LA LLUITA CONTRA EL FEIXISME

El proletariat i la revolució

Lev Trotski

1930-1940

LA TRAGÈDIA DEL PROLETARIAT ALEMANY: ELS OBRERS ALEMANYS S’AIXECARAN DE NOU, EL STALINISME MAI! ¹

El proletariat més poderós d’Europa, pel seu lloc en la producció, el seu pes social i la força de les seues organitzacions, no ha ofert cap resistència des de l’arribada de Hitler al poder i els seus violents atacs contra les organitzacions obreres. Aquest és el fet del que cal partir en els càlculs estratègics posteriors.

Seria evidentment estúpid creure que la futura evolució d’Alemanya seguirà el camí italià; que Hitler enfortirà la seua dominació pas a pas, sense resistència seria; que el feixisme alemany fruirà llargs anys de dominació. No, el destí ulterior del nacionalsocialisme haurà de deduir-se d’una anàlisi de les condicions alemanyes i internacionals, i no d’analogies purament històriques. Però açò és ja patent: si des de setembre de 1930 en avant hem reclamat a la Internacional Comunista una política a curt termini en Alemanya, ara cal desenvolupar una política a llarg termini. Abans que siguen possibles batalles decisives, l’avantguarda proletària haurà de reorientar-se; és a dir, haurà de comprendre què ha ocorregut, determinar la responsabilitat de la gran derrota històrica, traçar el nou camí i així reconquistar la confiança en si mateixa.

El paper criminal de la socialdemocràcia no necessita cap comentari: la Comintern fou creada fa catorze anys precisament per a arrencar al proletariat de la influència desmoralitzadora de la socialdemocràcia. Si fins ara no ho ha assolit, si el proletariat es trobava impotent, desarmat i paralitzat en el moment de la seua major prova històrica, la culpa directa i immediata recau sobre la direcció de la Comintern postleninista. Aqueixa és la primera conclusió que cal extraure’n immediatament.

Davall els colps traïdorencs de la burocràcia stalinista, l’Oposició d’Esquerra mantingué la seua fidelitat al partit oficial fins a la fi. Els bolxevics-leninistes comparteixen ara el destí de totes les altres organitzacions comunistes: els militants dels nostres quadres són arrestats, les nostres publicacions, prohibides, la nostra literatura, confiscada. Hitler fins i tot s’ha afanyat en suspendre el Butlletí de l’Oposició que apareixia en llengua russa. Però si, junt amb tota l’avantguarda proletària, els bolxevics-leninistes pateixen les conseqüències de la primera victòria seria del feixisme, no poden ni toleraran ni una ombra de la responsabilitat de la política oficial de la Comintern.

Des de 1923, és a dir, des del començament de la lluita contra l’Oposició d’Esquerra, la direcció stalinista, encara que indirectament, ajudà la socialdemocràcia amb tota la seua força a desendegar embriagar i afeblir el proletariat alemany: frenà i destruí als obrers quan les condicions dictaven una ardida ofensiva revolucionària; proclamà la proximitat de la situació revolucionària quan ja havia passat; establí acords amb fraseólegs i xarlatans petitburgesos; caminà impotentment al darrere de la socialdemocràcia amb el pretext de la política del front únic; proclamà el “tercer període” i la lluita per conquistar els carrers sota condicions de reflux polític i de debilitat del Partit Comunista; substituí la lluita seria per salts, aventures i desfilades; aïllà els comunistes dels sindicats de masses; identificà la socialdemocràcia amb el feixisme i refusà el front únic amb les organitzacions obreres de masses enfront de les bandes agressives dels nacionalsocialistes; sabotejà la més petita iniciativa a favor del front únic per a la defensa local, alhora que enganyava sistemàticament els obrers sobre la vertadera relació de forces, deformà els fets, féu passar els amics com a enemics i els enemics com a amics i estrenyé cada vegada amb més força el nus escorredor al coll del partit, no permetent-li respirar lliurement, parlar, ni pensar.

En la vasta literatura dedicada a la qüestió del feixisme, basta referir-se al discurs de Thaelmann, dirigent oficial del Partit Comunista alemany, qui, en el ple del Comitè Executiu de la Internacional Comunista a l’abril de 1931, denunciava els “pessimistes”, és a dir, els que sabien preveure, en els termes següents: “No hem deixat que el pànic ens destrosse... Hem provat serenament i ferma que el 14 de setembre ha estat, en cert sentit, el millor dia de Hitler, i que després no en vindran de millors, sinó de pitjors. Aquesta valoració que férem sobre aquest partit està confirmada pels esdeveniments... En l’actualitat, els feixistes no tenen cap raó per a riure.” En referir-se a la creació de grups de defensa per la socialdemocràcia, Thaelmann demostrava en el mateix discurs que aqueixos grups no es diferenciaven en cap aspecte de les tropes de xoc dels nacionalsocialistes, i que ambdós es preparaven igualment per a exterminar el comunisme.

Ara, Thaelmann està sota arrest. Enfront de la reacció triomfant, els bolxevics-leninistes estan en les mateixes files que Thaelmann. Però la política de Thaelmann és la política de Stalin, és a dir, la política oficial de la Comintern. És aquesta política precisament la causa de la completa desmoralització del partit en el moment de perill, quan els dirigents perden el cap, quan els membres del partit, sense hàbit de pensar, es prostren, quan les posicions històriques fonamentals es lliuren sense lluita. Una teoria política incorrecta porta en si mateixa el seu propi càstig. La força i obstinació de l’aparell només augmenta les dimensions de la catàstrofe.

Després de lliurar a l’enemic tot el que podia ésser lliurat en tan curt espai de temps, els stalinistes intenten rectificar el passat per mitjà d’actes convulsius, que només il·luminen més clarament tota la cadena de crims que han comés. Ara que la premsa del Partit Comunista ha estat suprimida, ara que l’aparell està destrossat, ara que la insígnia sagnant del feixisme oneja impunement sobre la casa de Karl Liebknecht, el Comitè Executiu de la Comintern comença a prendre el camí del front únic no sols per baix, sinó també per dalt. El nou zig-zag, més agut que tots els que l’han precedit, no s’ha efectuat, no obstant, per impuls del CE de la IC; la burocràcia stalinista ha abandonat la iniciativa a la Segona Internacional. Aquesta ha aconseguit apoderar-se de la ferramenta del front únic, a la que ha temut mortalment fins ara. En la mesura que és possible parlar d’avantatges polítics en les condicions d’una retirada al mig del pànic, aquells es troben exclusivament de banda del reformisme. Obligada a respondre a una pregunta directa, la burocràcia stalinista tria el pitjor camí: no rebutja un entente de les dues internacionals, però tampoc l’accepta; juga a l’amagatall. Ha arribat a tal falta d’autoconfiança, a tal degradació, que ja no s’atreveix a mostrar-se davant del proletariat mundial cara a cara amb els dirigents de la Segona Internacional, els estigmatitzats agents de la burgesia, els electors de Hindenburg, que assenyalà el camí del feixisme.

En un crida extraordinària del CE de la IC, del 5 de març, “Als obrers de tots els països” els stalinistes no hi diuen ni una paraula sobre el socialfeixisme com el principal enemic. Ja no parlen del gran descobriment del seu dirigent: “La socialdemocràcia i el feixisme no són antípodes, sinó bessons.” Ja no insisteixen en dir que la lluita contra el feixisme exigeix, com quelcom preliminar, la derrota de la socialdemocràcia. No diuen ni una paraula sobre la inadmissibilitat del front únic per dalt. Al contrari, enumeren curosament els casos passats en què la burocràcia stalinista, de manera inesperada per als obrers i per a si mateixa, es veié obligada a improvisar propostes per al front únic a les cimes reformistes. Així actuen les teories artificials, errònies i xarlatanesques basades en la fúria de la tempestat històrica.

“Tenint en compte les peculiaritats de cada país” i la impossibilitat, que segons sembla se’n deriva, d’organitzar el front únic a escala internacional (la lluita contra l’“excepcionalisme”, és a dir, la teoria dels membres de l’ala dreta sobre les peculiaritats nacionals, s’oblida de sobte), la burocràcia stalinista aconsella als partits comunistes nacionals que dirigisquen propostes per a un front únic als “comitès centrals dels partits socialdemòcrates”. Només ahir açò era proclamat com una capitulació davant del socialfeixisme! D’aquesta manera, totes les grans lliçons del stalinisme durant els darrers quatre anys volen per de sota la taula a la cistella dels papers. D’aquesta manera, tot un sistema polític es redueix a pols.

L’assumpte no s’acaba ací: havent acabat d’afirmar la impossibilitat de crear les condicions per a un front únic en l’arena internacional, el CE de la IC ho oblida immediatament i, vint línies més avall, formula les condicions sota les quals el front únic és admissible i acceptable en tots els països, malgrat la diferència de condicions nacionals. La retirada davant el feixisme va seguida per una retirada aterrida dels manaments teòrics del stalinisme. Molles i trossos d’idees i principis són llençats pel camí com a llast.

Les condicions per al front únic avançades per la Comintern per a tots els països (comitès d’acció contra el feixisme, manifestacions i vagues contra les reduccions salarials) no presenten res de nou. Al contrari, són la reproducció esquematitzada i burocratitzada de les consignes que l’Oposició d’Esquerra formulà força més clarament i concreta fa dos anys i mig, a causa de fer-ho fou inclosa en el camp del socialfeixisme. El front únic sobre tal base podia haver produït resultats decisius en Alemanya; però per a això, havia d’haver-se portat a terme a temps. El temps és un factor important en política.

Quin és ara, doncs, el valor pràctic de les propostes del CE de la IC? Per a Alemanya, mínim. La política del front únic suposa un “front”, és a dir, posicions estabilitzades i una direcció centralitzada. L’Oposició d’Esquerra avançà en el passat les condicions per al front únic, com a condicions per a una defensa activa, amb la perspectiva de passar a l’ofensiva. Ara, el proletariat alemany s’ha vist reduït a un estat de retirada desordenada, sense ni tan sols batalles de reraguarda. En aquesta situació, les unions voluntàries dels obrers comunistes i socialdemòcrates poden ésser i seran realitzades per a diverses tasques episòdiques, però la construcció sistemàtica del front únic s’ha ajornat inevitablement per a un futur indeterminat. No ha d’haver il·lusions sobre aquesta qüestió.

Fa gairebé divuit mesos, escrivíem que la clau de la situació estava en mans del Partit Comunista alemany. La burocràcia ha deixat esmunyir-se ara aquesta clau de les seues mans. Grans esdeveniments, exteriors a la voluntat del partit, seran necessaris per a donar la possibilitat als obrers de detenir-se breument, enfortir-se, recompondre les seues files i passar a una defensa activa. No tenim cap forma de saber amb precisió quan ocorrerà. Potser molt més ràpid del que espera la contrarevolució triomfant. Però en tot cas, no seran els autors del manifest del CE els que dirigiran la política del front únic en Alemanya.

Si la posició central ha estat lliurada, cal enfortir els accessos; cal preparar les bases per a un futur assalt des de tots els flancs. En Alemanya, aquesta preparació implica la dilucidació crítica del passat, que mantinga la moral dels combatents d’avantguarda, els reagrupe, i que organitze els combats de reraguarda per onsevulla que siga possible, anticipant-se al moment en què diversos grups de combat s’ajunten en un gran exèrcit. Aquesta preparació implica, al mateix temps, la defensa de les posicions proletàries als països estretament relacionats amb Alemanya, o situats a prop: en Àustria, Txecoslovàquia, Polònia, els països Bàltics, Escandinàvia, Bèlgica, Holanda, França i Suïssa. L’Alemanya feixista ha d’ésser envoltada per un poderós cercle de fortificacions proletàries. Sense parar ni un instant en els esforços per a detenir la retirada desordenada dels obrers alemanys, és necessari crear posicions proletàries fortificades al voltant de les fronteres d’Alemanya per a la lluita contra el feixisme.

En primer lloc ve Àustria, que està amenaçada immediatament pel cataclisme feixista. Pot dir-se amb confiança que si el proletariat austríac prengués el poder ara i transformés el seu país en un camp de batalla revolucionari, Àustria es convertiria per a la revolució del proletariat alemany en el que el Piemont fou per a la revolució de la burgesia italiana. Hom no pot predir fins on avançarà per aquest camí el proletariat austríac, empentat cap avant pels esdeveniments però paralitzat per la burocràcia reformista. La tasca del comunisme és coadjuvar els esdeveniments, superant l’austromarxisme. La política del front únic és un dels mitjans. Les condicions que el manifest del CE de la IC assumeix tan tardanament de l’Oposició d’Esquerra, serven, d’aquesta manera, tota la seua força.

No obstant, la política del front únic no sols conté avantatges, sinó també perills. Dóna origen amb facilitat a combinacions entre els dirigents a esquenes de les masses, a una adaptació passiva respecte a l’aliat, a vacil·lacions oportunistes. Només és possible conjurar aquests perills si hi ha dues garanties explícites: el manteniment de la plena llibertat de critica a l’aliat i el restabliment de la plena llibertat de crítica en les files del propi partit. El rebuig de criticar els aliats mena directament i immediata a la capitulació davant del reformisme. La política del front únic, en absència de democràcia partidària, és a dir, sense control de l’aparell pel partit, deixa les mans lliures als dirigents per a experiments oportunistes, complement inevitable dels experiments aventuristes.

¿Com ha actuat en aquest cas el CE de la IC? Dotzenes de vegades, l’Oposició d’Esquerra predigué que, sota els colps dels esdeveniments, els stalinistes es veurien obligats a repudiar el seu ultraesquerranisme i que, situant-se en el camí del front únic, començarien a cometre totes les traïcions oportunistes que ens atribuïen ahir mateixa. En aquesta ocasió, també, la predicció s’ha complit literalment.

En efectuar un gir vertiginós cap a la posició del front únic, el CE de la IC conculca les úniques garanties fonamentals que poden assegurar un contingut revolucionari a la política del front únic. Els stalinistes prenen en consideració i accepten les exigències hipocritodiplomàtiques dels reformistes sobre l’anomenada no agressió. Trencant amb totes les tradicions del marxisme i del bolxevisme, recomanen als partits comunistes, en el cas que es realitze un front únic, que “abandonen tots els atacs contra les organitzacions socialdemòcrates durant l’acció comuna”. Això és justament el que diu. “Abandonar tots els atacs (!) a la socialdemocràcia” (ignominiosa formulació!) significa abandonar la llibertat de crítica política, és a dir, una funció bàsica del partit revolucionari.

La capitulació és exigida no per la necessitat pràctica, sinó per un estat d’esperit atacat de pànic. Els reformistes arriben i arribaran a un acord en la mesura que la pressió dels esdeveniments i la pressió de les masses els hi obligue. L’exigència de “no agressió” és xantatge, és a dir, un intent dels dirigents reformistes d’arrancar un avantatge auxiliar. Sotmetre’s a xantatge significa aixecar el front únic sobre bases corrompudes i atorgar als negociants reformistes la possibilitat de rebentar-lo amb qualsevol pretext arbitrari.

La crítica en general, molt més sota les condicions d’un front únic, ha de correspondre, naturalment, a les relacions reals, i ha d’observar les necessàries proporcions. Els absurds sobre el “socialfeixisme” han d’ésser rebutjats. Això no és una concessió a la socialdemocràcia, sinó al marxisme. No és per la traïció de 1918, sinó per la seua perniciosa tasca en 1933, que cal criticar l’aliat. Però la crítica, com la vida política mateixa, de la que aquella n’és eco, no pot detenir-se ni tan sols per un instant. Si les revelacions dels comunistes responen a la realitat, serveixen per als fins del front únic, empenten avant l’aliat temporal i, el que és més important, donen una educació revolucionària a tot el proletariat. Abandonar aquest deure fonamental és la primera etapa en aqueixa política ignominiosa i criminal que Stalin imposà als comunistes xinesos respecte al Kuomintang.

Les coses no estan millor respecte a la segona garantia. Havent renunciat a criticar la socialdemocràcia, l’aparell stalinista no pensa tan sols en concedir el dret de crítica als membres del seu propi partit. El viratge mateix es realitza, com és usual, per mitjà d’una revelació burocràtica. Ni un congrés nacional, cap congrés internacional, ni tan sols un ple del CE de la IC; cap preparació en la premsa del partit, cap anàlisi de la política del passat. I no hi ha res de sorprenent. Des del principi de la discussió en el partit, qualsevol obrer que pense preguntaria als funcionaris: ¿per què els bolxevics-leninistes han estat expulsats de totes les seccions i per què són sotmesos, en la Unió Soviètica, a arrestos, deportació i escamots d’afusellament? ¿És únicament perquè ells aprofundeixen més i van més lluny? La burocràcia stalinista no pot tolerar semblant conclusió. És capaç de qualsevol salt o gambirot, però presentar-se honestament davant dels obrers, cara a cara amb els bolxevics-leninistes, això és quelcom que no pot ni s’atreveix a fer. Així, en la lluita per l’autoconservació, l’aparell stalinista infecta el seu nou viratge, i així es fa sospitós per endavant als ulls no sols dels obrers socialdemòcrates, sinó també dels comunistes.

La publicació del manifest del CE de la IC va acompanyada encara d’una altra circumstància, externa a la qüestió que estem examinant, però que fa una llum enlluernadora sobre la posició actual de la Comintern i sobre l’actitud dels grups stalinistes dirigents envers ella. En Pravda del 6 de març, el manifest no és publicat com una crida directa i oberta del CE de la IC, situat a Moscou (com sempre fou el cas), sinó com la traducció d’un document de l’Humanité, transmès des de París per l’agència telegràfica TASS. Quina estratagema tan estúpida i humiliant! Després de tots els èxits, després de la realització del primer pla quinquennal, després de la “desaparició de les classes”, després de l’“entrada en el socialisme”, la burocràcia stalinista ja no gosa publicar en el seu propi nom el manifest del Comitè Executiu de la Internacional Comunista. Aqueixa és la seua vertadera relació amb la Comintern; heus aquí com de confiada està en l’arena internacional.

El manifest no és la mera resposta a la iniciativa de la Segona Internacional. Per mitjà d’organitzacions titelles (les oposicions sindicals revolucionàries (RGO) d’Alemanya i Polònia, l’Aliança Antifeixista i l’anomenada Conferència General del Treball Italiana), la Comintern convoca per al mes d’abril un “congrés obrer antifeixista paneuropeu”. La llista dels invitats, com és natural, és vasta i confusa: fàbriques (diuen “fàbriques”, tanmateix que, gràcies als esforços de Stalin-Lozovski, els comunistes han estat expulsats de gairebé totes les fàbriques del món), organitzacions obreres locals, revolucionàries, reformistes, catòliques, pertanyents a un partit o no, esportives, antifeixistes i camperoles. I encara més: “També desitgem invitar tots aquells individus que lluiten realment (!) per la causa dels obrers.” Havent compromès durant molt de temps la causa de les masses, els estrategs criden als “individus”, a aquells ermitans que no han trobat lloc entre les masses però que, així i tot, “lluiten realment per la causa dels obrers”. Barbusse i el general Schoenaich es mobilitzaran una vegada més per a salvar Europa de Hitler.

Ací tenim el llibret confeccionat per a una d’aqueixes representacions xarlatanesques amb què els stalinistes s’han acostumat a ocultar la seua impotència. ¿Què ha fet el bloc d’Amsterdam de centristes i pacifistes en la lluita contra l’agressió dels bandits japonesos en Xina? Res. A banda del respecte a la “neutralitat” stalinista, els pacifistes no han publicat ni tan sols un manifest de protesta. Ara està preparant-se una nova edició del congrés d’Amsterdam, no contra la guerra, sinó contra el feixisme.¿ Què farà el bloc antifeixista de “fàbriques” buides i “individus” impotents? Res. Publicarà un manifest buit si, en realitat, aquesta vegada les coses van tan lluny com perquè se celebre el congrés.

La inclinació cap als individus té dues cares: l’oportunista i l’aventurista. Els socialistes revolucionaris russos, en els vells temps, tendien la mà dreta als liberals i, en l’esquerra, sostenien una bomba. L’experiència dels darrers deu anys demostra que després de cada gran derrota provocada, o almenys agreujada, per la política de la Comintern, la burocràcia stalinista intenta invariablement salvar la seua reputació amb ajuda d’alguna aventura grandiosa (Estònia, Bulgària, Cantó). Hi ha aquest perill també ara? En tot cas, considerem necessari elevar la veu d’alerta. Les aventures que pretenen substituir l’acció de les masses paralitzades les desorganitzen encara més i agreugen la catàstrofe.

Les condicions de l’actual situació mundial, el mateix que les de cada país en particular, són tan fatals per a la socialdemocràcia com favorables per al partit revolucionari. Però la burocràcia stalinista ha aconseguit convertir la crisi del capitalisme i del reformisme en crisi del comunisme. Aqueix és el resultat final de deu anys de direcció incontrolada dels epígons.

Es trobaran hipòcrites que diguen: l’oposició critica un partit que ha caigut a mans del botxí. Els canalles afegiran: l’oposició ajuda el botxí. Combinant un sentimentalisme hipòcrita amb una perfídia enverinada, els stalinistes faran tot allò de possible per tal d’ocultar al Comitè Central darrere de l’aparell, l’aparell darrere del partit, per a eliminar la qüestió de la responsabilitat per la catàstrofe, per l’estratègia errònia, pel règim desastrós, per la direcció criminal: això és ajudar els botxins d’avui i de demà.

La política de la burocràcia stalinista en Xina no fou menys desastrosa del que ho és ara en Alemanya. Però allí, les coses es desenrotllaren a esquenes del proletariat mundial, sota condicions que li eren incomprensibles. La veu crítica de l’oposició difícilment arribà més enllà de la Unió Soviètica, als obrers dels altres països. L’aparell stalinista sortí quasi impunement de l’experiència xinesa. En Alemanya, és completament diferent. Totes les fases del drama s’han desenvolupar davant del proletariat mundial. En cada fase, l’oposició alçà la seua veu. Tot el curs de desenvolupament fou anunciat per avançat. La burocràcia stalinista calumnià l’oposició, l’imputà idees i plans aliens a ella; expulsà tots aquells que gosaven parlar del front únic; ajudar la burocràcia socialdemòcrata a derruir els comitès units per a la defensa local; desposseí els obrers de la menor possibilitat de seguir el camí de la lluita de masses; desorganitzà l’avantguarda; paralitzà el proletariat. D’aquesta manera, en oposar-se a un front únic defensiu amb la socialdemocràcia, els stalinistes es trobaren amb aquesta en un front únic del pànic i capitulació.

I ara, estant ja davant de les ruïnes, la direcció de la Comintern tem, més que qualsevol altra cosa, la llum i la critica. Que la revolució mundial perisca, però que visca el prestigi arrogant! Els forjadors de fallides sembren confusió, sepulten l’evidència i cobreixen les seues empremtes. El fet que el Partit Comunista d’Alemanya perdés “només” 1.200.000 vots en el primer colp (amb un augment del nombre de votants d’entre tres i quatre milions), és proclamat per Pravda com una “gegantina victòria política”. De la mateixa forma, en 1924, Stalin proclamà com una “gegantina victòria” que els obrers en Alemanya, que es retiraven sense combat, haguessen donat al Partit Comunista 3.600.000 vots. Si el proletariat, enganyat i desarmat per ambdós aparells, ha donat aquesta vegada al partit comunista quasi cinc milions de vots, açò únicament significa que li haurien donat el doble o el triple si haguessen confiat en la seua direcció. L’haurien elevat al poder si s’hagués demostrat capaç de prendre’l i conservar-lo. Però no donà al proletariat res excepte confusió, zig-zags, derrotes i fracassos.

Sí, cinc milions de comunistes assoliren encara d’aconseguir l’urna, un a u. Però en les fàbriques i en els carrers no n’hi ha cap. Estan desconcertats, dispersos, desmoralitzats. Han perdut la seua independència davall el jou de l’aparell. El terror burocràtic de l’stalinisme ha paralitzat la seua força de voluntat abans que arribés el torn al terror de les bandes feixistes.

Cal dir-ho clarament, planerament, obertament: l’stalinisme ha tingut en Alemanya el seu 4 d’agost. En avant, els obrers avançats únicament parlaran del període de la dominació de la burocràcia stalinista amb un ardent sentit de vergonya, amb paraules d’odi i maledicció. El Partit Comunista alemany oficial està sentenciat. D’ara en avant, només es descompondrà, s’enfonsarà i es desfarà en el buit. El comunisme alemany únicament pot renàixer sobre una nova base i amb una nova direcció.

La llei del desenvolupament desigual també actua sobre el destí del stalinisme. En els diversos països, es troba en fases diferents de descomposició. Fins a quin grau servirà la tràgica experiència d’Alemanya com a estímul per al renaixement de les altres seccions de la Comintern, el futur ho dirà. En Alemanya, en tot cas, ha sonat el cant del cigne de la burocràcia stalinista. El proletariat alemany s’aixecarà novament, el stalinisme, mai. Davall els terribles colps de l’enemic, els obrers avançats alemanys hauran de construir un nou partit. Els bolxevics-leninistes dedicaran totes les seues forces a aquesta tasca.