X. L'URSS en l'espill de la nova constitució
El treball 'segons les capacitats' i la propietat personal
el treball ‘segons les capacitats’ i la propietat personal
El 11 de juny de 1936, l’Executiu dels soviets adoptà una nova constitució que, si hem de creure en les paraules de Stalin, repetides diàriament per tota la premsa, serà: “la més democràtica del món”. Realment, la manera com fou elaborada aquesta constitució fa nàixer alguns dubtes. Ni en la premsa ni en les reunions es digué res. El 1er de març de 1936, Stalin digué a un periodista americà, Mr. Roy Howard, que “adoptarem la nostra nova constitució en acabar l’any”. Així és com Stalin sabia precisament quan seria adoptada la nova constitució que el poble encara ignorava. ¿Com no deduir que la constitució “més democràtica del món” s’elaborà i s’imposà d’una manera poc democràtica? Es cert que el projecte es va sotmetre en juny a ‘l’apreciació’ dels pobles de l’URSS. Però en va es cercaria, en tota la superfície de la sexta part del globus, el comunista que es permetés criticar l’obra del comitè central, o al sense partit que s’aventurés a refusar la proposició del partit dirigent. De mena que la ‘discussió’ es reduí a enviar missatges de gratitud a Stalin per la ‘vida feliç’ que concedeix als pobles... El contingut i l’estil d’aquests missatges els fixava la constitució precedent.
El primer article, nomenat de l’estructura social, acaba amb les següents paraules: “El principi del socialisme: De cadascú segon les seues capacitats, a cadascú segons el seu treball, s’aplica en l’URSS”. Aquesta fórmula inconsistent, per no dir buida de significat, que per molt inversemblant que semble passà dels discursos i dels articles al text estudiat madurament d’una llei fonamental, testifica, més que no incapacitat teòrica total dels legisladors, allò que hi ha de mentida en la nova constitució espill de la casta dirigent. No és difícil endevinar com s’afirmà el nou ‘principi’. Per tal de definir a la societat comunista, Marx usà la cèlebre fórmula: “De cadascú segons la seua capacitat a cadascú segons les seues necessitats”. Les dues proposicions estan indissolublement lligades. “De cadascú segons la seua capacitat”, significa, en la interpretació comunista, no capitalista, que el treball ha cessat de ser una imposició per a transformar-se en una necessitat de l’individu; que la societat ja no té que recórrer a les coercions; que sols els malalts i els anormals poden escapar del treball. Treballant segons les seues forces, és a dir, segons els seus mitjans físics i psíquics, sense violentar-se, els membres de la comunitat, aprofitant-se d’una alta tècnica, aprovisionaran suficientment els magatzems de la societat, perquè cadascú es surta àmpliament “segons les seues necessitats” sense control humiliant. La fórmula del comunisme, bipartida però indivisible, suposa l’abundància, la llibertat, el desenvolupament de la personalitat i una disciplina molt elevada.
Des de tots aquests punts de vista, l’URSS està molt més prop del capitalisme endarrerit que no pas del comunisme. La Unió Soviètica encara no pot donar a cadascú ‘segons les seues necessitats’ i, per la mateixa causa, tampoc pot permetre als ciutadans que treballen ‘segons la seua capacitat’. La Unió es veu obligada a mantindre el treball per peces, el principi del qual pot enunciar-se amb aquestes paraules: “obtindre el més possible de cadascú, donant-li el menys”. Es cert que en l’URSS ningú treballa més enllà de les seues ‘forces’ en el sentit absolut de la paraula, és a dir, per damunt del seu potencial físic i psíquic; tampoc, però, al règim capitalista ho fa; els mètodes més cruels i refinats d’explotació ensopeguen amb els límits assignats per la Naturalesa. La mula assotada pel seu conductor també treballa ‘segons les seues forces’, del que no deduïm que el fuet és un principi socialista per a ús de les mules. El treball assalariat no perd en el règim soviètic el seu envilidor caràcter d’esclavitud. El salari ‘segons el treball’ està calculat, en realitat, en interès del treball ‘intel·lectual’, en detriment del manual i sobretot del treball no qualificat. Es una causa d’injustícia, opressió i coerció per a la majoria, de privilegis i de ‘bona vida’ per a la minoria.
En compte de reconèixer francament que aquestes normes burgeses del treball i del repartiment predominen a l’URSS, els autors de la Constitució, dividint en dos el principi comunista, deixen per al pervindre indeterminat l’aplicació de la segona proposició i declaren que la primera està realitzada, afegint-li mecànicament la norma capitalista del treball per peces i fent del tot el ‘principi del socialisme’. I sobre aquesta falsificació erigeixen l’edifici de la Constitució!
L’article 10 que, contràriament a la major part d’ells, és prou clar, té per objecte defendre la propietat personal dels ciutadans (instal·lació domèstica, articles de consum i ús, comoditats) contra els atemptats de la mateixa burocràcia i és, sens dubte, de la major importància pràctica en l’esfera de l’economia. Amb exclusió de ‘l’economia domèstica’, la propietat d’aquesta mena, despullada de la mentalitat interessada i envejosa que l’omple, s’ha de mantindre al règim comunista i adquirir una extensió sense precedents. Es dubtós que l’home altament civilitzat vullga embarassar-se amb mediocres superfluïtats de luxe; però mai renunciarà a les conquestes del confort. El fi immediat del comunisme és, justament, assegurar a tots totes les comoditats. Però a l’URSS el problema de la propietat no es presenta, ara per ara, en els seus aspectes comunistes sinó en els petitburgesos. La propietat privada dels camperols i dels ciutadans no ‘notables’, és objecte de tractament arbitrari i indignant per part de la burocràcia inferior que, amb freqüència, sols s’assegura un confort relatiu amb aquests mitjans. L’augment del benestar del país permet en aquests moments renunciar al decomís de béns personals i condueix, inclús, a alenar l’acumulació com un estimulant del rendiment del treball. Al mateix temps no podem oblidar que la llei protegeix l’isba, la vaca i el reduït mobiliari del camperol, l’obrer i l’empleat, i que legalitza la casa particular del buròcrata, la seua vila, el seu auto i d’altres ‘articles de consum personal o comoditats’, que s’ha apropiat gràcies al principi socialista: ‘de cadascú segons les seus capacitats, a cadascú segons el seu treball’. No cal dubtar que l’auto del buròcrata serà més ben defensat per la llei fonamental que no la carreta del camperol.
En el pla polític, la nova Constitució difereix de l’antiga en la substitució del sistema electoral soviètic, fonamentat en els grups de classe i producció, pel sistema de la democràcia burgesa, basat en el nomenat ‘sufragi universal igual i directe’ de la població atomitzada. En poques paraules, estem front a la liquidació jurídica de la dictadura del proletariat. On no hi ha burgesia, tampoc hi ha proletariat, ens expliquen els autors del projecte, de mena que l’Estat proletari es converteix en el del poble, simplement. Aquest raonament seductor té un retràs de dinou anys o un avançament de molts més. En expropiar als capitalistes, el proletariat començà realment a liquidar-se ell mateix, com a classe. Però de la liquidació en principi a la reabsorció efectiva en la comunitat, el camí és llarg, tant més quant que l’Estat ha d’encarregar-se per molt de temps del pesat treball del capitalisme. El proletariat soviètic existeix encara com a classe, profundament distint als camperols, als tècnics i intel·lectuals i a la burocràcia; més encara: és l’única classe absolutament interessada en la victòria del socialisme. La nova Constitució tendeix a reabsorbir-lo políticament en la ‘nació’, fins i tot abans que s’haja reabsorbit econòmicament en la societat.
Els reformadors decidiren, després d’alguna vacil·lació, deixar a l’Estat la denominació de soviètic. No és més que un groller subterfugi dictat per raons anàlogues a les que feren que l’Imperi napoleònic servés, durant determinat temps, l’aparença republicana. Els soviets són essencialment els òrgans de l’Estat de classe i no poden ser altra cosa. Els òrgans de l’administració local són democràticament elegits, són municipalitats, dumes, zemstvos, el que es vullga, però no soviets. L’assemblea legislativa, democràticament elegida, serà un parlament endarrerit, o, més exactament, una caricatura de parlament, però no serà, en cap cas, l’òrgan suprem dels soviets. Una volta més els reformadors mostren, en tractar d’aprofitar l’autoritat històrica dels soviets, que l’orientació, d’entrada nova, que tracten de donar-li a la vida de l’Estat no s’arrisca a dir el seu nom.
Considerada en ella mateixa, la igualació dels drets polítics dels obrers i camperols pot no modificar la naturalesa social de l’Estat, si la l’influencia del proletariat en el camp està suficientment assegurada per la situació general de l’economia i pel grau de civilització. El desenrotllament del socialisme ha d’anar en aqueix sentit. Però si el proletariat, que continua essent una minoria del poble, cessa realment de tenir necessitat d’una supremacia política per a garantir el camí cap el socialisme, és perquè la necessitat mateixa d’una coerció deixa de fer-se sentir, cedint el lloc a la disciplina de la cultura. L’abolició de la desigualtat electoral hauria d’estar precedida per una atenuació evident de les funcions coercitives de l’Estat. Però la nova Constitució no diu paraula al respecte i, cosa més greu, la realitat no dóna esperances.
La nova carta ‘garanteix’ als ciutadans ‘les llibertats’ de paraula, premsa, reunió i manifestació. Però cadascuna d’aquestes garanties revesteix la forma d’una sòlida mordassa o de cadenes i manilles. La llibertat de premsa significa el manteniment d’una censura prèvia implacable, els fils de la qual es concentren a les mans del secretariat del comitè central que ningú ha elegit. La llibertat d’imprimir lletanies bizantines al Cap està, naturalment, ‘garantida’ en tota la seua integritat. En canvi, gran nombre d’articles i cartes de Lenin incloent-hi el seu testament, romanen sota clau puix que en ells es tracta als caps actuals amb certa severitat. Què dir de les condicions d’altres autors? El comandament groller i ignorant instituït a les ciències, la literatura i l’art, roman. La ‘llibertat de reunió’ significarà, com antigament, la llibertat per a determinats grups d’assistir a les reunions convocades per les autoritat per a prendre resolucions decidides per endavant. Sota la nova Constitució, al igual que sota l’antiga, centenars de comunistes estrangers que es fiaren del ‘dret d’asil’, romandran a les presons i als camps de concentració per haver pecat contra el dogma de la infal·libilitat. Res canvia en allò que es refereix a les llibertats. La premsa soviètica ni tan sols tracta d’enganyar-nos al respecte, ben al contrari proclama que la reforma constitucional té per principal objecte la consolidació ulterior de la dictadura. La dictadura de qui i sobre qui?
Com ja hem vist, la liquidació dels antagonismes de classe ha preparat la igualtat política. No es tracta d’una dictadura de classe sinó d’una dictadura ‘popular’. Però quan el poble emancipat dels antagonismes de classe es transforma en el sostenidor de la dictadura, açò sols vol significar la reabsorció de la dictadura en la societat socialista i, sobretot, la liquidació de la burocràcia. Eixa és la doctrina marxista. S’ha enganyat? Però els mateixos autors de la Constitució invoquen, amb gran prudència certament, el programa del partit redactat per Lenin. Allí pot llegir-se: “...la privació dels drets polítics i les restriccions, qualsevulla que siguen, fetes a la llibertat, sols s’imposen a títol de mesures provisionals...” Les mesures de ‘privació de drets’ són inseparables, doncs, de les ‘restriccions’, qualsevulla que siguen, a la llibertat. L’adveniment de la societat socialista no es comprova solament per la igualació d’obrers i camperols i la restitució dels drets polítics d’alguns centenars de ciutadans d’origen burgès sinó amb la llibertat del conjunt dels ciutadans. Amb la liquidació de les classes desapareixen la burocràcia, la dictadura i, també, l’Estat. Tracteu, però, de fer una al·lusió semblant a l’URSS! La GPU trobarà en la nova Constitució mitjans per a enviar-vos a un dels seus nombrosos camps de concentració. Les classes han estat suprimides, dels soviets no resta més que el nom, però la burocràcia subsisteix. La igualtat de drets de l’obrer i del camperol no és més que la seua igual privació de tot dret front a la burocràcia.
No és menys significativa la introducció del vot secret. Si admetem que la igualtat política respon a la igualtat social, caldria preguntar-se per què el vot encara s’ha de resguardar amb el secret. Què tem la població del país soviètic i contra qui cal defensar-la? L’antiga Constitució soviètica veia en el vot públic, així com en la privació del dret de vot, armes de la classe revolucionària contra els seus enemics burgesos i petitburgesos. Es pot admetre que el vot secret haja estat restablert actualment en benefici de la minoria contrarevolucionària. Es tracta, evidentment, de defensar els drets del poble. ¿Però què pot témer el poble socialista després d’haver enderrocat al tsar, a la noblesa i a la burgesia? Els sicofantes ni tan sols es plantegen el problema, que és, tanmateix, més edificant que les obres dels Barbusse, Louis Fisher, Duranty, Webb i tutti cuanti.
En la societat capitalista el vot secret té per objecte sostreure als explotats de la intimidació dels explotadors. Si la burgesia acabà per concedir-lo, front a la pressió de les masses, fou perquè estava interessada en protegir un poc el seu Estat de la desmoralització que ella mateixa l’inculcava. Però sembla que en la societat socialista no pot haver intimidació dels explotadors. Llavors... contra qui cal defensar els ciutadans soviètics? Naturalment que contra la burocràcia; Stalin ho confessa amb prou franquesa. En ser interrogat: “per què es necessita el vot secret?”, respon amb totes les lletres: “Perquè nosaltres volem donar als ciutadans soviètics la llibertat de votar per aquells als quals desitgen elegir”. Així s’assabenta el món, per font ben autoritzada, que els ciutadans soviètics encara no poden votar segons els seus desigs. Fóra un error deduir que la Constitució de demà assegurarà aquesta possibilitat. Però allò que ens interessa ara és altre aspecte del problema. ¿Quins són eixos nosaltres que poden concedir o negar al poble la llibertat de vot? La burocràcia, en nom de la qual parla Stalin. Les seues revelacions es refereixen al partit dirigent i l’Estat, doncs que ell mateix ocupa el lloc de secretari general gràcies a un sistema que no permet als membres del partit dirigent elegir a qui els vinga de gana. Les paraules: “Nosaltres volem donar als ciutadans soviètics la llibertat de votar...” són infinitament més importants que les constitucions soviètiques antiga i nova car la seua imprudència fa endevinar quina és la Constitució efectiva de l’URSS tal i com existeix, no en el paper sinó en la lluita de les forces socials.
La promesa de donar als ciutadans soviètics la llibertat de votar a ‘aquells als quals desitgen elegir’ és més una metàfora estètica que no pas una fórmula política. Els ciutadans soviètics no tindran el dret d’elegir els seus ‘representants’ més que entre els candidats que els designen, sota l’ègida del partit, els caps centrals i locals. El partit bolxevic exercí, indubtablement, un monopoli polític en el primer període de l’era soviètica. Però identificar aquests dos fenòmens fóra confondre l’aparença amb la realitat. La supressió dels partit d’oposició fou una mesura provisional dictada per les necessitats de la guerra civil, el bloqueig, la intervenció estrangera i la fam. Però el partit governant, que en aqueixos moments era l’organització autèntica de l’avantguarda del proletariat, vivia intensament. La lluita dels grups i les fraccions al seu si, substituïa, en certa mida, la lluita dels partits. Ara que el socialisme ha vençut ‘definitivament i irrevocable’, la formació de fraccions en el partit es castiga amb l’internament en un camp de concentració, si no és amb una bala a la nuca. La prohibició dels partits, mesura primitivament provisional, s’ha transformat en un principi. Les joventut comunistes perden el dret de dedicar-se a la política en el precís instant en què es publica el text de la nova Constitució. Els joves d’un i d’altre sexe gaudiran del dret de vot a partir del 18 anys, i el límit de les joventuts comunistes (23 anys) no s’ha reduït. La política ha estat declarada, de una vegada per totes, el monopoli d’una burocràcia que escapa a tot control.
A l’entrevistador americà que li pregunta quin serà el paper del partit sota el règim de la nova Constitució, Stalin li respon: “Des del moment en que ja no hi ha classes, que els límits s’esborren entre les classes [‘ja no hi ha’ i, tanmateix, ‘els límits s’esborren entre classes’ inexistents] subsisteix certa diferència superficial entre les diverses capes de la societat socialista, però no podria ser un terreny que alimente les rivalitats de partits. On no hi ha diverses classes, no pot haver diversos partits, doncs que un partit és una fracció de classe.” Tants errors com paraules, a vegades encara més. Com si les classes foren homogènies. Com si les seues fronteres estigueren netament determinades d’una volta per sempre. Com si la consciència d’una classe correspongués exactament al seu lloc a la societat. El pensament marxista no és ací més que una parodia. El dinamisme de la consciència social està exclòs de la història, en interès de l’ordre administratiu. En realitat, les classes són heterogènies, esquinçades pels antagonismes interiors i sols arriben als seus fins comuns per la lluita de tendències, dels grups i dels partits. Es pot concedir amb algunes reserves que un partit és una ‘fracció de classe’. Però com una classe està composta de nombroses fraccions (unes miren cap avant i d’altres cap enrere), una mateixa classe pot formar diversos partits. Per la mateixa raó, un partit pot recolzar-se sobre fraccions de diverses classes. No es trobarà en tota la història política un sol partit representant d’una classe única, fora que es consentis en prendre per realitat una ficció policíaca.
El proletariat és la classe menys heterogènia de la societat capitalista. L’existència de capes socials, com ara l’aristocràcia obrera i la burocràcia, és prou, però, per a explicar-nos la dels partits oportunistes que es transformen, pel curs naturals de les coses, en un dels mitjans de la dominació burgesa. Que la diferència entre l’aristocràcia obrera i la massa proletària siga, des del punt de vista de la sociologia stalinista, ‘radical’ o ‘superficial’, ens importa poc; en qualsevol cas, d’eixa diferència nasqué, en la seua època, la necessitat de trencar amb la socialdemocràcia i de fundar la Tercera Internacional. Si ‘no hi han classes’ en la societat soviètica, no per això deixa de ser molt més complexa i heterogènia que el proletariat dels països capitalistes i pot, en conseqüència, oferir un terreny propici per a la formació de diversos partits. En aventurar-se imprudentment en el domini de la teoria, Stalin demostra, una vegada més, allò que no desitjava. El seu raonament no estableix que no puga haver partits diferents en l’URSS sinó que no pot haver partits; puix que, on no hi ha classes, la política no té res a fer, en general. Però Stalin fa una excepció ‘sociològica’ a aquesta llei, en favor del partit del que és secretari general.
Bukharin tracta d’abordar el problema des d’altre angle. El problema dels camins a seguir, cap el capitalisme o cap el socialisme, no es discuteix a l’URSS; per tant, “els partidaris de les classes enemigues o liquidades no poden ser autoritzats per a formar partits”. Sense insistir en què en el país del socialisme victoriós els partidaris del capital han de semblar ridículs. Don Quixots incapaços de formar un partit, els desacords polítics existents no s’eliminen per la simple alternativa: vers el socialisme o vers el capitalisme? amb quina rapidesa? L’elecció del camí no és menys decisiva que la de la meta. Però qui escollirà els camins? Si no hi ha res que puga alimentar els partidaris, no és necessari prohibir-los. Pel contrari, és necessari, aplicant el programa bolxevic, suprimir ‘totes les traves, qualsevulla que siguen, a la llibertat’.
Stalin, en tractar de dissipar els dubtes molt naturals del seu interlocutor americà, emet una nova consideració “Les llistes electorals seran presentades al mateix temps pel partit comunista i per diverses organitzacions polítiques, de les quals tenim centenars... Cada capa [de la societat soviètica] pot tenir els seus interessos especials i reflectir-los [expressar-los?] a través de les nombroses organitzacions socials...” Aquest sofisma no val més que els altres. Les organitzacions ‘socials’ soviètiques (sindicats, cooperatives, societats culturals) no representen els interessos de ‘capes socials’ puix totes tenen la mateixa estructura jeràrquica àdhuc si la seua aparença siga d’organitzacions de masses, com els sindicats i les cooperatives, els mitjans dirigents privilegiats exerceixen sobre elles un paper actiu i l’última paraula sempre la diu el ‘partit’, és a dir, la burocràcia. La constitució no fa més que enviar l’elector de Ponç a Pilat.
Aquest mecanisme està expressat molt exactament en el text de la llei fonamental. L’article 126, eix de la Constitució, en el sentit polític, ‘assegura als ciutadans el dret’ d’agrupar-se en organitzacions socials: sindicats, cooperatives, associacions juvenils, esportives i de defensa nacional, culturals, tècniques i científiques. En quant a pertànyer al partit que concentra el poder en les seues mans, no és un dret sinó un privilegi de minoria. “Els ciutadans més actius i més conscients [és a dir, els que estan reconeguts com tal per les autoritats] de la classe obrera i de les altres capes de treballadors, tant socials com de l’Estat”. Aquesta formula, d’una franquesa sorprenent, introduïda en el text mateix de la Constitució, redueix al no-res la ficció del paper polític de les ‘organitzacions socials’, eixes sucursals de la firma burocràtica.
¿Però, si no hi ha lluites de partit, probablement les diverses fraccions de l’únic partit existent podran manifestar-se en les eleccions democràtiques? A un periodista francès que l’interrogava sobre els grups al si del partit governant, Molotov respongué: “S’han tractat de formar fraccions en el partit... però fa diversos anys que la situació s’ha modificat radicalment al respecte i que el partit comunista està realment unit”. Res ho demostra millor que les depuracions incessants i els camps de concentració. El mecanisme democràtic és perfectament clar, segons els comentaris de Molotov. “¿Què resta de la Revolució d’Octubre [pregunta Víctor Serge], si tot obrer que es permeti una reivindicació o una apreciació crítica està condemnat a la presó? Després d’això es pot establir qualsevol vot secret!”. En efecte; el mateix Hitler no ha renunciat al vot secret.
Els raonaments teòrics dels reformadors a propòsit de les relacions de les classes i del partit s’aguanten per un pèl. La sociologia no té res a veure amb l’assumpte; es tracta d’interessos materials. El partit governant de l’URSS és la màquina política d’una burocràcia que exerceix un monopoli i que té alguna cosa a perdre però que ja no té res a conquerir. El ‘terreny propici’ vol conservar-lo per a ella sola.
En un país on la lava de la revolució està encara calenta, als privilegiats els destorben tant els seus privilegis com a un lladre primerenc li destorba el rellotge que acaba de furtar. El mitjans dirigents soviètics experimenten front les masses una por purament burgesa. Stalin justifica teòricament els privilegis creixents invocant a la Internacional Comunista; defenent l’aristocràcia soviètica amb l’ajuda dels camps de concentració. Perquè el sistema puga sostindre’s és necessari que Stalin es col·loque, de quan en quan, del costat del ‘poble’ contra la burocràcia, amb el consentiment tàcit d’aquesta, és clar. Es veu obligat a recórrer al vot secret per a netejar un poc l’aparell de l’Estat d’una corrupció devoradora.
En 1928, Rakovski escrivia a propòsit d’històries de gàngsters ocorregudes al si de la burocràcia i revelades al gran públic; “El que és més característic d’aquesta onada d’escàndols, i allò més perillós, és la passivitat de les masses, de les masses comunistes més que no de les masses sense partit...Per temor del poder o per indiferència política, no han protestat, s’han limitat a murmurar”. Durant els vuit anys transcorreguts després, la situació ha empitjorat greument. La corrupció de l’aparell, que es manifesta a cada pas, ha acabat per amenaçar l’existència de l’Estat, no com instrument de transformació socialista de la societat sinó com la font dels privilegis dels dirigents. Stalin ha hagut de deixar entreveure aquest motiu de la reforma: “Moltes de les nostres institucions [digué a Mr. Howard] funcionen mal”. Notable confessió: després que la burocràcia ha creat amb les seus pròpies mans la societat socialista, experimenta la necessitat d’un... agulló. I aquest és el mòbil de la reforma institucional. Hi ha, a més a més, altre no menys important.
En liquidar els soviets, la nova Constitució dissol a la classe obrera en la massa de la població. Els soviets, cert, han perdut des de fa molt de temps tot significat polític. Però el creixement dels antagonismes socials i el despertar de la nova generació haurien pogut reanimar-los. Cal témer, sobretot, als soviets de les ciutats en l’activitat dels quals hi entren part dels jove i, especialment, joves comunistes exigents. El contrast de la misèria i del luxe és massa notable al centre. La primera mesura de l’aristocràcia soviètica fou desembarassar-se dels soviets d’obrers i soldats rojos. Es més fàcil fer-li front al descontentament dispers del camp. Es pot, fins i tot i amb cert èxit, utilitzar als camperols dels kolkhozs contra els obrers de les ciutats. No és la primera vegada que la reacció burocràtica es recolza en el camp contra la ciutat.
Allò que la nova Constitució té d’importància, en principi, allò que en realitat la col·loca per damunt de les constitucions més democràtiques dels països burgesos, és la transcripció prolixa dels documents essencials de la Revolució d’Octubre. L’apreciació de les conquestes econòmiques que es troben en ella, deforma la realitat a través del prisma de la mentida i de la xerrameca. Tot el que es refereix a les llibertats i la democràcia no és més que usurpació i cinisme.
Fent una enorme passa enrere, retrocedint dels principis socialistes vers els principis burgesos, la nova Constitució, tallada i cosida a mida de la casta dirigent, es situa en la línia històrica del renunciament a la revolució mundial en interès de la Lliga de les Nacions, de la restauració de la família petitburgesa, de la substitució de les milícies per l’exèrcit permanent, del restabliment dels graus i de les condecoracions, de l’augment de les desigualtats. Consagrant l’absolutisme ‘fora de classe’, la nova Constitució crea les condicions polítiques per al renaixement d’una nova classe posseïdora.
XI. On va l'URSS