LA LLUITA CONTRA EL FEIXISME

El proletariat i la revolució

Lev Trotski

1930-1940

THAELMANN I LA “REVOLUCIÓ POPULAR” ¹

Gràcies per la citació sobre la revolució “popular” del discurs de Thaelmann, al que he fet una ullada. No és possible imaginar una forma més ridícula i maliciosament confusa de plantejar el problema! La “revolució popular” com a consigna, fins i tot amb una referència a Lenin! Encara avui, cada número del periòdic del feixista Strasser és polit amb la consigna de la revolució popular com oposada a la consigna marxista de la revolució de classe. Se sobreentén que tota gran revolució és una revolució popular o nacional, en el sentit que uneix al voltant de la classe revolucionària totes les forces virils i creatives de la nació i la reconstrueix entorn d’un nou nucli. Però açò no és una consigna, sinó una descripció sociològica de la revolució que requereix, a més a més, una definició precisa i concreta. Com a consigna és nècia i xerraire, competència mercantil amb els feixistes pagada al preu d’injectar la confusió en la ment dels treballadors.

L’evolució de les consignes de la Komintern és una evolució sorprenent precisament al voltant d’aquesta qüestió. A partir del III Congrés de la Komintern, la consigna de “classe contra classe” esdevingué en l’expressió popular de la política de front únic proletari. Açò era prou correcte: tots els treballadors havien d’ésser agrupats contra la burgesia. Després transformaren açò en l’aliança amb els buròcrates reformistes contra els treballadors (l’experiència de la vaga general anglesa). Més tard saltaren a l’extrem oposat: cap acord amb els reformistes, “classe contra classe”. La mateixa consigna que havia de servir per a apropar els obrers socialdemòcrates als obrers comunistes vingué a significar, en el “tercer període”, la lluita contra els obrers socialdemòcrates com a contra una classe diferent. I ara el nou gir: la revolució popular en compte de la revolució proletària. El feixista Strasser diu que el 95 per cent del poble està interessat en la revolució, que per tant no és una revolució de classe sinó una revolució popular. Thaelmann repeteix a l’uníson. En realitat, l’obrer comunista hauria de dir-li a l’obrer feixista: per descomptat, el 95 per cent de la població, si és que no és el 98 per cent, està explotada pel capital financer. Però aquesta explotació està organitzada de manera jeràrquica: hi ha explotadors, subexplotadors, subsubexplotadors, etc. Únicament gràcies a aquesta jerarquia poden els superexplotadors mantenir subjecta a la majoria de la nació. Perquè la nació siga efectivament capaç de reconstruir-se a si mateixa al voltant d’un nou nucli de classe, haurà d’ésser reconstruïda ideològicament, i açò només podrà assolir-se si el proletariat no es dissol a si mateix en el “poble”, en la “nació”, sinó que, per contra, desenvolupa un programa de la seua revolució proletària i força la petita burgesia a escollir entre dos règims. La consigna de la revolució popular adorm la petita burgesia així com àmplies masses d’obrers, els reconcilia amb l’estructura burgesa jeràrquica del “poble” i retarda el seu alliberament. Però, en les condicions actuals d’Alemanya, la consigna d’una “revolució popular” esborra la frontera ideològica entre el marxisme i el feixisme i reconcilia part dels obrers i la petita burgesia amb la ideologia feixista, permetent-los pensar que no estan obligats a prendre una opció, ja que en ambdós camps es tracta d’una “revolució popular”. Aquests miserables revolucionaris, quan entren en conflicte amb qualsevol enemic, es posen primer que res a pensar com imitar-lo, com disfressar-se a si mateixos amb els seus colors, com guanyar les masses per mitjà d’un truc astut en compte de amb la lluita revolucionària. Una forma vertaderament vergonyosa de plantejar el problema! Si els febles comunistes espanyols feren seua aquesta fórmula, arribarien a la política d’un Guomindang espanyol.