Per als dies 18 i 19 d'aquest mes la Federació Socialista Catalana té convocat el seu Congrés regional i a aquestes hores totes les Agrupacions Socialistes ja deuen tenir el corresponent ordre del dia d'aquest Congrés.

No cal que ens esforcem massa a remarcar la necessitat i la importància d'aquest comici, puix que s'hi haruan d'afrontar problemes transcendentals tals com el de la posició teòrica i tàctica del Partit Socialista, la unificació de tots els marxistes en un sol Partit, la seva estructura orgànica i la de la Federació Socialista Catalana, atès el fet nacional de Catalunya.

És natura que tots aquests problemes són coses que cal debatre i aprovar en un Congrés peninsular. Però els Congressos són celebrats per les Agrupacions, i aquestes, al nostre Partit, formen part de Federacions Provincials i Regionals que tenen el dret i el deure d'estudiar, opinar i prendre posició, sempre dintre la línia general teòrica i tàctica del Partit, sobre els problemes vitals de la seva demarcació. Per això és sempre convenient que abans de cada Congrés peninsular les Federacions celebrin el seu, més que per cercar un acord unànime en tots els problemes de caràcter general, per als propis de la seva demarcació que siguin susceptibles d'estendre-hi la seva influència entre la classe treballadora.

El Congrés peninsular, la petició del qual hom plebiscita actualment, planteja a tots els socialistes, i sobretot als de Catalunya, dues qüestions, entre altres, fonamentals, proposades per l'Agrupació Socialista madrilenya: l'estructura orgànica a base del centralisme democràtic i la unificació marxista en un sol Partit. Tant en l'un com en l'altre aspecte no hi ha dubte que els socialistes catalans van de perfecte acord. Si la unificació marxista és una necessitat urgent i vital a la resta de la Península, malgrat que no existeixin més que els partits Socialista i Comunista, és més urgent, encara, a Catalunya, on n'existeixen mitja dotzena. Els interessos de la Revolució i la salut de la classe treballadora davant els avenços de la reacció ho exigeixen així i el deure dels socialistes catalans és de reforçar la tendència d'esquerra que representa l'Agrupació de Madrid, que és la que més batalla per la unificació del proletariat. No és balder el treball de conjunt que realitzen, formant un Comitè d'Enllaç, la Federació Socialista Catalana, el Partit Comunista de Catalunya, la Unió Socialista de Catalunya i el Partit Català Proletari per a realitzar la unificació política i sindical.

Però, en allò que fa referència a l'estructura orgànica a base del centralisme democràtic, els socialistes catalans ens trobem davant d'una qüestió. No en l'aspecte teòric, que acceptem, sinó en el de l'aplicació de la teoria. El Partit Únic del Proletariat a la Península, com a tot el món, cal que tingui una sola voluntat teòrica: el marxisme revolucionari; una sola voluntat tàctica: la independència del proletariat respecte als partits burgesos i una sola voluntat estratègica: aprofitament de totes les contradiccions del règim burgès per tal de transformar la revolució democràtica en revolució socialista. Però en cada país, en cada poble, el Partit Únic del Proletariat cal que apliqui la teoria, la tàctica i l'estratègia d'acord a les realitats i contradiccions internes.

A Catalunya ens trobem en una d'aquestes situacions: el problema d'emancipació nacional, fortament sentit per les masses populars, problema que planteja la revolució democràtico-burgesa, però que els partits de la burgesia són incapaços de resoldre.

Això ha fet que històricament a Catalunya mai no s'hagin desenvolupat els partits d'idees, instints o procediments colonitzadors, puix que hom ha vist en aquests partits un enemic a la seva voluntat d'emancipació nacional... Però als marxistes, de més a més, se'ns planteja encara un altre fet. Si el moviment d'emancipació nacional adquireix unes tals proporcions que àdhuc es planteja revolucionàriament i fins i tot en el sentit de separar-se de l'Estat opressor—el conflicte entre la Generalitat i l'Estat arran de la llei de Contractes de Conreu i la insurrecció d'octubre ho demostren bé prou—i aquest moviment revolucionari ultrapassa les posicions burgeses per a convertir-se en socialista, com és el nostre deure, ¿què han de fer els marxistes en tant que marxistes? ¿Esperar que els esdeveniments es produeixin sense els marxistes? ¿Estar-se quiets per tal de, a la manera dels anarquistes, no començar a actuar fins que els socialistes de tots els països no acordin fer-ho a les 10,35, ni un minut més, del dia tal? Això fóra tenir una pobra idea de l'estratègia revolucionària, per tal com la Revolució està per damunt dels acords que puguin prendre tal o tal individu, sinó que, inevitablement quan és madura, rebenta ací per uns motius, allà per uns altres i irradia fora dels seus límits si té força expansiva i ajut exterior o es defensa dintre les seves fronteres quan aquest concurs o aquella força li manquen.

A la vista, doncs, del problema nacional de Catalunya, fondament revolucionari, el Partit Únic Marxista ha de tenir la seva estructura pròpia. Primer, per a desenvolupar-se i tenir influència entre les masses. Després, per tal d'ésser l'òrgan eficaç i monolític, preparat d'antuvi, que asseguri la independència de la revolució socialista en un sol país, mentre la porten a cap els altres.

Oferim als socialistes de la Federació Catalana aquestes consideracions perquè les examinin al Congrès que tindrà ñlloc a la nostra ciutat aquesta setmana. De la seva posició i unanimitat dependrà que el Congrès peninsular de Madrid accepti aquest punt de vista.