El difunt Leònides Krassin, vell revolucionari, eminent enginyer, brillant diplomàtic sovètic i, sobretot, criatura intel·ligent, fou, si no m’equivoque, qui primer anomenà Stalin “asiàtic”. En dir açò no pensava en atributs racials problemàtics, sinó més bé en aqueix aliatge d’enteresa, sagacitat, astúcia i crueltat que s’ha considerat característica dels homes d’estat d’Àsia. Bukharin simplificà tot seguit l’apel·latiu, anomenant Stalin “Gengis Khan”, sens dubte a fi de cridar l’atenció sobre la seua crueltat, que s’ha transformat en brutalitat. El mateix Stalin, conversant amb un periodista japonès, es denominà “asiàtic”, no sols en el sentit antic del vocable, sinó també en el modern; amb aquella al·lusió personal es proposava al·ludir a l’existència d’interessos comuns entre l’URSS i el Japó enfront de l’Oest imperialista. Examinant el terme “asiàtic” des d’un punt de vista científic, hem d’admetre que en aquest cas només és correcte en part. Geogràficament, el Caucas, especialment Transcaucàsia, és sens dubte una continuació d’Àsia. Els georgians, no obstant això, a diferència dels azerbaidjanesos, pertanyen a la raça anomenada mediterrani-europea. De manera que Stalin no estava en el cert en qualificar-se d’“asiàtic”. Però la geografia, l’etnografia i l’antropologia no són tot el que compta; la història predomina.
Unes quantes esguitades de la sang humana que ha abocat durant segles Àsia en Europa s’han quedat adherides a les valls i muntanyes del Caucas. Tribus i grups desconnectats semblen haver-s’hi congelat en el curs del seu desenvolupament, transformant el Caucas en un immens museu etnogràfic. Durant moltes centúries, el destí d’aqueix poble romangué estretament soldat al de Pèrsia i Turquia, romanent així retingut en l’esfera de la vella cultura asiàtica, que ha sabut conservar-se estàtica tanmateix els continus trontolls de guerres i aixecaments.
En qualsevol altre lloc, més freqüentat, aquella petita branca georgiana d’humanitat (uns 2,5 milions en l’actualitat) s’hauria dissolt indubtablement en el cresol de la història sense deixar rastre. Protegits per la serralada caucàsica, els georgians han mantingut de forma relativament pura la seua fisonomia ètnica i la seua llengua, que la filologia no ha aconseguit classificar fins ara amb seguretat. L’idioma escrit aparegué en Geòrgia alhora que hi penetrà el cristianisme, ja en el segle IV, sis-cents anys abans que en la Rússia de Kiev. Els segles X a XIII es consideren com l’època en què floriren el poder militar, l’art i la literatura georgians; seguiren després centúries d’estancament i decadència. Les freqüents i sagnants expedicions de Gengis Khan i Tamerlan a l’interior del Caucas deixaren empremtes en la parla nacional de Geòrgia. Si hem de creure l’infortunat Bukharin, també les deixaren en el caràcter de Stalin.
A principis del segle XVII, el tsar de Geòrgia reconegué la sobirania de Moscou, cercant la protecció contra els seus enemics tradicionals, Turquia i Pèrsia. Assolí el seu propòsit immediat de veure més assegurada la seua vida. El govern tsarista construí les necessàries carreteres estratègiques, reformà ciutats i muntà una xarxa rudimentària d’escoles, amb la finalitat primordial de russificar aquells súbdits d’una altra estirp. Naturalment, en dos segles la burocràcia de Sant Petersburg no pogué reemplaçar el vell barbarisme asiàtic per una cultura europea de què tan necessitada estava fins i tot en el seu mateix país.
Malgrat les seues riqueses naturals i el seu magnífic clima, Geòrgia continuà essent una comarca pobra i endarrerida. La seua estructura social semifeudal es basava en un baix nivell de desenvolupament econòmic i es distingia, en conseqüència, pels trets del patriarcat asiàtic sense excloure la crueltat asiàtica. La indústria a penes existia. L’agricultura i la construcció de cases continuava virtualment amb les mateixes normes de vint segles enrere. El vi s’extreia aixafant el raïm, i s’emmagatzemava en grans atuells d’argila. Les ciutats del Caucas, que comprenien no més d’una sisena part de la població, continuaren essent, com totes les ciutats d’Àsia, burocràtiques, militars, comercials, i, únicament en petita proporció, industrials. Per damunt de la massa fonamental camperola s’hi destacava un estrat de burgesia pobra en la seua major part i poc culta, fins al punt de distingir-se en alguns casos dels pobletans més desperts únicament pels seus pomposos títols i melindros. No sense motiu s’ha anomenat a Geòrgia (amb el seu fugaç esplendor passat, el seu present estancament econòmic, el seu sol benèfic, les seues vinyes, la seua irresponsabilitat i la seua abundància de gentilhomes provincians de butxaques exhaustes) l’Espanya del Caucas.
La jove generació de la noblesa cridà a les portes de les universitats russes i, trencant amb la gastada tradició de la seua casta, que mai es prengué massa seriosament en la Rússia central, s’uní a diversos grups radicals d’estudiants russos. Els camperols i ciutadans més pròspers, desitjosos de convertir els seus fills en funcionaris del govern, oficials de l’exèrcit, advocats o clergues, seguiren la pauta de les famílies nobles. D’on resultà que Geòrgia obtingué una collita exclusiva d’intel·lectuals, que, disseminats per unes quantes regions de Rússia, exerciren un prominent paper en tots els moviments polítics progressius i en les tres revolucions.
L’escriptor alemany Bodenstedt, que era director d’una Escola Normal de Tbilisi en 1844, arribà a la conclusió que els georgians eren no sols deixats i ganduls, sinó menys intel·ligents que els altres habitants del Caucas; a l’escola no podien competir amb els armenis i els tàrtars en l’estudi de les ciències, l’adquisició de llengües estrangeres i la capacitat d’expressar-se. Citant aquesta opinió, massa sumària, Eliseu Reclus expressava la sospita, ben justificada, que la diferència pogués no ésser deguda a la nacionalitat, sinó a causes socials, al fet que els estudiants georgians procedien d’allunyades aldees, mentre que els armenis eren fills de la burgesia urbana. El fet és que el desenvolupament ulterior aviat superà aquell endarreriment educatiu. Per 1892, quan Iossif Djugaixvili era alumne de segon curs de l’escola parroquial, els georgians, que componien aproximadament una vuitena part de la població del Caucas, contribuïen virtualment amb un cinquè del total d’estudiants (els russos amb més de la meitat, els armenis amb un 14% i els tàrtars amb menys de 3%...). No obstant això, sembla que les peculiaritats del llenguatge georgià, un dels instruments de cultura més antics, són un obstacle seriós per a l’aprenentatge d’altres llengües, perquè deixa un segell indeleble en la pronúncia. Açò no vol dir que els georgians estiguen desproveïts d’eloqüència. Com les altres nacions de l’imperi, sota el tsarisme estaven condemnats al silenci. Però, en “europeïtzar-se” Rússia, els intel·lectuals de Geòrgia produïren nombrosos oradors (si no de primer ordre, almenys notables) de la varietat judicial i més tard de la parlamentària. El més eloqüent dels adalils de la Revolució de Febrer fou, tal vegada, el georgià Heracli Tseretelli. Per tant, seria injust atribuir la manca d’aptituds oratòries en Stalin al seu origen nacional. Fins i tot en el seu tipus físic a penes representa una mostra encertada del seu poble, que és tingut per un dels més agraciats del Caucas.
El caràcter nacional dels georgians se sol representar com a confiat, impressionable, de geni viu, però al mateix temps faltat d’energia i iniciativa. Per damunt de tot, Reclus feia notar el seu bon humor, la seua sociabilitat i la seua honradesa. El caràcter de Stalin té pocs d’aquests atributs, que, en realitat, són els que s’adverteixen abans que res en freqüentar el tracte de georgians. Els emigrats de Geòrgia a París asseguraren a Suvarin, l’autor de la biografia de Stalin en francès, que la mare de Iossif Djugaixvili no era georgiana, sinó osetiana, i que hi ha mescla de sang mongola a les seues venes. Però un cert Iremaixvili, a qui tindrem ocasió de tornar a trobar més endavant, assegura que la mare de Stalin era georgiana de pura raça, i osetià son pare, “persona ruda i vulgar, com tots els osetians, que viuen en les altes muntanyes caucàsiques”. És difícil, si no impossible, comprovar tals afirmacions. No obstant això, no són molt necessàries per al nostre propòsit d’explicar la talla moral de Stalin. A les comarques del Mar Mediterrani, als Balcans, a Itàlia, a Espanya, a més del tipus anomenat meridional, que es caracteritza per una associació de peresosa indolència i irascibilitat explosiva, es troben naturaleses fredes, en les quals es combina la flegma amb una certa tossuderia i malícia. El primer tipus preval; però el segon l’incrementa com a excepció. Sembla com si a cada grup nacional li hagués tocat una part legítima d’elements bàsics de caràcter, i que aquests s’haguessen distribuït amb menys encert sota el sol de Migdia que davall el de Septentrió. Però ens aventurem massa a la regió infecunda de la metafísica nacional.
La ciutat provinciana de Gori està pintorescament situada als marges del riu Kura, a 75 quilòmetres de Tbilisi, sobre el ferrocarril transcaucàsic. És una de les ciutats més antigues de Geòrgia, i la seua història és intensament dramàtica. La tradició pretén que fou fundada en el segle XIII per armenis que cercaven refugi fugint dels turcs. Després, la petita ciutat estigué subjecta a diverses incursions, perquè per aquell temps els armenis eren ja una classe comercial i urbana als que s’atribuïen grans riqueses i per això constituïen una presa temptadora. Com totes les ciutats asiàtiques, Gori cresqué molt gradualment, acollint per graus dins dels seus murs pobladors d’aldees georgianes i tàrtares. Per l’època en què el sabater Vissarion Djugaixvili hi acudí des del seu llogaret natal de Didi-Lilo, la petita ciutat tenia una població bigarrada d’unes sis mil ànimes, unes quantes esglésies, moltes botigues i més fondes per al paisanatge de les comarques adjacents, una Escola Normal amb un departament tàrtar, una Escola Secundària Elemental.
La servitud fou abolida en el Govern de Tbilisi només catorze anys abans del naixement de Iossif, el futur secretari general del comitè central del Partit Comunista. Les relacions socials i els costums encara es ressentien en els seus defectes. És dubtós que els seus progenitors saberen llegir i escriure. Cert és que a Transcaucàsia es publicaven cinc periòdics en llengua georgiana, però la seua circulació total no passava de quatre mil exemplars. La vida dels camperols continuava encara al marge de la història.
Carrers informes, cases molt diverses, horts, tot això donava a Gori l’aspecte d’un llogarró. En rigor, les cases pobres de la ciutat a penes es distingien dels recers camperols. Els Djugaixvili ocupaven una vella cabanya d’atovó, amb angles de rajola i teulada coberta d’arena, que calaven fàcilment el vent i la pluja. D. Gogokhia, antic condeixeble de Iossif, descrivint el domicili familiar, escriu: “La seua habitació no tenia més de vuit vares quadrades, i estava a la vora de la cuina. S’hi entrava directament des del corral, sense pujar un sol esgraó. El sòl estava enrajolat. La finestreta a penes donava pas a la llum. Els mobles consistien en una taula, un tamboret i un ample jaç, espècie de tarima, coberta amb una txilopya o estora de palla.” A açò vingué a unir-se la vella i sorollosa màquina de cosir de sa mare.
No s’han publicat fins ara documents autèntics referents a la família Djugaixvili i a la infància de Iossif, ni tampoc podrien ésser nombrosos. El nivell cultural del seu medi era tan primitiu, que la vida no era registrada i fluïa sense deixar cap traça. Només després de passar el mateix Stalin de la cinquantena començaren a aparèixer reminiscències de la família de son pare. Solien ésser de segona mà, escrites bé per enemics furibunds i no sempre escrupolosos, bé per amics obligats, a iniciativa (millor seria dir per ordre) de comissions encarregades de la història del partit, i, per consegüent, majoritàriament no són sinó exercicis sobre un tema assenyalat. Naturalment, seria fàcil cercar la veritat en la diagonal entre les dues deformacions. No obstant això, juxtaposant ambdues, pesant en una mà les reticències i en l’altra les exageracions, avaluant amb sentit crític el fil del simple relat a la llum dels episodis futurs, és possible apropar-se a la veritat. Sense tractar de pintar artificialment quadros perfectes com em propose, tractaré d’oferir al lector els elements d’aquests materials d’origen en què descansen les meues hipòtesis i les meues conclusions.
Més profusos de detalls són els records del més amunt anomenat (Iossif) Iremaixvil, publicats en 1932, en alemany, a Berlín, amb el títol de Stalin i la tragèdia de Geòrgia. Com el seu autor és un antic menxevic, convertit després en quelcom semblat a un nacionalsocialista, el seu historial polític en si no ofereix gran crèdit. No obstant això, és impossible fer a una banda el seu treball. Moltes de les seues pàgines són tan terminants i convincents que no deixen lloc a dubte. Fins i tot incidents que semblen qüestionables a primera vista, troben confirmació directa o indirecta en memòries oficials publicades diversos anys després. No estarà de més afegir-hi que algunes de les conjectures que jo havia fet basant-me en silencis intencionats o expressions equívoques apareguts en publicacions soviètiques trobaven confirmació en el llibre d’Iremaixvili, que tinguí ocasió de llegir justament a última hora. Seria un error suposar que en concepte d’exiliat i enemic polític, Iremaixvili tractés d’empetitir la figura de Stalin o de pintar-la amb negres colors. Ben al contrari, passa revista a les aptituds de Stalin quasi de forma triomfal i amb exageració notòria; reconeix que Stalin és home disposat sempre a realitzar sacrificis d’ordre personal per les seues idees, reiteradament pondera l’afecte de Stalin vers sa mare, i pinta el seu primer matrimoni amb traços commovedors. Un examen més detingut d’aquestes memòries de l’antic professor de l’institut de Tbilisi produeix la impressió d’un document compost d’unes quantes capes. El fonament es compon sens dubte dels remots records de la infància. Però aqueixa capa fonamental ha estat sotmesa a la inevitable elaboració retrospectiva per la memòria i la fantasia, davall la influència de l’actual destí de Stalin i de les opinions polítiques del mateix autor. S’hi ha d’agregar la presència en les memòries de detalls dubtosos, encara que en la seua essència insignificants, que han d’adscriure’s a un defecte prou freqüent entre un cert poliment i retoc “artístic”. I feta aquesta advertència, crec el millor recolzar-me, a partir d’ací, en les memòries d’Iremaixvili.
Les referències biogràfiques més antigues parlen invariablement de Stalin com a fill d’un camperol de l’aldea de Didi-Lilo. Stalin, per primera vegada, es referí a si mateix com a fill d’un treballador en 1926. Però aquesta contradicció és més aparent que real: com molts treballadors russos, Djugaixvili pare, continuava essent qualificat de camperol en el seu passaport. No obstant això, açò no esgota les dificultats. El pare es designa sempre com a treballador de la fàbrica de calçat d’Alikhanov, en Tbilisi. Però la família vivia en Gori, no a la capital del Caucas. Significa açò, potser, que el pare visqués separat de la família? Tal supòsit podria justificar-se si la família i el seu sustentador visqueren en diferents ciutats. A més, Gogokhiva, company de Iossif al Seminari, i que vivia en el mateix corral que ell, així com Iremaixvili, que el visitava ben sovint, coincideixen a afirmar rotundament que Vissarion hi treballava a prop, al carrer Sobornava, en un casot d’atovó amb la teulada plena de goteres. En conseqüència, suposem que l’ocupació de son pare en Tbilisi fou provisional, probablement de l’època en què la seua família habitava encara al poble. Però en Gori, Vissarion Djugaixvili ja no treballava en una fàbrica de calçat (no hi havia fàbriques a la capital de província), sinó com a modest artesà independent. La falta deliberada de claredat sobre aquest punt obeeix sens dubte al desig de no afeblir la impressió de l’origen “proletari” de Stalin.
Com moltes georgianes, Ekaterina Djugaixvili fou mare força joveneta. Els primers tres xiquets moriren molt joves. El 21 de desembre de 1879, quan nasqué el seu quart fill, a penes tenia vint anys. Iossif comptava set quan caigué malalt de pigota, les marques de la qual servà per la resta de la seua vida com a testimoni de la seua procedència i ambient plebeus. Als seus senyals de pigota, el biògraf de Stalin en francès, Suvarin, afegeix caquèxia del braç esquerre, la qual cosa, afegit a tenir soldats dos dits d’un peu, segons la seua informació, sembla provar l’ascendència alcohòlica pel costat patern. Parlant en general, els sabaters, almenys a Rússia central, tenien tal fama de bevedors que era un proverbi molt comú el de “borratxo com un sabater”. És difícil dir fins a quin punt són verídiques les especulacions sobre herència comunicades a Suvarin per “diverses persones”, la majoria probablement emigrats menxevics. En enumerar els guàrdies tsaristes els “trets distintius” de Iossif Djugaixvili, no esmenten un braç lesionat, però els dits adherits sí que estan ressenyats en 1903 pel coronel Xabelski. No és impossible que, abans de publicar-los, aquests documents policíacs, com tots els altres, hagen estat objecte d’una garbella defectuosa pel censor. No ha de deixar-se de fer constar, no obstant això, que en anys posteriors Stalin solia portar un guant d’abric a la mà esquerra, fins i tot en les sessions del Politburó. Llavors s’acceptà com a causa el reumatisme. Però, al capdavall, aquestes característiques físiques secundàries, imaginàries o reals, manquen en si mateixes d’interès apreciable. Molt més important és tractar d’analitzar el vertader caràcter dels seus pares i l’atmosfera de la seua família.
La primera cosa que crida l’atenció és el fet que els records oficialment recopilats a penes esmenten Vissarion, a qui fan a una banda quasi per complet, mentre que dediquen passatges plens de simpatia a la dura i afanyosa vida d’Ekaterina. “La mare de Iossif guanyava molt poc [relata Gogokhia] treballant com a bugadera o coent pa a les cases dels veïns acomodats de Gori. Havia de pagar ruble i mig pel lloguer mensual del seu habitatge: però no sempre assolia reservar aqueixa quantitat.” Així ens assabentem que el pagament del lloguer corria de compte de la mare i no del pare. Diu a més: “La pobresa i la vida de fatigues de sa mare deixaren empremta en el caràcter de Iossif...”, com si el pare no formés part de la família. Només més tard, de passada, l’autor insereix la frase següent: “El pare de Iossif, Vissarion, es passava el dia treballant, cosint i reparant calçat.” De totes maneres, l’ocupació del pare no s’esmenta a propòsit de la vida domèstica de la família o els seus problemes de subsistència. Açò dóna motiu per a suposar que si es fa esment del pare és només per cobrir les aparences.
Glurxidse, un altre condeixeble seu del seminari, no diu cap cosa del pare quan escriu que la mare de Iossif “es guanyava la vida tallant, cosint o rentant roba interior”. Aquestes reticències, que no són casuals, mereixen més atenció doncs que els costums populars no atribuïen la missió directora de la família a la dona. Al contrari, d’acord amb les velles tradicions georgianes, persistents en grau superlatiu entre els muntanyesos conservadors, la dona estava relegada a la condició d’esclavitud domèstica, i a penes era admesa a l’augusta presència del seu senyor i amo, no tenia veu en assumptes de la família i ni tan sols s’atrevia a castigar el seu propi fill. Fins i tot a l’església, mares, dones i germanes s’havien de col·locar darrere dels pares, marits i germans. El fet que els autors de les memòries col·loquen la mare al lloc que normalment corresponia al pare, no es pot interpretar més que com a desig d’evitar tota descripció de Vissarion Djugaixvili. La vella Enciclopèdia russa, comentant l’extrema sobrietat dels georgians en matèria d’aliment, diu a títol complementari: “A penes hi ha un altre poble al món que bega tant de vi com els georgians.” Veritat és que, després de traslladar-se a Gori, difícilment hauria pogut Vissarion servar la seua pròpia vinya. Però, en compensació, la ciutat tenia dukhans en tots els racons, i en ells el vodka competia amb el vi i fins i tot li portava avantatge.
En aquest aspecte, les al·legacions d’Iremaixvili són molt convincents. Com els altres autors de memòries, però anticipant-se’ls en cinc anys, s’expressa amb càlida simpatia en descriure Ekaterina, qui demostrà gran afecte envers el seu fill i sentiments amistosos cap als seus companys de jocs i d’escola. Georgiana autèntica, Keke, com generalment l’anomenaven, era profundament religiosa. La seua vida de tràfec fou un servei ininterromput: a Déu, a l’espòs i al fill. Se li cansà la vista a força de cosir en un habitatge mal il·luminat, i força aviat començà a portar ulleres. Però en aquella època, tota comare de Geòrgia, passats els trenta anys, era considerada quasi com una vella. Els seus veïns la tractaven amb gran afecte, moguts per la vida de continus afanys que la veien portar. Segons Iremaixvili, el cap de família, Bezo (Vissarion) era persona d’aspre geni, al mateix temps que dipsòman empedreït. Es bevia la major part dels seus escassos guanys. Per això queia sobre la mare, com una doble càrrega, la responsabilitat de pagar el lloguer del míser habitatge i de sostenir la família. Amb desesperada angoixa, Keke advertí Bezo, en ocasió d’estar maltractant el seu fill: “Li traus del cor l’amor de Déu i del proïsme, i l’omples d’odi al seu propi pare.” “Pallisses horribles, immerescudes, feren al xicot tan esquerp i cruel com era son pare.” Amargat, Iossif començà a cavil·lar sobre els misteris eterns de la vida. No l’afligí la prematura mort de son pare; únicament se sentí més lliure. Iremaixvili infereix que, essent encara molt jove, el xic començà a estendre la seua latent hostilitat i set de venjança contra son pare a tots aquells que tenien o podien tenir un vestigi d’autoritat sobre ell. “Des de la seua joventut, la maquinació de venjatives trames esdevingué per a ell un objectiu que dominava tots els seus esforços.” Fins i tot admetent que aquestes paraules es basen en judicis retrospectius, serven encara la plena força de la seua significació.
En 1930, ja amb setanta-un anys, Ekaterina, que aleshores vivia en les modestes habitacions d’un criat, en el que fou abans el palau de virrei en Tbilisi, contestant a les preguntes d’uns periodistes, digué per mediació d’un intèrpret: “Sosso (Iossif) fou sempre un excel·lent xic [...] Mai em donà motiu per a castigar-lo. Estudiava amb afany, sempre estava llegint o discutint, amb l’afany d’entendre-ho tot [...] Sosso fou el meu únic fill. Naturalment, el volia moltíssim [...] Son pare, Vissarion, volia fer d’ell un bon sabater. Però son pare morí quan Sosso tenia onze anys [...] Jo no volia que fos sabater. Només desitjava una cosa: que es fera popa.” En veritat, Suvarin recollí una informació molt distinta entre els georgians de París: “Sabien de Sosso que era molt dur, insensible, que tractava sa mare sense respecte, i en suport dels seus records citaven “penosos casos”.” El biògraf mateix adverteix, no obstant això, que els seus informes procedien dels enemics polítics de Stalin. En aquell grup, a més, circulaven també no poques llegendes, encara que en sentit invers. Iremaixvili, per la seua banda, insisteix molt sobre la fervorosa devoció de Sosso envers sa mare. En realitat, el xicot no podria haver tingut altres sentiments cap a la benefactora de la família i protectora seua contra les violències de son pare.
L’escriptor alemany Emil Ludwing, retratista de grans personatges de la nostra època, trobà en el Kremlin una ocasió més d’aplicar el seu mètode de fer preguntes capcioses en què s’associa una moderada perspicàcia a la sagacitat política. “Li agrada la Naturalesa, signor Mussolini?” “Què opina vostè de Schopenhauer, doctor Masaryk?” “Creu vostè en un futur millor, Mr. Roosevelt?” Durant una d’aquestes inquisicions verbals, Stalin, desassossegat en presència del famós estranger, dibuixa assíduament floretes i vaixellets amb un llapis de color. Almenys així ho refereix Ludwig. Sobre el braç lesionat de Wilhelm Hohenzollern, aquest escriptor ha construït una biografia psicoanalítica de l’exkàiser, que el vell Freud contemplà amb irònica perplexitat. Ludwig no es fixà en el braç impedit de Stalin, i no cal dir que també els dits soldats li passaren inadvertits. No obstant això, tractà de deduir la carrera revolucionària del senyor del Kremlin a base de les pallisses que durant la infància li administrà son pare. Després de familiaritzar-se amb les memòries d’Iremaixvili, no és difícil comprendre d’on extragué Ludwig la seua idea. “Què el féu a vostè rebel? Es degué al fet que els seus pares el tractaren malament?” Seria més bé imprudent assignar a aquestes paraules cap valor documental, i no sols perquè les afirmacions i negacions de Stalin, com tindrem freqüent ocasió de veure, tendeixen a variar amb la màxima facilitat. En circumstàncies anàlogues, qualsevol hauria pogut procedir de la mateixa manera. En tot cas, no és possible retreure a Stalin que haja refusat queixar-se en públic de son pare, mort ja feia molts anys. Allò que sorprèn és semblant falta de tacte en un escriptor tan respectuós.
Les afliccions familiars no són, però, l’únic factor que modelà la personalitat del xicot, ruda, voluntariosa i venjativa. Les influències, molt més àmplies, de la por social fomentaren tals qualitats. Un dels biògrafs de Stalin relata com, de tant en tant, el molt il·lustre príncep Amilakhviri cavalcava en coratjós corser fins al pobre casot del sabater perquè li reparés les botes, esgarrades en la caça, i com el fill del sabater, amb un gran floc de cabell sobre l’estret front, mirava fixament el príncep amb ulls d’avorriment, estrenyent els seus punys infantils. Intrínsecament, aquesta pintoresca escena pertany, a judici nostre, al domini de la fantasia. No obstant això, el contrast entre la pobresa que el rodejava i la relativa sumptuositat de l’últim dels senyors feudals de Geòrgia no podien menys de causar una punxant i pertinaç impressió en la consciència del xicot.
{Els contrastos no eren sensiblement menors en la ciutat. Les autoritats locals governaven des de dalt en nom del tsar i del virrei, príncep Galitsin, sàtrapa malfactor, objecte d’un odi general i meritat. Els propietaris feudals i els comerciants armenis estaven lligats a les autoritats. La mateixa massa plebea, malgrat la seua indigència, i a vegades a causa d’aquesta indigència, estava dividida en castes. Qualsevol que s’elevés tot i que no fos un poc per damunt dels altres, defensava gelosament el seu rang. La desconfiança del camperol de Didi-Lilo envers la ciutat havia d’esdevenir en Gori sòrdida hostilitat envers les famílies riques o ben situades a casa de les quals Keke anava a cosir i rentar roba. Les gradacions socials es feien sentir brutalment fins i tot en l’escola, on els infants dels rectors, dels petits gentilhomes i dels funcionaris feren sentir a manta vegades a Sosso que no era dels seus. Segons Gogokhia, el fill del sabater fou força aviat sensible a la humiliant desigualtat social. “No li agradava d’anar a ca la gent rica. Jo anava moltes vegades a sa casa durant el dia però ell pujava rarament a ma casa doncs que el meu oncle era ric...” Tals són els primers orígens d’una protesta social encara instintiva que, en la fermentació política del país, havia de fer més tard del seminarista un revolucionari.}
La capa inferior de la petita burgesia no coneixia més que dues carreres per als seus fills únics o intel·ligents: empleat públic o clergue. La mare de Hitler somiava amb la carrera eclesiàstica del seu fill. La mateixa grata esperança acariciava Ekaterina Djugaixvili deu anys abans, i fins i tot dins d’un mitjà més humil. El somni mateix (veure el seu fill envoltat en robes talars) mostra casualment com de poc impregnada d’“esperit proletari” estava la família del sabater Bezo. Es concebia un futur millor, no a conseqüència de la lluita de classes, sinó com a resultat de trencar amb la pròpia classe.
El clero ortodox, tanmateix la seua modesta categoria social i el seu baix nivell cultural, pertanyia a la jerarquia dels privilegiats per estar lliure del servei militar obligatori, de l’impost capital i... del fuet. Només l’abolició de la servitud donà accés als camperols a les files del clero, privilegi condicionat, no obstant això, per una limitació governativa: per a ésser promogut a una ocupació eclesiàstica, un fill de camperol necessitava l’especial dispensa del governador.
Els futurs popes s’educaven en vintenes de seminaris, l’antesala dels quals eren les escoles teològiques. Per la seua categoria en el sistema estatal d’educació, els seminaris s’aproximaven a les escoles secundàries o instituts, amb la diferència que en ells els estudiants laics, se suposaven ésser simplement febles pilars per a la Teologia! En la vella Rússia, els famosos bursi eren proverbials pel salvatgisme horrible dels seus costums, la seua pedagogia medieval i la llei del puny, per a no citar la brutícia, el fred i la fam. Tots els vicis censurats per les Sagrades Escriptures florien en aquells planters de pietat. L’escriptor Pomialovski es guanyà un lloc permanent en la literatura russa com autor veraç i despietat d’Esbossos de l’Escola Teològica (Otxerki Bursi, 1862). No pot hom deixar de citar ací les paraules que a propòsit del mateix Pomialovski escrivia el seu biògraf: “Aquell període de la seua vida escolar alimentà en ell la confiança, la dissimulació, l’animositat i l’odi als qui el rodejaven.” Veritat és que les reformes del regnat d’Alexandre II aportaren certes millores fins i tot a la zona més rància de l’ensenyament eclesiàstic. No obstant això, no més lluny que en l’última dècada del passat segle, les escoles teològiques, especialment en la remota Transcaucàsia, continuaven essent els punts més negres del mapa “cultural” de Rússia.
El govern tsarista trencà fa molt de temps, no sense vessament de sang, la independència de l’església georgiana, sotmetent-la al Sínode de Sant Petersburg. Però l’hostilitat envers els russificadors continuà latent entre els graus inferiors del clero georgià. El vassallatge de la seua església commogué la tradicional religiositat dels georgians i preparà el terreny per a la influència de la socialdemocràcia, no sols a les ciutats, sinó també al camp, a les aldees. L’atmosfera culterana de les escoles teològiques ressaltava més encara, perquè no sols tenien per missió russificar els seus pupils, sinó preparar-los per al paper de directors o policies espirituals. Un alè d’enverinada hostilitat impregnava les relacions entre professors i alumnes. L’ensenyament es feia en llengua russa: el georgià quedava relegat a una vegada per setmana, i no poques vegades es desdenyava com a llengua d’una raça inferior.
En 1890, segurament poc després de morir son pare, Sosso, que llavors tenia onze anys, entrà amb una cartera de percalina sota el braç a l’escola teològica. Segons els seus condeixebles, el xiquet posà gran interès a aprendre el seu catecisme i les seues oracions. Gogokhia fa observar que gràcies a “la seua extraordinària memòria”, Sosso recordava les lliçons literalment d’escoltar-les al mestre, sense necessitat de repassar-les. En realitat, la memòria de Stalin (almenys la seua memòria per a retenir teories) és francament mediocre. Però, de totes maneres, per a recordar en classe no calia prestar excessiva atenció. L’ordre sacerdotal era aleshores, sens dubte, l’ambició suprema del mateix Sosso. La resolució estimulava les seues aptituds i la seua memòria. Un altre condeixeble, Kapanadze, testifica que durant els tretze anys d’internat i en els trenta-cinc de la seua activitat pedagògica, mai tingué ocasió de trobar “un deixeble tan capaç i ben dotat” com Iossif Djugaixvili. I el mateix Iremaixvili, que escrigué el seu llibre no en Tbilisi, sinó a Berlín, afirma que Sosso era el millor alumne de l’escola teològica. En altres testimonis hi ha, no obstant això, importants zones fosques. “Durant els primers anys, en els graus preparatoris [diu Glurxidse], Iossif estudià superbament, i amb el temps, en revelar aptituds brillants cada vegada majors, arribà a ésser un dels millors alumnes.” En aquest article, que presenta tots els senyals d’un panegíric escrit per ordre superior, la circumspecta frase “un dels millors”, indica clarament que Iossif no era el millor, ni superior a la resta de la classe, ni extraordinari. D’idèntica naturalesa són els records d’un altre condeixeble, Elissabedaixvili. “Iossif [diu] era un dels més intel·ligents i un dels més llestos.” En una paraula, no era el més llest. Així ens veiem inclinats a sospitar que, o bé varià la seua posició escolar en els diversos graus o cursos, o bé alguns dels autors de memòries, pertanyents per la seua banda a la reraguarda de la instrucció, no eren experts en seleccionar els millors alumnes.
Sense pronunciar-se definitivament quant a la seua classificació exacta a la seua classe, Gogokhia manifesta que en desenrotllament i coneixements ratllava “molt per damunt dels seus condeixebles”. Sosso llegia tot allò que trobava a la biblioteca de l’escola, fins i tot els clàssics georgians i russos, que, naturalment, eren atentament cernuts per les autoritats. Després dels exàmens de grau, Iossif fou recompensat amb un diploma de mèrit, “cosa que en aquells dies era una proesa extraordinària, perquè el seu pare no era clergue i exercia l’ofici de sabater”. Un tret notable!
En conjunt, les memòries escrites en Tbilisi sobre “la joventut del Mestre” són més bé dessaborides. “Sosso ens portava al cor, i amb la seua veu vibrant i harmoniosa ens dirigia en cantar les benvolgudes cançons nacionals.” Jugant a la pilota, “Iossif sabia escollir els millors, i per això guanyava sempre el nostre grup”. “Iossif aprengué a dibuixar esplèndidament.” Però cap d’aquestes qualitats arribà a esdevenir vertader talent: Iossif no assolí ésser cantant, ni artista, ni brillar en l’esport. Menys convincents resulten encara mencions com les següents: “Iossif Djugaixvili era notable per la seua gran modèstia, i era un camarada afectuós i sensible.” “Mai feia sentir ningú la seua superioritat”, i d’altres per l’estil. Si tot això és cert, cal convenir que, amb els anys, Iossif es transformà en el contrari.
Els records d’Iremaixvili són incomparablement més vigorosos i versemblants. Pinta el seu homònim com un xicot primet, musculós, ple de pigues, summament resolt, reservat i voluntariós, capaç d’assolir sempre allò que es proposava, ja es tractés de dominar els seus companys de joc, ja de tirar pedres o escalar roques. Encara que Sosso era decididament un fervorós amant de la naturalesa, els éssers vius no despertaven les seues simpaties. La compassió envers la gent o els animals li era estranya. “Mai el viu plorar.” “Sosso només tenia un sarcàstic somriure per a les alegries i els pesars dels seus camarades.” Tot això es pot haver polit lleugerament en la memòria, com una pedra al torrent; però no és invenció.
Iremaixvili comet un error indubtable en atribuir a Iossif una conducta ja rebel a l’escola de Gori. Sosso patia gairebé diàriament, segons ell, càstig com a capitost de les protestes dels escolars, i particularment per cridar contra “l’odiós inspector Butyrski”. Però els autors de les memòries oficials, aquesta vegada sense propòsit premeditat, retraten Iossif com un alumne exemplar, fins i tot en conducta, durant tots aqueixos anys. “Habitualment era seriós, perseverant [escriu Gogokhia], i li disgustaven les jugades i les diableries. Acabada l’escola, anava corrent a sa casa, i sempre se’l veia capficat en la lectura d’un llibre.” Segons el mateix Gogokhia, l’escola pagava a Iossif un estipendi mensual, el que hauria estat completament impossible en el cas d’haver faltat alguna vegada el respecte als seus superiors i, sobretot, a l’“odiat inspector Butyrski”. Tots els altres autors de memòries situen el començament dels modals rebels de Iossif en l’època dels seus dies de Seminari en Tbilisi. Però, així i tot, cap d’ells consigna res al·lusiu a què participés en protestes sorolloses. L’explicació de les fallades de memòria d’Iremaixvili i els d’alguns altres, amb referència al lloc i al temps de determinades peripècies, rau sens dubte en el fet que tots els participants consideraven el Seminari de Tbilisi com a continuació directa de l’escola teològica. Més difícil de comprendre és el fet que cap d’ells, excepte Iremaixvili, esmente xiulades dirigides per Iossif. És una simple aberració de la memòria? O és que Iossif exercia en alguns “concerts” un paper encobert, del que només uns pocs en tenien notícia? Això no estaria, ni de bon tros, en desacord amb el caràcter del futur conspirador.
No es té seguretat en allò que fa al moment en què Iossif trencà amb la fe dels seus pares. Segons el mateix Iremaixvili, Sosso, en unió d’altres dos xics de l’escola, cantava gustós a l’església del poble durant les vacances estivals, encara que ja aleshores (açò és, en els últims cursos de l’escola) la religió era per a ell cosa pretèrita. Glurxidse recorda al seu torn que Iossif, quan tenia tretze anys, li digué un dia: “Saps, ens estan enganyant. No hi ha Déu...” En resposta al crit de sorpresa del seu interlocutor, Iossif li insinuà haver llegit un llibre en què es demostrava que “parlar de Déu és vana xerrameca”. Quin llibre era aquell? “Darwin. Has de llegir-lo.” La referència a Darwin afegeix un matís d’incredulitat a l’episodi. Un xiquet de tretze anys, en una ciutat remota, difícilment podia haver llegit Darwin i tret de la seua obra conclusions atees. Segons manifestacions del mateix Stalin, emprengué el camí de les idees revolucionàries als quinze anys; és a dir, quan ja estava en Tbilisi. Veritat és que pogué haver trencat amb la religió abans; però, així mateix, és possible que Glurxidse, traslladat també de l’escola teològica al seminari, confonga les dates, anticipant-se en uns anys. Repudiar Déu, en el nom del qual es perpetraven les crueltats de què eren objecte els alumnes, no fou segurament molt difícil. En qualsevol cas, l’energia interna necessària per a això es veié recompensada quan els instructors i les autoritats sentiren enfonsar-se davall els seus peus el fonament moral. D’allí en avant ja no pogueren exercir violència només pel fet d’ésser els més forts. L’expressiva fórmula de Sosso, “ens estan enganyant”, fa una llum clara sobre el seu món interior, independentment de la data en què la conversió es produís, i que fos en Gori o en Tbilisi, un o dos anys més tard.
Quant a l’època de l’ingrés de Iossif al seminari, diverses publicacions oficials donen a escollir entre tres dates: 1892, 1893 i 1894. Quant de temps romangué al seminari? Sis anys, contesta El Calendari Comunista. Cinc, diu l’esbós biogràfic escrit pel secretari de Stalin. Quatre anys, assegura el seu antic condeixeble Gogokhia. El llistó commemoratiu de l’edifici en què estigué instal·lat l’antic Seminari consigna, en quant és possible desxifrar-ho d’una fotografia, que el “Gran Stalin” estudià dins d’aquelles parets des de l’1 de setembre de 1894 fins al 21 de juliol de 1899; per consegüent, cinc anys. ¿És possible que la biografia oficial silencie l’última data per considerar que presenta el seminarista Djugaixvili massa grandàs? En tot cas, preferim fiar-nos del llistó commemoratiu, perquè les seues dates es basen molt probablement en els documents del mateix seminari.
Amb el certificat de bona conducta a l’escola de Gori a la seua cartera, Iossif es trobà als quinze anys per primera vegada, a la tardor de 1894, en la gran ciutat, que no podia menys de confondre la seua imaginació, Tbilisi, l’antiga capital dels reis de Geòrgia. No és exagerat dir que la ciutat, entre asiàtica i europea, deixà en el jove Iossif una empremta que perdurà la resta de la seua vida. En el curs de la seua història de quasi mil cinc-cents anys, Tbilisi caigué diverses vegades en mans dels seus enemics, fou demolida quinze vegades, i en diverses ocasions arrasada fins als seus mateixos fonaments. Els àrabs, els turcs i els perses, que hi penetraren a pura força, deixaren profunda impressió en l’arquitectura i els costums del poble, i les traces d’aquella influència han persistit fins avui. S’alçaren barris europeus després de conquerir Geòrgia els russos, convertint-se l’antiga capital en seu provincial i centre administratiu de la regió transcaucàsica. Tbilisi comptava amb més de 150.000 habitants l’any en què Iossif ingressà al Seminari. Els russos, la quarta part d’aqueixa xifra, eren dissidents religiosos desterrats, molt nombrosos a Transcaucàsia, o funcionaris militars i civils. El comerç i la indústria estaven concentrats en mans dels armenis, que des de molt de temps constituïen el sector més nombrós (38%) i el més pròsper de la població. Els georgians, relacionats amb les aldees, i que, com els russos, sumaven la quarta part del veïnat aproximadament, formaven la capa inferior d’artesans, petits comerciants i funcionaris civils i militars subalterns. “Junt amb carrers que ofereixen un caràcter europeu contemporani... [consigna una descripció de la ciutat publicada en 1901], s’alberga un laberint de carrerons angostos, tortuosos i bruts, purament asiàtics, com les placetes i basars, enquadrats per parades obertes de tipus occidental, comerços, cafès, barberies i replets d’una bulliciosa multitud de macips, aiguaders, ordinaris, genets, rècules de mules i ases de càrrega, caravanes de camells, etcètera.” La falta de clavegueram, la insuficiència d’aigua, els estius tòrrids, la càustica i porfidiosa pols dels carrers, l’enllumenat de petroli al centre de la ciutat i l’absència de fanals en tots els carrers perifèrics..., tals eren les característiques del centre administratiu i cultural de Transcaucàsia en canviar el segle.
“Fórem introduïts en una casa de quatre pisos [refereix Gogokhia, que arribà en unió de Iossif al seminari], i en les enormes habitacions del nostre dormitori, que albergaven de vint a trenta persones. L’edifici era el Seminari Teològic de Tbilisi.” Gràcies als seus afortunats estudis de l’escola teològica de Gori, Iossif Djugaixvili fou admès al seminari proveït de tot, fins i tot robes, calçat i llibres de text, la qual cosa, insistim, hauria estat totalment impossible si s’hagués revelat com a rebel. Qui sap si les autoritats arribaren a confiar que pogués convertir-se en ornament de l’església georgiana! Com a l’escola preparatòria, l’ensenyament s’hi feia en llengua russa. La majoria dels professors eren russos de naixement i russificadors per deure. S’admetia georgians com a instructors en el cas que demostraren un gelosia redoblada. El rector era rus, fra Hermògenes; l’inspector, georgià, fra Abaixdse, la persona més sinistra i detestable del seminari. Iremaixvili, que ha fornit la informació més completa de l’establiment, recorda:
“La vida a l’escola era trista i monòtona. Tancats dia i nit entre murs de quarter, ens sentíem presoners obligats a romandre-hi anys sencers sense haver-hi comès cap delicte. Tots estàvem descoratjats i de mal tremp. Ofegats per les habitacions i corredors que ens aïllaven del món exterior, l’alegria juvenil mai assolia afermar-se. Quan, de tard en tard, el temperament de la joventut es palesava, era immediatament sufocat pels monjos i monitors. La inspecció escolar tsarista prohibia llegir literatura i periòdics georgians. Temien que arribés a inspirar-nos idees de llibertat i independència envers la nostra terra, i que infectaren les nostres tendres ànimes amb les noves doctrines del socialisme. Fins i tot les poques obres literàries que les autoritats seglars permetien arribar a nosaltres ens eren prohibides per les eclesiàstiques sota pretext que érem futurs popes. Les obres de Tolstoi, Dostoievski, Turguènev i d’altres clàssics, romanien inaccessibles per a nosaltres.”
Els dies de seminari passaren com en una presó o en un quarter. La vida escolar començava a les set del matí. Resos, te, classes. Més resos. Classes, amb pauses, fins a les dues de la vesprada. Resos. Menjar, pobre i insuficient. Permís per a sortir de les parets del Seminari només es concedia en l’interval de les tres i les cinc. Després d’aqueixa hora es tancaven les portes. Passar llista. A les vuit, te. Preparació de lliçons. A les deu (després de resar de nou), cadascú anava al seu catre. “Era com si estiguérem atrapats en una presó de pedra”, confirma Gogokhia. Durant els oficis de diumenges i festius, els estudiants es passaven tres i quatre hores seguides dempeus, sempre plantats en la mateixa llosa del paviment de l’església, carregant el cos sobre un peu quan l’altre ja estava enrampat, sota la severa mirada dels monjos, que no els perdien de vista. “Fins i tot el més piadós s’hauria oblidat de resar a influxos de la interminable cerimònia. Darrere dels gestos devots ocultàvem els nostres pensaments als monjos de guàrdia.”
{La pietat s’acompanyava, com sempre, d’un esperit policíac. L’inspector Abaixdse observava amb ulls hostils i sospitosos els quefers dels alumnes. Aquests notaven sovint, en tornar al dormitori a la sortida del refectori, les empremtes fresques dels escorcolls fets durant la seua absència. Els monjos els escorcollaven ells mateixos, per altra banda, freqüentment. Els càstigs eren brutals reprimendes, l’obscur calabós (rarament buit), les notes de conducta que posaven en perill qualsevol esperança i, a la fi, l’exclusió. Els més febles passaven del seminari al cementiri. Ardu n’és el camí de la salvació!}
Els mètodes pedagògics del seminari tenien tot quant els jesuïtes han inventat per a doblegar les ànimes infantils, però d’una forma més primitiva, crua i, per consegüent, menys eficaç. Allò més notable era que la situació del país mal podia estimular l’esperit d’humilitat. En quasi tots els seixanta seminaris de Rússia hi havia estudiants que, generalment per influència dels universitaris, penjaven els seus hàbits fins i tot abans d’haver tingut temps de vestir-se’ls, i sentien profund menyspreu envers l’escolasticisme teològic, llegien novel·les didàctiques, periòdics radicals russos i popularitzacions de Darwin i Marx. Al Seminari de Tbilisi, el ferment revolucionari, alimentat per fonts nacionalistes i de política general, gaudia ja d’una certa tradició. En temps pretèrits s’havia traduït en acres conflictes amb els professors, expressions descarades d’indignació, i fins i tot en la mort violenta d’un rector. Deu anys abans de matricular-se Stalin al seminari, Silvestre Dxibladse havia matat el seu professor, per al·ludir amb menyspreu a l’idioma georgià. Posteriorment, Dxibladse fou un dels fundadors del moviment socialdemòcrata en el Caucas, i es comptà entre els mestres de Iossif Djugaixvili.
En 1885, Tbilisi veié sorgir els seus primers cercles socialistes, on els graduats del seminari ocuparen immediatament els primers llocs. Al costat de Silvestre Dxibladse hi trobem Noé Jordània, el futur dirigent dels menxevics de Geòrgia; a Nicolau Txeidse, futur diputat de la Duma i president del Soviet de Petrograd durant el mes de la Revolució de Febrer de 1917, i a diversos altres que estaven destinats a exercir un notable paper en el moviment polític del Caucas i del país sencer. El marxisme a Rússia encara passava aleshores per la seua fase d’intel·lectualitat. En el Caucas, el Seminari Teològic esdevingué el focus principal de la infecció marxista, simplement perquè en Tbilisi no hi havia Universitat. En districtes retirats i no industrials, com ara Geòrgia, el marxisme s’acceptà d’una forma particularment abstracta, per no dir escolàstica. Els seminaristes tenien almenys certa pràctica en l’ús de deduccions lògiques. Però en la base de la conversió al marxisme estava, naturalment, el profund descontentament social i nacional del poble, que impedia als joves bohemis cercar la sortida per la ruta revolucionària.
Iossif no tingué ocasió d’obrir nous camins en Tbilisi, tot i els intents dels Plutarc soviètics per a presentar l’assumpte sota aquest aspecte. El colp assestat per Dxibladse, reverberava encara dins dels murs del seminari. Els antics seminaristes estaven ja al capdavant de l’opinió pública, sense perdre contacte per això amb la seua madrastra, el Seminari. Bastava una ocasió, un encontre personal, una simple empenta, perquè els joves descontents, irritats, altius, que només necessitaven un pretext, una fórmula per a trobar-se a si mateixos, derivaren naturalment cap a la senda revolucionària. La primera etapa per aquesta ruta havia d’ésser una ruptura amb la religió. Si és possible que de Gori portés el xicot amb si residus de fe, ben segur és que es dissiparen al seminari. A partir d’aleshores, Iossif perdé decididament tota la seua afició a la teologia.
“La seua ambició [escriu Iremaixvili] assolia tals altures que se’ns avançava molt en les seues realitzacions.” Si açò és veritat, es refereix només a un lapse molt breu. Glurxidse adverteix que dels estudis del programa del Seminari, “Iossif preferia la història civil i la lògica”, ocupant-se en els altres temes només en la proporció suficient per a sortir airós dels exàmens. En haver-se refredat respecte a la Història Sagrada, s’interessà per la literatura profana, les ciències naturals i els problemes socials. L’ajudaven estudiants de les classes avançades. “En descobrir en Iossif Djugaixvili capacitat i esperit investigador, començaren a conversar amb ell i a fornir-li revistes i llibres”, relata Gogokhia. “El llibre era el company inseparable de Iossif, el qual no se’n separava ni durant els menjars”, assevera Glurxidse. En general, l’avidesa per la lectura era la seua característica principal durant aquells anys de germinació. Després de la retirada final a la nit, i d’haver apagat els monjos totes les llums, els joves conspiradors treien les espelmes dels seus amagatalls i a la seua llum vacil·lant s’embevien en els seus llibres. Iossif, que havia passat moltes nits sense dormir lliurat a la lectura, començà a tenir mal aspecte i a semblar somnolent. “Quan començava a tossir [refereix Iremaixvili], jo solia llevar-li els llibres i apagar-li l’espelma.” Glurxidse recorda que els estudiants devoraven d’amagatall obres de Tolstoi, Dostoievski, Shakespeare, Shelley, la Història de la Cultura, de Lippert, els escrits del publicista radical rus Pissarev... “A vegades llegíem a l’església durant la missa, ocultant-nos en els bancs.”
Per aquell temps, els articles sobre literatura nacional de Geòrgia causaren sobre Sosso la més profunda impressió. Iremaixvili descriu les primeres explosions del temperament revolucionari, en les que un idealisme encara fresc s’associava al sobtat despertar de l’ambició. “Sosso i jo [evoca Iremaixvili] parlàvem sovint del malaurat destí de Geòrgia. Ens sentíem captivats per les obres del poeta Shota Rustaveli...” Arribà a ésser model per a Sosso el personatge Koba, heroi de la novel·la Nunu, de l’autor georgià Kazbek. En la seua lluita contra les autoritats tsaristes, els muntanyesos oprimits són derrotats a causa d’una traïció, i perden les seues últimes restes de llibertat, mentre que el cabdill de la rebel·lió ho sacrifica tot, fins i tot la seua vida, a fi del seu país i de la seua dona, Nunu. Des d’aleshores, Koba “es transformà en divinitat per a Sosso [...] Desitjava convertir-se en un altre Koba, lluitador i heroi, tan famós com el mateix Koba...” Iossif s’anomenà amb el nom de l’adalil dels muntanyesos, i no volia que se l’anomenés per un altre. “La seua faç resplendia d’orgull i alegria quan li deien Koba. Sosso servà aquell sobrenom durant molts anys, i fou també el seu primer pseudònim quan començà a escriure i a fer propaganda per al partit [...] Encara avui, en Geòrgia tothom l’anomena Koba, o Koba-Stalin.” Respecte a l’entusiasme del jove Iossif pel problema nacional de Geòrgia, els biògrafs oficials res en diuen. En els seus escrits, Stalin apareix de seguida com un consumat marxista. No obstant això, no és difícil comprendre que en l’ingenu “marxisme” d’aquell període inicial, convivien en pau nebuloses idees de socialisme amb el romanticisme nacionalista de “Koba”.
En el curs d’aquell any, segons Gogokhia, Iossif es mogué i madurà tant, que en el seu segon any començà a capitanejar un grup de camarades al Seminari. Si Bèria, el més oficial dels historiadors, diu veritat, “en 1896-1897, Stalin dirigia dos cercles marxistes al Seminari Teològic de Tbilisi”. Stalin mateix mai fou dirigit per ningú. Molt més probable és la referència d’Iremaixvili. Deu seminaristes, entre ells Sosso Djugaixvili, organitzaren, segons ell, un cercle socialista clandestí. “L’estudiant més vell, Devdarïiani, a qui s’encomanà la direcció, es lliurà a la seua tasca amb tota serietat.” Redactà, o més bé rebé dels seus inspiradors de fora del seminari, un programa conforme al qual els membres del cercle es comprometien a transformar-se, al cap de sis anys, en consumats dirigents socialdemòcrates. El programa començava per cosmogonia i acabava amb una societat comunista. En les reunions secretes del cercle es llegien documents, acompanyats d’un acalorat canvi d’opinions. No tot es limitava, segons diu Gogokhia, a la propaganda oral. Iossif “fundà i edità” en llengua georgiana un periòdic manuscrit que apareixia dues vegades al mes i circulava de mà en mà. El vigilant inspector Abaixdse, trobà una vegada, en registrar Iossif, “una llibreta amb un article per a la nostra revista manuscrita”. Tals publicacions estaven estrictament prohibides, qualssevulla que fossen els temes tractats, no sols als instituts d’ensenyament teològic, sinó també en els seglars. Ja que el resultat del descobriment d’Abaixdse es reduí a una “admonició” i a una mala nota en conducta, hem de pensar que la revista aquella havia d’ésser prou innòcua. És digne de tenir-se en compte que Iremaixvili, tan meticulós, res en diu, sobre la revista.
Al seminari, Iossif hagué de ressentir-se de la seua pobresa més sensiblement que a l’escola preparatòria. “...No tenia diners [diu a aquest propòsit Gogokhia], mentre que nosaltres rebíem dels nostres pares paquets i alguns fons per a petites despeses. Durant les hores en què es podia sortir del recinte de l’escola, Iossif no es podia proporcionar cap de les coses accessibles als fills de famílies més acomodades que la seua. Més desenfrenats eren, doncs, els seus somnis i plans per al futur, i més notori l’efecte produït sobre els seus instints en el seu tracte amb els seus companys de seminari.”
“De xicot i en la seua joventut [testifica Iremaixvili] era bon amic d’aquells que se sotmetien a la seua dominant voluntat.” Però només d’aquests. Com més imperatiu era contenir-se en presència dels seus preceptors, més s’afermava el seu despotisme al cercle dels seus camarades. El cercle secret, tancat al món exterior, esdevingué l’escenari natural en què Iossif provà les seues forces i la resistència dels altres. “Li semblava quelcom inconcebible [escriu Iremaixvili] que qualsevol dels altres estudiants pogués ésser director i organitzador de grup [...], ja que ell llegia la majoria dels documents.” Qualsevol que s’atrevís a refutar-lo o a intentar explicar-li quelcom, despertava a l’instant la seua “enemistat inclement”. Iossif sabia com perseguir i com prendre venjança. Sabia assestar el colp en els punts febles. Sota tals circumstàncies, la solidaritat inicial del cercle no podia durar molt. En la seua lluita per dominar, Koba, “amb el seu cinisme altiu i verinós, injectava querelles personals en la societat dels seus amics”. Aquestes queixes relatives al seu “cinisme verinós”, la seua insolència i el seu caràcter venjatiu, es repeteixen moltes, moltíssimes vegades durant la vida de Koba.
En la biografia, més bé fantàstica, escrita per Essad-Bei, es diu que, segons sembla, abans dels seus dies de seminari, Iossif portà una vida errant en Tbilisi en companyia de kintos (herois del carrer, xarlatans, coblejadors i atracadors), i que d’aqueixa època li quedaren les seues maneres rudes i la seua habilitat per a soltar renecs. Tot açò és enterament fals. Des de l’escola teològica, Iossif fou directament al Seminari, de manera que no hi hagué interval possible per a la vagabunderia. Però allò curiós és que l’epítet kinto no ocupa l’últim lloc en el diccionari caucàsic. Significa tant com arbitrista hàbil, cínic, persona capaç de les més baixes connivències. A la tardor de 1923 escoltí per primera vegada tal apel·latiu amb referència a Stalin de llavis de l’antic bolxevic georgià Felip Makharadze. ¿No és possible que aquest malnom se li apliqués en la seua època juvenil, donant origen així a la llegenda relativa al capítol rodaire de la seua vida?
El mateix biògraf parla de la “mà dura” amb què segons sembla Iossif Djugaixvili s’assegurà el triomf en les ocasions en què els mitjans pacífics no resultaven adequats. Això és difícil de creure. L’arriscada “acció directa” no fou mai condició del caràcter de Stalin, molt probablement tampoc en aquells remots anys. Preferia i sabia fer que altres lluitaren seriosament, mentre ell s’ocultava en l’ombra o darrere la cortina. “Allò que li valgué prosèlits [exposa Iremaixvili] era la por a la seua còlera brutal i a les seues malignes burles. Els seus partidaris sucumbien al seu cabdillatge perquè se sentien segurs davall el seu domini... Només aqueixos tipus humans realment pobres d’esperit i inclinats a les conteses podien ésser amics seus...” Les conseqüències inevitables sobrevingueren de seguida. Alguns membres del cercle es retiraren, i d’altres foren perdent gradualment interès en les discussions. “En el curs d’uns anys es formaren dos grups, a favor i en contra de Koba; la lluita per una causa es transformà en una repugnant querella personal...” aquesta fou la primera gran “querella” en la senda de la vida de Iossif, però no l’última. Li esperaven encara moltes altres.
No és possible deixar de dir ací, fins i tot anticipant-nos considerablement, que Stalin, essent ja secretari general del partit comunista, després de pintar en una de les sessions del comitè central amb negres colors les intrigues i querelles personals que s’estaven desenrotllant en els diversos comitès locals del partit, hi afegí de manera inopinada: “Però aquestes querelles tenen també el seu costat positiu, perquè porten a la direcció monolítica.” Els seus oients es miraren els uns als altres, sorpresos; l’orador continuà el seu informe sense immutar-se. L’essència de tal “monolitisme”, fins i tot en els seus anys juvenils, no sempre estigué identificada amb la idea. Diu Iremaixvili: “No li preocupava trobar i determinar la veritat; solia atacar o defensar el que anteriorment havia sostingut o condemnat. La victòria i el triomf eren per a ell molt més preciosos.”
No és possible posar en clar l’índole de les opinions de Iossif en aquells dies, perquè no deixà empremtes escrites. Segons manifesta Iremaixvili, el seu homònim era partidari de les accions més violentes i de “la dictadura de la minoria”. La participació d’una imaginació intencionada en l’esforç de la memòria és ací innegable: a les acaballes del passat segle, no existia ni tan sols la qüestió de “dictadura”. “Els extremismes de Koba no prengueren forma [continua Iremaixvili] en virtut d’un estudi objectiu, sinó com a producte natural de la seua ànsia personal de poder i la seua ambició despietada, que el dominava físicament i espiritual.” Darrere de l’indubtable prejudici en les afirmacions de l’antic menxevic hom ha de saber trobar el moll de la veritat. En la vida espiritual de Stalin, l’objectiu personal, pràctic, sempre estigué per damunt de la veritat teòrica, i la seua voluntat ha intervingut sempre amb predomini sobre l’intel·lecte.
{Iremaixvili fa una consideració psicològica que, tot i contenint un element d’apreciació retrospectiu, no és per això menys justa: Iossif “únicament veia en tot i en tots el costat roí; no creia en general en els impulsos generosos o en les qualitats humanes”. Aquest tret essencial, que es manifesta des de l’adolescència, en un moment de la vida en què el vel de l’idealisme cobreix normalment l’univers, serà el leitmotiv de la biografia de Stalin. Precisament per això és que Stalin, malgrat d’altres aspectes remarcables del seu caràcter, roman en segon pla en els períodes de puixança històrica, quan es desperten en les masses les millors qualitats, l’esperit de sacrifici i l’heroisme; el seu cinisme, la seua manca de confiança en els homes, la seua habilitat per a explotar els seus pitjors instints trobaran, per contra, la forma d’aplicar-se àmpliament en les èpoques de reacció, èpoques en que cristal·litza l’egoisme i la perfídia.}
Iossif Djugaixvili no sols no es féu popa, com sa mare havia somiat, sinó que ni tan sols obtingué el certificat que li hauria pogut obrir les portes de certes universitats provincials. Com succeí açò, i per què, és objecte de diverses versions no fàcils de conciliar. En unes memòries escrites en 1929, que ostensiblement tracten d’esborrar la desfavorable impressió de les que escrigué en 1923, Abel Ienukidze manifesta que al seminari, Iossif començà a llegir llibres secrets de tendències pernicioses. No escapà tal crim a l’atenció de l’inspector i, en conseqüència, el perillós alumne “sortí disparat del seminari”. L’historiador oficial caucàsic, Bèria, ens diu que Stalin “fou expulsat per no inspirar confiança”. Naturalment, res hi ha d’estrany; tals expulsions eren cosa freqüent. El que sembla estrany és que fins ara no s’hagen publicat documents del seminari relatius al cas. Que no han estat destruïts pel foc ni captivats pel remolí dels anys revolucionaris resulta evident almenys pel llistó commemoratiu abans mencionat i més encara pel silenci absolut que s’ha servat sobre la seua sort. ¿És que no es deixen publicar per contenir dades poc propícies o perquè refuten certes llegendes d’origen més recent?
El més freqüent és trobar l’afirmació que Djugaixvili fou expulsat per dirigir un cercle socialdemòcrata. El seu antic condeixeble del seminari, Elissabedaixvili, que no és testimoni molt de fiar, ens informa que als cercles socialdemòcrates “organitzats segons instruccions i sota la direcció de Stalin” hi havia “de cent a cent vint seminaristes”. Si açò es refereix als anys 1905-1906, en què totes les aigües s’havien desbordat i totes les autoritats es trobaven sota extrem desconcert, pogués prestar-se-li crèdit. Però tractant-se de l’any 1899, semblant xifra es pot titllar de fantàstica. Si l’organització hagués comptat amb tants membres, el desenllaç no s’hauria limitat a la mera expulsió; la intervenció dels guàrdies hauria estat totalment inevitable. Lluny d’això, Iossif no fou arrestat immediatament, sinó que estigué en llibertat gairebé tres anys després de sortir del seminari. Per tant, la versió que assegura que els cercles socialdemòcrates foren la causa de la seua expulsió, s’ha de rebutjar definitivament.
Gogokhia exposa aquest desenllaç amb molta més cautela, sense apartar-se molt, segons el seu costum, del fonament dels fets. “Iossif deixà de prestar atenció a les seues lliçons [escriu], estudiava només per a obtenir notes suficients i per a aprovar a final de curs. El feroç monjo Abaixdse s’estranyava que el talentós i ben preparat Djugaixvili, dotat d’una memòria privilegiada, només assolís notes mediocres [...] i aconseguí obtenir una decisió per la qual se l’expulsava del seminari.” Quant al que féu recelar al monjo, pot hom “recelar” també altres coses. De les paraules de Gogokhia es dedueix, per descomptat, que Iossif fou expulsat del seminari per haver descuidat els seus estudis, resultat d’haver-hi trencat amb la superciència teològica. La mateixa conclusió es pot traure del relat de Kapanadze sobre el que havia passat quan estudiava al Seminari de Tbilisi: “ja no era l’assidu estudiant que havia estat fins llavors”. S’ha d’advertir que Kapanadze, Glurxidse i Elissabedaixvili esquiven completament l’assumpte de l’expulsió de Iossif del seminari.
Però el més sorprenent és la circumstància que la mare de Stalin, en l’última etapa de la seua vida, quan els historiadors oficials i els periodistes començaren a interessar-se per ella, negà categòricament que hi hagués hagut semblant expulsió. Quan entrà al seminari el xicot de quinze anys, era notable, segons diu la mare, per la seua excel·lent salut; però l’afany amb què estudiava arribà a exhaurir-lo fins a l’extrem que els metges temeren que emmalaltís de tuberculosi. Ekaterina hi afegia que el seu fill no desitjava deixar el seminari, i que ella “se’l portà” contra la seua voluntat. Açò no és molt versemblant. Per mala salut pogué interrompre els seus estudis una temporada, sense abandonar definitivament l’escola ni renunciar a una carrera que omplia les esperances de sa mare. A més, en 1899, Iossif tenia ja vint anys, no es distingia per la seua docilitat, i és difícil que sa mare pogués intervenir en el seu destí d’una manera tan senzilla. Finalment, després de sortir del seminari, Iossif no tornà a Gori a arrecerar-se davall les ales protectores de sa mare, el que hauria estat natural d’haver estat realment malalt, sinó que es quedà en Tbilisi, sense treball ni recursos. La vella Keke no digué tota la veritat quan parlà amb els periodistes. Pot hom suposar que aleshores la mare considerava l’expulsió del seu fill com una gran desgràcia per a ella mateixa, i com el succés havia ocorregut en Tbilisi, ella havia assegurat als seus veïns de Gori que el seu fill no fou expulsat, sinó que sortí voluntàriament del seminari a causa del seu estat de salut. A més, l’anciana hagué de pensar que no era decorós per a “el director” de l’estat el fet que l’expulsaren d’una escola en la seua joventut. Quasi no cal cercar altres raons més recòndites per a la persistència amb què Keke repetia: “No l’expulsaren; me’l portí jo mateixa.”
Però potser tampoc fou Iossif expulsat en l’estricte sentit de la paraula. Tal versió, potser la més versemblant, procedeix de Iremaixvili. Segons ell, les autoritats del seminari, veient-se defraudades en les seues esperances, començaren a tractar Iossif amb creixent indiferència i a censurar-lo constantment. “Així succeí que Koba, convençut de l’esterilitat de tot estudi seriós, es convertí gradualment en el pitjor alumne del seminari. Solia replicar als reprotxes dels seus professors amb la seua rialleta enverinada i desdenyosa.” El certificat que les autoritats del seminari li lliuraren per a passar del sisè curs a l’últim era tan roí, que el mateix Koba decidí anar-se’n l’any anterior al de l’examen final. Acceptant aquesta explicació, es comprèn en l’acte per què Ienukidze escrigué “sortí disparat del seminari”, evitant les expressions, més precises, de “fou expulsat” o “deixà el seminari”; per què la majoria dels seus condeixebles res diuen amb relació a un episodi tan important de la vida escolar de Iossif; per què no s’han publicat documents; per què, finalment, sa mare cregué tenir dret a dir que el seu fill no havia estat expulsat, encara que ella donés a l’assumpte un cert matís distint, transferint la responsabilitat del seu fill a ella mateixa. Des del punt de vista de la caracterització personal de Stalin o de la seua biografia política, els detalls de la seua ruptura amb el seminari a penes tenen interès. Però no són mal exemple de les dificultats que la historiografia totalitària oposa a la investigació fins i tot de detalls tan secundaris.
Iossif entrà a l’escola teològica preparatòria a l’edat d’onze anys, en 1890, passà després al seminari, quatre anys després, i en sortí en 1899, de manera que estigué nou anys en escoles eclesiàstiques. Els georgians aviat es fan adults. Iossif ja era un home fet en deixar el seminari, “sense diploma [escriu Gogokhia], però amb opinions definides i fermes sobre la vida”. Aquest llarg període d’estudis teològics no pogué deixar d’exercir una influència profunda en el seu caràcter, en el seu mode de pensar i en el seu estil, que constitueix una part essencial de la seua personalitat.
{El georgià havia estat la llengua parlada en la seua família i el medi que l’envoltava. Sa mare, fins i tot a les acaballes dels seus dies, no sabia rus. És dubtós que fos altrament amb son pare. El jove xicot no aprengué el rus més que en l’escola, on la majoria dels alumnes eren, ells també, georgians. Iossif no assimilaria mai l’esperit de la llengua russa, la seua lliure naturalesa, el seu ritme intern. Però aquest no és més que un aspecte de la qüestió. Aquesta llengua estrangera, destinada a reemplaçar la seua, l’aprengué Iossif en l’enrarit aire d’una escola de teologia. Assimilà la parla russa amb les fórmules de l’escolàstica clerical. La mateixa paraula no fou per a ell l’expressió natural, inherent a l’home, del pensament i els sentiments personals sinó l’expressió artificial, exterior, d’una mística estranya al principi i, després, execrada. Però, per això mateix havia d’assimilar menys la paraula, fer-la més íntima, precisar-la i ennoblir-la, en la mesura en què li havia de servir més per a dissimular o disfressar els seus pensaments i sentiments que no per a expressar-los. Així, la llengua russa fou sempre per a ell una llengua semiestrangera, aproximativa i, allò que és més greu per a la consciència, convencional i forçada.}
No costa molt creure que des del moment en què Iossif trencà interiorment amb la religió, l’estudi de la teologia i la litúrgia se li feren insuportables. El que és difícil comprendre és com pogué portar una vida doble durant tant de temps. Si hem de donar crèdit al relat que a la primerenca edat de tretze anys Sosso havia enfrontat Darwin amb la Bíblia, hem de convenir que, a partir d’aleshores, durant set llargs anys, estudià pacientment teologia, encara que cada vegada amb menys fruïció. Stalin mateix situava la iniciació de la seua ideologia revolucionària en els quinze a setze anys, en plena adolescència. És molt possible que s’apartés de la religió dos o tres anys abans de girar-se vers el socialisme. Però fins i tot admetent que ambdós canvis ocorregueren simultàniament, veurem que el jove ateu continuà, durant cinc anys, explorant els arcans de l’ortodòxia.
Certament, en les institucions d’ensenyament tsarista molts joves lliurepensadors es veieren obligats a portar una doble vida. Però açò es refereix principalment a universitats, on el règim es distingia, malgrat tot, per una llibertat considerable, i la hipocresia oficial estava reduïda a un mínim ritual. A les escoles secundàries, aquesta divergència era més difícil de sostenir, però no solia durar més d’un any o dos, i després el jove veia davant seu les portes de la universitat, amb la seua relativa llibertat acadèmica. La situació del jove Djugaixvili era extraordinària. No estava en una institució docent seglar, on els alumnes estan subjectes a vigilància només una part del dia, i l’anomenada “religió” era tan sols una de les assignatures secundàries, sinó en una institució religiosa tancada, on tot en la seua vida es trobava sotmès a les exigències de l’església i on no feia un pas a esquenes dels monjos. Per a suportar aquest règim durant set, o tan sols cinc anys, es necessitava una cautela extraordinària i excepcionals aptituds de dissimulació. Durant els anys de la seua permanència al seminari, ningú advertí el menor signe de protesta expressa, cap atrevit acte d’insubordinació per la seua banda. Iossif es reia dels seus professors d’amagatall, però mai es mostrà imprudent davant la seua mateixa cara. No agredí cap pedagog patrioter, com havia fet Dxibladse; com a màxim allò que féu fou contestar de més “amb una rialleta desdenyosa”. La seua hostilitat era reservada, solapada, vigilant. El seminarista Pomialovski, durant la seua vida d’intern, fou infectat, segons escoltem, de “recel, reserva, enemistat i odi cap al medi circumdant”. Quasi la mateixa actitud, però encara més pronunciada, diu Iremaixvili, era característica de Koba. En 1899 deixà el seminari, portant amb ell “una hostilitat rancorosa i feroç contra l’administració docent, contra la burgesia, contra tot quant existia al país i encarnava el tsarisme. Odi contra tota autoritat”.