LA LLUITA CONTRA EL FEIXISME

El proletariat i la revolució

Lev Trotski

1930-1940

LA CATÀSTROFE ALEMANYA: LA RESPONSABILITAT DE LA DIRECCIÓ ¹

L’època imperialista, almenys en Europa, ha estat una època de canvis bruscos, en els que la política ha adquirit un caràcter extremadament movedís. En cada canvi, els interessos no han estat una reforma parcial o una altra, sinó el destí del règim. El paper excepcional del partit revolucionari i de la seua direcció està basat en aquest fet. Si en les bones èpoques passades, quan la socialdemocràcia creixia regularment i ininterrompuda, com el capitalisme que l’alimentava, la direcció de Bebel semblava un estat major que tranquil·lament elaborava plans per a una guerra en un futur indeterminat (guerra que, al capdavall, tal vegada no arribaria), en les condicions actuals, el comitè central d’un partit revolucionari sembla el quarter general d’un exèrcit en acció. L’estratègia de l’estudi ha estat reemplaçada per l’estratègia del camp de batalla.

La lluita contra un enemic centralitzat exigeix centralització. Ensinistrats en un esperit d’estricta disciplina, els obrers alemanys assimilaren aquesta idea amb renovat vigor durant la guerra i les convulsions polítiques que la seguiren. Els obrers no estan cecs davant dels defectes de la seua direcció, però cap d’ells, individualment, pot sacsar-se l’aferrador de l’organització. Els obrers en el seu conjunt consideren millor tenir una direcció forta, malgrat que defectuosa, que no caminar en diferents direccions o recórrer a activitats “independents”. Mai abans en la història de la humanitat ha exercit un estat major polític un paper tan important ni ha suportat tanta responsabilitat com en l’època actual.

La derrota sense igual del proletariat alemany és el més important esdeveniment des de la conquista del poder pel proletariat rus. La primera tasca immediatament després de la derrota és analitzar la política de la direcció. Els dirigents amb major responsabilitat (que estan, donem gràcies al cel, sans i estalvis) assenyalen amb emoció els empresonats executors de la seua política a fi de suprimir qualsevol crítica. Només podem rebre semblant argument falsament sentimental amb menyspreu. La nostra solidaritat amb aquells als que Hitler ha empresonat és inatacable, però aquesta solidaritat no s’eixampla fins a acceptar els errors dels dirigents. Les pèrdues sofertes només es justifiquen si les idees dels vençuts avancen. La condició preliminar per a açò és una crítica valenta.

Durant tot un mes, ni un sol òrgan comunista, sense exceptuar-ne Pravda de Moscou, pronuncià ni una paraula sobre la catàstrofe del 5 de març. Tots esperaven escoltar el que diria el Presídium del Comitè Executiu de la Internacional Comunista. Per la seua banda, el Presídium oscil·lava entre dues variants contradictòries: “El Comitè Central alemany ens desencaminà”, i “El Comitè Central alemany seguí una política correcta”. La primera variant fou descartada: la preparació de la catàstrofe s’havia produït als ulls de tot el món, i la controvèrsia amb l’Oposició d’Esquerra que la precedí havia compromès massa visiblement els dirigents de la Internacional Comunista. Per fi, el 7 d’abril, s’anunciava la decisió: “La línia política... del Comitè Central, amb Thaelmann al seu capdavant, fou completament correcta fins a, i durant, el colp d’estat de Hitler.” Només cal lamentar que tots aquells rematats a traïció pels feixistes no aprenguessen d’aquesta consoladora afirmació perquè han mort.

La resolució del Presídium no intenta analitzar la política del Partit Comunista alemany (que podia esperar-se sobretot) sinó que és una altra en la llarga sèrie d’acusacions contra la socialdemocràcia. Ha preferit, se’ns diu, una coalició amb la burgesia a una coalició amb els comunistes; eludí una lluita autèntica contra el feixisme; encadenà la iniciativa de les masses; i, com que tenia en les seues mans la “direcció de les organitzacions obreres de masses”, aconseguí impedir una vaga general. Tot açò és cert. Però no és res de nou. La socialdemocràcia, com el partit de la reforma social, exhaurí el caràcter progressiu de la seua missió a mesura que el capitalisme es transformava en imperialisme. Durant la guerra, la socialdemocràcia funcionà com a instrument directe de l’imperialisme. Després de la guerra, es llogà oficialment com a metge de capçalera del capitalisme. El Partit Comunista s’esforçava en ésser el seu soterrador. ¿De quina banda estava tot el curs del desenvolupament? L’estat caòtic de les relacions internacionals, l’enfonsament de les il·lusions pacifistes, les crisis sense igual que comporta una gran guerra amb la seua seqüela d’epidèmies, tot açò, semblava, revelava el caràcter decadent del capitalisme europeu i la incurabilitat del reformisme.

Llavors, què li passà al Partit Comunista? En realitat, la Internacional Comunista desconeix les seues pròpies seccions, àdhuc quan aqueixa secció ha obtingut uns sis mil milions de vots en les eleccions. Això ja no és una mera avantguarda; és un gran exèrcit independent. ¿Per què, doncs, prengué part en els esdeveniments només com a víctima de la repressió i els progroms? ¿Per què, en el moment decisiu demostrà estar tenallat per la paràlisi? Hi ha circumstàncies en què hom no pot fugir sense presentar batalla. Una derrota pot ésser resultat de la superioritat de les forces enemigues; després de la derrota, hom es pot recuperar. El lliurament passiu de totes les posicions decisives revela una incapacitat orgànica per a lluitar que no quedarà impune.

El Presídium ens diu que la política del Partit Comunista fou correcta “abans al igual que durant el colp d’estat”. Una política correcta, no obstant, comença amb una apreciació correcta de la situació. No obstant, durant els darrers quatre anys, de fet fins al 5 de març de 1933, escoltàvem diàriament que un poderós front antifeixista estava creixent ininterrompudament en Alemanya, que el nacionalsocialisme estava retrocedint i desintegrant-se, i que tota la situació estava sota l’ègida de l’ofensiva revolucionària. ¿Com podia haver estat correcta una política, quan tota l’anàlisi en què s’hi basava fou tombada com un castell de naips?

El Presídium justifica la retirada passiva pel fet que el Partit Comunista “en no tenir el suport de la majoria de la classe obrera”, no podia comprometre’s en una batalla decisiva sense cometre un crim. No obstant, la mateixa resolució considera la crida del 20 de juliol a una vaga general política com mereixedora d’un elogi especial, encara que per raons desconegudes omet mencionar una crida idèntica del 5 de març. No és la vaga general una “lluita defensiva”? Les dues crides a la vaga corresponen íntegrament a les obligacions de “paper dirigent” en el “front únic antifeixista” davall les condicions de l’“ofensiva revolucionària”. Malauradament, les crides a la vaga cauen en orelles sordes; ningú sortí ni en respongué. Però si, entre la interpretació oficial dels esdeveniments i les crides a la vaga, d’una banda, i els fets i realitats, per l’altra, se suscita una tan atroç contradicció, és difícil entendre en què pot distingir-se una política correcta d’una funesta. En tot cas, el Presídium ha oblidat explicar què fou correcte, si les dues crides a la vaga o la indiferència dels obrers davant d’elles.

¿Però tal vegada la divisió en les files del proletariat fou la causa de la derrota? Semblant explicació està especialment ideada per a esperits peresosos. La unitat del proletariat, com a consigna universal, és un mite. El proletariat no és homogeni. La divisió comença amb el despertar polític del proletariat, i constitueix la mecànica del seu desenvolupament. Únicament sota condicions d’una crisi social madura, quan s’enfronta amb la presa del poder com a tasca immediata, pot l’avantguarda del proletariat, proveïda amb una política correcta, agrupar al seu voltant la immensa majoria de la seua classe. Però l’ascens fins aquesta cima revolucionària es realitza sobre els passos de successives escissions.

No fou Lenin qui inventà la política del front únic; igual que la divisió dins del proletariat, és imposada per la dialèctica de la lluita de classes. Cap èxit seria possible sense acords temporals, amb l’objectiu de realitzar tasques immediates, entre diversos sectors, organitzacions i grups del proletariat. Vagues, sindicats, periòdics, eleccions parlamentàries, manifestacions dels carrers, exigeixen que la divisió siga superada de tant en tant, a mesura que sorgeix la necessitat; és a dir, exigeixen un front únic ad hoc, àdhuc que no sempre prenga aquesta forma. En les primeres fases d’un moviment, la unitat sorgeix episòdicament i espontània de la base, però quan les masses estan acostumades a lluitar per mitjà de les seues organitzacions, la unitat també ha d’establir-se per dalt. Sota les condicions existents als països capitalistes avançats, la consigna de “només per la base” és un cras anacronisme, encoratjat pels records de les primeres fases del moviment revolucionari, especialment en la Rússia tsarista.

A un cert nivell, la lluita per la unitat d’acció esdevé d’un fet elemental en un deure tàctic. La simple fórmula del front únic no resol res. No sols els comunistes recorren a la unitat, sinó també els reformistes i fins i tot els feixistes. L’aplicació tàctica del front únic està subordinada, en cada període donat, a un determinada concepció estratègica. En preparar la unificació revolucionària dels obrers, sense i contra el reformisme, és necessària una llarga, perseverant i pacient experiència en aplicar el front únic amb els reformistes; sempre, per descomptat, des del punt de vista de l’objectiu revolucionari final. És precisament en aquest terreny on Lenin ens proporcionà exemples incomparables.

La concepció estratègica de la Internacional Comunista ha estat errònia des del principi fins a la fi. El punt de partida del Partit Comunista alemany era que, entre la socialdemocràcia i el feixisme, no hi havia més que una mera divisió del treball; que els seus interessos eren semblants, si no idèntics. En compte d’ajudar a gravar la desavinença entre el principal adversari polític del comunisme i el seu enemic mortal (per al que hauria bastat proclamar la veritat en veu alta, en compte d’infringir-la), la Internacional Comunista es convencé que els reformistes i els feixistes eren bessons; pronosticà la seua conciliació, enutjà i rebutjà els obrers socialdemòcrates, i consolidà els seus dirigents reformistes. Encara pitjor: en tots els casos en què, malgrat els obstacles interposats per la direcció, es crearen comitès unitaris locals per a la defensa obrera, la burocràcia obligà els seus representants a retirar-se davall l’amenaça d’expulsió. Només desplegà fermesa i perseverança en sabotejar el front únic, tant des de dalt com des de baix. Tot açò ho féu, sense el menor dubte, amb la millor de les intencions.

Cap política del partit comunista podia, per descomptat, haver transformat la socialdemocràcia en un partit de la revolució. Però tampoc era aqueix l’objectiu. Calia explotar fins al límit la contradicció entre reformisme i feixisme, a fi d’afeblir el feixisme, debilitant alhora el reformisme en exposar davant dels obrers la incapacitat de la direcció socialdemòcrata. Aquestes dues tasques es fonien, naturalment, en una. La política de la burocràcia de la Komintern menà al resultat oposat: la capitulació dels reformistes serví els interessos del feixisme, i no del comunisme; els obrers socialdemòcrates romangueren amb els seus dirigents; els obrers comunistes perderen la fe en si mateixos i en la seua direcció.

Les masses volien lluitar, però els seus dirigents els impediren obstinadament fer-ho. La tensió, el descontentament i finalment la desorientació rebentà el proletariat des de dins. És perillós conservar massa temps al foc el metall fos; encara més perillós és mantenir la societat massa temps en un estat de crisi revolucionària. La petita burgesia es girà, en la seua aclaparadora majoria, cap al nacionalsocialisme només perquè el proletariat, paralitzat des de dalt, es mostrà impotent per a portar-la per un camí diferent. L’absència de resistència per part dels obrers alçà l’autoconfiança del feixisme i disminuí el temor de la gran burgesia, confrontada al risc d’una guerra civil. La desmoralització inevitable del destacament comunista, cada vegada més aïllat del proletariat, féu impossible fins i tot una resistència parcial. Així, la processó triomfal de Hitler sobre els ossos de les organitzacions proletàries estava assegurada.

La concepció estratègica errònia de la Internacional Comunista xocà a cada pas amb la realitat, portant amb això a un curs incomprensible i inexplicable de zig-zags. El principi fonamental de la Internacional Comunista era: no pot permetre’s un front únic amb els dirigents reformistes! Després, en el moment més crític, el Comitè Central del Partit Comunista alemany, sense explicació ni preparació, cridava els dirigents de la socialdemocràcia, proposant el front únic com un ultimàtum: ara o mai! Tant dirigents com obrers en el camp reformista interpretaren aquest pas no com a producte de la por, sinó, per contra, com una trampa diabòlica. Després del fracàs inevitable d’un intent de compromís, la Internacional Comunista ordenà que s’oblidés la crida i la idea mateixa de front únic fou proclamada, una vegada mes, contrarevolucionària. Semblant insult a la consciència política de les masses no podia passar impunement. Sí fins el 5 de març es podia imaginar encara, amb certa dificultat, que la Internacional Comunista, en el seu temor de l’enemic, exhortaria possiblement la socialdemocràcia, en l’últim moment, sota el garrot de l’enemic, després, la crida del Presídium del 5 de març, proposant una acció comuna als partits socialdemòcrates de tot el món, independentment de les condicions internes de cada país, impossibilità fins i tot aquesta explicació. En aquesta proposta de front únic, sorprenent i a escala mundial, quan Alemanya es revelava per les flames del foc del Reichstag, ja no hi havia ni una paraula sobre el socialfeixisme. La Internacional Comunista estava fins i tot preparada (és difícil creure-ho, però està imprès negre sobre blanc!) a detenir la crítica a la socialdemocràcia durant tot el període de la lluita comuna.

Les onades d’aquesta capitulació esglaiada davant del reformisme a penes havien tingut temps per a calmar-se quan Wels jurava fidelitat a Hitler i Leipart oferia al feixisme la seua col·laboració i el seu suport. “Els comunistes”, declarà immediatament el Presídium de la Internacional Comunista, “tenien raó en anomenar els socialdemòcrates socialfeixistes”. Aquesta gent sempre tenen raó. Llavors, per què abandonaren la teoria del socialfeixisme pocs dies abans de la seua inequívoca confirmació? Afortunadament, ningú s’atreveix a fer preguntes enutjoses als dirigents. Però les desgràcies no s’acaben ací: la burocràcia pensa massa lentament i no pot conservar el pas del ritme actual dels esdeveniments. A penes havia caigut el Presídium en la famosa revelació: “El feixisme i la socialdemocràcia són bessons”, quan Hitler portava a terme la destrucció total dels Sindicats Lliures i, al mateix temps, arrestava Leipart i companyia. Les relacions entre els germans bessons no eren completament fraternals.

En compte de prendre al reformisme com una realitat històrica, amb els seus interessos i les seues contradiccions, amb totes les seues oscil·lacions a dreta i esquerra, la burocràcia opera amb models mecànics. La promptitud de Leipart per a arrossegar-se quatre hores després de la derrota, es presenta com un argument contra el front únic abans de la derrota amb l’objectiu d’evitar-la. Com si la política de realitzar acords de lluita amb els reformistes estigués basada en el valor dels dirigents reformistes i no en la incompatibilitat dels òrgans de la democràcia proletària i les bandes feixistes.

A l’agost de 1932, quan Alemanya encara estava governada pel “general social” Schleicher, el qual hom suposà que garantiria la unió de Hitler i Wels, anunciada per la Internacional Comunista, escriguí: “Tots els indicis apunten a la ruptura del triangle Wels-Schleicher-Hitler fins i tot abans que prenga forma.”

“Però tal vegada serà substituït per una combinació Hitler-Wels?... Suposem que la socialdemocràcia volgués, sense témer els seus propis obrers, vendre la seua tolerància envers Hitler. Però Hitler no necessita aquesta mercaderia: no necessita la tolerància, sinó la destrucció de la socialdemocràcia. El govern Hitler només pot realitzar la seua tasca trencant la resistència del proletariat i eliminant tots els òrgans possibles de la seua resistència. Aquí rau el paper històric del feixisme.”

Que els reformistes, després de la derrota, haurien estat feliços si Hitler els hagués permés vegetar legalment fins que tornaren temps millors, no pot dubtar-se. Però malauradament per a ells, Hitler (l’experiència italiana no ha estat en va per a ell) comprèn que les organitzacions obreres, àdhuc si els seus dirigents accepten un boç, esdevindrien inevitablement un perill amenaçador a la primera crisi política.

El doctor Ley, caporal del “front obrer” actual, ha determinat, amb molta més lògica que el Presídium de la Internacional Comunista, la relació entre els anomenats bessons. “El marxisme es fa el mort”, deia el 2 de maig, “per a aixecar-se novament a l’oportunitat més favorable... L’astut rabosot no ens enganyarà! És millor donar-li el colp final que tolerar-lo fins que es recupere. Els Leipart i Grassmann poden fingir qualsevol classe de lleialtats a Hitler, però és millor tenir-los sota clau. Per això estem arrancant de les mans de la canalla marxista la seua ferramenta principal [els sindicats] i d’aquesta manera els estem privant de l’última possibilitat que s’armen una altra vegada.” Si la burocràcia de la Internacional Comunista no fóra tan infal·lible i si escoltés la crítica, no hauria comés errors addicionals entre el 22 de març, quan Leipart jurà fidelitat a Hitler, i el 2 de maig, quan Hitler, malgrat el jurament, l’arrestà.

Essencialment, la teoria del “socialfeixisme” hauria estat refutada encara que els feixistes no haguessen realitzat un treball tan complet ficant-se a la força en els sindicats. Fins i tot si Hitler hagués considerat necessari, com resultat de la relació de forces, deixar Leipart temporalment i nominal al capdavant dels sindicats, l’acord no hauria eliminat la incompatibilitat dels interessos fonamentals. Tot i que tolerats pel feixisme, els reformistes recordarien les olles de la democràcia de Weimar, i això només els faria enemics solapats. ¿Com pot hom deixar de veure que els interessos de la socialdemocràcia i del feixisme són incompatibles quan fins i tot l’existència independent de la  Stahlhelm és impossible en el Tercer Reich? Mussolini tolerà la socialdemocràcia i fins i tot el Partit Comunista durant algun temps només per a destruir-los després amb major crueltat. El vot dels diputats socialdemòcrates en el Reichstag a favor de la política exterior de Hitler, en cobrir aquest partit amb una nova taca, no millorarà ni un àpex el seu destí.

Com una de les principals causes de la victòria del feixisme, els desafortunats dirigents es remeten (en secret, per descomptat) al “geni” de Hitler, el qual ho preveié tot i no descuidà res. Seria estèril ara sotmetre la política feixista a una crítica retrospectiva. Només és necessari recordar que Hitler, durant l’estiu de l’any passat, deixà que se li escapés el nivell màxim de la marea feixista. Però fins i tot la crassa pèrdua de ritme (un error colossal) no tingué resultats fatals. L’incendi del Reichstag per Goering, encara que aquest acte fou toscament realitzat, produí, no obstant, el resultat necessari. El mateix cal dir de la política feixista en el seu conjunt, ja que menà a la victòria. No es pot negar, malauradament, la superioritat de la direcció feixista sobre la proletària. Però és només per una modèstia indecent que els derrotats dirigents serven silenci sobre la seua part en la victòria de  Hitler. Hi ha el joc de dames i també el dels perdedors. El joc practicat en Alemanya té aquest tret singular, que Hitler jugava a les dames i els seus adversaris jugaven a perdre. Respecte al geni polític, Hitler no el necessitava. L’estratègia del seu enemic el compensà àmpliament per tot el que li mancava a la seua pròpia estratègia.