularment a l’est d’Alemanya, i el maltractament i la posició en un alt grau gens lliure dels treballadors agrícoles i dels sirvents van fer pujar encara més aquest èxode rural.

En quina mesura s’ha produït la migració ho expressa per exemple el fet que des del 1840 fins al cens del 1905, les províncies de Prússia Oriental i Occidental, Pomerània, Posen, Silèsia, Saxònia i Hannover perderen 4.049.200 persones i en el mateix període Baviera, Württemberg, Baden i Alsàcia-Lorena tingueren una pèrdua de 2.026.500 persones, mentre que per exemple Berlin pel mateix període sostingué un saldo migratori de vora 1.000.000 de persones, Hamburg 402.000, el Regne de Saxònia 326.200, Renània 343.000, Westfàlia 246.100. (1)

2. Pagesos i grans terratinents

És en connexió amb totes aquestes alteracions que l’agricultura començà a patir una manca de capital, i que el desenvolupament prèviament existent, en el qual la gran propietat agrària comprava i incorporava possessions mitjanes i petites, va deixar lloc a una tendència oposada. Aquesta pressió també tingué com a conseqüència que el caràcter farragós de l’empresari agrícola s’alteràs, perquè hom veia que ja no es podien seguir les passes anteriors, sinó que calia emprendre noves formes de gestió. L’Imperi i els estats individuals maldaven per carregar els costos de la «situació de necessitat de l’agricultura» a la comunitat, mitjançant una política duanera i comercial i per grans inversions directes per a tot possible objectiu. Particularment és la possessió mitjana i gran la que economitza amb l'actual desenvolupament tècnic, com es pot deduir del fet que els preus de la terra hagen augmentat considerablement.

Si l'agricultura ha de prosperar cal que es gestione capitalísticament en una societat dominada pel capitalisme. Particularment s'aplica ací també com en la indústria que la força de treball humana siga substituïda en part per la maquinària i una tècnica superior. Que això passa en una mesura creixent ho expressa el fet que a Alemanya en el període del 1882 al 1895 el nombre d'arades de vapor en l'agricultura s'elevà de 836 a 1.696 i el nombre de batedores mecàniques de 75.690 a 259.364. Això és encara extraordinàriament poc en comparació amb ço que poden oferir les màquines agrícoles i expressa d'una banda el gran endarreriment del sector agrícola i de l'altra que tant la manca de mitjans com la insuficiència de les explotacions individuals han fet impossible fins ara l'aplicació de maquinària. La maquinària requereix, per tal de poder ésser aprofitada racionalment, l'aplicació en un àrea més gran destinada a un únic cultiu. Això topa amb el gran nombre d'explotacions petites i mitjanes amb possessions escampades i cultius diversos.

De quina manera es reparteix la superfície útil per a l'agricultura en l'Imperi Alemany ho mostra les taules de la pàgina 393.(2)

Entre les 5.736.082 explotacions existents l'any 1907 hi havia no pas menys de 4.384.786 per sota de 5 hectàrees = 76,8% de totes les empreses agrícoles, que, si no es dediquen a horts o posseeixen un sòl molt favorable, garanteixen a l'agricultor tan sols una existència miserable. Una gran part ni tan sols mereixen consideració, ja que hi ha 2.731.055 explotacions d'1 hectàrea o menys.

Però fins i tot entre les empreses amb més de 5 hectàrees hi ha moltes que, per raó de característiques desfavorables del sòl o per condicions climàtiques desfavorables o una situació geogràfica dolenta, o per manca de mitjans de transport, etc., possibiliten als llurs pagesos després d'una feina dura i llarga tan sols una existència miserable. Hom gosaria dir sense exageració que unes bones nou desenes dels agricultors manquen dels mitjans i dels coneixements per emprar la llur terra com s'hi podria aprofitar. Tampoc rep el petit i mitjà pagès pel seu producte el preu que podria tindre, ja que ha de tractar amb l'intermediari, el qual el té a les mans. El marxant, que creua el camp en determinats dies o èpoques de l'any i que per norma general ven a un tercer marxant, vol tindre el seu profit; l'aplegament de moltes quantitats petites li suposa, però, molt més esforç que un gran carregament d'un gran propietari; el pagès petit i mitjà rep doncs per a la seua mercaderia menys que la gran explotació, i si a més la qualitat de la mercaderia es defectuosa, la qual cosa s'esdevé sovint per uns mitjans primitius, l'ha de vendre a qualsevol preu. A això s’afegeix el fet que el pagès o granger sovint no pot esperar al temps en el qual la venda del producte generat assoliria el preu més elevat. Ha de lliurar pagaments per la terra, pels interessos, pels impostos, i ha de retornar els préstecs assumits o satisfer els deutes amb botiguers i artesans, que es vinculen a terminis concrets, per la qual cosa ha de vendre per molt desfavorable que siga el moment. Per tal de millorar la terra o assistir parents o infants, ha de contraure una hipoteca; però entre els prestadors no hi ha cap gran elecció, i així les condicions no són favorables. Interessos elevats i terminis de repagament determinats juguen dur amb ell; una collita desfavorable o una especulació falsa en la mena de producte agrari per la qual es comptava un preu previsible, el porten a la vora de la fallida. Sovint el destinatari de la producció agrària i el prestador del capital és una mateixa persona, i llavors depèn excessivament del seu creditor. Els pagesos de localitats i districtes sencers es troben d’aquesta manera en les mans de pocs creditors, com per exemple els cultivadors de llúpol, vi, tabac i verdures a l’Alemanya del Sud i a la Renània, i els petits pagesos a l’Alemanya Central. El propietari d’hipoteques xucla fins a la sang, els permet residir com a propietaris de la llur parcel·la, que de fet ja no li pertany. Sovint la sangonera capitalista troba més útil gestionar-la terra d’aquesta manera que no pas prendre-la i gestionar-la ella mateixa o vendre-la. Així es registren milers de pagesos en els cadastres que, de fet, ja no són propietaris. Lliurement cauen també molts terratinents, que no tingueren seny o sort en la gestió, o que prengueren la propietat sota condicions desfavorables, com a víctimes de capitalistes extorquidors. El capitalista esdevé senyor de la terra i del sòl i, per tal de generar un benefici duplicat, estimula la usura; parcel·la la finca, perquè així pot aconseguir un benefici incomparablement superior que si la vengués sencera. A més, amb un nombre superior de propietaris més petits té la millor perspectiva per poder continuar amb un bon èxit amb la pràctica ulterior de la usura. Com també és sabut les cases de la ciutat amb molts habitatges petits generen els rendiments de lloguer més elevats. Un nombre de petits aspirants gosen comprar una part de la finca parcel·lada, ja que el benefactor capitalista ja es disposa a cedir-los per un petit pagament grans sectors, mentre els deixa pagar la resta del preu de compra amb una hipoteca amb bon interès. Ací jau la llebre en pebre. Si el petit propietari de terres és afortunat i aconsegueix, oferint unes forces extremades, un producte suficient del seu terreny o accedeix excepcionalment a diners més barats, pot salvar-se, altrament se segueix ço que ja hem descrit.

Que el petit camperol o pagès perda un caps de bestiar li és una gran malaurança, que una filla es case la dot li augmenta els deutes i li fa perdre una força de treball barata; si es casa un fill, aquest demana la seua parcel·la de terra o un lliurament en diners. Força sovint ha de renunciar a l’adob necessari del sòl; si el seu bestiar no li ofereix prou adob – i aquest és el cas no pas rarament – llavors el rendiment del sòl davalla perquè no pot comprar gens d’adob. Sovint li manquen també els mitjans per adquirir llavors millorades i de més productivitat; la utilització avantatjosa de la maquinària li és prohibitiva; canviar cap a un cultiu corresponents a la composició química del seu sòl li és sovint poc factible. Tampoc no pot utilitzar els avantatges que la ciència i l’experiència ofereixen per a un aprofitament del bestiar domèstic. La manca de farratge apropiat, la manca d’una estabulació adient, la manca d’altres facilitats adients li ho impedeixen. Així doncs hi ha moltes causes que dificulten l’existència del pagès petit i mitjà.(3)

Altrament s’esdevé amb la gran agricultura, en la qual un nombre relativament petit d’empreses disposa d’un àrea de cultiu més elevada. Veiem a partir de l’estatística esmentada, que les 23.566 explotacions de més de 5 hectàrees posseeixen una superfície cultivable útil de 7.055.013, és a dir. 2.019.824 hectàrees més que les 4.384.786 de menys de 5 hectàrees.

Estatística d’explotacions i estatística de possessió no coincideixen entre elles, de manera que en el 1895 hi havia no pas menys de 912.959 explotacions purament arrendades de totes les mides, 1.694.251 explotacions que posseeixen en part terra pròpia i en part terra arrendada, i 983.917 explotacions d’altres formes, com per exemple terra delegada, terra de servei, porció de terra comunitària, etc. Inversament hi ha individus que posseeixen diverses explotacions agrícoles. El terratinent alemany més gros és el rei de Prússia, que posseeix 83 finques amb 98.746 hectàrees, i el segueixen

L’any 1895 a Prússia les possessions vinculades fideicomissàriament abastaven en 1.045 fideicomissos un àrea de 2.121.636 hectàrees o un 6,09% de l’àrea total del país. Els 1.045 fideicomissos es trobaven en les mans de 939 posseïdors, i la propietat fideicomissària llur era encara 206.600 hectàrees més gran que el Regne de Württemberg, que és de 1.915.000 hectàrees. En el 1903 1.034 posseïdors disposaven de 1.152 fideicomissos, de forma que hi havia individus amb diversos fideicomissos. La superfície vinculada a fideicomissos suposava en el 1903 2.197.115 hectàrees, en el 1904 2.232.592, dels quals vora un 90% s’unien en complexos de més de 1.000 hectàrees. Vora un 10% dels posseïdors de fideicomissos uneixen més de 5.000 hectàrees en les llurs mans i un 53,3% de la superfície vinculada.(4) La possessió mitjana i gran és naturalment interessada en el manteniment de la situació existent. Altrament és el cas de la petita possessió, que obtindria un gran avantatge d’una transformació racional de les condicions. Rau en la natura de les coses que la gran possessió malde per créixer encara més i de prendre tota la terra agrària que té a l’abast, com és el cas a l’Alta Silèsia, a Lausitz, al Gran Ducat de Hessen, etc., i en districtes en els quals la compra de possessions agràries es realitza repetidament a gran escala.

A Àustria el gran latifundi domina molt més que a Alemanya i, particularment, que a Prússia. Allà, al costat de la noblesa i de la burgesia, l’església catòlica s’ha assegurat una part de la terra d’importància cabdal. També la despossessió pagesa a Àustria és en ple auge. A Estíria, Tirol, Salzburg, l’Alta i Baixa Àustria, les muntanyes dels Sudets hom cerca per tots els mitjans d’expulsar els pagesos de la terra pairalI i transformar la terra pagesa en possessions senyorials. Les mateixes escenes que es representaren en el seu temps a Escòcia i a Irlanda, es fan ara en els districtes més bells d’Àustria. Tant individus com societats compren enormes complexos de terres, o arrenden ço que de moment no és en venda, per tal de transformar-los en vedats de caça. El trànsit per valls, puigs i masos és rebutjat pels nous senyors, i els obstinats posseïdors de masies i pujols, que refusen plegar-se a la voluntat dels senyors, són forçats mitjançant tots els assetjaments possibles, a desfer-se de la propietat de rics pujols i boscos. Antics terrenys de cultiu, dels quals des de fa mil·lennis moltes generacions s’han guanyat la vida, es transformen en boscos habitats de cérvols, i les muntanyes de les quals ha pres possessió el capitalista nobiliari o burgès, constitueixen la llar de grans ramats de cabirols. Comunitats senceres han caigut en la pobresa perquè hom els fa impossible el pas del llur bestiar cap a les pastures alpines o el dret de pas en general. I qui són els qui atempten contra els béns i la independència dels pagesos? Al costat de Rothschild i el baró Mayer-Melnhof, els ducs de Coburg i Meiningen, els prínceps de Hohenhole, el príncep de Liechtenstein, el duc de Bragança, la princesa Rosenberg, el príncep de Pleß, els comtes de Schönfeld, Festetics, Schafgotsch, Trauttmannsdorff, la Societat de Caça del Comte Károlyische, la Societat de Caça del Baró Gustädtsche, la Noble Societat de Caça de Blühnbach, etc. Arreu el gran latifundi creix en extensió. Així, l’any 1875 tan sols hi havia 9 persones a la Baixa Àustria que disposassen de més de 5.000 jovades amb una superfície global de 89.490 hectàrees, mentre que l’any 1895 hi havia ja 24 persones, que disposaven d’un total de 213.574 hectàrees.

A tot Àustria el gran latifundi inclou una superfície de 8.700.000 hectàrees, mentre que el minifundi en té 21.300.000. Els propietaris en fideicomís, 297 famílies, posseeixen 1.200.000 hectàrees. Milions de minifundistes cultiven el 71% de tota la superfície, mentre que uns milers de grans terratinents gaudeien del 29% de la superfície d’Àustria. Hi ha uns pocs districtes fiscals en els quals no hi ha cap gran terratinent. En la majoria de districtes hi ha dos o més grans terratinents, que exerceixen una influència política, social i comunitària desmesurades. Gairebé la meitat dels grans terratinents se situen en diversos districtes del país, i són nombrosos en diversos països de la corona imperial. A la Baixa Àustria, Bohèmia, Moràvia i Silèsia no hi ha cap districte sense. Tan sols la indústria ha pogut desplaçar-los una mica, com per exemple a la Bohèmia del Nord i en la zona fronterera bohèmia-morava. Gairebé a tot arreu el latifundi creix en abast: a l’Alta Àustria, on, entre totes les terres de la corona, hi ha encara un estrat pagès ben situat, i també a Görz i Gradiska, a Estíria, a Salzburg, a Galítzia i a la Bucovina, i menys ràpidament en aquells països que ja són domini del latifundi, particularment a Bohèmia, Moràvia, Silèsia i Baixa Àustria.

A la Baixa Àustria la superfície global de cultiu abasta 1.982.500 hectàrees, de les quals el latifundi (393 propietaris) 540.655 hectàrees, l’església 79.181 hectàrees. 13 possessió de més de 1.000 hectàrees abasten plegades 425.079 hectàrees = 9% de superfície global, del qual el comte Hoyos-Sprinzenstein té 33.124 hectàrees. El conjunt de superfície de Moràvia suposa 2.181.220 hectàrees, de les quals corresponen a l’església 81.857 hectàrees (3,8%), 116 possessions de més de 1.000 hectàrees abasten més que les 500.000 possessions de menys de 10 hectàrees, que constitueixen el 92,1% de totes les possessions. De les 514.677 hectàrees del conjunt de superfície de la Silèsia Austríaca l’església disposa de 50.845 hectàrees i 79 propietaris apleguen 204.118 hectàrees. Bohèmia amb un conjunt de superfície de 5.194.500 hectàrees té al voltant de 1.237.085 propietaris de terres. La distribució de la propietat de la terra es caracteritza per un nombre descomunal de possessions de l’abast més petit i per amplis latifundis. Gairebé el 43% de totes les possessions són inferiors a ¹/2 hectàrea, i per damunt de quatre cinquenes parts no arriben a 5 hectàrees. Aquestes 703.577 possessions (81%) abasten tan sols el 12,5% de la superfície de Bohèmia. Per contra, 776 persones posseeixen el 35,6% de tota la superfície, mentre que suposen tan sols el 0,1% de totes les possessions. Encara més cras apareix el repartiment de la propietat quan hom analitza la categoria superior de «més de 200 hectàrees». Allà hom troba el resultat següent:

Dels darrers grups 31 persones posseeixen de 5.000 a 10.000 hectàrees, 21 persones de 10.000 a 20.000 hectàrees i els prínceps Moritz Lobkowitz, Ferdinand Kinsky, Karl Schwarzenberg, Alfred Windischgrätz, els comtes Ernst Waldstein, Johann Harrach, Karl Buquoy de 20.000 a 30.000 hectàrees, Clam-Gallas i Sar. Czernin més de 30.000 hectàrees, el príncep Johann de Liechtenstein 36.189 hectàrees, el príncep Max Egon Fürstenberg 39.162 hectàrees, el príncep Joseph de Colloredo-Mannsfeld 57.691 hectàrees i el príncep Johann Ad. de Schwarzenberg 177.310 hectàrees = 3,4% de tota la superfície de Bohèmia. Les possessions imperials abasten 35.873 hectàrees. La possessió global d’aquests 64 grans terratinents suposa 1.082.884 hectàrees = 20,9% de la superfície de Bohèmia. L’Església posseeix 150.395 hectàrees = 3% de tota la superfície de Bohèmia.(5)

Això era en el 1896, i de llavors ençà ha empitjorat encara més. Segons els resultats del cens d’empreses agrícoles del 1902 18.437 explotacions (el 0,7% del nombre global) es repartien 9.929.920 hectàrees o un terç de la superfície global!

En el districte judicial de Schwaz hi ha set alps, i en el districte judicial de Zell n’hi ha setze, que havien servit fins llavors de pastures per al bestiar, però que foren tancats pels nous terratinents i convertits en àrea de caça. Tota la serra de Karwendel és vetada al pas de bestiar. L’alta noblesa d’Àustria i Alemanya, al costat de nouvinguts burgesos enriquits, ha comprat en les terres alpines una superfície de 70.000 o més jovades i les han tancat per a reserves de caça. Pobles sencers, centenars de masies esvaïts, habitants expulsats de la terra, i per comptes de persones i de bestiar adreçat a la nutrició humana apareixen cérvols i cabirols. No són pocs els qui, després d’haver devastat d’aquesta manera mitja província, es presenten davant del Parlament i discursegen de la «misèria del pagès» i abusen del llur poder per aconseguir l’ajut de l’estat sota el pretext de duanes al gra, a la fusta, al bestiar i a la carn, o d’exempcions fiscals a l’aiguardent, etc., a costa dels desposseïts.

En els estats industrials més avançats no és, com a Àustria, el desig de luxes de les classes afavorides ço que foragita les petites possessions, sinó que és la necessitat, davant de les exigències d’una població esdevinguda com més va més densa, d’organitzar les explotacions de forma capitalista per tal de poder generar les quantitats requerides d’aliments. Això es mostra primerament en l’alt desenvolupament industrial de Bèlgica. Segons l’Annuaire statistique, citat per Emil Vandervelde en un article «La propietat agrària a Bèlgica en el període del 1834 al 1899», es diu: són exclusivament les explotacions de menys de 5 hectàrees i particularment les de menys de 2 hectàrees, les que han disminuït en nombre. Les explotacions d’un abast superior a 10 hectàrees, per contra, han augmentat en 3.789. La concentració de la propietat agrària, corresponent a l’avenç de la gran empresa i de la ramaderia racional, ens apareix ací d’una forma força important. Del 1880 ençà ha aparegut un moviment que es desplega de forma justament inversa al del 1866-1880. Mentre l’any 1880 encara hi havia 910.396 empreses agrícoles, en l’any 1895 tan sols quedaven 829.625, és a dir un retrocés en quinze anys de 80.771 empreses = 9%. I de fet tot el retrocés afecta les empreses de menys de 5 hectàrees, mentre augmenten les empreses de 5 a 1 hectàrees en 675, les de 10 a 20 hectàrees en 2.168, de 20 a 30 hectàrees en 414, de 30 a 40 hectàrees en 164, de 40 a 50 hectàrees en 187, de més de 50 hectàrees en 181.

3. L’oposició entre la ciutat i el camp

La situació del terreny i de sòl i del seu cultiu és per al desenvolupament de la nostra civilització de la més alta importància. Del terreny i de sòl i dels seus productes depèn l’existència de la població en primera línia. El terreny i el sòl no poden augmentar a voluntat; això fa més important per a tothom com es cultiva i gestiona. Alemanya, la població de la qual creix anualment en vora 870.000 caps, requereix una significativa importació alimentària si els preus dels mitjans de vida més necessaris han d’ésser abastables.

Ací apareixen en escena interessos fortament contraposats entre la població agrícola i la industrial. La part de població no dedicada a l’agricultura té l’interès de mantindre uns mitjans de vida barats, perquè en depèn la seua prosperitat com a persones així com a individus dedicats a la indústria i al comerç. Cada encariment dels mitjans de vida condueix a un empitjorament de les condicions alimentàries d’una gran part de la població, si no és que pugen corresponentment els salaris i d’altres ingressos de la part de la població que ha de comprar productes agraris. Una pujada dels salaris condiciona, però, també sovint una pujada del preu dels productes industrials, i això pot conduir, segons la situació del mercat mundial, a una davallada de la demanda. Però si manca una elevació dels ingressos malgrat uns productes agraris més cars, això significa una restricció dels altres productes. Això fa que també en aquest cas, en primera línia, patesquen la indústria i el comerç.

Per als cultivadors la qüestió és diferent. Com els industrials, volen obtindre el màxim profit possible del seu ofici, i tant li és de quin producte treguen aquest guany. Si la importació de gra aliè els impedeix d’aconseguir el guany desitjat, que els sembla necessari, del cultiu del gra, dedicaren el seu sòl al cultiu d’un altre producte, que els comporte més profit. Cultiven remolatxa sucrera per a la producció de sucre, patates i gra per a begudes espirituoses per comptes de blat i sègol per a pa. Reserven les terres més fèrtils al cultiu de tabac per comptes del cultiu de verdures i hortalisses. Uns altres empren milers d’hectàrees de terra a pastures de cavall, perquè els cavalls amb funcions militars i bèl·liques tenen un alt preu. D’altra banda àmplies masses forestals, que podrien trobar una aplicació agrícola, es reserven a vedats de caça per a senyors principals, sovint en contrades en les quals la destrucció d’un parell de centenars o milers d’hectàrees de bosc i la llur conversió en terres de cultiu es podria assumir sense que la disminució forestal afectàs de manera negativa a la contrada en el desenvolupament d’humitat.

Des d’aquesta perspectiva es podrien aconseguir a Alemanya encara milers de quilòmetres quadrats de terreny fèrtil. Però aquesta transformació contrasta amb els interessos materials d’una part de la jerarquia funcionarial, els funcionaris forestals, així com amb els interessos de caça dels grans terratinents, que no volen renunciar als llurs terrenys de caça i al plaer de la caça. Que aital transformació tan sols hauria de tindre lloc allà on fos un guany real, és evident. D’altra banda àmplies franges es reforestarien en profit del país, particularment terres de muntanya i terres ermes. Hom ha disputat recentment la gran influència del bosc en el desenvolupament d’humitat. Sovint sense raó. Sobre quin alt grau el bosc influeix en la humitat del país i per tant en la fertilitat del sòl, llibre de Parvus i el doctor Lehmann «La Rússia famolenca» ofereix dades colpidores. Els autors sostenen, per pròpia experiència, que la deforestació sense mesura ni pla en les províncies més fèrtils de Rússia ha provocat essencialment tota sola les males collites que en les darreres dècades tan han fet patit contrades antigament tan fèrtils. Constaten, al costat de nombrosos altres fets, que en el decurs dels anys en la governació d’Stavropol han desaparegut cinc petits rius i sis llacs, en la governació de Samara sis petits rius, en la governació de Buguruslav dos petits rius. En les governacions de Nikolajevsk i Novousenski es mantenen amb prou feines quatre rius amb corrent mitjançant la construcció de preses. Molts pobles que abans tenien al costat aigua corrent, ara ja no en posseeixen, moltes vegades amb fondàries de pou de 45 a 60 metres. El terreny és en conseqüència dur i creuat per esquerdes. Amb la tala de boscos s’assecaren les fonts i disminuiren les pluges.

L’explotació capitalista del terreny i del sòl condueix també a condicions capitalistes. Una part de les nostres explotacions agràries han extret per exemple durant anys uns profits espaordidors del cultiu de la remolatxa i per tant de la producció sucrera que s’hi vincula. El sistema fiscal afavoria l’exportació de sucre, i de fet d’una manera que els ingressos de la taxació de la remolatxa sucrera i dels carregaments de sucre servien en una part elevada es feien amb vistes als avantatges fiscals.

El reemborsament concedit als fabricants de sucre per doble centenar de sucre era essencialment superior a l’impost de remolatxa que pagaven, i aquests avantatges fiscals els posaven en la situació de vendre el sucre en quantitats poderosos més barat a l’exterior a costa del contribuent interior i el cultiu de remolatxa sucrera s’ampliava cada vegada més. L’avantatge que obtenien les fàbriques de sucre d’aquest sistema fiscal suposava per any més de 31 milions de marcs. Centenars de milers d’hectàrees de terra (l’any 1907/08 450.030) abans dedicades al cultiu de gra, es convertiren en terra de remolatxa, es fundaren fàbriques i fàbriques, i la conseqüència necessària fou el crac. També el gran rendiment del cultiu de remolatxa actuava favorablement damunt del preu del sòl. Aquest pujà. La conseqüència fou la compra de les petites possessions, els propietaris de les quals es deixaren temptar pels alts preus assolits en la venda. El sòl s’emprà per a l’especulació industrial i es restringí el cultiu de gra i de patates als terrenys de qualitat inferior, la qual cosa elevà la necessitat d’importacions de mitjans de vida de l’exterior. Finalment els mals derivats de l’economia subvencionada del sucre, que havien pres gradualment un caràcter internacional, forçaren els governs i els parlaments a retirar les subvencions, per tal de tornar a unes condicions mitjanament naturals.

D’acord amb la situació de les coses el petit pagès, i potser també molts dels mitjans, malgrat tots els esforços, preocupacions i sacrificis no pot assolir la posició socials que correspon al ciutadà d’un estat civilitzat. Ço que faça sempre l’estat i la societat per a aquests estrats, que constitueixen un fonament essencial per a l’ordre estatal i social existent, és posar pedaços. Els aranzels agraris perjudiquen aquesta part dels camperols més que no pas els beneficien. La gran majoria no cultiva prou com per cobrir el manteniment vital; han de recórrer a la comprar d’una part dels requeriments vitals, mitjans que aconsegueixen a través d’un treball auxiliar industrial o similar. Una gran part de la nostra petita pagesia és més interessada en una situació favorable a la nostra indústria i al comerç que en l’agricultura, perqupè els seus propis infants es guanyen la vida en la indústria i en el comerç, ja que no tenen per a ells ni feina ni ingressos. Una collita desfavorable augmenta el nombre dels pagesos forçats a la compra de productes agrícoles. Quin ús doncs han de tindre els aranzels agraris, la prohibició d’importacions i les barreres reguladores agràries per als qui no tenen res o molt poc per vendre, sinó que han de comprar molt i sota certes circumstàncies moltíssim? En aquesta situació es troben, però, si més no, un 80% de totes les empreses agrícoles.

Com produeix l’agricultor és, en l’era de la propietat privada, una qüestió personal. Cultiva ço que li sembla més rendible, sense consideració als requeriments o a l’interès de la societat; per tant: via lliure.

El poder industrial ja ho fa així. Fabrica imatges obscenes, llibres amorals i estableix fàbriques per a l’adulterament d’aliments. Aquestes i moltes altres activitats són perjudicials per a la societat, minen la moral i estimulen la corrupció. Però aporten diners, i de fet més que imatges morals, llibres científics i la venda de queviures no-adulterats. L’industrial desitjós de guany tan sols ha de tindre cura per cobrir-se davant dels ulls de la policia, i pot dedicar-se al seu negoci perjudicial amb la consciència que, pels diners que en farà, la societat l’envejarà i el contemplarà amb respecte.

El caràcter mamònic de la nostra època el caracteritzen de la forma més nítida la borsa i els seus negocis. Terres i productes agrícoles i industrials, mitjans de transport, condicions meteorològiques i politiques, mancances i excedents, misèria massiva i desastres, deute públic, invents i descobertes, la salut o la malaltia i mort de persones molt influents, guerra i rumors de guerra, sovint tan sols inventats amb aquest objectiu, tot plegat i encara moltes altres coses més són fetes objecte d’especulació i emprades per aprofitar-se’n i per enganyar-se mútuament. Els matadores del capital exerceixen la influència més decisiva en el funcionament de tota la societat i acumulen, afavorits per mitjans i contactes poderosos, quantitats inoïdes de riquesa. Ministres i governs esdevenen en les llurs mans titelles, que han d’actuar mentre els matadores de la borsa mouen els fils rere el teló. El poder estatal no té la borsa a les mans, sinó la borsa el poder estatal. A contra cor els ministres han d’adobar «l’arbre verinós», que pot xuclar tant com vol, i li ha de fornir noves forces vitals.

Tots aquests fets, que tronen cada dia més, perquè els mals augmenten cada dia, requereixen remeis immediats i fonamentals. Però la societat roman impàvida davant de tots aquests mals, com certes bèsties davant una pujada; gira com un cavall en la roda, constantment en cercle, impàvid, indefens, una imatge d’impotència i d’estupidesa. Els qui podrien posar-hi remei, són encara massa febles; als qui haurien de col·laborar-hi els manca encara la perspectiva; els qui poden posar-hi remei, no ho volen; s’abandonen al poder i pensen en el millor dels casos com Madame Pompadour: Après nous le déluge (després nostre el diluvi). Però si encara els enxampa en vida el diluvi?

Notes d’August Bebel

(1) Vierteljahreshefte zur Statistik des Deutschen Reichs 1908, I, S. 423. <=

(2) Karl Kautsky, Die Agrarfrage. Stuttgart 1899; und Vorläufige Ergebnisse der landwirtschaftlichen Betriebszählung am 12. Juni 1901, Vierteljahreshefte zur Statistik des Deutschen Reichs 1909. 2, Heft. <=

(3) Siehe A Hofer, Der Bauer als Erzieher. "Neue Zeit" 1908/09, 2. Band, S. 714, 786, 810. <=

(4) J. Conrad, Fideikommisse. Handwörterbuch der Staatswissenschaften. 4. Band, 3. Auflage, S. 120 bis 123. <=

(5) Ausführlicheres hierüber in: Die Besitzenden und die Besitzlosen in Österreich, von T. W. Teifen. Wien 1906, Erste Wiener Volksbuchhandlung (Ignaz Brand). <=