Versió catalana feta per Alejo Martínez des de: El joven Lenin, FCE, México, 1972 i Vie de Lénine. Jeneusse, Les Éditions Rieder, Paris, 1936
“Totes les famílies felices s’assemblen [diu Tolstoi], però cada família malaurada ho és a la seua pròpia manera.” La família Ulianov durant gairebé vint-i-tres anys menà una vida feliç i s’assemblà a totes les famílies on regnen la bon entesa i la prosperitat. En 1886 rebé el primer colp, la mort del pare. Però una desgràcia mai arriba sola. La primera aviat fou seguida per altres: l’execució d’Alexandre, la detenció d’Anna. I havien de seguir moltes altres desgràcies. A partir d’aleshores, tant els pròxims com els estranys començaren a considerar la família Ulianov com una família malaurada. I efectivament, esdevingué malaurada, però a la seua manera...
Quan Ilia Nicolaievitx complí vint-i-cinc anys de serveis, el ministeri no li concedí més que un any suplementari de funcions i no cinc, com es concedia a la major part dels alts funcionaris. Així, Ilia Nicolaievitx veié amb amargor que no es recompensaven els seus mèrits. Ielisarova, que presenta la hipòtesi que son pare patí una injustícia, o més exactament, que estigué a punt de patir-la, per la gelosia excessiva que demostrà en relació amb la instrucció pública, s’avança massa al temps; perquè el ministre que es negà a servar Ulianov cinc anys més, fou precisament el liberal Saburov, que en 1880 representà “la dictadura del cor” al camp de la instrucció pública. És possible que Saburov desitgés renovar el seu personal, començant per eliminar els rutinaris emèrits i que Ilia Nicolaievitx s’haja trobat, per un error ministerial, dins d’aquesta categoria. No obstant això, el mateix Saburov es veié aviat obligat a renunciar, així com el seu cap Loris Melikov; i el successor de Saburov, després d’examinar l’expedient d’Ulianov, decidí conservar-lo en les seues funcions durant cinc anys més. En tot cas, queda fora de dubte que Ilia Nicolaievitx suportà malament aquestes dificultats inesperades. L’amenaça del seu retir prematur no sols significava la pèrdua de les seues activitats acostumades, sinó que causaria dificultats materials a la família.
El canvi d’orientació del govern en matèria educativa es produí, en realitat, després del retir d’Ulianov. El zemstsvo caigué en desgràcia i amb ell, les seues escoles. Alhora que s’establien nous estatuts universitaris, es promulgaren en 1884 els decrets sobre les escoles parroquials. Ilia Nicolaievitx no sentia simpaties envers aquesta reforma; no per hostilitat cap a l’església (al contrari, posava molt d’interès que el catecisme s’ensenyés regularment a les escoles dels zemstsvos) sinó per devoció a la seua tasca d’educador. A mesura que el vent de la reacció bufava amb més força, el director de les escoles primàries de Simbirsk, a causa de la mateixa gelosia amb què es dedicava a la instrucció popular, es trobà, involuntàriament, en oposició al nou corrent. Allò que al principi havia constituït el seu mèrit, després semblà que se li retreia. Es veié obligat a retrocedir i a adaptar-se. Tota l’obra de la seua vida quedava destruïda. Aprofitant l’ocasió, Ilia Nicolaievitx no deixava d’indicar als seus fills majors les conseqüències funestes de la lluita revolucionària que havia produït la reacció en compte del progrés. Aqueix mateix era el pensament de la majoria dels treballadors culturals pacífics d’aquella època. Un propietari noble de Simbirsk, Nazarev, envià al redactor en cap de la revista liberal Vestnik Europy (El Missatger d’Europa) la seua correspondència habitual, agregant-.hi confidencialment respecte a Ulianov: “No gaudeix d’atencions del ministeri, i la seua posició no és envejable.” Ilia Nicolaievitx suportava malament, encara que amb resignació, els atacs del govern a les escoles populars. La seua alegria d’antany desaparegué. Els últims anys de la seua vida foren amargats per la incertesa i l’ansietat. Emmalaltí sobtadament, al gener de 1886, en el moment en què redactava el seu informe anual. Alexandre es trobava a Sant Petersburg, dedicat enterament a una dissertació sobre zoologia. Vladimir, a qui només li faltaven divuit mesos per a deixar el liceu, pensava ja a la universitat. Anna havia anat a la casa per a passar les vacances nadalenques. Ningú de la família, i tampoc el metge, consideraren seriosa la malaltia d’Ilia Nicolaievitx. Continuà treballant en el seu informe; la seua filla li llegia els papers quan, sobtadament, s’adonà que son pare havia començat a delirar. Al matí següent, el dia 12, el malalt no fou al menjador, únicament s’apropà a la porta i mirà. “Com si hagués vingut a acomiadar-se”, escrigué més tard en els seus records Maria Alexandrevna. Cap a les cinc de la vesprada, la mare, inquieta, cridà Anna i Vladimir. Ilia Nicolaievitx, reclinat sobre el divan que li servia de llit, agonitzava. Els fills veieren son pare tremolar dues vegades, i després tancar els ulls per sempre. El metge determinà, com a causa de la mort, “hipotèticament, però amb la major versemblança”, una hemorràgia cerebral. Aquest fou el primer colp que caigué sobre la família Ulianov.
“Els funerals del pare demostraren la gran popularitat de què gaudia en Simbirsk”, conta Ielisarova. En els discursos s’enumeraren, com és costum, els seus grans mèrits al camp de la instrucció. Els records més afectuosos eren dels mestres d’escola de Simbirsk. El director havia estat exigent amb ells, a vegades també rígid, però no havia escatimat esforços per a millorar la seua situació material. “No hi haurà un altre Ilia Nicolaievitx”, deien en allunyar-se després dels funerals.
Anna romangué algun temps en Simbirsk, per tal d’acompanyar sa mare. Durant aqueixa època hivernal fou quan es produí l’apropament de què ja hem parlat entre la germana major i Vladimir; passejaven junts i conversaven llargament, i en el curs d’aquestes converses Anna descobrí que el seu germà era un inconformista, posseït per un esperit de negació, però que encara no es rebel·lava més que “contra el dirigent i l’ensenyament del liceu, i contra la religió”. Durant les vacances de l’estiu anterior, encara no tenia aqueixa mentalitat.
La mort del pare trencà bruscament el curs tranquil de la vida familiar, fins llavors tan feliç. ¿Com no suposar que fou precisament aqueix colp el que donà una nova direcció crítica als pensaments de Vladimir? Les respostes del catecisme als problemes relacionats amb la vida i la mort hagueren de semblar miserable i mesquí front la rigorosa veritat de la naturalesa. Ja siga que efectivament haja llançat la seua petita creu al fem o que la memòria de Kritxianowski haja transformat una metàfora en un gest físic, hi ha quelcom que queda fora de dubte: Vladimir trencà amb la religió bruscament, sense llargues vacil·lacions, sense temptatives de conciliació eclèctica entre la veritat i la mentida, amb una audàcia juvenil que, per primera vegada, li donà ales.
Alexandre passava les seues nits estudiant quan li arribà la notícia inesperada de la mort de son pare: “Durant diversos dies ho deixà tot [conta un dels seus companys de la universitat]; anava i venia d’un racó a l’altre de la seua habitació com un ferit.” Però, obeint després l’esperit d’aquesta família, en què els sentiments més profunds anaven regits per la disciplina, Alexandre no abandonà la universitat, no es precipità cap a Simbirsk, sinó que tornà als seus estudis. Poques setmanes després rebé sa mare una lletra seua, breu com sempre: “He obtingut la medalla d’or pel meu estudi zoològic sobre els cucs anellats.” Maria Alexandrevna plorà, unint l’alegria que li procurava el seu fill amb l’aflicció causada per la mort del seu marit.
A partir d’aleshores no quedà per a viure més que la pensió de la mare i potser alguns petits estalvis que hagués deixat el pare. Es reduïren les despeses, es prengueren hostes, però l’organització de l’existència continuà essent la mateixa. Maria Alexandrevna cuidava els menors i esperava que el major finís els seus estudis universitaris. Tothom treballava. Vladimir aportava satisfaccions amb els seus èxits escolars, però inquietud amb la seua presumpció. Així passà l’any de dol. La vida es canalitzava de nou per una senda més estreta, quan sobre la família caigué un altre colp, absolutament imprevist i de doble pes: el fill i la filla majors acusats de formar part d’una conspiració contra el tsar. Fins i tot pronunciar aquestes paraules resultava espantós.
Anna fou detinguda l’1 de març, a l’habitació del seu germà, en arribar-hi, precisament en el moment de la investigació. Plena de terrible incertesa, la jove fou agafada per un assumpte en què no havia participat de cap manera. Allò era, doncs, del que s’ocupava Alexandre! Havien crescut braç a braç, s’havien divertit al gabinet del pare amb una magneto i un tros de lacre, sovint s’havien endormiscat escoltant la música de sa mare; havien estudiat junts a Sant Petersburg, i ella a penes el coneixia! En créixer Alexandre, s’havia deslligat de la seua germana. Anna recordava amb amargor que Alexandre, en anar ella a visitar-lo, deixava el seu llibre amb visible disgust. No li confiava els seus pensaments. Amb cada nova informació sobre els actes infames de les autoritats tsaristes, ell s’aombrava i es tancava més en si mateix. “Des d’aleshores, un observador perspicaç hauria pogut predir el seu camí...” Però Anna no era una observadora perspicaç. En l’últim any Alexandre ja no volgué viure amb ella, explicant a un camarada que no volia comprometre la seua germana, que no palesava disposicions per a l’acció social. A l’hivern, Anna sorprengué Alexandre amb estranys objectes en les mans. Però no li passà pel cap pensar en explosius. Aviat trobà a l’habitació del seu germà una reunió de conspiradors. Però els amics d’ell no eren els seus amics. No se la inicià en res. Un dels últims dies, el 26 de febrer, amb l’ànima oprimida per una mortal angoixa, Alexandre arribà d’improvís a casa de la seua germana, s’assegué, reflexionà i esperà, com si pensés en el miracle d’un reapropament. Però ella no comprengué l’estat d’ànim del seu germà i tractà de xerrar amb ell de coses frívoles. El miracle no es produí, i Alexandre se n’anà, abstret, estrany, condemnat. I ella es quedà mesquinament ofesa en adonar-se que ell li ocultava quelcom. Fins que estigué incomunicada a la presó no comprengué que el seu germà havia anat a veure-la per a dirigir-li un crida final i que ella no li havia donat allò que ell esperava. Des de la infància s’havia acostumat a cercar en la mirada d’Alexandre l’aprovació o el reprotxe. Ara sentia clarament que no tindria la seua aprovació i que aquesta vegada seria per sempre. Escrigué al seu germà, d’una presó a una altra: “No hi ha ningú millor que tu, més noble que tu, sobre la terra.” Però el gemec tardà d’aquesta confessió no arribà al seu destí.
Després de la detenció d’Alexandre i d’Anna, un parent dels Ulianov que vivia a Sant Petersburg escrigué a l’antiga institutriu dels xics, demanant-li advertir, amb precaució, la mare.
Amb les celles arrufades, el jove Vladimir servà silenci durant molt de temps, considerant la lletra de Sant Petersburg. Un rellamp havia il·luminat per a ell amb un nou resplendor la figura d’Alexandre. “És un assumpte seriós [comentà], pot resultar mal per a Satxa.” Evidentment, no dubtava de la innocència d’Anna. Li tocà a ell preparar sa mare per a rebre la notícia. Però ella, que havia endevinat una desgràcia des de les primeres paraules, exigí que se li lliurés la lletra i immediatament començà els seus preparatius de viatge. Encara no hi havia via fèrria des de Simbirsk, i calia marxar amb cotxe fins a Syzrane. Tant com mesura de seguretat com per economia, Vladimir cercà un company de viatge per a sa mare. Però la notícia dels fets ja havia corregut per tota la ciutat; tot el món se separava d’ells, temorós, i ningú volia viatjar amb la mare d’un terrorista. Vladimir prengué nota d’aquesta lliçó. Aqueixos dies influïren molt en la formació del seu caràcter i de les seues inclinacions. El jove esdevingué taciturn i callat, i ben sovint es tancava a la seua habitació, mentre cuidava dels germans menors que li havien estat confiats. Heus aquí, tal com era, aqueix infatigable químic, aqueix observador dels cucs anellats, aqueix germà silenciós, tan pròxim i tan desconegut! Quan hagué de parlar de la catàstrofe amb Katxkadamova, Vladimir repetí: “Bo, és que Alexandre no podia actuar altrament.” La mare feia curtes visites als seus fills empresonats i esperava que es condemnés Alexandre a la cadena perpètua. “Partiré amb tu; els fills majors ja han crescut i m’emportaré els petits.” Ja no somiava per al seu fill amb una càtedra ni amb honors de savi, sinó que es conformava amb el desterrament i les cadenes.
Maria Alexandrevna només assolí una entrevista amb el seu fill el 30 de març, un mes, després de la seua detenció. Alexandre plorà, s’abraçà als seus genolls i li suplicà que el perdonés, i es justificà dient que, a més dels seus deures de família, tenia un altre deure amb la pàtria i s’esforçà en donar resignació a sa mare per a la sort que li esperava. “Cal resignar-se, mamà”, li deia. Però la mare no volia resignar-se. En deixar el seu fill, fou a veure la seua filla, i en deixar la seua filla fou a veure les autoritats i els personatges influents. La seua aflicció era incommensurable, però el seu valor estava a l’altura de la seua aflicció. No es rendia, trucava a totes les portes, s’esforçava en reanimar l’esperança en el seu fill i donar forces a la seua filla. Fou admesa en la sessió del tribunal. En un mes i mig de detenció, Alexandre havia adquirit virilitat i fins i tot la seua veu tenia una autoritat impressionant, completament nova. L’adolescent s’havia fet home. “Què bé ha parlat Alexandre, d’una forma tan persuasiva i eloqüent!”. Però la mare no pogué romandre en la sala fins al final del discurs, perquè aqueixa eloqüència li trencava el cor. El dia anterior a l’execució, amb esperances encara, repetia al seu fill, a través de les reixes de la sala de visites: “Valor”. El 5 de maig, en dirigir-se a l’altra presó per a veure la seua filla, s’assabentà per un full que es venia al carrer que Alexandre era mort. Ningú conegué els sentiments que la infortunada mare portava en el cor quan arribà a la presó en què es trobava Anna. Maria Alexandrevna no s’inclinà, no s’enfonsà, no digué res a la seua filla. Quan ella li demanà notícies del seu germà, la mare respongué: “Prega per Satxa.” Anna no sabé endevinar la desesperació darrere del valor. Amb quin respecte els funcionaris de l’administració penitenciària, que ja s’havien assabentat de l’execució d’Alexandre, deixaren passar davant ells aquella dona austera, vestida de negre. La seua filla encara no sabia que el dol pel pare s’havia convertit en dol pel seu germà. Simbirsk estava ple del perfum de les flors dels seus jardins quan arribà de la capital la notícia de l’execució d’Alexandre Ulianov. La família del conseller d’estat, encara ahir respectada per tots, s’havia convertit en la família d’un criminal, ajusticiat pel govern. Coneguts i amics, tots sense excepció, s’allunyaren de la casa del carrer Moscou. Fins i tot el bon vell mestre d’escola que havia anat innumerables vegades a jugar escacs amb Ilia Nicolaievitx, deixà d’aguaitar el nas. Vladimir veia amb ull penetrant allò que el rodejava, flaquesa i traïció. Hi trobà lliçons irreemplaçables de realisme polític.
Anna quedà en llibertat uns quants dies després de l’execució del seu germà; en compte d’enviar-la a Sibèria, les autoritats consentiren en enviar-la, sota vigilància policíaca, a Kokutxkino, lloc natal de la mare. Per a Maria Alexandrevna s’obria una nova etapa de l’existència. No sols havia de modificar les seues relacions amb l’exterior, sinó també modificar-se a si mateixa. El moviment lent i rigorós de la revolució russa, en passar sobre els caps de les noves generacions de la intel·lectualitat, canvià l’educació de més d’una mare conservadora. Dones de la noblesa, de la burgesia o dels mitjans petit burgesos es veien obligades a deixar les seues llars per a passar llargues hores a les antesales de la policia, en gabinets dels procuradors o en sales d’espera de les presons. No es feien revolucionàries però, per defensar els seus fills, emprenien una lluita especial contra el règim, a la reraguarda del front revolucionari. Feien més odiosa a l’autoritat per les queixes que elevaven contra les seues venjances i les seues crueltats. La funció maternal arribà a ésser una funció revolucionària. D’aquest medi sorgiren figures vertaderament heroiques, d’un vigor espiritual més elevat que el de la mater dolorosa evangèlica, que no sabia més que prosternar-se davant l’autocràcia dels cels. Durant els trenta anys que li quedaren de vida, Maria Alexandrevna formà part del grup de les mares afligides i militants.
Precisament durant les setmanes en què es decidia a la capital la sort del seu germà, Vladimir hagué de preparar-se per als exàmens de fi de cursos del liceu. Com Alexandre, després de la mort de son pare, Vladimir també interrompé només durant uns quants dies, en saber l’execució del seu germà, el seu treball intensiu. El consell pedagògic caracteritzà perfectament l’alumne del vuitè any Ulianov: “Estudia amb afany totes les matèries, particularment les llengües antigues.” En deu de les matèries del programa, Ulianov obtingué qualificació de molt bé i només en lògica tragué bé. ¿No seria perquè Hegel, el seu futur mestre, anomenés a la lògica escolar dies tote Gebein, “aqueix membre mort” i comparava amb menyspreu els sil·logismes a un joc de paciència per a xiquets? O seria que la lògica del futur revolucionari havia començat ja a desviar-se un poc de la lògica oficial? Malgrat la reprensió que acabava de rebre de Sant Petersburg per haver atorgat la medalla d’or i el diploma més elogiós al futur criminal d’estat Alexandre Ulianov, el consell pedagògic no pogué negar la medalla d’or al germà menor; en els últims exàmens, Vladimir obtingué en totes les matèries la nota més alta. En deixar el liceu, tenia dèsset anys i dos mesos.
En els zemstsvos i en la premsa de l’època s’elevaven queixes contra els estudis clàssics que “donaven al país homes de pit feble, nerviosos, amb la columna dorsal deformada i esperit apocat”. No era de sorprendre; tot el sistema tenia com a objecte deformar els esperits i les espines dorsals. No obstant això, Vladimir Ulianov sortí del liceu sa i estalvi; encara que el “bótet” s’aprimà prou, tenia el tòrax ben desenrotllat, els nervis en bon estat, l’esperit, com la columna vertebral, sòlid i recte. No obstant això, no s’hauria pogut dir d’aquell adolescent que fos bell; tenia un cutis grisenc, ulls oblics de mongol, pòmuls ixents, trets forts i no obstant això mal definits, i cabells rogencs sobre un crani sòlid. Però els petits ulls cafè brillaven de perspicàcia i audàcia davall les celles fosques i el joc de la fisonomia reflectia fidelment la música de les forces interiors. En un grup d’alumnes del liceu retratats rígidament, Vladimir no podia cridar l’atenció de totes maneres. En canvi, en una conversa animada, en les diversions i sobretot en el treball, inevitablement es trobava en el primer lloc, amb gran avantatge.
L’apreciació oficial de Kerenski, director del liceu, sobre Vladimir Ulianov, paga la pena d’ésser reproduïda íntegrament: “Molt ben dotat, sempre aplicat i acurat, Ulianov ha estat sempre al capdavant del seu grup i, al final dels estudis, se li ha recompensat amb la medalla d’or, a la que es féu creditor pels seus èxits, el seu desenvolupament i la seua conducta. Ni al liceu ni a l’exterior s’ha tingut una sola queixa contra Ulianov, ja que ni de paraula ni d’obra ha suscitat mai un judici desfavorable per part dels caps i professors del liceu. La instrucció i el desenrotllament moral d’Ulianov sempre foren atentament vigilats pels seus pares i a partir de 1886, després de la mort del pare, només per la mare, que consagrà tot el treball a l’educació dels seus fills. Aquesta educació es basà en la religió i en una disciplina raonable. Els feliços fruits de l’educació familiar s’han advertit en l’excel·lent conducta d’Ulianov. Observant de prop el gènere de vida familiar i el caràcter d’Ulianov, no he pogut deixar d’advertir en ell una reserva excessiva i un aire distant, fins i tot davant persones ben conegudes i, fora del liceu, davant camarades que eren l’honor de les seues escoles; en general, era molt reservat. La mare d’Ulianov no té la intenció de perdre de vista al seu fill durant els seus estudis a la universitat.” El mateix Kerenski, si es jutja pels seus informes anuals, basava l’educació “en el desenvolupament dels sentiments religiosos, la deferència envers les persones majors, la submissió a les autoritats i el respecte a la propietat aliena”. A la llum d’aquests principis irreprotxables, no és fàcil creure que els envejables informes que havia donat sobre Ulianov es referiren precisament a qui més tard hauria d’abolir la religió, destruir les autoritats i la propietat. La veritat és que el director del gimnàs era un amic íntim de la família Ulianov i, segons diu Ielisarova, amb el seu informe favorable desitjava ajudar Vladimir a vèncer les dificultats que l’amenaçaven en la seua carrera a causa dels antecedents del seu germà major. Però qualssevol que hagen estat els motius de Kerenski, mai s’hauria atrevit, davant la mirada de tot el consell pedagògic, a concedir al seu alumne un informe tan favorable de no estar segur que corresponia a la realitat. L’honorable director actuava amb tal seguretat, precisament perquè la seua amistat amb els Ulianov, que no havia estat fortuïta, li havia permès completar les observacions fetes sobre Vladimir a l’escola.
La indicació que la base de l’educació familiar raïa en “la religió i una disciplina raonable” queda confirmada per Ielisarova en els termes següents: “Ilia Nicolaievitx era un creient profundament sincer, i educà els seus fills amb aquest esperit”, exigint d’ells, al mateix temps “una subordinació, portada fins a la pedanteria”. Fins als setze anys, Vladimir fou creient. I, d’acord amb les condicions pròpies del desenvolupament de l’opinió russa, així com pels trets distintius del seu caràcter sencer, si servava les seues conviccions religioses, no podia alimentar al mateix temps idees destructores al terreny de la política. Cal acceptar aquest fet tal com és, tanmateix el que pensen els exegetes de la revolució: el nucli de la personalitat de Vladimir, mentre s’amerava dels sucs vitals, es dissimulà durant un cert temps, sota la cuirassa protectora de la tradició. Vladimir havia après a posar fre a la seua mordacitat natural, quan era necessari, sobretot, després de la seua aventura amb el “francès”. No cercava les aventures, ni li agradava armar soroll sense motiu. Sense renunciar a la seua individualitat, sabia adaptar-se al règim del liceu, oposant-li la seua resistència moral, el seu enginy i el seu bon humor.
És cert que prop d’un any abans, Vladimir havia girat l’esquena a la religió, iniciant així la seua revisió general de totes les concepcions tradicionals. Però aquest procés encara es realitzava foscament. Vladimir a penes començava a ésser una personalitat “dotada de pensament crític”, I, al mateix temps, la prudència adquirida per la seua experiència de dèsset anys li ensenyà a dissimular el canvi que s’havia operat en ell, davant el mestre que l’observava de prop. Per tant, no hi ha cap raó per a retreure al digne director haver alterat en res, en nom de la seua amistat personal, els seus sentiments de súbdit lleial.
Poden sorgir alguns dubtes, no a causa dels passatges elogiosos, sinó justament a causa de la crítica que es desprèn d’aquest informe. Un estat de depressió passatgera, provocat per les desgràcies familiars, no bastava per a considerar el jove bromista i xerrador dins de la categoria dels éssers abstrets i inabordables. Només podem suposar que Kerenski pare era tan mal psicòleg com ho fou, després, el seu fill si, davall l’adjectiu precís de “timidesa” no s’ocultava alguna altra característica que hagués notat el director, però que no hagués comprès bé i a la que no hauria pogut donar un nom adequat. D’altra banda, el problema no era dels més fàcils. Darrere de la reparació i l’esperit disciplinat de Vladimir, es pressentia una espècie d’element psíquic insòlit. També es notava el mateix en les seues relacions amb els joves de la seua edat. Tot semblava marxar bé i, no obstant això, les coses no eren totalment normals. Vladimir compartia àmpliament els seus coneixements amb els seus companys, i ensenyà amb èxit el llatí a la seua germana major. Durant dos anys treballà sense cobrar amb un professor txuvac a fi de preparar-lo per als exàmens secundaris. Redactava amb gust dissertacions per als altres, esforçant-se en adaptar-se al seu estil. Però mai portava ningú a la seua casa. Vladimir Ulianov estava separat dels joves de la seua edat, fins i tot dels qui eren “l’honor de l’escola”, per una espècie de mur invisible que excloïa tota intimitat i familiaritat. Tenia excel·lents relacions amb moltes persones, però no era amic de ningú. “El meu germà [escriu Ielisarova] es burlava sovint dels seus companys i fins i tot dels mestres.” Cal considerar que les bromes tocaven en allò més viu i no sempre deixaven de ferir l’amor propi dels altres; però, allò que és encara més greu, obrien una separació entre bromista i víctima. “Mai tingué grans amics, ni tan sols després de sortir del liceu”, escriu Ielisarova. La jactància i l’arrogància foren absolutament estranyes al xiquet i després a l’adolescent; les dimensions mateixes de la seua personalitat excloïen des del principi tals defectes. Però l’enorme superioritat personal del futur pescador d’homes l’impedia establir relacions que exigiren, si no igualtat, almenys una certa paritat. Malgrat la seua sociabilitat, Vladimir romangué sempre al marge. Fins on pogué comprendre-ho, el director pressentí aquesta característica que després valdria al seu alumne tants reprotxes i injúries, fins que acabà per imposar-se. Potser el més encertat siga veure-hi una manifestació del geni. Vladimir Ulianov, al liceu, fou l’embrió de Lenin.
Pel que es refereix a la intenció de la mare de “no deixar partir sol Vladimir”, Kerenski no parlava a la lleugera. El director del departament de policia, durant les interminables visites de Maria Alexandrevna a favor d’Alexandre, li donà el consell de posar el seu fill menor com més lluny possible del focus de contagi de la capital millor, en una de les universitats més tranquil·les de la província. Per tant, es decidí que Vladimir estudiés a Kazan. Maria Alexandrevna decidí instal·lar-s’hi amb tota la seua família; pensava que, sota la seua vigilància, Vladimir no es deixaria arrossegar tan fàcilment cap a un camí funest. I a més, ja era intolerable romandre en Simbirsk: tot hi recordava un passat recent. Els amics d’ahir, amb la seua covarda hostilitat, expulsaren, en certa manera, del seu vell niu, la família. Maria Alexandrevna s’afanyà a vendre la casa i, algunes setmanes després, es posà en camí amb els fills que encara li quedaven per a reunir-se amb Vladimir a Kazan. En la seua nova llar, la família es trobà de nou aïllada, com durant el primer període de la seua vida en Simbirsk, i a més a més, ara, davall el negre núvol de la desgràcia. La ciutat, que comptava prop de cent mil habitants, anomenada “la capital del Volga” servava, malgrat la seua universitat, el caràcter d’una província molt endarrerida. Les idees i les esperances que havien agitat la societat conreada vint anys abans, s’havien marcit i desfullat. “El tedi que corroeix la vida de Kazan [escriu un periodista en una revista de l’època] ha penetrat en totes parts i ha infós a les institucions públiques de la ciutat, a la Duma i als zemstsvos una espècie d’apatia.” Fundada a principis del segle XIX, la Universitat de Kazan tingué una història dramàtica. Quan la Santa Aliança desplegà sobre Europa les seues negres ales, la ciència universitària a Rússia, per endarrerida que es trobés, caigué sota les sospites dels “beats” de la cort. L’inspector general Magnitski descobrí amb horror que els professors de Kazan deduïen el dret natural de la raó i no de l’Evangeli, i proposà tancar la universitat i derrocar l’edifici. Alexandre I perseguí el mateix objectiu, però d’una altra manera: nomenà rector de la universitat l’inspector general. Magnitski establí, per a totes les ciències, reglaments força severs, redactats per un sergent i completats per un monjo ebri. A partir d’aleshores, les paràboles es desenrotllaven en nom de la Santíssima Trinitat i les reaccions químiques es produïen amb l’aprovació de l’Esperit Sant. Reduïda durant molt de temps a un estat d’humiliació completa, la universitat conegué després una certa renovació, durant el rectorat, que durà vint anys, del cèlebre Lobatxevski, creador d’una geometria no euclidiana anomenada “hipotètica”. Ulianov pare havia estat deixeble de Lobatxevski, però, certament, durant els anys en què es produí una nova decadència a les universitats russes, provocada pel terror que experimentà Nicolau I davant la revolució de 1848. Quan ensenyava en Penza, Ilia Nicolaievitx, per recomanació de Lobatxevski, dirigí durant diversos anys l’estació meteorològica, laboriosament i amb prou èxit. Vladimir ingressà en la universitat de Kazan trenta-set anys després que son pare, però no en la facultat de ciències, sinó en la de dret. El director del liceu de Simbirsk se sentí ofès per aquesta elecció, perquè esperava que el seu millor alumne estudiés per a filòleg. Però la carrera de l’ensenyament seduïa poc Vladimir; ell desitjava ésser advocat. Podria dir-se que el medi estudiantil de Kazan era més democràtic que el d’altres universitats. Però la vida dels centres d’ensenyament superior es trobava en aqueixos dies posseïda pel pànic, perquè a penes havien passat tres mesos des de l’execució d’Alexandre Ulianov i els seus camarades. El govern, que disposava d’una policia poderosa i d’un milió de soldats, no deixava de témer els estudiants, el número dels quals a penes arribava a quinze mil. L’estatut de 1884 entrà llavors totalment en vigor. Els professors liberals foren cessats, els inofensius grups regionals, dissolts, els estudiants sospitosos, expulsats i els que quedaven es veieren obligats a portar un uniforme detestat. El ministre d’instrucció pública, comte Delianov, pèrfida nul·litat, prohibí mitjançant una circular especial, l’admissió als liceus dels “fills de cuineres”. Leònides Krassin, de la mateixa edat de Lenin i que posteriorment milità a les seues files, conta en els seus records: “Durant la tardor de 1887, quan aní per primera vegada a Sant Petersburg per a presentar els meus exàmens a l’institut tecnològic, la capital patia la més ombrívola de les reaccions.” A Kazan, en tot cas, no era millor la situació.
No obstant això, el medi estudiantil trobà, en si mateix, forces per a rebel·lar-se. Les primeres veus de protesta havien sonat dins dels murs de la universitat de Sant Petersburg a la primavera, quan el rector Andreievski pronuncià, en relació amb la conjuració d’Ulianov i dels seus camarades, una arenga l’esperit de la qual caracteritzava molt bé els herois de la càtedra professional, amb les seues patètiques expressions: “Per què aquests desgraciats s’han fet obrir les portes de la nostra universitat? Han entrat en la nostra privilegiada família universitària per a deshonrar-la...”, etc. L’endemà, una proclama de la Unió d’Agrupacions Regionals declarà deshonrada una universitat que “havia caigut servilment darrere del seu rector, als peus del despotisme”. L’execució de cinc estudiants havia omplert la universitat d’horror. Les vacances atenuaren en part aquest estat d’ànim. Però, a partir de la tardor, els estudiants se sentiren oprimits pel medi. L’atmosfera, als amfiteatres i en els corredors, es féu pesada. Al novembre s’alçà una onada de “desordres”. Iniciada a Moscou, arribà al desembre fins al Volga.
Els estudiants de la Universitat de Kazan es reuniren per iniciativa pròpia en una assemblea el 4 de desembre, feren cridar l’inspector, tumultuosament li presentaren les seues reclamacions, i es negaren a dispersar-se. L’inspector notà, en les primeres files, a un jove estudiant que, a la sortida, mostrà la seua targeta d’inscripció amb el nom d’Ulianov. Aqueixa mateixa nit fou detingut al seu allotjament. ¿S’havia assenyalat per la seua conducta en la protesta o se li havia inclòs en la llista de quaranta estudiants agafats a causa de la mala reputació del seu nom? No és fàcil respondre a aquesta pregunta. En tot cas, la funció de dirigent no podia estar en mans d’un novici; els organitzadors dels desordres sempre eren estudiants dels cursos superiors, més experimentats, que actuaven d’acord i tenien lligues amb altres centres universitaris. No obstant això, els documents oficials de l’època tracten d’explicar en una altra forma la conducta del jove estudiant. El rector de l’acadèmia diu en el seu informe que, segons l’inspector, Vladimir Ulianov, durant la seua curta estada a la universitat, ja s’havia distingit “per la seua dissimulació, el seu descuit i fins i tot la seua descortesia”. Dos dies abans de l’assemblea, segons aqueix informe, havia cridat l’atenció dels vigilants, ja que conversava en el fumador amb “els estudiants més sospitosos”, sortia i tornava a entrar, portava diferents objectes; el 4 de desembre es reuní en la sala de festes amb el primer grup, i es precipità pels corredors cridant i “fent grans gestos, com per a incitar els altres a fer el mateix”. En tot aquest pintoresc esbós hi ha un fet que es destaca amb claredat: des del primer moment de la seua estada a la universitat, Vladimir quedà davall la lupa vigilant de la policia, que immediatament descobrí en ell tres vicis: “dissimulació, descuit i fins i tot descortesia.” Es pot perfectament creure en un testimoni imprès segons el qual Lenin, com ell mateix explicà més tard, “no havia exercit cap funció important en els desordres”. Però l’inspector no s’havia equivocat quan, en dirigir sobre Ulianov la seua lent d’augment, el trobà “en el grup que encapçalava el moviment”. I potser l’ull experimentat del policia haja sabut descobrir un odi ardent en la mirada d’aquest adolescent que portava un nom marcat. “Tenint en compte les circumstàncies excepcionals en què es troba la família Ulianov [hi agrega el rector de l’acadèmia en el seu informe], aquesta actitud d’Ulianov en l’assemblea ha donat motius als inspectors per a jutjar-lo capaç de manifestacions il·legals i criminals de tota mena.” Per tant, la detenció havia estat només de caràcter preventiu. En el fet que Ulianov, en sortir de la reunió haja lliurat a l’inspector la seua credencial d’estudiant, Ielisarova i altres veuen un nou acte de desafiament. En realitat, no s’ha aclarit la significació d’aquest gest. És possible que estudiants més experimentats aconseguiren evitar la presentació de les seues credencials i que Ulianov fos pres d’improvís. Però tampoc és impossible que, en un estat d’extrema excitació, haja posat davall el nas de l’inspector, com a targeta de visita d’un protestant, la seua credencial. El comissari de policia que portà Ulianov a la comissaria tractà de fer-lo parlar durant el camí: “Per què et rebel·les, jove? Tens davant tu una muralla...” “És cert que hi ha una muralla, pera quarterada, i no trigarà en enfonsar-se”, replicà ràpidament el detingut. Aquesta resposta immediata era massa optimista. Un sola empenta a la muralla no era prou; però el rebel no tenia més que dèsset anys. Amb el temps, aprengué a considerar els problemes d’una manera més realista. Després de diversos dies de detenció, Vladimir fou expulsat de la universitat, on no havia passat ni tan sols quatre mesos, i expulsat també de Kazan. Així, sis mesos després de l’execució d’Alexandre, un nou colp caigué sobre la família, encara que menys tràgic, però sempre penós: la carrera del fill menor semblava truncada.
A penes a la primavera anterior el director del liceu havia declarat solemnement: “Mai s’ha donat el cas que Vladimir Ulianov, de paraula o d’obra, haja suscitat un judici desfavorable”. I no obstant això, encara no es cobrien de neu els carrers de Kazan quan Ulianov intentava ja soscavar les bases de la societat: s’amagava en el fumador, conversava amb estudiants sospitosos, gesticulava i exhortava els altres a actuar. ¿Fou tan brusc el canvi, o és que tant les notes de les autoritats del liceu com les de la universitat donaven del jove una imatge absolutament allunyada de la realitat? Cert que tenien algunes deformacions, però això no és l’essencial. En el curs dels mesos transcorreguts Vladimir havia conegut el més profund trastorn íntim de la seua vida: el tsar havia fet penjar el seu germà.