Durant uns cinc anys (1906-1911), Stolipin fou l’amo del país, i exhaurí tots els recursos de la reacció. El règim del 3 de juny sabé fer exhibició de la seua incapacitat en totes les esferes, però sobretot en el domini del problema agrari. Stolipin hagué de descendir de les combinacions polítiques al club policíac. I com per a palesar més l’absoluta fallida del seu sistema, l’assassí de Stolipin procedia de les files de la seua mateixa escorta secreta.
En 1910 la renovació de la indústria passà a ésser un fet indiscutible. Els partits revolucionaris es trobaven davant aquesta qüestió: quin efecte tindrà aquest canvi de situació en les condicions polítiques del país? La majoria dels socialdemòcrates mantenien la seua actitud esquemàtica: la crisi revoluciona les masses, i el ressorgiment de la indústria les pacifica. Ambdós bàndols, bolxevics igualment que menxevics, tenien, doncs, a menystenir o negar rotundament aquest ressorgiment que havia començat realment. L’excepció era el periòdic de Viena Pravda, que, malgrat les seues il·lusions conciliadores, defensava la idea molt justa que les conseqüències polítiques de la renovació, com de la crisi, lluny d’ésser automàtiques, cada vegada es determinen de nou, segons el curs de la lluita precedent i la situació global del país. Així, a la saga del renaixement industrial, en el curs del qual s’havia pogut desenvolupar una lluita vaguística molt àmplia, un sobtat decaïment de la situació podria provocar un despertar revolucionari immediat, sempre que concorregueren les altres condicions necessàries. D’altra banda, després d’un llarg període de lluita revolucionària finida en derrota, una crisi industrial, en dividir i afeblir el proletariat, podria destruir per complet el seu esperit de combat. O bé, un ressorgiment industrial consecutiu a un llarg període de reacció és capaç de reanimar el moviment obrer, en gran part a manera de lluita econòmica, després de tot això la nova crisi pot desviar l’energia de les masses cap a carrils polítics.
La guerra russojaponesa i les sacsades de la revolució impediren al capitalisme rus participar en el ressorgiment industrial del món sencer durant el període 1903-1907. Mentre, les constants batalles revolucionàries, derrotes i repressions havien esgotat la resistència de les masses. La crisi industrial mundial, que s’inicià en 1907, perllongà altres tres anys la ja llarga depressió, i lluny de moure els obrers a engegar una nova lluita, els dispersà i afeblí més que mai. Sota els colps dels tancaments patronals, de l’atur i de la misèria, les fatigades masses es desanimaren definitivament. Tal fou la base material de les “proeses” de la reacció de Stolipin. El proletariat necessitava la font renovadora d’un altre ressorgiment industrial per a recuperar la seua força, omplir les seues files i sentir-se una altra vegada l’indispensable factor en la producció, llançant-se a una nova lluita.
A finals de 1910 es produïren manifestacions de carrer (cosa no vista feia molt de temps), en relació amb les morts del liberal Morumtsev, que havia estat president de la primera Duma, i de Lev Tolstoi. El moviment estudiantil entrà en una fase nova. Superficialment (tal és l’habitual aberració de l’idealisme històric), podria hom haver cregut que la prima capa dels intel·lectuals era el lloc d’incubació de la insurrecció política, i que per la força del seu exemple estava començant a atreure la capa superior dels treballadors. En realitat, l’onada del ressorgiment no anava de la cúspide a la base, sinó al contrari. Gràcies al revifament de la indústria, la classe treballadora anava sortint gradualment del seu estupor. Però abans que els canvis químics que havien transformat les masses es feren perceptibles, passaren als estudiants per mitjà dels grups socials intercalats. Com la joventut estudiantil era més fàcil d’impulsar, la renovació es palesà primer que res en forma d’aldarulls estudiantils. L’observador degudament preparat podia, però, veure per endavant que les manifestacions dels intel·lectuals no eren més que un símptoma de processos molt més profunds i importants dins del mateix proletariat.
Efectivament, la gràfica del moviment vaguístic començà a ascendir. És cert que el nombre de vaguistes en 1911 no excedí d’un centenar de milers (l’any anterior ni tan sols havia arribat a la meitat d’aqueixa xifra), però la lentitud del ressorgiment mostrava com d’intens era l’estupor que calia vèncer. De totes maneres, a finals de l’any els districtes obrers presentaven un aspecte molt distint que al seu començament. Després de les fructíferes collites de 1909 i 1910, que forniren ímpetu al renaixement industrial, vingué una desastrosa collita en 1911, que, sense detenir el ressorgiment, condemnà vint milions de camperols a morir de fam. La inquietud, iniciada a les aldees, tornà a posar el problema camperol en primer pla. La conferència bolxevic de gener de 1912 tenia motius justos per a referir-se a “la iniciació del renaixement polític”. Però la ruptura sobtada no es produí fins a la primavera de 1912, després de la famosa matança d’obrers al riu Lena. En la profunda taigà, a més de cinc mil milles de Sant Petersburg i a més de quatre-centes del ferrocarril més proper, els pàries de les mines d’or, que cada any proporcionaven milions de rubles a les butxaques d’accionistes anglesos i russos, reclamaven la jornada de vuit hores, augment de salaris i abolició de multes. Els soldats, menats des d’Irkutsk, feren foc contra la multitud desarmada: 150 morts, 250 ferits; sense la menor assistència mèdica, vint d’aquests moriren.
Durant el debat dels successos del Lena, en la Duma, el ministre de l’interior, Makarov, estúpid funcionari, no pitjor ni millor que altres contemporanis seus, declarà, amb l’aplaudiment dels diputats de la dreta: “Açò és el que ocorregué i allò que tornarà a ocórrer de nou!” Aquestes paraules de sorprenent desvergonyiment produïren una descàrrega elèctrica. Primer de les fàbriques de Sant Petersburg i després de tot el país, començaren a arribar notícies de declaracions i manifestacions de protesta, per telèfon i per telègraf. La repercussió dels successos del Lena només es podia comparar amb l’onada d’indignació que havia agitat les masses treballadores set anys abans, després del diumenge sagnant. “Tal vegada des dels dies de 1905 [escrivia un periòdic liberal] no havien tornat a estar tan animats els carrers de la capital.”
En aquells dies estava Stalin a Sant Petersburg, lliure, entre dues temporades de desterrament. “Els trets del Lena trencaren el gel del silenci [escrivia en el periòdic Zvezda (L’Estel), al que haurem de referir-nos més endavant], i el riu del ressentiment popular ha començat a moure’s [...] Tot quant hi ha de roí i destructiu en el règim contemporani, tot quant ha turmentat la malaurada Rússia, s’ha fos en el sol fet dels successos del Lena. Per això els trets del Lena han servit de senyal a vagues i manifestacions.”
Les vagues afectaren uns 300.000 treballadors. La vaga de l’1 de maig mobilitzà 400.000. Segons dades oficials, el nombre de vaguistes ascendí en 1912 a 725.000. El nombre total d’obrers pujà no menys del vint per cent durant els anys del revifament industrial, i en virtut de la febril concentració de la producció, el seu paper en l’economia tenia una importància encara major. El revifament de la classe treballadora repercutí en totes les altres capes de la població. L’aldea famolenca s’agità portentosament. Flamarades de descontent s’observaren en l’Exèrcit i en l’Armada. “A Rússia, el ressorgiment revolucionari [escrivia Lenin a Gorki a l’agost de 1912], no és sinó resoludament revolucionari.”
El nou moviment no era una repetició del passat, sinó la seua continuació. En 1905, la potent vaga de gener havia estat acompanyada d’una ingènua petició al tsar. En 1912, els treballadors presentaren des d’un principi la consigna d’una república democràtica. Les idees, les tradicions i l’experiència organitzadora de l’any 1905, enriquida per les dures lliçons apreses durant els anys de la reacció, fertilitzaren el nou període revolucionari. Des del primer instant, la missió directora correspongué als treballadors. Dins de l’avantguarda proletària, la direcció correspongué als bolxevics. Açò, en essència, determinà el caràcter de la futura revolució, encara que els bolxevics mateixos encara no en tenien clara consciència. En reforçar el proletariat i assegurar per a ell un paper d’enorme importància en la vida econòmica i política del país, el ressorgiment industrial consolidà els fonaments per a la perspectiva de la revolució permanent. La neteja dels estables del vell règim no podia realitzar-se altrament que amb la granera de la dictadura proletària. La revolució democràtica només podia vèncer transformant-se en la revolució socialista, açò és, depassant-se a si mateixa.
{Tal continuava essent la posició del “trotskisme”. Però tenia el seu taló d’Aquil·les: el conciliacionisme, relacionat amb l’esperança d’una regeneració revolucionària del menxevisme. El nou ascens, que era “ben revolucionari”, donà al conciliacionisme un colp irreparable. El bolxevisme es recolzava en l’avantguarda revolucionària del proletariat i l’ensenyava a arrossegar al seu darrere als camperols pobres. El menxevisme es recolzava sobre la minsa capa de l’aristocràcia obrera i es girava vers la burgesia liberal. Des que les masses entraren de nou en l’arena de la lluita oberta, ja no podia ésser qüestió de “conciliació” entre aquestes dues fraccions. Els conciliadors havien d’ocupar noves posicions: els revolucionaris amb els bolxevics, els oportunistes amb els menxevics.}
La tercera deportació de Koba durà del 23 de setembre de 1910 al 6 de juliol de 1911, dia en què fou posat en llibertat després de complir la resta de la seua condemna de dos anys. Emprà un parell de mesos en la ruta de Bakú a Solvitxegodsk, amb aturades en unes quantes presons del trajecte. Per tant, aquesta vegada Koba passà més de vuit mesos residint com a desterrat. Virtualment res se sap respecte a la seua vida en Solvitxegodsk, els llibres que llegia, els problemes que li interessaven. De dues de les seues lletres d’aleshores resulta que rebia publicacions de l’estranger i pogué seguir la vida del partit, o més bé dels emigrats, on el conflicte entre les fraccions havia assolit una fase aguda. Plekhànov, amb un petit grup d’addictes, trencà de nou amb els seus millors amics i acudí en defensa del partit il·legal contra els liquidadors. Aquella fou l’última flamarada de radicalisme en la vida d’aquest home insigne, que anava ja apropant-se ràpidament al seu declivi. Així sorgí el sorprenent, paradoxal i fugaç bloc de Lenin amb Plekhànov. En canvi, hi hagué aproximació entre els liquidadors (Martov i d’altres), els progressistes (Bogdanov, Lunatxarski) i els conciliadors (Trotski). Aquest segon bloc, enterament baciu de fonament en principis, es trobà format en certa manera amb sorpresa dels mateixos participants en ell. Els conciliadors continuaven aspirant a “conciliar” els bolxevics amb els menxevics; i com el bolxevisme, en la persona de Lenin, rebutjava rotundament la idea de qualsevol classe d’acord amb els liquidadors, els conciliadors es desviaren naturalment vers a la posició d’unir-se o associar-se amb els menxevics i els progressistes. El ciment d’aquell bloc episòdic, com Lenin escrigué a Gorki, era “l’odi al centre bolxevic per la seua lluita sense quarter en defensa de les seues idees”. La qüestió dels dos blocs era objecte de viva discussió en les minvades files del partit per aquells dies.
El 31 de desembre de 1910, Stalin escrigué a París: “Camarada Simon: ahir rebí la teua lletra per mediació d’uns camarades. Primer que res, salutacions fervoroses per a Lenin, Kàmenev i altres.” Aquesta salutació no s’ha tornat a imprimir a causa del nom de Kàmenev. Després segueix la seua opinió sobre la situació del partit. “Al meu entendre, la línia del bloc (Lenin-Plekhànov) és l’única normal possible [...] En el pla del bloc s’hi veu clarament la mà de Lenin (és un mugic llest, i sap on li estreny la sabata). Però açò no vol dir que siga bo qualsevol bloc. El bloc trotskista (hauria hagut de dir “síntesi”) no és més que pútrida desaprensió [...] El bloc Lenin-Plekhànov és vital per basar-se en principis profunds, per fonamentar-se en la unitat de criteris sobre el mode de reanimar el partit. Però precisament per ésser un bloc, i no una fusió, justament per això els bolxevics necessiten la seua pròpia fracció.” Tot açò coincidia amb el mode de pensar de Lenin, i era en essència una simple paràfrasi dels seus articles, quelcom així com una autorecomanació quant a principis. Havent proclamat a més, com de passada, que “allò principal” era, primer que res, no l’emigració, sinó el treball pràctic a Rússia, Stalin s’afanyava tot seguit a explicar que el treball pràctic significa “l’aplicació de principis”. Reforçada així la seua posició per insistència sobre la paraula màgica “principis”, Koba anava concretant més: “...Al meu parer [escriu], la nostra tasca primordial, que no admet dilacions, és organitzar un grup central (rus), que coordine el treball il·legal. Aqueix grup és necessari com l’aire, com el pa.” No hi havia res de nou en el pla mateix. Lenin havia fet temptatives més d’una vegada, des del Congrés de Londres, per a restablir el nucli rus del comitè central, però fins llavors la dispersió del partit havia condemnat tot al fracàs. Koba proposava que es convoqués una conferència d’activistes del partit. “És molt possible que aquesta mateixa conferència faça destacar els elements apropiats per al grup central proposat.” En haver manifestat el seu propòsit de desviar el centre de gravetat del partit de l’estranger a Rússia, Koba s’esforçava tot seguit per mitigar tota possible aprensió per part de Lenin: “Caldrà procedir fermament i sense contemplacions, desafiant els reprotxes dels liquidadors, els trotskistes i els progressistes...” Amb calculada modèstia escrivia a propòsit del grup central del seu projecte: “Anomene’l hom com vullga (“secció russa del comitè central” o “grup auxiliar del comitè central”), el nom no importa.” La pretesa indiferència tenia com a objecte dissimular l’ambició personal de Koba. “Quant a mi, tinc sis mesos per davant. Quan acabe, pot disposar de mi. Si molt calen militants, tractaré de desaparèixer de seguida.” La finalitat de la lletra era evident: Koba, suggeria la seua pròpia candidatura. Desitjava arribar, almenys, a membre del comitè central.
L’ambició de Koba, gens censurable, es veié inesperadament revelada per una altra lletra seua dirigida als bolxevics de Moscou. “Sosso el caucàsic vos escriu [així començava la lletra]. Em recordareu de 04 [1904], en Tbilisi i Bakú. En primer lloc, les meues afectuoses salutacions a Olga, a tu, a Germanov. I. M. Golubev, amb qui estic passant els meus dies en deportació, m’ha parlat de vosaltres molt. Germanov em coneix per K.b.a. (ell ho entendrà).” És curiós que ja en 1911, Koba es veiés obligat a fer-se recordar dels vells membres del partit recorrent a indicacions indirectament i purament accidentals, encara era desconegut i es veia en risc que l’oblidaren fàcilment. “Estic acabant [la deportació]; per a juliol d’enguany [continuava]. Ilitx i Co. em criden a un dels dos centres, sense esperar que complisca ací. No obstant això, m’agradaria acabar (una persona legal té més oportunitats) [...] Però si la necessitat constreny (estic esperant la seua resposta), llavors, naturalment, sortiré com puga [...] Ens consumim d’inacció, jo estic literalment ofegant-me.”
Des del punt de vista de la circumspecció elemental, aquesta part de la lletra sembla sorprenent. Un deportat, les lletres del qual corren sempre perill de caure en mans de la policia, sense cap raó aparent envia per correu, a membres del partit amb els qui a penes té confiança, informació sobre la seua correspondència conspirativa amb Lenin, relativa al fet que urgeix escapar de la deportació, i que, en cas de necessitat, “recorreria, naturalment, a la fuga”. Com veurem després, la lletra caigué, efectivament, en mans dels gendarmes, els quals sense gran treball identificaren el remitent i totes les persones que hi esmentava. Com a mínim se’ns ocorre una explicació de tal imprudència: l’afany de gallejar. “Sosso el caucàsic”, que potser no hauria estat prou advertit en 1904; no pot resistir la temptació d’informar els bolxevics de Moscou que Lenin mateix l’ha inclòs entre els activistes centrals del partit. No obstant això, el motiu de la jactància és només secundari. La clau d’aquesta misteriosa lletra està en el seu final:
“Sobre la “tempestat en un got d’aigua”, de l’estranger ja hem escoltat alguna cosa, clar està: els blocs de Lenin-Plekhànov, d’una banda, i de Trotski-Martov-Bogdanov, per una altra. L’actitud dels treballadors envers el primer, pel que sé, és favorable. Però, en general, els treballadors comencen a mirar desdenyosament l’emigració: “deixeu-los pujar per la paret quant se’ls antulle; en allò que fa a nosaltres, tots apreciem l’interès del moment [...], treballar; la resta vindrà per si mateix. Açò crec que és el millor”.”
Sorprenents línies! La lluita de Lenin contra els liquidadors i els conciliadors no és per a Stalin, més que una “tempestat en un got d’aigua”. “Els treballadors (i amb ells Stalin) comencen a mirar amb desdeny l’emigració, incloent-hi l’estat major dels bolxevics. Cadascú aprecia l’interès del moment [...], treballar; la resta vindrà per si mateix.” L’interès del moment, pel que es veu, no tenia cap relació amb la lluita teòrica que estava traçant el programa del moviment.
{Entre els dos documents, per molt que coste de creure, havien passat vint-i-quatre dies com a màxim! En la lletra destinada a Lenin, semblen tenir una importància decisiva per a l’activitat del partit en Rússia les delimitacions i agrupaments que es produïen a l’estranger. La mateixa activitat menada avant en Rússia és definida modestament com a una “aplicació” dels “principis” elaborats en l’emigració. En la lletra dirigida als pràctics russos, la lluita de l’emigració en el seu conjunt no és més que un objecte d’escarni. Si en la primera lletra Lenin és tractat de “mugic llest” que “sap on li estreny la sabata” (aquesta dita russa no significa en absolut, dit siga de passada, allò que Stalin vol dir), en la segona lletra Lenin apareix simplement com un emigrat maníac que demana la lluna. “La lògica de les coses segueix, per la seua naturalesa, principis estrictes.” Però la lluita per aquesta lògica mostra ésser una “tempestat en un got d’aigua”. Si els obrers de Rússia començaven a veure l’“emigració”, incloent-hi la lluita de Lenin pels “principis”, amb desdeny, “açò és el millor”. Stalin es vanta palesament de la indiferència envers la teoria i del sentiment fals de superioritat sobre els pràctics miops.}
Any i mig després, quan, sota la influència del començament de l’empenta, la lluita entre els emigrats es féu més aguda que mai, el sentimental semibolxevic Gorki es lamentava en una lletra a Lenin de les “querelles” en l’estranger, la tempestat en un got d’aigua. “Quant a les querelles entre socialdemòcrates [li contestà Lenin en to de reprovació], això és una queixa favorita dels burgesos, els liberals, els socialistes-revolucionaris, l’actitud dels quals envers qüestions de fons dista molt d’ésser seriosa, i agraden d’anar a remolc d’altres, de jugar a la diplomàcia, de sostenir-se amb eclecticisme...” “La missió dels que comprenen l’arrelament que en les idees tanquen tals querelles [... insistia en una lletra posterior], és ajudar la massa a cercar aqueixos arrels, i no justificar la massa en la seua tendència a contemplar aqueixos debats com “assumpte personal dels generals”.” “A Rússia ara [persistia Gorki per la seua banda], hi ha molt de bo entre els treballadors [...]; la joventut, però, és força hostil envers l’emigració...” Lenin hi replicà: “Açò és veritat, sens dubte. Però la culpa no és dels “dirigents” [...] Allò que està trencat, s’ha de refer; però és de poc mèrit, encara que inútil, increpar els líders...” Sembla com si en les seues reprimides refutacions a Gorki estigués Lenin refutant amb indignació Stalin.
Una acurada confrontació de les dues lletres de Stalin, que el seu autor mai imaginà exposades a confrontació, és summament valuosa per a aprofundir en el seu caràcter i en els seus mètodes. La seua actitud real quant a “principis” s’expressa amb molta més veracitat en la segona lletra: “treballar; la resta vindrà per si mateix”. Essencialment, tal era l’actitud de més d’un conciliador no superdotat. Stalin recorria a les expressions cruament desdenyoses en referir-se a l’“emigració”, no sols perquè la rudesa és una part integrant de la seua naturalesa, sinó abans que res per que comptava amb la simpatia dels pràctics, especialment de Germanov. Coneixia bé com era aquest per Golubev, que acabava d’ésser deportat des de Moscou. Les activitats a Rússia marxaven prou malament, l’organització il·legal havia declinat fins a l’ínfim, i els pràctics estaven molt propicis a carregar-ho tot sobre els emigrats per armar tant de soroll sense motius seriosos.
Per a comprendre l’objectiu pràctic dissimulat darrere de la doble maniobra de Stalin, recordarem que Germanov, que havia proposat uns quants mesos abans la candidatura de Koba per al comitè central, estava per la seua banda en relació estreta amb altres conciliadors d’influència així mateix entre els eminents del partit. Koba estimà profitós demostrar a aquell grup la seua solidaritat amb ell. Però li constava bé la solidesa de la influència de Lenin, i per això començava amb una declaració de la seua lleialtat als “principis”. En la seua lletra a París s’acomodava a la posició irreconciliable de Lenin, perquè Stalin tenia por de Lenin; en la seua lletra als moscovites, els posava enfront de Lenin, el qual “pujava per la paret” sense un motiu just. La primera lletra era una absurda reproducció dels articles de Lenin contra els conciliadors; la segona repetia els arguments d’aquests contra Lenin. I tot això en un lapse de vint-i-quatre hores.
És cert que la lletra al “camarada Simon” conté la cautelosa frase que el centre en l’estranger “no ho és tot, ni tan sols el principal”. “Allò principal és organitzar activitats a Rússia.” En canvi, en la lletra als moscovites es conté allò que segons sembla no és més que una insinuació casual: l’actitud dels treballadors respecte al bloc Lenin-Plekhànov, “pel que jo sé, és favorable”. Però allò que en una lletra és rectificació subsidiària, serveix en l’altra com a punt de partida per a desenrotllar el raonament contrari. La finalitat dels vagues incisos, que gairebé són reserves mentals, és suavitzar la contradicció entre ambdues lletres. Encara que, en realitat, el que fan és trair la culpable consciència del seu autor.
La tècnica de qualsevol intriga, encara que siga primitiva, és suficient dins del seu objectiu. Koba no escrigué directament a Lenin a propòsit, preferint fer-ho a “Simon”. Açò li permetia referir-se a Lenin en to d’intimitat admirativa, sense fer ineludible per a ell calar en l’essencial de la qüestió. Sens dubte, els mòbils efectius de Koba no eren un misteri per a Lenin. Però el seu mètode era el propi d’un polític. Un revolucionari professional, que en el passat havia donat proves de força de voluntat i resolució, sentia ara anhels d’avançar dins de l’aparell del partit. Lenin en prengué nota. D’altra banda, també Germanov recordà que en la persona de Koba els conciliadors tindrien un aliat. Així assolí els seus fins; en qualsevol cas, de moment. Koba tenia moltes condicions per a esdevenir membre destacat del comitè central. La seua ambició estava ben fonamentada. Però eren sorprenents els mètodes de què es valia el jove agitador per a apropar-se a la seua meta..., els de duplicitat, fal·làcia i deliberat cinisme.
En l’activitat clandestina, les lletres comprometedores es destruïen; el contacte personal amb gent de l’estranger era rar, de manera que Koba no podia témer que les seues dues lletres arribaren a ésser acarades. El mèrit d’haver servat aquests inapreciables documents humans per al futur pertany als censors del servei de correus del tsar. El 23 de desembre de 1925, quan el règim totalitari estava encara lluny d’haver assolit el seu actual automatisme, el periòdic de Tbilisi Zaria Vostova, cometé la insensatesa de publicar una reproducció de la lletra de Koba als moscovites, presa dels arxius policíacs. No és difícil imaginar-se la reprimenda que li valgué al malfadat consell de redacció semblant ensopegada! Després no es reimprimí la lletra, i ni un sol dels biògrafs oficials torna a esmentar-la.
Tot i la terrible necessitat de militants, Koba no “desaparegué de seguida”, açò és, no s’escapà, sinó que aquesta vegada complí la seua condemna fins al final. Els periòdics contenien informació sobre mítings estudiantils i manifestacions als carrers. Almenys deu mil persones s’apinyaren en la Perspectiva Nevski. Els treballadors començaren a unir-se als estudiants. “No és aquest el començament del canvi?”, preguntava Lenin en un article, unes setmanes abans de rebre la lletra que li envià Koba des del desterrament. Durant els primers mesos de 1911, el ressorgiment esdevingué indiscutible, però Koba, que ja tenia a favor seu tres fugues, s’estigué tranquil aquesta vegada esperant la fi del seu desterrament. El despertar de la nova primavera semblava haver-lo deixat fred. Recordant les seues peripècies de 1905, tindria potser temor d’una nova resurrecció?
Tots els biògrafs, sense excepció, fan referència a la nova fuga de Koba. En realitat, no hi havia necessitat de tal fuga; el seu desterrament caducava al juliol de 1911. La secció de l’okhrana, de Moscou, en esmentar de passada Iossif Djugaixvili n’al·ludia aquesta vegada com a un que “complia la seua condemna de desterrament administratiu en la ciutat de Solvitxegodsk”. La conferència dels membres bolxevics del comitè central, que mentre se celebrava en l’estranger, designà una comissió especial per a preparar una conferència del partit, i sembla que Koba entrà a formar part d’ella amb altres quatre camarades. Després del desterrament, fou a Bakú i a Tbilisi, per a agitar els bolxevics locals i induir-los a participar en la conferència. Aleshores no hi havia organitzadors formals en el Caucas, per la qual cosa hagué de començar des de quasi el no-res absolut. Els bolxevics de Tbilisi aprovaren la crida que escrigué Koba sobre la necessitat d’un partit revolucionari:
“Malauradament, a més dels aventurers polítics, els provocadors i una altra gentalla, els treballadors avançats en la nostra pròpia causa de reformar el nostre partit socialdemòcrata, es veuen obligats a ensopegar amb un nou obstacle en les nostres files, a saber, amb gent de mentalitat burgesa.”
Açò es referia als liquidadors. La proclama acabava amb una metàfora característica del nostre autor:
“Els ombrívols núvols sagnants de la negra reacció que se cern sobre el país comencen a dispersar-se, comencen a ésser reemplaçats pels tempestuosos núvols del furor i la indignació del poble. El fons negre de la nostra vida és sacsat pels llamps, mentre allà a la llunyania flameja l’aurora, i la tempestat s’apropa...”
L’objecte d’aquella proclama era deixar assentada la urgència d’organitzar el grup de Tbilisi i assegurar així per als poc bolxevics locals la participació en la immediata conferència.
Koba abandonà legalment la província de Vologda. És dubtós que fos en condicions legals del Caucas a Sant Petersburg: era costum prohibir durant una temporada als desterrats que visqueren en ciutats importants. Però, amb permís o sense ell, el provincià sortí finalment cap al territori de la capital. El partit començava justament a despertar de la seua letargia. Els seus millors elements estaven a la presó, en el desterrament, o havien emigrat. Per açò precisament es necessitava a Koba en Sant Petersburg. Però la seua primera estada a la capital fou breu. Només dos mesos passaren entre la fi de la seua deportació i la seua nova detenció, i, d’aquest lapse, tres a quatre setmanes degué invertir-les en el seu viatge al Caucas. Res sabem sobre l’adaptació de Koba al seu nou ambient ni de com començà a treballar en la nou marc d’activitat.
L’única reminiscència d’aquell període és la brevíssima informació que Koba envià a l’estranger relativa a la reunió secreta dels quaranta-sis socialdemòcrates del districte de Viborg. El pensament principal d’un discurs pronunciat per un prominent liquidador fou el següent: que “en un sentit de partit no es necessiten organitzacions”, perquè per a l’activitat oberta bastava només de tenir “grups d’iniciació” que s’ocuparen d’organitzar xerrades públiques i reunions legals sobre matèries d’assegurances socials, política municipal, etc. Segons la nota de Koba, aquest pla dels liquidadors per a adaptar-se a la monarquia pseudoconstitucional trobà resistència en tots els treballadors, incloent-hi els mateixos menxevics. Al final de la reunió, tots, amb l’excepció de l’orador principal, votaren a favor d’un partit revolucionari il·legal.
Lenin o Zinòviev posaren a aquest missatge de Sant Petersburg la següent nota editorial:
“La correspondència del camarada K mereix la màxima atenció de tots aquells que aprecien el partit [...] No podria esperar-se una repulsa millor a les opinions i esperances dels nostres pacificadors i conciliadors. És excepcional l’incident descrit pel camarada K? No, és típic...”
No obstant això, rarament “rep el partit una informació tan definida, i per això donem les gràcies al camarada K”. Amb relació a aquest episodi periodístic, l’Enciclopèdia Soviètica escriu:
“Les lletres i els articles de Stalin testifiquen la incommovible unitat d’esforç combatiu i línia política que lligava Lenin i el geni que fou el seu company d’armes.”
Per a arribar a aquesta conclusió fou necessari publicar, una rere altra, diverses edicions de l’Enciclopèdia, liquidant mentre bon nombre de redactors.
Al·liluiev, ens refereix que un dia de primers de setembre, en tornar a sa casa, observà que hi havia espies a la porta, i en pujar l’escala cap al seu pis, hi trobà Stalin i un altre bolxevic georgià. Quan Al·liluiev els parlà de la “cua” que deixava baix, Stalin contestà, no molt cortesament: “I això, què t’importa...? Alguns camarades s’estan tornant uns ximples, uns burgesos espantadissos!” Però els espies resultaren ser-ho efectivament. El 9 de setembre detingueren una altra vegada Koba, i el 22 de desembre ja estava al seu lloc de deportació; aquesta vegada la capital de la província de Vologda, és a dir, en millors condicions que abans. És probable que aquest desterrament només fos com a càstig per estada il·legal en Sant Petersburg.
El centre bolxevic de l’estranger continuava enviant emissaris a Rússia per a preparar la conferència. El contacte entre els grups socialdemòcrates locals s’anà establint lentament, i s’interrompia ben sovint. No obstant això, la simpatia amb què la idea de celebrar una conferència era acollida pels treballadors progressius mostrà, per descomptat, segons diu Olminski, que “els treballadors toleraven simplement el liquidacionisme, però per dins estaven molt lluny de desitjar-lo”. Tanmateix les circumstàncies extraordinàriament difícils, els emissaris assoliren posar-se en contacte amb un gran nombre de grups locals clandestins. “Era com una ràfega d’aire fresc”, escrivia el mateix Olminski.
A la conferència convocada a Praga el 5 de gener de 1912 hi assistiren quinze delegats d’una vintena d’organitzacions il·legals, majoritàriament poc nombroses. Els informes dels delegats oferien un quadro prou clar de la situació del partit; les poques organitzacions locals es componien gairebé exclusivament de bolxevics, amb una gran proporció de provocadors que traïen l’organització tan prompte com començava a sostenir-se dempeus. Particularment ombrívola era la situació en el Caucas. “No hi ha organització de cap mena en Txiaturi [informava Ordxonikidze sobre l’únic punt industrial de Geòrgia]. Ni tampoc n’hi ha en Batum.” En Tbilisi “succeeix el mateix. Durant aquests darrers anys no s’ha produït ni un simple full ni treball il·legal en absolut...”. Malgrat l’evident flaquesa dels grups locals, la conferència reflectí el nou esperit d’optimisme. Les masses anaven posant-se en moviment, i el partit sentia el vent propici en el seu velam.
Les decisions adoptades a Praga assenyalaren la ruta al partit per una llarga temporada. En primer lloc, la conferència reconegué com a necessari crear nuclis socialdemòcrates rodejats per una xarxa tan extensa com fos possible de tota índole d’associacions obreres legals. La mala collita, que féu patir fam a vint milions de camperols, confirmà una vegada més, segons la conferència, “la impossibilitat d’assolir cap mena de desenvolupament burgès a Rússia mentre la seua política estigués dirigida [...] per la classe de grans terratinents de mentalitat feudal”. “La tasca de la conquesta del poder pel proletariat, dirigint els camperols, és, com sempre, la tasca de la revolució democràtica a Rússia.” La conferència declarava fora del partit la fracció dels liquidadors, i apel·lava a tots els socialdemòcrates, “sense distinció de tendències ni matisos”, per a declarar la guerra als liquidadors en nom del restabliment del partit il·legal. En haver-se desenvolupat per complet sense intervenció dels menxevics, la Conferència de Praga inicià l’era de l’existència independent del partit bolxevic, amb el seu propi comitè central.
La recent Història del partit, publicada en 1938 sota la direcció editorial de Stalin, afirma:
“Els membres d’aquell comitè central eren Lenin, Stalin, Ordxonikidze, Sverdlov, Golostxekin i d’altres. Stalin i Sverdlov foren elegits en absència, perquè aleshores estaven deportats.”
Però en la col·lecció oficial de documents del partit (1926) llegim:
“La conferència elegí un nou comitè central, compost de Lenin, Zinòviev, Ordxonikidze, Spandarian, Víctor (Ordinski), Malinovski i Golostxekin.” La Història no inclou en el comitè central Zinòviev ni el provocador Malinovski, però sí Stalin, que no estava en l’antiga llista. L’explicació d’aquest enigma pot projectar alguna claredat sobre la posició de Stalin en el partit per aquells dies, així com sobre els actuals mètodes d’historiografia moscovita. En realitat, Stalin no fou elegit en la conferència, sinó que el feren membre del comitè central poc després d’ella, per mitjà del que s’anomenava cooptació. L’esmentada font oficial ho diu ben clarament:
“Més tard, els camarades Koba (Djugaixvili-Stalin) i Vladimir (Belostotski, antic obrer dels tallers Putilov) entraren per cooptació en el comitè central.”
Així mateix, d’acord amb els materials de l’okhrana, de Moscou, Djugaixvili fou elegit membre del comitè central després de la conferència, a base del dret de cooptació reservat per als membres del mateix. La mateixa informació es troba en tots els llibres soviètics de consulta, sense excepció, fins a l’any 1929, en què es publicà la instrucció de Stalin, que revolucionà tota la ciència històrica. En la publicació commemorativa de 1937 dedicada a la conferència, llegim:
“Stalin no pogué participar en els treballs de la Conferència de Praga perquè aleshores estava confinat en Solvitxegodski. Llavors, Lenin i el partit coneixien ja Stalin com a dirigent d’importància [...] Per això, d’acord amb la proposició de Lenin, els delegats a la conferència elegiren Stalin per al comitè central, en absència.”
La qüestió de si Stalin fou elegit en la conferència o designat més tard per cooptació del comitè central, pot semblar de poca importància. Però no és així en realitat. Stalin desitjava ésser nomenat membre del comitè central. Lenin creia necessari que se’l nomenés. La selecció de candidats disponibles era tan limitada que fins i tot segones figures entraren a formar part del comitè central. I, no obstant això, Koba no fou elegit. Per què? Lenin estava lluny d’ésser un dictador en el seu partit. A més a més, un partit revolucionari no hauria tolerat dictadures. Després d’algunes negociacions preliminars amb els delegats, Lenin, pel que es veu, jutjà més convenient no plantejar la candidatura de Koba. “Quan en 1912, Lenin portà Stalin al comitè central del partit [escriu Dmitrievski], produí indignació. Ningú s’hi oposà obertament. Però entre ells es manifestaren disgustats.” La informació de l’antic diplomàtic, que generalment no mereix crèdit, té interès no obstant per reflectir records i xafarderies burocràtiques. Indubtablement Lenin ensopegà amb una oposició seriosa. Només podia fer una cosa: esperar que la conferència finís i acudir després al petit cercle dirigent, que, o bé confiava en la recomanació de Lenin o compartia la seua apreciació respecte al candidat. Així entrà per primera vegada Stalin en el comitè central, per la porta posterior.
La història relativa a l’organització interna del comitè central ha patit metamorfosis anàlogues.
“El comitè central [...], a proposta de Lenin, creà un buró del comitè central, presidit pel camarada Stalin, per a guiar l’activitat del partit a Rússia. A més de Stalin, formaven part del buró rus del comitè central, Sverdlov, Spandarian, Ordxonikidze i Kalinin.”
Així ho diu Bèria, a qui, mentre estava jo redactant aquest capítol, nomenava Stalin cap de la seua policia secreta; els seus esforços erudits no quedaren, doncs, sense recompensa. En va cercaríem, en canvi, una confirmació documental de semblant afirmació, que es repeteix en l’última Història. En primer lloc, ningú era designat “president” d’institucions del partit: no existia en absolut tal mètode d’elecció. Segons els vells llibres oficials de referència, el comitè central elegí un “buró o comissió composta d’Ordxonikidze, Spandarian, Stalin i Golostxekin”. La mateixa llista figura també en les notes a les obres de Lenin. Entre els papers de l’okhrana, de Moscou, els primers tres (“Timogei, Sergo i Koba”) s’esmenten com a membres del buró rus del comitè central pels seus àlies. No manca d’interès que en totes les llistes antigues figure sempre Stalin en últim o penúltim lloc, cosa que no hauria succeït, per descomptat, d’haver estat col·locat “al capdavant” o nomenat “president”. Golostxekin, expulsat de la màquina del partit en una de les últimes purgues, fou així mateix esborrat del buró en 1912, ocupant el seu lloc l’afortunat Kalinin. La Història esdevé argila en mans del terrisser.
El 24 de febrer, Ordxonikidze informà Lenin que en Vologda havia visitat Ivanovitx (Stalin): “Arribàrem a un acord complet. Està satisfet del gir que han pres les coses.” Açò es refereix a la decisió de la Conferència de Praga. Koba s’assabentà que, per fi, havia estat elegit per cooptació membre del “centre” tot just acabat de crear. El 28 de febrer s’escapà de la deportació, en la seua nova qualitat de membre del comitè central. Després d’una breu estada a Bakú, continuà fins a Sant Petersburg. Dos mesos abans havia complit trenta-dos anys.
La promoció de Koba del nivell provincial al nacional, coincidí amb el ressorgir del moviment obrer i el desenvolupament relativament extens de la premsa obrera. Per pressió de les forces clandestines, les autoritats tsaristes perderen el seu aplom al principi. La mà del censor flaquejava. Les possibilitats legals es feren més àmplies. El bolxevisme es llençà a la plaça pública, al principi amb un setmanari, i després amb un diari. Immediatament augmentaren les ocasions i els modes d’influir sobre els treballadors. El partit continuava en l’ombra, però els quadres de redacció dels seus periòdics es convertiren, de moment, en els comandaments legals de la revolució. El nom de Pravda de Sant Petersburg, donà color a tot un període del moviment obrer, en què començà a anomenar-se pravdistes als bolxevics. Durant els dos anys i mig d’existència del periòdic, el govern el suspengué vuit vegades, però cada vegada reapareixia sota un nom semblant. En algunes de les qüestions més decisives, Pravda es veia sovint obligada a contenir-se amb rebaixes i insinuacions. Però les seues agitacions i proclames clandestines deien amb tota claredat allò que obertament era forçós falsejar o callar. A més, mentre, els obrers avançats havien après a llegir entre línies. Una circulació de quaranta mil exemplars pot semblar massa modesta comparada amb les xifres usuals a Europa occidental o a Amèrica del Nord; però en la hipersensibilitat acústica política de la Rússia tsarista, el periòdic bolxevic, per mitjà dels seus subscriptors directes i dels seus lectors, trobava un ressò propici entre centenars de milers de treballadors. Així la jove generació revolucionària s’agrupà al voltant de Pravda sota la direcció d’aquells veterans que havien resistit els anys de reacció. “Pravda de 1912 estava assentant els fonaments de la victòria del bolxevisme en 1017”, escrigué més tard Stalin, al·ludint a la seua pròpia participació en aquella activitat.
Lenin, a qui encara no havia arribat la notícia de la fuga de Stalin, es queixava el 15 de març: “Res d’Ivanovitx [...], què li ocorre? On està? Com es troba...?” Hi havia escassetat d’homes. No es disposava de persones apropiades, ni tan sols a la capital. En la mateixa lletra, Lenin escrivia que era “endiabladament” necessària una persona il·legal a Sant Petersburg, “perquè les coses no hi van bé. Hi ha una guerra dura i terrible. No tenim informació ni direcció, ni control sobre el periòdic”. “Lenin estava sostenint “una guerra dura i terrible” en el consell de redacció de Zvezda (L’Estel), que titubejava a entaular batalla als liquidadors. “Afanyeu-vos a lluitar amb Zhivoie Dielo (La Causa Vital), periòdic dels liquidadors, i el triomf està assegurat. Altrament, passarem grans compromisos. No vos espanteu de les polèmiques...” Lenin insistia de nou al març de 1912. Aquell era el motiu cardinal de totes les seues lletres per aquells dies.
“Què ocorre? On està? Com es troba?”, podem repetir molt bé amb Lenin. La missió real de Stalin (com de costum, darrere de la cortina) no és fàcil de determinar: cal examinar a fons fets i documents. Els seus deures com a membre del comitè central a Sant Petersburg (açò és, com un dels dirigents oficials del partit) comprenien, naturalment, la premsa il·legal també. Però abans de les instruccions als “historiadors”, tal circumstància quedà relegada a un oblit absolut. La memòria col·lectiva té les seues pròpies lleis, que no sempre coincideixen amb els reglaments del partit. Zvezda es fundà al desembre de 1910, quan es feren de notar els primers indicis del ressorgiment. “Lenin, Zinòviev i Kàmenev [consigna la notícia oficial] estaven molt estretament associats, disposant allò que calia per tal de publicar-lo i editar-lo des de l’estranger.” El quadre de redacció de les obres de Lenin esmenta onze persones entre els seus col·laboradors principals a Rússia, oblidant-se d’incloure-hi Stalin. Però no hi ha dubte que pertanyia a la redacció del periòdic en virtut de la seua posició influent.
El mateix oblit (avui es podria denominar sabotatge de memòria) és característic de totes les antigues memòries i obres de referència. Fins i tot en una edició especial que en 1927 dedicà Pravda al seu propi XV aniversari, ni un sol article, ni l’editorial tan sols, cita el nom de Stalin. Estudiant les velles publicacions, arriba hom fins i tot a dubtar dels seus propis ulls.
L’única excepció es troba en les valuoses memòries d’Olminski, un dels més íntimament associats amb Zvezda i Pravda, el qual descriu la missió de Stalin amb les paraules següents:
“Stalin i Sverdlov aparegueren en Sant Petersburg diverses vegades després d’haver escapat de la deportació [...] La presència d’ambdós a Sant Petersburg (fins a la seua nova detenció) fou breu, però cada vegada aconseguí produir considerable efecte en el treball del periòdic, la fracció, etc.”
Aquesta senzilla afirmació, incorporada a més no al text principal, sinó en una nota al peu, probablement caracteritza la situació amb gran exactitud. Stalin solia presentar-se de tant en tant en Sant Petersburg per temporades curtes, apressant l’organització, la fracció de la Duma, el periòdic, per a desaparèixer després. Les seues aparicions eren excessivament transitòries, i la seua influència molt de l’estil de la maquinària del partit, i les seues idees i articles massa vulgars per a haver deixat una impressió perdurable en la memòria de ningú. Quan la gent escriu memòries sense que ningú li coaccione, no recorda les funcions oficials dels buròcrates, sinó l’activitat vital del poble que alena, els fets reals, fórmules contundents, proposicions originals. Stalin no es distingí per res d’açò. No és estrany que la còpia grisa no es recordés al costat del vívid original. Certament, Stalin no es limitava a parafrasejar Lenin. Lligat pel seu suport als conciliadors, continuà atenint-se simultàniament a les dues línies que ens són familiars per les seues lletres de Solvitxegodski: amb Lenin contra els liquidadors; amb els conciliadors, contra Lenin. La primera política era descarada, l’altra subterrània. Tampoc la lluita de Stalin contra el centre dels emigrats inspirà els autors de memòries, encara que per una raó diferent: tots ells, activament o passiva, participaren en la “conspiració” dels conciliadors contra Lenin, i per això prefereixen passar pàgina ràpidament de la història del partit. Només després de 1929, la posició oficial de Stalin com presentador del comitè central es convertí en base de la nova interpretació del període històric anterior a la guerra.
Stalin no podia haver deixat l’empremta de la seua personalitat en el periòdic per la senzilla raó que no és periodista per naturalesa. Des d’abril de 1912 a febrer de 1913, segons els càlculs d’un dels seus íntims associats, publicà en la premsa bolxevic “almenys una vintena d’articles”, que vénen a ésser dos articles mensuals generalment. I això en la plenamar dels esdeveniments, quan la vida plantejava nous problemes cada dia d’excitació. Veritat és que en el curs d’aquell any Stalin passà quasi sis mesos deportat. Però era més fàcil col·laborar en Pravda des de Solvitxegodski o Vologda que des de Cracòvia, d’on Lenin i Zinòviev enviaven articles i lletres diàriament. La peresa, una desordenada cautela, l’absoluta mancança de recursos literaris, i, finalment, una indolència oriental extrema es combinaven per a mantenir la ploma de Stalin gairebé improductiva. Els seus articles, un poc més ferms de to que durant els anys de la primera revolució, continuaven ostentant el segell indeleble de la mediocritat. “A continuació de les manifestacions econòmiques dels treballadors [escrivia Zvezda el 15 d’abril], han vingut les seues manifestacions polítiques. Després de les vagues per pujada de salaris, han vingut protestes, mítings, vagues polítiques basades en els atropellaments del Lena [...] No hi ha dubte que les forces subterrànies del moviment alliberador han començat a actuar. Vos saludem, primeres orenetes!”
La imatge de les “oronetes” com a símbol de “les forces subterrànies” és típica de l’estil del nostre autor. Però, al capdavall, està clar què vol dir. Traient “conclusions” dels anomenats “successos del Lena”, Stalin analitza (com sempre, esquemàticament, sense mirar la realitat vivent) la conducta del govern i dels partits polítics, acusa la burgesia de vessar “llàgrimes de cocodril” per l’afusellament dels indefensos treballadors, i conclou amb aquesta admonició: “Ara que ja ha passat la primera onada de la crescuda, les forces tenebroses que s’han tractat d’ocultar darrere d’una cortina de llàgrimes de cocodril, comencen de nou a deixar-se veure.” Tanmateix el cridaner efecte d’aquesta metàfora, “la cortina de llàgrimes de cocodril”, que sembla particularment singular en contrast amb el fons més bé pla del text, l’article fa constar en línies generals allò que aproximadament s’havia de dir i que vintenes d’altres haurien dit també. Però és justament la “tosquedat” de la seua exposició (no sols del seu estil, sinó de la mateixa anàlisi) allò que fa la lectura dels escrits de Stalin tan insuportable com la música discordant a una oïda delicada. En una proclama il·legal escrivia:
“És avui, el dia 1er de maig, quan la naturalesa desperta del sopor hivernal, els boscos i les muntanyes estan coberts de gespa, els camps i les praderies entapissats de flors, i el sol comença a calfar amb més intensitat, i el goig de la renovació se sent en l’aire, mentre la naturalesa es lliura a la dansa i l’alegria; és precisament avui quan els treballadors decidiren proclamar davant el món que ells porten a la Humanitat la primavera i l’alliberament de les cadenes del capitalisme [...] L’oceà del moviment obrer s’estén cada vegada més [...] El mar de la còlera proletària s’agita en encrespades onades [...] Segurs de la seua victòria, forts i serens, marxen arrogants per la ruta cap a la terra promesa, per la ruta cap al socialisme esplendorós.” Ací tenim la revolució de Sant Petersburg parlant en el llenguatge de les homilies de Tbilisi.
L’onada de vagues es dilatà, i es multiplicaren els contactes amb els treballadors. El setmanari ja no pogué fer front a les necessitats del moviment. Zvezda començà a recollir diners per a un periòdic diari. “A finals de l’hivern de 1912 [escriu l’antic diputat Poletaiev], Stalin, que havia fugit del desterrament, arribà a Sant Petersburg. La tasca d’organitzar un periòdic obrer es féu més intensa.” En l’article de 1922 sobre el X aniversari de Pravda, el mateix Stalin escrivia.
“Era a meitat d’abril de 1912, a la nit, en el domicili de Poletaiev, on dos diputats de la Duma (Pokrovski i Poletaiev), dos literats (Olminski i Baturin) i jo, membre del comitè central [...], ens posàrem d’acord, sobre el programa de Pravda i disposàrem la primera edició del periòdic.”
La responsabilitat de Stalin quant al programa de Pravda resulta així reconeguda per ell mateix. L’essència d’aquell programa pot concretar-se en les paraules: “treball; la resta vindrà per si mateix”. Cert és que Stalin fou detingut el 22 d’abril, data de sortida del primer número de Pravda. Però durant quasi tres mesos, Pravda es mantingué fidel al programa elaborat d’acord amb Stalin. La paraula “liquidador” se suprimí en el lèxic del periòdic.
“Una guerra inconciliable amb el liquidacionisme era indispensable [escriu Krupskaia]. Per això estava Vladimir Ilitx tan inquiet quan, des del primer moment, Pravda suprimí persistentment a les seues columnes tota polèmica amb els liquidadors. Escrigué lletres irades a Pravda.” Una part d’elles (evidentment, només una petita part) ha assolit veure la llum. “De vegades, encara que açò era rar [es lamenta en un altre lloc], els articles d’Ilitx es perdien sense deixar rastre. Altres vegades, els seus articles eren retinguts, no es publicaven en l’acte. I llavors era quan Ilitx es posava nerviós i escrivia a Pravda lletres inflamades, per cert sense gran fruit.”
La lluita amb el consell de redacció de Pravda fou una continuació directa de la sostinguda amb el de Zvezda. “És nociu, desastrós i ridícul ocultar les diferències d’opinió als treballadors”, escrivia Lenin l’11 de juliol de 1912. Uns dies després demanava que el secretari del consell de redacció, Molotov, l’actual vicepresident del Consell de Comissaris del Poble i Comissari Popular d’Assumptes Estrangers, expliqués per què el periòdic “suprimeix persistentment i sistemàtica dels meus articles i dels d’altres col·legues tot esment dels liquidadors”. Mentre, s’apropaven les eleccions per a la Quarta Duma. Lenin advertia: “Les eleccions en les assemblees de treballadors de Sant Petersburg estaran acompanyades, sens dubte, per una lluita en tota la línia contra els liquidadors. Aquesta haurà d’ésser la decisió més vital per als treballadors avançats. I, no obstant això, el seu periòdic continuarà mut, esquivant la paraula “liquidador”...! Esquivar aquestes qüestions és tant com suïcidar-se.”
Des del seu retir de Cracòvia, Lenin s’adonava perfectament de la silenciosa, però no menys obstinada, conspiració dels prebostos conciliadors del partit. Però estava fermament convençut que tenia raó. La ràpida revifada del moviment obrer estava obligada a plantejar francament els problemes fonamentals de la revolució, deixant sense punts de suport no sols els liquidadors, sinó també els conciliadors. La fortalesa de Lenin no estava tant en la seua habilitat per a construir un aparell (encara que sabia fer-ho també), com en la seua aptitud per a utilitzar en el moment crític l’energia vivent de les masses a fi de vèncer les limitacions i la característica conservadora de tot aparell polític. Així ocorregué també en aquest cas. Davant la creixent pressió dels treballadors i el fuet de Cracòvia, Pravda, de mala gana i entre continus romanços, començà a abandonar la seua posició de neutralitat dilatòria.
Stalin, si fa o no fa, passà dos mesos a la presó de Sant Petersburg. En sortí el 2 de juliol vers el seu nou desterrament de quatre anys, aquesta vegada a l’altra banda dels Urals, en el part septentrional de la província de Tomsk, regió de Narym, famosa pels seus boscos, llacs i pantans. Veresxtxak, a qui ja coneixem, tornà a coincidir amb Koba a l’aldea de Kolpaxevo, on l’últim romangué diversos dies en ruta vers el seu desterrament. Allí estaven Sverdlov, I. Smirnov, Laxevitx, tots ells bolxevics clàssics. No era fàcil predir llavors que Laxevitx fos a morir deportat per Stalin, i Smirnov afusellat per ordre seua, i que només una mort prematura salvaria Sverdlov d’un fat anàleg. “L’arribada de Stalin a la regió de Narym [escrivia Veresxtxak] avivà l’activitat dels bolxevics i s’assenyalà per un molt petit nombre de fugues.” Després d’altres, el mateix Stalin s’escapà també. “Se n’anà quasi descaradament en el primer vapor de primavera...” En realitat, la fuga de Stalin es produí a finals d’estiu. Era la quarta vegada que s’escapava.
Després de tornar a Sant Petersburg, el 12 de setembre, hi trobà les coses considerablement alterades. Hi havia en curs vagues tumultuoses. Els treballadors afluïen als carrers amb consignes revolucionàries. La política dels menxevics estava totalment desacreditada. La influència de Pravda augmentava per moments. A més, les eleccions a la Duma s’apropaven. Ja s’havia marcat des de Cracòvia el to per a la campanya electoral, i escollit les bases d’argumentació. Els bolxevics consagrats a les eleccions lluitaven separats dels liquidadors i en contra d’aquests. Agrupar els treballadors sota la bandera de les tres consignes principals de la revolució democràtica: república, jornada de vuit hores i confiscació de les finques rústiques. Alliberar els petit burgesos demòcrates de la influència dels liberals, atreure els camperols al costat dels obrers..., tals eren les idees capitals del programa electoral de Lenin. Combinant una minuciosa atenció als detalls amb un vol audaç de pensament, Lenin era pràcticament l’únic marxista que havia estudiat a fons totes les possibilitats i trampes de la llei electoral de Stolipin. Després d’inspirar políticament la campanya per a les eleccions, la dirigia tècnicament dia rere dia. Per a ajudar Sant Petersburg, enviava des de l’estranger articles i instruccions, preparava conscienciosament emissaris.
Safarov, avui un dels absents, en el seu viatge de Suïssa a Sant Petersburg, durant la primavera de 1912, es detingué en Cracòvia, on s’assabentà que Inessa, un conspicu activista del partit molt addicte a Lenin, marxava també a la capital per a participar en la campanya de les eleccions. “Durant un parell de dies, almenys, Lenin ens omplí ben bé el cap d’instruccions.” L’elecció dels representants de les assemblees de treballadors a Sant Petersburg s’havia fixat per al 16 de setembre. Inessa i Safarov foren detinguts el 14. “Però la policia no sabia encara [escrivia Krupskaia] que Stalin, fugit del desterrament, acabava d’arribar el 12. Les eleccions a compromissaris dels treballadors foren un gran èxit.” Krupskaia no digué “gràcies a Stalin”. Es limità a posar dues frases juntes, com a mesura d’autodefensa passiva. “En mítings extemporanis celebrats en diverses fàbriques [llegim en una nova edició de les memòries del diputat de la primera Duma, Badaiev (perquè no consta en la primera edició)], Stalin, que acabava d’escapar-se de la deportació en Narym, parlà.” Segons Al·liluiev, que escrigué les seues memòries ja en 1937, “Stalin tingué al seu càrrec directe tota l’enorme campanya electoral per a la Quarta Duma [...] Com vivia il·legalment a Sant Petersburg, sense un refugi permanent definit, i no volent molestar a cap dels seus íntims camarades durant les altes hores de la nit, després d’un míting de treballadors que s’havia demorat i també a causa de consideracions d’ordre conspiratiu, Stalin solia passar la resta de la nit en alguna taverna, prenent un got de te”. També allí se les arreglava a vegades “per fer unes becades, assegut en la taverna que olia a fum de makhorka (tabac roí)”.
Stalin no pogué exercir gran influència en el resultat de les eleccions durant les primeres fases de la campanya, quan era necessari posar-se en contacte directe amb els votants, no sols perquè era un orador mediocre, sinó perquè sols disposà de quatre dies. Ho compensà exercint un paper important en les següents fases del complicat sistema electoral, sempre que calia desplegar als representants dels treballadors i manejar-los estirant els fils des de darrere de la cortina, comptant amb l’aparell il·legal. En aquella activitat, Stalin es mostrà indubtablement més apte que ningú.
Un document important de la campanya electoral era les instruccions dels treballadors de Sant Petersburg als seus diputats. En la primera edició de les seues memòries, Badaiev manifesta que aqueixes instruccions foren fruit col·lectiu, encara que l’última mà fos de Stalin, com a representant del comitè central... “Creiem [es diu en les instruccions] que Rússia viu en vigílies d’imminents moviments de masses, probablement molt més fonamentals que els de 1905 [...] Al igual que en 1905, l’iniciador d’aquests moviments serà la classe més progressiva de la societat russa, el proletariat rus. El seu aliat només pot ésser el patit treballador del camp, profundament interessat per l’alliberament de Rússia.” Lenin escrigué a Pravda, al consell de redacció: “Publiqueu sense falta [...] aquestes instruccions [...] en caràcters grans i en lloc preferent. L’assemblea de representants provincials adoptà les instruccions bolxevics per una enorme majoria de vots. En aquells agitats dies, Stalin figurà també més activament com a publicista; he comptat quatre articles seus en Pravda en una sola setmana.
Els resultats de les eleccions a Sant Petersburg, com en tots els districtes industrials, foren molt favorables en general. Els candidats bolxevics foren elegits en sis de les províncies més importants, que comprenien en conjunt unes quatre cinquenes parts de la classe treballadora. Els set liquidadors només obtingueren els vots de la petita burgesia de les ciutats. “En contrast amb les eleccions de 1907 [escrivia Stalin en la seua correspondència a l’òrgan central publicat en l’estranger], les eleccions de 1912 han coincidit amb el ressorgir revolucionari entre els treballadors.” Precisament per aquesta raó, els obrers, que estaven molt lluny de la tendència boicotejadora, lluitaren activament pels seus drets de sufragi. La comissió governamental féu un intent d’invalidar les eleccions en algunes de les més importants fàbriques de Sant Petersburg. Els obrers contrarestaren la temptativa amb una unànime vaga de protesta que assolí el seu propòsit. “No és superflu afegir [continua dient l’autor d’aquesta correspondència] que la iniciativa en aquesta campanya electoral fou la del representant del comitè central.” Ací la referència és del mateix Stalin. Les seues conclusions polítiques respecte a aqueixa campanya eren: “La socialdemocràcia revolucionària viu i és potent; aquesta és la primera conclusió. Els liquidadors estan en plena fallida política; aquesta és la segona conclusió.” I era veritat.
Els set menxevics, més bé intel·lectuals, tractaren de situar els sis bolxevics, treballadors amb poca experiència política, sota el seu control. A finals de novembre, Lenin escrigué personalment a Vassiliev (Stalin): “Si els sis nostres procedeixen de les assemblees de treballadors, no han de sotmetre’s en silenci a una partida de siberians. Els sis han de manifestar-se amb una protesta categòrica, si tracten de dominar-los...” La resposta de Stalin a aquella lletra, com a altres, segueix guardada sota set claus. Però la crida de Lenin no trobà simpatia; els mateixos sis estaven per la unitat amb els liquidadors, que havien estat declarats “fora del partit” per damunt de la seua pròpia independència política. En una resolució especial publicada en Pravda, la fracció unida reconeixia que “la unitat de la socialdemocràcia és una urgent necessitat”, es pronunciava a favor de fusionar Pravda amb el periòdic dels liquidadors, Lutx (El Raig), i a manera de pas en tal direcció recomanava tots els seus membres que col·laboraren en ambdós periòdics. El 18 de desembre, el menxevic Lutx publicava triomfalment els noms dels quatre diputats bolxevics (els altres dos havien refusat fer-ho) en la seua llista de col·laboradors; els noms dels membres de la fracció menxevic es publicaren al mateix temps de forma destacada en Pravda. De nou havia guanyat el conciliacionisme, el que en essència significava una derrota per a l’esperit i la lletra de la Conferència de Praga.
Aviat aparegué en la llista de col·laboradors de Lutx un altre nom més: el de Gorki. Allò feia pensar en una conjura. “I com ha passat que vostè s’unís amb Lutx??? [escrivia Lenin a Gorki, amb tres signes d’interrogació]. És possible que vaja seguint les empremtes dels diputats? Però és que ells han caigut senzillament en una trampa!” Stalin estava a Sant Petersburg durant aquest efímer triomf dels conciliadors, exercint el control del comitè central sobre la fracció i sobre Pravda. Ningú ha dit una paraula relativa a la seua protesta contra decisions que assestaven un cruel colp a la política de Lenin, senyal cert de què darrere de les escenes de les maniobres conciliatòries s’ocultava el mateix Stalin. Justificant després la seua culpable conducta, el diputat Badaiev escrivia: “Com en totes les altres ocasions, la nostra decisió [...] es prengué d’acord amb l’actitud dels cercles del partit en què tinguérem aleshores ocasió de tractar de les nostres activitats...” Aquesta excusa indirecta al·ludeix al buró del comitè central a Sant Petersburg, i en primer terme a Stalin. Badaiev sol·licita en to circumspecte que el descrèdit no es desvie dels dirigents als dirigits.
Fa diversos anys s’observà en la premsa soviètica que no s’havia aclarit prou la història de la lluita interna de Lenin amb la fracció de la Duma i amb el quadre de redacció de Pravda. En aquests últims anys s’ha fet el possible per fer més difícil semblant esclariment. Encara no s’ha publicat per complet la correspondència de Lenin relativa a aquell període crític. A disposició dels historiadors només estaven els documents que per una o altra raó han sortit dels arxius abans de la implantació del control totalitari. No obstant això, fins i tot d’aquests fragments disseminats es destaca un quadro impecable. La intransigència de Lenin només era el revers de la seua perspicàcia realista. Insistia en la divisió per la línia que en última instància havia de convertir-se en la línia de batalla de la guerra civil. L’empirista Stalin era incapaç, per constitució, d’assumir un punt de vista de gran amplitud. Enèrgicament combaté els liquidadors durant la campanya electoral per a aconseguir els seus propis diputats; es tractava d’assegurar un important punt de suport. Però una vegada realitzada aquella tasca d’organització, no conceptuava necessari alçar una altra “tempestat en un got d’aigua”, especialment en vista que fins i tot els menxevics, sota la influència de la marejada revolucionària, semblaven disposats a parlar un llenguatge diferent. En veritat, no pagava la pena d’“enfilar-se per la paret”! Quant a Lenin, tota la seua política s’encaminava a l’educació revolucionària de les masses. La lluita de la campanya electoral res significava per a ell mentre després de l’elecció romangueren units els diputats socialdemòcrates en la Duma. Creia necessari donar als treballadors totes les oportunitats possibles (a cada pas, en cada acte) per a convèncer-se que en totes les qüestions fonamentals els bolxevics es diferenciaven clarament dels altres grups polítics, sense excepció. Aquest era el principal punt de litigi entre Cracòvia i Sant Petersburg.
Els titubejos de la fracció de la Duma estaven íntimament relacionats amb la política de Pravda. “Durant aquell període [escrivia Badaiev en 1930], Stalin, que es trobava en la il·legalitat, dirigia Pravda.” El documentat Saveliev escrivia així mateix: “Com estava en la il·legalitat, Stalin portava personalment el periòdic durant la tardor de 1912 i l’hivern de 1912-1913. Només durant un breu interval deixà de fer-ho per marxar a l’estranger, a Moscou i a altres llocs.” Aquests informes de testimonis directes, concordants amb totes les circumstàncies de fet, no es poden refutar. Però no era cert que Stalin portés el periòdic en el sentit real de la paraula. Qui el portava era Lenin. Diàriament enviava articles, d’altres, proposicions, instruccions, rectificacions. Stalin, lent d’idees, no podia de cap mode seguir el pas d’aquell corrent actiu de suggeriments i iniciatives, de les quals nou desenes parts se li antullaven supèrflues o exagerades. En l’essencial, el consell de redacció mantenia una posició defensiva. No tenia idees polítiques pròpies, i tractava simplement d’oscar el tallant tall de la política de Cracòvia. I Lenin, no sols sabia com preservar el tall ben esmolat, sinó com esmolar-lo de nou. En tals condicions, Stalin vingué a ésser naturalment l’inspirador secret de l’oposició dels conciliadors a la pressió de Lenin.
“Nous conflictes [afirma la redacció de les obres de Lenin (Bukharin, Molotov, Saveliev)] sorgiren a conseqüència de la feblesa de la posició adoptada contra els liquidadors al final de la campanya electoral i també respecte a la invitació feta als progressistes per a col·laborar en Pravda. Aquestes relacions empitjoraren encara més al gener de 1913, després de sortir J. Stalin de Sant Petersburg...” L’expressió, que estava feta de forma considerada, “empitjoraren encara més”, testifica que ja abans de sortir Stalin, les relacions de Lenin amb la redacció no es caracteritzaven per ésser amicals, però Stalin evitava de totes maneres convertir-se en “blanc de tir”.
Els membres de la redacció eren figures d’escassa influència en el sentit de partit, i alguns d’ells figures ocasionals. No hauria estat difícil per a Lenin assolir la seua substitució. Però tenien el seu suport en l’actitud dels pròcers del partit i en la persona del representant del comitè central. Un conflicte violent amb Stalin, estretament relacionat amb el consell de redacció i la fracció de la Duma, hauria constituït una sacsada dins de la plana major del partit. Per això, malgrat tota la seua persistència, la política de Lenin fou prudent. El 13 de novembre estava suficientment “seriosament molest” com per a retreure a la redacció que hagués deixat de publicar un article sobre el Congrés Socialista Internacional de Basilea. “No hauria estat molt difícil escriure aquest article, i la redacció de Pravda sabia que el congrés anava a obrir-se el diumenge.” Stalin, sens dubte, es quedà sorprès de veres. Un congrés internacional? A Basilea? Allò estava molt lluny de les seues preocupacions. Però el focus principal no eren els errors incidentals, a despit de la seua insistència, sinó més bé la divergència fonamental de criteris quant al curs del desenvolupament del partit. La política de Lenin tenia sentit només per a qui estigués dotat d’una perspectiva revolucionària audaç; des del punt de vista de la circulació del periòdic o de la construcció d’una màquina, no podia semblar sinó el súmmum de l’extravagància. En la profunditat del seu cor, Stalin continuava considerant l’“emigrat” Lenin com a un sectari.
No podem deixar d’anotar un delicat episodi que ocorregué aleshores. Durant aquells anys, Lenin estava força necessitat. Quan Pravda es posà en marxa, la redacció fixà per al seu inspirador i col·laborador principal una retribució, que, malgrat la seua modèstia, era el seu principal sosteniment. Però quan el conflicte arribà al punt més agut, els fons deixaren d’enviar-se-li. Encara que era summament escrupolós en qüestions de tal índole, Lenin es veié obligat a recordar-los amb alguna insistència la seua pròpia situació. “Per què no se m’envien els meus honoraris? El retard em posa en un vertader compromís, i agrairé que no es perllongue més.” La retenció dels diners no es pot interpretar fàcilment com una espècie de represàlia financera (encara que més tard, ja en el poder, Stalin no vacil·là a recórrer a semblants mètodes una vegada i una altra). Però fins i tot tractant-se d’un cas de simple descuit, forneix una idea clara de les relacions entre Sant Petersburg i Cracòvia. En realitat, distaven molt d’ésser cordials. La indignació amb Pravda es posa en relleu en les lletres de Lenin que segueixen immediatament a la marxa de Stalin a Cracòvia, a fi de participar en la conferència preparada al quarter general del partit. S’imposa la irresistible impressió que Lenin estava esperant justament que Stalin partís per a desbaratar el niu de conciliadors de Sant Petersburg, reservant-se al mateix temps la possibilitat d’una intel·ligència pacífica amb Stalin. En el moment de quedar al marge l’adversari més influent, Lenin desencadenà un atac devastador contra la redacció de Sant Petersburg. En la seua lletra de 12 de gener, dirigida a una persona de la seua confiança en aqueixa capital, es refereix a la “imperdonable estupidesa” comesa per Pravda amb relació al periòdic dels treballadors de la indústria tèxtil, insistint en el fet que es corregisca “la seua estupidesa” i en altres extrems per l’estil. La lletra està escrita enterament amb lletra de Krupskaia. A més, de pròpia mà, Lenin hi afegeix el següent: “Hem rebut una lletra estúpida i descarada del consell de redacció. No la contestarem. Han d’anar-se’n [...] Estem summament emprenyats per l’absència de notícies referents al pla de reorganització de la redacció [...] Reorganització, però millor encara expulsió completa de tots els que marxen amb retard, això és el que fa moltíssima falta. S’està portant d’una manera absurda. Elogien el Bund i el Zeit (una publicació oportunista jueva), que és senzillament infame. No saben com procedir contra Lutx, i la seua actitud quant als articles [es refereix als seus] és monstruosa. Senzillament, he perdut la paciència...” El to de la lletra mostra que la indignació de Lenin (i sabia molt bé contenir-se quan calia) havia arribat al seu límit. La crítica despietada del periòdic es referia a tot el període en què la responsabilitat de la seua inspecció directa corresponia a Stalin. La identitat de la persona que escrigué la “lletra estúpida i descarada” del “consell de redacció” no s’ha descobert encara, i segurament no és per casualitat. És difícil que Stalin l’escrigués: és massa caut i, a més, probablement ja havia sortit de Sant Petersburg en aquella data. Més versemblant és que el seu autor fos Molotov, secretari del consell de redacció, tan inclinat a la rudesa com Stalin, i faltat a més de la flexibilitat d’aquest.
La resolució amb què Lenin posà aleshores fil a l’agulla del conflicte crònic es palesa en d’altres línies de la seua lletra: “Què s’ha fet respecte a la fiscalització dels diners? Qui rebé els fons de subscripció? En poder de qui estan? A quant ascendeixen?” Segons sembla, Lenin no excloïa la possibilitat d’una ruptura, i s’interessava per guardar per si mateix els recursos financers. Però no s’arribà a la ruptura; els desconcertats conciliadors difícilment haurien gosat pensar-hi. La resistència passiva era la seua única arma. Ara, fins i tot aquesta se l’arrancarien de les mans.
Replicant la pessimista lletra que li escrigué Shklovski des de Berna, i argumentant que els assumptes dels bolxevics no marxaven tan malament com semblava, Krupskaia començava reconeixent que, “per descomptat, Pravda es porta malament”. Aqueixa frase sona com a cosa evident, com quelcom indiscutible. “Tot el món està en aquella redacció, i la majoria no saben escriure [...] Les protestes dels treballadors contra Lutx no s’han publicat, per a evitar polèmiques.” No obstant això, Krupskaia promet “reformes importants” prompte. Aquesta lletra porta data de 19 de gener. L’endemà, Lenin escrigué a Sant Petersburg, per mitjà de Krupskaia: “... hem de planejar la nostra pròpia redacció de Pravda i expulsar l’actual. Les coses estan molt malament. La falta d’una campanya per la unitat des de baix és estúpida i roina [...] Pot anomenar hom redactors aqueixa gent? No són homes, sinó lamentables parracs, i estan llençant a perdre la causa”. Aquest és l’estil a què acudia Lenin quan volia donar a entendre que estava disposat a lluitar fins al límit.
Obrí un foc de paral·leles des de bateries atentament situades contra el conciliacionisme de la fracció de la Duma. Ja el 3 de gener escrivia a Sant Petersburg: “És imprescindible que es publique la lletra dels treballadors de Bakú que vos remetem...” La lletra demana que els diputats bolxevics trenquen amb Lutx. Referint-se a què en el curs de cinc anys els liquidadors “han estat reiterant en totes les formes que, el partit ha mort”, els treballadors de Bakú preguntaven: “per què tenen ara tanta pressa per a unir-se a un cadàver?” La pregunta dóna justament en meitat del blanc. “Quan se separaran els quatre diputats de Lutx?” Lenin insistia per la seua banda “Hem d’esperar molt de temps...? Fins i tot des del llunyà Bakú protesten vint treballadors.” No estarà de més presumir que, en no haver pogut assolir per correspondència que els diputats trencaren amb Lutx, Lenin començà a mobilitzar discretament les files russes mentre Stalin continuava a Sant Petersburg. Sens dubte, per iniciativa seua protestaven els treballadors de Bakú (no per casualitat escollí Lenin aquesta ciutat), i, a més a més, enviaven la seua protesta, no a la redacció de Pravda, al capdavant de la qual estava Koba, dirigent d’allí, sinó a Lenin, a Cracòvia. Els embrollats fils del conflicte apareixen ací a plena llum. Lenin avança. Stalin maniobra. Amb els conciliadors carranquejant, encara que no sense la inconscient ajuda dels liquidadors, que cada vegada exposaven el seu oportunisme, Lenin aconseguí al poc de temps induir els diputats bolxevics a què renunciaren mitjançant protesta com a col·laboradors de Lutx. Però seguiren sotmesos a la majoria liquidadora de la fracció de la Duma.
Preparant-se per al pitjor, fins i tot per a una escissió, Lenin, com sempre, féu tot allò que pogué per tal d’assolir el seu objectiu polític amb el menor trastorn i la menor quantitat possible de víctimes. Per això, precisament, demanà primer que Stalin sortís de Rússia, i després li féu comprendre que el millor per a ell seria romandre allunyat de Pravda durant les futures “reformes”. Mentre, s’envià a Sant Petersburg un altre membre del comitè central, Sverdlov, el futur primer President de la República dels Soviets. Aquell fet significatiu ha estat testificat oficialment. “A fi de reorganitzar el consell de redacció [afirma una nota al peu en el volum XVI de les obres de Lenin], el comitè central envià Sverdlov a Sant Petersburg.” Lenin li escrigué: “Avui ens assabentem del començament de les reformes en Pravda. Mil gràcies, felicitacions i auspicis d’èxit [...] No pots imaginar-te com estem de cansats de treballar amb una redacció enterament hostil.”
Amb aquestes paraules, en les que acumulava acrimònia amb un sospir d’alleugeriment, Lenin ajustava comptes amb el consell de redacció per tot el període de les dificultats, durant el qual, com se’ns ha informat, “Stalin portava efectivament el periòdic”.
“L’autor d’aquestes línies recorda molt bé [escrivia Zinòviev en 1934, quan l’espasa de Dàmocles penjava ja sobre el seu cap] quin esdeveniment fou l’arribada de Stalin a Cracòvia...” Lenin estava doblement satisfet, perquè, durant l’absència de Stalin de Sant Petersburg, podria realitzar la seua delicada operació allí i perquè probablement li seria possible fer-ho sense originar una convulsió dins del comitè central. En la seua concisa i cauta ressenya de l’estada de Stalin a Cracòvia, Krupskaia, com insinuant-ho, observava: “Ilitx estava llavors molt nerviós a causa de Pravda; també ho estava Stalin. Estigueren parlant sobre el mode d’arreglar les coses.” Aquestes línies tan significatives, tot i la seua deliberada vaguetat, és tot el que segons sembla queda d’un text més eloqüent retirat a instàncies del censor. En relació amb circumstàncies que ja coneixem, a penes hi ha dubte que Lenin i Stalin “estaven nerviosos” per diferents motius, cadascú d’ells tractant de defensar la seua política. No obstant això, la lluita era massa desigual: Stalin hagué de cedir terreny.
La conferència a què fou cridat durà des del 28 de desembre fins a l’1 de gener de 1913, i hi assistiren tretze persones, membres del comitè central, de la fracció de la Duma i dirigents locals destacats. A més dels problemes de política general derivats del ressorgiment revolucionari, la conferència s’ocupà de les agudes qüestions de la vida interna del partit: la fracció de la Duma, la premsa del partit, l’actitud envers els liquidadors i la consigna d’“unitat”. Els informes principals foren els de Lenin. Cal suposar que els diputats de la Duma i Stalin es veieren obligats a escoltar no poques veritats amargues, encara que s’expressaren en to cordial. Sembla que Stalin es mantingué pacífic en la conferència; només això pot explicar el fet que en la primera edició de les seues Memòries (1929), el deferent Badaiev deixés fins i tot d’esmentar-lo entre els participants. Servar silenci en moments de compromís és, a més, el mètode favorit de Stalin. Els registres i altres documents de la conferència “no s’han trobat encara”. És molt probable que s’hagen adoptat mesures especials per a assegurar-se que no es trobaren. En una de les lletres de Krupskaia d’aquell període, es diu el següent: “En aquesta conferència, els informes de procedència local foren molt interessants. Tothom deia que les masses augmentaven [...] Durant les eleccions s’ha palesat que hi havia organitzacions obreres espontànies per tot arreu [...] Majoritàriament no estan en contacte amb el partit, però són del partit en esperit.” Quant a Lenin, indicava en una lletra a Gorki que la conferència “havia estat un gran èxit” i “donaria els seus fruits”. Per damunt de tot, la seua preocupació era afermar la política del partit.
No sense un deix d’ironia, el departament de policia informava la seua agència de l’estranger que, malgrat el seu últim informe, el diputat Poletaiev no estigué present en la conferència, i que sí que hi assistiren les següents persones, Lenin, Zinòviev, Krupskaia; diputats Malinovski, Petrovski, Dadaiev; Lobov, el treballador Medvedev, el tinent d’artilleria Troianovski i la seua dona, i Koba. No manca d’interès l’ordre en què se citen els noms: en la llista del departament, el de Koba figura en últim lloc. En les notes a les obres de Lenin (1929), se l’esmenta en cinquè lloc, després de Lenin, Zinòviev, Kàmenev i Krupskaia, encara que Zinòviev, Kàmenev i Krupskaia portaven llavors prou de temps en desgràcia. En les llistes de la nova era, Stalin ocupa sempre el segon lloc, immediatament darrere de Lenin. Aquestes canvis reflecteixen prou bé el desenvolupament de la seua carrera política.
Amb aquesta lletra, el departament de policia de Sant Petersburg tractava de demostrar que allí estaven millor assabentats del que passava a Cracòvia que no el seu agent en l’estranger. No és estrany que un dels papers d’importància en la reunió estigués confiat a Malinovski, la personalitat real de provocador del qual només era coneguda dels conspicus de l’Olimp policíac. Veritat és que certs socialdemòcrates que el conegueren tingueren sospites sobre ell ja en els anys de la redacció, però no els fou possible recolzar les seues aprensions amb proves, i aquelles foren extingint-se. Al gener de 1912, els bolxevics de Moscou delegaren en Malinovski perquè assistís a la Conferència de Praga. Lenin acollí amb ànsia aquest treballador enèrgic i capaç, i contribuí a presentar la seua candidatura a les eleccions de la Duma. Per la seua banda, la policia recolzà també el seu agent detenint tots els seus possibles rivals. Aquest representant dels treballadors moscovites imposà immediatament la seua autoritat en la fracció de la Duma. Tot just que rebia de Lenin els textos preparats de les seues intervencions parlamentàries, Malinovski transmetia els manuscrits per a la seua revisió al director del departament de policia. Aquest tractà al principi d’introduir esmenes, però el règim de la fracció bolxevic confinava l’autonomia de cada diputat dins de límits força estrets. En conseqüència, encara que Malinovski era el millor informador de l’okhrana, l’agent de l’okhrana arribà a ésser l’orador més militant de la fracció socialdemòcrata.
Les sospites sobre Malinovski tornaren a despertar-se a l’estiu de 1913 entre diversos prominents bolxevics; però, per falta de proves, es féu a una banda l’assumpte. Després, el mateix govern s’inquietà per la possible exposició i el consegüent escàndol públic a què donaria lloc el cas. Per ordre dels seus superiors, al maig de 1914, Malinovski presentà el president de la Duma una declaració del seu desig de renúncia al seu mandat de diputat. Es difongueren de nou els rumors sobre el seu paper, i més insistents, arribant aquesta vegada a les columnes de la premsa. Malinovski marxà a l’estranger, visità Lenin i sol·licità que es fes una investigació. Segons sembla, havia traçat atentament la seua línia de conducta en col·laboració amb els seus superiors de la policia. Dos dies després, el periòdic del partit de Sant Petersburg publicava un telegrama que, indirectament, declarava que el comitè central, després d’haver investigat el cas Malinovski, estava convençut de la seua integritat personal. Al cap d’uns dies més, es publicà un acord en el sentit que per la seua renúncia voluntària al mandat de diputat, Malinovski “es col·locava fora de les files dels marxistes organitzats”. En el llenguatge del periòdic legal, allò significava l’expulsió del partit.
Els adversaris de Lenin el sotmeteren a un perllongat i cruel tiroteig per “cobrir” Malinovski. La participació d’un agent de la policia en la fracció de la Duma, i especialment en el comitè central era, com és natural, una calamitat per al partit. En realitat, Stalin havia estat desterrat l’última vegada a causa de la traïció de Malinovski. Però en aquells dies, les sospites, complicades de vegades amb l’hostilitat de fracció, enverinaven l’atmosfera de la clandestinitat. Ningú presentà proves concretes contra Malinovski. Era impossible, al capdavall, condemnar un membre del partit a la mort política (i potser a la mort física) sobre la base d’una vaga sospita. I com Malinovski ocupava una posició de responsabilitat i la reputació del partit depenia en certa manera de la seua reputació, Lenin cregué deure seu defensar Malinovski amb l’energia que era sempre la seua característica. Després de l’enfonsament de la monarquia, el fet d’haver servit Malinovski en el departament de policia es provà de manera concloent. Després de la Revolució d’Octubre, el provocador, que tornà a Moscou des d’un camp alemany de presoners de guerra, fou afusellat per ordre del tribunal.
Tot i la mancança d’homes, Lenin no tenia pressa per que Stalin tornés a Rússia. Calia completar “les importants reformes” a Sant Petersburg abans de la seua tornada. En canvi, Stalin estava més bé desitjós de reintegrar-se al lloc dels seus anteriors treballs després de la Conferència de Cracòvia, que, tanmateix que tan sols de forma indirecta, havia condemnat resoludament la seua política. Com de costum, Lenin féu tot allò que pogué per proporcionar al vençut una retirada honrosa. La venjança era totalment aliena al seu caràcter. Per tal de mantenir Stalin en l’estranger durant el període crític, Lenin l’interessà en l’estudi i solució del problema de les nacionalitats menors; un arranjament molt propi de l’esperit de Lenin.
Un natural del Caucas, amb les seues dotzenes de nacionalitats semicultes i primitives, però en ràpida marxa cap al progrés, no necessitava que li demostraren la importància del problema de les nacionalitats. La tradició d’independència nacional continuava florent a Geòrgia; d’ací havia rebut el mateix Koba el seu primer impuls revolucionari. El seu mateix pseudònim evocava la lluita del seu país per la independència nacional. Veritat és que, segons Iremaixvili, durant els anys de la primera revolució, s’havia refredat quelcom respecte al problema georgià, “L’alliberament nacional [...] ja no significava res per a ell. No li abellia assenyalar cap límit a les seues ànsies de poder. Rússia i el món sencer havien d’ésser d’ara en avant la seua aspiració.” Evidentment, Iremaixvili s’anticipa als fets i actituds d’una època molt posterior. Però no hi ha dubte que, convertit en bolxevic, Koba abandonà el romanticisme nacionalista, que continuava vivint en pau i harmonia amb el socialisme sense empenta dels menxevics georgians. Ara bé, després de repudiar la idea de la independència de Geòrgia, Koba no podia, com molts granrussos, romandre indiferent per complet envers el problema de les nacionalitats, perquè les relacions entre georgians, armenis, tàrtars, russos i d’altres, complicaven constantment les activitats revolucionàries en el Caucas.
En les seues opinions, Koba es féu internacionalista. Però li passà el mateix en els seus sentiments? El granrus Lenin no podia tolerar cap xanxa o anècdota que pogués ferir la sensibilitat d’una nacionalitat oprimida. Stalin servava encara molt del camperol de l’aldea de Didi-Lilo. Durant els anys prerevolucionaris no s’atreví, naturalment, a jugar amb els prejudicis nacionals, com féu més tard, quan ja estava en el poder. Però aqueixa disposició ja es traslluïa aleshores en menudeses. Referint-se a la preponderància de jueus en la fracció menxevic del Congrés de Londres en 1907, Koba escrivia:
“A propòsit d’això, un dels bolxevics observà bromejant (crec que fou el camarada Alexinski) que els menxevics eren una fracció jueva, mentre que els bolxevics eren russos autèntics, i que, per tant, no estaria de més que els bolxevics instigàrem un pogrom en el partit.”
És impossible no sorprendre’s encara ara que en un article destinat als treballadors del Caucas, on l’atmosfera estava carregada d’animositats nacionalistes, Stalin s’aventurés a reproduir una xanxa de tan sospitós gust. A més, no es tractava d’una qüestió d’accidental falta de tacte, sinó de càlcul conscient. En el mateix article, l’autor se solaça airosament a propòsit de l’acord del congrés relatiu a expropiacions, amb el fi de dissipar els dubtes dels lluitadors del Caucas. Cal suposar confiadament que la fracció menxevic a Bakú estava llavors dirigida per jueus, i que amb la broma al·lusiva al pogrom, l’autor tractava de desacreditar els seus adversaris polítics als ulls dels treballadors endarrerits. Allò era més fàcil que guanyar-se’ls mitjançant la persuasió i l’educació, i Stalin sempre i en tot cercava la línia de menor resistència. Pot agregar-s’hi que tampoc fou accidental la “broma” d’Alexinski; aquell ultrabolxevic esdevingué més tard un declarat reaccionari i antisemita.
Naturalment, en les seues activitats polítiques, Koba mantenia la posició oficial del partit. Però, abans del seu viatge a l’estranger, els seus articles polítics mai havien sobrepassat el nivell de la propaganda quotidiana. Només ara, per iniciativa de Lenin, s’enfrontà amb el problema de les nacionalitats des d’un punt de vista teòric i polític més ampli. El coneixement directe de les intricades relacions nacionals en el Caucas li feia sens dubte més fàcil orientar-se en aquell complicat terreny, en què les teories abstractes eren particularment perilloses.
En dos països de l’Europa de preguerra, la qüestió nacional era d’importància política excepcional: en la Rússia tsarista i en l’Àustria-Hongria dels Habsburg. En cadascun d’ells, el partit dels treballadors creà la seua pròpia escola. En l’esfera de les teories, la socialdemocràcia austríaca, en les persones d’Otto Bauer i Karl Renner, considerava la nacionalitat independent del territori, l’economia i la classe, transformant-la en una espècie d’abstracció limitada pel que anomenaven “caràcter nacional”. Al camp de la política nacional, com, d’altra banda, en els restants, no s’aventurava més enllà d’una rectificació del statu quo. En témer fins i tot la idea de desmembrar la monarquia, la socialdemocràcia austríaca s’esforçava en adaptar el seu programa nacional als límits de l’estat mosaic. El programa de l’anomenada “economia cultural nacional” requeria que els ciutadans d’una mateixa nacionalitat, encara que estigueren dispersos per tot el territori austrohongarès i, malgrat les divisions administratives de l’estat, s’uniren, sobre la base d’atributs purament personals, en una sola comunitat, per a resoldre les seues tasques “culturals” (el teatre, l’església, l’escola, etc.). Aquell programa era artificial i utòpic, ja que tractava de separar la cultura del territori i l’economia en una societat esgarrada per contradiccions socials; era al mateix temps reaccionari, ja que menava a una desunió forçada en diverses nacionalitats dels obrers d’un únic estat, minant així la seua puixança de classe.
{La posició de Lenin estava directament enfrontada a aquesta. En considerar la nacionalitat en relació indissoluble amb el territori, l’economia i l’estructura de classes, rebutjava alhora veure en l’estat històric, les fronteres dels quals passaven a través del cos viu de les nacions, una categoria sagrada i inviolable. Exigia que fos reconegut a cada part nacional de l’estat el dret a separar-se i a tenir una existència independent. En la mesura que diverses nacionalitats, voluntàriament o per necessitat, cohabitaven dins les fronteres d’un mateix estat, els seus interessos culturals havien de trobar la més gran satisfacció possible en el marc de la més amplia autonomia regional (en conseqüència, territorial), amb garanties ben definides per als drets de cada minoria. Al mateix temps, Lenin considerava deure absolut de tots els obrers d’un estat determinat, independentment de llur nacionalitat, unir-se en les mateixes organitzacions de classe.}
El problema nacional era particularment agut a Polònia, agreujat pel destí històric d’aqueix país. L’anomenat PSP (Partit Socialista Polonès), encapçalat per Iossif Pilsudski, propugnava amb ardor la independència de Polònia; el “socialisme” del PSP no era més que un vague apèndix del seu nacionalisme militant. Per contra, la socialdemocràcia polonesa, que acabdillava Rosa Luxemburg, contraposava a la consigna de la independència polonesa la petició d’autonomia per a la regió polonesa com a part integrant de la Rússia democràtica. Luxemburg partia de la consideració que en l’època de l’imperialisme era impossible econòmicament separar Polònia de Rússia..., i innecessari en l’època del socialisme. El “dret d’autodeterminació” era per a ella una buida abstracció. La polèmica sobre el particular es perllongà durant anys. Lenin insistia en el fet que l’imperialisme no regnava de manera anàloga o uniforme en tots els països, regions o esferes de la vida; que l’herència del passat representava una acumulació i una compenetració de diverses èpoques històriques; que si bé el capitalisme dels monopolis es destaca sobre totes les coses, no substitueix tot; que, malgrat el domini de l’imperialisme, els nombrosos problemes nacionals servaven tot el seu vigor, i que, comptant amb les conjuntures interna i mundial, Polònia podia fer-se independent fins i tot en l’època de l’imperialisme.
{El dret a l’autodeterminació no era, des del punt de vista de Lenin, altra cosa que l’aplicació dels principis de la democràcia burgesa en l’esfera de les relacions nacionals. Una democràcia completa, real, universal, és irrealitzable sota el capitalisme; en aquest sentit, la independència nacional del pobles petits i febles és igualment “irrealitzable”. No obstant això, la classe obrera no renuncia, fins i tot sota l’imperialisme, a la lluita pels drets democràtics, incloent-hi el dret de cada nació a una existència independent. Més encara: per a determinades parts del nostre planeta, és precisament l’imperialisme que forneix a la consigna d’autodeterminació nacional una agudesa excepcional. Si Europa occidental i Europa central han assolit, d’una forma o una altra, resoldre els seus problemes nacionals durant el segle XIX, en Europa oriental, Àsia, Àfrica i Amèrica del Sud, l’època dels moviments nacionals democràtics no ha començat a obrir-se realment més que en el segle XX. Negar el dret de les nacions a disposar d’elles mateixes és, de fet, prestar ajuda als imperialistes contra les seues colònies i pobles oprimits en general.}
El problema de les nacionalitats estava considerablement aguditzat en Rússia durant l’època de reacció. “L’onada de nacionalisme militant [escrivia Stalin] cridava l’atenció des de dalt per nombrosos actes de repressió comesos per les autoritats, que descarregaven la seua venjança sobre estats limítrofs a causa del seu amor a la llibertat, alçant en resposta una marea de nacionalisme des de baix, que a vegades es transformava fins i tot en groller xovinisme.” Aquesta fou l’època del judici de l’assassinat ritual contra el jueu Bayliss, de Kiev. Retrospectivament, a la llum de les últimes gestes de la civilització, sobretot a Alemanya i en la Unió Soviètica, aquell judici sembla avui quasi un experiment humanitari. Però en 1913 preocupà tot el món. El verí del nacionalisme també començava a afectar moltes seccions de la classe treballadora. Alarmat, Gorki escrigué a Lenin sobre la necessitat de contrarestar la barbàrie xovinista. “Respecte al nacionalisme, estem enterament d’acord [replica Lenin] que hem d’enfrontar-lo més seriosament que mai. Tenim ací un esplèndid georgià que està escrivint un llarg article per a Proveshtxenïie, (Il·lustració), després d’acumular tot el material austríac i d’altres llocs. Ens atindrem a ell.” Es referia a Stalin. Gorki, relacionat des d’antic amb el partit, coneixia bé tots els seus quadres de direcció. Però Stalin li era, sens dubte, totalment desconegut, ja que Lenin hagué de recórrer a una expressió tan impersonal, encara que afalagadora, com la d’“un esplèndid georgià”. Per cert que aquesta és l’única ocasió en què Lenin caracteritza un prominent revolucionari rus per la marca de la seua nacionalitat. Naturalment, no pensava en Geòrgia, sinó en el Caucas: el factor de primitivisme atreia sens dubte Lenin; no és, doncs, d’estranyar que tractés Kamo amb tanta tendresa.
Durant la seua estada de dos mesos en l’estranger, Stalin escrigué un assaig breu, però contundent, titulat El marxisme i el problema nacional. Com estava destinat a una revista legal, l’article feia gala d’un vocabulari mesurat, tot i això s’hi advertien perfectament les seues tendències revolucionàries. L’autor començava per oposar la definició historicomaterialista de nació a la psicologia abstracta que animava a l’escola austríaca. “La nació [escrivia] és una comunitat permanent, formada al llarg de la història, de llengua, territori, vida econòmica i composició psicològica, que se sustenta en la comunitat de cultura.” Aquesta definició combinada, que associa els atributs psicològics d’una nació a les condicions geogràfiques i econòmiques del seu desenvolupament, no sols és teòricament correcta, sinó pràcticament fecunda, perquè, segons ella, la solució del problema del destí de cada nació cal cercar-lo per la força en el sentit de canviar les condicions materials de la seua existència, començant pel territori. El bolxevisme mai s’uní a l’adoració fetitxista d’unes fronteres estatals. Políticament, allò que importava era reconstruir l’imperi tsarista, aqueixa presó de nacions, en l’ordre territorial polític i administratiu, d’acord amb les necessitats i els desitjos de les mateixes nacions.
El partit del proletariat no recomana a les diverses nacionalitats que romanguen dins dels límits d’un cert estat ni que se’n separen; açò és assumpte de cadascuna d’elles. Però s’obliga a ajudar-les a realitzar la seua autèntica voluntat nacional. Quant a la possibilitat de separar-se d’un estat, açò depèn de circumstàncies històriques nacionals i de la correlació de forces. “Ningú pot dir [escrivia Stalin] que la guerra dels Balcans siga el final i no el començament de complicacions. És tan possible semblant combinació de circumstàncies internes i externes, que una o altra nacionalitat dins de Rússia jutge necessari postular i resoldre el problema de la seua pròpia independència. I, naturalment, no és missió dels marxistes posar barreres en tals casos. Però, per aquesta mateixa raó, els marxistes russos no poden prescindir del dret de les nacions a l’autodeterminació.”
Els interessos de les nacions que voluntàriament es queden dins dels límits de la Rússia democràtica seran preservats per mitjà de “les autonomies d’unitats autodeterminades, com ara Polònia, Lituània, Ucraïna, el Caucas, etc. L’autonomia regional condueix a una utilització més avantatjosa de les riqueses naturals de la regió; no divideix els ciutadans d’acord amb pautes nacionals, i els permet d’agrupar-se en partits de classe”.
L’autoadministració territorial de regions en totes les esferes de la vida social s’oposa a l’extraterritorial (açò és, platònica) de nacionalitats en qüestions de “cultura” només.
No obstant això, d’importància summament immediata i aguda, des del punt de vista de la lluita del proletariat, era el problema de les relacions entre els treballadors de diverses nacionalitats dins del mateix estat. El bolxevisme es pronuncia per una completa i indivisible unificació dels treballadors de totes les nacionalitats en el partit i al sindicat, a base de centralisme democràtic. “El tipus d’organització no exerceix la seua influència sobre la tasca pràctica només, sinó que imprimeix un segell indeleble sobre tota la vida espiritual del treballador. El treballador viu la vida de la seua organització, dins de la qual es desenrotlla espiritualment i és educat [...] El tipus internacional d’organització és una escola de sentiments de camaraderia, de la màxima agitació en pro de l’internacionalisme.”
{Un dels objectius del programa austríac de l’“autonomia cultural” era “preservar i desenvolupar les particularitats nacionals dels pobles”. Per què i en amb quin objectiu? Es preguntava amb sorpresa el bolxevisme. No ens neguitegem en absolut de separar els diversos fragments nacionals de la humanitat. El bolxevisme reivindica, cert, per a cada nació el dret de secessió (el dret però de cap manera l’obligació) com l’última garantia, la més real, contra l’opressió. Però, al mateix temps, la idea de preservar artificialment les particularitats nacionals li és pregonament hostil. L’eliminació de tota opressió o humiliació nacional, siguen emmascarades, siguen les més subtils, gairebé “imperceptibles”, no ha de servir per a separar sinó, tot el contrari, per a unir per a la revolució els obrers de les diferents nacionalitats. Allà on hi ha privilegis o greuges nacionals, cal donar a les nacions la possibilitat de separar-se per tal de fer més fàcil la unió lliure dels obrers, en nom d’un acostament estret de les nacions en la perspectiva llunyana de la seua completa fusió. Tal era la tendència fonamental del bolxevisme i revelà tota la seua força en la Revolució d’Octubre.}
{El programa austríac no revelava altra cosa més que la seua feblesa: no salvà ni l’imperi dels Habsburg ni la mateixa socialdemocràcia. Cultivant les particularitats dels grups nacionals del proletariat i refusant alhora satisfer realment les nacionalitats oprimides, el programa austríac no fa altra cosa més que cobrir la situació dominant dels alemanys i hongaresos i no era, com Stalin tenia raó en dir-ho, més que una “fórmula subtil de nacionalisme”. És impossible, tanmateix, no fer notar que, tot i criticant el neguit de preservar les “particularitats nacionals”, l’autor dóna al pensament de l’adversari una interpretació cientment simplificada en excés. “Penseu únicament [exclama] en la preservació de particularitats nacionals dels tàrtars de Transcaucàsia tals com ara l’autoflagel·lació durant la festa de Txakhxei-Vakhxei! Desenvolupar particularitats nacionals de Geòrgia tals como ara la llei de talió!” En realitat els austromarxistes no pensaven, evidentment, en el manteniment de supervivències palesament reaccionàries. Quant a la “particularitat nacional de Geòrgia tal com ara la llei del talió” és precisament Stalin qui l’ha desenvolupada fins a un punt probablement mai assolit per cap altre en la història. Però açò pertany ja a un altre ordre d’idees.}
El lloc d’honor en aquest estudi es dedicava a una polèmica contra el seu antic adversari Noé Jordània, qui durant els anys de la reacció començà a inclinar-se cap al programa austríac. Exemple rere exemple, Stalin demostrava que l’economia cultural nacional, “normalment [...] es fa encara més insensata i ridícula des del punt de vista de les condicions regnants en el Caucas”. No menys resolta era la seua crítica de la política de la Lliga jueva, organitzada a base del principi nacional, i no sobre el territorial, i que tendia a imposar tal sistema a tot el partit. “Una de dos: o el federalisme de la Lliga, i llavors cal reconstruir la socialdemocràcia russa sobre la base de “dividir” els treballadors per nacionalitats, o un tipus internacional d’organització, i llavors cal reconstruir la Lliga segons el principi de l’economia territorial [...] No hi ha terme mitjà: els principis vencen, mai poden conciliar-se.”
El marxisme i el problema nacional és, indubtablement, l’obra teòrica de més importància (més bé l’única) de Stalin. A base d’aquell sol article, que ocupava quaranta pàgines impreses, el seu autor mereix ésser reconegut com un destacat teoritzador. Allò que desconcerta un poc és que no haja escrit res ni remotament comparable en qualitat, abans ni després. La clau del misteri rau en què aquell treball de Stalin fou enterament inspiració de Lenin, i s’escrigué sota la seua incessant inspecció, dirigint-lo ell línia a línia.
Dues vegades en la seua vida trencà Lenin amb col·laboradors íntims que eren teòrics de primera fila. La primera vegada en 1903-1904, quan s’apartà de totes les velles autoritats de la socialdemocràcia russa (Plekhànov, Axelrod, Zassulitx) i dels destacats marxistes joves, Martov i Potressov; la segona, durant els anys de la reacció, quan l’abandonaren Bogdanov, Lunatxarski, Pokrovski, Rozhkov, tots ells escriptors qualificats. Zinòviev i Kàmenev, els seus col·laboradors íntims, no eren teòrics. En aquest sentit, el nou ressorgiment revolucionari trobà Lenin embarrancat. No és estrany que s’aferrés amb afany a qualsevol camarada jove que pogués ésser útil per a traçar un problema qualsevol del programa del partit.
“Aquesta vegada [recorda Krupskaia], Ilitx parlà molt amb Stalin sobre el problema nacional, i estava content de trobar algú seriosament interessat en la qüestió i que coneixia el terreny que aixafava. Ja anteriorment, Stalin visqué a Viena al voltant de dos mesos, estudiant allí el problema de les nacionalitats, i es relacionà molt amb el nostre públic vienès, amb Bukharin, amb Troianovski.” Quelcom quedà per dir. “Ilitx parlà molt amb Stalin”, el que significa que li forní idees matrius, l’aclarí tots els aspectes de la qüestió, explicà els conceptes dubtosos, suggerí la literatura, repassà els primers esborranys i en féu correccions... “Recorde, [refereix la mateixa Krupskaia] l’actitud d’Ilitx amb autors inexperts. Pensava en la substància, en les qüestions fonamentals, ideant la millor manera d’ajudar, d’encaminar-los bé. Però ho feia amb una especial delicadesa de manera que l’autor, en cada cas, no s’adonés que el corregien. Vertaderament, Ilitx sabia com ajudar la gent en les seues tasques. Si, per exemple, volia encomanar la redacció d’un article a algú, i no tenia la seguretat que el designat sabés escriure’l bé, la primera cosa que feia era entaular amb ell una detallada conversa sobre el tema, desenrotllant els seus propis arguments, despertant l’interès del seu interlocutor, sostraient-lo a consciència i després suggeria: “No t’agradaria escriure un article sobre aquest tema?” I l’autor ni tan sols advertia quant li havia ajudat la conversa preliminar amb Ilitx, ni tampoc s’adonava que en l’article incorporava fins i tot les paraules i expressions favorites d’Ilitx.” Krupskaia, com és natural, no anomena Stalin. Però aquesta caracterització de Lenin com inspirador i guia de joves autors figura precisament en el capítol de les seues Memòries en què esmenta el treball de Stalin sobre el problema de les nacionalitats: Krupskaia s’ha vist moltes vegades forçada a recórrer a arbitris indirectes per a protegir de la usurpació com a mínim una part dels drets intel·lectuals de Lenin.
El procés de l’article de Stalin se’ns representa amb suficient claredat. Primer, converses preliminars amb Lenin a Cracòvia, esbós de les idees dominants i del material de consulta. Després, l’estada a Viena, en el cor mateix de l’“escola austríaca”. Com no sabia alemany, Stalin no podia treure partit de les seues fonts de consulta. Però allí estava Bukharin, que indiscutiblement dominava la teoria, coneixia idiomes, així com la literatura relativa a la matèria, i també era expert en la recerca de papers. Bukharin, com Troianovski, tenia instruccions de Lenin d’ajudar l’“esplèndid” però poc educat georgià. Evidentment, la selecció dels extractes més importants fou tasca seua. La construcció lògica de l’article, no exempta de pedanteria, es deu molt probablement a la influència de Bukharin, inclinat a mètodes de professor, a diferència de Lenin, per a qui l’interès polític o polèmic determinaven l’estructura d’una composició. La influència de Bukharin no fou més enllà, perquè en el problema de les nacionalitats es trobava més prop de Rosa Luxemburg que no de Lenin. Quant a l’aportació de Troianovski, res en sabem de cert; però data d’aleshores el començament del seu contacte amb Stalin, que alguns anys més tard, quan canviaren les circumstàncies, li valgué a l’insignificant i inestable Troianovski un dels llocs diplomàtics de més responsabilitat.
De Viena, Stalin tornà amb el seu material a Cracòvia. Allí es reprengué la intervenció de Lenin, director atent i incansable. L’empremta del seu pensament i de la seua ploma es descobreix fàcilment a cada pàgina. Certes frases, mecànicament incorporades per l’autor, o certes línies, evidentment escrites pel revisor, semblen inesperades o incomprensibles sense referir-se a les obres corresponents de Lenin. “No és el problema nacional, sinó l’agrari allò que decideix la sort del progrés a Rússia [escriu Stalin sense més explicacions]. El problema nacional li està subordinat.” Aquest judici exacte i profund sobre els efectes relatius dels problemes agrari i nacional en el curs de la revolució russa és enterament de Lenin, el qual el dilucidà innumerables vegades durant els anys de la reacció. A Itàlia i Alemanya, la lluita per l’alliberament nacional i la unificació era en un altre temps el moll de la revolució burgesa. No succeïa igualment en Rússia, on la nacionalitat dominant, els granrussos, no patien opressió nacional, sinó que oprimien els altres; però ningú, sinó la vasta massa camperola de la mateixa Gran Rússia havia experimentat la profunda opressió de la servitud. Idees tan complexes i tan seriosament considerades mai haurien estat exposades pel seu vertader autor com de passada, com una generalitat sense demostracions ni comentaris.
Zinòviev i Kàmenev, que visqueren llarg temps junt a Lenin, adquiriren no sols les seues idees, sinó fins i tot els seus modes de parlar, i fins i tot el caràcter de lletra. No pot dir-se igualment de Stalin. Naturalment, també ell vivia de les idees de Lenin, però a distància, lluny d’ell, i no se’n servia sinó quan les necessitava per als seus propis fins independents. Era massa tenaç, massa obstinat, massa maldestre i massa orgànic per a adquirir els mètodes literaris del seu mestre. Per això, les correccions que Lenin introduí en el seu text, per a citar el poeta, semblen “pedaços flamants en destrossats parracs”. L’exposició de l’escola austríaca com “una forma refinada de nacionalisme” és, sens dubte, de Lenin, com moltes altres fórmules senzilles i pertinents. Stalin no escrivia d’aquesta manera. Amb referència a la definició d’Otto Bauer, segons la qual la nació és “una comunitat relativa de caràcter”, llegim en l’article: “llavors, en què difereix la nació de Bauer de l’“esperit nacional” místic i va dels espiritualistes?” Aquesta frase és de Lenin. Mai, ni abans ni després, ha sabut Stalin expressar-se així. I en un altre lloc, quan, referint-se a les rectificacions eclèctiques de Bauer respecte a la seua pròpia definició de nació, l’article comenta: “així, la teoria cosida amb fils idealistes es refuta a si mateixa”, no pot hom menys de reconèixer la ploma de Lenin. El mateix cal dir de la caracterització del tipus internacional d’organització obrera com “una escola de sentiments de camaraderia”. Stalin no escrivia d’aqueixa manera. En canvi, en tot l’article, tanmateix els seus nombrosos amagatalls, és inútil cercar camaleons que adopten l’aspecte de conills, orenetes subterrànies, ni cortines de llàgrimes: Lenin ha extirpat totes aquestes filigranes seminaristes. El manuscrit original amb les seues correccions pot estar ocult, certament. Però és impossible totalment ocultar la mà de Lenin, com és impossible ocultar el fet que en tots els anys de la seua presó i desterrament, mai féu Stalin res que ni remotament semble al que escrigué en el curs de poques setmanes a Viena i a Cracòvia.
El 8 de febrer, estant encara Stalin en l’estranger, Lenin felicità al consell de redacció de Pravda “per l’enorme millora que el periòdic havia experimentat en tots els seus aspectes, segons s’ha pogut apreciar en els darrers dies”. La millora es referia a la qüestió de principis, i es palesava principalment per la intensificació de la lluita contra els liquidadors. Segons Samoilov, qui exercia llavors funcions de vertader redactor era Sverdlov; vivint en estat d’il·legalitat, i sense sortir mai del domicili d’un diputat “immune”, s’ocupava tot el dia amb els manuscrits del periòdic. “A més, era un excel·lent camarada en els assumptes personals també.” Així és la veritat, Samoilov no diu gens semblat de Stalin, amb qui estigué en estret contacte i a qui serva gran respecte. El 10 de febrer, la policia entrà al pis “immune”, detingué Sverdlov i no trigà a desterrar-lo a Sibèria, sens dubte a causa de la denúncia de Malinovski. Cap a finals de febrer, Stalin, que havia tornat de Sant Petersburg, s’instal·là al domicili del mateix diputat: “ell portava la batuta en la vida de la nostra fracció (de la Duma) i del periòdic Pravda [relata Samoilov], i assistia, no sols a totes les conferències que preparàvem en el nostre pis, sinó moltes vegades, arriscant-se molt, també a les sessions de la fracció socialdemòcrata, on sostenia la nostra línia d’argumentació contra els menxevics i intervenia en diverses altres qüestions, prestant-nos gran ajuda.”
Stalin trobà en Sant Petersburg molt canviada la situació. Els treballadors avançats recolzaven fermament les reformes de Sverdlov, inspirades per Lenin. Pravda comptava amb una nova redacció. Els conciliadors havien estat posposats. Stalin no pensà ni tan sols en defensar les posicions dels que havia estat separat dos mesos abans. No entrava en els seus càlculs. Ara li interessava només sortir airós del tràngol. El 26 de febrer publicà en Pravda un article en què convocava els treballadors per a “alçar la seua veu contra els esforços separatistes dins de la fracció, vinguen d’on vinguen”. En essència, l’article formava part de la campanya per a preparar el cisma de la fracció de la Duma, carregant al mateix temps la culpa sobre els adversaris. Deslligat ja del seu propi historial, Stalin tractava d’expressar el seu nou propòsit amb la fraseologia vella. D’ací la seua ambigua expressió sobre temptatives per a escindir la fracció, “vinguen d’on vinguen”.
En tot cas, és evident per a qui llija l’article que, després d’assistir a l’escola de Cracòvia, l’autor s’esforçava en canviar de línia i lliscar en la nova política amb la màxima discreció possible. Però no tingué pràcticament oportunitat de fer-ho, perquè de seguida el detingueren.
{En les seues Memòries, l’antic oposicionista georgià Kavtaradze contà com es trobà amb Stalin en un restaurant de Petersburg, sota l’ull vigilant dels espies. Quan, ja al carrer, els dos interlocutors cregueren que havien assolit despistar aquells que els seguien, Stalin prengué un cotxe. Però un altre cotxe ple de policies el seguí immediatament. Kavtaradze, que pensà que el seu compatriota no escaparia aquesta vegada a l’arrest, sabé més tard amb sorpresa que estava en llibertat. En passar per un carrer poc il·luminat, Stalin es recargolà i lliscà cap al darrere del trineu sense fer-se de notar i es deixà caure damunt un munt de neu a la vora del carrer. Després d’haver seguit amb els ulls el segon cotxe, s’alçà, s’espolsà i anà a amagar-se a casa d’un camarada. Tres dies més tard, vestit d’uniforme d’estudiant, sortí del seu refugi i “continuà el seu treball dirigent en el moviment clandestí en Petersburg.” Per aquestes Memòries manifestament estilitzades, Kavtaradze assajà de desviar la mà que ja l’amenaçava. Però, com molts altres, no obtingué res a canvi del seu enviliment... La redacció d’una revista històrica oficial féu com que no remarcava que en 1911, l’any en què Kavtaradze situa aquest episodi, Stalin sols estigué en Petersburg durant els mesos d’estiu, quan no podia haver neu als carrers. Si hom pren la narració com diner comptant bitllo-bitllo, pogué succeir a finals de 1912 o a principis de 1913, quan Stalin, després de la seua tornada de l’estranger, estigué en llibertat dues o tres setmanes.}
Al març, l’organització bolxevic, sota el patrocini legal de Pravda, organitzà un concert i una vetllada recreativa. Stalin “desitjava anar-hi”, relata Samoilov, amb idea de veure molts camarades. Demanà consell a Malinovski. Era prudent anar?, no seria arriscat? El pèrfid conseller replicà que, al seu entendre, no hi havia perill. No obstant això, el mateix Malinovski s’encarregà que l’hagués. Tot just arribat Stalin, el vestíbul s’omplí de policies. Els camarades tractaren de conduir-lo per l’entrada a l’escenari, després de vestir-lo amb una capa de dona. Però fou detingut. Aquesta vegada per a desaparèixer de la circulació durant quatre anys exactament.
Dos mesos després d’aquella detenció, Lenin escrigué a Pravda: “Vos felicite cordialment pel vostre èxit [...], la millora és enorme i considerable. Esperem que siga permanent, definitiva i última [...], si un malefici no la desbarata!” Amb propòsit de completar, no podem menys de citar així mateix la lletra que Lenin envià a Sant Petersburg a l’octubre de 1913, quan ja Stalin estava en el llunyà desterrament i Kàmenev al capdavant del consell de redacció: “Ací tots estan satisfets del periòdic i del director. En tot aquest temps no he escoltat una sola paraula de censura [...], tothom està content, i jo especialment, perquè he resultat profeta. Et recordes? [i al final de la lletra]: Benvolgut amic, tota l’atenció es dedica ara a la lluita dels sis pels seus drets. Et pregue que ajudes amb totes les teues forces perquè ni el periòdic ni l’opinió pública marxista no vacil·len ni un sol moment.”
Totes les proves esmentades menen a una conclusió ineludible: segons l’opinió de Lenin, el periòdic marxava molt malament quan Stalin n’estava encarregat. Durant aquell període, la fracció de la Duma s’inclinava cap al conciliacionisme. El periòdic es començà a redreçar políticament només quan Sverdlov, en absència de Stalin, introduí “importants reformes”. El periòdic millorà quan Kàmenev se’n féu càrrec. Així mateix sota la seua direcció, els diputats de la Duma assoliren la seua independència política.
Malinovski intervingué activament, fins i tot per partida doble, en la tasca d’escindir la fracció. El general Spiridovitx, de la gendarmeria, escrigué al respecte: “Malinovski, seguint les directives de Lenin i del departament de policia, entaulà a l’octubre de 1913 [...] la contesa final entre els “set” i els “sis”.” Després, els menxevics, per la seua banda, es complaïen una vegada i una altra a recalcar la “coincidència” de la política de Lenin amb la del departament de policia. Ara que el curs dels esdeveniments ha pronunciat el seu propi veredicte, el vell argument ha perdut la seua significació. El departament de policia esperava que l’escissió de la socialdemocràcia afeblís el moviment obrer. Lenin, per contra, comptava que només una escissió asseguraria als treballadors la direcció revolucionària. Els Maquiavel de la policia s’equivocaren. Els menxevics estaven condemnats a la insignificança. Els bolxevics venceren en tota la línia.
Stalin es dedicà a un treball intensiu en Sant Petersburg i en l’estranger abans del seu últim arrest. Ajudà a portar la campanya electoral per a la Duma, dirigí Pravda, participà en una important conferència de la plana major del partit fora del país, i escrigué el seu assaig sobre el problema de les nacionalitats. Aquell semestre fou sens dubte de gran importància per al seu desenvolupament personal. Per primera vegada assumia responsabilitats per activitats dins de la capital, per primera vegada es posà en contacte amb polítics de relleu, per primera vegada tingué tracte íntim amb Lenin. Aquella sensació de suposada superioritat, que era part tan essencial d’ell com a “pràctic” realista, no pogué menys de patir una commoció en trobar-se junt amb el gran “emigrat”. La seua pròpia estimació hauria de fer-se més crítica i sòbria, la seua ambició més previnguda i circumspecta. La seua vanitat ferida degué pintar-se a impulsos de l’enveja, mitigada només per la cautela.