LA LLUITA CONTRA EL FEIXISME

El proletariat i la revolució

Lev Trotski

1930-1940

CAL CONSTRUIR NOUS PARTITS COMUNISTES I UNA NOVA INTERNACIONAL ¹

L’orientació cap a la reforma de la Comintern

Des del dia de la seua fundació l’Oposició d’Esquerra s’imposà la tasca de reformar i regenerar la Comintern per mitjà de la crítica marxista i el treball fraccional intern. En tota una sèrie de països, sobretot en Alemanya, els esdeveniments dels darrers anys demostren aclaparadorament el caràcter funest de les tàctiques del centrisme burocràtic. Però la burocràcia stalinista, armada amb recursos extraordinaris, ha assolit, no sense èxit, contraposar els seus interessos i prejudicis de casta a les exigències del procés històric. Com a resultat d’això, la Comintern no ha avançat cap a la regeneració, ha retrocedit a la corrosió i la desintegració.

Però l’orientació cap a la “reforma”, presa en el seu conjunt, no fou errònia: ha representat una etapa necessària per al desenvolupament de l’ala marxista de la Comintern; ha estat una oportunitat per a educar als quadres bolxevics leninistes i no ha passat sense deixar la seua marca sobre el conjunt del moviment obrer. En tota aquesta etapa la política de la burocràcia stalinista ha reflectit la pressió de l’Oposició d’Esquerra. Les mesures progressives adoptades pel govern de l’URSS, que serviren per a frenar l’ofensiva del Termidor, no foren sinó molles tardanes de l’Oposició d’Esquerra. En totes les seccions de la Comintern s’observaren manifestacions anàlogues, encara que en menor escala.

Hem d’agregar-hi que el grau de degeneració d’un partit revolucionari no pot calcular-se a priori, només basant-se en símptomes. És indispensable verificar-lo a la llum dels esdeveniments. Des del punt de vista teòric, l’any passat encara era incorrecte creure que els bolxevics leninistes, recolzant-se en l’exacerbació de la lluita de classes, no podrien obligar la Comintern a endinsar-se pel camí de la lluita contra el feixisme. En aqueix mateix moment, el SAP alemany tractà d’independitzar-se. Aqueixa actitud no afectà la marxa dels esdeveniments precisament perquè en el moment crític les masses esperaven que les seues velles organitzacions les dirigiren políticament. En seguir una política fraccional, en educar els seus quadres basant-se en l’experiència d’aquesta política, l’Oposició d’Esquerra no s’ocultà, a si mateixa ni als altres, que una nova derrota del proletariat, provocada per la política del centrisme, adquiriria inexorablement un caràcter decisiu i exigiria una dràstica revisió de la nostra posició respecte de la disjuntiva: fracció o partit.

El canvi d’orientació

No hi ha res més perillós en política que caure atrapat per les pròpies fórmules que ahir eren apropiades però que avui manquen per complet de contingut.

Des del punt de vista teòric, l’enfonsament del PC Alemany li obrí dos camins a la burocràcia stalinista: revisió total de la política i el règim o, per contra, estrangulació total de tot senyal de vida en les seccions de la Comintern. L’Oposició d’Esquerra s’ha guiat per aqueixa possibilitat teòrica quan, en aixecar la consigna de partit nou en Alemanya, ha deixat plantejat l’interrogant de la sort de la Comintern. No obstant, ha aclarit que bastarien amb un parell de setmanes per a tenir-ne la resposta i que eren mínimes les esperances que la mateixa fóra favorable.

Tot allò que ha ocorregut a partir del 5 de març (la resolució del Presídium del CEIC sobre la situació alemanya, l’acceptació silenciosa d’aqueixa vergonyosa resolució per totes les seccions, el congrés antifeixista de París, la línia oficial del Comitè Central en l’exili del PC Alemany, la sort del Partit Comunista Austríac, la del Partit Comunista Búlgar, etcètera) demostra de forma inapel·lable que Alemanya ha segellat no sols el destí del PC Alemany sinó també el de tota la Comintern.

La direcció de Moscou no s’ha limitat a proclamar que la política que garantí la victòria de Hitler fou correctíssima; prohibí tota discussió del que ocorre. I ningú ha violat ni derogat aquesta vergonyosa prohibició. Res de congressos internacionals, res de congressos nacionals, res de discussions en les reunions partidàries, res de polèmiques en la premsa. Una organització que no ha despertat davant del tronar del feixisme i que se sotmet dòcilment a les infames pràctiques burocràtiques demostra que ha mort i que res podrà reviure-la. És el nostre deure amb el proletariat i el seu futur dir-ho obertament i pública. Tot el nostre treball ulterior ha de prendre com a punt de partida l’enfonsament històric de la Internacional Comunista oficial.

Realisme sí, pessimisme no!

El fet que dos partits, el Socialdemòcrata i el Comunista, els respectius orígens dels quals estan separats per mig segle i el punt de partida dels quals fou la teoria marxista i els interessos de classe del proletariat, hagen sofert tan trist fi (un per vil traïció, l’altre per fallida) pot sembrar el pessimisme fins i tot entre els obrers d’avantguarda. “Quina garantia hi ha que la nova ventrada revolucionària no correrà la mateixa sort?” Els que exigeixen garanties per endavant haurien de renunciar a la política revolucionària. Les causes de l’enfonsament de la socialdemocràcia i del comunisme oficial no han de buscar-se en la teoria marxista ni en els defectes d’aquells que l’aplicaren sinó en les circumstàncies concretes del procés històric. No es tracta de la contraposició de principis abstractes sinó de la lluita de forces històriques vives, amb els seus inevitables fluxos i refluxos, amb la degeneració de les organitzacions, amb la desaparició de generacions senceres i amb la necessitat que això suposa de mobilitzar forces noves en una nova etapa històrica. Ningú s’ha pres la molèstia d’aplanar-li al proletariat el camí de l’alçada revolucionària. És necessari avançar amb estancaments i retrocessos inevitables, per un camí infestat d’innumerables obstacles i de l’escòria del passat. Els que s’espanten davant d’aquesta perspectiva faran bé en fer-se a una banda.

¿Com expliquem el fet que el nostre grup, les anàlisis i pronòstics del qual han estat avalats pels esdeveniments, cresca tan lentament? Cal cercar la causa en el curs general de la lluita de classes. La victòria del feixisme arrossega desenes de milions. Els pronòstics polítics són accessibles a milers o desenes de milers que, d’altra banda, pateixen la pressió dels milions. Una tendència revolucionària no pot pretendre victòries espectaculars en un moment en què el proletariat en el seu conjunt pateix les pitjors derrotes. Però això no és justificació per a quedar-se de braços creuats. És precisament en els períodes de reflux revolucionari quan es formen i temperen els quadres que més avant seran cridats a dirigir les masses.

Nous revessos

Els nombrosos intents realitzats fins ara de crear un “segon partit” o una “quarta internacional” han estat producte de l’experiència sectària de grups aïllats i de cercles “desil·lusionats” del bolxevisme; d’ací que el seu fracàs haja estat, en tots els casos, inexorable. El nostre punt de partença no és la “insatisfacció” i “desil·lusió” subjectives sinó la marxa objectiva de la lluita de classes. Totes les circumstàncies del desenvolupament de la lluita de classes exigeixen imperiosament la creació d’una nova organització d’avantguarda, i assenten les premisses necessàries per a fer-ho.

La desintegració de la socialdemocràcia és un procés paral·lel a l’enfonsament de la Comintern. Per profunda que siga la reacció al si del propi proletariat, centenars de milers de treballadors en tot el món, ja han d’estar plantejant-se el problema del curs que seguirà la lluita i d’una nova organització de les forces. Altres centenars de milers se’ls uniran en el futur pròxim. Exigir-los a aquests obrers (un sector dels quals trencà indignat amb la Comintern, mentre que la majoria no en pertanyé ni tan sols en els seus millors anys) que accepte formalment la direcció de la burocràcia stalinista, que és incapaç d’oblidar ni aprendre res, expressa una actitud quixotesca i impedeix la formació de l’avantguarda proletària.

Indubtablement, en les files de les organitzacions stalinistes hi ha comunistes sincers als que la nostra nova orientació provocarà temor i fins i tot indignació. Alguns podrien transformar conjunturalment la simpatia en hostilitat. Però cal guiar-se per criteris de masses, no per consideracions de tipus sentimental i personal.

En un moment en què centenars de mils i milions d’obrers, sobretot en Alemanya, trenquen amb el comunisme, alguns per a caure en el feixisme i la majoria en la indiferència, milers i desenes de milers d’obrers socialdemòcrates, impactats per la mateixa derrota, evolucionen cap a l’esquerra, cap al comunisme. No obstant, ni tan sols cal mencionar la possibilitat que accepten la direcció stalinista, desacreditada sense atenuants.

Fins ara aquestes organitzacions socialistes d’esquerra ens van tirar en cara la nostra negativa a trencar amb la Comintern per a construir partits independents. Aqueixa important diferència fou superada per la marxa del procés. Per això el problema passa del pla formal i organitzatiu al programàtic i polític. El nou partit s’elevarà per damunt del vell només si pel seu programa, la seua estratègia, la seua tàctica i la seua organització, basant-se amb fermesa en les resolucions dels quatre primers congressos de la Comintern, és capaç d’assimilar les terribles lliçons dels darreres deu anys.

Els bolxevics leninistes han de discutir públicament amb les organitzacions socialistes revolucionàries. Proposarem discutir basant-se en els onze punts aprovats per la nostra preconferència (després de modificar el punt sobre “fracció o partit” d’acord amb allò que s’ha expressat en aquestes tesis). Per descomptat, estem disposats a debatre atentament i fraternal qualsevol altra proposta programàtica. Podem demostrar i demostrarem que la inflexibilitat en els principis no té res a veure amb l’esnobisme sectari. Demostrarem que el quid de la política marxista consisteix en atraure els obrers reformistes al camp revolucionari, no en empentar els obrers revolucionaris cap al camp del feixisme.

La formació d’organitzacions revolucionàries fortes, lliures de tota responsabilitat pels crims i errors de les burocràcies centrista i reformista, armades d’un programa marxista i d’una clara perspectiva revolucionària, iniciarà una nova era en el desenvolupament del proletariat mundial. Aquestes organitzacions atrauran als comunistes autèntics que encara no volen trencar amb la burocràcia stalinista i, el que és més important, atrauran davall la seua bandera la jove generació obrera.

L’URSS i el PCUS

L’existència de la Unió Soviètica continua essent, malgrat l’estat avançat de degeneració de l’estat obrer, un fet d’enorme importància revolucionària. La seua caiguda provocaria una etapa de reacció terrible, que tal vegada duraria dècades. La lluita per la defensa, rehabilitació i enfortiment del primer estat obrer està indissolublement lligada a la lluita del proletariat mundial per la revolució socialista.

La dictadura de la burocràcia stalinista fou producte de l’endarreriment de l’URSS (predomini dels camperols) i el retard de la revolució proletària a Occident (la falta de partits proletaris revolucionaris independents). El domini de la burocràcia stalinista provocà, al seu torn, no sols la degeneració de la dictadura del proletariat en la Unió Soviètica sinó també un terrible debilitament de l’avantguarda proletària en tot el món. La contradicció entre el paper progressista de l’estat soviètic i el paper reaccionari de la burocràcia stalinista és una manifestació de la “llei del desenvolupament desigual”. La nostra política revolucionària ha de prendre com a punt de partida aquesta contradicció històrica.

Els que a si mateixos s’anomenen amics de la Unió Soviètica (demòcrates d’esquerra, pacifistes, brandleristes i la resta) repeteixen l’argument dels funcionaris de la Comintern que la lluita contra la burocràcia stalinista, és a dir, la crítica de la seua política errònia, “ajuda la contrarevolució”. Aqueixa posició correspon als lacais polítics de la burocràcia però mai als revolucionaris. Només una política correcta pot defensar, en l’interior i en l’exterior, la Unió Soviètica. Les consideracions de qualsevol altre tipus són secundari o pur xarlatanisme.

El PCUS actual no és un partit sinó un aparell de dominació en mans d’una burocràcia desenfrenada. Dins i fora dels marcs del PCUS s’agrupen els elements dispersos de dos partits, el proletari i el termidorià bonapartista. Per damunt d’ambdós, la burocràcia centrista mena una guerra d’anihilament contra els bolxevics leninistes. Malgrat que de quan en quan xoquen seriosament amb els seus semialiats termidorians, els stalinistes els aplanen el camí aixafant, estrangulant i corrompent el Partit Bolxevic.

Com l’URSS no pot arribar al socialisme sense que es produïsca la revolució proletària a Occident, els bolxevics leninistes russos, comptant únicament amb les seues pròpies forces i sense construir una autèntica internacional proletària, no podran regenerar el Partit Bolxevic ni salvar la dictadura del proletariat.

L’URSS i la Comintern

La defensa de l’URSS davant de l’amenaça d’intervenció militar s’ha convertit en una tasca més urgent que mai. Les seccions oficials de la Comintern són tan impotents en aquest terreny com en tots els altres. La defensa de l’URSS és per a elles una frase ritual, sense cap contingut. Es pretén compensar la insuficiència de la Comintern amb comèdies indignes, com el congrés antibèl·lic d’Amsterdam i el congrés antifeixista de París. La resistència de la Comintern a la intervenció militar dels imperialistes serà fins i tot més insignificant que la seua resistència davant de Hitler. Fomentar il·lusions respecte d’això és dirigir-se a una nova catàstrofe amb els ulls embenats. Per a defensar l’URSS es necessiten organitzacions autènticament revolucionàries, independents de la burocràcia stalinista, ben plantades, que gaudisquen del suport de les masses.

La creació i creixement d’aquestes organitzacions revolucionàries, la seua defensa de la Unió Soviètica, la seua constant disposició a formar un front únic amb els stalinistes contra la intervenció i la contrarevolució: tot açò tindrà una importància enorme per al procés intern de la república dels soviets. Els stalinistes, mentre romanguen al poder, tindran menys possibilitats d’evadir el front únic a mesura que els perills, tant interns com externs, es tornen més urgents i a mesura que l’organització independent de l’avantguarda proletària mundial adquirisca noves forces. La nova relació de forces servirà per a debilitar la dictadura de la burocràcia, enfortir els bolxevics leninistes en l’URSS i obrir-li a la república obrera perspectives molt més favorables.

Només la creació de la internacional marxista, totalment independent de la burocràcia stalinista i oposada políticament a ella, podrà salvar l’URSS de la catàstrofe, lligant el seu destí al de la revolució proletària mundial.

“Liquidacionisme”

Els xerradors burocràtics (i els seus lacais brandleristes) parlen del nostre “liquidacionisme”. Repeteixen insensatament i irresponsable paraules preses del vell lèxic bolxevic. S’anomenava liquidacionisme a una tendència que sota el tsarisme “constitucional” negava la necessitat d’un partit il·legal, perquè tractava de reemplaçar la lluita revolucionària per l’adaptació a la “legalitat” contrarevolucionària. Què tenim nosaltres en comú amb els liquidadors? En aquest sentit és molt més apropiat recordar als ultimatistes (Bogdanov i companyia), que reconeixien la necessitat d’un partit il·legal però la transformaven en un instrument per a elaborar polítiques totalment errònies; aixafada la revolució, plantejaren que la tasca immediata era preparar-se per a una insurrecció armada. Lenin no vacil·là en trencar amb d’ells, encara que hi havia en les seues files més d’un revolucionari com cal. (Els millors elements tornaren després al bolxevisme.)

Són igualment falses les asseveracions dels stalinistes i els seus lacais brandleristes que l’Oposició d’Esquerra està preparant una “conferència d’agost” contra els “bolxevics”. Aquesta és una referència a l’any 1912, quan es produí un dels innumerables intents d’unificar bolxevics i menxevics. (L’autor d’un de tals intents fou Stalin; no a l’agost de 1912, sinó al març de 1917!) Perquè aquesta analogia tinga algun sentit caldria reconèixer, en primer terme, que la burocràcia stalinista és la representant del bolxevisme; en segon lloc, hauríem de plantejar la unificació de la Segona amb la Tercera Internacional. Ningú pot ni tan sol parlar-ne! L’objectiu d’aquesta analogia absurda és ocultar el fet que els oportunistes brandleristes tracten d’obtenir els favors dels centristes stalinistes basant-se en una amnistia mútua, mentre que els bolxevics leninistes plantegen la tasca de construir el partit proletari sobre bases principistes, provades en les més grans batalles, en les victòries i derrotes de l’època imperialista.

La nova sendera

L’objectiu d’aquestes tesis és cridar els camarades a donar volta el full de l’etapa històrica que ja ha culminat i esbossar noves perspectives de treball. Però allò que s’ha avantdit de cap manera determina a priori els primers passos a donar, els canvis tàctics concrets, els ritmes i mètodes del viratge cap al nou rumb. Només quan hàgem aconseguit unanimitat de principis respecte de la nova orientació (i la nostra experiència prèvia m’indueix a pensar que aconseguirem aqueixa unanimitat) posarem en l’ordre del dia els interrogants tàctics concrets aplicables a les circumstàncies imperants en cada país.

En tot cas, allò que estem discutint no és si proclamem la creació de partits nous i una internacional independent sinó que ens preparem per a això. La nova perspectiva significa en primer terme que tot allò que siga “reforma” dels partits oficials i reingrés dels militants de l’Oposició als mateixos ha de rebutjar-se per utòpic i reaccionari. El treball quotidià ha de tornar-se independent, estarà determinat per les nostres pròpies possibilitats i forces i no per criteris “fraccionals” formals. L’Oposició d’Esquerra deixa de pensar i actuar com a “oposició”. Es converteix en una organització independent, que es traça el seu propi camí. No sols construeix les seues pròpies fraccions en els partits socialdemòcrates i stalinistes sinó que realitza el seu treball independent entre els obrers sense partit i desorganitzats. Crea les seues pròpies bases de suport en els sindicats, independentment de la política sindical de la burocràcia stalinista. Participa en les eleccions davall la seua pròpia bandera allí on les circumstàncies ho permeten. En relació a les organitzacions obreres reformistes i centristes (incloent-hi les stalinistes) es guia pels principis generals de la política de front únic, i l’aplicarà sobretot per a defensar l’URSS de la intervenció forana i la contrarevolució intestina.