En veure al carrer a un home aponat i fent estranys gestos, Tolstoi hi deduí que estava contemplant un sonat; però, en apropar-se, se cerciorà que l’home realitzava una tasca necessària: esmolava un ganivet amb una pedra.
Lenin citava amb gust aquest exemple. Les interminables discussions, querelles de fraccions, cismes entre bolxevics i menxevics, polèmiques i divergències dins de la mateixa fracció bolxevic, tot això li semblava a l’observador al marge activitats de dements. Però la proba dels esdeveniments demostrà que aquella gent estava realitzant treballs necessaris; la batalla no estava entaulada per subtileses escolàstiques, com s’imaginaven els aficionats, sinó per les qüestions més fonamentals del moviment revolucionari.
Gràcies a les minucioses i precises definicions d’idees i al traçat de clars contorns polítics, només Lenin i els seus deixebles es trobaven en situació d’enfrontar-se amb el nou ressorgiment revolucionari. D’ací la ininterrompuda sèrie d’èxits que ràpidament asseguraren el domini del moviment obrer als pravdistes. La majoria de la vella generació havia abandonat la lluita durant els anys de la reacció. “Lenin no té més que xicots”, solien dir desdenyosament els liquidadors. Però aquí veia Lenin el gran avantatge del seu partit. La revolució, com la guerra, càrrega la major part de la seua tasca a coll de la joventut. El partit socialista que no siga capaç d’atreure els adolescents, res ha d’esperar.
En la seua correspondència secreta, la policia tsarista que s’enfrontava amb els partits revolucionaris no es feia vanes il·lusions respecte als bolxevics. “Durant els darrers deu anys [escrivia el director del departament de policia en 1913], l’element més enèrgic, més intrèpid, capaç de lluitar sense treva, amb persistència i contínua organització, és el format per les organitzacions i les persones que es concentren al voltant de Lenin [...] El cor i l’ànima permanents de l’organització del partit i de les seues empreses importants estan en Lenin [...] La fracció dels leninistes és sempre la millor organitzada de totes, la més forta en simplicitat de propòsit, la de més recursos per a propagar les seues idees entre els treballadors [...] Quan en aquests dos últims anys el moviment obrer ha començat a fer-se més fort, Lenin i els seus adeptes s’han apropat als treballadors més que els altres, i ell fou qui primer llençà consignes purament revolucionàries [...] Els cercles bolxevics, els seus nuclis i organitzacions, estan avui disseminats per totes les ciutats. S’han establert contactes i correspondència permanents amb gairebé tots els centres fabrils. El comitè central funciona quasi regularment, i està completament en mans de Lenin [...] En vista d’això, res hi ha de sorprenent en el fet que actualment s’està agrupant tot el partit clandestí al voltant de les organitzacions bolxevics, i que aquestes últimes constituïsquen en realitat el Partit Obrer Socialdemòcrata de Rússia.” A penes pot agregar-se res a aquestes manifestacions.
La correspondència de la plana major de l’estranger adquirí un nou to optimista. Krupskaia escrivia a Shklovski a principis de 1913: “Tots els contactes són quelcom diferents dels d’abans. En certa manera es nota que es treballa amb gent d’idees afins [...] Els assumptes del bolxevisme marxen millor que mai.” Els liquidadors, que es preaven del seu realisme i, no més lluny d’ahir, es mofaven de Lenin com a cap d’una secta degenerada, es trobaren de sobte llençats al marge i aïllats. Des de Cracòvia, Lenin vigila incansable totes les manifestacions del moviment obrer, registrant i classificant tots els fets que pogueren permetre-li prendre el pols al proletariat. Dels detallats càlculs fets a Cracòvia respecte a col·lectes de diners per a la premsa obrera, s’hi deduïa clarament que a Sant Petersburg el 86% dels treballadors que sabien llegir estava a favor de Pravda, i només 14% al costat dels liquidadors; aproximadament la mateixa proporció de forces existia a Moscou; a les províncies endarrerides, els liquidadors estaven un poc millor, però, en resum, les quatre cinquenes parts dels treballadors progressius simpatitzaven amb Pravda. ¿Quin valor podien tenir les crides abstractes a la unitat de fraccions i tendències, si la política justa oposada a tals “fraccions i tendències” havia assolit, en el curs de tres anys, congregar entorn del bolxevisme la immensa majoria dels treballadors avançats? Durant les eleccions a la Quarta Duma, en què emetien els vots tots els electors, i no únicament els socialdemòcrates, el 67% dels representants obrers es pronunciaren a favor dels bolxevics. Durant el conflicte entre les dues fraccions de la fracció de la Duma a Sant Petersburg, 5.000 vots foren per als diputats bolxevics, i només 621 per als menxevics. Els liquidadors quedaren completament desfets a la capital. Una relació anàloga de forces es registrava en el moviment sindical: dels tretze sindicats de Moscou, ni un sol d’ells pertanyia als liquidadors; dels vint de Sant Petersburg, només quatre, els menys proletaris i menys importants, es trobaven parcialment o total en poder dels menxevics. A principis de 1914, durant les eleccions de representants en les caixes de segurs per a malalts, les llistes dels candidats de Pravda venceren en tota la línia. Tots els grups hostils al bolxevisme (liquidadors, revoquistes, conciliadors de tota mena) resultaren ésser completament incapaços d’arrelar en la classe obrera. D’aquí extragué Lenin les seues conclusions: “Només en el curs de la lluita contra aquests grups pot formar-se a Rússia el vertader partit socialdemòcrata dels treballadors.”
A la primavera de 1914, Emili Vandervelde, aleshores president de la II Internacional, visità Sant Petersburg per a documentar-se en persona sobre el conflicte de les fraccions dins de la classe treballadora. L’escèptic oportunista mesurà les controvèrsies dels bàrbars russos per l’arrasador del parlamentarisme belga. Els menxevics, digué a la seua tornada, volien organitzar-se legalment i sol·licitar el dret de coalició; els bolxevics volien exigir la immediata proclamació de la república i l’expropiació de la terra. Aquest desacord se li antullava “més bé pueril” a Vandervelde. Lenin no pogué menys de somriure amb amargor. Aviat sobrevingueren successos que feren possible contrastar sense error homes i idees. Les “puerils” diferències d’opinió entre els marxistes i els oportunistes s’estengueren gradualment per tot el moviment obrer mundial.
“La guerra entre Àustria i Rússia [escrivia Lenin a Gorki a principis de 1913], seria una cosa molt útil per a la revolució (en tota l’Europa occidental), però no és molt possible que Franz-Josef i Nikki ens donen aquesta oportunitat.” I, no obstant això, la donaren, encara que només any i mig després.
Mentre, la conjuntura industrial havia sobrepassat el seu zenit. Els primers tremolors subterranis de la crisi començaven a sentir-se. Però no detingueren la lluita vaguística. Ans al contrari, l’imprimiren un caràcter més agressiu. Poc més de sis mesos abans d’esclatar la guerra, hi havia quasi un milió i mig de vaguistes. L’última explosió ocorregué en la mateixa vigília de la mobilització. El 3 de juliol, la policia de Sant Petersburg disparava contra una multitud de treballadors. En resposta a una crida del comitè bolxevic, les fàbriques més importants es declararen en vaga en senyal de protesta. Hi hagué uns dos-cents mil vaguistes. Per tot arreu se celebraven mítings i manifestacions, i fins i tot alguns intentaren aixecar barricades. Entre el tumult d’aquests esdeveniments a la capital, que esdevingué un campament militar, arribà el president Poincaré per a donar els últims tocs als tractes amb el seu “coronat” amic, i tingué ocasió d’aguaitar de gaidó el laboratori de la revolució russa. Però pocs dies després el govern s’aprofità de la declaració de guerra per a esborrar del mapa les organitzacions i la premsa dels obrers. La primera víctima fou Pravda. La idea brillant del govern tsarista era sufocar la revolució amb una guerra.
L’asserció de certs biògrafs que Stalin fou l’autor de la teoria “derrotista”, o de la fórmula per a “transformar la guerra imperialista en guerra civil”, és pura invenció, i testifiquen la manca de comprensió del caràcter intel·lectual i polític de Stalin. Allò que més li faltava era l’esperit d’innovació política i audàcia teòrica. Mai s’anticipava a res ni es posava capdavant de ningú. Com era un empíric, sempre s’espantava d’assentar conclusions a priori, preferint comptar fins a deu abans de ficar la tisora, dins d’aquest revolucionari sempre havia un buròcrata conservador. La II Internacional era una màquina política poderosa. Stalin mai s’hauria decidit a trencar amb ella per iniciativa pròpia. L’elaboració de la doctrina bolxevic relativa a la guerra és en la seua integritat part intrínseca de l’historial de Lenin. Stalin no hi contribuí amb una sola paraula, com tampoc ho féu a la doctrina de la revolució. No obstant això, per tal d’explicar-se la conducta de Stalin durant els anys de deportació, i especialment durant les primeres crítiques setmanes consecutives a la Revolució de Febrer, així com la seua ruptura subsegüent amb tots els principis de bolxevisme, cal esbossar breument el sistema de perspectives que Lenin havia elaborat ja al principi de la guerra i que gradualment havia fet adoptar al seu partit.
La primera qüestió plantejada per la catàstrofe europea era la de si els socialistes podien fer-se càrrec de la “defensa de la pàtria”. No es tractava de si el socialista individual havia de complir els seus deures de soldat. No podia fer una altra cosa. La deserció mai fou una política revolucionària. Es tractava de decidir si un partit socialista podia recolzar políticament la guerra, açò és, votar a favor dels pressupostos militars, suspendre la seua lluita contra el govern, fer agitació a favor de la “defensa de la pàtria”. Lenin contestava: “No, no ha de fer-ho, no té dret a fer-ho; no perquè hi ha guerra, sinó perquè és una guerra reaccionària, un degollament sagnant provocat pels propietaris d’esclaus per a dividir el món.”
La formació d’estats nacionals al continent europeu comprenia una època que començà aproximadament amb la gran Revolució Francesa i finí amb la Pau de Versalles de 1871. Durant aquell període, les guerres per a establir o defensar estats nacionals com a condició prèvia per al desenvolupament de les forces productives i de la cultura tingueren un caràcter històric progressiu. Els revolucionaris no sols podien, sinó que estaven obligats pel deure de sostenir políticament aqueixes guerres. De 1817 a 1914, el capitalisme europeu, assolida la seua maduresa sobre la base d’estats nacionals, se sobrevingué a si mateix, transformant-se en capitalisme monopolista o imperialista. “L’imperialisme és l’estat del capitalisme que després de curullar les seues possibilitats, tendeix a declinar.” La causa d’aquesta declinació rau en el fet que les forces productives es veuen igualment reprimides per la carcassa de la propietat privada i per les fronteres de l’estat nacional. Cercant una sortida, l’imperialisme s’afanya a dividir i subdividir el món. A les guerres nacionals succeeixen les guerres imperialistes. I aquestes darreres són d’índole reaccionària, compendi de l’històric atzucac, de l’estancament, de la corrupció del capitalisme monopolitzador.
L’imperialisme només pot existir perquè hi ha nacions endarrerides en el nostre planeta, països colonials i semicolonials. La lluita d’aquests pobles oprimits per la unitat i la independència nacional té un doble caràcter progressiu, perquè, per una banda, prepara condicions més favorables de desenvolupament dels mateixos països i, per una altra banda, assesta forts colps a l’imperialisme. D’on es dedueix, en part, que en una guerra entre una república democràtica, imperialista, civilitzada, i la monarquia bàrbara i endarrerida d’un país colonial, els socialistes han d’estar enterament al costat del país oprimit, malgrat ésser monàrquic, i en contra del país opressor, per molt “democràtic” que siga.
L’imperialisme cobreix els seus propòsits de saqueig (confiscació de colònies, mercats, fonts de matèries primeres, esferes d’influència) sota les idees de “protegir la pau contra els agressors”, “defensar la pàtria”, “defensar la democràcia”, i d’altres semblants. Aquestes idees són falses fins a la medul·la de l’os. “La qüestió de si fou l’un o l’altre grup qui colpejà o declarà la guerra el primer [escrivia Lenin al març de 1915], no té cap significació quan es tracta de determinar la tàctica dels socialistes. Les frases que giren entorn de la “defensa de la pàtria”, “resistir la invasió enemiga”, “guerra de defensa”, i d’altres semblants, són una completa enganyifa per als pobles d’ambdós bàndols...” En tant que afecta el proletariat, la importància històrica objectiva de la guerra és l’única cosa que té sentit: quina classe l’està menant avant, i amb quins fins?, i no les argúcies de la diplomàcia, que sap com pintar l’enemic en el seu paper d’agressor.
Igualment d’espúries són les referències dels imperialistes als interessos de la democràcia i de la cultura. Ja que la guerra se sosté per ambdues bandes, no per a defensar la pàtria, la democràcia i la cultura, sinó per l’ànsia de repartir el món entre elles i sostenir l’esclavitud colonial, cap socialista té dret a preferir un camp imperialista a un altre. De res serviria conjecturar, “des del punt de vista del proletariat, si la derrota d’aquesta o una altra nació seria un mal menor per al socialisme”. Sacrificar en nom d’aqueix pretès “mal menor” la independència política del proletariat és trair el futur de la Humanitat.
La política d’“unitat nacional” significa en els temps de guerra, encara més que en temps de pau, l’ajuda a la reacció i l’eternització de la barbàrie imperialista. Refusar tal ajuda, que és un deure elemental socialista, no constitueix, emperò, sinó el costat negatiu o passiu del socialisme. Això solament no basta. La tasca del partit del proletariat és divulgar “una variada propaganda de la revolució socialista, que comprenga l’exèrcit i el teatre de la guerra, una propaganda que revele la necessitat de girar els canons no contra els nostres propis germans, els esclaus a sou arrencats a altres països, sinó contra els governs i partits reaccionaris i burgesos, de tots els països”.
Però la lluita revolucionària en temps de guerra pot ocasionar la derrota del propi govern! Lenin no s’espanta per tal conclusió. “En tots els països, la lluita contra el propi govern que sosté la guerra imperialista no s’ha de detenir davant la possibilitat de la derrota del país a conseqüència de l’agitació revolucionària.” Ací rau l’essència de l’anomenada teoria del “derrotisme”. Els adversaris poc escrupolosos tractaren d’interpretar açò en el sentit que Lenin admetia la possibilitat de col·laboració entre els internacionalistes i els imperialistes estrangers a fi de la victòria sobre la reacció de la nació pròpia. En realitat, del que es tractava era de la lluita general del proletariat del món sencer contra l’imperialisme mundial, per mitjà de la lluita simultània del proletariat de cada país contra el seu propi imperialisme com directe i principal antagonista. “Des del punt de vista dels interessos de les masses laborioses i de la classe treballadora de Rússia [escrivia Lenin a Shlvapnikov a l’octubre de l’any 1914], nosaltres els russos no podem abrigar el menor dubte, en absolut, que ara i d’una vegada, el mal menor seria [...] la derrota del tsarisme en la present guerra...”
És impossible lluitar contra la guerra imperialista amb piadoses lamentacions a favor de la pau a la manera dels pacifistes. “Una de les formes de defraudar la classe treballadora és el pacifisme i la predicació abstracta de la pau. Davall el capitalisme, i especialment en la seua fase imperialista, les guerres són inevitables.” La pau acordada entre imperialistes serà un mer respir fins a la propera guerra. Només una lluita revolucionària de masses contra la guerra i l’imperialisme engendrat per ella pot assegurar una pau autèntica. “Sense una sèrie de revolucions, l’anomenada pau democràtica és una utopia positivista.”
La lluita contra les il·lusions del pacifisme és un dels elements més importants de la doctrina de Lenin. Aquest rebutjava amb particular aversió la petició de “desarmament” com a utopia flagrant sota el capitalisme, únicament capaç de desviar l’atenció dels treballadors de la necessitat d’armar-se. “La classe oprimida que no s’esforce en aprendre el maneig dels canons i en tenir-ne, mereix ésser tractada com una banda d’esclaus.” I més endavant: “La nostra consigna ha d’ésser armar el proletariat per a vèncer, expropiar i desarmar la burgesia [...] Només després que el proletariat haja desarmat la burgesia podrà llençar les armes a la ferralla, sense trair la seua històrica missió en tot el món...” Lenin no està conforme amb la simple consigna “pau”, a la que oposa la de “transformar la guerra imperialista en guerra civil”.
La majoria dels dirigents dels partits obrers es trobaren durant la guerra al costat de la seua pròpia burgesia. Lenin batejà tal tendència amb el nom de “socialxovinisme”: socialisme verbal, patrioterisme o xovinisme en els fets. La traïció a l’internacionalisme no queia, no obstant això, del cel, sinó que era la inexcusable continuació i desenrotllament de la política d’adaptació reformista a l’estat capitalista. “El contingut d’idees polítiques en l’oportunisme i el socialxovinisme és la mateixa cosa: col·laboració de classes en compte de la lluita de classes, repudi de la necessitat revolucionària de lluitar, ajuda al “propi” govern en una situació difícil, en compte d’aprofitar aqueixes dificultats per a la revolució.”
El període final de la prosperitat capitalista anterior a la guerra (1909-1913) afermà el nexe especialment robust que atreia la capa superior del proletariat vers l’imperialisme. Dels beneficis suplementaris que la burgesia arrencava de les colònies i dels països endarrerits, alguns bons mossos queien en la falda de l’aristocràcia obrera i també en el de la burocràcia obrera. El seu patriotisme estava dictat, doncs, pel seu directe interès egoista en la política del capitalisme. Durant la guerra, que deixà al descobert totes les relacions socials, “els oportunistes i els patrioters derivaven el seu enorme poder de la seua unió amb la burgesia, els governs i els estats majors”. Els oportunistes es passaren en definitiva al camp de la classe enemiga.
La tendència intermèdia, i potser la més estesa dins del socialisme, l’anomenat centre (Kautsky i d’altres), que en temps de pau titubejava entre reformisme i marxisme, esdevingué gairebé presonera dels socialxovinistes sota la capa de frases pacifistes. Quant a les masses, es trobaren mancades de preparació, i defraudades per la seua pròpia màquina de partit, que havien passat dècades senceres construint. Una vegada efectuada l’avaluació sociològica i política de la burocràcia obrera de la II Internacional, Lenin no es detingué a meitat de camí. “La unitat amb els oportunistes és la unitat dels treballadors amb “la seua pròpia” burgesia nacional i l’escissió de la classe treballadora revolucionària internacional.” D’aquí la seua conclusió sobre la necessitat, immediata i definitiva, de tallar tot contacte amb els socialxovinistes. “És impossible realitzar les tasques del socialisme ara, és impossible aconseguir la mobilització internacional efectiva dels treballadors, sense la ruptura resolta amb l’oportunisme [així com amb el centrisme], aqueixa tendència burgesa dins del socialisme.” Fins i tot el nom del partit s’ha de canviar. “No és millor repudiar el maculat i desacreditat nom de “socialdemòcrates” i tornar al vell nom marxista de “comunistes”? Ja és hora de trencar amb la II Internacional i fundar la III!
Ací raïa la diferència d’opinió que tan sols dos o tres mesos abans de la guerra havia paregut “pueril” a Emili Vandervelde. Mentre, el president de la II Internacional s’havia convertit en un patriòtic ministre del seu rei.
El partit bolxevic era la secció més revolucionària (de fet l’única revolucionària) de la II Internacional. No obstant això, ni el partit bolxevic trobà des d’un principi la seua ruta en el laberint de la guerra. Per regla general, la confusió fou més penetrant i duradora entre les autoritats del partit, que sostenien un contacte directe amb l’opinió pública burgesa. La fracció bolxevic de la Duma féu un sobtat i ràpid viratge cap a la dreta, unint-se als menxevics en una declaració equívoca. En efecte, el document llegit en la Duma el 26 de juliol reivindicava ésser aliens al “fals patriotisme a pretext del qual les classes rectores sostenien la seua política de pillatge”, però al mateix temps prometia que el proletariat “defensaria els béns culturals del poble contra tota usurpació, vingués d’onsevulla que vingués, tant de l’interior com de l’exterior”. Sota el subterfugi de “defensar la cultura”, la fracció adoptava una posició patriòtica.
Les tesis de Lenin sobre la guerra no arribaren a Sant Petersburg fins a principis de setembre. La recepció que trobaren al si del partit estigué lluny d’ésser una aprovació general. La majoria de les objeccions afectaven la consigna de Lenin referent al “derrotisme”, que, segons Shlyapnikov, originà “perplexitat”. La fracció de la Duma, que dirigia llavors Kàmenev, tractà una vegada més de suavitzar les pronunciades arestes de les fórmules de Lenin. El mateix ocorregué a Moscou i les províncies. “La guerra sorprengué els bolxevics sense preparació [testifica la secció de Moscou de l’okhrana], i durant molt de temps [...] no han assolit posar-se d’acord en la seua actitud envers la guerra...” Els bolxevics de Moscou escrivien en clau a Estocolm per a retransmetre a Lenin, que “malgrat el respecte que li professen, el seu consell de vendre la casa (consigna de “derrotisme”) no ha trobat cap eco”. En Saratov, segons el dirigent local Antonov, “els treballadors de les tendències bolxevic, menxevic i socialistarevolucionària no estaven d’acord amb la posició derrotista. Abans bé [...], eren (amb rares excepcions) decidits defensistes.” Entre els treballadors avançats, la situació era més favorable. A les fàbriques de Sant Petersburg aparegueren inscripcions amb el text següent: “Si Rússia guanya, no estarem millor, ens oprimiran més que mai.” I Samoilov escrivia: “Els camarades d’Ivanovo-Voznessensk s’han adonat, amb l’instint de classe dels proletaris, de quin era [...] el camí encertat, i per ell marxen ja des dels primers mesos de la guerra.”
No obstant això, només individus aïllats, potser unes desenes, assoliren formular la seua opinió. Detencions en massa desbarataren les organitzacions socialdemòcrates. L’aixafament de la premsa havia isolat els obrers. Tant més important arribà a ésser, en conseqüència, la missió de la fracció de la Duma. Refets del primer moviment de pànic, els diputats bolxevics començaren a desenrotllar importants activitats il·legals. Però foren detinguts no més tard del 4 de novembre. El càrrec principal contra ells consistia en els documents de la direcció del partit en l’estranger. Les autoritats acusaren els diputats detinguts de traïció. Durant les investigacions preliminars, Kàmenev i els diputats, amb la sola excepció de Muranov, repudiaren la tesi de Lenin. En el judici, que se celebrà el 10 de febrer, els defensors mantingueren la mateixa línia. La declaració de Kàmenev afirmant que els documents que se li mostraven “contradeien decididament el seu propi criteri sobre l’actual guerra”, no fou dictada només en funció de la seua pròpia seguretat; essencialment expressava l’actitud de tota la capa superior del partit envers el derrotisme. Amb gran indignació de Lenin, la tàctica purament negativa dels acusats afeblí en extrem l’eficàcia agitadora del judici. La defensa legal es podia haver fet en paral·lel amb una ofensiva política. Però Kàmenev, que era un polític intel·ligent i ben educat, no havia nascut per a afrontar situacions extraordinàries. Els advocats, per la seua banda, feren tot el que pogueren. Rebutjant el càrrec de traïció, un d’ells, Pereverzev, profetitzà en la vista que la lleialtat dels diputats obrers a la seua classe es mantindria en la memòria de les futures generacions; mentre que les seues flaqueses (falta de preparació, submissió als seus consellers intel·lectuals, etc.), “tot això s’esvairà com una corfa buida, junt amb la imputació infamant de traïció”.
Per obra d’una d’aqueixes xanxes sàdiques que la història mai es cansa de prodigar, a ningú sinó a Pereverzev, en la seua qualitat de ministre de justícia en el govern de Kerenski, li tocà en sort la missió d’acusar els dirigents bolxevics de traïció a l’estat i espionatge, ajudant-se per a això de cíniques falsificacions, a les que ni l’acusador tsarista hauria estat capaç de recórrer. Només l’acusador de Stalin, Vitxinski, ha sobrepassat en aquest sentit al ministre de justícia demòcrata.
Malgrat l’equivocada tàctica dels defensors, el sol fet del judici dels diputats obrers assestà un colp tremend al mite de la “pau civil” i posà en peu la capa de treballadors que havia passat per l’escola de la revolució. “Uns 40.000 treballadors compren Pravda [escrivia Lenin al març de 1915], i molts més el llegeixen [...] És impossible destruir aqueixa capa. Viu [...] i s’aixeca sola entre les masses populars, en el seu mateix cor, com a propagadora de l’internacionalisme dels que treballen, dels explotats, dels oprimits.” El despertar de les masses començà aviat, però la seua influència s’obrí pas lentament cap a fora. Subjectes al servei militar, els treballadors estaven lligats de mans i peus. Tota violació de la disciplina suposava per a ells la immediata evacuació al front, acompanyats d’una nota de la policia, que era tant com una sentència de mort. Això succeïa sobretot a Sant Petersburg, on la vigilància era doblement rigorosa.
Mentre, les derrotes de l’exèrcit tsarista seguien el seu curs. La hipnosi de patriotisme i la hipnosi de temor foren gradualment cedint. Durant la segona meitat de 1915 esclataren varies vagues esporàdiques, provocades en els preus alts de la regió tèxtil de Moscou, però no assoliren desenvolupar-se. Les masses estaven descontentes, però es mantenien pacífiques. Al maig de 1916 fulguraren algunes revoltes aïllades entre els reclutes de les províncies. Sorgiren desordres per causa dels aliments al sud, i es propagaren de seguida a Kronstadt, la fortalesa que vigilava l’accés a la capital. Finalment, cap a finals de desembre, li tocà el torn a Sant Petersburg. La vaga política afectà almenys dos-cents mil treballadors d’una vegada, amb la inqüestionable participació de les organitzacions bolxevics. El gel estava trencat. Al febrer començà una sèrie de vagues i revoltes tumultuoses, que culminaren ràpidament en una sublevació durant la qual la guarnició de la capital es passà als treballadors. “El curs alemany de desenvolupament” amb què comptaven els liberals i els menxevics no esdevingué realitat. De fet, els mateixos alemanys aviat s’apartaren de l’anomenat “mètode alemany”... En la remota deportació, Stalin es veia condemnat a fer conjectures sobre el triomf de la insurrecció i l’abdicació del tsar.
Sobre les trenta mil milles quadrades que aproximadament componen la superfície de la regió de Turukhansk, situada en el part septentrional de la província de Ienisseisk, s’escampava una població, si fa o no fa, de deu mil ànimes, russos i d’altres orígens. Els petits poblats de dos a deu cases, rares vegades més, es trobaven separats entre si per centenars de milles. Com l’hivern dura allí vuit mesos complits, l’agricultura no existeix. Els habitants pesquen i cacen, perquè abunden ambdues classes d’aliments. Stalin arribà a aquella inhospitalària regió a meitat de 1913, i hi trobà Sverdlov. Al poc de temps rebé Al·liluiev una lletra en què Stalin li demanava que apressés el diputat Badaiev perquè enviés els diners remesos per Lenin des de l’emigració... “Stalin explicava detalladament que necessitava diners de seguida per tal de fer-se amb els aliments necessaris, petroli i d’altres efectes.”
El 25 d’agost, el departament de policia avisava la gendarmeria de Ienisseisk de la possibilitat que els deportats Sverdlov i Djugaixvili tractaren d’escapar-se. El 18 de desembre, el departament demanava per telèfon al governador de Ieniseisk que prengués mesures per a prevenir la fuga. Al gener, el departament telegrafià a la gendarmeria de Ienisseisk, advertint-los que Sverdlov i Djugaixvili, a més dels cent rubles ja rebuts, estaven a punt de rebre altres cinquanta per a organitzar la seua fuga. Al març, els agents de l’okhrana acabaven d’escoltar que Sverdlov havia estat vist a Moscou. El governador de Ieniseisk s’afanyà a informar que ambdós deportats “estan presents en persona, i s’han pres mesures per a impedir que s’escapen”. En va escrigué Stalin a Al·liluiev que demanava els diners per a petroli i d’altres coses necessàries; el departament de policia sabia de bona font (per Malinovski mateix) que estava preparant la seua fuga.
Al febrer de 1914, Sverdlov escrivia a la seua germana: “Iossif Djugaixvili i jo serem traslladats cent verstes (unes setanta milles) al nord, vuitanta verstes (unes cinquanta-cinc milles) per damunt del Cercle Glacial Àrtic. La vigilància és més severa. Hem estat separats del despatx de correus, i les lletres ens arriben una vegada al mes per mediació d’un “vianant” que ben sovint es retarda. De fet, només rebem correu, vuit o nou vegades a l’any...” El nou lloc que els fou designat era l’oblidada colònia de Kureika. Però allò no era prou. “Per rebre diners, Djugaixvili havia estat privat de la seua assignació per quatre mesos. Ell i jo necessitem diners. Però no els podeu enviar al nostre nom.” En intervenir l’assignació, la policia alleujava el pressupost tsarista i minvava al mateix temps les possibilitats de fuga.
En la seua primera lletra des de Kureika, Sverdlov descrivia clarament el seu mètode de vida en companyia de Stalin. “La meua instal·lació en la nova residència és molt pitjor. En primer lloc, ja no visc sol a l’habitació. Som dos. Està amb mi el georgià Djugaixvili, a qui ja coneixia d’abans, perquè estiguérem una vegada deportats junts en un altre lloc. És un bon xicot, però és massa individualista en matèries de la vida quotidiana, en tant que jo crec en l’ordre, aparent almenys. Per això estic nerviós a vegades. Però açò no és tan important. Molt pitjor és que no hi ha cap separació entre nosaltres i la família dels nostres patrons. Tenim l’habitació junt a la seua, i no hi ha entrada independent. Com és natural, els xiquets passen amb nosaltres moltes hores. A vegades ens destorben. A més, també cauen per ací algunes persones majors del poble. Vénen, s’asseuen i romanen assegudes una mitja hora, i de sobte s’alcen: “Bo, he d’anar-me’n, adéu.” A penes han marxat, ve un altre visitant, i es repeteix l’escena. Es presenten com d’intent a l’hora millor per a estudiar, en caure la vesprada. No ho comprenc: de dia han de treballar. Hem hagut d’abandonar els nostres plans anteriors i distribuir d’una altra manera l’horari, deixant d’estudiar fins ben passada la mitjanit. No tenim una gota de petroli; usem veles, i com fan poca llum per a la meua vista, ara estudi sempre de dia. En realitat, no és molt el que estudie. Virtualment, no tenim llibres...” Així vivien el futur president de la república dels soviets i el futur dictador de la Unió Soviètica.
Allò que ens interessa més de la lletra precedent és la reprimida caracterització de Stalin com “un bon xicot, però massa individualista”. La primera part d’aquesta declaració té per evident objecte moderar l’efecte de la segona. “Un individualista en matèries de la vida quotidiana” significa en aquest cas un home que, obligat a viure en companyia d’una altra persona, no té en compte per a res els costums i interessos d’aquesta. Un desig d’ordre, en què Sverdlov insistia inútilment, exigia certa voluntària autolimitació per part del company d’habitació. Sverdlov era per naturalesa una persona considerada. Samoilov testifica que era “un magnífic camarada” en el seu tracte personal. En el caràcter de Stalin no hi havia la més lleugera ombra de moderació. A més, és possible que hagués bona porció de venjança en el seu comportament; no oblidem que fou Sverdlov el designat per a liquidar el cos de redacció de Pravda amb què havia comptat Stalin enfront de la posició de Lenin. Stalin mai oblidava tals coses; mai oblidava res. La publicació de la correspondència completa d’Sverdlov des de Turukhansk, promesa en 1924, mai s’ha realitzat; segons sembla, contenia la història del subsegüent empitjorament de les relacions entre ambdós.
Schweitzer (esposa de Spandarian, tercer membre del comitè central que emprengué el viatge vers Kureika en vigílies de la guerra, després d’haver-hi estat traslladat Sverdlov) diu que a l’habitació de Stalin “la taula estava atapeïda de llibres i grans piles de periòdics, i d’una corda estesa en un racó penjaven diversos aparells de pesca i caça de la seua pròpia elaboració”. Sens dubte, la queixa d’Sverdlov relativa a l’escassetat de llibres havia servit d’estímul per a l’acció: els amics contribuïren a engrossir la biblioteca de Kureika. Els utensilis “de la seua pròpia elaboració” no podien ésser, naturalment, un rifle i municions d’arma de foc. Eren xarxes de pesca i trampes per a conills i altres bestioles per l’estil. Més tard, Stalin no arribà a ésser tampoc un tirador ni un caçador, en el sentit esportista de la paraula. Efectivament, si es jutja per aspectes generals, és més fàcil imaginar-se’l col·locant trampes a la nit que no disparant una escopeta contra un ocell a plena llum.
{El socialista-revolucionari Karganov, més tard cantant d’òpera, situà la seua trobada amb Stalin en desterrament en Turukhansk en 1911, en compte de en 1913; errors cronològics són habituals en casos semblants. Entre d’altres, Karganov contà com Stalin, defensant un desterrat de dret comú malnomenat Txaika, que havia robat a un camperol, mostrà que era impossible condemnar Txaika, que calia atreure’l a la causa, que gent d’aquesta mena era necessària per a la lluita futura. Ja hem escoltat Veresxtxak mencionar la inclinació de Koba pels criminals. Un dia, en ajuda d’una discussió, Stalin es revelà com antisemita en emprar grolleres expressions georgianes dirigides als jueus. Violant totes les tradicions dels deportats, entrà, si hem de creure Karganov, en relacions amistoses amb un funcionari de policia, Ossete Kibirov. Respongué als reprotxes dels seus camarades declarant que les relacions amicals no l’impedirien, en cas de necessitat, exterminar el funcionari com a un enemic polític. Segons el mateix Karganov, Stalin sorprengué els desterrats “per la seua completa manca de principis, la seua picardia i crueltat excepcionals [...] La seua ambició extraordinària es palesava fins i tot en els detalls”. És difícil decidir on, en tot açò, fineix la veritat i comença la invenció. Però, en general, la narració de Karganov recorda molt de prop les observacions de Veresxtxak en la presó de Bakú.}
Per a comunicacions postals i d’un altre ordre, Kureika depenia del poble de Monastirskoie, d’on els fils menaven a Ienisseisk i més enllà, fins a Krasnoiarsk. L’antic deportat Gaven, avui desaparegut també, ens refereix que la comuna de Ienisseisk estava en contacte amb la vida política, clandestina i legal. Es mantenia des d’allí correspondència amb les altres regions de deportats, així com amb Krasnoiarsk, que al seu torn comunicava amb els comitès de Sant Petersburg i de Moscou, i subministrava als deportats documents clandestins. Fins i tot al Cercle Àrtic la gent s’interessava pels interessos del partit, dividida en grups, discutint fins a enronquir i a vegades fins al punt d’odiar-se cordialment. No obstant això, els deportats només començaren a diferir en principis a meitat de l’any 1914 després d’arribar a la regió de Turukhansk el tercer membre comitè central, l’entusiasta Spandarian.
Quant a Stalin, es mantingué retret. Segons Xumiatski, “Stalin [...] es concentrà en si mateix. Preocupat de la caça i la pesca, vivia en una soledat gairebé completa [...] Pràcticament no necessitava relacionar-se amb la gent, i només de tant en tant solia visitar el seu amic Suren Spandarian al poble de Monastirskoie, per a tornar diversos dies més tard a la seua coveta d’anacoreta. Era parc en les seues desconjuntades observacions sobre tal o qual assumpte, quan per atzar assistia a reunions organitzades pels deportats”. Aquestes línies suavitzades i embellides en una de les versions posteriors (fins i tot la “coveta” esdevingué per algun motiu un “laboratori”), han d’entendre’s en el sentit que Stalin tallà tota relació personal amb la majoria dels deportats, i els defugia. No és estrany que acabaren així mateix les seues relacions amb Sverdlov: en les monòtones circumstàncies de la deportació, fins i tot persones més adaptables que ell no eren capaces d’evitar la discòrdia.
“L’atmosfera moral... [escrivia discretament Sverdlov en una de les seues lletres que casualment ha vist la llum], no és molt favorable [...] Unes quantes disputes (desavinences personals), possibles només en una atmosfera de presó i deportació, tot i la seua nimietat han produït prou efecte sobre els meus nervis....” A causa de tals “disputes”, Sverdlov gestionà el seu trasllat a una altra colònia. Altres bolxevics s’afanyaren a abandonar Kureika: Golostxekin i Medvedev, que ara figuren així mateix entre els absents. Colèric, brusc, consumit per l’ambició, Stalin no era fàcil de comportar.
Els biògrafs exageren sens dubte quan diuen que aquesta vegada la fuga era físicament impossible, encara que és natural que oferís serioses dificultats. Les fugues anteriors de Stalin no ho foren en el vertader sentit de la paraula, sinó sortides il·legals del destí de deportació. Allunyar-se de Solvitxegodsk, en Vologda, fins i tot de Narim, no suposava gran esforç, una vegada que la persona interessada tenia la resolució de prescindir del seu “estat legal”. La regió de Turukhansk era força diferent: calia fer un viatge prou dificultós amb rens o gossos, o amb un bot a l’estiu, o bé amagat sota les taules de la sentina d’un vaixell, comptant amb què el capità del mateix tingués alguna simpatia envers els deportats polítics; en una paraula, el deportat en Turukhansk que volgués escapar-s’hi s’exposava a greus riscos. Però que aquestes dificultats no eren insuperables ho demostra millor que tot el fet que durant aquells anys diverses persones assoliren escapar-se d’aquella comarca. Cert és que, després d’assabentar-se el departament de policia del seu pla de fuga, Sverdlov i Stalin foren sotmesos a vigilància especial. Però els “guàrdies” àrtics, notòriament reticents i fàcils de guanyar pel vi, mai havien impedit altres d’escapar-hi. Els deportats de Turukhansk gaudien de suficient amplitud de moviments per a això. “Stalin anava sovint al poble de Monastirskoie [escriu Schweitzer], on els deportats solien reunir-se, i a tal objecte emprava subterfugis tant legals com il·legals.” La vigilància no hauria pogut ésser molt activa en les soledats sense límit del nord. Durant tot el primer any, Stalin semblava haver estat orientant-se i prenent mesures preparatòries sense gran apressament: era previngut. Però al juliol de l’any següent esclatà la guerra. Els perills de l’existència il·legal en les condicions d’un règim de temps de guerra s’hi afegien a les dificultats físiques i polítiques d’una fuga. Aquell risc acrescut fou precisament el que dissuadí Stalin d’escapar-se, com molts altres.
“Aquesta vegada [escriu Schweitzer], Stalin decidí continuar deportat. Allí continuà el seu treball, sobre el problema nacional, i acabà la segona part del seu llibre.” Xumiatski esmenta també l’obra de Stalin sobre aqueix tema. Stalin escrigué efectivament un article sobre la qüestió de les nacionalitats durant els primers mesos de la seua deportació: a aquest respecte comptem amb el testimoni categòric d’Al·liluiev. “El mateix any (1913), a principis d’hivern [escriu], rebí una altra lletra de Stalin [...] Un article sobre la qüestió nacional, que Stalin em demanava transmetre a Lenin, venia també en el sobre.” L’assaig no podia ésser molt extens, ja que anava dins d’un sobre ordinari de correspondència. Però, què se’n féu, d’aquell article? Durant tot l’any 1913, Lenin continuà desenvolupant i definint el problema de les nacionalitats. No hauria pogut menys d’acollir amb avidesa aquell nou esforç de Stalin. El silenci sobre la sort que corregués l’article esmentat prova simplement que es considerà inadequat per a publicar-lo. El seu interès per seguir independentment la línia de raonament que li havia estat suggerit a Cracòvia l’havia extraviat, pel que es veu, de manera que Lenin no veié possibilitat de revisar l’article. Només així pot explicar-se el fet sorprenent que durant els següents tres anys i mig de deportació no fera l’ofès Stalin cap intent més per aparèixer en la premsa bolxevic.
En la deportació, igualment que en la presó, els grans esdeveniments semblen particularment increïbles. Segons Xumiatski, “les notícies de la guerra sorprenien els nostres homes, alguns dels quals descarrilaren per complet...” “Les tendències defensistes tenien molts partidaris entre els deportats; tothom estava desorientat”, escriu Gaven. No era d’estranyar: fins i tot a Sant Petersburg, recentment convertit, en Petrograd, els revolucionaris no estaven molt segurs de si mateixos. “Però l’autoritat de Stalin entre els bolxevics era tan gran [declara Schweitzer], que la seua primera lletra als deportats posà fi a tots els seus dubtes i afermà els vacil·lants.” On ha anat a parar aquella lletra? Tals documents es copiaven en passar de mà en mà, circulant per totes les colònies de deportats. No és possible que es perderen totes les còpies; les que caigueren en mans de la policia han hagut de trobar-se als seus arxius. Si la “lletra” històrica de Stalin no apareix, és senzillament perquè mai s’escrigué. Tanmateix tota la seua vulgaritat, el testimoni de Schweitzer és un tràgic document humà. Aquesta camarada escrigué les seues Memòries en 1937, vint anys després dels successos, per encàrrec imperiós. La col·laboració política que es veié obligada a prestar a Stalin corresponia en realitat, encara que en escala més modesta, al seu marit, l’indomable Spandarian, mort en deportació l’any 1916. Naturalment, Schweitzer sap de sobra allò que ocorregué. Però el mecanisme de la falsificació treballa de manera automàtica.
Més ajustats als fets són el records de Xumiatski, publicats uns tretze anys abans de l’article de Schweitzer. Xumiatski atribuïa la part directiva en la lluita amb els patrioters a Spandarian. “Fou un dels primers en adoptar una posició inflexible de “derrotisme”, i en les rares reunions dels camarades apostrofava sarcàsticament els socialpatriotistes...” Fins i tot en l’edició de molt després, Xumiatski, en caracteritzar la general confusió d’idees, servà la frase: “El difunt Spandarian veié la qüestió clarament i distinta...” Els altres, pel que es dedueix, no la veieren amb tanta claredat. Cert és que Xumiatski, que mai estigué en Kureika, s’afanyava a afegir-hi que “Stalin, completament aïllat a la seua coveta, sense la menor vacil·lació s’ajustà a una línia derrotista”, i que les lletres de Stalin “recolzaren Suren en la seua lluita contra els adversaris”. Però la veracitat d’aquesta inserció, que tendeix a assegurar a Stalin el segon lloc entre els “derrotistes”, s’afebleix considerablement en dir el mateix Xumiatski: “Només cap a fins de 1914 i principis de 1915, després d’haver pogut anar Stalin a Monastirskoie per a ajudar Spandarian, deixà aquest darrer d’ésser objecte dels atacs dels grups d’oposició.” ¿És que Stalin adoptà obertament la seua posició internacionalista només després de parlar amb Spandarian, i no des del principi de la guerra? En el seu intent d’emmascarar el perllongat silenci de Stalin, però en realitat subratllant-lo més que mai, Xumiatski eliminà en la nova edició tota referència al fet que la visita de Stalin a Monastirskoie ocorregué “només cap a fins de 1914 i principis de 1915”. De fet, el viatge fou a finals de febrer de 1915, quan mercè a l’experiència de set mesos de guerra, no sols els vacil·lants, sinó també molts actius “patrioters”, havien encertat a alliberar-se dels efectes del narcòtic. En realitat, no podia haver estat altrament. Els dirigents bolxevics de Sant Petersburg, Moscou i les províncies, acolliren les tesis de Lenin amb perplexitat i alarma. Ni un sol les acceptà en la seua integritat. Per consegüent, no hi havia el menor motiu perquè la ment de Stalin, lenta i cautelosa, arribés per si sola a les conclusions que significaven una completa subversió en el moviment obrer.
Durant tota la seua deportació, només s’han arribat a conèixer dos documents en què es reflectisca la posició de Stalin envers la guerra: una lletra personal seua a Lenin i la seua signatura en una declaració col·lectiva del grup bolxevic. La lletra personal, escrita el 27 de febrer des del poble de Monastirskoie, és la primera comunicació de Stalin a Lenin en el transcurs de tota la guerra i, segons sembla, l’única. La reproduïm íntegrament:
“Les meues salutacions, camarada Ilitx, caloroses i cordials. I també a Zinòviev i a Nadexa Konstantinovna. Com va vostè, com va de salut? Jo visc com sempre, “mastegant el meu pa” [vivint tranquil·lament, NdT] i apropant-me a la meitat de la meua condemna. És cansat açò, però no hi ha altre remei. Com marxen els seus petits afers? L’existència per la seua banda ha d’ésser un poc me joiosa... Fa poc llegí els articles de Kropotkin. El vell boig deu haver perdut la raó per complet. També he llegit un articlet de Plekhànov en Rietx; és un xafarder incorregible. Ekh-mah! I els liquidadors, amb els seus agents diputats de la Lliure Societat Econòmica? No hi ha ningú que els sacse, el diable se’m porte! És possible que se’n surten sense el seu merescut? Faça’ns feliços anunciant-nos que aviat apareixerà un periòdic que els done una bona palissa, a intervals regulars i sense fatigar-se. Si se li ocorre escriure, aquesta és la direcció: Territori de Turukhanks, província de Ienisseik, poble de Monastirskoie, per a Suren Spandarian. Seu, Koba. Timofei (Spandarian) suplica que transmeten les seues iròniques salutacions a Guesde, Sembat i Vandervelde pels seus gloriosos (ja, ja!) càrrecs de ministres.”
Aquesta lletra, palesament influïda per converses amb Spandarian, ofereix en essència molt poc, per a estimar la posició política de Stalin. El vell Kropotkin, teòric de l’anarquia pura, es féu un furibund xovinista en començar la guerra. Plekhànov, a qui fins i tot els menxevics repudiaren per complet, no exercí millor paper. Vandervelde, Guesde i Sembat eren blancs molt visibles en la seua qualitat de ministres burgesos. La lletra de Stalin no fa la menor al·lusió als nous problemes que aleshores ocupaven les ments dels marxistes revolucionaris. L’actitud envers el pacifisme, les consignes de “derrotisme” i de “transformar la guerra imperialista en guerra civil”, el problema de formar una nova Internacional..., tals eren els eixos al voltant dels quals giraven innumerables debats. Les idees de Lenin distaven molt d’ésser populars. Què hauria estat més natural en Stalin que suggerir a Lenin la seua conformitat amb ell, si existia realment tal conformitat? Si hem de creure Schweitzer, fou allí, en Monastirskoie, on Stalin s’assabentà de les tesis de Lenin. “És difícil d’expressar [escriu en l’estil de Bèria] amb quin sentiment d’alegria, confiança i triomf llegí Stalin les tesis de Lenin, que confirmaven les seues pròpies idees...” Per què llavors no deixà traspuar absolutament res sobre aquestes tesis en la seua lletra? Si hagués treballat independentment sobre els problemes de la nova internacional, no hauria pogut evitar canviar almenys unes paraules amb el seu mestre sobre les seues pròpies conclusions, o de consultar-li sobre alguna de les qüestions més àrdues. Però res hi ha que ho revele. Stalin assimilava de les idees de Lenin les que s’ajustaven a les seues pròpies mires. La resta se li antullava la música indecisa del futur, quan no una remota “tempestat en un got d’aigua”. Amb tals perspectives arribà més tard a la Revolució de Febrer (març de 1917).
La lletra expedida des de Monastirskoie, pobre de contingut, amb el seu to artificial d’airosa fanfarronada (el diable se’m porte!, ja, ja!”, etc.), revela molt més del que el seu autor hauria volgut. “És cansat açò, però no hi ha altre remei.” Un home capaç de viure una intensa vida intel·lectual no escriu d’aquesta manera. “Si se li ocorre escriure, aquesta és la direcció...” Un home que efectivament aprecia un intercanvi d’idees teòriques no escriu així. La lletra porta el característic triple segell: astúcia, estupidesa i vulgaritat. No hi hagué correspondència sistemàtica amb Lenin durant els seus quatre anys de deportació, malgrat la importància que atribuïa Lenin a contactes amb persones d’idees afins i de la seua propensió a sostenir relacions epistolars.
A la tardor de 1915, Lenin preguntà a l’emigrat Karpinski: “He de demanar-li un gran favor: esbrine vostè el nom de “Koba” (Iossif Dj.?, no ens en recordem). Molt important!” Karpinski hi replicà: “Iossif Djugaixvili.” De què es tractava: un nou gir postal, o una lletra? La necessitat de preguntar per a recordar el seu nom demostra en efecte que no hi havia correspondència contínua.
L’altre document que porta la signatura de Stalin és una petició d’un grup de deportats al consell de redacció d’un periòdic legal dedicat a les assegurances obreres.
“Voprosi Strakhovanïia [Problemes de Segurs] hauria de dedicar també tota la seua sol·licitud i diligència a la causa d’assegurar la classe treballadora del nostre país amb idees contra les predicacions antiproletàries i arxipútrides dels senyors Potressov, Levitskie i Plekhànov, que s’oposen radicalment als principis de l’internacionalisme.”
Açò era indubtablement una declaració contra el socialpatriotisme, però també dins dels límits d’idees comunes no sols entre bolxevics, sinó fins i tot entre els menxevics esquerrans. La lletra, que, si es jutja pel seu estil, ha d’estar escrita per Kàmenev, portava data de 12 de març de 1916, és a dir, d’una època en què la pressió patriòtica portava ja temps en reflux.
{Kàmenev i els diputats condemnats arribaren al desterrament en el territori de Turukhansk en l’estiu de 1915. La conducta dels diputats en el procés continuava provocant grans discusions en les files del partit. Al voltant de divuit bolxevics, entre els quals hi havia quatre membres del comitè central (Spandarian, Sverdlov, Stalin i Kàmenev) es reuniren en Monastirskoie. Petrovski féu un informe sobre el procés, Kàmenev el completà. Els participants en els debats, contà Samoilov, “indicaren les faltes comeses per nosaltres al procès: Spandarian ho féu amb una aspror particular, tots els altres s’expressaren més moderadament”. Samoilov no atribueix de cap manera un paper especial a Stalin en els debats. Per contra, la vídua de Spandarian es troba una vegada més obligada a atribuir a Stalin allò que en realitat féu el seu marit. “Després de la discussió [continua Samoilov] hom adoptà una resolució que, en conjunt, aprovava... la conducta de la fracció en el procès.” Aquesta indulgència estava força lluny de la intransigència de Lenin, que declarà en la premsa que la conducta de Kàmenev era “indigna d’un socialdemòcrata revolucionari”. A petició de Lenin, des de Berna, Txlovski escrigué a Samoilov, en Monastirskoie, en llenguatge de sotamà: “Estic molt content que no tinga vostè la intenció d’enemistar-se amb la meua família, però quants disgustos ens [Kàmenev] ha causat (i no sols ell)! [...] Tothom pot equivocar-se o fer una tonteria, però ha de corregir el seu error, encara que sols siga mitjançant una excusa política, si el meu honor i els dels meus parents li són d’estima, a ell i al seus amics.” “Per les paraules “la meua família” i els “meus parents” [explica Samoilov] cal entendre el comitè central del partit.” La lletra s’assemblava a un ultimàtum. No obstant això ni Kàmenev, ni els diputats feren la declaració que reclamava Lenin. I no hi ha cap motiu per a pensar que Stalin recolzà aquesta reclamació, malgrat que la lletra de Txlovski arribà a Monastirskoie poc abans de la reunió.}
{La indulgència de Stalin envers la conducta dels diputats era, en el fons, una expressió prudent de solidaritat. Davant un tribunal que podia pronunciar pesants penes, les fórmules tallants de Lenin havien de semblar doblement fora de lloc: quin sentit té sacrificar-se en nom d’allò que hom jutja erroni? Stalin mateix no havia mostrat en el passat cap inclinació a utilitzar el banc dels acusats com a tribuna revolucionària: en el moment de la preparació del procés dels manifestant de Bakú, usà un argúcia dubtosa per a separar-se dels altres acusats. Considerà la tàctica de Kàmenev en el procés més com una argúcia de guerra que no des del punt de vista de l’agitació política. En qualsevol cas, les seues relacions amb Kàmenev continuaren essent estretes fins al final del seu desterrament, així com també durant la revolució. En la fotografia d’un grup de desterrats en Monastirskoie, estan l’un a la vora de l’altre. Únicament dotze anys més tard serà quan Stalin reprotxarà a Kàmenev la seua conducta en el procés i li llançarà acusacions encara més greus. Llavors no es tractarà d’una defensa del principis sinó d’una lluita personal pel poder... La lletra de Txlovski havia de mostrar a Stalin, tanmateix, que la qüestió era molt més seria del que ell imaginava, i que era impossible mantenir durant més temps una posició dilatòria. Heus aquí perquè és precisament en aquests dies que ell escriu a Lenin la lletra citada més amunt, la forma desmanegada de la qual tracta d’amagar el caràcter evasiu en el pla polític.}
En 1915, Lenin tractà de publicar a Moscou una antologia marxista legal, per a expressar, almenys amb sordina o doble sentit, la posició del partit bolxevic davant la guerra. L’antologia fou prohibida pel censor, però els articles se servaren i aparegueren després de la revolució. Junt amb Lenin hi trobem entre els autors el literat Stepanov, Olminski (de qui ja hem parlat), Milutin, bolxevic relativament novici i el conciliador Noguin, tots ells emigrats. També trobem un article titulat Sobre l’escissió de la socialdemocràcia alemanya, per Sverdlov. Però no hi ha res en aquesta antologia de la ploma de Stalin, que vivia en les mateixes condicions de deportació que Sverdlov. Açò pot explicar-se, bé per recelar Stalin de trobar-se en desacord amb els altres, o bé per haver-li molestat que no acceptaren el seu article sobre les nacionalitats: la susceptibilitat i el capritx eren condicions tan seues com la cautela.
Xumiatski manifesta que Stalin fou cridat a files mentre estava en la deportació, segons sembla en 1916, quan ja mobilitzaven els contingents de majors (aleshores compliria Stalin trenta-set anys), però no se l’admeté en l’exèrcit a causa del seu braç esquerre anquilosat. Pacientment estigué matant el temps més enllà del Cercle Àrtic, pescant, posant les seues trampes als conills, llegint i possiblement escrivint també. “És cansat açò, però no hi ha altre remei.” Un reclús taciturn, colèric, no era ni de bon tros la figura central entre els deportats. “Més clara que moltes altres [escriu Xumiatski, més tard partidari de Stalin], en la memòria dels turukhanites es destaca la monumental figura de Suren Spandarian, l’intransigent marxista revolucionari i magnífic organitzador.” Spandarian arribà a Turukhansk en vigílies de la guerra, un any després que Stalin. “Quin assossec i quina pau hi ha ací! [solia observar amb ironia]. Tothom està d’acord amb els altres en tot: els socialistes-revolucionaris, els bolxevics, els menxevics, els anarquistes [...] Que no sabeu que el proletariat de Sant Petersburg està amb l’oïda amatent a la veu dels desterrats [...]?” Suren fou el primer que adoptà una posició antipatriotera i féu que tots l’escoltaren. Però en influència personal sobre els seus camarades, Sverdlov mantenia el primer lloc. “Animat i sociable”, extravertit incapaç de reconcentrar-se en l’egocentrisme, Sverdlov sempre reunia els altres, recollia importants notícies i les feia circular per les diverses colònies de deportats, i organitzà una cooperativa d’aquests al mateix temps que efectuava observacions sistemàtiques a l’estació meteorològica. Les relacions entre Spandarian i Sverdlov, arribaren a estar tibants. Els deportats s’agruparen en tom a aquestes dues figures. Encara que ambdós grups lluitaven units contra l’administració, les rivalitats “per esferes d’influència”, segons expressió de Xumiatski, mai cessaren. No és fàcil esbrinar avui en quins principis es basava aquella discòrdia. Antagonista d’Sverdlov, Stalin recolzava Spandarian discretament a un braç de distància.
En la primera edició dels seus records, Xumiatski escrivia: “L’administració de la regió s’adonà que Suren Spandarian era el més actiu dels revolucionaris, i el considerava el líder de tots.” En una edició posterior, se suprimí aquesta frase per a incloure-hi dues persones: Sverdlov i Spandarian. L’agent Kibirov, amb qui segons sembla entaulà Stalin relacions amistoses, feia objecte d’una vigilància insistent Spandarian i Sverdlov, considerant-los “els capitostos de tots els deportats”. Perdut per un moment el fil oficial, Xumiatski s’oblidà per complet d’esmentar Stalin en tal qualitat. La raó no és difícil de comprendre. El nivell general dels deportats en Turukhansk era considerablement superior a la mitjana. Allí es trobaven al mateix temps els homes que constituïen el nucli essencial del centre rus: Kàmenev, Stalin, Spandarian, Sverdlov, Golostxekin i diversos altres bolxevics destacats. No hi havia cap aparell polític en la deportació, i era impossible dirigir des de l’anonimat, tirant dels fils des de darrere la cortina. Tots estaven ben a la vista dels altres. L’astúcia, la fermesa i la persistència no bastaven per a guanyar aquella gent tan experimentada: calia ésser culte, pensador independent i polemista expert. Spandarian, segons sembla, es distingia pel superior atreviment de les seues idees, Kàmenev per la seua més àmplia preparació escolar i universalitat de criteri, Sverdlov per la seua gran activitat, iniciativa i flexibilitat. Per això Stalin es “reconcentrà en si mateix”, limitant-se a observacions monosil·làbiques, que Xumiatski recordà de titllar-les d’“agudes” només en una posterior edició del seu treball.
Estudià Stalin durant la deportació? En aquest cas, què estudià? Ja havia passat feia temps l’edat en què hom es contenta amb lectures sense objecció ni selecció. Només podia avançar estudiant qüestions polítiques específiques, prenent notes, tractant de formular les seues pròpies idees per escrit. Però a banda de la referència al seu article sobre el problema de les nacionalitats, ningú té una sola paraula a dir sobre la vida intel·lectual de Stalin durant aqueixos quatre anys. Sverdlov, que no era cap tècnic ni literat, escrigué quatre articles en aquella època, feia traduccions de llengües estrangeres i col·laborava regularment en la premsa de Sibèria. “D’aquesta manera els meus assumptes no marxen malament”, escrivia en to optimista a un amic seu. Després de la mort d’Ordxonikidze, que no tenia cap predilecció envers la teoria, la seua vidua escrigué a propòsit dels darrers anys de presó del seu marit: “Estudiava i llegia sense treva. Llargs extractes de tot allò que havia llegit durant aquella temporada se servaven en el gros quadern folrat d’hule enviat a Sergo per les autoritats de la presó.” Tot revolucionari portà amb si de la presó i la deportació semblants quaderns folrats d’hule. Veritat és que molts es perderen durant fugues i registres. Però de la seua última deportació Stalin pogué haver salvat tot allò que hagués volgut en les millors condicions, i en els anys següents no fou ell precisament el sotmès a registres, sinó, per contra, qui sotmetia altres a tals proves. Tot i això, és inútil cercar el menor rastre de la seua vida intel·lectual durant tot aquell període de soledat i oci. Durant quatre anys (els anys del revifar del moviment, revolucionari a Rússia, de la Primera Guerra Mundial, del col·lapse de la socialdemocràcia internacional, d’una lluita vehement d’idees sobre el socialisme, de la fonamentació de la nova internacional), és impossible que Stalin no empunyés la ploma per a res. I, no obstant això, en tot quant escrigué després no sembla haver-hi una sola línia que pogués haver servit per a augmentar la seua reputació d’última hora. Els anys de guerra, els anys d’obrir pas a la Revolució d’Octubre, són un espai en blanc en la història de les idees de Stalin.
L’internacionalisme revolucionari trobà la seua expressió acabada en la ploma de l’“emigrat” Lenin. El recinte d’un sol país, i a més, de l’endarrerida Rússia, era massa limitat per a permetre l’avaluació justa d’una perspectiva mundial. Així com l’emigrat Marx necessità Londres, que en el seu temps era el centre del capitalisme, per a integrar la filosofia alemanya i la Revolució Francesa amb l’economia anglesa, també Lenin, durant el transcurs de la guerra, estigué en el punt central dels esdeveniments europeus i mundials, a fi de deduir les conclusions revolucionàries decisives de les premisses del marxisme. Manuilski, el dirigent oficial de la Internacional Comunista després de Bukharin i abans de Dimitrov, escrivia en 1922: “Sotsial-Democrat (El Socialdemòcrata), publicat a Suïssa per Lenin i Zinòviev, i el Golos de París i Natxe Slovo, publicat per Trotski, seran per al futur historiador de la III Internacional els fragments bàsics dels quals es forjà la nova ideologia revolucionària del proletariat internacional.” S’admet gustosament que Manuilski exagerés el paper de Trotski. No obstant això, no tingué ni tan sols un pretext per a anomenar Stalin. Però després, deu anys més tard, faria l’impossible per rectificar semblant omissió.
Tranquil·litzats pels monòtons ritmes de la nevada soledat, els deportats estaven lluny d’esperar els successos que succeïen al febrer (març) de 1917. Tots es veieren sorpresos, malgrat que sempre mantingueren la fe dipositada en l’inevitable de la revolució. “Al principi [escriu Samoilov], semblava que haguérem oblidat de sobte les nostres diferències d’opinió [...] Les discòrdies polítiques i les recíproques antipaties semblaven dissipades...” Aquesta interessant confessió es veu confirmada en totes les publicacions, discursos i mesures pràctiques d’aquella època. S’enfonsaren les barreres entre bolxevics i menxevics, entre internacionalistes i patriotes. Tot el país estava inundat d’un conciliacionisme alegre, però miop i verbalista. La gent es trontollava en el tumult de frases heroiques, principal element de la Revolució de Febrer, en especial durant les seues primeres setmanes. Grups de deportats afluïen de tots els confins de Sibèria, confosos en un sol corrent i avançaven cap a l’Oest en una atmosfera d’exultant embriaguesa.
En un dels mítings de Sibèria, Kàmenev, que ocupava la presidència en unió de liberals, populistes i menxevics, com més tard es digué, estampà amb ells la seua signatura en un telegrama felicitant el gran Duc Miquel Romanov per la seua renúncia al tron, magnànima en aparença, però covarda en realitat, en espera de la decisió de l’Assemblea Constituent. No és impossible que Kàmenev, saturat de sentimentalisme, tingués per encertat no molestar els seus col·legues de mesa amb una repulsa descortès. En l’enorme confusió d’aquells dies ningú hi pensava, i Stalin, a qui ningú pensà en elegir per a la presidència, no protestà contra la relliscada de Kàmenev fins al moment en què entre ambdós sorgí una lluita sense quarter.
El primer punt de la ruta en què es reuniren treballadors en considerable nombre fou Krasnoiarsk. Ja hi existia un soviet de diputats. Els bolxevics locals, que eren membres de l’organització general en unió dels menxevics, esperaven instruccions dels dirigents que hi passaven. Envoltats per complet en l’onada d’unificació, aquells dirigents ni tan sols pensaren en establir una organització bolxevic independent. Per a què? Els bolxevics, com els menxevics, estaven decidits a recolzar el Govern Provisional, al capdavant del qual estava el príncep liberal Lvov. També se sufocaren les diferències d’opinió respecte a la guerra: calia defensar la Rússia revolucionària! En tal estat d’ànim marxaven vers Petrograd, Stalin, Kàmenev i d’altres. “La ruta al llarg del ferrocarril [recorda Samoilov], era quelcom extraordinari i tumultuós, un cúmul de manifestacions de benvinguda, mítings i actes anàlegs.” En la majoria de les estacions rebia als deportats el veïnat entusiasmat, amb bandes militars entonaven la Marsellesa; el dia de La Internacional no havia clarejat encara. A les estacions fèrries d’importància se celebraren banquets de gala. Els amnistiats hagueren de parlar, “parlar, sense parar”. Molts es quedaren afònics, emmalaltiren de fatiga, refusaren sortir dels seus vehicles; “però fins i tot en ells hom no els deixava en pau”.
Stalin no perdé la seua veu, perquè no pronuncià cap discursos. Hi havia molts altres, oradors experts, entre ells el diminut Sverdlov, amb la seua potent veu de baix. Stalin romania al marge, adust, alarmat pel desbordament de la naturalesa de manera verbal, i malèvol, com de costum. Una altra vegada el feien a una banda les persones de calibre molt inferior. Ja comptava amb una historial de quasi una vintena d’anys d’activitat revolucionària, entretallat per detencions inevitables i reprès en fugir una vegada i una altra. Quasi deu anys havien passat des que Koba abandonés “el pantà estroncat” de Tbilisi per a marxar a la industrial Bakú. Havia treballat a la capital de la indústria petrolífera uns vuit mesos, havia passat al voltant de sis mesos a la presó de Bakú, i d’altres nou en la deportació de Vologda. Un mes d’activitat il·legal li valgué dos mesos de càstig. Després de fugir, havia tornat al treball clandestí prop de nou mesos, seguits de sis mesos de tancament i nova deportació, una proporció un poc més favorable. Al final de la deportació, menys de dos mesos de treball il·legal, gairebé tres mesos de presó, altres dos de confinament a la província de Vologda: dos mesos i mig de càstig per cada mes d’activitat. Dos mesos més de clandestinitat, quasi quatre de presó i deportació. Una altra fuga. Més de mig any de tasca revolucionària, i després una altra vegada el presidi i la deportació, de la que només l’alliberà la Revolució de Febrer: quatre anys. En resum, dels seus dinou anys de participació en el moviment revolucionari, en passà dos i nou mesos deportat. No era mala proporció; la majoria dels revolucionaris professionals passaren a les presons períodes molt més llargs.
Durant aqueixos dinou anys, Stalin no destacà com una figura de primera ni segona fila. Era desconegut. Referint-se en 1911 a la lletra interceptada dirigida per Koba des de Solvitxegodsk a Moscou, el cap de l’okhrana de Tbilisi escrigué un informe detingut de Iossif Djugaixvili que no contenia fets de nota ni trets rellevants, excepte potser l’esment que Sosso, àlies “Koba”, havia començat la seua carrera com a menxevic. Al mateix temps, referint-se a Gurgen (Tskhakaia), a qui incidentalment, s’esmentava en la mateixa lletra, el gendarme advertia que aquest darrer “era des de molt abans un dels revolucionaris d’importància...”. Segons aqueix informe, Gurgen fou detingut “en unió del famós revolucionari Bogdan Knuniants”. Aquest era no sols georgià com Koba, sinó de la mateixa edat que ell. Quant a la “fama” de Djugaixvili mateix, no hi ha ni la més remota insinuació de tal fama.
Dos anys més tard, caracteritzant en detall l’estructura del partit bolxevic i de la seua plana major, el director del departament de policia feia constar de passada que Sverdlov i “un cert, Iossif Djugaixvili” havien estat elegits per cooptació membres del buró del comitè central. L’expressió “un cert” indica que el nom de Djugaixvili res suggeria al cap de policia en 1913, malgrat una font d’informació com la de Malinovski. Fins fa poc, la biografia revolucionària de Stalin, que acaba en 1917, no tenia cap relleu. Vintenes de revolucionaris professionals, si no centenars, havien fet la mateixa classe de tasca que ell, uns millor i altres pitjor. Els laboriosos investigadors moscovites han calculat que durant el trienni 1906-1909, Koba escrigué seixanta-sis proclames i articles periodístics, és a dir: menys de dos al mes. Cap d’aquests articles, que eren tan sols una refosa d’idees alienes per als seus lectors del Caucas, fou traduït del georgià ni reimprès en els òrgans importants del partit o de la fracció. No hi ha article de Stalin ni referència al mateix en cap llista de col·laboradors de les publicacions de Sant Petersburg, Moscou o de l’estranger en aquell període, legals o il·legals, ni de periòdics, revistes o antologies. Continua considerat, no com a escriptor marxista, sinó com a propagandista i organitzador d’importància menor.
En 1912, quan els seus articles començaren a aparèixer més o menys regularment en la premsa bolxevic de Sant Petersburg, Koba adoptà el pseudònim de Stalin, derivat d’stali (acer), igual que abans Rosenfeld havia pres el de Kàmenev inspirant-se en la veu ameni (pedra): era moda entre els bolxevics joves escollir pseudònims que evocaren duresa. Els articles amb la signatura de Stalin no atragueren l’atenció de ningú: no tenien personalitat, com no siga la tosquedat de l’exposició. Fora de l’estret cercle de dirigents bolxevics, ningú sabia qui era el seu autor, i a penes hi havia qui s’interessés per saber-ho. Al gener de 1913, Lenin escrigué en una ben meditada nota sobre el bolxevisme, per a la famosa obra de referència bibliogràfica de Rubakin: “Els principals escriptors bolxevics són: G. Zinòviev, V. Ilitx, Iu, Kàmenev, P. Orlovski i d’altres.” No se li podia ocórrer a Lenin esmentar Stalin entre els “principals escriptors” del bolxevisme, encara que precisament aleshores es trobava en l’estranger, consagrat al seu article sobre “nacionalitats”.
{Piatnitski, estretament lligat a tota la història del partit, al seu estat major tant en l’emigració com en la seua organització clandestina en Rússia, als seus escriptors així com als seus agents que transportaven la literatura il·legal, parla, en les seues memòries curosament escrites i, en conjunt, prou conscients (que abracen el període de 1896 a 1917) de tots els bolxevics un poc coneguts, però no menciona Stalin: el seu nom no es troba ni en l’índex afegit al llibre. Fet molt més digne d’atenció tenint en compte que Piatnitski no és de cap manera hostil a Stalin; ben al contrari, ara es troba en el segon rang dels seus seguidors. En un gros recull de documents de la secció de Moscou de l’okhrana que abraça la història del bolxevisme des de 1903 a 1917, Stalin està citat tres vegades: a propòsit de la seua coaptació al comitè central, de la seua nominació al buró del comitè central i de la seua participació en la Conferència de Cracòvia. Res sobre el seu treball, cap paraula per a jutjar-lo, cap tres individual!}
Stalin rellueix per primera vegada als ulls de la policia, com als del partit, no com una personalitat, sinó com a membre del centre bolxevic. En els informes de la gendarmeria, com en les memòries revolucionàries, no se’l cita personalment com a iniciador, com a escriptor en relació amb les seues idees o els seus actes, sinó sempre com a part de la màquina del partit, com a membre del comitè local, com a membre del comitè central, com a col·laborador d’un periòdic, com un de tants en una llista de noms, i mai en primer lloc.
No és xocant que es trobés en el comitè central molt més tard que altres de la seua edat, i no per elecció, sinó mitjançant cooptació.
Des de Perm dirigiren a Lenin, en Suïssa, el telegrama següent: “Salutacions fraternals. Sortim avui per a Petrograd. Kàmenev, Muranov, Stalin.” La idea d’enviar el telegrama sortí, naturalment, de Kàmenev. Stalin signà l’últim. Aquella trinitat es trobava lligada per lligams de solidaritat. L’amnistia havia alliberat les millors forces del partit, i Stalin pensava torbat en la capital revolucionària. Necessitava la relativa popularitat de Kàmenev i del títol de diputat de Muranov. Així, els tres arribaren junts a un Petrograd sacsat per la revolució. “El seu nom [escriu CH. Windecke, un dels seus biògrafs alemanys] aleshores era conegut en cercles limitats del partit. No el saludaren, com saludà Lenin un mes més tard [...] una animada multitud amb banderes roges i música. No el saludaren, com dos mesos després saludà a Trotski, que acudia molt de pressa d’Amèrica, una delegació que sortí a rebre’l a meitat de camí i el portà a coll. Ell arribà sense aclamacions ni sorolls i es posà a treballar [...] Fora de les fronteres de Rússia, ningú tenia idea de la seua existència.”