El lector notarà que he tractat amb infinitament més detall el desenvolupament de Stalin durant el període preparatori que no les seues activitats polítiques més recents. Els fets d’aquest darrer període són coneguts per qualsevol persona informada; a més a més, hom pot trobar les meues crítiques de la conducta política de Stalin des de 1923 en nombroses de les meues obres. L’objectiu que me he proposat en escriure aquesta biografia política és mostrar com una personalitat d’aquesta mena s’ha format i com ha arribat al poder mitjançant la usurpació del dret a exercir un paper tan excepcional. És per això que, en descriure la vida i el desenvolupament de Stalin durant aquest temps en el que res, o gairebé res, d’ell es coneix, l’autor s’ha dedicat a una anàlisi minuciosa de fets aïllats, de detalls, de testimonis; mentre que, en apreciar el darrer període, m’he limitat a un exposició sintètica, suposant que els fets (almenys els principals) ja són suficientment coneguts.
Crítics al servei del Kremlin no deixaran de dir, una altra vegada, al igual que ho feren a propòsit de la meua Història de la Revolució Russa1, que la manca de referències bibliogràfiques fa impossible la verificació d’allò que l’autor afirma. De fet, referències a centenars i milers de diaris, revistes, memòries i antologies russes, no fornirien molta cosa al crític estranger i farien força pesant el text. Quant als crítics russos, tenen al seu abast tot allò que hom pot consultar als arxius i biblioteques soviètics; si en les meues obres anteriors hagués comès errors de fet, mutilat o deformat citacions, o hagués fet qualsevol altre ús deshonest dels documents, faria ja molt de temps que aquest crítics ho haurien assenyalat sorollosament. Però no he vist mai en els innombrables escrits antitrotskistes una sola referència a un ús incorrecte de les fonts que he utilitzat. Gose pensar que aquest sol fet és, per al lector estranger, una garantia suficient d’autenticitat.
En escriure la meua Història de la Revolució Russa he negligit sistemàticament els records personals, i m’he basat principalment en les dades ja publicades, subjectes, doncs, a verificació afegint-hi únicament aquells testimonis propis fets ja públics i que han quedat incontestats. Per a aquesta biografia, m’he allunyat d’aquest mètode massa rigorós; ací, no obstant això, la trama del meu relat també està feta de documents, memòries i d’altres fonts objectives. Però sota les circumstàncies en què res pot reemplaçar el testimoni dels propis records de l’autor, he considerat tenir dret a intercalar tal o tal altre episodi dels meus records personals (fins al moment, en la majoria dels casos, no publicats encara) indicant cada vegada clarament que, en el cas donat, no hi aparec únicament com a autor sinó, també, com a testimoni. Excepte excepcions, he seguit ací el mateix mètode que en la meua Història de la Revolució Russa.
La majoria dels meus adversaris polítics han concedit que la meua Història de la Revolució Russa és una obra científica la composició de la qual respon a les exigències dels mètodes científics. Un d’ells, certament, en una crítica publicada pel New York Times, la rebutja en bloc en qualitat de tacada per la parcialitat. Però cada línia del seu assaig revela la seua fonda hostilitat mental envers la mateixa revolució russa i mostra que el seu autor, simplement, ha transferit la seua indignació a l’historiador. Tal és l’aberració de tota mena de subjectivistes liberals que menen una perpètua querella contra el curs de la lluita de classes. Irritats pels resultats d’algun procés històric, fan caure el seu mal humor sobre l’anàlisi científica que revela la inevitabilitat de tals resultats. Al capdavall, el judici que es fa de l’autor és molt més pertinent que si tota o una part de les seues conclusions són considerades com responent al desig d’objectivitat. Sobre aquest punt, no tinc res a témer de la crítica. Aquest treball ha estat construït sobre fets i es recolza sòlidament en documents. És evident que hom podrà revelar ençà i enllà minúsculs o parcials errors en la importància donada a un fet o en la seua interpretació. Però allò que ningú trobarà és una manca de consciència envers els fets, un deliberat menyspreu envers les proves documentals o conclusions arbitràries basades únicament sobre partits presos personals. L’autor no ha deixat escapar un sol fet, document o testimoni que puga ésser usat a favor del crèdit de l’heroi d’aquest llibre. Si un minuciós, complet i conscient aplec de fets (fins i tot d’episodis secundaris), si la verificació de les declaracions dels testimonis mitjançant mètodes de la crítica històrica i biogràfica, i, finalment, la inserció d’actes de la vida personal en la seua relació amb el paper del nostre heroi en el procés històric, si tot açò no es la mateixa objectivitat, llavors em pregunte: què és l’objectivitat?
Una altra vegada, una nova època ens ha portat una nova moralitat política. I, força estranyament, [l’abalançament del pèndol] ens ha portat, sobre molts punts, a l’època del Renaixement, depassant-la fins i tot en l’extensió i el refinament de les seues crueltats i bestialitats. De nou, tenim condottieri polítics, de nou la lluita pel poder revesteix un caràcter ambiciós, fixant-se com a tasca realitzar el màxim d’allò que és factible en els temps presents, investint un individu del poder governamental, d’un poder alliberat en un grau increïble [de totes les restriccions anteriorment admeses i considerades fins al moment necessàries]. Havia un temps en què les lleis de la mecànica política minuciosament elaborades per Maquiavel era considerades com el súmmum del cinisme. Per a Maquiavel, la lluita pel poder era un teorema de joc d’escacs. Les qüestions de moralitat no existien per a ell, al igual que tampoc existeixen per a un jugador d’escacs o per a un comptable. La seua tasca consistia en determinar la política més pràctica que convenia seguir en una situació donada, i en explicar com calia aplicar-la, d’una manera implacablement brutal, sobre la base d’experiències fetes en els cresols del dos continents. Aquesta manera d’abordar el problema s’explica no únicament per la naturalesa del mateix problema sinó, també, pel caràcter de l’època en què estava plantejat. Es deduïa essencialment de l’estat de desenvolupament del feudalisme i s’afirmava d’acord amb la lluita decisiva pel poder entre els amos de dos èpoques (el feudalisme agonitzant i la societat burgesa naixent).
Però a través de tot el segle dinou, que fou l’època del parlamentarisme, del liberalisme i de les reformes socials (si hom decideix negligir algunes guerres entre nacions i algunes guerres civils), Maquiavel era considerat com absurdament desmodat. L’ambició política estava circumscrita al marc parlamentari, i per això mateix les seues tendències massa aventureres eren refrenades. No es tractava tant de la presa del poder per un individu i els seus ajudants sinó de conquerir escons en la màxima quantitat possible de circumscripcions electorals. En aquesta època de lluita per les carteres ministerials, Maquiavel feia la impressió d’un ideòleg original d’un passat llunyà i boirós. La vinguda d’una nova època havia portat una nova i més alta moralitat política. Però, cosa sorprenent, el segle vint (aquest somni descomptat com a nova era per la qual havia lluitat amb tanta esperança el segle dinou) ens ha tornat a les pràctiques i mètodes del Renaixement!
Aquest retrocés vers el maquiavelisme més cruel sembla incomprensible a aquells que, fins ahir, vivien en la confiança confortable que la història humana es mou segons una línia regularment ascendent de progrés material i cultural. Però pense el que pense hom d’aquesta concepció, tots ens podem dir ara: cap època del passat fou tan cruel, tan implacable, tan cínica, como la nostra. Políticament, la moralitat no ha progressat en comparació amb el models del Renaixement o amb els d’èpoques encara més allunyades... L’època del Renaixement fou una època de lluites entre dos mons; els antagonismes socials atenyien una extrema intensitat; d’aquí l’agudesa de les lluites polítiques.
En la segona meitat del segle dinou, la moralitat política reemplaçà el materialisme (almenys en la imaginació de determinats polítics) únicament perquè els antagonismes socials s’havien atenuat durant un temps i perquè les lluites polítiques havien esdevingut mesquines. Aquesta manera de veure es basava en l’existència d’un creixement general en el benestar de la nació i sobre certes millores en las condicions de vida de les capes superiors de la classe obrera. Però el nostre període, la nostra època, se sembla a la del Renaixement en el sentit que vivim en la frontera de dos mons: el món burgès-capitalista que entra en agonia i aquest món nou que l’ha de reemplaçar. Les contradiccions socials han arribat una altra vegada a un grau extrem de violència.
El poder polític, al igual que la moralitat, no es desenvolupa de cap manera ininterrompudament vers un estat de perfecció, com hom podia pensar a finals del darrer segle i durant la primera dècada del present. Política i moral han de passar per un cicle extremadament complex i paradoxal; són directament dependents de la lluita de classes. Hom pot dir, en general, que: com més violenta i intensa siga la lluita de classes, més profunda serà la crisi social, més acarnissat el paper de la política (més concentrat i implacable esdevindrà el poder de l’estat i més obertament [ha d’eliminar els endreços de la moralitat]).
Nombrosos amics m’han fet l’observació que una part massa gran d’aquest llibre està reservada a les referències, a les fonts i a una crítica d’aquestes fonts. M’adone completament de l’inconvenient de semblant mètode d’exposició. Però no tinc elecció. Ningú està obligat a creure sota paraula un autor tan estretament interessat i tan directament compromès como ho he estat jo en la lluita amb l’home sobre el qual estic obligat a escriure la biografia. La nostra època és primer que res l’època de la mentida. No vull dir amb açò que d’altres èpoques de la humanitat s’hagen distingit per un gran respecte envers la veritat; la mentida és fruit de les contradiccions, de la lluita, del xoc de les classes, de la supressió de la personalitat, de l’ordre social. En aquest sentit és un tribut de tota la història humana. Hi ha períodes durant els quals les contradiccions socials esdevenen excepcionalment vives, quan la mentida s’eleva llavors per dalt de la mitjana, quan la mentida esdevé una característica de la mateixa intensitat de les contradiccions socials. Tal és la nostra època. No crec que en tota la història de la humanitat puga trobar hom res de semblant, fins i tot de lluny, a la gegantina fàbrica de mentides organitzada pel Kremlin sota la direcció de Stalin. I un dels principals objectes d’aquesta institució és la fabricació d’una nova biografia de Stalin... Algunes de les seues fonts foren imaginades pel mateix Stalin... Sense sotmetre a crítica els detalls de les falsificacions progressivament acumulades, serà impossible preparar el lector a un fenomen semblant, com és ara, al dels “processos de Moscou”...
Hitler repeteix amb una particular insistència que únicament la paraula viva marca el dirigent. Segons ell, mai un escrit pot influir les masses com ho fa un discurs. En qualsevol cas, l’escrit no pot fer nàixer el lligam ferm i viu entre el dirigent i els seus milions de seguidors. Aquest judici de Hitler està determinat, sens dubte, en gran part pel fet que no sap escriure. Marx i Engels guanyaren milers de deixebles sense recórrer mai a l’art oratori; és cert que els calgué molts anys per tal d’adquirir aquesta influència. L’art de l’escriptor es classifica més alt, comptat i debatut, perquè permet unir la profunditat del pensament i l’elevació de la forma. Els caps polítics que no són més que oradors invariablement són superficials. L’orador no pot ajudar a formar escriptors. Un gran escriptor, per contra, pot inspirar milers d’oradors. No obstant això, és exacte que per al contacte directe amb les masses la paraula viva és indispensable. Lenin esdevingué el dirigent d’un partit potent i influent abans de tenir l’oportunitat de dirigir-se a les masses amb la paraula. Les seues intervencions públiques en 1905 foren rares i passaren desapercebudes. Com orador de masses, Lenin no apareix en escena fins al 1917, i aleshores durant un molt breu període, en abril, maig i juliol. Arribà al poder no com a orador sinó primer que res com a escriptor, un instructor de propagandistes que havia educat els seus quadres, incloent-hi els quadres d’oradors.
Davall aquest aspecte, Stalin representa un fenomen absolutament excepcional. No és ni un pensador, ni un escriptor, ni un orador. S’apoderà del poder fins i tot abans que les masses aprengueren a distingir el seu rostre entre els altres quan desfilaven davant els líders de la revolució en les processons tradicionals de la Plaça Roja. Prengué el poder no gràcies a qualitats personals sinó servint-se d’una màquina impersonal. I no fou ell qui havia creat la màquina sinó que la màquina el crea a ell; amb la seua potència i autoritat, la màquina era el producte de la lluita, llarga i històrica, del partit bolxevic, que ell mateix era el producte d’idees; era la portadora de la idea abans d’esdevenir un fi en si mateix. Stalin la dirigia des del dia en què havia tallat el cordó umbilical que la lligava a la idea i havia esdevingut una cosa per si mateixa. Lenin l’havia creada en una constant associació amb les masses, si no mitjançant la paraula almenys sí per escrit, si no directament sí tanmateix amb l’ajuda dels seus deixebles. Stalin es limità a apoderar-se’n. Per a això, eren necessàries qualitats especials i excepcionals. Però no eren les del pensador, ni les del escriptor ni de l’orador. Mentre que l’aparell del partit s’havia desenvolupat sobre idees, la primera qualificació de Stalin fou una actitud de menyspreu envers les idees. La idea havia...
[El 20 d’agost de 1940, Trotski fou colpejat mortalment, per un colp etzibat al darrer del cap amb un piolet, mentre que llegia un manuscrit que acabava de sotmetre a la seua consideració l’assassí. Es per això que aquesta introducció i d’altres paraules d’aquesta obra quedaren inacabades.]