VIII. La política exterior i l'exèrcit
De la revolució mundial a 'l'estatus quo'
La societat de nacions i la internacional comunista
L'exèrcit roig i la seua doctrina
Liquidació de les milícies i restabliment dels graus
de la revolució mundial a ‘l’estatus quo’
La política exterior sempre ha estat continuació de la política interior puix que la dirigeix la mateixa classe dominant i persegueix els mateixos fins. La degeneració de la casta dirigent de l’URSS havia d’introduir una modificació corresponent en els fins i mètodes de la diplomàcia soviètica. La ‘teoria’ del socialisme en un sol país, enunciada per primera vegada a la tardor de 1924, es degué al desig d’alliberar la política estrangera dels Sovierts del programa de la revolució internacional. No obstant, la burocràcia no volia trencar les seues relacions amb la Internacional Comunista ja que aquesta s’haguera transformat inevitablement en una organització d’oposició internacional, el que haguera estat força desagradable per a l’URSS en funció de la relació de les forces. Ben al contrari, com més s’apartava la política de l’URSS de l’antic internacionalisme, els dirigents més s’aferraven amb major força al timó de la III Internacional. Amb la seua denominació, la IC serví a nous fins. Aquests fins nous exigien homes nous. D’ença de 1923 la història de la IC és la de la renovació del seu estat major moscovita i dels estats majors de les seccions nacionals mitjançant revolucions de palau, depuracions, exclusions, etc. En l’actualitat, la Internacional Comunista no és més que un aparell perfectament dòcil, disposat a seguir les ziga-zaga de la política estrangera soviètica.
La burocràcia no sols ha trencat amb el passat sinó que també ha perdut la facultat d’aprofitar-se de les seues lliçons capitals. Cal recordar que el poder dels soviets no s’hagués sostingut dotze mesos sense el recolze immediat del proletariat mundial, sobretot l’europeu, i sense el moviment revolucionari dels pobles de les colònies. El militarisme austro-alemany no pogué menar a fons la seua ofensiva contra la Rússia dels Soviets perquè sentia al coll l’alè abrasador de la revolució. Les revolucions d’Alemanya i d’Àustria-Hongria anul·laren, al cap de nou mesos, el tractat de Brest-Litovsk. Les revoltes de la flota del Mar Negre, en abril de 1919, feren que el govern de la Tercera República renunciés a estendre les operacions en el sud del país soviètic. Sota la pressió directa dels obrers britànics, el govern anglès evacuà el nord en setembre de 1919. Després de la retirada dels exèrcits rojos que anaven cap a Varsòvia, en 1920, un poderós corrent de protestes revolucionàries fou l’única cosa que impedí a l’Entente d’auxiliar a Polònia per a infligir als Soviets una derrota decisiva. Les mans de Lord Curzon, quan dirigí en 1923 el seu ultimàtum, quedaren lligades a causa de la resistència de les organitzacions obreres d’Anglaterra. Aquests episodis notables no estan aïllats, caracteritzen el primer període, el més difícil, de l’existència dels Soviets. Encara que la revolució no haja vençut en cap banda fora de Rússia, les esperances fonamentades a sobre d’ella no foren vanes.
El Govern dels Soviets firmà diversos tractats amb els Estats burgesos: el tractat de Brest-Litovsk en març de 1918; el tractat amb Estònia en febrer de 1920; el tractat de Riga amb Polònia, en octubre de 1920; i d’altres acords diplomàtics menys importants. Tanmateix ni al govern de Moscou ni a cap dels seus membres se’ls va acudir mai de presentar els seus socis burgesos com ‘amics de la pau’ ni, amb força menys raó, d’invitar als partits comunistes d’Alemanya, Estónia o Polònia, a que sostingueren amb els seus vots als governs burgesos signataris d’aquestos tractats. Precisament aquest problema té una importància decisiva per a l’educació revolucionària de les masses. Els Soviets no podien deixar de signar la pau de Brest-Litovsk, al igual que els vaguistes esgotats no poden refusar les condicions més dures del patró; però l’aprovació d’aqueix tractat per la socialdemocràcia alemanya, sota la forma hipòcrita d’abstenció en el vot, fou condemnada pels bolxevics com un recolze als bergants i a la seua violència. Malgrat que quatre anys més tard es signà el tractat de Rapallo sobre les bases d’una igualtat formal de les parts contractants, si el partit comunista alemany hagués pensat en expressar en eixa ocasió la seua confiança a la diplomàcia del seu país, hagués estat exclòs immediatament de la Internacional. La idea bàsica de la política estrangera dels Soviets era que els acords comercials, diplomàtics i militars de l’Estat soviètic amb els imperialistes, acords inevitables, en cap cas devien frenar o debilitar l’acció del proletariat als països capitalistes interessats doncs que la salut de l’Estat obrer no està assegurada, en última anàlisi, més que pel desenrotllament de la revolució mundial. Quan Chicherin proposà, durant la preparació de la conferència de Ginebra, introduir en la constitució soviètica modificacions ‘democràtiques’ per tal de satisfer a ‘l’opinió pública’ americana, Lenin insistí, en una carta oficial del 23 de gener de 1922, sobre la necessitat d’enviar-lo, sens tardança, a que reposés en un sanatori. Si en aqueix temps algú s’hagués permès proposar que es pagaren les bones disposicions de l’imperialisme amb una adhesió (ho diguem a títol d’exemple) al pacte vuit i fals de Kellogg, o amb una atenuació en l’acció de la IC, Lenin no hagués deixat de proposar l’enviament d’eixe innovador a una casa de repòs (i certament no haguera trobat la menor objecció al Buró Polític).
Els dirigents d’eixa època es mostraven particularment intractables en allò que es refereix a les il·lusions pacifistes de tota mena, a la Societat de les Nacions, a la seguretat col·lectiva, a l’arbitratge, al desarmament, etc., doncs que no veien en ells més que els mitjans per a adormir la vigilància de les masses obreres i sorprendre-les millor al moment en que esclatés la nova guerra. El programa del partit, elaborat per Lenin i adoptat pel Congrés de 1919, conté sobre aquest assumpte el passatge següent, desproveït de qualsevol equívoc: “La pressió creixent del proletariat i, sobretot, les seus victòries en determinats països, augmenten la resistència dels explotadors i els menen a noves formes d’associacions capitalistes internacionals (la SDN, etc.) que, en organitzar a escala mundial l’explotació sistemàtica dels pobles del globus, tracten en primer lloc de reprimir el moviment revolucionari dels proletariats de tots els països. Açò implica inevitablement guerres civils al si de diversos Estats, coincidint amb les guerres revolucionàries dels països proletaris que es defenen i dels pobles oprimits revoltats contra les potències imperialistes. En aquestes condicions, les consignes del pacifisme, com ara el desarmament internacional en el règim capitalista, els tribunals d’arbitratge, etc., no revelen sols utopisme reaccionari sinó, ultra això, constitueixen per als treballadors, un engany manifest tendint a desarmar-los i allunyar-los de la tasca de desarmar als explotadors”. Aquestes línies del programa bolxevic, formulen anticipadament un judici implacable sobre l’actual política estrangera de l’URSS, la política de la IC i la de tots els seus ‘amics’ pacifistes d’arreu del món...
Es cert que, després del període d’intervenció i del bloqueig, la pressió militar i econòmica del món capitalista sobre la Unió Soviètica fou molt més forta del que s’havia temut. Europa vivia encara sota el signe de la pròxima guerra. Sobrevingué una crisi econòmica mundial d’una gravetat extrema que enfonsà en la postergació a les classes dirigents del món sencer. Aquesta situació facilità que l’URSS sofrís impunement les proves del primer pla quinquennal que llençà de nou el país a la fam, la guerra civil i les epidèmies. Els primers anys del segon pla quinquennal que produeixen una milloria evident en la situació interior, coincideixen amb el començament d’una atenuació de la crisi als països capitalistes, amb un flux d’esperances, desigs, impaciència i, al capdavall, amb el rearmament. El perill d’una agressió combinada contra de l’URSS, en la nostra opinió, sols revesteix formes sensibles perquè el país dels Soviets encara està aïllat; perquè, en gran part del territori de ‘la sisena part del món’, regna la barbàrie primitiva: perquè el rendiment del treball, malgrat la nacionalització dels mitjans de producció, és molt més baix que en els països capitalistes; al capdavall, perquè, i aquest és actualment el fet capital, els principals contingents del proletariat mundial estan derrotats i manquen de seguretat i de direcció. La Revolució d’Octubre, a la que els seus caps consideraven com el començament de la revolució mundial però que, per la força de les coses, es transformà temporalment en un factor en ella mateixa, revela en aquesta nova fase de la història quan profundament depèn del desenvolupament internacional. Es evident, altra vegada, que el problema històric de ‘¿qui triomfarà?’ no pot resoldre’s dins de límits nacionals; que els èxits o els fracassos de l’interior no fan més que preparar les condicions més o menys favorables per a una solució internacional del problema.
La burocràcia soviètica (fem-li justícia) ha adquirit una vasta experiència en menar a les masses humanes; ja es tracte d’adormir-les, dividir-les, debilitar-les o, simplement, enganyar-les amb l’objecte d’exercir sobre d’elles un poder absolut. Justament per això, però, la burocràcia ha perdut tota possibilitat d’educar-les revolucionàriament. Pel mateix que ha esgotat l’espontànietat i iniciativa de les masses populars en el seu propi país, no pot despertar al món del pensament crític i l’audàcia revolucionària. Per altra banda, com a formació dirigent i privilegiada, aprecia infinitament més l’ajuda i l’amistat dels radicals burgesos, dels parlamentaris reformistes, dels buròcrates sindicals d’Occident, que no la dels obrers separats d’ella per un abisme. No és aquest el lloc per a traçar la història de la decadència i la degeneració de la III Internacional, tema al que l’autor ha consagrat diversos estudis especials traduïts a quasi totes les llengües dels països civilitzats. El fet és que, en la seua qualitat de dirigent de la Internacional Comunista, la burocràcia soviètica, ignorant i irresponsable, conservadora i imbuïda d’un esperit nacional limitadíssim, no ha subministrat al moviment obrer del món més que calamitats. Com per una espècie de rescat històric, en l’actualitat la situació internacional de l’URSS està molt menys determinada per l’èxit de l’edificació del socialisme en un país aïllat que per les derrotes del proletariat mundial. Es prou de recordar que el desastre de la revolució xinesa en 1925-1927, que deslligà les mans de l’imperialisme japonès en Extrem Orient, i el desastre del proletariat alemany, que conduí al triomf de Hitler i al frenesí dels armaments del Tercer Reich, són, en la mateixa mesura, fruits de la política de la Internacional Comunista.
En trair la revolució mundial, però sentint-se alhora traïda per ella, la burocràcia termidoriana es fixa com objectiu principal el de ‘neutralitzar’ la burgesia. Per tal d’assolir eixe fi ha d’adoptar una aparença moderada i sòlida, de vertadera guardiana de l’ordre. Per tal de semblar-ho a la llarga, però, cal arribar a ser-ho. L’evolució orgànica dels mitjans dirigents ho ha aconseguit. Retrocedint així, poc a poc, davant de les conseqüències de les seues pròpies faltes, la burocràcia ha arribat a concebre, per tal d’afermar la seguretat de l’URSS, la integració d’aquesta al sistema de status quo de l’Europa Occidental. Què millor que un pacte perpetu de no agressió entre el socialisme i el capitalisme? La fórmula actual de la política estrangera oficial, àmpliament publicada per la diplomàcia soviètica, a la que li és permès de parlar el llenguatge convencional de l’ofici, i també per la IC que, segons el nostre parer, hauria d’expressar-se en el llenguatge de la revolució, diu: “no volem ni una polzada de territori estranger, però no cedirem una sola del nostre”. ¡Com si es tractés de simples conflictes territorials i no de la lluita mundial de dos sistemes inconciliables!
Quan l’URSS cregué prudent cedir al Japó el ferrocarril de la Xina Oriental, aquest acte de debilitat, preparat per la derrota de la revolució xinesa, fou alabat com una manifestació de força i de seguretat al servei de la pau. En realitat, en lliurar a l’enemic una important via estratègica, el govern soviètic facilitava al Japó les seues conquestes posteriors en el nord de Xina i els seus atemptats contra Mongòlia. El sacrifici obligat no significava cap neutralització del perill sinó, en el millor dels casos, una breu treva i, en canvi, excitava al màxim els apetits de la camarilla militar de Tokio.
El problema de Mongòlia és el de les possibilitats estratègiques avançades del Japó, en la guerra contra l’URSS. El govern soviètic es va veure obligat de declarar que respondria amb la guerra a la invasió de Mongòlia. Ací no es tracta de la defensa del ‘nostre territori’: Mongòlia és un Estat independent. La defensa passiva de les fronteres soviètiques semblava suficient quan ningú les amenaçava seriosament. La vertadera defensa de l’URSS consisteix en debilitar les posicions de l’imperialisme i en consolidar les del proletariat i les dels pobles colonials del món sencer. Una relació desavantatjosa de les forces pot obligar-nos a cedir nombroses polzades de territori, com succeí amb la pau de Bret-Litovsk, amb la de Riga i, al capdavall, amb la concessió del ferrocarril de la Xina Oriental. La lluita per modificar favorablement les forces mundials imposa a l’Estat obrer el deure constant d’ajudar els moviments emancipadors dels altres països, tasca essencial que és justament inconciliable amb la política conservadora del status quo.
la societat de nacions i la internacional comunista
L’apropament de França, degut a la victòria del nacionalsocialisme i que ben prompte és convertí en un acord militar, li assegura a aquesta principal guardiana del status quo molts més avantatges que no pas a l’URSS. Segons el pacte, l’ajuda militar de l’URSS a França és incondicional; l’ajuda de França a l’URSS, ben al contrari, està condicionada al consentiment previ d’Anglaterra i Itàlia el que obre tot un camp il·limitat a les maquinacions contra l’URSS. L’entrada de les tropes hitleriànes en la zona renana ha desmotrat que si Moscou donés proves de major fermesa podria obtindre garanties molt més sèries de França, si és que els tractats poden constituir garanties en una època de bruscs viratges, crisis diplomàtiques permanents, apropaments i ruptures. Però no és la primera volta que la diplomàcia soviètica es mostra molt més ferma en la lluita contra els obrers del seu propi país que no pas en les negociacions amb els diplomàtics burgesos.
L’argument segons el qual el socors de l’URSS a França seria poc efectiu a manca d’una frontera comú entre l’URSS i el Reich, no pot prendre’s en compte seriosament. Cas d’agressió alemanya contra l’URSS, l’agressor trobarà evidentment la frontera indispensable. Cas d’agressió alemanya contra Àustria, Txecoslovàquia, França, Polònia no podrà romandre neutral ni un sol dia, si compleix les seues obligacions amb França obriria immediatament les seues fronteres a l’Exèrcit Roig; si, pel contrari, esgarra el tractat d’aliança i es transforma en auxiliar d’Alemanya, l’URSS descobrirà fàcilment la ‘frontera comú’. Per altra banda, en la guerra futura, les “fronteres marítimes i aèries exerceixen un paper no menys important que les terrestres.”
L’ingrés de l’URSS en la Lliga de Nacions, presentat al país, mitjançant una propaganda digna de Goebbels, com el triomf del socialisme i el resultat de la ‘pressió’ del proletariat mundial, sols ha sigut acceptable per a la burgesia a conseqüència del debilitament del perill revolucionari; no ha estat una victòria de l’URSS sinó una capitulació de la burocràcia termidoriana front la Institució de Ginebra, profundament compromesa i que, segons el programa bolxevic que ja coneguem, “consagra els seus esforços immediats a reprimir els moviments revolucionaris”. ¿Què és, doncs, el que ha canviat tan radicalment des del dia en que fou adoptada la carta del bolxevisme? ¿La naturalesa de la societat de les Nacions? ¿La funció del pacifisme en la societat capitalista? ¿La política dels Soviets? Plantejar el problema és resoldre’l.
L’experiència ha demostrat ràpidament que la participació en la societat de les nacions no afegeix res als avantatges pràctics que es podien assegurar mitjançant acords per separat amb els estats burgesos, però sí que imposava, ben al contrari, restriccions i obligacions meticulosament complides per l’URSS en interès del seu recent prestigi conservador. La necessitat d’adaptar la seua política a la de França i els seus aliats, ha imposat a l’URSS una actitud de les més equívoques en el conflicte italo-abissí. Mentre que Litvinov (que no era en Ginebra més que l’ombra de M. Laval) expressava als diplomàtics francesos la seua gratitud pels seus esforços ‘en favor de la pau’, tan feliçment coronats per la conquesta d’Abissínia, el petroli del Caucas continuà alimentant la flota italiana. Es pot comprendre que el govern de Moscou haja evitat rompre obertament un contracte comercial; però els sindicats soviètics no estaven de cap de la maneres obligats a complir amb les obligacions del comissari del comerç exterior. De fet, la suspensió de l’exportació de petroli soviètic a Itàlia per decisió dels sindicats soviètics, hagués estat indiscutiblement el punt de partença d’un moviment internacional de boicot, molt més eficaç que les pèrfides ‘sancions’ determinades per endavant pels diplomàtics i els juristes d’acord amb Mussolini. I si els sindicats soviètics, que en 1926 col·lectaven obertament milions per a sostindre la vaga dels miners britànics, no feren absolutament res és perquè la burocràcia dirigent els prohibí tota iniciativa d’aquest gènere, principalment per tal de complaure França. En la guerra futura, però, cap aliança militar compensarà a l’URSS de la confiança perduda pels pobles de les colònies i per les masses treballadores en general.
¿Es possible que el Kremlin no ho entenga? “La finalitat essencial del feixisme alemany [ens respon l’òrgan oficiós de Moscou], era aïllar a l’URSS. Doncs bé, en l’actualitat, l’URSS té al món més amics que mai”. (Izvestia, 17-IX-35). El proletariat italià està sota la bota del feixisme; la revolució xinesa està vençuda; el proletariat xinès està vençut; el proletariat alemany està tan profundament derrotat que els plebiscits hitlerians no troben cap resistència de la seua banda; el proletariat austríac està lligat de mans i peus; els partits revolucionaris dels Balcans estan fora de la llei; a França i a Espanya, els obrers segueixen a la burgesia radical. Però el Govern dels Soviets, des que entrà en la Lliga de les nacions, ‘té al món més amics que mai’. Aquesta xerrameca, fantàstica a primer colp d’ull, adquireix un sentit completament real si no la referim a l’Estat obrer sinó als seus dirigents; puix que justament les cruels derrotes del proletariat internacional són les que han permès a la burocràcia soviètica usurpar el poder en el seu propi país i obtindre, si fa o no fa, l’acceptació de ‘l’opinió pública’ dels països capitalistes. A mesura que la IC és menys perillosa per a les posicions del capital, el Govern del Kremlin sembla més solvent als ulls de la burgesia francesa, txecoslovaca i d’altres. La força de la burocràcia en l’interior i en l’exterior està en proporció inversa a la de l’URSS, Estat socialista i base de la revolució proletària. Però açò no és més que l’anvers de la medalla, n’hi ha, a més a més, un revers.
Lloyd Geroge, les variacions i canvis sensacionals del qual no estan desproveïts de fulgors i perspicàcia, posava en guarda, en novembre de 1934, a la Camera dels Comuns contra una condemna de l’Alemanya feixista, destinada a ser la fortalesa més segura d’Europa front el comunisme. “La saludarem un dia com a amiga”. Paraules significatives! Els elogis semiprotectors, semiirònics, concedits per la burgesia mundial al Kremlin, no són la més minsa garantia per a la pau i ni tan sols impliquen una disminució del perill de guerra. L’evolució de la burocràcia soviètica interessa, en última instància, a la burgesia mundial des del punt de vista de les formes de la propietat. Napoleó I, malgrat haver trencat radicalment amb les tradicions del jacobinisme, restaurat la religió catòlica i d’haver-se fet coronar, continuava essent objecte de l’odi de tota l’Europa dirigent semifeudal, perquè continuava defenent la propietat sorgida de la revolució. Mentre el monopoli del comerç exterior no siga abolit, mentre que els drets del capital no siguen restablerts, l’URSS, malgrat tots el ‘mèrits’ dels seus governants, seguirà essent per a la burgesia del món sencer un enemic irreconciliable i el nacionalsocialisme alemany un amic, si no d’avui almenys de demà. Des que s’iniciaren les negociacions entre Barthou, Laval i Moscou, la gran burgesia francesa refusà obstinadament jugar la carta soviètica, malgrat la gravetat del perill hitlerià i la brusca conversió al patriotisme del Partit Comunista francès. Desprès de la signatura del pacte franco-soviètic, Laval fou acusat des de l’esquerra de què en realitat, en agitar en Berlín l’espectre de Moscou, havia aproximat a Berlín i Roma. Aquestes apreciacions que probablement s’anticipen un poc als esdeveniments, en realitat no estan en contradicció amb el seu curs normal.
Independentment de les opinions que es puguen tindre sobre els avantatges i els inconvenients del pacte franco-soviètic, cap polític revolucionari seriós negarà a l’Estat soviètic el dret de cercar un recolze complementari en acords momentanis amb tal i tal imperialisme. Solament importa explicar a les masses, amb claredat i franquesa, el lloc que un acord tàctic parcial d’aquest gènere té en el sistema de conjunt de les forces històriques. Per a aprofitar l’antagonisme entre França i Alemanya, no és necessari idealitzar a l’aliada burgesa o a la combinació imperialista, momentàniament emmascarada per l’URSS. La diplomàcia soviètica, però, seguida per la IC, transforma sistemàticament als aliats episòdics de Moscou en ‘amics de la pau’, enganya els obrers parlant de ‘seguretat col·lectiva’ i de ‘desarmament’ i es transforma per això mateix en una filial política dels imperialismes al si de les masses obreres.
La memorable entrevista que concedí Stalin al president de la Sripps-Howard Newspapers, Mr. Roy Howard, el primer de març de 1935, constitueix un document inapreciable que mostra la ceguesa burocràtica en els grans problemes de la política mundial i la hipocresia de les relacions entre els caps de l’URSS i el moviment obrer mundial. A la pregunta: “¿La guerra és inevitable?”, Stalin respon: “Considere que les posicions dels amics de la pau es consoliden; poden treballar obertament, estan sostinguts per l’opinió pública i disposen de mitjans com ara la SDN” No hi ha el menor sentit de la realitat en aquestes paraules. Ni els Estats burgesos es divideixen en ‘amics i enemics’ de la pau ni, tampoc, n’hi ha ‘pau’ en si. Cada país imperialista està interessat en mantindre la seua pau, i com més pesada siga aquesta pau per als seus adversaris més ho està. La fórmula comú a Stalin, Baldwin, Lleó Blum i d’altres: “La pau estaria vertaderament assegurada si tots els Estat s’agruparen en la SDN per a defensar-la”, significa únicament que la pau estaria assegurada si no hagués raons per a atacar-la. La idea és sens dubte justa, però poc substancial. Les grans potències que estan allunyades de la SDN evidentment aprecien més la seua llibertat de moviments que l’abstracció ‘pau’. Perquè necessiten la seua llibertat de moviments? Es el que mostraran quan siga arribada l’hora. Els Estats que es retiren de la SDN, com el Japó i Alemanya, o ‘s’allunyen’ momentàniament com Itàlia, tenen raons suficients per a fer-ho. La seua ruptura amb la SDN no fa més que modificar la forma diplomàtica dels antagonismes sens tocar el fons i sens alterar la naturalesa mateixa de la SDN. Els justos que juren fidelitat indestructible a la SDN tracten d’aprofitar a aquesta per al manteniment de la seua pau. Però no estan d’acord entre d’ells. Anglaterra està perfectament disposada a perllongar la pau sacrificant els interessos de França en Europa o en Àfrica, França està disposada a sacrificar la seguretat de les comunicacions marítimes de l’Imperi Britànic per a obtindre’n el recolze d’Itàlia. Per a defensar els seus interessos propis, cada potència està disposada a recórrer a la guerra, a una guerra que naturalment seria la més justa de les guerres. Els petits Estats que, a manca de res millor, busquen un abric en la SDN no es col·locaran, al capdavall, al costat de la pau sinó al costat del més fort en la guerra.
La SDN defèn el status quo, que no és l’organització de la ‘pau’ sinó de la violència imperialista de la minoria sobre la immensa majoria de la humanitat. Aquest ‘ordre’ sols pot ser mantingut amb guerres incessants, petites i grans; en les colònies, hui; demà entre les metròpolis. La fidelitat imperialista al status quo sols té un caràcter convencional, temporal i limitat. Itàlia es declarava ahir en favor del status quo a Europa però no en Àfrica; ningú sap quina serà la seua política de demà, però la modificació de les fronteres a l’Àfrica ja té una repercussió a Europa: Hitler sols es pogué permetre enviar les seus tropes a la Renània perquè Mussolini envaí Etiòpia. Fóra ridícul comptar a Itàlia entre els ‘amics’ de la pau; tanmateix, a França l’interessa més l’amistat italiana que no pas la soviètica. Anglaterra, per la seua banda, cerca l’amistat alemanya. Els grups canvien però els apetits subsisteixen. La tasca dels partidaris del status quo consisteix, en realitat, en trobar en la SDN la combinació de forces més favorables i el ‘camuflatge’ més còmode per a la preparació de la propera guerra. ¿Qui la començarà i quan? Açò depèn de circumstàncies secundàries, però serà necessari que algú comence doncs que el status quo no és més que un vast polvorí.
Mentre subsistisquen els antagonismes socials, el programa del ‘desarmament’ sols serà una de les més nefastes ficcions. Inclús si arribés a realitzar-se, mitjançant convencions (hipòtesi fantàstica), no seria pas un obstacle per a la guerra. Els imperialistes no fan la guerra perquè tinguen armes, sinó que, ben al contrari, fabriquen armes perquè tenen necessitat de la guerra. La tècnica moderna fa possible un rearmament extraordinàriament ràpid. Totes les convencions de desarmament o de limitació dels armaments no impediran que les fàbriques d’armaments, els laboratoris i les indústries capitalistes en conjunt, serven la seua potencialitat. Alemanya desarmada, sota l’atent control dels seus vencedors (única forma real de ‘desarmament’, dit siga de pas), torna a ser, gràcies a la seua poderosa indústria, la ciutadella del militarisme europeu i es prepara per a ‘desarmar’, al seu torn, a determinats veïns. La idea d’un ‘desarmament progressiu’, es redueix a una temptativa per a disminuir en temps de pau les despeses militars exagerades; es tracta de la caixa forta i no de l’amor a la pau. Aquesta idea també resulta irrealitzable. Les diferències de situació geogràfica, de poder econòmic i de saturació colonial, fan que tota norma de desarmament modifique la relació de forces en favor d’uns i en prejudici d’altres. D’aquí l’esterilitat de les temptatives ginebrines. En prop de vint anys, les negociacions i les conversacions sobre el desarmament sols han provocat una nova rivalitat d’armaments que deixa enrere a tot el que fins ara s’havia vist. Fonamentar la política revolucionària del proletariat sobre el programa del desarmament no és ni tan sols construir sobre arena, es tractar de construir sobre la pantalla de fum del militarisme.
L’abandó de la lluita de classes en favor de l’imperialisme sols pot assolir-se amb el concurs dels líders de les organitzacions obreres de masses. Les paraules d’ordre que en 1914 permeteren triomfar en aquesta tasca: ‘l‘última guerra’, la ‘guerra contra el militarisme prussià’, la ‘guerra de la democràcia’, estan massa compromeses per la història dels darrers vint anys. ‘La seguretat col·lectiva’ i el ‘desarmament general’ les reemplacen. Amb el pretext de sostindre a la SDN, els líders de les organitzacions obreres d’Europa preparen una reedició de la unió sagrada, no menys necessària per a la guerra que els tancs, l’aviació i els gasos asfixiants ‘prohibits’.
La III Internacional nasqué d’una protesta indignada contra el social-patriotisme. Però el contingut revolucionari que li donà la Revolució d’Octubre s’ha esgotat des de fa molt de temps. Actualment, la IC es col·loca sota el signe de la SDN, com la II Internacional, però amb una provisió de cinisme més fresca. Quan el socialista anglès Mr. Stafford Cripps, nomenà a la SDN una associació internacional de bandits, el que indubtablement no és cortès però tampoc inexacte, el ‘Times’ preguntà irònicament: “En eixe cas, com s’explica l’adhesió de l’URSS a la SDN? No fóra fàcil respondre-li. D’aquesta manera, la burocràcia moscovita presta una poderosa ajuda al social-patriotisme al que la Revolució d’Octubre donà, en el seu temps, un colp terrible.
Mr. Roy Howard ha tractat d’obtindre al respecte una explicació: “Quins són [pregunta a Stalin] els vostres plans i les vostres intencions de revolució mundial?” “Mai no hem tingut eixos projectes” -“Tanmateix...” -“Es el fruit d’una equivocació” -“Una equivocació tràgica?” -“No; còmica; més ben dit, tragicòmica”. Citem textualment. “¿Quin perill poden constituir [continua Stalin] per als Estats veïns, les idees dels ciutadans soviètics, si aquestos Estats veïns estan ben consolidats?” L’entrevistador haguera pogut preguntar ací: I si no ho estan? Stalin proporcionà, a més a més, altre argument tranquil·litzador: “L’exportació de les revolucions és una broma. Cada país pot fer la seua revolució. El nostre país ha volgut fer una revolució i la feta” Citem textualment. De la teoria del socialisme en un sol país la transició és natural a la teoria de la revolució en sols un país. ¿Però, en eixe cas, perquè existeix la Internacional? (haguera pogut preguntar l’entrevistador si no conegués, evidentment, els límits de la curiositat legítima). Les tranquil·litzadores explicacions de Stalin, llegides pels obrers al igual que pels capitalistes, estan plenes de llacunes. Abans que el ‘nostre país’ hagués volgut fer la revolució importarem les idees marxistes d’altres països i aprofitarem l’experiència d’altres... Durant desenes d’anys tinguérem una emigració revolucionària que dirigia la lluita en Rússia; fórem sostinguts, moralment i material, per les organitzacions obreres d’Europa i d’Amèrica. En triomfar organitzarem, en 1919, la Internacional Comunista i proclamarem molts voltes que el proletariat del país revolucionari victoriós està obligat a auxiliar a les classes oprimides i revoltades, no solament en el terreny de les idees, sinó també, si això és possible, amb les armes a la mà. No s’acontentàrem en declarar-ho; sostinguérem per mitjà de les armes als obrers de Finlàndia, de Lletona, d’Estonià, de Geòrgia; en fer marxar l’Exercit Roig sobre Polònia, tractàrem de proporcionar al proletariat polonès l’oportunitat de revoltar-se; enviàrem organitzadors i instructors militars als revolucionaris xinesos; en 1926 reunírem milions de rubles per als vaguistes anglesos. Resulta ara que no eren més que equivocacions. Tràgic? No, còmic. Stalin no s’equivoca en dir que la vida en l’URSS s’ha tornat ‘alegre’: la mateixa Internacional Comunista s’ha tornat còmica.
Stalin haguera estat més convincent si en comnptes de calumniar el passat hagués afirmat clarament que la política termidoriana està en oposició amb la d’Octubre. “Als ulls de Lenin [hagués pogut dir Stalin] la SDN estava destinada a preparar noves guerres imperialistes. Nosaltres la considerem com l’instrument de la pau. Lenin considerava inevitables les guerres imperialistes. Nosaltres considerem que l’exportació de revolucions és una broma. Lenin condemnava l’aliança del proletariat i la burgesia imperialista com una traïció. Nosaltres hi empenyem al proletariat internacional amb totes les nostres forces. Lenin es burlava de la consigna del desarmament en el règim capitalista, creia que era un engany per als treballadors. Nosaltres fundem tota la nostra política sobre eixa consigna. I la vostra equivocació tragicòmica [podia acabar dient Stalin] consisteix en considerar-nos com a continuadors del bolxevisme, doncs que, en realitat, som els seus enterradors.”
l’exèrcit roig i la seua doctrina
L’antic soldat rus, format en les condicions patriarcals de la ‘pau’ camperola, es distingia sobretot pel seu esperit cegament gregari, Suvarov, generalíssim de Caterina II i de Pau I, fou l’amo indiscutible d’exèrcits de serfs. La Gran Revolució Francesa liquidà per sempre l’art militar de la vella Europa i de la Rússia dels tsars. Encara que l’Imperi afegí més tard a la seua història grans conquestes, ja no conegué victòries sobre els exèrcits dels països civilitzats. Foren necessàries derrotes en les guerres estrangeres i convulsions interiors per tal de temprar de nou el caràcter nacional dels exèrcits russos. L’Exèrcit Roig sols podia nàixer sobre una base social i psicològica nova. La passivitat, l’esperit gregari i la submissió a la naturalesa, deixaren el camí lliure, amb les noves generacions, a l’audàcia i el culte a la tècnica. Alhora que despertava l’individu, l’estàndard cultural millorava. Els reclutes analfabets disminuïen constantment; de l’Exèrcit Roig no ix un sol home que no sàpiga llegir i escriure. Es practiquen tots els esports amb entusiasme i s’estenen a d’altres llocs. La insígnia de bon tirador s’ha fet popular entre els empleats, obrers i estudiants. Durant l’hivern els esquís presten a les unitats de tropa una mobilitat abans desconeguda. S’han obtingut resultats notables en el paracaigudisme, el vol sens motor, l’aviació... Les gestes de l’aviació a l’Àrtic i en l’estratosfera estan presents en tots els esperits. Aquests cims indiquen tota una cadena d’altures conquerides.
No hi ha necessitat d’idealitzar l’organització o les qualitats operatives de l’Exèrcit Roig durant la guerra civil. Aquests anys foren per als quadres joves un gran bateig. Sempre els soldats de l’exèrcit imperial, sots-oficials, sots-tinents, es revelaven com a organitzadors i caps; la seua voluntat es temprava en vastes lluites. Aquests autodidactes foren derrotats amb freqüència, acabaren, però, vencent. Els millors d’ells es dedicaren de seguida a estudiar amb aplicació. Dels caps militars actuals, tots els quals han passat per l’escola de la guerra civil, la major part ha terminat llurs estudis en l’acadèmia militar i ha seguit cursos especials de perfeccionament. Gairebé la meitat dels oficials superiors ha rebut una instrucció militar adequada; els altres, posseeixen una instrucció mitjana. La teoria els ha donat la disciplina indispensable del pensament sense matar l’audàcia estimulada per les operacions dramàtiques de la guerra civil. Actualment, aquesta generació té de quaranta a cinquanta anys, l’edat de l’equilibri de les forces físiques i morals, en la qual la iniciativa atrevida es recolza sobre l’experiència sense que aquesta la destorbe.
El partit, les joventuts comunistes, els sindicats (independentment del mètode amb què exerceixen la seua missió socialista), formen innombrables quadres d’administradors, acostumats a manejar masses humanes i masses de mercaderies i a identificar-se amb l’Estat: aquestes són les reserves naturals dels quadres de l’exèrcit. La preparació de la joventut per al servei militar constitueix altra reserva. Els estudiants formen batallons escolars susceptibles, cas de mobilització, de transformar-se en escoles d’aspirants. Per tal d’adonar-se de la importància d’aquests recursos és prou d’indicar que el nombre d’estudiants eixits de les escoles superiors assoleix en aquests moments els 80.000 per any, i el nombre total d’estudiants sobrepassa el mig milió, el d’alumnes del conjunt d’establiments s’aproxima a 28 milions.
En el domini de l’economia i, sobretot, de la indústria, la revolució social ha assegurat a la defensa del país avantatges en què no podia pas pensar la vella Rússia. Els mètodes del pla signifiquen la mobilització de la indústria i permeten començar la defensa des de la construcció i l’utillatge de noves empreses. Hom pot considerar la relació entre la força viva i la força tècnica de l’Exèrcit Roig com igual a la dels exèrcits més avançats d’Occident. La renovació del material d’artilleria s’ha realitzat amb èxit decisiu durant el primer període quinquennal. S’han consagrat sumes enormes a la construcció d’autos blindats, camions, tancs i avions. El país té prop de mig milió de tractors i, en 1936, s’han de fabricar 60.000 amb una força global de 8.5 milions de cavalls de vapor. La construcció de carros d’assalt assoleix sumes semblants. Les previsions són de trenta a quaranta-cinc carros per quilòmetre de front actiu en cas de mobilització. Després de la gran guerra, la flota es trobà reduïda de 548.000 tones, en 1917, a 82.000 en 1928. Calia començar des del principi. En gener de 1936, Tukhacevskij declarava a l’Executiu: “Creem una flota poderosa concentrant els nostres esforços sobre els submarins.” L’almirallat japonès, cal dir-ho, està ben informat sobre els èxits obtinguts en aquest domini. En l’actualitat, el Bàltic és objecte d’una atenció equivalent. No obstant, durant els pròxims anys, la flota d’alta mar no podrà exercir més que un paper auxiliar en la defensa de les fronteres navals.
En canvi, la flota aèria es desenvolupa notablement. Fa més de dos anys, una delegació de tècnics francesos d’aviació expressava al respecte, segons la premsa, ‘llur sorpresa i admiració’. S’havia pogut convèncer que l’Exèrcit Roig construeix, en nombre creixent, avions pesants de bombardeig d’un radi d’acció de 1.200 a 1.500 quilòmetres. Cas de conflicte a l’Extrem Orient, els centres polítics i econòmics del Japó estarien exposats als atacs de l’aviació de la regió marítima de Vladivostok. Els informes proporcionats a la premsa fan saber que el Pla Quinquennal preveia la formació de 62 regiments d’aviació, susceptibles de posar en línia 5.000 aparells (per a 1935). No hi ha dubte que en aquest aspecte el pla fou executat i probablement superat.
L’aviació està indissolublement lligada a un domini de la indústria que abans no existia a Rússia però que ha realitzat grans progressos als darrer temps: la química. No és cap secret que el govern soviètic, com tots els altres governs, no ha cregut ni un sols instant en les repetides ‘prohibicions’ de la guerra de gasos. L’obra dels ‘civilitzadors’ italians en Abissínia ha demostrat una vegada més el que valen les limitacions humanitàries per al bandidatge internacional. Es pot pensar que l’Exercit Roig està previngut contra les sorpreses catastròfiques de la guerra química o bacteriològica (els dominis més misteriosos i terrorífics de l’armament), en igual grau que els exèrcits d’Occident.
La qualitat dels productes de la indústria de guerra ha de provocar dubtes legítims. Recordem al respecte que, a l’URSS, els mitjans de producció són de millor qualitat que no pas els de consum; a més a més cal tindre en compte que, com que les comandes de guerra es fan mitjançant grups influents de la burocràcia dirigent, la qualitat de la producció s’eleva sensiblement sobre el nivell ordinari, que és molt baix, cert. Els serveis de guerra són els clients més influents de la indústria. No ens sorprenguem, doncs, que els aparells de destrucció siguen d’una qualitat superior als articles de consum i inclús als mitjans de producció. No obstant, la indústria de guerra és una part de la indústria en general i reflecteix, encara que amb atenuants, tots els defectes d’aquesta. Vorosilov i Tukhacevskij no perden ocasió de recordar públicament als administradors que “no sempre estem satisfets de la qualitat de la producció que doneu a l’Exèrcit Roig”. Hi ha motius per creure que, entre d’ells, els dirigents de la defensa s’expressen en termes més clars. Per regla general l’equip de la intendència és inferior a l’armament i a les municions. Les botes són menys bones que les metralladores. El motor d’avió, malgrat els grans progressos realitzats, és encara inferior als millors models d’Occident. L’antic objectiu (aproximar-se el més possible al nivell de l’enemic futur), subsisteix en quant a la tècnica de la guerra.
La situació és més desagradable en l’agricultura. Es repeteix freqüentment a Moscou que com que els ingressos de la indústria han sobrepassat als de l’agricultura, la preponderància ha passat en l’URSS de l’agricultura a la indústria. En realitat, les proporcions noves dels ingressos estan determinades menys pel creixement de la indústria, per importants que siguen, que no pel nivell, molt baix, de l’agricultura. L’esperit extremadament conciliar de que ha fet proves la diplomàcia soviètica vers el Japó, durant anys, s’ha degut, entre d’altres causes, a les greus dificultats d’avituallament. No obstant, el tres últims anys han assenyalat una milloria real i han permès la creació de sèries bases d’aprovisionament per a la defensa de l’Extrem Orient.
Per paradoxal que semble, el cavall és el punt més vulnerable de l’exèrcit. La col·lectivització total provocà la pèrdua de gairebé del 55% dels cavalls i, malgrat la motorització, els exèrcits actuals necessiten un cavall per cada tres homes com en l’època de Napoleó. Un canvi favorable s’observà l’any passat al respecte doncs que el nombre de cavalls començà a augmentar. En qualsevol cas, àdhuc si la guerra esclatés dins d’alguns mesos, un país de 170 milions d’habitants, tindrà sempre la possibilitat de mobilitzar els recursos i els cavalls necessaris, encara que en perjudici, inútil dir-ho, del conjunt de la població. Cas de guerra, però, les masses populars de tots els països sols poden que esperar la fam, els gasos i les epidèmies.
* * *
La gran Revolució Francesa creà el seu exèrcit amb l’amalgama de les noves formacions i de les tropes de línia de l’exèrcit monàrquic. La Revolució d’octubre liquidà completament l’exèrcit de l’antic règim. L’Exèrcit Roig fou creat des de la base. Nascut alhora que el règim soviètic, compartí totes les seues vicissituds. La seua superioritat incommensurable sobre l’exèrcit del tsar es degué exclusivament a la profunda transformació social. Actualment, l’Exèrcit Roig no ha escapat a la degeneració del règim soviètic sinó que, ben al contrari, aquesta darrera ha trobat a l’exèrcit la seua expressió més acabada. Abans de tractar de determinar el possible paper de l’Exèrcit Roig en el pròxim cataclisme, és necessari que ens aturem un moment en l’evolució de les seues idees bàsiques i en la seua estructura.
El decret del Consell de Comissaris del Poble del 12 de gener de 1918, que creà un exèrcit regular, fixava en aquests termes la seua missió: “El pas del poder a les classes treballadores i explotades fa necessari un exèrcit nou que serà el baluard del poder dels soviets... i el recolze de la pròxima revolució socialista a Europa”. En repetir el 1er. de maig el ‘jurament socialista’, el text del qual no s’ha canviat des de 1918, els joves soldats rojos es comprometen “davant les classes treballadores de Rússia i el món” a combatre “pel socialisme i la fraternitat dels pobles sense regatejar esforços ni vides”. Quan Stalin digué actualment que l’internacionalisme de la revolució és una ‘equivocació còmica’ faltà el respecte als decrets fonamentals del poder dels soviets que no han estat derogats encara.
Naturalment que l’Exèrcit professava les mateixes idees que el partit i l’Estat. La legislació, la premsa, l’agitació, s’inspiraven igualment en la revolució mundial concebuda com un objectiu. El programa de l’internacionalisme revolucionari revestí moltes vegades un aspecte exagerat en els serveis de guerra. El difunt Gussev, que durant algun temps fou el Cap del Servei Polític de l’Exèrcit, i més tard un dels col·laboradors més propers a Stalin, escrivia en 1921 en una revista militar: “Preparem l’exèrcit de classe del proletariat... no solament per a defensar-nos de la contrarevolució burgesa i senyorial sinó, també, per a guerres revolucionàries (defensives i ofensives), contra les potències imperialistes.” Gussev reprotxava al cap de l’Exèrcit Roig que el preparava insuficientment per a les seues tasques internacionals. L’autor explicà en la premsa al camarada Gussev que la força armada estrangera està destinada a exercir en les revolucions un paper auxiliar, no principal; no pot precipitar i facilitar la victòria si no intervenen condicions favorables. “La intervenció militar és útil com el fòrceps del parterot: usada a temps pot abreujar els dolors del part; usada prematurament, sols pot que provocar l’avortament.” (5 de desembre de 1925). Dissortadament no podem exposar ací, com ens agradaria, la història de les idees sobre aquest important capítol. Notem, no obstant, que Tukhacevskij, actualment mariscal, en 1921 proposà al congrés de la IC la constitució d’un ‘Estat Major Internacional’: aquesta interessant carta fou publicada en la seua època en un volum d’articles intitulat ‘La Guerra de Classes’. Dotat per al comandament però d’una impetuositat exagerada, aquest capità sabé per un article dedicat a d’ell que “l’Estat Major Internacional podria ser creat pels estats majors nacionals dels diversos Estats proletaris; mentrestant no succeirà això, un estat major internacional fóra inevitablement caricaturesc”. Stalin procurava no prendre partit front als problemes de principis, sobretot davant dels nous. Molts dels seus futurs companys, però, es situaven durant eixos anys a ‘l’esquerra’ de la direcció del partit i de l’exèrcit. Les seues idees contenien no pas poques exageracions ingènues o, si és vol, ‘equivocacions còmiques’. ¿Una gran revolució és possible sense eixa mena de situacions? Vam combatre la ‘caricatura’ extremista de l’internacionalisme molt abans d’haver de tornar les nostres armes contra la teoria no menys caricaturesca del ‘socialisme en un sol país’.
Ben al contrari del que s’afirmà posteriorment, la vida ideològica del bolxevisme fou molt intensa, justament en l’època més penosa de la guerra civil. S’entaulaven llargues discussions a tots els nivells del partit, de l’Estat o de l’Exèrcit; sobretot al voltant de problemes militars. La política dels dirigents estava sotmesa a una crítica lliure i amb freqüència cruel. A propòsit dels excessos de zel de la censura, el cap de l’exèrcit escrivia aleshores: “Estic d’acord gustosament en què la censura fa enormes bajaneries i en què és molt necessari exigir-li a eixa honorable persona major modèstia. La missió de la censura és vigilar els secrets de guerra... la resta no li interessa”. (23 de febrer de 1919).
L’episodi de l’Estat Major Internacional fou de poca importància en la lluita ideològica que, sense eixir-se’n dels límits marcats per la disciplina de l’acció, menà a la formació d’una espècie de fracció d’oposició en l’exèrcit, almenys en els seus medis dirigents. L’escola de la ‘doctrina proletària de la guerra’, a la que pertanyien o s’adheriren Frunzè, Tukhacevskij, Gussev, Vorochilov i d’altres era fruit de la convicció a priori que l’Exèrcit Roig, en els seus fins polítics i en la seua estructura així com també en la seua estratègia i tàctica, no devia tindre res de comú amb els exèrcits nacionals dels països capitalistes. La nova classe dominant havia de tindre, en tots els aspectes, un sistema polític distint. Durant la guerra civil, tot es limità a formular protestes de principi en contra de l’ús de generals, és a dir, dels antics oficials de l’exèrcit tsarista i a enfrontar-se al comandament superior que lluitava contra les improvisacions generals i els atacs incessants a la disciplina. El promotors més decidits de la nova paraula tractaren inclús de condemnar, en nom dels principis de la ‘maniobra’ i de ‘l’ofensiva’ erigides en imperatius absoluts, a l’organització centralitzada de l’exèrcit susceptible de dificultar la incitava revolucionària en els futurs camps de batalla internacionals. En el fons, era una temptativa per a elevar els mètodes de la guerra de guerriles del començament de la guerra civil a l’altura d’un sistema permanent i universal. Els capitans es pronunciaven en favor de la nova doctrina amb tant més de calor com més no volien estudiar l’antiga. Tsaritsyn (actualment Stalingrad) era el focus principal d’aquestes idees: Budenny, Vorochilov (i un poc més tard Stalin), havien començat allí la seua activitat militar.
Es necessità que arribara la pau perquè es fera una temptativa més coordinada de transformar aquestes tendències innovadores en doctrina. Un dels millor caps de la guerra civil, un antic condemnat polític, el difunt Frunzè, prengué eixa iniciativa sostingut per Vorochilov i, parcialment, per Tukhacevskij. En el fons, la doctrina proletària de la guerra era molt anàloga a la de la ‘cultura proletària’, el caràcter esquemàtic i metafísic de la qual compartia sencerament. Els escassos treballs que deixaren els seus autors sols contenen unes quantes receptes pràctiques, gens noves, obtingudes per deducció d’una definició estàndard del proletariat, classe internacional en pla d’ofensiva; és a dir, inspirades en abstraccions psicològiques i no en les condicions reals de lloc i de temps. El marxisme, citat en cada línia, deixava lliure el pas al més pur idealisme. Fent compte de la sinceritat d’aqueixos errors, no és difícil descobrir, no obstant, el germen de la suficiència burocràtica desitjosa de pensar, i d’obligar a pensar l’altri, que ella és capaç de realitzar en tots els dominis, sense preparació especial i àdhuc sense bases materials, miracles històrics.
El cap de l’exèrcit en eixa època, responia a Frunzè: “Per la meua banda no dubte que, si un país dotat d’una economia socialista desenvolupada es veiés obligat de fer la guerra a un país burgès, la seua estratègia tindria un altre aspecte. Però això no és una raó perquè hui vullguem imaginar una estratègia proletària. Desenvolupant l’economia socialista, elevant el nivell cultural de les masses..., enriquirem, indubtablement l’art militar amb nous mètodes”. Per tal d’assolir-lo, estudiem amb aplicació en l’escola dels països capitalistes avançats, sense tractar de “deduir per procediment lògics una estratègia nova de la naturalesa revolucionària del proletariat” (1 d’abril de 1923). Arquímedes prometia de moure la terra si se li donava un punt de suport. Tenia raó. Però si hom li hagués ofert el punt de suport s’hauria adonat que li mancaven la palanca i la força. La revolució victoriosa ens donava un nou punt de suport; encara no es construeixen les palanques per a moure el món, però.
‘La doctrina proletària de la guerra’ fou refusada pel partit al igual que la seua germana major, la doctrina de la ‘cultura proletària’. Posteriorment els seus destins canviaren; Stalin i Bukharin recolliren l’estendard de la ‘cultura proletària’, sense resultats apreciables, ben cert, durant el set anys que separen la proclamació del socialisme en un sol país de la liquidació de totes les classes (1924-1931). La ‘doctrina proletària de la guerra’, pel contrari, no ha estat reconeguda, malgrat que els seus promotors assoliren ràpidament el poder. La diferència entre els destins d’aquestes dues doctrines tan semblants és molt característica de la societat soviètica. La ‘cultura proletària’ es referia a coses imponderables, i la burocràcia oferí al proletariat aquesta compensació mentre l’allunyava brutalment del poder. La doctrina militar, pel contrari, tocava els interessos de la defensa i els de la capa dirigent, no deixava lloc a les fantasies ideològiques. Els antics adversaris de l’ús de generals havien arribat a transformar-se en generals; els promotors de l’Estat Major Internacional s’havien tornat assenyats sota l’ègida de ‘l’Estat Major en un sol país’; la doctrina de la ‘seguretat col·lectiva’ substituïa a la de la ‘guerra de classes’; la perspectiva de la revolució mundial cedia el lloc al culte del status quo. Per tal d’inspirar confiança als aliats hipotètics i de no irritar massa als adversaris, es necessitava semblar-se el més possible als exèrcits capitalistes. Les modificacions de doctrina i de façana dissimulaven processos socials d’importància històrica. L’any 1935 es va fer notar per una mena de doble colp d’Estat, respecte al sistema de les milícies i al dels quadres.
liquidació de les milícies i restabliment dels graus
¿En quina mesura la força armada soviètica, prop de vint anys després de la revolució, es correspon al tipus desitjat pel programa del partit bolxevic?
D’acord al programa del partit, l’exèrcit de la dictadura del proletariat ha de “tindre un franc caràcter de classe; és a dir, ha de formar-se exclusivament de proletaris i camperols pertanyents a les capes pobres semiproletàries de la població del camp. Aquest exèrcit de classe sols serà una milícia socialista de tot el poble després de la supressió de les classes”. En renunciar provisionalment a un exèrcit que representa a la totalitat del país, el partit no renunciava al sistema de milícies. Ben al contrari, una decisió del VII congrés del PC diu que “fundem les milícies sobre una base de classe i les transformem en milícies socialistes”. L’objectiu era de crear un exèrcit “sense casernes en la mesura del possible; és a dir, col·locat en condicions semblants a les de la classe obrera en el treball”. Les diverses unitats havien de correspondre finalment a les fàbriques, a les mines, als burgs, comunes agrícoles i d’altres formacions orgàniques “proveïdes d’un comandament local i de reserves locals d’armaments i d’aprovisionament”. La cohesió regional, escolar, industrial i esportiva de la joventut, havia de reemplaçar amb avantatge a l’esperit militar inculcat per la caserna i implantar una disciplina conscient sense recórrer a un cos d’oficials professionals que dominaren l’exèrcit.
La milícia exigeix una economia avançada que responga a la naturalesa de la societat socialista. L’exèrcit territorial expressa molt més directament l’estat real del país. Com més primitiva és la cultura més serà la diferència entre el camp i la ciutat i la milícia serà menys homogènia i ben organitzada. La insuficiència de les vies fèrries, carreteres i vies fluvials, la manca de camins i la debilitat del transport automòbil, tot plegat, condemnen l’exèrcit territorial durant les primeres setmanes i els primers mesos crítics de la guerra a una extrema lentitud. Per tal d’assegurar el resguard de les fronteres durant la mobilització, així com també els transports estratègics i la concentració de forces, és necessari disposar d’un exèrcit permanent alhora que de les milícies. L’Exèrcit Roig fou concebut, des del principi, com un compromís obligatori dels dos sistemes en què, no obstant, prevalia l’exèrcit permanent.
El cap de l’exèrcit escrivia en 1924: “no cal perdre de vista aquestes dues consideracions: si l’establiment del règim soviètic crea per primera volta la possibilitat d’un sistema de milícies, el temps que necessitem per a assolir-ho estarà determinat per l’estat general de la cultura del país (tècnica, comunicacions, instrucció, etc.). Les bases polítiques de les milícies estan fermament establertes entre nosaltres, però les seues bases econòmiques i culturals estan molt endarrerides”. Si les condicions materials necessàries estigueren donades, l’exèrcit territorial, lluny de cedir front a l’exèrcit permanent, el seria francament superior. L’URSS paga cara la seua defensa perquè és massa pobre per a tindre un exèrcit territorial que resultaria menys car. No ens hem de sorprendre; justament perquè l’URSS és pobre, s’enfonsa sota el pes d’una costosa burocràcia.
Un problema similar es presenta amb notable constància en tots els dominis de la vida social, sense excepció, i és el de la desproporció entre el fonament econòmic i la supraestructura social. A la fàbrica, als kolkhozs, a la família, a l’escola, en la literatura, a l’exèrcit, totes les relacions reposen sobre la contradicció entre el baix nivell (inclús des del punt de vista capitalista) de les forces de producció i les formes, socialistes en principi, de la propietat.
Les noves relacions socials eleven la cultura. Però la cultura insuficient rebaixa les formes socials. La realitat soviètica és el resultat d’aquestes dues tendències. En l’exèrcit, gràcies a l’estructura perfectament definida de l’organisme, la resultant es mesura amb xifres prou exactes. Les proporcions de les unitats permanents i territorials poden servir d’índexs i caracteritzar l’avanç cap el socialisme.
La naturalesa i la història han atribuït a l’URSS fronteres obertes, a 10.000 quilòmetres l’una de l’altra, amb una població disseminada i mals camins. El 15 d’octubre de 1924, l’antiga direcció de l’exèrcit, que es trobava en el últims mesos de la seua activitat, invità de nou al país a que no oblidés: “L’organització de les milícies no podrà tenir en el futur immediat més que un caràcter necessàriament preparatori. Tot progrés en eixe sentit ha de demanar-se’ns per la verificació rigorosa dels resultats”. En 1925, però, s’obrí una nova era: els antics protagonistes de la ‘doctrina proletària de la guerra’ arribaren al poder. En realitat, l’exèrcit territorial estava en contradicció radical amb l’ideal ‘d‘ofensiva’ i ‘maniobra’ que havia estat el d’aquesta escola, que s’oblidava, però, de la revolució mundial. Els nous caps esperaven evitar la guerra ‘neutralitzant’ la burgesia. En els anys que seguiren, el 74% dels efectius de l’exèrcit passaren al sistema de milícies.
Mentre que Alemanya romania desarmada i, a més a més, ‘amiga’, el Quarter General de Moscou senyalava, en allò que es refereix a les fronteres occidentals, a les forces dels veïns de l’URSS: Polònia, Romania, Lituània, Letònia, Estònia i Finlàndia, com adversaris que probablement estarien ajudats per les grans potències, sobretot França. En aquests temps llunyans (acabaren l’any 1931), França encara no era l’amiga providencial de la pau. Els Estats limítrofs podien, en conjunt, posar en armes a prop de 120 divisions d’infanteria, és a dir gairebé 3.500.000 homes. El pla de mobilització de l’Exèrcit Roig tendia a assegurar en la frontera occidental una concentració de forces quasi equivalents. En l’Extrem Orient, les condicions particulars del teatre de la guerra obliguen a comptar amb centenars de mils i amb milions de combatents. Per cada cent homes al front, es necessiten, en un any, 75 reemplaçants. De mena que dos anys de guerra costarien al país (sense fer compte dels soldats que en eixir dels hospitals es reintegrarien al front), de 10 a 12 milions d’homes. Fins 1935, l’Exèrcit Roig no tenia més de 562.000 homes efectius; 620.000 amb les tropes de la GPU, dels quals 40.000 eren oficials. D’aquestes forces, repetim-ho, el 74% pertanyien a les divisions territorials i solament el 26% a les unitats aquarterades. ¿Es podia demanar millor prova de la victòria del sistema de les milícies (no en la mesura del 100% sinó del 74%) i, en qualsevol cas, a títol ‘definitiu i irrevocable’.?
Tots els càlculs, prou precaris en ells mateixos, es tentinejaren amb l’arribada de Hitler al poder; Alemanya s’armà febrilment, contra l’URSS abans que res. La perspectiva de cohabitar pacíficament amb el capitalisme s’esborrà de sobte. L’amenaça de guerra, cada vegada més precisa, obligà el govern soviètic a modificar radicalment l’estructura de l’Exèrcit Roig augmentant els seus efectius a 1.300.000 homes. En l’actualitat l’exèrcit compren un 77% de les divisions nomenades de quadre i un 23% de divisions territorials. Aquesta eliminació de les formacions territorials s’assembla molt a l’abandó del sistema de milícies, si es pensa que l’exèrcit no és indispensable per a sostindre una pau sens núvols sinó per a la guerra. L’experiència històrica revela, d’aquest mode, començant pel domini en què les bromes són menys adequades, que no es conquesta ‘definitivament i irrevocable’ més que allò que està assegurat per la base de producció de la societat.
Malgrat açò, el descens del 74 al 23 % sembla excessiu. Cal creure que no s’ha produït sense una pressió ‘amistosa’ de l’Estat Major francès. Es més probable encara que la burocràcia haja escollit l’ocasió propicia per a acabar amb aquest sistema, per raons dictades en àmplia mesura per la política. Per definició, les divisions territorials estan sota la dependència directa de la població, la qual cosa és el seu avantatge, des del punt de vista socialista, i també el seu inconvenient, des del punt de vista del Kremlin. En efecte, a causa de la gran proximitat de l’exèrcit i del poble, els països capitalistes avançats, en els que el sistema de les milícies fóra perfectament realitzable, el refusen. La viva fermentació de l’Exèrcit Roig durant l’execució del primer pla quinquennal fou, indubtablement, un motiu més per a reformar les divisions territorials.
La nostra hipòtesi es confirmaria, amb tota seguretat, per un diagrama que mostrés la composició de l’Exèrcit Roig abans i després de la reforma; però no el tenim i de tindre-lo no ens permetríem de comentar-lo en aquestes pàgines. Un fet és notori: mentre que el govern soviètic redueix en un 51% la importància específica de les milícies territorials, restableix les unitats cosaques, úniques formacions territorials de l’antic règim. La cavalleria sempre ha estat l’element privilegiat i conservador d’un exèrcit. Durant la guerra i la revolució, els cosacs serviren com a força de policia al tsar i, de seguida, a Kerenskij. Sota el règim dels soviets foren invariablement ‘vendeans’. La col·lectivització, implantada entre ells amb una violència particular, no ha pogut modificar les seues tradicions ni mentalitat. En canvi, se’ls ha concedit el dret, a títol excepcional, de posseir cavalls. Clar està que no els falten altres favors. ¿Es pot dubtar que els genets de les estepes es posaran de nou al costat dels privilegiats, contra els descontents? Davant les incessants mesures de repressió contra la joventut obrera oposicionista, la reaparició dels galons i dels cosacs de gorres bel·licoses són un signe dels més notables del Termidor.
El decret que restableix el cos d’oficials en tot el seu esplendor burgès, ha donat als principis de la Revolució d’Octubre un colp força més dur. Amb els seus defectes però també amb les seues qualitats inapreciables, els quadres de l’Exèrcit Roig s’havien format en la revolució i en la guerra civil. La joventut, privada d’activitat política lliure, proporciona encara excel·lents comandants rojos. Per altra banda, la degeneració progressiva de l’Estat s’ha fet sentir en el comandament. Vorochilov, en enunciar en una conferència pública veritats fonamentals sobre l’exemple que els comandants han de donar als seus subordinats, hagué de confessar que “no puc, amb gran pena per la meua part, felicitar-me... els quadres amb massa freqüència no poden seguir els progressos” [realitzats en files]; “els comandants són amb freqüència incapaços de fer front a les situacions noves”, etc. Aquestes amargues confessions del cap més alt de l’exèrcit, formalment almenys, poden inquietar però no sorprendre; el que Vorochilov diu de l’exèrcit pot aplicar-se a tota la burocràcia. Es cert que l’orador no admet que puga contar-se als dirigents entre el ‘endarrerits’ doncs que apressen a tothom i multipliquen ordres per a estar a l’altura. Però en realitat, la corporació incontrolada dels caps, a la que pertany Vorochilov, és la principal causa de l’endarreriment, de la rutina i d’altres moltes coses.
L’exèrcit no és més que un element de la societat i pateix totes les malalties d’aquesta; sobretot quan puja la temperatura. L’ofici de la guerra és massa sever per a suportar les ficcions i les falsificacions. L’exèrcit d’una revolució té necessitat d’una àmplia crítica i el comandament d’un control democràtic. Els organitzadors de l’exèrcit ho comprengueren tan bé des del principi que cregueren necessari preparar l’electibilitat dels caps. La decisió capital del partit al respecte, diu: “L’augment de l’esperit de cos de les unitats i la formació de l’esperit crític dels soldats vers ells mateixos i llurs caps, crearen les condicions favorables per a l’aplicació cada volta més àmplia del principi d’electibilitat dels caps”. Però quinze anys després d’adoptar-se aquesta moció (temps suficient, sembla, per tal de consolidar l’esperit de cos i l’autocrítica), els dirigents soviètics prenen el camí oposat.
El món civilitzat, amics i enemics, sabé en setembre de 1935, amb estupor, que l’Exèrcit Roig tindria una jerarquia d’oficials, començant per tinent i acabant per mariscal. El vertader cap de l’exèrcit, Tukhacevskij, explicà que “el restabliment dels graus creava una base més estable als quadres de l’exèrcit, tant tècnics com de comandament”. Explicació intencionadament equívoca. El comandament es consolida, sobretot, mitjançant la confiança dels homes. Justament per això, l’Exèrcit Roig començà per la liquidació dels cossos d’oficials. L’interès de la defensa no exigeix pas el restabliment d’una casta d’oficials. El que importa pràcticament, és el lloc de comandament no el grau. Els enginyers i metges no posseeixen graus i, tanmateix, la societat troba el mitjan de posar-los al seu lloc. El dret a un lloc de comandament està assegurat pels coneixements, talent, caràcter, experiència; factors que exigeixen una apreciació incessant i individual. El grau d’estels dels mariscals no confereix als cinc caps superiors de l’Exèrcit Roig, ni nous talents ni major autoritat. La base ‘estable’ en realitat no s’ofereix a l’exèrcit sinó al cos d’oficials, al preu del seu allunyament de l’exèrcit. Aquesta reforma persegueix un fi purament polític: donar al cos d’oficials un pes social. Molotov ho diu, en suma, quan justifica el decret per la necessitat “d’augmentar la importància dels quadres dirigents de l’exèrcit”. En fer açò, no es limita a restablir els quadres. Es construeixen precipitadament cases per oficials. En 1936, 47.000 cases han d’estar a la seua disposició; una suma major en un 75% que els crèdits de l’any precedent està consagrada a llurs havers. “Augmentar la importància” és lligar més estretament els oficials amb els medis dirigents, debilitant la seua unió amb l’exèrcit.
Fet digne de mencionar-se: els reformadors no s’han cregut amb el deure d’inventar per als graus denominacions noves; ben al contrari, han desitjat, evidentment, imitar l’Occident. Amb això mateix han descobert el seu taló d’Aquelles en no atrevir-se a restablir, però, el grau de general, que en rus desperta massa ironia. La premsa soviètica, al comentar la promoció de cinc mariscals (escollits, fem-ho notar, per la seua devoció a Stalin, més que no pels seus talents i serveis prestats), no deixà d’evocar l’antic exèrcit tsarista, “amb el seu esperit de casta, la seua veneració dels graus i el seu servilisme jeràrquic”. Aleshores, ¿perquè imitar-lo tan mesquinament? La burocràcia, en crear nous privilegis, usa els mateixos arguments que serviren abans per destruir els antics. La insolència es combina, així, amb la pusil·lanimitat i es completa en dosis cada vegada majors d’hipocresia.
Per inesperat que haja pogut parèixer el restabliment de “l’esperit de casta, veneració dels graus i servilisme jeràrquic”, el govern probablement no tenia altre remei. La designació dels comandants per les seues virtuts personals sols és possible si la crítica i la iniciativa es manifesten lliurement en un exèrcit col·locat sota el control de l’opinió pública. Una rigorosa disciplina pot acomodar-se molt bé amb una àmplia democràcia i àdhuc trobar en ella un recolze. Però cap exèrcit pot ser més democràtic que el règim que el nodreix. El burocratisme, amb la seua rutina i suficiència, no deriva de les necessitats especials de l’organització militar sinó de les necessitats polítiques dels seus dirigents; sols que aquestes necessitats troben en l’exèrcit la seua expressió més acabada. El restabliment de la casta d’oficials, divuit anys després de la seua supressió revolucionària, testifica, amb igual força, l’abisme que s’ha obert entre els dirigents i els dirigits i que l’exèrcit ha perdut les qualitats essencials que li permetien anomenar-se Exèrcit Roig, així com també el cinisme de la burocràcia que fa llei de les conseqüències d’aquesta desmoralització.
La premsa burgesa ha comprés aquesta reforma, com era natural. ‘Le Temps’ escrivia, el 25 de setembre de 1935: “Aquesta transformació exterior és un dels indicis de la profunda transformació que es realitza actualment en l’URSS sencera. El règim definitivament consolidat s’estableix poc a poc. Els hàbits i els costums revolucionaris cedeixen el lloc, en la família soviètica i en la societat, als sentiments i costums que segueixen dominant en els països capitalistes. Els soviets s’aburgesen.” Quasi no tenim res que afegir a aquesta apreciació.
El perill de guerra no és més que una de les expressions de la dependència de l’URSS respecte al món i, en conseqüència, un dels arguments contra la utopia d’una societat socialista aïllada; argument temible que sorgeix ara al primer pla.
Fóra inútil voler preveure tots els factors de la propera lluita dels pobles: si un càlcul d’aquesta mena fos possible, el conflicte d’interessos es resoldria sempre mitjançant una plàcida transacció entre els querellants. Hi ha massa incògnites a la sagnant equació de la guerra. En qualsevol cas, l’URSS gaudeix de grans avantatges heretats del passat i creats pel nou règim. L’experiència de la intervenció, durant la guerra civil, demostrà que la seua extensió continua constituint una gran superioritat per a Rússia. La petita Hongria soviètica fou esfondrada en uns quants dies per l’imperialisme estranger, cert que ajudat pel barroer dictador Bela Kun. La Rússia dels Soviets, amputada des del principi per la seua perifèria, resistí a la intervenció tres anys; en determinats moments, el territori de la revolució es trobà quasi reduït al de l’antic gran ducat de Moscòvia; no necessità, però, més per tal de sostindre’s i vèncer posteriorment.
La reserva humana constitueix un segon avantatge considerable. La població de l’URSS, amb un augment de 3 milions d’ànimes a l’any, ha sobrepassat els 170 milions. Una classe jove compren 1.300.000 elements. La selecció més rigorosa, física i política, no elimina més que 400.000. Reserves que es poden estimar de 18 a 20 milions d’homes són pràcticament inesgotables.
Però la naturalesa i el homes sols forneixen la matèria primera de la guerra. El ‘potencial’ militar depèn, abans que res, de la potència econòmica de l’Estat. Des d’aquest punt de vista, els avantatges de l’URSS són immensos amb relació als de l’antiga Rússia. Ja hem indicat que l’economia planificada ha proporcionat majors resultats, fins ara, en el domini militar. La industrialització de les regions allunyades, Sibèria principalment, dóna a les extensions de les estepes i dels boscos una nova importància. No obstant, l’URSS continua estant un país endarrerit. El baix rendiment del treball, la mediocre qualitat de la producció, la debilitat dels transports, sols estan compensats parcialment per les riqueses naturals i la població. En temps de pau la mesura de les forces econòmiques de sistemes socials oposats pot diferir-se (per molt de temps però no per sempre) per iniciatives polítiques i principalment pel monopoli del comerç exterior. En temps de guerra, la prova és directa, en els camps de batalla. D’aquí el perill.
Les derrotes estan lluny de produir sempre transformacions econòmiques malgrat que solen produir grans canvis polítics. Un règim social que assegure un alt nivell de cultura i una gran riquesa, no pot ser enderrocat per les baionetes. Ben al contrari, sempre es veu que els vencedors adopten els costums dels vençuts si aquests els són superiors a causa del seu desenvolupament. Les formes de la propietat no poden ser modificades per la guerra més que en el cas que estiguen en greu contradicció amb les bases econòmiques del país. La derrota d’Alemanya en una guerra contra l’URSS provocaria de bon segur la caiguda de Hitler i també la del sistema capitalista. No es pot dubtar, per altra banda, que la derrota no fóra fatal als dirigents de l’URSS i a les seues bases socials al país. La inestabilitat del règim actual d’Alemanya prové de que les seues forces productives han sobrepassat, des de fa molt de temps, les formes de la propietat privada capitalista. La inestabilitat del règim soviètic, pel contrari, es deu al fet que les seues forces productives encara estan lluny d’assolir l’altura de la propietat socialista. Les bases socials de l’URSS estan amenaçades per la guerra, per les mateixes raons que en temps de pau necessiten la burocràcia i el monopoli del comerç exterior, és a dir, per la seua debilitat.
Es pot esperar que l’URSS eixirà sense derrota de la propera guerra? A una pregunta plantejada amb tota claredat cal respondre clarament: si la guerra no fos més que una guerra, la derrota de l’URSS seria inevitable. Des del punt de vista de la tècnica, de l’economia i de l’art militar, l’imperialisme és infinitament més poderós que no pas l’URSS i, si no es paralitzat per la Revolució a l’Occident, arrossegarà el règim nascut de la Revolució d’Octubre.
A açò es pot respondre que l’imperialisme és una abstracció puix que està esquinçat per les seues pròpies contradiccions. Cert: i sense elles fa temps que l’URSS hauria abandonat l’escena. Els acords diplomàtics i militars de l’URSS reposen, en part, sobre aquestes contradiccions. Però es cometria un funest error en negar-se a veure un límit després del qual cessen eixos esquinçaments. Així com la lluita dels partits burgesos i petitburgesos, dels més reaccionaris als més socialdemòcrates, cessa front el perill immediat de la revolució proletària, els antagonismes imperialistes es resoldran sempre per tal d’impedir la victòria militar de l’URSS.
Els acords diplomàtics no són més que ‘papers mullats’, segons la frase, no desproveïda de raó, d’un canceller del Reich. Enlloc està escrit que duraran fins a la guerra. Cap tractat amb l’URSS resistirà l’amenaça d’una revolució imminent en qualsevol part d’Europa. Bastarà amb que la crisi política d’Espanya (per no parlar de la de França) entre en una fase revolucionària perquè les esperances en Hitler-Salvador, lloades per Llody George, guanyen irresistiblement a tots els governs burgesos. Fora d’això, si la situació inestable d’Espanya, França o Bèlgica, acabés en una victòria de la reacció, no quedaria empremta dels pactes soviètics. Admetent, al capdavall, que els ‘papers mullats’ serven la seua força en la primera fase de les operacions militars, és indubtable que l’agrupació de les forces en la fase decisiva estarà determinada per factors molt més poderosos que no les solemnes promeses de diplomàtics especialitzats, precisament, en la fellonia.
La situació canviaria per complet si els governs burgesos obtingueren garanties materials que el govern de Moscou no sols es posaria de la seua part en la guerra, sinó, a més a més, en la lluita de classes. Aprofitant les dificultats de l’URSS, agafada entre dos focs, els ‘amics’ capitalistes ‘de la pau’ prendran totes les mesures necessàries per tal de finir amb el monopoli del comerç exterior i les lleis soviètiques que regeixen la propietat. El moviment de defensa nacional que creix entre els emigrats russos a França i Txecoslovàquia es nodreix amb eixes esperances. I si cal comptar amb què la lluita mundial sols tindrà desenllaç mitjançant la guerra, els aliats tindran grans oportunitats per assolir llur fi. Sense intervenció de la revolució, les bases socials de l’URSS s’enfonsaran, tant en cas de victòria com en cas de derrota.
No fa més de dos anys, un document-programa, intitulat: ‘La IV Internacional i la Guerra’ esbossava en els següent termes aqueixa perspectiva: “Sota la influència de la viva necessitat d’articles de primera necessitat experimentada per l’Estat, les tendències individualistes de l’economia rural es reforçarien i les forces centrífugues augmentarien mes a mes al si dels kolkhozs... Podria esperar-se... en l’atmosfera sobrecarregada de la guerra, en una crida als capitalistes estrangers ‘aliats’, en atemptats contra el monopoli del comerç exterior, en el debilitament del control d’Estat sobre els trusts, en l’agreujament de la concurrència entre els trusts, en conflictes entre trusts i obrers, etc. En d’altres paraules, una llarga guerra, si el proletariat internacional romangués en actitud passiva, podria, i inclús, hauria de provocar la resolució de les contradiccions internes de l’URSS mitjançant una contrarevolució bonapartista.” Els esdeveniments d’aquests dos últims anys no han fet sinó augmentar aquesta probabilitat.
Tot el que s’ha dit fins ara no exigeix, però, conclusions ‘pessimistes’. No volem tancar els ulls front l’enorme superioritat material del món capitalista ni ignorar les inevitables fellonies dels ‘‘aliats’’ imperialistes, ni enganyar-nos sobre les contradiccions internes del règim soviètic; tampoc, però, estem inclinats a sobreestimar la solidesa del sistema capitalista ni en els països hostils ni en els aliats. Molt abans que la guerra puga posar a prova la proporció de les forces, sotmetrà l’estabilitat d’aquests règims a un rude examen. Tots els teòrics seriosos de la futura matança de pobles, compten amb la probabilitat i inclús la certesa de revolucions. La idea, cada volta més generalitzada en determinades esferes, de petits exèrcits professionals, idea a penes un poc més realista que un duel d’herois, inspirat en el precedent de David i Goliat, revela, pel que té de fantàstica, el temor que s’experimenta front el poble armat. Hitler no deixà passar cap ocasió sense subratllar el seu desig de pau, al·ludint a l’inevitable desbordament del bolxevisme que provocaria la guerra a l’Occident. La força que encara frena la pròxima guerra no està en la Societat de les Nacions ni en els pactes de garantia ni, tampoc, en els referèndums pacifistes sinó, únicament i exclusiva, en el temor saludable que les potències tenen de la revolució.
Com tots els fenòmens, els règims socials han de ser jutjats per comparació. Malgrat les seues contradiccions, el règim soviètic, des del punt de vista de l’estabilitat, té immensos avantatges sobre els seus probables adversaris. La mateixa possibilitat del domini dels nazis sobre el poble alemany es deu a la tensió prodigiosa dels antagonismes socials en Alemanya. Aquests antagonismes no han desaparegut ni s’han atenuat; la llosa del feixisme sols els comprimeix. La guerra els exterioritzaria. Hitler té moltes menys oportunitats de les que tingué Guillerm II per a finir victoriosament la guerra. Sols una revolució feta a temps podria evitar la guerra a Alemanya, lliurant-la d’una nova derrota.
La premsa mundial representa els assassinats de ministres japonesos per oficials com a manifestacions imprudents d’una patriotisme apassionat. En realitat, aquests actes es classifiquen, malgrat les diferències d’ideologia, en la mateixa rúbrica que les bombes llençades pels nihilistes russos contra la burocràcia tsarista. La població del Japó s’ofega sota el jou combinat d’una explotació agrària asiàtica i un capitalisme ultramodern; al primer relaxament de les coercions militars, Corea, el Manxukuo i Xina s’alçaran contra la tirania japonesa. La guerra esfondrarà l’imperi en un cataclisme social.
La situació de Polònia no és sensiblement millor. El règim establert per Pilsudski, el més estèril que es conega, ni tant sols ha assolit suavitzar el servatge dels camperols. La Ucraïna occidental (la Galítsia) sofreix una cruel opressió que fereix tots els sentiments nacionals. Les vagues i les revoltes són interminables als centres obrers. La burgesia polonesa, en tractar d’assegurar-se de cara al pervindre l’aliança de França i l’amistat d’Alemanya, sols aconseguirà precipitar la guerra on trobarà la seua perdició.
El perill de guerra i el d’una derrota de l’URSS són realitats. Si la revolució no impedeix la guerra, la guerra podrà ajudar a la revolució. Un segon part és generalment més fàcil que no pas el primer. La primera revolta no es farà esperar dos anys i mig en la propera guerra. I una volta començades, les revolucions no es detindran a mig camí. El destí de l’URSS no es decidirà, en definitiva, en els mapes dels estats majors sinó en la lluita de classes. El proletariat europeu, irreductiblement alçat contra la seua burgesia, inclús la dels ‘amics de la pau’, serà l’únic que podrà impedir que l’URSS siga derrotada o apunyalada per l’esquena pels seus ‘aliats’. I la mateixa derrota de l’URSS no seria més que un episodi de curta duració si el proletariat assolira la victòria en altres països. Pel contrari, cap victòria militar salvarà l’herència de la Revolució d’Octubre, si l’imperialisme es manté a la resta del món.
Els partidaris de la burocràcia diran que ‘subestimem’ les forces interiors de l’Exèrcit Roig, etc., com digueren abans que ‘negàvem’ la possibilitat de l’edificació socialista en un sol país. Aquests arguments són de tan baixa qualitat que ni tan sols permeten un intercanvi d’opinions per infecund que fos. Sense Exèrcit Roig, l’URSS ja hagués estat derrotada i desmembrada com Xina. Sols una llarga resistència heroica i testarruda podrà crear les condicions favorables per al desenrotllament de la lluita de classes als països imperialistes. L’exèrcit Roig és, així, un factor d’una importància històrica inapreciable; ens basta amb què puga impulsar potentment a la revolució. Però sols la revolució podrà complir la missió principal que està per damunt de les forces de l’Exèrcit Roig.
Ningú exigeix que el govern soviètic s’expose a aventures internacionals i deixe d’obeir a la raó, tractant de forçar el curs dels esdeveniments mundials. Les temptatives d’aquest gènere que es feren abans (Bulgària, Estonià, Cantó...) sols han aprofitat a la reacció i foren condemnades en el seu moment per l’oposició d’esquerres. Es tracta de l’orientació general de la política soviètica. La contradicció entre la política estrangera de l’URSS i els interessos del proletariat mundial internacional i dels pobles colonials troba la seua expressió més funesta en la subordinació de la Internacional Comunista a la burocràcia conservadora i en la seua nova religió de la immobilitat.
No és pas sota la bandera del status quo que els obrers europeus i els pobles colonials podran rebel·lar-se contra l’imperialisme i la guerra; aquesta ha d’esclatar i escombrar el status quo amb anàloga inel·luctabilitat que la que condueix el nen, arribat el moment, a acabar amb el status quo de la gravidesa. Els treballadors no tenen el menor interès en defensar les fronteres actuals, sobretot a Europa, siga sota les ordres de les seues burgesies o en la insurrecció revolucionària contra d’elles. La decadència en Europa prové justament de que està trossejada econòmicament en gairebé quaranta Estats quasi nacionals que, amb les seues duanes, passaports, sistemes monetaris i exèrcits monstruosos al servei del particularisme nacional, s’han transformat en el major dels obstacles per al desenvolupament econòmic de la humanitat i per a la civilització.
La missió del proletariat europeu no és eternitzar les fronteres sinó suprimir-les revolucionàriament. ¿Status quo? ¡No! Estats Units d’Europa.
IX. Què és l'URSS?