A la primavera de 1919, l’exèrcit voluntari del nord-oest, al comandament del general Iudenitx, prengué inesperadament l’ofensiva i amenaçà Petrograd. Al mateix temps, l’esquadra anglesa enfilava la badia de Finlàndia. El coronel Bulak-Balakhovitx, al capdavant de la seua unitat, dirigia el colp contra Pskov, i al mateix temps les unitats estonianes s’agitaven al front. El 14 de maig, el cos de l’exèrcit del general Rodzianko trencà el front del VII Exèrcit, força afeblit per les contínues sostraccions de forces per a altres fronts més actius, ocupà Iamburg i Pskov, i emprengué un ràpid avanç simultani sobre Gatxina, Petrograd i Luga. El comandant del VII Exèrcit, apostat als afores de la segona ciutat, es posà en comunicació amb Iudenitx i organitzà una conjura entre les guarnicions que circumdaven la capital de la Revolució d’Octubre: Kronstadt, Oraniembaum, Krasnaia Gorka, Sieraia Losxad, Krasnoie-Selo. Els conspiradors, d’acord amb Iudenitx, es disposaren a ocupar la capital conjuntament amb les forces d’aqueix general. Esperaven ajuda dels mariners disgustats i, especialment, directament de la flota. Però els mariners dels dos cuirassats soviètics no recolzaren la insurrecció, i la flota anglesa [es limità, de moment, a una espera vigilant]. L’empresa resultà un complet fracàs. El 12 de juny de 1919, només Krasnaia Gorka [i Sieraia Losxad romanien] en mans dels conspiradors, i durant quatre dies no es féu res per tal de recuperar-les. Finalment, després d’un intercanvi de trets amb Kronstadt, Krasnaia Gorka fou ocupada el 16 de juny per un destacament de mariners rojos. [Sieraia Losxad] caigué amb idèntica facilitat.
Zinòviev, dirigent del partit i del govern a la ciutat i la regió de Petrograd, havia sentit pànic davant l’avanç enemic, i el politburó hi envià Stalin en el seu socors.
Amb poders especials del comitè central del partit i del govern soviètic, Stalin arribà a Petrograd a últims de maig de 1919. [La seua inflexibilitat i resolució es feren sentir immediatament. Poques setmanes després de la seua arribada, telegrafiava a Lenin:]
“Després de Krasnaia Gorka, s’ha liquidat també Sieraia Losxad. Els canons estan allí en perfecte estat. S’està procedint molt de pressa a la neteja i reforç dels forts i fortaleses. Els especialistes navals m’asseguren que la presa de Krasnaia Gorka des del mar trastorna tota la ciència naval. No puc fer una altra cosa que lamentar-ho per l’anomenada ciència. La ràpida captura de Gorka s’explica per la duríssima intervenció meua i d’altres paisans en matèria d’operacions, que arribaren a l’extrem d’anul·lar ordres en mar i terra per a imposar-ne d’altres pròpies. Crec el meu deure manifestar que d’ara en avant continuaré procedint així, tanmateix tots els meus respectes envers la ciència.”
Lenin es molestà per aquest to de provocativa ostentació. Des de Petrograd era possible en tot moment comunicar amb el Kremlin i el seu estat major, reemplaçar comandants incompetents o dubtosos, reforçar la plana major, és a dir, fer el mateix que feien tots i cadascun dels activistes militars del partit una vegada i una altra, en qualsevol front, sense violar les regles elementals del bon gust, de la cortesia, del manteniment de relacions correctes, ni soscavar l’autoritat del comandament de l’exèrcit i del seu estat major. Però Stalin no podia obrar així. No concebia un altre mode de fer sentir la seua autoritat sobre altres més que insultant-los; ni encertava a quedar satisfet de la seua tasca sense donar violenta sortida al seu desdeny envers els que li estaven subordinats. En no tenir altres recursos a la seua disposició, convertí la duresa en recurs, i feia gala de la seua aptitud especial per a la contumèlia envers persones i institucions que gaudien del respecte dels altres. El seu telegrama acabava amb aquestes paraules:
“Envia ràpidament dos milions de cartutxos a la meua disposició, per a sis divisions.”
En aquesta postdata, tan típica de Stalin, es conté tot un sistema. L’exèrcit tenia, com és natural, el seu propi cap de subministraments. Sempre hi havia penúria de projectils, i es distribuïen d’acord amb les instruccions directes del comandant en cap, tenint en compte les reserves disponibles i la importància relativa dels fronts i dels exèrcits. Però Stalin se saltava tots els tràmits establerts i violava tota aparença d’ordre. Prescindint del cap de subministraments, demanava cartutxos per mediació de Lenin, no ja per a posar-los a disposició del comandament de l’exèrcit, sinó a la seua disposició personal, a fi que pogués fer-ne obsequi a un determinat comandant de divisió a qui voldria donar impressió de la seua pròpia importància.
[Deu anys després, aquesta breu excursió de Stalin a Petrograd a últims de primavera de 1919 fou aprofitada per Vorotxilov com a element germinatiu per a falsificar una vegada més la història. Però ara aquella llavor s’ha convertit en un mite de cos sencer denominat “Stalin, el salvador de Petrograd”. És un mite subtil, estranyament fonamentat en un deliberat canvi d’estacions.] El fet és que [Iudenitx tractà de prendre Petrograd] dues vegades en el curs de 1919, al maig i a l’octubre.
La primera incursió de Iudenitx amb forces escasses fou una simple sortida, i pràcticament passà inadvertida al partit, atent per complet als fronts est i sud, d’interès molt major. La situació de Petrograd quedà dominada en breu lapse de temps, i de nou l’atenció del partit i del país tornà a fixar-se en l’est i en el sud. Mentre, Iudenitx, protegit per Estònia i amb una ajuda molt major d’Anglaterra, formà durant els quatre mesos següents un nou exèrcit, àmpliament dotat d’oficialitat i ben proveït. Aquest segon intent era la campanya vertadera, que començà amb fortuna per a Iudenitx. Segur que no podria atendre tots els fronts al mateix temps, Lenin proposà rendir Petrograd. Jo m’hi oposí. La majoria del politburó, incloent-hi Stalin, es posà de la meua banda. Després d’haver anat jo a Petrograd, Lenin m’escrigué el 17 d’octubre de 1919:
“He passat la nit en el Consell de Defensa i t’he enviat [...] el decret del consell. Com veuràs, el teu pla ha estat acceptat. Però el trasllat dels activistes de Petrograd al sud no s’ha revocat, naturalment. (Es diu que l’has arranjat conversant amb Krassin i Rikov...) Incloc una proclama que m’ha encarregat el Consell de Defensa. Tenia pressa, i no m’ha sortit bé. És millor que poses la meua signatura a sota de la teua. Salutacions. - Lenin.”
La lluita per Petrograd adquirí un caràcter summament dramàtic. L’enemic estava a la vista de la capital, que s’aprestava a lluitar en carrers i places. Quan s’esmentà en la premsa soviètica la defensa de Petrograd, sense més explicacions, es tractava d’aquesta campanya de tardor, la segona de Iudenitx, i no la de primavera. Però a la tardor de 1919, Stalin es trobava en el sud, i res tingué a veure amb la vertadera salvació de Petrograd. Els documents oficials relatius a aquesta operació bàsica contra Iudenitx es publicaren fa uns anys. Però ara s’han confós les seues dues campanyes en una sola, i la famosa defensa de Petrograd es presenta com a obra de Stalin.
{Jo no dubtava que l’exèrcit blanc, fort amb vint-i-cinc mil combatents, fins i tot si assolia envair una ciutat de més d’un milió d’habitants, marxaria a la seua pèrdua si ensopegava amb una resistència seria i ben organitzada. Per altra banda, estimava que era indispensable, sobretot en cas que Estònia i Finlàndia entraren en campanya, preparar un pla de retirada de l’exèrcit i els obrers vers el sud-est: era l’únic mitjà de salvar l’élite de la classe obrera de Petrograd amenaçada d’extermini.}
{La jornada del 21 d’octubre fou decisiva; el 22, l’Exèrcit Roig prengué l’ofensiva. Iudenitx havia tingut temps de fer avançar les seues reserves i de reforçar els seus rengles. El combats esdevingueren acarnissats. En la nit del 23, ens apoderàrem de Dietskoie-Selo i de Pavlovsk. Durant aquest temps el XV Exèrcit, el nostre veí, començà a exercir una pressió per la banda sud, amenaçant cada vegada més la reraguarda i l’ala dreta dels blancs. Es produí un capgirament. Aquelles tropes nostres que havien estat sorpreses per l’ofensiva, i que un seguit de reversos les havien enfurismat, rivalitzaren en abnegació i heroisme. Pensant en el caràcter ferotge del combat, llancí, el 24 d’octubre, una ordre del dia dient: “Malaurat el soldat indigne que aixeque la seua arma contra un presoner!” I després que tres dels nostres torpediners s’enfonsaren per les mines, repetia el meu advertiment: “... Però fins i tot actualment, quan combatem amb acarnissament el mercenari d’Anglaterra, Iudenitx, vos demane que no oblideu mai que existeixen dos Anglaterres. Al costat de l’Anglaterra dels beneficis, de la corrupció, existeix una Anglaterra del treball, plena de puixança espiritual, consagrada a l’ideal de la solidaritat internacional. Tenim contra nosaltres l’Anglaterra dels borsistes. L’Anglaterra treballadora, el poble, està amb nosaltres.” L’alta tasca de l’educació socialista estava estretament relacionada per a nosaltres amb les de la guerra.}
{Avui és difícil d’evocar, fins i tot de recordar, l’explosió d’entusiasme que provocà la victòria assolida en Petrograd. Zinòviev em féu arribar el següent document:}
{“Defensar Petrograd roja, ha estat rendir un servei inapreciable al proletariat mundial, i, en conseqüència, a la Internacional Comunista. El primer lloc en la defensa de Petrograd vos pertany, ben entès, camarada Trotski. En nom del comitè executiu de la Internacional Comunista, vos transmet les banderes que vos pregue remeteu als elements més meritats del gloriós Exèrcit Roig que dirigiu.”}
{Rebí documents del mateix gènere de part del soviet de Petrograd, dels sindicats i d’altres organitzacions. Transmetí les banderes a diversos regiments; els meus secretaris arranjaren els documents en els arxius. Tanmateix, la història stalinista oficial ensenya avui en dia que Petrograd fou salvada per Stalin.}
//[Estant encara en Petrograd, Stalin aprofità una oportunitat per a calumniar el Consell Revolucionari de Guerra de la República, i per il·lació al seu president, segons resulta del següent telegrama que envià des de Petrograd:]//
//“4 de juny de 1919//
//Confidencial.//
//Al camarada Lenin.//
//T’envie un document agafat als suïssos. S’hi desprèn clarament que no sols el cap de l’estat major del VII Exèrcit treballava per als blancs (recorda la deserció de l’11ena Divisió per a unir-se a Krasnov a la tardor de l’any passat, prop de Borisoglebsk, o la de diversos regiments al front de Perm), sinó tot l’estat major del Consell Revolucionari de Guerra de la República, i al seu capdavant Kostïaiev. (Les reserves són assignades i traslladades per Kostïaiev.)//
//Ara li toca al comitè central adoptar les mesures necessàries. Tindrà el valor de fer-ho?//
//Continua l’examen de les proves, i apareixen noves “possibilitats”. Escriuria amb més detall, però no tinc un minut lliure. Peters t’informarà.//
//Estic completament segur que://
//1er) Nadezin no és un comandant. És incapaç de manar. Acabarà perdent el Front Occidental.//
//2on) Funcionaris com Okulov, que inciten els especialistes contra els comissaris, ja de per si prou desanimats, són danyosos, perquè afebleixen la vitalitat del nostre exèrcit. - Stalin.”//
//[Lenin rebé aquest telegrama estant en conferència. Sense fer cas de les acusacions, evidentment desencertades, escrigué la següent nota al vicepresident del Consell Revolucionari de Guerra de la República, Shlianski:]//
//“Stalin demana que es retire Okulov, a qui s’atribueixen intrigues i tasca desorganitzadora.”//
//L’irònic “s’atribueixen” parla per si mateix. Sklianski contestà en el mateix tros de paper://
//“Okulov és allí l’únic funcionari decent.”//
//[La reacció de Lenin, registrada immediatament, fou:]//
//“En aquest cas, redacta el telegrama (exposant exactament el que Okulov atribueix al VII Exèrcit), i l’enviaré en xifra a Stalin i Zinòviev perquè el conflicte no seguisca endavant i quede degudament conclòs.”//
//[L’assumpte es portà després a l’executiva del partit, i la seua decisió es comunicà immediatament a Trotski, Kharkov, per fil directe:]//
//“En vista del conflicte, que s’està agreujant, entre tots els membres del comitè central de Petersburg i Okulov, i en ésser absolutament necessària la màxima solidaritat en el treball militar d’aquella plaça i una immediata victòria en aquell front, el politburó i l’orgburó del comitè central han resolt de moment deposar Okulov i deixar-lo a disposició del camarada Trotski.//
//4 de juliol de 1919. [2.995]//
//Pel politburó i l’orgburó del comitè central, Lenin, Kàmenev, Serebriakov, Stassova.”//
//Aquesta era una concessió necessària a Stalin i Zinòviev. No hi havia altre remei que acceptar-la. [Quant a Kostïaiev, aquell habilíssim] general tampoc m’inspirava confiança. Feia la impressió d’un estrany entre nosaltres. No obstant això, Vatzetis sortí en la seua defensa i Kostïaiev secundà prou bé l’irascible i capritxós general en cap. No era cosa fàcil reemplaçar Kostïaiev. [A més] no havia fets en contra seua. La frase “un document agafat als suïssos” no tenia sentit, perquè mai tornà a figurar en cap banda. En tot cas, s’advertia immediatament el propòsit d’associar Kostïaiev amb la traïció de qualsevol dels regiments organitzats sota la mirada vigilant del partit. Quant a Nadezin, tingué ocasió de manar al VII Exèrcit, el que [salvà realment] Petrograd [en el moment crític]. I la culpa d’Okulov consistia simplement en el seu rigorós interès per complir el més fidelment possible totes les ordres i reglaments, i en la seua decidida repugnància a participar en cap intriga contra el centre. [Respecte al] to provocativament peremptori i gosat de Stalin, s’explica pel fet que s’adonava d’haver trobat al fi suport efectiu en el Consell de Guerra del Front Est, on el descontentament envers el general en cap s’estava desviant cap a mi.//
//El desacord respecte a l’estratègia al Front Est es ventilava entre el comandant en cap Vatzetis i el cap que manava el Front Est, S. S. Kàmenev. Ambdós havien estat coronels d’estat major de l’exèrcit del tsar. Sens dubte hi havia entre ells rivalitat. I els comissaris acabaren agafats en el conflicte. Els comunistes del nostre estat major recolzaven Vatzetis, mentre que els membres del Consell Revolucionari de Guerra del Front Est (Smilga, Lasxevitx, Gussev) estaven cordialment de part de Kàmenev. És difícil dir quin dels dos coronels era més competent; ambdós eren sens dubte estrategs de primer ordre, amb àmplia experiència de la Guerra Mundial, i decididament optimistes, cosa indispensable per a exercir el comandament. Vatzetis era el més obstinat i puntmirat, i indubtablement el més propici a cedir a la influència d’elements hostils a la revolució. Kàmenev era més tractable, i s’aplanava amb més facilitat a la influència dels comunistes que treballaven amb ell. Però, tot i que era un militar capaç i un home d’imaginació i d’abrivament, li mancava profunditat i fermesa. Més tard, Lenin perdé la seua fe en ell i en distintes ocasions censurà acrement els seus informes. [Una vegada arribà a dir:] “La seua resposta és estúpida, i a estones nècia.”//
//El 7 de setembre, unitats del V Exèrcit començaren a atacar els accessos de Kazan. [Hi hagué] una batalla enverinada, amb grans pèrdues. Els txecs no es pogueren sostenir, i emprengueren la retirada. El 10 de setembre, el V Exèrcit ocupà Kazan. [Era] la primera gran victòria [soviètica]. Fou la cartada que salvà la jove república d’una total derrota. Succeí davant els meus ulls en Kazan. El moment es presentà solemne i terrible. Després de perdre Simbirsk havíem lliurat Kazan pràcticament sense combat. Nikhni era el més pròxim. Si els blancs s’hagueren apoderat de Nikhni-Novgorod, haurien tingut obert el camí vers Moscou. Per això la batalla de Kazan tingué una importància decisiva. El V Exèrcit, creat en el curs d’aquesta batalla, es cobrí de glòria. Arrancàrem Kazan dels guàrdies blancs i dels txecoslovacs. Aquell dia fou el del canvi decisiu de rumb de la revolució. La presa de Kazan era el principi de la liquidació del moviment contrarevolucionari en l’est. Els treballadors de tot el país celebraren la captura de Kazan com una gran victòria. I major fou encara la importància d’aquell triomf per a l’exèrcit.//
//[Però en] març de 1919, amb 3.000 baionetes i 60.000 sabres a la seua disposició, Koltxak avançava ràpidament vers el Volga. La situació tornava a ésser precària. En vigílies del VII Congrés del partit, Lenin era de l’opinió que jo inspeccionés en persona les operacions al front oriental. Aquest detall mereix recordarse ara i recolzar-se amb proves documentals, per a refutar la falsificació acostumada.//
//1
//“10 d’abril de 1919.//
//A Skliansky, per a transmetre a Trotski, a Nikhni-Novgorod.//
//En vista de la situació extremadament difícil al front oriental, crec que seria el millor que hi romangueres, especialment no havent-hi assumptes seriosos per al 13. L’orgburó del comitè central ha decidit enviar-te el mateix telegrama ahir, però tem que no ho haurà fet, per la partida de Stassova. Estem examinant de pressa varies mesures de les més extraordinàries per tal d’ajudar al Front Est, i d’elles t’informarà Sklianski. Fes-nos saber la teua opinió. -Lenin.”//
//2
//“Per fil directe de Nikhni-Novgorod a Moscou, per a Lenin.//
//D’acord per complet amb la necessitat de quedar-me al Front Est, cride l’atenció del comitè central sobre l’agitació demagògica comunista d’esquerra en el III Exèrcit, on s’exciten els ànims contra els caps militars i contra una suposada ordre que posa en vigor les salutacions militars i altres extrems. Cal enviar homes ferms del partit, centralistes. De la màxima importància que els activistes ajuden Simbirsk, on el comitè provincial és molt feble, especialment als districtes rurals.//
Trotski
//10 d’abril de 1919. [1047.]”//
3
//“Confidencial.
Extracte de l’acta de la sessió del politburó del comitè central, Partit Comunista Rus (Bolxevic).//
//18 d’abril de 1919.
Presents: Camarades Lenin, Krenstinski, Stalin, Trotski.//
//Deliberat:
//2. El camarada Trotski declara que el grup sud del Front Oriental, compost de quatre exèrcits, està al comandament del camarada Frunze, que no té suficient experiència per a exercir missió tan gran, i que és necessari reforçar el front.//
//Acordat://
//2. Proposar al comandant en cap Vatzetis que vaja al Front Oriental, perquè l’actual cap del front, camarada Kàmenev, puga dedicar-se completament a dirigir els exèrcits del grup sud.”//
//4
//“Extracte de l’acta del politburó del comitè central, Partit Comunista Rus (Bolxevic), del 12 de maig de 1919.//
//Presents: Camarades Lenin, Stalin, Krestinski.//
//Deliberat:
//9. Telegrama del camarada Trotski al camarada Lenin sobre la necessitat de prestar especial atenció a Saratov, que per la sublevació dels cosacs [de l’Ural] s’està convertint en un important punt estratègic.//
//Acordat:
//9. a) Fer venir immediatament de Saratov els camarades Antonov, Fedor, Ivanov, Ritzberg i Plaksin.//
//b) Enviar immediatament A. P. Smirnov a actuar en Saratov com a president del comitè executiu provincial i membre del consell de la fortalesa.”//
//L’avanç contra Koltxak, després de dos períodes de retirada, prosseguia ara amb èxit complet. Vatzetis considerava que el perill essencial estava aquesta vegada en el sud, i proposà mantenir l’exèrcit del Front Est en els Urals durant l’hivern, fins que el perill cedís prou, a fi de transportar diverses divisions al Front Sud. La meua posició general s’explicava amb anterioritat en el telegrama de l’1 de gener. Jo era partidari de sostenir una ofensiva ininterrompuda contra Koltxak. No obstant això, l’assumpte en concret depenia de la relació de forces i de la situació estratègica de conjunt. Si Koltxak comptava amb importants reserves dellà els Urals, si el nostre avanç en contínues batalles havia esgotat seriosament l’Exèrcit Roig, entossudir-se ara en noves lluites a l’altra banda de la serralada era exposar-se a un perill, perquè això requeria noves reposicions de comunistes i comandaments, tot això es necessitava ara per al Front Sud.//
//Cal afegir-hi que jo havia perdut molt de contacte amb el Front Est, una vegada completament segur, i que totes les meues inquietuds estaven ara amb el Front Sud. Era difícil apreciar de lluny fins a quin punt els exèrcits victoriosos del front oriental havien servat la seua vitalitat, açò és, en quina mesura es trobaven en condicions de prosseguir una nova ofensiva no sols sense ajuda del centre, sinó fins i tot sacrificant-se en benefici del Front Sud, que necessitava les millors divisions. En certa manera, deixí a Vatzetis llibertat d’acció, considerant que si hagués resistència per part del comandament de l’est i resultés possible desenrotllar un nou avanç per allí sense dany per al Front Sud, hi hauria prou de temps per a rectificar el comandant en cap mitjançant un acord del govern.//
//En aquestes circumstàncies sorgí un conflicte entre Vatzetis i Kàmenev. Amb motiu de diverses evasives del Front Est, que tractava de seguir la seua política autònoma, Vatzetis sol·licitava el relleu de Kàmenev per Samoilov, antic comandant del VI Exèrcit. [Així es féu. Però immediatament protestaren els comissaris afectes a Kàmenev. Lenin consultà Trotski sobre el particular i sobre la queixa de Stalin contra Kostïaiev des de Petrograd, i Trotski contestà per fil directe des de Kiev:]//
//“D’acord amb què torne Kàmenev al Front Est en compte de Samoilov, però no sé on està ara Kàmenev. Tampoc m’opose a la substitució de Kostïaiev; sovint he plantejat jo mateix aquest assumpte, però la dificultat està a trobar qui el reemplace i no siga pitjor. No crec que Lasxevitx siga més ferm que Aralov; simplement la seua blanor és d’una altra mena. Gussev és més adequat per a l’estat major de campanya. De totes maneres, en tornar Kàmenev al seu lloc, i a més en substituir a Kostïaiev, cal discutir l’assumpte per endavant amb el comandant en cap, per a no desorganitzar tota la maquinària. Propose que es comence per allò de més urgent, açò és, per la tornada de Kàmenev, i per a això, el primer és trobar-lo i fer-lo marxar de seguida a Moscou. Al mateix temps cal proposar possibles substituts per a Kostïaiev i Aralov, la qual cosa és menys urgent. Comuniqueu-me la vostra decisió. - Trotski.//
//P. D. He de dir, no obstant això, que Kuzmin, Orekhov, Naumov i Vatosxin opinen de Samoilov el mateix que Lasxevitx, Gussev i Smilga de Kàmenev i Aralov de Kostïaiev. Les lleialtats del front són la nostra comuna desventura.//
//21 de maig de 1919.”//
Durant els primers mesos de 1919, l’Exèrcit Roig assestà un tremend colp a la contrarevolució en el sud, integrada principalment per l’exèrcit cosac del Don al comandament del general Krasnov, protegit per una cortina de cavalleria. Però darrere de Krasnov en el Kuban i al nord del Caucas, s’estava formant l’exèrcit de voluntaris de Denikin. A meitat de maig, el nostre exèrcit, en prossecució del seu avanç i molt esgotat, es trobà amb les tropes de refresc de Denikin i començà a retrocedir. Perdérem tot allò que havíem guanyat i, a més a més, tota Ucraïna, que acabava d’ésser alliberada. Mentre, al Front Est, al comandament del seu antic cap, coronel Kàmenev, amb Smilga i Lasxevitx en el Consell Revolucionari de Guerra, la situació havia millorat tant i les coses marxaven tan bé que suprimí totalment les meues visites allí i arribí gairebé a oblidar-me de les fraccions de Kàmenev. Embriagats per l’èxit, Smilga, Lasxevitx i Gussev, portaven a coll al seu comandant, brindaven fraternalment amb ell i escrivien a Moscou informes entusiàstics sobre els seus mèrits. Quan el comandant en cap, açò és, Vatzetis, d’acord amb mi en principi, havia suggerit que l’Exèrcit de l’Est romangués d’hivernada en els Urals, a fi de traslladar algunes divisions al sud, on la situació es presentava amenaçadora, Kàmenev, recolzat per Smilga i Lasxevitx, havia oposat una obstinada resistència. //Kàmenev argüia que podia posar diverses de les seues divisions de l’est a disposició del Front Sud sense interrompre la seua ofensiva en els Urals. A partir d’aleshores, la seua autoritat cresqué a costa de la de Vatzetis, sobretot perquè aquest persistia en el seu error després d’haver quedat en evidència.//
Stalin tragué estelles del conflicte entre el Front Est i el comandant en cap. Tractava Vatzetis, que havia condemnat oficialment la seua intervenció en matèria d’estratègia, amb hostilitat i esperava l’ocasió de venjar-se’n. Ara es presentava la millor oportunitat. Smilga, Lasxevitx i Gussev proposaren, evidentment amb la cooperació de Stalin, nomenar Kàmenev comandant en cap. L’èxit del Front Est persuadí Lenin i trencà la meua resistència.
Kàmenev fou nomenat comandant en cap, i en la sessió matutina del 3 de juliol de 1919, el comitè central reconstituí el Consell Revolucionari de Guerra de la República. Aquesta vegada es componia de Trotski, Sklianski, Gussev, Smilga, Rikov i el comandant en cap Kàmenev.
La primera tasca del nou comandant en cap fou traçar un pla per a agrupar les forces al Front Sud. Kàmenev es distingia pel seu optimisme i per una viva concepció estratègica. Però la seua perspectiva era encara relativament modesta. Els factors socials del Front Sud (treballadors, camperols ucraïnesos, cosacs) li eren poc coneguts. Examinava el Front Sud des del punt de vista del comandant del Front Est. El més fàcil era concentrar les divisions retirades de l’est al llarg del Volga i atacar cap a Kuban, quarter general de Denikin. Aquesta havia estat la base del seu pla quan prometé cedir les divisions oportunament sense detenir el seu avanç.
En matèria d’estratègia, jo cedia sempre la paraula al comandant en cap. No obstant això, la meua familiaritat amb el Front Sud m’induí a creure que aquest pla era erroni en els seus fonaments. Denikin havia assolit transferir la seua base de Kuban a Ucraïna. Avançar contra els cosacs era empentar-los per la força en direcció a Denikin. Era evident per a mi que, per contra, el colp principal havia de descarregar-se al llarg de la línia de divisió entre Denikin i els cosacs, per la faixa de terreny on la població era completament hostil als cosacs i a Denikin, i partidària de nosaltres. Però la meua oposició al pla de Kàmenev s’interpretà com una prolongació del conflicte entre el Consell Revolucionari de Guerra de la República i el Front Est. Smilga i Gussev, amb la col·laboració de Stalin, presentaren la qüestió com si jo fos contrari al pla per falta de confiança en el nou comandant en cap, per principi. Lenin, segons sembla, ho recelava així també; però estava fonamentalment equivocat. Jo no exagerava els mèrits de Vatzetis. Saludí Kàmenev amistosament, i tractí en quant em fou possible d’alleujar-li la càrrega. Però l’erroni del pla era tan patent per a mi, que quan el confirmà el politburó, votant tots, fins i tot Stalin, en contra meua, presentí la meua dimissió. [El 5 de juliol de 1919, el comitè central em respongué el següent] amb referència a la meua dimissió:
“El buró d’organització i el buró polític del comitè central, havent examinat la declaració del camarada Trotski i després d’estudiada en tots els seus aspectes, han arribat a la conclusió unànime que no poden acceptar la dimissió del camarada Trotski ni els és possible de cap manera atendre la seua petició. El buró d’organització i el buró polític del comitè central faran tot allò que puguen per fer la missió del camarada Trotski al Front Sud (el més difícil, perillós i important), el més convenient possible per a ell i el més fructífera per a la república. Com a comissari popular de guerra i president del Comitè Revolucionari de la República, el camarada Trotski té plens poders per a actuar en qualitat de membre del Consell Revolucionari de Guerra del Front Sud, d’acord amb el comandant del mateix front (Iegoriev), nomenat per ell i confirmat pel comitè central.”
“El buró d’organització i el buró polític del comitè central ofereixen al camarada Trotski plena oportunitat per a procurar per tots els mitjans allò que considera una millora de la política en l’aspecte militar, i, si així ho desitja, tractaran d’accelerar la convocatòria del congrés del partit.”
“Fermament convençuts que la dimissió del camarada Trotski és impossible en les circumstàncies actuals i causaria dany als interessos de la república, el buró d’organització i el buró polític del comitè central sol·liciten amb insistència al camarada Trotski que no suscite de nou la qüestió, i seguisca en el futur exercint les seues funcions en la seua màxima amplitud, disposats a reduir-la, si així ho desitja, mentre concentra els seus esforços al Front Sud.”
“En virtut del que antecedeix, el buró d’organització i el buró polític del comitè central tampoc admeten la dimissió del camarada Trotski com a membre del politburó i com a president del Consell Revolucionari de Guerra de la República i comissari popular de guerra...”
“Lenin, Kàmenev, Krestinski, Kalinin, Serebriakov, Stalin, Stassova...”
//Retirí la meua dimissió, i partí immediatament vers el front meridional.
Tres dies després, estant en Kozlov, al front, rebí un telegrama xifrat del Consell de Comissaris del Poble, des del Kremlin, informant-me que un oficial acusat de traïció havia confessat i declarat en termes que feien possible inferir la intel·ligència de Vatzetis amb una conspiració militar://
//“Consell de Comissaris del Poble//
//R. S. F. S. R.//
//El Kremlin//
//Moscou//
//“Tot en clau.//
//Estrictament confidencial//
//8 de juliol de 1919//
//“A Trotski, en Kozlov://
//“Dmozirov, que ha confessat i resultat ésser un traïdor, ha testificat amb fets l’existència d’una conspiració en què participa principalment Isaiev, que estigué prou de temps agregat al servei del comandant en cap i vivia amb ell en el mateix pis. Moltes altres proves, tota una partida de dades concretes, demostren que el comandant en cap estava assabentat de la conspiració. Caldria detenir-lo...”//
//[Aquest] telegrama estava signat per Dzerzinski [cap de la Txeca]; Krestinski [secretari del comitè central del partit], Lenin i el meu delegat Sklianski. Pels noms esmentats en el telegrama, s’apreciava clarament que es referia al comandant en cap recentment deposat. Així, doncs, Vatzetis fou arrestat, quasi immediatament després del relleu ni més ni menys que per sospites de traïció. Açò donava a la controvèrsia sobre estratègia sinistres derivacions. Les relacions dins del politburó es feren més tibants, i el canvi del comandament central considerablement complicat. Fins ara no he pogut explicar-me per complet les circumstàncies i detalls d’aquest episodi. Com que Vatzetis fou posat de seguida en llibertat i nomenat, a més a més, professor de l’Escola de Guerra, és lògic suposar que el seu coneixement d’una suposada conspiració era menys que infinitesimal. No és improbable que, descontent per haver estat rellevat del càrrec de comandant en cap, hagués parlat un poc massa en presència dels oficials que el rodejaven de prop. [No obstant això, és decididament] versemblant que Stalin intervingués a fons en el seu arrest. Stalin tenia un compte de vells desdenys que ajustar amb Vatzetis. A més, la influència amistosa que exercia sobre el cap de la Txeca li inspirava una sensació d’impunitat i seguretat, així com el suport dels responsables del Front Est i del nou comandant en cap. Això li proporcionava la satisfacció suplementària de descarregar indirectament un colp contra el comissari de guerra. Es traslluïa l’evident intriga que s’ocultava darrere d’aquest episodi, i la invisible presència de Stalin darrere de Dzerzinski.//
//[El 27 de juliol] fui cridat molt de pressa a Kozlov per Sokolnikov, “a causa d’extraordinàries circumstàncies”. Hi descobrí que el comandant del Front Sud, Iegoriev, considerava el pla d’operacions de Kàmenev per al sud, impropi, i tanmateix que l’estava posant en pràctica, no esperava que sortís bé. Tal era també l’actitud del cap de la secció d’operacions, Peremitov, així com la del mateix Sokolnikov. Al principi no discutí l’assumpte amb ningú, excepte amb Sokolnikov, ni invití Iegoriev a entrar en detalls en allò que es referia a com d’eixelebrat era el pla, sinó que telegrafií immediatament a Lenin com a president del Consell de Defensa://
//“Sense entrar en una anàlisi de la controvèrsia en si, considere enterament inadmissible una situació sota la qual es porta endavant un pla per persona que no té confiança en el seu èxit. L’única cosa viable és substituir a l’instant (abans que comencen les operacions) el comandant del sud per qui reconega l’autoritat del comandant en cap en matèria d’operacions i estiga d’acord amb el seu pla. Potser Selivatxev estiga conforme amb Kàmenev. En aquest cas ha d’ésser nomenat immediatament comandant adjunt del sud, per a poder-li designar d’ací a una setmana comandant d’aquest front.//
//“Espere instruccions.//
//“27 de juliol de 1919. [277 s.]//
//L. D. Trotski.”//
//[La resposta a aquest telegrama no era de Lenin, sinó que es féu en nom del politburó. Portava només la signatura de la secretària tècnica del comitè central, Elena Stassova, com per a destacar, la seua impersonalitat:]//
//“Confidencial.
//“Al camarada Trotski, en Penza://
//“El politburó del comitè central ha examinat el teu telegrama número 277 s. i està completament acord amb tu respecte al perill de qualsevol gènere de vacil·lació en la ferma execució d’un pla aprovat. El politburó reconeix per complet l’autoritat del comandant en cap en matèria d’operacions, i et demana que així ho expliques a tots els funcionaris responsables. El politburó designa membres del Consell Revolucionari de Guerra del Front Sud, a més dels actuals, a Smilga, Serebriakov i Lasxevitx. Per ordre del comitè central,//
//Stassova.//
//28 de juliol de 1919.”//
//[La qüestió d’estratègia al Front Sud era decisiva. Però la controvèrsia a propòsit del mateix, agreujada per l’episodi de Vatzetis, havia arribat a l’extrem de desenvolupar-se per insinuacions i per conductes exageradament oficials. L’acusament immediat de recepció de les anteriors instruccions s’expedí al lloctinent de Trotski, a Moscou, perquè el transmetés al comitè central. Deia així:]//
//“Confidencial://
//“Al camarada Sklianski, per a transmetre al comitè central://
//“No entenc el sentit del vostre telegrama. En vista dels dubtes de Iegoriev, suggeria el nomenament d’un adjunt que en cas necessari el pogués reemplaçar. Aquesta és la solució menys penosa de l’assumpte. Durant la meua estada en Kozlov relleví al cap d’operacions, Peremitov, que mostrà desacord amb el pla del comandant en cap, i el reemplací per Berenda, a qui precipitadament fiu venir de la Inspecció Militar. Abans de la meua partida, d’acord amb Sokolnikov i en la seua presència, plantegí planerament a Iegoriev la necessitat d’executar sense condicions el pla del comandant en cap. Hi replicà en termes categòrics i, pel que poguí apreciar, sense reserves mentals. No obstant això, considere molt convenient que vinga Selivatxev com a adjunt, després de la conversa preliminar que el comandant en cap sostingué amb ell. No he rebut contestació a aquesta senzilla proposta, excepte la recomanació d’instil·lar (a qui?) normes de disciplines.”//
//“Crec que és absurd agregar al Consell Revolucionari de Guerra (ja recarregat de personal amb els seus sis membres: Iegoriev, Iegorov, Sokolnikov, Okulov, Vladimirov, Serebriakov) d’altres dos nous, i propose que es revoque aquest acord, especialment havent estat nomenat Lasxevitx comandant de Petrograd i essent Smilga membre del grup de Shorin.”//
//“És desastrosa per al front la manca de cartutxos i l’escassetat extrema de fusells. El IX Exèrcit té 20.000 útils, però no tenen armament, i només la meitat esperen rebre’l. Els projectils se subministren en quantitats terriblement mesquines, la qual cosa en cas de qualsevol complicació lleugera ocasiona desastroses conseqüències. A base d’observar la situació en els quatre exèrcits del Front Sud, i de parlar amb el comandant del mateix, vos previnc que qualsevol operació pot fracassar per falta de municions.
“29 de juliol de 1919. [284.]//
//Trotski.”//
[Els preparatius per a l’ofensiva al Front Sud, conforme al pla del nou comandant en cap, continuaren amb dificultats. A finals de la primera setmana d’agost (açò és, al voltant d’una setmana abans d’iniciar realment l’ofensiva), el politburó hagué d’enfrontar-se amb] diversos problemes greus. [Era perfectament clar] que Denikin molt probablement intentaria dirigir-se cap a Ucraïna més bé que no cap a l’est, a fi d’establir contacte amb Romania i Polònia i traslladar la seua base d’Ekaterinodar a Odessa i Sebastopol. A banda de les mesures preses pel comandant en cap per a obviar aquest perill, que era el més seriós de moment, calia decidir de seguida el mode de desenvolupar la imminent campanya per a la conquesta d’Ucraïna. En primer lloc s’havia de reunir el XII Exèrcit amb el XIV, que, per carència d’enllaç telegràfic, es trobava aïllat del Front Sud. No sols estaven ja confoses les reraguardes d’ambdós exèrcits, sinó que cada vegada es veien més obligades a enfrontar-se amb un mateix enemic: Denikin. Proposí, doncs, retirar el XIV Exèrcit de la jurisdicció del Front Sud, fusionant la direcció dels dos exèrcits en la persona del comandant del XIV, Iegorov i el seu estat major, anomenant a aquest nou grup Front Sud-oest, amb quarter general en Konotop, i col·locant-lo directament a les ordres del comandant en cap i de l’estat major general. Per a mantenir la capacitat de lluita d’[aquest proposat front sudoccidenta era necessari, com a mínim] fer un extraordinari esforç per a tallar el bandolerisme, la destrucció de línies fèrries i altres actes anàlegs, amb ajuda d’unitats comunistes traslladades allí transitòriament des de sectors més inactius, activistes de la regió de Moscou i fins i tot certes unitats de tota garantia de l’exèrcit txec. Tots els oficials rojos disponibles foren enviats immediatament a Ucraïna en trens especials, sense tenir en compte els seus precedents destins. Calgué enviar també a Ucraïna tots els activistes polítics prèviament destinats a diversos altres exèrcits, a més de botes, bales i fusells. El XII Exèrcit no tenia municions; per falta d’elles hagué de lluitar contra els colons amotinats a Odessa amb granades de mans. Els consells de guerra d’ambdós exèrcits eren poc enèrgics. Per acord entre el Consell de Defensa d’Ucraïna i els consells revolucionaris de guerra dels dos exèrcits, fou designat Vorotxilov per a sufocar la rebel·lió a la seua reraguarda. Totes les institucions i el personal consagrat a combatre les insurreccions d’Ucraïna es col·locaren sota el seu comandament.
[Anàlogues dificultats, tan diverses com les localitats en què es produïen, però essencialment iguals per la seua naturalesa, trobàvem per tot arreu i a cada pas. Lenin s’impacientava. Justament en iniciar-se l’ofensiva, escrigué a Sklianski:]
“Estic malalt. Hauria d’allitar-me. Per consegüent conteste’m per un missatger. L’ajornament de l’ofensiva sobre Voronekh (des de l’1 fins al 10 d’agost!) és monstruós. L’èxit de Denikin és enorme.”
“Què succeeix? Sokolnikov deia que les nostres forces són quatre vegades més nombroses que les seues.”
“Què és el que ocorre, llavors? Com hem pogut perdre l’ocasió tan miserablement?”
“Digues-li al comandant en cap que les coses no poden seguir així. Ha de dedicar a l’assumpte seriosa atenció.
“No seria millor que enviàrem al Consell Revolucionari de Guerra del Front Sud (còpia a Smilga) aquest telegrama en xifra?:”
“Completament inadmissible demorar atac, perquè el retard lliura a Denikin tota la Ucraïna i ens destrossa. Ets responsable de cada dia i cada hora més que es retarde l’ofensiva. Comunica immediatament les teues explicacions, dient quan heu de començar d’una vegada l’ofensiva resoludament.”
“President del Consell de Defensa.-Lenin.”
[L’ofensiva al Front Sud, d’acord amb el pla de S. S. Kàmenev, començà a meitat d’agost. A les sis setmanes, finalitzant setembre], escriguí al politburó, que havia votat contra el meu pla: “L’ofensiva al llarg de la línia de major resistència ha redundat en profit de Denikin, com estava previst [...] Ara mateix la nostra situació al Front Sud és pitjor que quan l’estat major començà a executar el seu pla a priori. Seria pueril tancar els ulls a açò.” Llavors, l’error fatal del pla s’havia palesat a molts dels seus antics defensors, fins i tot a Lasxevitx, que havia estat traslladat del Front Est al meridional. Unes tres setmanes després, el 6 de setembre, jo havia telegrafiat des del front, en clau, al comandant en cap i al comitè central que “el centre de la dificultat en la campanya del Front Sud s’havia desviat vers Kursk-Voronex, on no hi ha reserves”. I cridava [[la seua] atenció també, sobre els problemes següents:
“L’esforç per liquidar Mamontov no ha donat fins ara resultats pràctics. Les unitats motoritzades de metralladores no es s’han format perquè no s’han rebut aquestes, ni tan sols un petit nombre d’automòbils. S’aprecia clarament que Mamontov s’està reunint amb les seues pròpies tropes en tot el front de Kursk. Les nostres febles i disperses unitats d’infanteria a penes li posen obstacles. El comandament de Lasxevitx està paralitzat per falta de mitjans de comunicació. La unificació de Mamontov es pot considerar assolida. El perill d’una ruptura del front pel sector Kursk-Voronex es palesa. La tasca immediata de Lasxevitx és perseguir l’enemic tractant de taponar aqueix buit. S’intentarà molestar Mamontov amb incursions de guerrilles [...] La destrucció de ferrocarrils pertorba els transports per la banda de Tsaritsin cap a la zona de Kursk. Però la situació exigeix amb insistència portar reserves a l’oest. Tal vegada es puga traslladar el cos de cavalleria de Budienni a marxes forçades. Cal afegir que la situació empitjora a cada moment pel complet enfonsament de l’aparell del front. Les tasques més pràctiques se’ns presenten en la manera següent:
“1er. Nomenar immediatament Selivatxev comandant del Front Sud.
“2on. El comandant adjunt del Front Sud, Iegorov, ha d’ocupar el lloc de Selivatxev
“3er. Enviar les reserves, fins i tot la 21a Divisió, darrere de Mamontov, en direcció a Kursk.
“4art. Tornar el IX Exèrcit de la direcció de Novorosis a Starobelsk.
“5è. Traslladar el cos de Budienni tot el possible al centre dreta.
“6è. Apressar l’enviament de reserves i subministraments per als exèrcits VIII i XIII.”
[A més], proposava diversos reagrupaments d’exèrcits que suposaven la liquidació del fracassat pla. [Açò succeïa a penes tres setmanes després d’haver emprès l’ofensiva.] Serebriakov i Lasxevitx signaren el telegrama amb mi. Però el nou comandant en cap era [tan tossut en l’error como el precedent], i el politburó el sostenia amb interès. El mateix dia, 6 de setembre, rebí en Oriol la següent resposta per fil directe:
“El politburó del comitè central, havent considerat el telegrama de Trotski, Serebriakov i Lasxevitx, ha confirmat la resposta del comandant en cap i expressa la seua sorpresa amb relació als esforços encaminats a revisar el pla estratègic bàsic aprovat el 6 de setembre de 1919 [96] sh
“Per ordre del politburó del comitè central.- Lenin.”
Al cap de dos mesos, el curs de les operacions militars havia reduït al no-res el pla original. A més, durant aquests dos mesos de contínues i infructuoses batalles, molts dels camins quedaren totalment obstruïts, i la concentració de reserves es féu incomparablement més difícil que al juny i juliol. I el radical reagrupament de forces era més necessari que mai. Proposí que el cos de cavalleria de Budienni es traslladés a marxes forçades cap al nord-est, i que en la mateixa direcció sortiren altres unitats. [Però el politburó, incloent-hi naturalment Stalin, continuà rebutjant en tot aquest lapse de temps aqueixa proposició i d’altres, aprovant persistentment] les instruccions del comandant en cap [que continuava insistint en el fet que] “el pla bàsic per a avançar pel Front Sud es manté sense alteracions; en altres termes, l’atac principal està a càrrec del grup especial de Shorin, éssent la seua missió destruir l’enemic en el Don i en el Kuban”. [Mentre, no obstant això], l’ofensiva s’havia empantanat considerablement. La situació en el Kuban, on s’havien enviat les millors tropes, esdevingué summament greu, i Denikin avançava cap al nord.
“Per tal d’estimar el pla d’operacions [escrivia jo a finals de setembre], no estaria de més examinar els seus resultats. El Front Sud ha rebut més forces que cap altre fins ara: en començar l’ofensiva, el Front Sud comptava amb almenys 180.000 baionetes i sabres, i un nombre proporcional de canons i metralladores. Al cap de mes i mig de batalla, estem marcant llastimosament el pas en la banda est del Front Sud, mentre que en la banda oest tenim una retirada difícil, amb pèrdua d’unitats i desorganització [...] La causa del fracàs s’ha de cercar completament en el pla d’operacions [...] Unitats de resistència mitjana s’han dirigit [...] a localitats habitades en la seua totalitat per cosacs que no participaven en l’avanç, però que defensaven les seues aldees i les seues llars. L’atmosfera d’una guerra nacional en el Don exerceix una influència disgregant sobre les nostres unitats. En aquestes condicions, els tancs de Denikin, maniobrant amb habilitat, i altres factors anàlegs, li han assegurat una superioritat enorme.”
[Prompte] no s’hagué ja de tractar del pla, sinó de les seues desastroses conseqüències, materials i psicològiques. El comandant en cap, d’acord amb la màxima napoleònica, havia confiat, pel que es veu, perseverant en l’error, de derivar d’ell tots els avantatges possibles i assegurar en definitiva la victòria. El politburó, fins i tot perdent confiança, persistia en la seua pròpia decisió. El 21 de setembre, les nostres tropes abandonaren Kursk. El 13 de setembre Denikin ocupà Oriol i s’obrí camí vers Tula, on estaven concentrades les més importants fàbriques de municions, i darrere de la qual es trobava Moscou. Jo posí al politburó davant el dilema de canviar el nostre pla estratègic o evacuar Tula, destruint les indústries de guerra de la ciutat, i resistir l’amenaça directa contra Moscou. Aleshores ja s’havien trencat l’obstinació del comandant en cap, que rebutjà part de l’antic pla, i el suport del politburó. A meitat d’octubre, havia acabat el reajustament de les forces per al contraatac. Un grup estava concentrat al nord-oest d’Oriol per a amenaçar el ferrocarril Kursk-Oriol; un altre, a l’est de Voronex, portava al seu capdavant el cos de cavalleria de Budienni. Açò venia a ésser precisament el pla que havia suggerit jo. [Tenint-ho en compte, és instructiu considerar la ressenya que d’aquell període fan a última hora els historiògrafs stalinistes:]
“Durant setembre i primers d’octubre, Denikin assolí considerables èxits al Front Sud. Capturà Oriol el 13 d’octubre. Per tal de remeiar la situació, summament difícil i perillosa, derivada de fracassos persistents al Front Sud, el comitè central del partit envià el camarada Stalin al Consell Revolucionari de Guerra del front. El camarada Stalin preparà el nou pla estratègic contra Denikin, que confirmaren Lenin i el comitè central del partit. La realització d’aquest pla produí la derrota de Denikin.”
[Les versions de Stalin varien de tant en tant respecte a la persona que proposà el pla correcte, que fou rebutjat, i respecte a qui mereixia censura pel pla equivocat que resultà ésser tan costós. L’any 1923, Stalin narrava allò que havia succeït al Front Sud, ostensiblement per a demostrar certs principis polítics, però en realitat per a saldar certs comptes polítics que l’interessaven:]
“Podria establir-se fàcilment una analogia entre aquests principis d’estratègia política i els d’estratègia militar: per exemple [...] la lluita contra Denikin. Tot el món recorda el final de 1919, quan Denikin s’apropava a Tula. En aquell temps sorgiren interessants debats entre els militars respecte a la direcció en què s’havia d’assestar el colp decisiu contra Denikin. Alguns militars proposaven [...] la línia Tsaritsin-Novorosisk [...] d’altres [...] la línia Voronex-Rostov, [...] El primer pla era [...] desavantatjós perquè pressuposava el nostre moviment a través de regions hostils al govern soviètic i exigia per això grans sacrificis; era, a més, perillós perquè obria als exèrcits de Denikin el camí de Moscou per Tula i Serpukhov. El segon pla [...] era l’únic plausible, perquè segons aqueix pla els nostres grups principals havien d’operar per regions [...] que simpatitzaven amb el govern soviètic i no requeria en conseqüència sacrificis excessius; i, a més, perquè desorganitzava l’acció del cos principal de les tropes de Denikin en ruta vers Moscou. Una majoria dels militars es pronunciaren a favor d’aquest segon pla [...] Així es decidí la sort de tota la guerra contra Denikin...”
Stalin semblava relatar açò com a exemple casual de certs conceptes al camp de l’estratègia política. En realitat, l’exemple no era accidental. Avançava 1923, Stalin estava [sobre brases] esperant un terrible atac de Lenin, i per tant, tractava sistemàticament de minar l’autoritat d’aquest. Als cercles rectors del partit se sabia bé que darrere de l’erroni i costós pla havien estat no sols certs membres de la direcció “militar” (com el comandant en cap [S. S. Kàmenev]), sinó també la majoria del politburó, amb Lenin al capdavant. No obstant això, Stalin preferia parlar de desacord entre els “militars”, sense al·ludir a la pugna dins del politburó. Sabia que els membres dirigents del partit recordaven massa bé que es tractava del meu pla, del pla que jo [havia estat defensant des de començaments de juliol], i que ell només havia vingut a recolzar a finals d’octubre o principis de novembre, després que el mateix comandant en cap havia repudiat en la pràctica el seu propi projecte original. Però el 19 de novembre de 1924, deu mesos després de la mort de Lenin, Stalin [arribà més enllà]. Llavors féu la primera temptativa de crear una versió deliberadament falsa de la lluita al Front Sud, dirigint-la contra mi:
“Ocorregué a la tardor de 1919. L’ofensiva contra Denikin fracassà [...] Denikin pren Kursk, avança sobre Oriol. El camarada Trotski acudeix per ordre del comitè central a una sessió d’aquest, des del Front Sud. El comitè central reconeix la situació com alarmant i decideix enviar nous activistes militars a aquell front, rellevant el camarada Trotski. Els nous activistes militars demanen que el camarada Trotski “no intervinga” en els assumptes del Front Sud. El camarada Trotski cessa d’intervenir-hi directament. Se succeeixen operacions contínues al Front Sud, i es capturen Rostov del Don i Odessa sense el camarada Trotski. Que proven a negar aquests fets!”
És cert que deixí el Front Sud cap al 10 d’octubre, i marxí a Petrograd. El nostre contraatac al Front Sud havia d’haver començat el 10 d’octubre. Tot estava preparat; la concentració d’unitats per a atacar es trobava quasi acabada, i la meua presència era molt més necessària en Petrograd, que estava en tràngol mortal d’ésser ocupada per Iudenitx. Repassant més de tres anys de guerra civil i examinant els periòdics i la correspondència dels meus viatges per tots els fronts, veig que gairebé mai tinguí ocasió d’acompanyar un exèrcit victoriós, de participar en un atac, de compartir directament les victòries amb altres. Els meus viatges no tenien caràcter de turisme. Només acudia als sectors en situació crítica després d’haver trencat l’enemic les nostres línies. La meua tasca era convertir els regiments fugitius en força atacant. Jo em retirava amb les forces, però mai avancí amb elles. Tan prompte com les escalabrades divisions es reordenaven i el comandament feia el senyal d’avanç, m’acomiadava de l’exèrcit per a anar a un altre sector esgotat, o bé tornava per uns dies a Moscou per a resoldre els problemes acumulats del centre. Així, durant tres anys no tinguí, literalment, ni una sola ocasió de veure les cares felices dels soldats després d’una victòria, ni d’entrar amb ells a les ciutats conquerides. [Per això, com Stalin no podia menys de saber], no visití el Front Sud ni tan sols una vegada en tot el període de la nostra victoriosa ofensiva allí després de meitat d’octubre. El frau de Stalin està, per tant, en donar a un fet innegable una significació totalment falsa.
{[Però encara no hi havia cap suggeriment que Trotski era l’autor d’un pla responsable del fracàs de l’ofensiva de juliol-setembre contra Denikin] Hom es limitava llavors a una vaga asserció concernent noves ajudes militars que haurien demanat (a qui?) la “no intervenció” del camarada Trotski. De fet, els tretze decrets presos pel comitè central, el 15 d’octubre, havien estat proposats per mi per escrit i unànimement aprovats per tots el membres, incloent-hi Stalin, Lenin, Kàmenev i Krestinski; aquests decrets concernien la comissió que, d’acord amb la meua proposta, estava encarregada d’enviar nous militants al Front Sud per tal de reemplaçar els antics, que les constants derrotes havien fatigat i desencoratjat. Stalin no en formava part. Quin d’aquests nous militants hauria demanat la meua no intervenció i a qui, això no ho diu Stalin.}
{[En 1929, Vorotxilov afegia açò]}
{“Stalin formulà davant el comitè central tres condicions essencials: 1) Trotski no ha d’intervenir en el assumptes del Front Sud i no ha de sobrepassar la línia de la demarcació; 2) grups sencers de treballadors que Stalin considera incapaços de restablir la situació entre les tropes han d’ésser cridats immediatament; i 3) a aquest front seran enviats immediatament nous treballadors escollits per Stalin que seran capaços d’acomplir aquesta tasca. Aquestes condicions foren plenament acceptades.”}
{On? Com? Quan? Per qui? Ni Stalin ni el seu satèl·lit no respongueren aquestes preguntes. Tanmateix, si bé Vorotxilov acreditava a Stalin la revisió del pla erroni, en 1929 encara no gosava afirmar que el pla erroni era el meu. Pel seu silenci sobre aquest punt, admetia tàcitament que jo havia estat adversari d’aquest pla. No obstant això, aquesta omissió s’ha reparat en la historiografia més recent. [Hom ens diu ara, segons l’autoritat de Zinaida Ordxonikidze, que:]}
{“Stalin [...] refusà categòricament l’antic pla d’anihilament de Denikin establert pel quarter general dirigit per Trotski [...]”}
{“‘Aquest projecte insensat d’una marxa a través una contrada hostil sense camins, ens amenaça amb un complet esfondrament’”, escrivia Stalin en una nota a Lenin [...] En comptes del pla ja refusat per la mateixa vida, Stalin en establí un per a l’avanç dels rojos, a través del proletari Kharkov i de la conca del Donetz, sobre Rostov [...] L’estratègia del gran Stalin assegurà la victòria de la revolució.”}
{Stalin repeteix ací paraula per paraula aquests arguments contra el pla de juliol-setembre que jo havia desenvolupat, en el seu moment, alhora oralment i per escrit i que ell havia rebutjat llavors, amb la majoria del buró polític. Como tots els membres del buró polític estaven familiaritzats amb l’evolució de la qüestió, no podia, en aquell moment, tenir Stalin la idea de col·locar sobre mi la responsabilitat del pla desastrós. Al contrari, blasmà contra el comandant en cap i el “jove estrateg prodigi” que li havien assignat, aquest mateix Gussiev amb el qual Stalin havia comptat en juliol, quan el comandant havia estat canviat.}
[El 4 de desembre de 1919, Joan Smirnov informava des del Front Est que] “Koltxak ha perdut el seu exèrcit [...] No hi hauran més batalles [...] Espere capturar tot l’estat major mòbil abans del baixador de Taigà [...] El ritme de la persecució és tal que el 20 de desembre estaran en el nostre poder Barnaul i Novokilaievsk”. [Iudenitx havia estat completament derrotat al Nord-oest i Denikin estava en franca fuga en el sud. Fracassat en els seus esforços per guanyar-se el suport dels camperols mitjançant equívoques “reformes agràries” i privat dels militars i els hisendats a causa de la seua desastrosa derrota al front a mans de l’Exèrcit Roig, Denikin perdé la confiança dels blancs. El 26 de març de 1920 renuncià formalment al càrrec de comandant en cap a favor del baró Wrangel, que havia assolit reagrupar les disperses tropes dels guàrdies blancs a Crimea.]
[Els blancs estaven encara apallissant les unitats roges de cavalleria i infanteria al Front del Caucas. En les batalles dels dos primers dies de febrer de 1920, Mamontov rebutjà l’ofensiva de l’Exèrcit Roig i passà a l’atac en les proximitats de Novotxerkassk. Les files de l’Exèrcit Roig al Front del Caucas s’havien afeblit no sols per les pèrdues patides en combat, sinó per l’epidèmia de tifus. Els reforços i provisions no havien arribat per una confusió dels ferrocarrils. Es requeria una mà dura per a portar uns i altres a aquell front. Lenin i Trotski enviaren Stalin, que llavors es trobava en el Consell Revolucionari de Guerra del Front Sud-oest:]
“El comitè central jutja necessari, per a salvar la situació, que vages immediatament a l’ala dreta del Front del Caucas, per Debaltsevo, on està ara Shorin. Al mateix temps hauràs d’adoptar mesures extraordinàries per a enviar considerables reforços i activistes del Front Sud-oest. Per a estabilitzar la situació se t’ha inclòs en la plantilla del Consell Revolucionari de Guerra del front caucàsic, sense aturar-te per això en el del Front del Sud-oest.
“3 de febrer de 1920. [9.] sh.
Lenin, Trotski.”
[No es disposa del text de la resposta de Stalin, però sembla que feia objeccions al seu nou càrrec, probablement adduint tasques d’urgència en què exercia. Açò ocasionà a la rèplica següent:]
“El comitè central no insisteix en el teu trasllat, sempre que en el curs de les properes setmanes concentres tota la teua atenció i energia en els serveis del Front del Caucas amb preferència als del Front Sud-oest. Enviem Arzanov a Voronex per tal d’activar els necessaris trasllats. Presta-li l’oportuna col·laboració i tingue’ns al corrent del curs de les mateixes.
“4 de febrer de 1920. [512.]
“President del Consell de Defensa,
Lenin.
“President del Consell Revolucionari de Guerra de la República,
Trotski.”
[Dues setmanes després telegrafiava Lenin a Stalin:]
“El politburó no pot demanar-te que vingues en persona, perquè considera com a tasca primordial i urgent escombrar Denikin, pel que hauràs d’accelerar els reforços per al Front del Caucas tot el que pugues.
“19 de febrer de 1920, [34.]
Lenin.”
[Un dia després insistia una altra vegada sobre el mateix tema:]
“La situació en el Caucas està adquirint un caràcter cada vegada més seriós. Si hom jutja per la situació d’ahir, no s’exclou la possibilitat que perdem Roskov i Novotxerkassk, ni un intent enemic d’estendre els seus èxits vers el nord, amenaçant el territori del Don. Pren mesures extraordinàries per a accelerar el trasllat de les divisions 43 i letona i reforçar el potencial combatent. Espere que, coneixent la situació general, poses tota la teua energia en joc i aconseguisques resultats grandiosos.”
[36]/sh.
Lenin.”
[Stalin hi contestà com segueix:]
“Absolutament confidencial.
En xifra.
Lenin, Kremlin. Moscou.
Còpia per al comitè central del partit.
“No veig per què l’assumpte del front caucàsic se m’imposa precisament a mi. En l’ordre natural, la responsabilitat de reforçar l’esmentat front recau completament en el Consell Revolucionari de Guerra de la República, els membres del qual, segons les meues notícies, gaudeixen d’excel·lent salut, i no en Stalin, que està aclaparat de treball de tot tipus.
“20 de febrer de 1920. [970.]
Stalin.”
[Lenin replicà amb la reprimenda següent:]
“L’assumpte d’accelerar l’enviament de reforços del Front Sud-oest al del Caucas se t’ha encomanat. En termes generals, cadascú ha d’ajudar com millor puga, sense subtilitzar sobre jurisdiccions departamentals.
“20 de febrer de 1920. [37]/sh.
Lenin.”
Kursk, 19 de gener de 1920.
//“Al president del Consell Revolucionari de Guerra de la República, camarada Trotski. Moscou.//
//“Em dirigisc a tu amb el prec urgent de què m’alliberes de la inactivitat. Porte gairebé tres setmanes sense motiu justificat al quarter general del Front Sud-oest, i no he fet res en dos mesos. No puc explicar-me la causa de la demora ni aconseguir un altre ús. Si durant quasi dos anys que he estat manant diversos exèrcits he donat proves d’algun mèrit, et pregue que em dónes oportunitat d’aplicar les meues aptituds a un treball efectiu, i si no n’hi ha al front, assenyale’m tasca en el servei de transports o a al comissariat de guerra.//
//“[2.] Comandant d’exèrcit Tukhatxevski.”//
//[Pel que es veu, Stalin no havia trobat aplicació al talent de Tukhatxevski al Front Sud-oest, on era pràcticament l’amo per la seua autoritat política com a membre del comitè central, de l’orgburó i del politburó. Tukhatxevski només comptava llavors quelcom menys de trenta anys. Fins a la presa del poder pels bolxevics havia estat tinent en l’exèrcit del tsar. La Revolució d’Octubre el guanyà per complet; no sols oferí els seus serveis a l’Exèrcit Roig, sinó que es féu comunista. Es distingí quasi des del primer moment al front, i a l’any arribà a ésser general de l’Exèrcit Roig. La seua capacitat com a estrateg era reconeguda pels sorpresos enemics als qui la féu sentir. Trotski anota en el seu telegrama: “Informar els camarades Lenin i Stalin.” No està molt clar quines foren les mesures adoptades en aquest cas; però hi ha una cosa inequívoca. Es donà a Tukhatxevski el comandament del front occidental, encarregat de les operacions d’ofensiva contra Varsòvia.]//
[La República de Polònia fou hostil al govern dels soviets des del moment de la seua creació. En haver-se apoderat de Vílnius a despit de la garantia donada als lituans en contra per la Lliga de les Nacions en 1919, els polonesos envaïren el territori de Rússia Blanca i, a la tardor, havien ocupat Minsk i considerables zones de Volinia i Podolia. Després paralitzaren la seua activitat en vista dels èxits del general Denikin. Temien que al triomfar els exèrcits blancs, compromesos en restaurar en la seua integritat territorial l’imperi tsarista, s’oposarien a les ambicions territorials de Polònia, no sols a Ucraïna i Rússia Blanca, sinó també en la pròpia Polònia. Però tan prompte com els exèrcits rojos començaren a descarregar colps decisius contra Denikin, l’exèrcit polonès reprengué la seua activitat. Recolzat per les tropes de la tot just acabada de formar República de Letònia, els exèrcits polonesos ocuparen Dvinsk al gener de 1920, obligaren l’Exèrcit Roig a lliurar Latgalia, prengueren Mozyr al març, i davall el comandament personal de l’“alliberador” de Polònia, Iossif Pilsudiski, desencadenaren una vigorosa ofensiva contra Ucraïna a l’abril, aliats a les forces del difunt govern de Petliura. Tot i que la guerra havia estat imposada a l’Exèrcit Roig, el propòsit del govern soviètic era no sols rebutjar l’atac, sinó portar la revolució bolxevic a la mateixa Polònia i obrir així una sortida al comunisme cap a tot Europa.]
El 30 d’abril escriguí al comitè central del partit: “Precisament per tractar-se d’una lluita a vida o mort, tindrà un caràcter summament intens i rigorós.” Per consegüent, era necessari “estimar la guerra amb Polònia, no sols com a simple tasca del front occidental, sinó com a tasca central de tota la Rússia treballadora i camperola”. El 2 de maig fiu difondre per la premsa un telegrama contra les esperances exageradament optimistes d’una revolució a Polònia: “Que la guerra acabarà en la revolució obrera a Polònia, no pot dubtar-se; però, al mateix temps, no hi ha base per a suposar que la guerra comence per una revolució semblant [...] Seria extremadament frívol pensar que la victòria [...] caurà senzillament en les nostres mans.” El 5 de maig, en un informe a la reunió conjunta de totes les institucions soviètiques, diguí: “Seria un greu error suposar que la història començarà desencadenant en el nostre obsequi la revolució dels treballadors a Polònia i alliberant-nos així de la necessitat de sostenir una contesa armada. [I acabava]: Camarades, voldria que vos emportàreu d’aquesta reunió, com a conclusió capital, la idea que la lluita que ens amenaça ha d’ésser dura i enverinada.” Totes les meues ordres militars i manifestacions públiques d’aquell temps estaven impregnades d’aquesta idea. “Actualment, el Front Oest és el més important front de la república [diu una ordre de 9 de maig, signada per mi en Smolensko]. Els òrgans d’abastiment han de preparar-se per a una campanya gens fàcil ni breu, sinó al contrari, llarga i porfidiosa.” Jo era oposat a la marxa sobre Varsòvia perquè, considerant la feblesa de les nostres forces i els nostres recursos, només podia acabar amb fortuna si en la mateixa Polònia esclatava una insurrecció, i no hi havia cap seguretat que tal cosa ocorregués. Ja he explicat l’essència del conflicte en la meua autobiografia.
El principal iniciador de la campanya fou Lenin. El recolzaven contra mi Zinòviev, Stalin i fins i tot el caut Kàmenev. Rikov fou un dels membres del comitè central que es mantingueren al meu costat, però encara no formava part del politburó. Radek també s’oposava a l’aventura de Polònia. Tots els documents confidencials d’aquell temps estan a la disposició dels actuals cercles rectors del Kremlin, i si hagués almenys una sola línia en aquests documents en coincidència amb la versió actual d’aqueixa aventura, fa temps que s’hauria publicat. Precisament és el caràcter inconsistent de la versió, i sobretot, la contradicció entre una i altra afirmació, el que mostra que ací també hem d’ensopegar amb la mateixa mitologia termidoriana.
Una de les raons que la catàstrofe de Varsòvia assolís proporcions tan terribles, fou la conducta del comandament del grup occidental dels exèrcits del sud, que marxava en direcció a Lemberg. La principal figura política en el Consell Revolucionari de Guerra d’aquell grup era Stalin. Desitjava a tota costa entrar en Lemberg alhora que Smilga i Tukhatxevski en Varsòvia. El ràpid avanç dels nostres exèrcits vers el Vístula havia induït al comandament polonès a concentrar tots els seus esforços i, amb ajuda de la missió militar francesa, considerables reserves a les regions de Varsòvia i Lublin. En aquest moment decisiu, la línia d’operacions al Front Sud-oest divergia en angle recte de la del front occidental principal: Stalin estava fent la seua pròpia guerra. Quan el perill en què es trobava l’exèrcit de Tukhatxevski es féu evident i el comandant en cap ordenà al Front Sud-oest desviar marcadament la seua direcció vers Zamostie-Tomasxev, per a caure de flanc sobre les tropes poloneses pròximes a Varsòvia, el comandant del Front Sud-oest, estimulat per Stalin, continuà el seu avanç cap a occident: ¿Que no era més important apoderar-se de Lemberg que ajudar “altres” a prendre Varsòvia? Durant tres o quatre dies, el nostre estat major general no pogué aconseguir que s’executés l’esmentada ordre. Només després de reiterades demandes reforçades amb amenaces, canvià la direcció el comandament del grup sud-oest; però aleshores el retard d’uns dies ja havia produït el seu efecte fatal. El 16 d’agost, els polonesos emprengueren la contraofensiva i obligaren les nostres tropes a retrocedir.
Durant els debats secrets sobre la guerra de Polònia en una reunió a porta tancada del X Congrés del partit, Stalin presentà la declaració (que sorprèn tant per la seua roïndat com per la seua falsedat) que Smilga, el membre més conspicu del Consell Revolucionari de Guerra del front occidental havia defraudat al comitè central “prometent” prendre Varsòvia en data determinada i deixant de complir la seua “promesa”. Les accions del Front Sud-oest, açò és, del mateix Stalin, obeïen, pel que es veu, a la “promesa” de Smilga, en qui requeia, doncs, la responsabilitat del desastre. Amb muda hostilitat escoltava el congrés a l’esquerp orador en els ulls del qual llampegava la característica espurna groga. Amb aquell discurs, Stalin no ferí ningú sinó a si mateix. No tingué ni un sol vot en el seu suport. Jo protestí immediatament contra aquella inesperada insinuació. La “promesa” de Smilga no significava sinó que havia “esperat” prendre Varsòvia; però aquella esperança no eliminava l’element imprevist, peculiar de tota guerra, i en cap cas donava a ningú el dret d’obrar a base d’un càlcul a priori i no del desenvolupament real de les operacions. Lenin, terriblement contrariat per les dissensions, intervingué en la discussió i es manifestà en el sentit que no era el seu propòsit culpar ningú personalment. Per què no publica Stalin la ressenya taquigràfica d’aquest debat?
En 1929, A Iegorov, [comandant del Front Sud-oest durant la campanya de Polònia, féu el primer intent públic de justificar la seua conducta en una monografia especial titulada Lemberg-Varsovia en la que es veié obligat a admetre:]
“Precisament en aquest respecte han criticat tots els nostres historiadors la campanya del Front Sud-oest. Ningú que conega aquesta campanya pels escrits avui existents tindrà com a secret que l’explicació del fracàs de les operacions de l’oest tingué relació directa amb les del Front Sud-oest. Les acusacions formulades en aquest sentit contra el comandant del front es redueixen, en suma, a exposar que el Front Sudoest seguí una política particular d’operacions, sense tenir en compte la situació general de tot el front polonès ni l’acció desenrotllada al front occidental contigu; que en el moment decisiu no li prestà la necessària cooperació [...] En línies generals, tal és la versió reiterada en totes les obres dedicades més o menys al tema de la col·laboració al front en 1920, sense excloure tampoc les publicades més recentment [...] Així veiem, per exemple, a l’obra seria i interessant de M. Movtxin, Les operacions subsegüents segons l’experiència del Marne i del Vístula (publicada pels editors de l’estat en 1928), una referència directa al “fracàs del Front Sud-oest en el compliment de les instruccions categòriques del comandant en cap relatives a l’avanç del I Exèrcit a cavall sobre Zamostie-Tomasxev”. Els graduats de la nostra Escola de Guerra han estudiat les campanyes de Polònia a base d’aquestes i altres manifestacions anàlogues i continuen portant amb si als quadres del nostre exèrcit impressions en conseqüència. Per a dir-ho breument, la llegenda sobre la intervenció desastrosa del Front Sud-oest en 1920 [...] no suscita avui el menor dubte, i es reconeix com un fet que ha d’estudiar la futura generació de tàctics i estrategs.”
No és molt d’estranyar que Iegorov, responsable en gran part com a comandant en cap del Front Sud-oest de la capritxosa estratègia de Stalin, tracte de dissimular la gravetat del seu error presentant una interpretació dels fets militars de 1920 menys desfavorable per a ell. No obstant això, sorgeix immediatament la sospita en considerar que Iegorov només es decidí a intentar disculpar-se nou anys després dels successos, quan “la llegenda sobre la intervenció desastrosa del Front Sud-oest” havia assolit, segons les seues pròpies paraules, confirmació definitiva i, fins i tot, s’havia incorporat a la història militar. Aquesta demora s’explica pel fet que l’exèrcit i el país, que tant patiren a causa del fracàs de la campanya de Polònia, haurien refusat amb indignació qualsevol subterfugi, especialment de part dels responsables de tal fracàs. Per força hagué d’esperar, en silenci.
{Quant a mi, guiat per el neguit del prestigi necessari del govern, i pel desig de no mantenir querelles al si de l’exèrcit, que estava ja prou desmoralitzat, no al·ludí, ni amb una paraula, al conflicte agut que havia precedit la campanya. Iegorov ha hagut d’esperar la instauració d’un regim totalitari abans de poder respondre. El prudent Iegorov, la manca d’independència del qual és ben coneguda, ha escrit sens dubte sota l’ordre directa de Stalin, encara que aquest nom, per molt que açò semble increïble, no es mencionat ni una sola vegada en el llibre. Recordem que 1929 obre el primer període de la revisió sistemàtica del passat.}
Però si Iegorov tractà de reduir indirectament la culpa de Stalin al mateix temps que la seua, no es proposà encara carregar-la a l’altra part. Tampoc ho féu Vorotxilov en l’article francament apologètic que porta la seua signatura, Stalin i l’Exèrcit Roig, publicat en el mateix any 1929. “Només el fracàs de les nostres tropes prop de Varsòvia [declara Vorotxilov vagament], interrompé l’avanç de l’exèrcit a cavall que es proposava atacar Lemberg i s’hi trobava llavors a deu quilòmetres.” No obstant això, l’assumpte no podia quedar-se en mera justificació pròpia. En tals coses Stalin mai es deté a meitat de camí. Per fi arribà el moment en què pogué atribuir-se la responsabilitat del fracàs al front a aquells que destorbaren la marxa sobre Lemberg. [En 1935, el professor roig] S. Rabinovitx, [en la seua] Història de la Guerra Civil, escrivia:
“El I Exèrcit, que es veié implicat en la batalla de Lemberg, no podia ajudar directament el front occidental sense prendre aquesta plaça. No hauria pogut prestar gran concurs al front occidental, perquè això hauria suposat traslladar nombroses forces a les proximitats de Lemberg. Malgrat això, Trotski demanà categòricament que es retirés el I Exèrcit a cavall de Lemberg i es concentrés prop de Lublin per a atacar de revés els exèrcits polonesos que avançaven pel flanc de les tropes del front occidental [...] A conseqüència de les instruccions profundament errònies de Trotski, el I Exèrcit hagué de renunciar a prendre Lemberg sense poder, d’altra banda, prestar ajuda als exèrcits del front occidental.”
[Naturalment], aquella possibilitat es perdé només perquè la cavalleria de Budienni-Vorotxilov, d’acord amb les instruccions de Iegorov-Stalin, i en oposició a les ordres del comandant en cap, es dirigí contra Lublin diversos dies després del que devia. [Però l’any següent, el periòdic militar] Krasnaia Konnitsa (La Cavalleria Roja) [fou encara més lluny en l’article] Ruta d’Armes del I Exèrcit a cavall. Ací l’autor declarava que l’exèrcit a cavall [...] “no sols no pogué evitar que l’exèrcit polonès es retirés darrere del riu Bug, sinó que ni tan sols frustrà el contraatac dels polonesos contra els flancs de les tropes roges que marxaven vers Varsòvia”. Stalin i Vorotxilov, preocupats amb la nova ocupació de la Galítzia, objectiu d’importància secundària, no desitjaven senzillament ajudar Tukhatxevski en la tasca principal, que era l’avanç sobre Varsòvia. I Vorotxilov argüia que només la captura de Lemberg li hauria permès “descarregar un colp indiscutible a la reraguarda dels polonesos de la Guàrdia Blanca i les seues tropes de xoc”.
És totalment impossible comprendre com la captura de Lemberg, que distava 300 quilòmetres del principal teatre d’operacions, hauria servit per a caure sobre la “reraguarda” de les formacions poloneses de xoc, que, mentre, havien perseguit ja a l’Exèrcit Roig fins a cent quilòmetres a l’est de Varsòvia. Per a intentar atacar els polonesos per la seua “reraguarda” hauria estat necessari perseguir-los en primer lloc, i en conseqüència abandonar Lemberg primer que res. Per què, doncs, calia ocupar-lo? La captura de Lemberg, que intrínsecament no mancava d’importància militar, es podria haver revestit de significació revolucionària només organitzant una insurrecció dels galitzians contra la dominació polonesa. Però això requeria temps. Els ritmes de les tasques militar i revolucionària no coincidiren gens ni mica. Des del moment que es palesà el perill d’un contraatac decisiu prop de Varsòvia, seguir l’avanç cap a Lemberg resultava no sols va, sinó francament criminal. Però en aquell punt intervingué la suspicàcia entre els dos fronts. Stalin, segons la [pròpia confessió] de Vorotxilov, no vacil·lava a transgredir reglaments i ordres.
{“La nostra situació sembla completament desesperada, escrivia Pilsudski. Veig l’únic punt lluminós en l’ombrívol horitzó en la fallida de Budieni en llançar el seu atac sobre la meua reraguarda [...] en la feblesa que mostra el XII Exèrcit”, és a dir l’exèrcit que, sota les ordres del comissari Stalin, havia refusat la seua ajuda a l’exèrcit de Tukhatxevski, i s’havia mantingut allunyat. [Alguns anys més tard, volent justificar la conducta de Stalin, l’Estel Roig exclamava amb indignació:] “Revelant les seus malaurades maniobres derrotistes, el traïdor Trotski, deliberadament i conscient, menà l’exèrcit a cavall al nord, probablement per a ajudar el Front de l’Oest.” Malauradament, podria jo afegir-hi, obtinguí aquest canvi massa tard. Si Stalin i Vorotxilov, i l’illetrat Budieni, na haguessen menat avant la “seua pròpia guerra” en Galitzia, i si la cavalleria roja hagués estat en Lublin a temps, l’Exèrcit Roig no hauria patit el desastre que ens obligava a signar el Tractat de Riga, el qual, en tallar-nos d’Alemanya, exercí una decisiva influència en el desenvolupament dels dos països. Després de les esperances despertades per l’avanç ràpid sobre Varsòvia, la desfeta actua com un terratrèmol a través del partit sencer, capgirant el seu equilibri.}
[Escrivint en Pravda el 23 de febrer de 1930, l’historiador del partit N. Popov, al mateix temps que reconeix que l’avanç sobre Varsòvia fou un error del politburó, declarava que] “Trotski [...] era oposat a aquest avanç, com un petit burgès revolucionari que jutjava inadmissible portar la revolució a Polònia des de fora. Per les mateixes raons, Trotski era contrari a què l’Exèrcit Roig ajudés els rebels de Geòrgia al febrer de 1921. El criteri antibolxevic, krautskista, de Trotski fou categòricament rebutjat pel comitè central al juliol de 1920, en el cas de Polònia, i al febrer de 1921, en el del govern menxevic de Geòrgia.” [Cinc anys més tard, Rabinovitx, en la seua Història de la Guerra Civil, atribueix els “errors de Trotski] en la guerra de Polònia [a la posició] política fonamental” que per la nostra part la guerra servia per a estimular i activar la revolució a Polònia, portar la revolució a Europa en les baionetes de l’Exèrcit Roig... altrament, la victòria del socialisme en Rússia és impossible. Per açò, Trotski, en oposició als arguments de Lenin i Stalin, declarà que “el front polonès és el front de vida o mort per a la República Soviètica”. La vella acusació es girava així del revés. Encara en 1930 es reconeixia que jo era oposat a la marxa sobre Varsòvia, i el crim de què se m’acusava era no sentir-me inclinat a introduir el socialisme a punta de baioneta. Però en 1935 es proclamava que jo defensava la marxa sobre Varsòvia guiat per la meua determinació d’imposar el socialisme en Polònia amb les baionetes.
Així, gradualment, Stalin resolgué el problema a la seua peculiar manera, carregant la responsabilitat de la campanya de Varsòvia sobre mi. Però la veritat és que jo era contrari a tal campanya. La responsabilitat de la desfeta de l’Exèrcit Roig, pressuposada per la falta d’una sublevació al país i agreujada per la seua pròpia estratègia independent, recaigué per part seu sobre mi, malgrat haver-los previngut de la possibilitat d’una catàstrofe i d’haver sol·licitat moderació en l’entusiasme por èxits efímers com el de la presa de Lemberg.
Desviar les inculpacions, a poc a poc, vers l’adversari és un mètode fonamental de lluita per a Stalin, i assoleix el seu màxim desenvolupament en els judicis de Moscou. Diguem també de passada que Stalin no contribuí a la campanya de Polònia amb cap esforç constructiu que pague la pena esmentar. El correu i els telegrames de l’època fan constar amb qui tinguí aleshores ocasió de correspondre diàriament per a determinar la política del moment en relació amb la guerra de Polònia: Lenin, Txitxerin, Karakhan, Krestinski, Kàmenev, Radek. D’aquestes sis persones, només Lenin encertà a morir-se a temps. Txitxerin morí en desgràcia, aïllat per complet; Radek viurà detingut la resta dels seus dies; Karakhan, Krestinski i Kàmenev han estat executats.
El final de la campanya de Polònia ens permeté concentrar les nostres forces contra Wrangel, que a la primavera sortí de la península de Crimea i, amenaçant ocupar la conca del Donetz, posà en risc les reserves de carbó de la república. Diversos vigorosos atacs de Nikopol i Stakhovka desallotjaren de les seues posicions les tropes de Wrangel, i l’Exèrcit Roig avançà, demolint en la culminació de la campanya les fortificacions dels istmes de Perekop i de Sivasx. Crimea tornà a ésser soviètica. [Com podia esperar-se, “la idea estratègica bàsica de la imminent operació fou anunciada personalment pel camarada Stalin”. Iegorov escrivia en Pravda, el 14 de novembre de 1935, en celebrar-se el XV aniversari de la derrota de Wrangel:]
“Trotski sostenia la desgavellada opinió que el front de Wrangel no era més que un sector a banda, de tercer ordre. Enfront d’aquest perillós criteri, el camarada Stalin hagué de manifestar-se decididament. El comitè central, encapçalat per Lenin, es posà completament de part de Stalin.”
Baste dir que S. Gussev, que era un vertader agent de Stalin en l’Exèrcit Roig com avui ho és Mekhlis, en l’article La derrota de Wrangel [publicat] en 1925, no jutjà necessari esmentar ni tan sols el nom de Stalin.
Durant tota la guerra civil, Stalin continuà essent una figura de tercera categoria, no sols en l’exèrcit, sinó també al camp de la política. Presidia les reunions de la Junta del Comissariat de Nacionalitats i els congressos d’algunes d’aquestes. Portava les negociacions amb Finlàndia, Ucraïna, els bashkirs, açò és, exercia comissions de govern essencials, però d’ordre secundari. Res tenia a veure amb les qüestions d’alta política plantejades als congressos del partit, dels soviets o de la III Internacional. En la XI Conferència del Partit Comunista Rus, celebrada al desembre de 1921, Iaroslavski, en nom del comitè organitzador, proposà per a la mesa presidencial els següents: Lenin, Zinòviev, Trotski, Kàmenev, Petrovski, Ordzonikidze, Vorotxilov, Iarolavski, Sulimov, Komarov, Rudzutak, I. N. Smirnov i Rukhimovitx. La llista és interessant, tant per la seua composició com per l’ordre dels noms. Els autors de la llista, vells bolxevics com Iaroslavski, col·locaven Zinòviev en segon lloc, com per a recordar que era un antic bolxevic. Fora de les quatre primeres figures, els altres designats, vells bolxevics així mateix, eren tots dirigents regionals. No hi hagué en aquella llista lloc per a Stalin, encara que el calendari assenyalava ja el final de l’any 1921. La guerra civil pertanyia ja al passat, i no havia fet de Stalin un líder.