LA LLUITA CONTRA EL FEIXISME

El proletariat i la revolució

Lev Trotski

1930-1940

DAVANT LA DECISIÓ ¹

El camp contrarevolucionari

Els canvis de govern des de l’època de Brüning demostren com de superficial i buida és la filosofia universal del feixisme (el feixisme perfecte, el nacionalfeixisme, el socialfeixisme, el socialfeixisme d’esquerra) amb què els stalinistes ho qualifiquen tot i a tots, excepte a ells mateixos. La crosta superior dels posseïdors és massa poc nombrosa i massa odiada pel poble per a poder governar en el seu propi nom. Necessiten una pantalla: monàrquica tradicional (“la gràcia de déu”); liberal-parlamentària (la “sobirania del poble”); bonapartista (“l’àrbitre imparcial”) o, finalment, feixista (“la còlera del poble”). La guerra i la revolució els han privat de la monarquia. Gràcies als reformistes, s’han mantingut durant catorze anys sobre les crosses de la democràcia. Quan, sota la pressió de les contradiccions de classe, el parlament es dividí en trossos, intentaren ocultar-se darrere l’esquena del president. Així s’inicia el capítol del bonapartisme, és a dir, del govern burocraticopolicial que s’eleva per damunt de la societat i que es manté sobre l’equilibri relatiu entre els dos camps oposats.

Passant pels governs transitoris de Brüning i de Papen, el bonapartisme ha adquirit la seua forma més pura en la persona del general Schleicher, però només per a desvelar en ell la seua insolvència. Hostils, receloses o inquietes, totes les classes fixaren les seues mirades en aquesta figura política enigmàtica que a penes semblava un signe d’interrogació amb les xarreteres de general. Però la causa principal del fracàs de Schleicher, i al mateix temps dels seus èxits precedents, no resideix en si mateix: el bonapartisme no pot aconseguir l’estabilitat en tant que el camp de la revolució i el camp de la contrarevolució no hagen mesurat les seues forces en la batalla. A més a més, la terrible crisi industrial i agrícola que penja del país com un malson no facilita l’equilibrisme bonapartista. És cert que a primera vista la passivitat del proletariat facilitava granment les tasques del “general social”. Però passà al revés; precisament aquesta passivitat afluixà el setge de temor que mantenia unides les classes posseïdores, traient a la llum els antagonismes que les esgarraven.

Econòmicament, l’economia rural alemanya porta una existència parasitària, i és una bola pesada lligada als peus de la indústria. Però l’estreta base social de la burgesia industrial converteix en una necessitat política la preservació de l’agricultura “nacional”, és a dir, la classe dels junkers i camperols rics junt amb tots els estrats que en depenen. Bismarck fou el fundador d’aquesta política, unint fermament agraris i industrials per mitjà de les victòries militars, de l’or de les indemnitzacions, dels alts beneficis i del temor al proletariat. Però l’època de Bismarck ha passat a millor vida. L’Alemanya actual no sorgeix de les victòries, sinó de la derrota. França no li paga cap indemnització, sinó que és ella qui li paga a França. El capitalisme decadent no produeix cap benefici, no obre cap perspectiva. L’únic ciment que uneix les classes posseïdores és la seua por als obrers. No obstant, el proletariat alemany (del que és completament responsable la seua direcció) roman paralitzat en el període més crític, i els antagonismes entre les classes posseïdores esclaten públicament. Amb la passivitat expectant del camp de l’esquerra, el “general social” ha caigut sota els colps de la dreta.

Quan açò ocorregué, la crosta superior de les classes posseïdores feren el seu balanç governamental: en el passiu, una divisió en les seues pròpies files; en l’actiu, un mariscal de camp octogenari. Què més quedava? Res, excepte Hugenberg. Així com Schleicher personificava la idea pura del bonapartisme, Hugenberg personificava en si mateix la idea químicament pura de la propietat. El general s’ha mostrat esquiu, negant-se a respondre a la qüestió de què és millor, el capitalisme o el socialisme; Hugenberg afirma sense embuts que no hi ha res millor que un junker de l’est de l’Elba en el tron. La forma de propietat més arrelada, més important i més estable és la propietat privada de la terra. Si econòmicament l’agricultura alemanya és mantinguda per la indústria, el més adequat és que no siga un altre que Hugenberg qui estiga al capdavant de la lluita política dels posseïdors contra el poble.

Així, el règim de l’àrbitre suprem, elevat per damunt de totes les classes i partits, ha portat en línia recta a la supremacia del Partit Nacionalista Alemany, la camarilla més cobdiciosa i avara de propietaris. El govern d’Hugenberg representa la quinta essència del parasitisme social. Però és precisament per açò que, quan esdevé necessari, en el seu estat pur es converteix en impossible. Hugenberg necessita una pantalla. Encara avui no pot ocultar-se darrere de la capa d’un kàiser, i està obligat a recórrer a la camisa bruna dels nazis. Si no es pot obtenir per mitjà de la monarquia la sanció de les forces celestials per als propietaris, queda la sanció de la plebs reaccionària i desenfrenada.

La investidura de Hitler amb el poder servia un doble objectiu: primer, embellir la camarilla de propietaris amb els dirigents d’un “moviment nacional”; segon, posar les forces de combat del feixisme a la disposició directa dels propietaris.

No ha estat amb el cor lleuger que la poderosa camarilla superior ha pactat amb els pudents feixistes. Darrere dels estranys desenfrenats  hi ha massa, massa punys; i en aquí rau l’aspecte perillós dels aliats camises brunes; però en això mateix està el seu avantatge fonamental, o més exactament, el seu únic avantatge. I aquest és l’avantatge decisiu, ja que aquesta és una època tal que no hi ha una altra forma de garantir la propietat que per mitjà dels punys. No hi ha manera de prescindir dels nazis. Però és així mateix impossible lliurar-los el poder efectiu; en l’actualitat, l’amenaça del proletariat no és tan aguda com perquè les altes esferes puguen provocar conscientment una guerra civil de resultat problemàtic. És a aquesta nova fase en el desenvolupament de la crisi social d’Alemanya que correspon la nova combinació governamental, en què els llocs militars i econòmics segueixen a mans dels amos, mentre s’assignen als plebeus els llocs decoratius o secundaris. La funció oficiosa, però tant més real, dels ministres feixistes és engarrotar la revolució amb el terror. No obstant, els feixistes han de realitzar l’eliminació i anihilament de l’avantguarda proletària només dins dels límits fixats pels representants dels agraris i industrials. Tal és el pla. Però, com en resultarà la seua execució?

El govern Hugenberg-Hitler conté un complex sistema de contradiccions: entre els representants tradicionals dels agraris, d’una banda, i els autoritzats representants del gran capital, per l’altra; entre aquests dos, d’una banda, i els oracles de la petita burgesia reaccionària, per l’altra. La combinació és extremadament inestable. En la seua forma actual, no pot durar molt. Què el substituirà en cas que s’enfonse? En vista que els instruments fonamentals de poder no estan en mans de Hitler, i ja que ell ha demostrat àmpliament que, a més del seu odi al proletariat, té un profund terror orgànic a les classes posseïdores i a les seues institucions, és impossible excloure per complet la possibilitat que les altes esferes, en cas de ruptura amb els nazis, intenten novament prendre el camí del bonapartisme presidencial. No obstant, la probabilitat de semblant variació, que d’altra banda tindria només un caràcter episòdic, és extremadament insignificant. És infinitament més probable que la crisi seguisca desenvolupant-se en direcció al feixisme. Hitler canceller és un desafiament tan obert dirigit al proletariat que una reacció de masses, àdhuc, en el pitjor dels casos, una sèrie de reaccions disperses, és absolutament inevitable. I açò bastarà per a empentar els feixistes als llocs principals, desplaçant els seus massa pesats mentors. Però amb una sola condició: que els feixistes es mantinguen ferms.

La presa del poder per Hitler és indubtablement un colp terrible per a la classe obrera. Però açò no és encara una derrota decisiva o irremeiable. L’enemic, que podia haver estat aixafat mentre només s’esforçava en arribar al poder, ha ocupat en l’actualitat tota una sèrie de llocs de comandament. Açò li dóna un gran avantatge, però encara no s’ha produït la batalla. L’ocupació de posicions avantatjoses no decideix res per si mateixa; són les forces vives allò que és decisiu.

La Reichswher i la policia, la Stahlhelm, i les tropes d’assalt nazis constitueixen tres exèrcits independents al servei de les classes posseïdores. Però pel vertader significat de l’actual combinació governamental, aquests exèrcits no estan units en una sola mà. La Reichswher, per no parlar de la Stahlhelm, no està a mans de Hitler. Les seues pròpies forces armades representen una massa problemàtica que encara ha d’ésser posada a prova. Els seus milions de reserva són deixalles humans. Per a conquistar tot el poder, Hitler ha de provocar una aparença de guerra civil (ell mateix té por d’una veritable guerra civil). Els seus sòlids col·legues del ministeri, a la disposició dels quals estan la Reichswher i la Stahlhelm, preferirien estrangular el proletariat amb mesures “pacífiques”. Ells estan molt menys inclinats a provocar una petita guerra civil per temor a una de gran. D’aquesta manera, queda un bocí, no petit, entre el ministeri encapçalat pel canceller feixista i la victòria completa del feixisme. Açò significa que el camp revolucionari encara disposa de temps. Quant? És impossible de calcular per endavant. Només les batalles poden mesurar la seua duració.

El camp proletari

Quan el Partit Comunista oficial declara que la socialdemocràcia és el més important suport de la dominació burgesa, no fa més que repetir la idea que serví com a punt de partida per a l’organització de la Tercera Internacional. Quan la burgesia la crida al poder, la socialdemocràcia vota a favor del règim capitalista. La socialdemocràcia tolera (suporta) qualsevol govern burgès que tolere a la socialdemocràcia. Però fins i tot quan és completament exclosa del poder, la socialdemocràcia continua sostenint la societat burgesa, recomanant als obrers que reserven les seues forces per a batalles a què mai està disposada a cridar. En paralitzar l’energia revolucionària del proletariat, la socialdemocràcia proporciona a la societat burgesa una oportunitat de sobreviure sota condicions en què no pot viure molt de temps, convertint així el feixisme en una necessitat política. La crida de Hitler al poder prové del mariscal de camp dels Hohenzollern, que havia estat elegit pels vots dels obrers socialdemòcrates! La successió de figures polítiques, des de Wels fins a Hitler, és completament aparent. No pot haver-hi dues opinions diferents sobre açò entre els marxistes. Però allò que està en qüestió no és com interpretar una situació política, sinó com transformar-la de manera revolucionària.

La falta de la burocràcia stalinista no és que siga “irreconciliable”, sinó que és políticament impotent. Del fet que el bolxevisme, sota la direcció de Lenin, resultà victoriós en Rússia, la burocràcia stalinista en dedueix que és “deure” del proletariat alemany agrupar-se al voltant de Thaelmann. El seu ultimàtum diu: a menys que els obrers alemanys accepten per endavant, a priori i sense reserves la direcció comunista, no han d’atrevir-se ni tan sols a pensar en batalles serioses. Els stalinistes ho diuen d’una altra manera. Però cap marrada, limitació ni martingala oratòria canvia res del caràcter fonamental de l’ultimatisme burocràtic, que ha ajudat a la socialdemocràcia a lliurar Alemanya a Hitler.

La història de la classe obrera alemanya des de 1914 constitueix la pàgina més tràgica de la història moderna. Que espantoses traïcions del seu partit històric, la socialdemocràcia! Quina incapacitat i impotència de la seua ala revolucionària! Però no hi ha necessitat de retrocedir tan enrere. Durant els passats dos o tres anys d’avançada feixista, la política de la burocràcia stalinista tan sols ha estat una cadena de crims que han salvat literalment el reformisme, i amb això ha preparat els èxits subsegüents del feixisme. En el present, quan l’enemic ja ha ocupat importants llocs de comandament, sorgeix inevitablement la pregunta: No és massa tard per a cridar a reagrupar forces per a repel·lir l’enemic? Però abans hem de respondre una altra pregunta, què significa “massa, tard” en el cas present? ¿Ha d’entendre’s açò com que fins i tot la mitjana volta més audaç pel camí de la política revolucionària ja no és capaç de canviar radicalment la relació de forces? ¿O significa que no hi ha ni la possibilitat ni l’esperança d’aconseguir el viratge necessari? Aquestes són dues qüestions diferents.

En el que hem dit abans, ja hem donat, en efecte, resposta a la primera. Fins i tot sota les condicions més favorables per a Hitler, requereix llargs mesos (i com de crítics aqueixos mesos!) per tal d’establir l’hegemonia del feixisme. Si hom pren en consideració l’agudesa de la situació econòmica i política, el caràcter ominós del perill actual, la terrible inquietud dels obrers, el seu nombre, la seua exasperació, la presència d’elements combatius experimentats en les seues files, i la capacitat incomparable dels obrers alemanys per a l’organització i la disciplina, llavors la resposta està clara: durant aqueixos mesos necessaris als feixistes per a destruir els obstacles interns i externs i estabilitzar la seua dictadura, el proletariat, davall una direcció correcta, pot arribar al poder dues o tres vegades.

Fa dos anys i mig, l’Oposició d’Esquerra proposà amb insistència que totes les institucions i organitzacions del Partit Comunista, des del Comitè Executiu central fins a la més petita cèl·lula provincial, es giraren immediatament devers les organitzacions socialdemòcrates paral·leles amb una proposta concreta d’acció comuna contra la supressió imminent de la democràcia proletària. Si s’hagués desenvolupat una lluita contra els nazis basant-se en el que proposàrem, Hitler no seria avui canceller, i el Partit Comunista ocuparia el lloc dirigent al si de la classe obrera. Però no es pot tornar al passat. Les conseqüències dels errors comesos han assolit esdevenir fets polítics i en l’actualitat formen part del panorama objectiu. La situació cal prendre-la tal com és. No havia d’haver arribat a ésser tan roïna, però no és desesperada. Un viratge polític (real, audaç, sincer, completament meditat) pot salvar completament la situació i aclarir el camí per al triomf.

Hitler necessita temps. Una recuperació del comerç i la indústria, si es convertís en realitat, no significaria de cap mode l’enfortiment del feixisme enfront del proletariat. Al menor signe de milloria, el capital, que ha estat famolenc de beneficis, sentirà l’aguda necessitat de pau en les fàbriques, i açò canviarà de colp la correlació de forces a favor dels obrers. Perquè la lluita econòmica es fonga des del principi amb la lluita política, és urgent que els comunistes estiguen als seus llocs, és a dir, en les fàbriques i en els sindicats. Els dirigents socialdemòcrates han anunciat que desitgen un acord amb els obrers comunistes. Molt bé. Que els 300.000 obrers pertanyents a la RGO prenguen la paraula als reformistes i es dirigisquen a l’ADGB amb la proposta d’entrar immediatament als Sindicats Lliures com a fracció. Semblant iniciativa provocarà un canvi en l’autoestima dels obrers i, per tant, de tota la situació política.

No obstant, és possible el viratge? A això s’hi redueix la tasca en el moment actual. Com a regla, els vulgaritzadors de Marx, que graviten cap al fatalisme, sols observen en l’arena política causes objectives. Mentre, com més s’aguditza la lluita de classes, com més s’apropa la catàstrofe, amb més freqüència la clau de tota la situació recau sobre un partit determinat i a la seua direcció. En aquest moment, la qüestió es planteja d’aquesta manera: ¿si en el passat la burocràcia stalinista s’ha mantingut en el camí de l’ultimatisme estúpid, malgrat la pressió de, diguem, deu atmosferes polítiques, serà capaç de resistir una pressió deu vegades major, de cent atmosferes?

Però, ¿potser entraran en acció les masses derrocant els obstacles de l’aparell, a la manera en què esclatà la vaga del transport a Berlín, al novembre de 1932? No hi ha base, certament, per a considerar exclòs el moviment espontani de les masses. Perquè siga efectiu, en aquesta ocasió ha de superar l’abast de la vaga de Berlín en cent o dues-centes vegades. El proletariat alemany és prou poderós com per a submergir-se en semblant moviment, àdhuc si hom l’obstrueix des de dalt. Però als moviments espontanis se’ls anomena així precisament perquè comencen sense direcció. La nostra pregunta planteja el problema de què ha de fer el partit per a donar empenta al moviment de masses, per a ajudar-lo a assolir tota la seua envergadura, per a ocupar un lloc al seu capdavant i garantir-li la victòria...

Els telegrames d’avui han portat la notícia d’una vaga general en Lübeck com a resposta a la detenció d’un funcionari socialdemòcrata. Aquest fet, si és cert, no rehabilita gens ni mica la burocràcia socialdemòcrata. Però condemna irrevocablement els stalinistes junt amb les seues teories del socialfeixisme. Sols el desenvolupament i l’agudització de l’antagonisme entre nacionalsocialistes i socialdemòcrates pot traure els comunistes del seu aïllament, després de tots els errors comesos, i obrir el camí cap a la revolució. No obstant, no cal entorpir, sinó ajudar aquest procés que sorgeix de la lògica de les relacions mateixes. El camí per a això és a través de la política audaç de front únic.

Les eleccions de març, a les que s’agafarà la socialdemocràcia per a paralitzar l’energia dels obrers, en si mateixes no resoldran res, per descomptat. Si abans de les eleccions no es produeixen majors esdeveniments, que desplacen el problema a un altre pla, el Partit Comunista ha d’obtenir automàticament un augment de vots. Aquest seria inenarrablement major si el Partit Comunista assumís des d’ara mateix la iniciativa d’un front únic defensiu. Sí, és de defensa que es tracta en l’actualitat! Però el Partit Comunista pot perdre’s si, darrere de la socialdemocràcia, fins i tot encara que en termes diferents, converteix la seua agitació electoral en un cridadissa, purament parlamentària, en un mitjà de distreure l’atenció de les masses de la seua impotència actual i de preparar-se per a la defensa. La política audaç de front únic és, en aquest moment, l’única base correcta àdhuc per a la campanya electoral.

De nou, hi ha forces suficients al Partit Comunista per al viratge? ¿Tindran els obrers comunistes suficient energia i resolució per a ajudar a fer que la pressió de cent atmosferes s’òbriga camí en els cranis burocràtics? No importa com d’ofensiu puga ésser reconèixer-ho, és així com es planteja la qüestió en l’actualitat...

Les línies anteriors foren escrites quan sabérem, amb el retard inevitable, pels periòdics alemanys, que Moscou havia donat per fi el senyal d’alarma al CEC del Partit Comunista alemany: ha sonat l’hora per a un acord amb la socialdemocràcia. No tinc cap confirmació d’aquesta notícia, però ol a certa: la burocràcia stalinista ordena un viratge només després que els esdeveniments hagen colpejat en el cap la classe obrera (en l’URSS, en Xina, en Anglaterra, en Alemanya). Quan el canceller feixista apunta amb les seues metralletes al pols del proletariat lligat de peus i mans, llavors i només llavors s’inspira el presídium de la Comintern: ha arribat el moment de deslligar les cordes.

No cal dir que l’Oposició d’Esquerra se situarà fermament en el terreny d’aquest reconeixement tardà i intentarà extraure’n tot el possible per a la victòria del proletariat. Però, encara que actuem així, l’Oposició d’Esquerra no oblidarà ni per un moment que el viratge de la Comintern és un zig-zag purament empíric posat en pràctica sota els efectes del pànic. Els individus que assimilen la socialdemocràcia amb el feixisme són capaços, en el procés de lluita amb el feixisme, de passar a una idealització de la socialdemocràcia. Hem de vigilar atentament per tal de preservar la completa independència política del comunisme; per a coordinar els colps organitzativament, però sense barrejar les banderes; per a mantenir una lleialtat absoluta en les nostres relacions amb el nostre aliat, però vigilant-lo com l’enemic de demà².

Si la fracció stalinista porta a terme realment el viratge dictat per tota la situació, l’Oposició d’Esquerra, per descomptat, ocuparà el seu lloc en les files de combat comú. Però la confiança de les masses en aquest viratge serà major com més democràticament es realitze. Els discursos de Thaelmann o els manifestos del Comitè Executiu Central són massa poc per a l’abast actual dels esdeveniments. Cal la veu del partit. Es necessita un congrés del partit. No hi ha una altra forma de restablir la confiança del partit en si mateix, ni d’aprofundir la confiança dels obrers en el partit! El congrés s’ha de realitzar dins de dues o tres setmanes, i no després de l’obertura del Reichstag (si és que el Reichstag es torna a reunir).

El programa d’acció és clar i senzill:

Proposta immediata a totes les organitzacions socialdemòcrates, de la direcció a la base, d’un front únic defensiu.

Preparació immediata d’un congrés extraordinari del partit.

Està en joc la sort de la classe obrera, la sort de la Internacional Comunista i (no ho oblidem) la sort de la república soviètica!

Postscriptum

¿Quins són els plans possibles del govern Hitler-Hugenberg en relació a les eleccions al Reichstag? És absolutament evident que el govern actual no pot tolerar un Reichstag amb una oposició majoritària. En vista d’això, la campanya i les eleccions estan destinades a portar, de totes maneres, a un denouement. El govern comprèn que fins i tot la seua victòria electoral total, és a dir, si reben el 51% dels mandats al parlament, no sols no significarà una solució pacífica de la crisi, sinó que, per contra, pot ésser el senyal per a un moviment decisiu contra el feixisme. És per açò que el govern ha d’estar preparat per a una acció decisiva per al moment en què siguen coneguts els resultats electorals.

La necessària mobilització de forces prèvia a això no es demostrarà menys aplicable en el cas que els partits de govern s’espanten d’estar en minoria i, conseqüentment, hagen d’abandonar en últim terme el terreny de la legalitat de Weimar. D’aquesta manera, en ambdós casos, en el cas de la derrota parlamentària del govern (menys del 50%) i en el de la seua victòria (més del 50%) cal esperar igualment que les noves eleccions siguen l’ocasió d’una lluita decisiva.

No està exclosa una tercera variant: amb el pretext de preparar les eleccions, els nacionalsocialistes porten a terme un colp d’estat sense esperar a les eleccions. Tàcticament, un pas d’aquest tipus seria més correcte, des del punt de vista dels nazis. Però tenint en compte el caràcter petitburgès del partit, la seua incapacitat per a una iniciativa independent i la seua dependència dels seus recelosos aliats, cal deduir-hi que Hitler difícilment es decidiria per aquest pas. Que semblant pas fóra planejat per Hitler conjuntament amb els seus aliats seria molt poc versemblant, ja que la segona funció de les eleccions és precisament modificar la mesura de la participació dels seus aliats en el govern.

No obstant, en la tasca d’agitació és necessari avançar aquesta tercera possibilitat. Si els ànims s’encengueren massa en el període preelectoral, per al govern seria necessari un colp d’estat, to i que els seus plans pràctics del moment no vagen tan lluny.

En tot cas, està perfectament clar que, en les seues valoracions tàctiques, el proletariat ha d’actuar en termes de molt poc de temps. Òbviament, ni una majoria governamental en el Reichstag, la dimissió del nou Reichstag durant un període indefinit, ni un colp feixista abans de les eleccions significarà la solució final de la qüestió a favor del feixisme. Però cada una d’aquestes tres variants significaria una fase molt important, nova, en la lluita entre la revolució i la contrarevolució.

La tasca de l’Oposició d’Esquerra durant la campanya electoral és fornir als treballadors una anàlisi de les tres variants possibles, en la perspectiva global d’una lluita a mort inevitable entre el proletariat i el feixisme. Plantejant així la qüestió, es dóna a l’agitació per la política de front únic la concreció necessària.

El Partit Comunista ha proclamat incessantment: “El proletariat està en una ofensiva creixent.” El SAP en respon: “No, el proletariat està a la defensiva; només nosaltres el cridem a l’ofensiva.” Ambdues fórmules demostren que aqueixa gent no sap el que signifiquen ofensiva i defensiva, és a dir, l’atac i la defensa. La malaurança de l’assumpte és que el proletariat no està a la defensiva, sinó en una retirada que demà pot convertir-se en una fugida paorosa.

Nosaltres cridem el proletariat no a l’ofensiva sinó a una defensa activa. Precisament el caràcter defensiu de les operacions (defensa de les organitzacions proletàries, dels periòdics, de les reunions, etc.) constitueix el punt de partida d’un front únic en relació a la socialdemocràcia. Saltar per damunt de la fórmula de la defensa activa significa utilitzar frases sorolloses però buides. Evidentment, en cas d’èxit, la defensa activa es convertiria en ofensiva. Però açò seria una fase posterior; el camí per a això passa pel front únic per a la defensa.

Per a exposar més clarament la significació històrica de les accions i decisions del Partit Comunista en aquests dies i setmanes és necessari, al meu parer, plantejar el problema davant dels comunistes sense la menor concessió; al contrari, amb tota la duresa i implacabilitat: la renúncia del partit al front únic i a la creació de comitès locals de defensa, és a dir, futurs soviets, significa la capitulació del partit davant el feixisme, un crim històric equivalent a la liquidació del partit i de la Internacional Comunista. En cas de semblant desastre, el proletariat, per entre muntons de cadàvers, a través d’anys de calamitats i patiments insuportables, vindrà a la Quarta Internacional.