LENIN: LA JOVENTUT

Lev Trotski

Versió catalana feta per Alejo Martínez des de: El joven Lenin, FCE, México, 1972 i Vie de Lénine. Jeneusse, Les Éditions Rieder, Paris, 1936

VII. Infància i anys escolars

Al llarg de catorze anys (1864-1878), els Ulianov tingueren set fills. Si s’exceptua al cinquè, Nicolau, que només visqué alguns dies, basant-nos en totes les dades que posseïm, podrem arribar a una deducció edificant: els més notables, pel caràcter i el talent, dels fills d’aquesta família, Alexandre, Vladimir i Olga, formen el grup del mig, amb Vladimir al centre mateix. La filla major, Anna, i dos dels menors de la família, Dimitri i Maria, malgrat totes les seues respectables qualitats, només s’eleven molt poc per damunt del nivell mitjà. En nàixer Vladimir el pare tenia 39 anys i la mare 35 (l’edat de la plenitud de les forces físiques i morals) i si els altres fills, a excepció de la menor, Maria, nasqueren amb un any o dos de separació, abans del naixement de Vladimir, la mare havia tingut un descans de quatre anys.

Segurament resultaria molt instructiu remuntar la línia dels avantpassats de Lenin a través de diverses generacions. Però fins al present, en el sentit de la genealogia, no s’ha pogut fer quasi res. Probablement no serà fàcil establir la línia dels antecessors per banda paterna, per no dir impossible, a causa de l’origen plebeu de l’avi, petit burgès d’Astracan. Els registres de l’estat civil dels petit burgesos i dels camperols no es manejaven adequadament, a més que els llibres es cremaven periòdicament, en aquest regne de construccions de fusta. No obstant això, és possible establir una particularitat genealògica amb molta més seguretat que si es consultaren els documents més fidedignes: els trets d’Ilia Nicolaievitx, particularment els pòmuls ixents i els ulls oblics, són prova indubtable d’una barreja de sang mongola. El rostre de Lenin demostra el mateix. I no és estrany, perquè una gran part de la població d’Astracan es componia, des de temps enrere, de tàrtars, entre els quals, segons les observacions de l’escola biològica de Mendel, l’ull mongol es troba amb major freqüència que no l’ull europeu. Allò que resulta menys explicable és que fins al present quasi no s’haja publicat res sobre l’ascendència materna de Lenin. Se sap que Maria Alexandrevna era filla d’un metge cognomenat Blank, casat amb una alemanya. Pel que es refereix a aquesta àvia de Lenin, es pot suposar, sense por d’equivocar-se, que provenia d’una de les colònies alemanyes del Volga, entre les que es comptava un nombre considerable de famílies acomodadament i relativament cultes. Però, què era Blank? Maria Ulianov declara que l’avi era d’origen petit burgès, d’esperit avançat i independent i que, precisament per aquesta raó, aviat es retirà i es dedicà a l’explotació agrícola. Pel que es refereix a la seua nacionalitat, no se’ns diu res. No obstant això, aquest cognom, Blank, portat per un home de la petita burgesia, indica, indubtablement, un origen no rus. No serà aquesta circumstància la que explique aqueixes estranyes reticències? Perquè els historiadors oficials són capaços de pensar que qualsevol detall genealògic pot fer disminuir o créixer la figura de Lenin. Però fins i tot fent a una banda el problema de l’origen dels Blank, està provat que per les venes de Lenin corria sang, almenys, de tres “races”; gran russa, alemanya i tàrtara. Si quelcom falla ací, serà el culte de la “raça pura”. Sobre la infància de Vladimir tenim menys notícies que sobre la d’Alexandre, la qual cosa s’explica per l’escalonament dels naixements en la família. Els fills majors cresqueren en parelles. Anna, la més observadora i més fecunda observadora de la família, que veié més de prop el creixement i l’evolució d’Alexandre, tenia sis anys més que Vladimir. Maria era quasi vuit anys menor que ell. La diferència, en ambdós casos, és massa gran per a permetre observacions exactes i records precisos. Qui compartí més de prop els anys de la infància de Vladimir, la seua germana Olga, morí a l’edat de dinou anys. La figura del xiquet i de l’adolescent se’ns presenta a través de diversos episodis que quedaren en la memòria de la germana major, qui no s’interessà molt per Vladimir fins que aquest arribà a l’adolescència. No hi ha lletres de la infància de Vladimir, i és molt probable que mai les haja escrit, ja que tota la família vivia unida. Tampoc ens han quedat diaris íntims i, d’altra banda, no és probable que Vladimir els haja escrit, ja que des de xiquet visqué massa intensament per a posar-se a registrar les seues sensacions.

Vladimir aprengué força tard a caminar, gairebé alhora que la seua germaneta Olga, divuit mesos menor que ell. Les seues primeres aventures al terreny de la locomoció no foren feliços: el xiquet queia ben sovint, pesadament, i es colpejava el cap, de manera que els veïns de baix sempre s’assabentaven de les seues caigudes per la força dels seus crits. “Probablement el seu cap pesava més que la resta del cos”, escriu la germana. Cada vegada que queia, Volodia (diminutiu de Vladimir) cridava amb tal força que la casa semblava tremolar; de fet, en els seus primeres anys no perdia ocasió de desenrotllar les seues cordes vocals. “La passió de la destrucció [digué Bakunin, que morí en l’exili quan Lenin encara no complia sis anys] és una passió constructiva.” Volodia era un partidari apassionat d’aquesta fórmula; trencava els joguets abans de començar a jugar amb ells. La seua dida li regalà un trineu tirat per tres cavalls de paper mâché; el xiquet començà amagant-se darrere d’una porta per a alliberar-se de la molesta vigilància dels adults de la casa i es posà a retòrcer les potes dels cavallets fins que li les arrencà.

La independència i l’ardor apassionat del seu caràcter aparegueren des dels seus primers anys. Els adults sovint es veien obligats a cridar a l’ordre aquell xiquet arravatat i bulliciós. No li feia por mostrar-se en públic tal com era. “No es crida així en un vapor”, li digué la mare en el moment de partir de vacances cap a la regió de Kazan. “Doncs el vapor crida ben fort!”, hi respongué Volodia sense abaixar la veu. La mare actuava sobre els seus fills sobretot mitjançant la persuasió i perseverança; però quan aquests recursos pedagògics no bastaven, tancava Volodia al gabinet de son pare i l’asseia en “la butaca negra”. El xiquet es resignava i callava, a vegades per la impressió rebuda, i, potser per l’olor del cuir, es quedava adormit…

Aquell xic, que havia començat a caminar tard, era molt inquiet. A causa de la seua figura xaparra, li posaren en la família el sobrenom de “bótet”. Si es mostrava indiferent respecte als joguets, en canvi en els jocs que exigien moviment, agilitat, força, s’entossudia amb èxit en ocupar el primer lloc. Els jocs d’amagar-se, de lliscar, més tard el croquet i el patinatge l’apassionaren successivament o simultània. Alexandre tenia inventiva per als jocs, però fins i tot en els més violents se sabia dominar. Volodia invariablement volia passar i sobrepassar, per a la qual cosa estava sempre disposat a emprar els colzes. En moltes altres característiques, Volodia, des de la seua primera infància, diferia del seu germà major. Satxa era aplicat, li agradava col·leccionar, treballar la fusta amb serra; d’aquesta manera, el futur naturalista exercitava la seua aplicació i la seua paciència. Volodia no tenia cap gust pels treballs meticulosos. En una època, Satxa col·leccionà cartells teatrals que col·locava atentament al sòl. El petit Volodia saltà una vegada sobre els preciosos fulls de colors, els enredà amb els peus, els arrugà i en trencà alguns. Satxa no pogué comprendre aquell vandalisme i el mirà amb ulls sorpresos, però no li pegà, no li mormolà ni el renyí; això no entrava en els seus costums; guardava per a si les seues penes, petites o grans. Però qualsevol que fos la diferència de temperament entre Volodia i Satxa, el primer feia tot el possible per tal d’imitar l’altre. Quan se li preguntava si prendria la seua katxa amb mantega o amb llet, responia: “Com Satxa.” I, al igual que Alexandre, baixà més tard en patins un pendent escarpat. La força moral i el caràcter ferm del germà s’imposaven al “bótet”. I al mateix temps l’emulació l’empentava a col·locar-se al nivell del seu germà major. La fórmula “com Satxa” que s’escoltava sovint a la casa, tenia un doble sentit: la confessió de la superioritat del germà i la voluntat de “passar i sobrepassar”.

Satxa tenia una franquesa orgànica quasi malaltissa: enganyar  i mentir era per a ell tan impossible com dir grolleries o mormolar; en els casos difícils servava silenci. Però en la sana franquesa de Volodia hi havia un element de malícia. Malgrat la seua naturalesa excessivament expansiva, era incapaç de renunciar a la mentida defensiva; no podia gaudir d’una melmelada de poma si no l’havia robat de la cuina en absència de la mare vigilant; era incapaç d’arrencar-li les potes als seus cavalls de paper, sense haver-se amagat abans darrere de la porta ¿i potser pogué confessar a una tia poc coneguda que havia estat precisament ell, Volodia, qui, en ocasió d’una visita a sa casa, li havia trencat una gerra per estar vagarejant? No obstant això, tres mesos després, abans d’adormir-se, el xiquet esclatà en plor en el seu llit i revelà a sa mare no sols que havia trencat la gerra, sinó que li havia mentit a la seua tia. Veiem en açò que l’imperatiu categòric de la moral no era tan estrany a Vladimir com afirmarien després els innumerables enemics de Lenin.

Potser convindrà fer notar que Vladimir no era, de cap manera, un “xiquet prodigi” i que més bé podria aplicar-se aquest elogi de la seua germana menor, Olga. Ell cresqué com un xiquet normal, sa, potser un poc retardat en els primers anys. Segons el que conta Ielisarova, aprengué a llegir ensenyat per sa mare, a l’edat de cinc anys, alhora que la seua germana menor, Olga. D’açò es desprèn que la petita començà a llegir massa prompte. Potser caldria agregar-hi almenys, un any o sis mesos. Com a especialista de la pedagogia, Ilia Nicolaievitx rebia molts llibres destinats a la infància. Però era Olga la més apassionada per la lectura i la recitació de poesies; estava estretament lligada amb Volodia pel seu desenvolupament intel·lectual, però, pel seu caràcter, s’apropava més a Satxa. Volodia llegia de corregut, però abandonava amb gust els llibres infantils per les carreres i altres jocs. Estimava la vida principalment a través del moviment. Al gabinet de son pare apareixien, de tant en tant, nous aparells de física i un altre material amb l’ajuda del qual els xiquets, en els seus moments d’oci, anaven coneixent els misteris de la ciència. Volodia, sens dubte, sabia captar l’essencial amb dues paraules. Es desenrotllava i madurava el seu judici amb gran rapidesa.

A diferència d’Alexandre, molt atent respecte als seus germans més joves, Vladimir agradava, en diferents ocasions, de provar la seua superioritat sobre ells. Quan els xiquets, acompanyats al piano per la mare, cantaven la cançó del cabrit atacat pel llop gris, Dimitri, molt sentimental generalment, vessava llàgrimes. Tractaven de fer-li comprendre que no hi havia per què prendre tan al peu de la lletra la història d’un cabrit desconegut. Dimitri feia esforços per contenir-se, però no li era possible. Semblava com si el llop gris ataqués el mateix Dimitri. Quan la cançó arribava al passatge crític, Volodia, amb gestos i entonacions tristes cantava l’estrofa final: “No li quedaven a l’àvia més que banyes i peüngles”, amb el que el pobre Dimitri no podia, deixar de xanglotar.

Gràcies a la mare, la música generalment era molt apreciada en la família. Els xiquets cantaven amb gust, o més bé cridaven, com deia la vella criada, acompanyats per sa mare. Segons la tradició, Volodia, en aqueixos casos, no sols mostrava interès, sinó un bona orella. No obstant això, les facultats musicals del xiquet, si és que les tingué, no es desenvoluparen més. Però l’amor a la música l’acompanyà durant tota la seua vida.

El preceptor Kalatxnikov i després la institutriu Katxkadamova prepararen Vladimir per a presentar els seus exàmens a fi d’entrar al liceu. Kalatxnikov recorda un xic de constitució forta, amb una cabellera rogenca i arrissada sobre una front àmplia, molt poc semblant, en la seua aparença, als altres fills de la família; molt actiu, entenia ràpidament i s’inclinava a les burles. Kalatxnikov que, ben sovint, a l’escola comunal, tractava amb fills d’estrangers, havia pres el costum de pronunciar lentament i modulant les paraules, per la qual cosa l’impacient Volodia, que no tenia necessitat d’aquest sistema, imitava sense cerimònies el seu preceptor. Aquest curiós tret mostra que el sentiment del respecte no s’havia desenrotllat en el xic i que havia començat força aviat a assajar les seues urpes en altres parts, a més dels seus germans menors.

En 1878, quan Volodia tenia vuit anys, els Ulianov es mudaren a una casa pròpia, una casa de fusta molt modesta, però amb un hort que arribà a ésser objecte de les cures de tota la família. Volodia era potser el més àgil i el més entusiasmat per a córrer, amb l’arruixadora a la mà, als treballs del jardí; hem de pensar també que no era l’últim en aprofitar els fruits. A aquest respecte s’havia establert un curiós règim en la família; s’havia indicat exactament als xiquets els arbustos i els arbres que els corresponien, els que es guardaven per a les provisions d’hivern o per al sant del pare, i tots observaven rigorosament la disciplina en aquest aspecte. Una xiqueta que fou de visita mossegà per maldat una poma que encara estava a l’arbre i que penjava justament davant ella i arrancà a córrer. Mig segle després d’aquesta catàstrofe, A Ielisarova encara la recorda: “Per a nosaltres, aqueixa conducta de bergant [!] resultava estranya i incomprensible.” Aquest judici, d’una sorprenent pedanteria, explica l’esperit patriarcal de la família, on la disciplina es mantenia de diferents maneres, però amb tot èxit, tant per la mare, com pel pare. L’esperit d’economia, atenció i ordre, el respecte pel treball i els seus fruits, foren assimilats, des de la més primerenca edat, pel futur gran destructor. Si no era capaç, per descomptat, de considerar com a conducta de bergant una innocent broma infantil, en tot cas la negligència i la prodigalitat entre els adults li foren sempre profundament antipàtiques.

A l’edat de 13 anys Alexandre pensà en publicar una revista hebdomadària familiar; com no se sentia amb facultats d’escriptor, s’encarregà tan sols de la secretaria de redacció, a més d’aportar xarades, jeroglífics i il·lustracions. Volodia, que només tenia nou anys d’edat, fou el principal col·laborador de la publicació, sota el pseudònim de Kubitxkin (“bótet”). Fins i tot la petita Olga, de set anys, enriquí la revista amb els seus gargots. La publicació es feia cada dissabte i portava un títol adequat: Subbotnik (“Periòdic sabatí”), Anna, que a l’edat de quinze anys, coneixia ja les obres del cèlebre crític Belinski, aclaparà amb articles sarcàstics una novel·la del jove escriptor Kubitxkin. Volodia escoltava totes les crítiques sense mostrar-se ofès; aprenia i prenia nota. També el pare i la mare participaven en aquests debats literaris. Els seus rostres brillaven d’alegria en mirar els seus fills. “Aquelles vesprades [escriu Ielisarova] marcaren el punt culminant de la nostra vida familiar, la intimitat dels quatre fills majors amb els seus pares. Quin record tan brillant i alegre ens n’ha quedat!”

Als nou anys i mig, Volodia fou inscrit a la classe elemental del liceu. Ara portava un uniforme “com Satxa” i es trobava sota les ordres dels mateixos mestres, vestits amb lliurees en els botons de metall de les quals estava gravada l’àguila bicèfala. Però, gràcies al seu caràcter, Volodia suportava amb major facilitat que Alexandre el règim del liceu, amb la seua opressió i la seua falsedat. Ni tan sols els estudis clàssics li semblaren pesats; el futur escriptor i orador aviat agafà gust als antics mestres de la paraula. Vladimir aprenia amb una facilitat extraordinària. Aquell xicot inquiet i bulliciós, l’esperit del qual comprenia un ampli horitzó intel·lectual, posseïa en alt grau el do de l’atenció concentrada. Assegut immòbil davant el seu pupitre, captava i s’impregnava de totes les explicacions dels mestres; així, tot just que hom li assenyalava una lliçó, l’aprenia i resolia immediatament. De tornada a sa casa, ràpidament feia les seues tasques per a l’endemà. En tant que els dos majors s’instal·laven per a treballar en la gran taula del menjador, Vladimir iniciava immediatament la seua vida bulliciosa, feia soroll, xerrava, burlava els menors. Els germans majors protestaven. L’autoritat de la mare no sempre bastava. Volodia caminava a quatre potes. A vegades el pare, quan es trobava a casa, portava al petit turbulent al seu gabinet per a veure si ja havia après les seues lliçons. Però Volodia responia sense vacil·lar. El pare prenia els seus quaderns i examinava els coneixements del xiquet sobretot allò que comprenia el programa. També ací Volodia responia sense pestanyejar; les paraules llatines es fixaven sòlidament en la seua memòria. El pare no sabia si havia d’alegrar-se’n o preocupar-se’n; el xicot es desprenia amb massa facilitat dels seus estudis i era possible que l’aplicació al treball no arribés a desenrotllar-se en ell.

En tornar de l’escola, Volodia contava als seus pares els incidents del dia; parlava sobretot de les preguntes que li havien fet en les diferents matèries i de les respostes que n’havia fet. Com els seus èxits tenien un caràcter prou uniforme passava ràpidament davant el gabinet de son pare i presentava el seu informe en dues paraules: “Grec, molt bé; alemany molt bé”. L’endemà, o als dos dies, la mateixa cosa: “Llatí, molt bé; àlgebra, molt bé”. El pare i la mare canviaven discrets somriures de satisfacció. A Ilia Nicolaievitx no li agradava lloar obertament els seus fills, especialment aquell xicot presumptuós que aprenia tot amb massa facilitat. Però era clar que l’èxit dels fills posava una nota d’alegria en la vida de la família. A la vesprada, tots es reunien, contents, davant la gran taula on es prenia el te. Ilia Nicolaievitx no havia perdut el gust a les bromes ni a les anècdotes escolars. Reien molt, i el director de les escoles primàries sovint era el primer a fer-ho. “Se sent hom reconfortat i a gust en aquesta família tan unida [conta la institutriu Katxkadamota]. El més xerrador és Vladimir, el mateix que la seua germana Olga. Les seues veus alegres i les seues rialles comunicatives vibren en tota la casa.”

Cal reconèixer que la veu de Volodia a vegades era massa vibrant. Tenint en compte que al liceu el xicot era molt disciplinat, la tensió nerviosa acumulada es desencadenava inevitablement a la casa i no sempre a favor de la tranquil·litat dels seus. A més, la seua conducta al si de la família era molt variable, segons que el pare es trobés o no a casa. És evident que Volodia temia son pare, que no sols era capaç de jugar com a xiquet amb els seus fills, sinó de manifestar, si calgués, un cert rigor. Ielisarova pensa que el pare, carregat de treball, no sempre prenia en compte suficientment la individualitat dels fills, particularment d’Alexandre, però que el seu sistema pedagògic, de totes passades, era “completament just” respecte a Vladimir, com a contrapès a la seua “gran presumpció i seguretat en si mateix”. Amb gratitud recollim aquestes precioses dades i només lamentem que siguen tan poques. Formava part del sistema d’Ilia Nicolaievitx abstenir-se d’elogis, el mateix que de càstigs? En la seua qualitat d’inspector d’escoles primàries, escrivia ja en 1872: “Els mestres competents no tenen necessitat de recórrer a càstigs...” Però en la seua família, aplicava el pare els seus propis preceptes pedagògics? No tenim, a aquest respecte, cap testimoni directe. Els records de família, com sempre, sense suavitzar ni canviar res, insisteixen sense la menor reticència sobre la invariabilitat del caràcter i la fermesa de la mare; és molt natural pensar que el pare fos distint. El caràcter autoritari d’Ilia Nicolaievitx, capaç de cedir als accessos d’ira, no deixa de confirmar aquesta hipòtesi. Tota família té el seu revers. I, podria ésser altrament, tenint en compte que està carregada d’obligacions que l’aclaparen? Una bona família no significa una família irreprotxable, sinó només una família que va millor que les altres, col·locada en les mateixes condicions. La família Ulianov era una bona família, d’esperit conservador, una família provinciana, amb interessos seriosos i una atmosfera sana. Els pares vivien en perfecte acord i els fills no estigueren mai exposats a la influència desmoralitzadora de les disputes o dels conflictes entre pare i mare. La presència dels fills majors, sobretot d’Alexandre, fou propícia per al desenvolupament dels menors. Encara que Volodia caigué malalt durant els seus primers anys d’escola, el seu organisme era prou sòlid i es desenrotllava bé. Tenint en compte la seua capacitat, no podria pensar-se en una tensió excessiva de les seues forces. Creixia com un jove roure, alimentat per profundes arrels, nodrint-se abundantment d’aire i d’humitat. Com no hauríem de dir: una infància feliç? Els estius en Kokuxkino, lloc de naixement de la mare, eren, com per a tots els xiquets més o menys privilegiats, la millor temporada de l’any. Allí es reunien, després d’una llarga separació, nombrosos cosins i cosines, s’organitzaven interminables jocs, llargs passejos i es formaven amistats infantils o tímids enamoriscaments. Volodia era el més fogós en els jocs, sobretot en les competències de qualsevol mena. En Kokuxkino pogué veure de prop el món dels camperols, i algunes vegades fins i tot se li permetia anar amb els pastorets a cuidar les ovelles a la nit. El literat Kubitxkin estava lluny de pensar que aqueixos contactes amb el poble serien interpretats mig segle després, com la font de la idea de la unió obrera i camperola. Però queda fora de dubte que en aquest cap de xiquet, particularment receptiva, les trobades passatgeres de les vacances acumularen una preciosa reserva de sensacions, que més tard haurien de fornir fruits.

En ésser assassinat Alexandre II, Vladimir es trobava en el seu segon any d’estudis i encara no complia onze anys. És cert que a aqueixa edat, el seu germà Alexandre ja llegia Nekrassov i meditava, a la seua manera, sobre la sort dels oprimits. Però el pare no encoratjava els seus fills menors a què llegiren literatura radical. Ja se sentia a l’atmosfera un corrent de reacció, el bufit del qual s’advertia, no sols al liceu, sinó en la mateixa família. Es pot dir amb seguretat que l’interès per les coses polítiques no es despertà en Volodia abans de finir els seus estudis al liceu. L’esdeveniment de l’1 de març de 1881, amb els serveis fúnebres i els discursos que seguiren, no li produí més que una excitació, semblant a la que podria produir-li un incendi o una catàstrofe ferroviària. El fill del director de les escoles primàries, educat en la disciplina i en la fe ortodoxa, no havia començat encara a dubtar de les coses tal com semblaven. És molt interessant notar que el seu futur company de lluita, Juli Cederbaum (Martov) que després esdevingué líder dels menxevics i el seu enemic irreconciliable, educat a Odessa, al si d’una família israelita liberal, reaccionà als vuit anys, sens dubte, d’una manera més viva que Vladimir, davant els successos de l’1 de març. A la cuina escoltà dir que els nobles havien assassinat l’“emancipador”, mentre als salons escoltava parlar d’insensats que somiaven conquerir la llibertat llençant bombes. Els pogroms antisemites que marcaren l’inici del nou règim, fixaren des de molt enjorn la línia del desenvolupament polític de Juli, xiquet impressionable i ben dotat. Vladimir, al contrari, amb el seu caràcter alegre i la seua activitat, ràpidament degué alliberar-se de la impressió que li causà l’extraordinari esdeveniment succeït a altures inaccessibles i que no l’afectava en res personalment, ni tampoc als seus familiars. Continuà passant simplement l’informe diari: “Aritmètica, molt bé; llatí, molt bé...”

El pare no tenia raó per a inquietar-se, Volodia no presumia massa de si mateix; al contrari, com més avançava, millor es controlava. Durant un cert temps, li agradà molt patinar, però, com després d’aqueix esport a l’aire glacial se sentia dominat pel son, renuncià als patins en interès dels seus estudis. En narrar aquest episodi, contat pel mateix Lenin, Krupskaia hi agrega: “Vladimir Ilitx, des de la seua primera joventut, aprengué a desprendre’s de tot allò que el destorbava.” La seua atenció, dispersa entre diverses matèries, com ja sabem, era capaç de concentrar-se i, al capdavall, prenia una direcció utilitària. Observava molt bé en els altres, no sols les febleses i els trets còmics, sinó les característiques de caràcter de què ell mancava. Possiblement no esmentaria aquestes característiques en veu alta, perquè havia après de son pare, molt enjorn, a no afanyar-se a dispensar elogis, cosa que no l’impedia assimilar els trets positius d’un altre, amb vertader ardor. En la seua família els altres treballaven amb major assiduïtat i més metòdicament que ell, sobretot Alexandre. L’exemple del germà major no s’apartava mai del seu horitzó. Des que Ilia Nicolaievitx comprà casa, els dos germans tenien dormitoris veïns, a l’entresòl, separats dels altres. Sumit en les seues reflexions, és molt possible que Alexandre passés sovint sense detenir-se davant el seu germà menor, massa bulliciós i desimbolt. Però Volodia observava atentament Alexandre, el prenia com a exemple, i tractava de seguir els seus passos. Així fou fins que el major partí rumb a la universitat, mentre el menor entrava en el seu cinquè any d’estudis. Aquest veïnat sens dubte exercí una influència benèfica sobre Vladimir, perquè li ensenyà a multiplicar la seua capacitat mitjançant l’assiduïtat. Més encara, en tant que Alexandre s’atreia la simpatia de tots per la seua dolça reserva, Vladimir, al igual que son pare, es distingia per una gran irritabilitat que havia de causar-li prous dificultats. En arribar a l’adolescència s’esforçà, també en aquest aspecte, en ésser “com Satxa”. No li era fàcil, perquè en les seues explosions d’ira es traduïa un indomable temperament. Quan la germana major escriu: “En els seus anys de maduresa més avançada ja no observem, o quasi ja no hi hagueren, accessos d’ira de la seua banda”, no deixa d’exagerar un poc. Però no hi ha dubte que Vladimir aprengué amb èxit a disciplinar-se.

A la casa hi havia un joc d’escacs, les peces del qual havien estat fetes pel pare en Nixni-Novgorod i que a poc a poc s’havia convertit en una espècie de relíquia. Per banda masculina, començant pel pare, tots es dedicaven amb passió a la casuística desinteressada d’aquest joc antic en el qual la superioritat de certes facultats intel·lectuals, per descomptat no de les més elevades, troba la seua expressió més immediata i la seua satisfacció. Els fills s’afanyaven sempre a respondre a la crida del pare, quan els invitava a jugar una partida, però les forces anaven essent cada vegada més favorables a la generació jove. Satxa s’havia fet amb un manual d’escacs i amb la calma perseverant que el caracteritzava, havia aprofundit en la teoria del joc. Al poc d’un cert temps, Vladimir seguí el seu exemple. És evident que els germans havien assolit èxits brillants perquè, una vesprada, en pujar l’escala, Volodia trobà son pare, que venia de cercar el manual a l’entresòl, amb el propòsit clar d’armar-se millor per als encontres futurs.

Però si hi havia hores de diversió, el treballa exigia la major part del temps. En les etapes del programa del liceu, Volodia progressava sense dificultat, i sempre rebia premis. Només en el setè any es presentà un conflicte entre ell i el professar de francès, individu ignar i maldestre, a qui Vladímir havia fet objecte de les seues burles. Aquesta imprudència fou castigada amb una roïna nota en conducta en el trimestre de francès. Ilia Nicolaievitx s’enfurí i Vladimir li prometé fermament finir amb les experiències arriscades. L’incident no tingué conseqüències. Davant una insolència contra un mestre no respectat, la direcció pedagògica no tractà de veure la manifestació d’un estat d’esperit reprensible. I, en aquesta ocasió, no s’equivocà.

En els annals del liceu de Simbirsk, Vladimir Ulianov eclipsà clarament Alexandre. Al terreny dels gustos i de les predileccions intel·lectuals, s’observava entre els germans notables i interessants diferències. Les dissertacions no eren el fort d’Alexandre, que les redactava curtes i eixutes. Els frens interiors que feien el seu caràcter tan seductor, l’impedien esplaiar-se. Odiava la fraseologia i tot allò que, en una conversa, sobrepassava els límits de l’indispensable, el molestava. El seu pensament, honrat fins a la timidesa, estava desproveït de subtileses. I com, encara que posseïa un notable sentit crític, no tenia el do literari, reduïa les seues dissertacions a un mínim ascètic.

Vladimir, per contra, s’havia distingit en classe com a “literat”, tanmateix que tampoc sentia predilecció envers la literatura en si. Al contrari, l’atenció de l’ornament artificial li era, en literatura, tan estrany com en el seu vestuari. La seua sana gana intel·lectual no tenia necessitat de condiments. Però la sequedat literària d’Alexandre no es trobava en Vladimir. La forta i agressiva confiança en si mateix, que alarmava el pare i no podia deixar d’ésser-li repulsiva algunes vegades al germà major, no li fallava a Volodia en la creació literària. Quan es posava a escriure una composició, no en l’últim moment, sinó amb temps suficient, sabia per endavant que diria tot allò que s’havia de dir i com dir-ho. Amb un llapis de punta dura, molt esmolada a fi que els caràcters es destacaren ben delineats sobre el paper, esbossava, primer que res, el seu pla, per a estar segur que desenrotllaria plenament el seu pensament. Entorn de l’esquema establert s’agrupaven després anotacions i cites, tretes no sols dels manuals escolars, sinó també d’altres llibres. Quan havia acabat el treball preparatori i havia numerat les anotacions, quan havia fixat el tema i la conclusió, la composició es desenrotllava quasi sola sobre el paper; només li faltava passar en net el seu treball, amb tota atenció. El professor de lletres, Kerenski, que era també el director del gimnàs, aprovava entusiastament a aquell vigorós prosista de cabells rogencs, posava les seues composicions com a exemple i li concedia la nota més alta. En les seues entrevistes amb els pares (i les relacions entre Kerenski i els Ulianov eren força amistoses) el director del liceu no perdia ocasió d’elogiar el seu deixeble. Respecte a les ciències naturals, Vladimir, en el període del liceu, es mostrà prou fred; no corria darrere de les papallones com el seu germà major ni anava de pesca; tampoc col·locava trampes per als ocells, I no acompanyava Alexandre en canoa durant l’estiu. L’amor a la naturalesa només se li desenvolupà visiblement en la seua vida posterior. En la seua naturalesa hi havia dons i possibilitats que no cessaven de desenvolupar-se, absorbint massa la seua atenció, en aquells anys de despertar espiritual. S’interessava més per la literatura, la història i els clàssics llatins, és a dir per l’esfera de coneixements que toquen directament l’home i allò humà. No obstant això, seria inexacte definir el caràcter general dels seus interessos com a humanistes. En aquesta paraula hi ha massa diletantisme, llocs comuns i belles cites. En canvi, el pensament de Vladimir es trobava orgànicament penetrat, des dels seus primers anys, d’un profund realisme. Sabia observar, captar, quasi espiar la vida en les seues diverses manifestacions, tenia un gust massa viu pel fet, en tota la seua materialitat, i cercava amb desconfiança el fons de les aparences enganyoses, així com en els seus anys d’infància havia tractat de trobar el misteri més íntim dels joguets. La preferència que demostrà al liceu pel terreny de la ciència no caracteritzava tant la tendència essencial del seu intel·lecte sinó més bé una determinada etapa del seu desenvolupament. Ni la literatura ni la història, i menys encara la filosofia clàssica entraren en la seua vida posterior dins del cercle immediat dels seus interessos intel·lectuals. Poc després d’acabar els seus estudis al liceu, canvià el seu interès cap a l’estudi de l’anatomia de la societat; és a dir, cap a l’economia política. Fins ara no hem dit res sobre l’actitud de Vladimir respecte a la religió. I açò no ha estat per casualitat; perquè la qüestió de l’ortodòxia i de l’església no es presentà davant la seua consciència d’una manera crítica sinó fins a l’últim període dels seus estudis secundaris. Aquesta circumstància és molt explicable en raó del medi, de l’època i del seu caràcter personal; no obstant això, per increïble que semble, els biògrafs oficials la consideren vergonyosa. Si volem ara descobrir la veritat, hem d’obrir-nos pas a través de tots els obstacles que s’han acumulat. En canvi, l’exemple de la forma en què es conta la ruptura del jove Lenin amb la llegenda del cristianisme pot ajudar-nos a veure clarament la manera en què sorgí i es desenrotllà la llegenda leninista.

Una coneguda personalitat soviètica, l’enginyer Kritxianowski, escrigué els seus records sobre Lenin, amb qui estigué lligat en la seua joventut per la seua activitat revolucionària, la presó i la deportació, si fa o no fa trenta anys després de la conversa a la qual es refereix. ¿És exacte que la crisi de consciència s’haja produït en Vladimir en el seu cinquè any d’estudis, és cert que després d’això haja ventat “al fem” la seua petita creu, o bé emprà Lenin en aquesta conversa una de les violentes metàfores a què era tan aficionat? Per a resoldre aquests dubtes, el testimoni tardà de Kritxianowski ha d’ésser, com es veurà, seriosament verificat; perquè al cap de tant de temps, la memòria no sols deforma l’experiència viscuda d’un altre, sinó fins i tot la viscuda per un mateix. Molt més sorprenent és la versió basada sobre el testimoni de Kritxianowski, d’un altre vell bolxevic, un dels dirigents de la historiografia del partit; segons aquest autor, quan Vladimir arribà a la conclusió que “no hi ha cap déu”; s’arrencà la creu del coll, escopí amb menyspreu sobre la santa relíquia i la llançà al sòl. Podrien donar-se encara altres variants: descriure com Vladimir no sols ventà la creu al sòl, sinó també l’aixafà. Els motius pedagògics de la lliure interpretació del text fonamental han estat clarament formulats per Lepetxinski en una revista destinada a la joventut: “que els joves comunistes [komsomols] aprengueren com el jove Lenin es desembarassà dels prejudicis religiosos, a la seua manera, com un vertader Ilitx, revolucionàriament...” altres memorialistes i comentadores ens mostren no tant Lenin en els seus anys juvenils sinó, malauradament, a ells mateixos al final de les seues vides.

Krupskaia, que trobà per primera vegada Lenin en la mateixa època que Kritxianowski i Lepetxinski, no ens diu res, en els seus records, sobre la qüestió de la religió i de l’església. Només de pas i atenuat, evoca allò que narrà Kritxianowski: “El nociu de la religió [escriu en les seues ben conegudes Memòries] fou compresa per Ilitx des de l’edat de quinze anys. Es desprengué de la seua creu i deixà de freqüentar les esglésies, el que aleshores no era tan fàcil com ara.” Com per a justificar Lenin per haver trencat massa tard amb la religió ortodoxa, Krupskaia comet un error respecte a l’edat: si açò succeí en el curs del cinquè any d’estudis, Vladimir no tenia quinze anys, sinó només catorze. Totes aquestes versions, que no concorden entre si, han estat reproduïdes moltes vegades. Ara bé, sobre la qüestió que ens ocupa, hi ha un testimoni que no sols és incomparablement convincent, sinó que és també un document absolutament autèntic.

A Ielisarova és l’únic dels testimonis vius que pot parlar de l’evolució de Vladimir, no basant-se en una frase fugaç o en una conversa sostinguda en una època més o menys recent, sinó segons les seues pròpies observacions, viscudes en les mateixes circumstàncies del passat de la família i, en conseqüència, amb garanties d’autenticitat infinitament majors sobre els fets i la psicologia. Realment només es necessita escoltar. Durant l’hivern de 1886, més units per la pèrdua del pare, germana i germà sovint es passejaven junts, i Anna observà que Vladimir “estava en una disposició d’esperit molt hostil envers la direcció i l’ensenyament del gimnàs, el mateix que respecte a la religió”. Respecte a la petita creu que es diu llançà al fem, el seu germà no li’n digué res. El testimoni de Ielisarova ens serà novament necessari més endavant, per a definir l’evolució política de Lenin. De moment, basta de fer notar que només quan Vladimir estava a punt de complir els dèsset anys, la seua germana trobà quelcom nou en ell, una actitud negativa envers la religió que, ella opina, coincideix amb la seua rebel·lió contra les autoritats del liceu. Com per a disculpar aquest desenrotllament tardà en comparació amb els nous temps, Ielisarova escriu: “En aquella època, la joventut, sobretot en una província llunyana, estranya a la vida social, no adquiria prompte una actitud política.” Independentment d’aquest testimoni inapreciable de Ielisarova sobre els records en què es basa i que es poden considerar més autèntics doncs que, després d’uns quants mesos de separació, els canvis ocorreguts en l’estat d’ànim del seu germà i en les seues concepcions havien de saltar-li als ulls, tenim un altre testimoni, aquesta vegada absolutament indiscutible: el del mateix Lenin. En el full d’enquesta del partit, omplert meticulosament per la seua pròpia mà, a la pregunta: “Quan deixà vostè de creure en la religió?”, ell respongué: “als setze anys.” Lenin sabia ésser exacte. Però la seua declaració, que conforme perfectament amb allò narrat per la seua germana major, no ha estat ben rebuda, perquè no es considera prou edificant per a l’educació dels komsomols.

El que diu Ielisarova sobre el caràcter tardà del desenvolupament polític de la joventut en una província aïllada només és cert en part i, de totes les maneres, és insuficient. Segons el que ella mateix conta, Alexandre s’allunyà de l’església més jove. No hi ha gens enigmàtic en aquesta diferència entre els dos germans. Quan Alexandre passà pel liceu, l’ateisme combatiu dominava totalment a la intel·lectualitat avançada i arribava, no obstant això, fins a obrir-se camí entre el personal d’ensenyament del liceu.

En els anys 80, al contrari, “l’ensenyament religiós i moral” que imposava des de dalt Pobiedonovtsev, era ben rebut per la reacció ideològica, fins i tot en els mitjans més conreats. Però, sobretot, no cal perdre de vista la diferència de caràcter entre els dos germans. Replegat sobre si mateix i extremadament sensible davant qualsevol mentida, Alexandre podia i havia de despertar més ràpidament a l’esperit de crítica i descontent. En allò que fa al jovial Vladimir, la seua fogositat l’impedí, per un temps almenys, prestar orella al dubte. En l’actitud religiosa de Vladimir no s’hauria pogut descobrir la menor profunditat mística. Les seues relacions amb l’església eren simplement un element de la vida familiar i escolar, en la que nedava com un peix a l’aigua, mitjançant els èxits, les bromes i els jocs. En un cert sentit, no tenia temps d’arranjar comptes amb la tradició religiosa. Calgué un fort impuls exterior perquè s’exterioritzés bruscament el treball intern de crítica que ja havia reunit en bon nombre d’observacions inconscients. Aquest impuls el donà la mort del pare, la primera que veia de prop i, a més a més, d’un familiar volgut.