Versió catalana feta per Alejo Martínez des de: El joven Lenin, FCE, México, 1972 i Vie de Lénine. Jeneusse, Les Éditions Rieder, Paris, 1936
Immediatament després de l’1 de març de 1881, el comitè executiu de Narodnaia Volia oferí, en una lletra oberta dirigida al tsar Alexandre III, acabar la lluita terrorista si ell, com nou tsar, convocava els representants del poble. “La marxa de les coses” no és una metàfora, és una realitat i sap condemnar els qui no el comprenen. No feia molt de temps que els populistes s’havien rist d’una constitució, considerant-la una introducció preliminar al capitalisme. No obstant això, ara, a canvi de la constitució, prometien renunciar a la lluita terrorista i revolucionària. El tsar, espantat, plorà sobre el jupetí del seu preceptor Pobiedonovtsev. No obstant això, les vacil·lacions als cercles directius no duraren molt. L’acte terrorista no havia trobat cap ressò al país. Els camperols consideraren l’assassinat del tsar com una venjança de la noblesa. Els obrers no s’adherien al moviment revolucionari, més que en rares unitats. Els liberals estaven ajupits. Ningú sostenia les reivindicacions del Zemski Sobor (assemblea camperola). El govern recobrà el valor, convençut que els terroristes no representaven res ni ningú, a banda del seu heroisme personal. El 29 d’abril, el tsar promulgà un manifest declarant indestructible l’autocràcia. Al mateix temps, s’organitzà un moviment de pogroms. Ara ja se sabia on anar. El procurador general del sínode, Pobiedonovtsev, el ministre comte D Tolstoi i el publicista moscovita Katkov foren els inspiradors del nou regnat. Zemski Sobor? Però, si bastava de fer una ullada sobre els “parladors” dels zemstvos de províncies...! Qui hi eren els dirigents? “Gent que no val res, immorals que no viuen amb la seua família, que es lliuren a la cràpula...” Aquests foren els informes que reté Pobiedonovtsev al jove tsar que passava per un bon cap de família.
No els quedava als terroristes un altre remei que dedicar-se a aguaitar el nou tsar. En aquest sentit, un dels representants més considerats de Narodnaia Volia formulà el programa d’acció: “Un Alexandre rere un altre.” Però aquesta fórmula quedà en l’aire. El capital s’havia exhaurit i estaven molt lluny de poder renovar els efectius. En 1883, el provocador Degaiev lliurà V N Figner, una de les figures més notables del comitè executiu. En 1884, G A Lopatin, qui havia tingut temps de familiaritzar-se en l’estranger amb Marx i Engels, tornà a Sant Petersburg per a ressuscitar el terror a la capital. Però no hi pogué fer res. Gràcies a la detenció de Lopatin, la policia descobrí moltes adreces que li permeteren liquidar tot el que encara quedava de Narodnaia Volia. En aquest encadenament de revessos hi havia una lògica fatal. El moviment polític de la intel·lectualitat aïllada s’havia reduït a la tècnica del regicidi, aïllant fins i tot els mateixos terroristes de la intel·liguèntsia. En els primers efectes del terror, l’imprevist exercia un gran paper. Però quan la policia estigué alerta, sostinguda per la provocació, el petit grup de terroristes quedà estrangulat. La continuïtat en l’organització, fou definitivament interrompuda, i només quedà la tradició cada vegada més consumida pels dubtes. Les noves temptatives d’activitat revolucionària, sota l’antiga bandera, tingueren un caràcter dispers, en una certa forma fortuït i no assoliren ni tan sols èxits transitoris. No obstant això, la inèrcia del temor al palau imperial no passà ràpidament. Alexandre III no sortia de Gatxina. Per temor dels atemptats, la coronació es diferí fins a maig de 1883. Però ja no hi hagueren atemptats. El dia de la coronació, el tsar exposà davant els caps dels districtes un programa clar: “‘Obeïu els vostres mariscals de la noblesa i no doneu crèdit a rumors absurds i insensats sobre un nou repartiment de la terra.”
El brusc viratge de la noblesa, en el sentit d’una reacció, que caracteritza els anys vuitanta, es veié afavorit per les pertorbacions del mercat mundial. La naixent crisi agrària havia aportat grans canvis al terreny de les idees i els programes. L’abolició de la servitud no havia coincidit fortuïtament amb el període d’alça del preu del blat. L’agricultura capitalista, en reforçar l’exportació, donava majors avantatges als grans terratinents. En els primers temps, després de les reformes, no s’arruïnaren més que els dominis dels nobles més ociosos i paràsits, que no sortien de compromisos ni tan sols amb les indemnitzacions de rescat pagades pels camperols. La simpatia dels propietaris d’esperit avançat envers les mesures liberals que havien transformat Rússia, de la servitud en un país de noblesa aburgesada, es mantingueren mentre durà l’alça dels preus del blat. La crisi agrària mundial dels anys 80 donà un seriós colp al liberalisme de la noblesa. Els propietaris ja no podien comptar d’ara en avant amb l’ajuda dels subsidis directes de l’estat i amb el restabliment, incomplet, de l’explotació del treball camperol. Des de 1882 es creà el Banc Camperol, que ajudà la burgesia camperola a pagar, als nobles arruïnats, indemnitzacions excessivament elevades per les seues terres. Tres anys després, el tsar, en un manifest especial, confirmà, en benefici de la noblesa, el dret de primacia en l’estat i instituí, aquesta vegada, el Banc de la Noblesa, destinat a ajudar directament la casta noble.
La baixa de l’exportació de blat a Europa obrí, d’altra banda, la possibilitat d’una forta pujada d’impostos d’importació sobre les mercaderies industrials que arribaven de l’exterior. Açò era, precisament, el que desitjava assolir la jove i voraç indústria russa. Les idees del treball lliure en l’agricultura i del lliure intercanvi amb l’exterior s’enfonsaren simultàniament. Alexandre III restablí les relacions de semiservitud en interès dels propietaris nobles, i imposà tarifes duaneres gairebé prohibitives en interès dels industrials. El lema oficial del règim “Rússia per als russos” significava: res d’idees occidentals, sobretot cap idea constitucional; les funcions de l’estat pertanyen a la noblesa russa, el mercat interior a la indústria russa, el gueto als jueus, l’esclavitud a Polònia i Finlàndia, en interès del funcionari rus i del mercat rus. Una semirestauració de la servitud i un impuls reforçat al capitalisme (encara que dos processos en sentit oposat) constituïren, en la seua combinació, la política econòmica d’Alexandre III. Els propietaris nobles, i els industrials treien el màxim que podien del poble, del treball barat, dels arrendaments elevats, dels alts preus a les mercaderies industrials, dels subsidis, de les assignacions, de la protecció de l’estat. Quan els nobles havien deixat ja el petit joc del liberalisme, els comerciants encara no l’iniciaven. La burocràcia es venjava de l’època de les grans reformes. La reacció governamental es desenvolupà sense obstacles durant tot el regnat. Les transformacions efectuades a la primavera del règim anterior foren sotmeses a una revisió, d’acord amb l’esperit dels privilegis de la noblesa, de les limitacions nacionals i de la tutela policíaca. Enfront del decenni de les grans reformes (1861-1870) s’establí el decenni de les “Contrareformes” (1884-1894).
Lligat amb les altes esferes, un liberal altament conservador, Kaveline, escrigué confidencialment a un dignatari en desgràcia, en 1882: “Per tot arreu no es troba més que estupidesa i cretinisme, la rutina més idiota o la corrupció... Amb aquesta podridura, amb aquesta carronya no es pot construir res estable.” La marxa de les coses féu, a la seua manera, un desmentiment a Kaveline. Amb la podridura i la carronya es construïren un regne d’un estil monumental. Després dels primers anys que necessità per a tranquil·litzar-se, Alexandre III acabà per creure en si mateix i en la seua vocació. Enorme, pletòric, bast, inclinat al vodka, als grans dinarots i als acudits grollers, no admetia ni tan sols la idea que els seus súbdits pogueren tenir drets. Gràcies a l’antagonisme mortal entre França i Alemanya, la situació internacional de Rússia semblava doblement garantida. La cort de Sant Petersburg vivia en ple acord amb la cort de Berlín. Al mateix temps, l’amistat francesa obria al tsarisme increïbles perspectives financeres. Al món occidental amb “aqueix teatre del parlamentarisme”, el tractava Alexandre en canaille. Un dia d’estiu, que es negà a respondre a un despatx diplomàtic urgent, donà aquesta explicació al seu ministre: “Europa pot esperar quan el tsar de Rússia va de pesca”. Respecte als seus col·legues coronats, el tsar s’expressava sense gran mesura: de la reina Victòria deia que era una vella intrigant, de Guillem II que era un “lladregot”, del rei Milan de Sèrbia, que era un bèstia, del sultà de Turquia que era un vella gorra de dormir. Cert és que aquests judicis no eren absolutament falsos.
Al tsar no li mancava bon sentit. Kaveline li atribuïa “una gran circumspecció, una gran reserva, una gran desconfiança, i potser quelcom d’astúcia”. El fidel súbdit liberal s’afligia en pensar que el tsar no tenia “suficients coneixements ni educació”. En canvi, Alexandre III estava fermament persuadit que el seu vigorós físic era d’origen diví i que, en totes les seues funcions, servia al bé de Rússia i als fins de la providència. Tanmateix les seues limitacions, tenia caràcter: hom temia el tsar. Els grans Ducs calbs i canosos que, quan estaven ebris, es barallaven amb actors francesos, ocultaven les seues relliscades com a escolars atemorits. Quan el director de la policia, Durnovo, es deixà envoltar feixugament en una història bruta, el tsar escrigué “Que destituïsquen aqueix porc”, cosa que no impedí que Durnovo, sota Nicolau II, arribés a ésser un ministre totpoderós. Per a justificar la baixesa dels dignataris davant el groller personatge que ocupava el tron, el ministre de la guerra, Vanovski, deia: “És un nou Pere I amb el seu garrot.” El ministre d’assumptes estrangers, Lamsdorf, anotà en el seu diari íntim: “Res més el garrot, però no Pere I”
Els agents policíacs dominaven tot, sense esforços, amb un moviment dels dits. Els sergents de la ciutat, amb els seus grans mostatxos i les seues medalles, el famós prefecte Gresser que recorria “la seua” ciutat en un cotxe tirat per dos cavalls, el Consell d’Estat, el Sant Sínode, Pobiedonovsev, la torre immutable de la fortalesa Pere i Pau, el vell canó que anunciava el mig dia, quin conjunt! Sense ni tan sols pestanyejar, Gresser ordenà a l’orquestra de l’òpera que no toqués molt alt per tal de no molestar l’august auditori i l’orquestra obeí, encara que es tractés d’una partitura del mateix Wagner. El soroll quedava rigorosament prohibit, tant en literatura, com al carrer i fins i tot en la música.
L’esperit d’aquest règim quedà encarnat, potser involuntàriament, per l’escultor russoitalià Paolo Trubetskoi, en el famós monument a Alexandre III, tant apoteosi com sàtira. Un gegant adipós oprimeix, amb el seu enorme posterior, el llom d’un cavall que més sembla un porc engreixat. En aquest estil d’inamovible adipositat porcina es presentava tota la Rússia oficial. El balanç del quart de segle, que havia començat amb l’emancipació dels camperols i havia finit amb la mort d’Alexandre II, havia demostrat, segons sembla, novament la solidesa de les bases nacionals: autocràcia, ortodòxia, divisions nacionals. ¿Que no havia quedat comprovat per l’experiència que els forts de granit del tsarisme no cedien ni davant la dinamita? Tot semblava haver estat tallat i armat a la mesura de l’eternitat.
El vell mestre de la sàtira russa, Saltikov Txetxedrin, en apropar-se a la seua fi, es queixava de forma biliosa en el seu periòdic: “La vida s’ha tornat avorrida i penosa... hom se sent com en un forat on, a més, s’ha rebut un colp al crani...” En realitat, resulta difícil imaginar el fervor que rodejava, als cercles de la intel·lectualitat esquerrana, els Annals de la Pàtria, valenta revista mensual, l’esperit de la qual era el més pròxim al populisme revolucionari. “S’esperava el fullet [conta un dels contemporanis] com a un volgut visitant que ho sap tot, que explicarà i contarà tot...” No es tractava només d’una publicació literària, sinó també d’un centre ideològic; l’agrupació de les tendències de la societat russa instruïda s’havia realitzat des de temps arrere, sobretot a partir de la reforma camperola, entorn del que s’anomenava “les grans revistes”. Però la piadosa trinitat que havia declarat la guerra al diable dels anys 60 (Pobiedonovtsev, D Tolstoi i Katkov), estava llesta per a donar el colp. El “colp al crani” no trigà molt: en 1884 es prohibí la publicació dels Annals de la Pàtria; el món de la intel·liguèntsia radical quedà sense eix. Al mateix temps, es retiraren de les biblioteques les obres de Mill, de Bockle, de Spencer, sense parlar de les de Marx i de Txernitxevski.
L’últim número de la revista Narodnaia Volia sortí l’1 d’octubre de 1885, quan ja no existia ni el mateix partit, i descrivia amb ombrívols colors l’estat moral de la societat conreada: “Complet desconcert intel·lectual, un caos d’opinions oposades sobre les qüestions més elementals de la vida social; pessimisme individual i col·lectiu d’una banda, misticisme religiós social, per l’altra...” Els pocs militants dels anys 70 que havien sobreviscut i servaven la llibertat, miraven en torn seu amb estupor; tot els era ja estrany.
Cert que els partidaris del terror eren relativament nombrosos. “Es pot fer el silenci sobretot”, repetien constantment, “però no sobre l’explosió d’una bomba”. No obstant això, els terroristes ja no eren els mateixos. Després de renunciar a la idea utòpica d’apoderar-se del govern, ja no esperaven assolir, per mitjà de les bombes, més que concessions liberals. Però per a incitar la joventut a córrer cap a la mort, calia un gran ideal, o almenys una gran il·lusió, i això s’havia perdut. En esdevenir constitucionalistes d’esperit, els que predicaven el terror miraven esperançats vers els liberals. Però l’oposició formada pels propietaris servava silenci. Així el terror es trobà minat per ambdós extrems. Hi havia els qui predicaren i defensaren el terror, però no hi havia terroristes. Als cercles revolucionaris que es formaven aquí i allà regnava la postració. El cant preferit de l’època no contenia més que un sol consol: “de les nostres ossades sorgirà l’implacable venjador.” Un dels últims militants de Narodnaia Volia, Iakubovitx, en versos patètics, estigmatitzà la seua generació com a “maleïda de Déu”.
El populisme dels anys 70 consistia en un odi revolucionari envers la societat de classes i en un programa utòpic. En córrer dels anys 80, la intransigència revolucionària es volatilitzà, però subsistí l’esperit utòpic; encara que, com no tenia envergadura, es diluí en un programa de reformes en benefici dels petits propietaris. Per a realitzar aquest programa no quedava un altre remei als epígons del populisme que confiar en la bona voluntat de les classes dirigents. “El nostre temps no és de vastos problemes”, deien, com els liberals, els populistes domesticats. Però, en aquesta etapa, el procés no es mantingué més que entre una petita minoria. En els grans cercles de la intel·lectualitat, segons l’expressió alada d’un dels publicistes de la reacció, “es renuncià completament a l’herència dels anys 60 i 70”. En filosofia, açò significava que es trencava amb el materialisme i l’ateisme i en política, que es deslligaven de la revolució. L’apostasia sobre tots aquests aspectes es diversificava àmpliament. Els estrats més extensos de la intel·lectualitat declararen francament que ja tenien prou del mugic, i que era temps de viure un poc per a si mateixos. Les revistes caduques de radicals i liberals denunciaven una decadència de l’opinió social. Gleb Uspenski, el més notable dels escriptors populistes, es queixava d’haver comprovat que als trens ja no s’escoltaven aquelles converses abans generals i tan animades sobre temes polítics; ja no hi havia res a dir. Però la “vida per si mateixa” resultà extremadament pobre de contingut. Sant Petersburg, com lamentava la premsa avançada, no havia estat mai tan incolor com llavors; el marasme en el comerç i el complet marasme intel·lectual quasi es podien considerar com una postració. La situació era pitjor encara en províncies. Els llocs principals de la província només es diferenciaven en què en uns es bevia més i en altres es jugava més a les cartes. L’art que es dirigia directament al poble era cada vegada més condemnat com tendenciós. La intel·lectualitat reclamava “un art pur”, que no pogués inquietar-la en recordar-li els problemes no resolts i les obligacions no complides.
El cantor dels cercles esquerrans fou el jove poeta Nadson, amb ales mig trencades, lira desafinada i pulmons tuberculosos. En els seus versos planyívols, que en poc de temps foren reproduïts en diverses edicions, la nota principal és el dubte. “No coneixem una finalitat”, deia el poeta, plorant sobre la seua generació, que havia perdut la fe en els seus herois i profetes d’un altre temps. L’estrella d’Anton Txékhov s’elevava lentament en la literatura. Txékhov tractà de riure, però la seua rialla aviat fou sufocada en una atmosfera de decadència i ruïna. Txékhov revelà a si mateix i a la seua època en les seues Narracions crepusculars i en les seues Històries avorrides que els laments sobre la crueltat i l’estupidesa de l’existència s’uneixen a vanes esperances d’un món millor, “d’ací a tres-cents anys”. En pintura, Txékhov es complementa amb Levitane, que representava paisatges rurals erms i rodejats de corbs, amb camins deslavats per les pluges, a la llum esmorteïda dels crepuscles tardorencs. El gris fou el fons de tota l’època.
Particularment significativa per als anys 80 fou la influència del comte Lev Tolstoi, no de l’artista, justament considerat il·lustre, sinó del predicador, del mestre. L’evolució de Tolstoi xocà més d’una vegada amb l’òrbita de la intel·lectualitat russa, però mai hi coincidí. Afermat amb totes les seues arrels en la vida aristocràtica, i atemorit davant la perspectiva de la seua dissolució, Tolstoi cercava per a si mateix un nou eix moral. El liberalisme burgès li era odiós pel seu esperit estret, la seua hipocresia i les seues maneres d’estrany, així com la intel·lectualitat radical, desproveïda de base, nihilista i amb modals de terròs. Tolstoi cercava calma i harmonia, desitjava escapar de l’angoixa social i, al mateix temps, d’un punxant i perpetu temor de la mort. En tant que la intel·lectualitat radical s’esforçava en fertilitzar la comuna rural amb el seu “pensament crític”, per a Tolstoi l’atractiu del mugic consistia precisament en la seua manca de crítica, i generalment també de pensament personal. Al cap i a la fi, Tolstoi era un aristòcrata rus penedit (un tipus que no era rar després de l’època dels desembristes), encara que el seu penediment no s’orientava a l’esdevenidor, sinó al passat. Havia meditat sobre la forma de reconstruir el paradís perdut de l’harmonia patriarcal, però sense restriccions ni violència. L’artista esdevingué moralista. El moralista cridà en el seu auxili una religió esterilitzada. El més cru dels realistes es posà, de sobte, a ensenyar que el vertader fi de la vida consisteix en la preparació per a la mort. Com no admetia en ningú una actitud crítica de la seua revelació, es burlà de la ciència i de l’art, anatematitzà els seus sacerdots i predicà la resignació amb un entusiasme magnífic. Si es desposseeix el seu pensament filosòfic de la seducció amb què l’envoltà l’artista, que no acceptava desaparèixer, no queda una altra cosa que un quietisme aclaparador. Tota lluita contra el mal no serveix més que per a augmentar el mal. Que cadascú cerque el bé en si mateix. L’oprimit no ha d’impedir que l’opressor renuncie per la seua pròpia voluntat a l’opressió. Tota la predicació de Tolstoi és per necessitat, d’un caràcter negatiu: “No t’enfurisques, no forniques, no jures, no lluites.” A tot açò s’agreguen algunes altres recomanacions més pràctiques: no fumes i no menges carn. El cristianisme, en els fons, no és una doctrina per a millorar el món, és una profilàctica de salut individual, un art d’abstenir-se de tots els pecats. El seu ideal és la vida monàstica, així com la finalitat més alta de la vida monàstica és la vida de l’estilita. Per quelcom tenia el tolstoisme afinitats amb el budisme.
La prèdica de la no resistència trobà un terreny molt propici en un camp preparat per l’enfonsament dels propòsits i esperances de Narodnaia Volia. Des del moment que la quinta essència de la violència revolucionària s’havia revelat com a inconsistent, calia substituir-la per la solució benèfica de la caritat cristiana. Si no s’havia assolit derrocar el tsarisme, no quedava més que condemnar-lo moralment. “El regne de Déu està en tu.” La idea d’un perfeccionament moral espontani substituí el programa de transformacions socials. Als cercles de la intel·lectualitat, el tolstoisme feia conquestes devastadores. Segons l’exemple del mestre, uns tractaven d’apanyar botes velles o de compondre estufes inservibles. Altres renunciaven al tabac i a l’amor carnal, encara que en la major part dels casos, no per molt de temps. Altres més creaven colònies agrícoles en què el vi evangèlic de la caritat prompte es convertia en el vinagre de l’hostilitat recíproca. Cinc damisel·les de Tiflis preguntaren a Tolstoi (i tota la premsa repetí la pregunta): com poder viure santament? Però la vida en olor de santedat no triomfà. Al contrari, com més alt se cercaven les regles de la moral individual, més s’enfangava hom en el fem de l’existència. El filòsof idealista Vladimir Soloiev, deu anys després, tractà d’exposar el moviment educador de Rússia mitjançant la fórmula següent: “L’home no és més que una varietat del simi i per això hem de... consagrar-nos amb tot el nostre cor als nostres germans inferiors.” Aquesta paradoxa havia estat concebuda a fi d’elevar l’esperit limitat del materialisme: en realitat, resultà una sàtira de la hipocresia idealista. No en va l’època del materialisme groller i ateu, en què els homes es dedicaven en cos i ànima a obrir la ruta a un esdevenidor millor, fou reemplaçada per una dècada d’idealisme i de mística, en què tots giraven l’esquena, per a tenir més seguretat de salvar la seua ànima.
El sentit polític d’aquestes metamorfosis ideològiques no presenta, sobretot tractant-se d’una apreciació retrospectiva, res de misteriós; la intel·lectualitat, que majoritàriament provenia d’un mitjà en què encara predominaven costums preburgesos i l’ala de l’esquerra de la qual havia passat pel període del sacrifici heroic per la causa del poble, després dels cruels revessos experimentats, s’endinsà per una via de regeneració burgesa. En els guerrillers heroics del dia anterior començà a parlar l’egocentrisme. Abans que res, calia desfer-se de la idea del “deure envers el poble”. Per descomptat, la literatura i la filosofia s’afanyà a saludar i lloar el tímid despertar de l’individualisme burgès. Les classes posseïdores feren tot el possible per tal d’amansir la intel·lectualitat que ja els havia causat tants disgustos. El procés d’apropament i reconciliació entre la burgesia, que se civilitzava, i la intel·lectualitat, que s’aburgesava, resultava realment inevitable. No obstant això, la barbàrie de les condicions polítiques excloïa des del principi el desenvolupament just i ininterromput. Estava escrit que el destí de la intel·lectualitat russa era el de fer, en el futur, encara més viratges.
Era indispensable conèixer un poc més de prop 1a situació dels anys 80, durant els quals entrà en la lluita Alexandre Ulianov, mentre el seu germà menor, Vladimir, continuava els seus estudis al liceu de Simbirsk.