Versió catalana feta per Alejo Martínez des de: El joven Lenin, FCE, México, 1972 i Vie de Lénine. Jeneusse, Les Éditions Rieder, Paris, 1936
Intel·lectual d’origen plebeu, Ilia Nicolaievitx Ulianov ingressà a les files de la burocràcia, però no s’hi identificà. Els seus fills no tingueren cap contacte amb el medi burocràtic; la seua professió es determinà en la lluita revolucionària. Abans de convertir-se, cap a finals del segle, en un moviment de masses, l’impuls d’emancipació, en el curs de les primeres dècades, enriquí la història amb experiments de laboratori. No es podria comprendre el destí de la família Ulianov sense haver captat abans la lògica particular del moviment revolucionari de la intel·liguèntsia russa, i, al mateix temps, la lògica del seu desastre.
Durant un dels famosos processos polítics dels anys 70, conegut com el “assumpte dels 193”, el principal acusat exposà la teoria que, després de la reforma del règim agrari, s’havia format fora de la pròpia classe camperola “tota una fracció... disposada a respondre a la crida del poble, que serví de nucli al partit social revolucionari. Aquesta fracció era el proletariat intel·lectual”. En aquests termes descriu Hipòlit Mixkin, l’escena mateixa del fenomen, encara que no sàpia valorar-lo. La societat basada en la servitud es descomponia més ràpidament del que es formava la societat burgesa. La intel·lectualitat, producte de la disgregació de les antigues castes, no trobava ni suficients ofertes de treball ni camp per a la seua influència política. Trencava amb la noblesa, la burocràcia, el clero, amb els seus costums endarrerits i les seues tradicions esclavistes, però no s’apropava a la burgesia, que encara era massa primitiva i basta. Se sentia socialment independent i, alhora, sufocada sota el jou del tsarisme. Així, doncs, el terreny en què floriren les idees revolucionàries després de l’abolició de la servitud fou quasi exclusivament el de la intel·lectualitat; o millor dit, el de la seua nova generació, formada pels elements més pobres de la joventut que acudia a les escoles: estudiants, seminaristes, preparatoris que, per les seues condicions d’existència, no es distingien majoritàriament, del proletariat, sinó que sovint estaven per davall d’ell. L’estat tenia necessitat d’intel·lectuals i, molt al seu pesar, els formava a les escoles. Però la intel·lectualitat necessitava un canvi de règim i es declarava enemiga de l’estat. La vida política del país fou, durant molt de temps, un duel entre la intel·lectualitat i la policia, amb abstenció gairebé absoluta de les classes fonamentals de la societat. Amb sarcasme, per no sense raó, el procurador general, en el procés de Mixkin, assenyalà que “el medi més evolucionat”, és a dir, les classes privilegiades i la generació major de la pròpia intel·lectualitat, així com els “medis desproveïts d’instrucció”, és a dir, les masses populars, eren igualment inaccessibles a la propaganda revolucionària. Sota aquestes condicions era fàcil preveure el conflicte. Però la lluita s’imposava al “proletariat intel·lectual”, per l’especial de la seua situació, i açò exigia grans il·lusions.
La intel·lectualitat, que a penes havia tingut temps per a separar-se de les relacions socials i costums de l’època medieval, creia naturalment trobar la força en les seues idees. A partir de l’any 60 havia assimilat la teoria segons la qual l’avanç de la humanitat és el resultat del pensament crític. ¿I qui podria encarregar-se d’exercir aqueix pensament crític, si no la mateixa intel·lectualitat? Atemorida en veure’s aïllada i poc nombrosa, la intel·lectualitat es veia obligada a recórrer al mimetisme, arma dels febles; es negava a si mateixa, per a tenir més dret a parlar i actuar en nom del poble; així procedí Mixkin en el seu famós discurs. Però “poble” significava “camperols”. L’escàs proletariat industrial no era més que una ramificació accidental i feble. La veneració consagrada pels narodniki (populistes) als camperols i al seu règim comunal arribà a ésser el revers de l’exagerada pretensió del “proletariat intel·lectual” de representar el paper del principal, si no de l’únic promotor del progrés. Tota la història de la intel·lectualitat russa es desenvolupa entre aqueixos dos pols: la humiliació voluntària i la superba, reflexos deformats de la seua feblesa social.
Els elements revolucionaris de la intel·lectualitat no sols tractaren d’identificar-se teòricament amb el poble, sinó que s’esforçaren en confondre’s amb ell en la realitat; es vestiren la casaca del mugic, menjaren la seua sopa de cols magres i aprengueren a manejar-se l’aladre i la destral. Açò no era una mascarada política, sinó vertader heroisme, però es basava en un gran quid pro quo: la intel·lectualitat concebia el poble a imatge i semblança seua i aquest acte bíblic de creació li preparava tràgiques sorpreses en passar a l’acció.
Ja els primers grups revolucionaris conceberen la tasca de preparar una insurrecció camperola. No estava demostrada, per tot el seu passat, l’aptitud del mugic per a rebel·lar-se? Esteban Rasin i Pugatxev haurien d’ésser reemplaçats pel pensament crític individual. Sembla que aquestes esperances no eren del tot quimèriques. Durant els anys de preparació i d’aplicació de la reforma, Els camperols s’agitaren en diverses parts del país; aquí i allà el govern es veié obligat a emprar la força armada, però en la majoria dels casos aplicà només el patriarcal càstig dels assots. Les sublevacions als camps donaren origen a Sant Petersburg, en 1860, al naixement d’una organització clandestina poc nombrosa, anomenada La Jove Rússia. El seu objectiu immediat era “una revolució sagnant i implacable que hauria de transformar radicalment totes les bases de la societat moderna”. Però la revolució trigava en arribar. Sense modificar les seues avaluacions, la intel·lectualitat arribà a la conclusió que només es tractava d’una curta espera. Es formaren nous cercles per a preparar la insurrecció. El govern respongué amb mesures de repressió, la crueltat de les quals indica l’abast del seu pànic. Per tractar de dirigir una proclama als camperols, el notable publicista Txernitxevski, autèntic cap de la jove generació, fou exposat a la vergonya pública i enviat a treballs forçats. El tsar pensava, no sense raó, que amb aquest colp decapitava el moviment revolucionari, que quedaria acèfal durant molt de temps. El 4 d’abril de 1866, Dimitri Karakozov, jove de vint-i-cinc anys d’edat, exestudiant de la petita noblesa, disparà sobre el tsar Alexandre II, qui sortia del Jardí d’Estiu, una bala que no ferí el tsar, però que posà punt final al capítol liberal del seu regnat. Les persecucions contra la premsa i les incursions de la policia a les llars de pacífics ciutadans intimidaren els cercles liberals, no molt valents de per si. Els elements independents de la burocràcia es disciplinaren. Podem pensar que, a partir d’aqueixa època, Ilia Nicolaievitx Ulianov cessà d’entonar els cants de la seua joventut. Amb l’ajuda d’un ensenyament clàssic esterilitzat, sistema destinat a deformar els cervells joves, el comte Demetri Tolstoi, ministre d’instrucció pública, decidí sufocar el pensament lliure en el seu mateix embrió. El monstruós sistema prengué cos. Per totes les tortures d’un classicisme policíac, en el qual Atenes i Roma no eren més que els propileus de l’imperial Sant Petersburg, hagueren de passar, més tard, Alexandre i Vladimir Ulianov.
Entre la primera proclama i la primera agressió a mà armada contra el tsar no passaren ni tan sols sis anys. Així fou com la intel·lectualitat, en l’alba de la seua actuació revolucionària, tancà el seu primer cicle, de petites dimensions: descomptada la possibilitat d’una sublevació immediata dels camperols, a través d’un assaig de propaganda i agitació, es girà vers el terrorisme individual. Moltes experiències, errors i decepcions haurien de seguir a açò. Però fou precisament a partir d’aqueixa època de l’abolició de la servitud quan s’inicià una activitat única en la història: la dels pioners revolucionaris que, durant seixanta anys, realitzaren la seua tasca de sapa, preparant les explosions de 1905 i 1917.
Dos anys després de l’assumpte Karakozov, un modest professor de província, Netxaiev, que ensenyava el catecisme en una escola parroquial (una de les figures més grandioses a la galeria dels revolucionaris russos) tractà de crear una associació de conspiradors anomenada “la venjança popular o del destral”. Netxiaev fixà la data de la insurrecció camperola per al novè aniversari de la reforma, 19 de febrer de 1870, data en la qual les relacions transitòries a l’aldea, segons la llei, haurien d’ésser reemplaçades per relacions definitives. El treball revolucionari preparatori quedà meticulosament repartit per calendari: fins a maig de 1869, a la capital i als centres universitaris; de maig a setembre, als llocs clau de les províncies; a partir d’octubre, “entre el més dens de la massa popular”; a la primavera de 1870 hauria d’esclatar la lluita implacable contra els explotadors. Però l’aixecament tampoc es produí aquesta vegada. Tot es reduí a la mort d’un estudiant, sospitós de traïció. Netxaiev, que fugí a l’estranger, fou lliurat al tsar pel govern suís, i finí els seus dies a la fortalesa de Pere i Pau. En el llenguatge dels cercles revolucionaris, la paraula netxaievtxina (“lluita concebuda a la manera de Netxaiev”) tindrà sempre un dur significat de reprovació, com a sinònim de mitjans d’acció arriscats i condemnables encaminats cap a fins revolucionaris. Centenars de vegades, els adversaris de Lenin l’acusaren, en política, d’emprar procediments de lluita a l’estil Netxaiev.
Els anys 70 obriren el segon cicle de la revolució, amb una capacitat i una envergadura molt més considerables, però que reproduïen, en el seu desenvolupament, la successió d’etapes que ja coneixem: partir d’esperances basades sobre una sublevació popular i de temptatives per a preparar-la, passar a través d’un conflicte amb la policia política sense la participació del poble, i arribar al terrorisme individual. El complot de Netxaiev, edificat per complet sobre la dictadura d’un sol individu, provocà, als cercles revolucionaris, una violenta reacció contra el centralisme i la disciplina cega. El moviment, que renasqué després d’una breu calma, en 1873, prengué el caràcter d’una croada caòtica de la massa intel·lectual dirigida al poble. Els joves, principalment estudiants i exestudiants, en total prop d’un miler de persones, portaren la propaganda socialista a tots els confins del país, particularment a la regió del baix Volga, a la cerca de l’herència de Rasin i de Pugatxev. Aquest moviment, notable per la seua amplitud i el seu jove idealisme, vertader bressol de la revolució russa, es distingí, com succeeix a la infància, per l’extrema ingenuïtat dels procediments. Ni organització dirigent ni programa clar, ni bona tècnica de conspiradors entre els propagandistes. I, a més, per a què? Algun jove, que havia trencat amb la família i l’escola, sense professió, sense relacions ni obligacions personals, sense por dels poders del cel ni de la terra, imaginava ésser la cristal·lització vivent de l’aixecament popular. Una constitució? El parlamentarisme? La llibertat política? No, no es deixarà enganyar per aqueixes mentides occidentals. Necessita una revolució total, sense restriccions ni etapes intermèdies.
Per la teoria, les simpaties de la joventut es dividien entre Lavrov i Bakunin. Aquests dominadors d’esperits havien sortit ambdós de la noblesa, havien estat educats ambdós en la mateixa escola dels junker de Sant Petersburg. Miquel Bakunin deu anys abans que Pere Lavrov. Ambdós finiren la seua vida en el desterrament: Bakunin en 1876, quan Vladimir Ulianov encara usava sabates de xiquet; Lavrov en 1900, data en què Ulianov es transformà en Lenin. L’exoficial d’artilleria Bakunin pertanyia ja a la segona emigració i havia tingut temps de passar del paneslavisme democràtic a l’anarquia pura quan Lavrov, professor de l’escola d’artilleria, eclèctic d’una erudició enciclopèdica, desenrotllava en les revistes legals la teoria del “pensament crític en l’individu”, que en certa manera fou el passaport filosòfic del nihilista rus. La doctrina del deure que s’havia de complir envers el poble responia perfectament al messianisme de la intel·lectualitat, l’arrogància teòrica de la qual es combinava pràcticament amb una disposició constant al sacrifici. La debilitat del “lavrisme” consistia en el fet que no indicava els camins de l’acció i s’acontentava amb la propaganda abstracta d’un Evangeli revelat d’una vegada per sempre. Fins i tot els més pacífics treballadors de la cultura, del gènere d’Ilia Nicolaievitx Ulianov, es podien considerar sincerament com a deixebles de Lavrov; però precisament per això no satisfeia als elements més actius i resolts de la joventut. La doctrina de Bakunin era infinitament més clara i sobretot més audaç: definia el camperol rus com “socialista per instint i revolucionari per naturalesa”; considerava que la tasca de la intel·lectualitat consistia en convocar a una immediata destrucció general, de la que Rússia hauria de sorgir cap a una federació de comunes lliures. El propagandisme pacient hauria de quedar en segon pla, davant l’empenta de l’esperit subversiu integral. Sota la bandera del bakunisme, que esdevingué la doctrina dominant, la intel·lectualitat dels anys 70 considerà natural que bastés de revifar les espurnes del pensament crític perquè el bosc i l’estepa quedaren envoltats en un immens incendi.
“Els moviments de la intel·lectualitat [com ho demostrà més tard, davant el tribunal, Mixkin, a qui ja coneixem] no es creen artificialment, sinó que són el ressò de les tribulacions populars.” Aquesta idea, indiscutible en un ampli sentit històric, no podia en cap manera constituir un testimoni d’una relació política directa entre el descontentament popular i les activitats dels facciosos. Per un fatal conjunt de circumstàncies, l’aldea, que s’havia agitat durant quasi tot el curs de la història de Rússia, es calmà precisament en el moment en què la ciutat començava a interessar-s’hi, i la calma durà molt de temps. La reforma agrària esdevingué fet consumat. La dependència ostensible del mugic, esclau del barin, ja no existia. Gràcies a les bones collites de blat dels anys 60, hi hagué un augment de benestar entre les capes superiors, les més emprenedores dels camperols, que determinaven l’opinió al camp. Quant al caràcter explotador de la reforma, els camperols s’inclinaven a atribuir-lo a la resistència oposada pels nobles a la voluntat del tsar. Les esperances per a un esdevenidor millor es basaven en aqueix mateix tsar; era el cridat a esmenar allò que havien destrossat els propietaris nobles i els funcionaris. Aquesta mentalitat no sols feia que els camperols resultaren inaccessibles a la propaganda revolucionària, sinó que els incitava a considerar els enemics del tsar com els seus propis enemics. L’impuls apassionat i impacient de la intel·lectualitat cap a la classe camperola s’estavellà contra el rebuig exacerbat dels mitjans rurals a tot el que provenia dels amos, dels de la ciutat, de les persones instruïdes, dels estudiants. L’aldea, lluny d’obrir els braços als propagandistes, els rebutjà amb hostilitat, i aquest fet condicionà el dramàtic curs del moviment revolucionari dels anys 70, així com el seu tràgic final. Només la nova generació de la classe camperola, educada després de la reforma, fou la que percebé amb nova agudesa la insuficiència de les terres, el pes dels impostos, l’opressió d’una casta i, llavors, ja davall la influència directa del moviment obrer, es decidí a emprendre el desallotjament dels propietaris, amagats als seus caus. Però per a arribar a això, encara calgué esperar un quart de segle.
La “marxa vers el poble” fou, com vullga que siga, un fracàs complet. Ni el Volga, ni el Don, ni el Dnièper respongueren a la crida. El fet que els propagandistes no observaren les precaucions més indispensables en tractar-se d’un treball il·legal, forní com a resultat que foren descoberts en la seua gran majoria: en 1874 foren arrestats més de 700. El govern instruí dos grans processos que entraren per a sempre en la història de la revolució: “l’assumpte dels 50” i el “assumpte dels 193”. Les acusacions llençades pels inculpats, per damunt dels seus jutges, contra el tsarisme, feren vibrar els cors de diverses generacions de joves.
L’experiència, pagada a tan alt cost, havia demostrat que unes incursions curtes al camp eren insuficients. Els propagandistes decidiren, llavors, assajar el sistema de les instal·lacions permanents entre el poble, sota l’aparença de grups d’artesans, de comerciants, d’escrivans, de funcionaris de sanitat, de mestres d’escola, etc. Per la seua amplitud, aquest moviment iniciat en 1876 fou molt menys considerable que l’impuls vague i caòtic de 1873, ja que les decepcions i la repressió havien tingut temps d’operar una selecció. En adoptar un mena de vida sedentària, els propagandistes es veien obligats a diluir el vi fort del bakunisme amb una tisana: l’esperit sediciós quedà reprimit pel treball cultural, en el qual la predicació socialista, encara individual, només excepcionalment es realitzava.
De conformitat amb la doctrina populista que negava tot esdevenidor al capitalisme rus, no s’atribuïa al proletariat cap funció autònoma en la revolució. Però succeí naturalment que la propaganda, calculada per a actuar sobre l’aldea, no trobà ressò de simpatia més que a les ciutats. L’escola de la història està plena de recursos pedagògics. El moviment dels anys 70 potser resulta tan instructiu, sobretot, pel fet que, al voltant d’un programa atentament preparat a la mesura d’una revolució camperola, es reuní exclusivament intel·lectuals i alguns obrers aïllats de la indústria. D’aquesta manera es manifestà la inconsistència del populisme i es prepararen els primers elements crítics per a la seua revisió. Però, abans d’arribar a una doctrina realista, recolzada sobre les tendències vertaderes de la societat, la intel·lectualitat revolucionària encara havia de passar pel Gòlgota de la lluita terrorista.
La perspectiva molt llunyana i de cap manera garantida del despertar de les masses populars no corresponia, de cap manera, a les apassionades esperances dels cercles revolucionaris urbans. La feroç repressió exercida pel govern contra els propagandistes de la primera mobilització (els anys de detenció preventiva, les desenes d’anys de treballs forçats, els maltractaments, els casos de bogeria, els suïcidis) suscità un ardent desig de passar de les paraules als fets.
Però, en què es podia manifestar l’acció immediata dels petits cercles, si no en colps assestats individualment als representants més detestats del règim? Les manifestacions terroristes començaren a multiplicar-se dia rere dia. El 24 de gener de 1878, una jove aïllada disparà sobre el prefecte de policia de Sant Petersburg, Trepov, qui poc abans havia donat l’ordre que el detingut Bogoliubov fos sotmès a un càstig corporal. El tret de V I Zassulitx, dona notable amb la qual treballà Lenin després, durant més de vint anys, en la mateixa redacció en l’estranger, no fou més que un tribut espontani pagat a un sentiment d’indignació; però aquest gest fou la forma embrionària de tot un sistema. Sis mesos més tard, Kravtxinski, que manejava tan bé el punyal com la ploma, matà en un carrer de Sant Petersburg al poderós cap de la gendarmeria, Mezenzev. Aquesta fou també una venjança pels companys de lluita que havien caigut. Però ja Kravtxinski no estava aïllat; actuava com a membre d’una organització revolucionària.
Les “colònies” disperses entre la població necessitaven una guia. L’experiència de la lluita superà fàcilment els prejudicis contra el centralisme i la disciplina, que semblaven tenyits amb l’esperit de Netxaiev. Els grups provincials s’uniren ràpidament al centre en formació. Així fou com, amb elements seleccionats, es constituí Semlia i Volia (Terra i Llibertat), organització del populisme revolucionari vertaderament notable, per la composició i la cohesió dels seus components. Però, ai!, un escepticisme cada vegada més viu marcava l’actitud d’aquests populistes envers el poble, tan indiferent davant els sagnants sacrificis dels revolucionaris. Zassulitx i Kravtxinski incitaven en una certa forma, amb el seu exemple, a prendre immediatament les armes, sense esperar les masses, per a defensar a elles i els seus. Sis mesos després de la mort de Mezenzev, un jove aristòcrata disparà, aquesta vegada ja sota l’ordre precisa del partit, sobre el nou cap de la gendarmeria, Drenteln. Però fallà. Cap a la mateixa època, a la primavera de 1879, un membre molt notable del partit, en províncies, es presentà a la capital, oferint-se per a matar el tsar. Fill d’un petit funcionari, després d’haver obtinguda una beca de l’estat, havia estat professor de districte; es deia Alexandre Soloviev i havia passat per la seriosa escola de les colònies revolucionàries a les aldees de la regió del Volga, abans de desesperar-se a causa dels resultats de la propaganda. Els dirigents de Semlia i Volia vacil·laven. El salt del terrorisme cap allò desconegut els espantava. El partit no es posà d’acord per a donar la seua aprovació, però això no detingué Soloviev. El 2 d’abril, a la plaça del palau, disparà tres vegades contra Alexandre II. El tsar escapà també aquesta vegada. Naturalment, el govern desencadenà una nova onada de represàlies contra la premsa i contra la joventut. L’atemptat de Soloviev és afí al moviment dels anys 70, a la marxa vers el poble, així com l’atemptat de Karakosov es relaciona amb les primeres temptatives de propaganda de la dècada anterior. La simetria salta als ulls. Però el segon cicle revolucionari és infinitament més considerable que el primer, per la quantitat d’individus que comprèn, per la seua experiència, el seu tremp i el seu aferrissament en la lluita. L’atemptat de Soloviev, que Semlia i Volia no pogué deixar de reconèixer, no fou ja un acte aïllat com el tret de Karakosov. El terrorisme sistemàtic estava ja a l’ordre del dia. La guerra amb Turquia, que afavorí el desenvolupament econòmic i acabà amb la capitulació de la diplomàcia russa, al Congrés de Berlín (1870), produí una gran sacsada en la societat; finí amb el prestigi del govern i, en despertar entre els revolucionaris esperances excessives, els empentà a la via de la lluita política directa. Després de trencar, al juny de 1879, amb el grup de populistes de la vella escola que no volien desprendre’s de l’aldea, Semlia i Volia es renovà i es llençà a l’arena política com Narodnaia Volia (La Voluntat del Poble). Cert és que en la seua declaració de programa, el nou partit no renuncia a l’agitació entre les masses; al contrari, es mostra decidit a dedicar-hi dues terceres parts dels recursos del partit, i l’altra tercera al terrorisme. Però aquesta decisió no és més que un tribut platònic al període anterior. Els químics revolucionaris s’assabentaren sense treball que la dinamita i el piroxil·len, l’ús del qual s’havia generalitzat durant la guerra russojaponesa, eren d’una preparació relativament fàcil, que es podia realitzar en laboratoris improvisats. La sort ja estava tirada. Alhora que la propaganda, que havia defraudat tantes esperances, cedí definitivament davant el terrorisme, el revòlver, que ja havia provat la seua poca eficàcia, fou reemplaçat per la dinamita. Tota l’organització es renova d’acord amb les necessitats la lluita terrorista. Energies i recursos s’empren totalment en la preparació d’atemptats. Els propagandistes d’aldea se senten oblidats en els seus llunyans racons. En tractà de crear una organització independent: Txèrni Perediel (la refosa), que tingué el destí de servir de pont al marxisme, però no tingué valor polític autònom. El viratge vers el terrorisme és inevitable. Els revolucionaris rectifiquen les concepcions exposades en els seus programes, d’acord amb les necessitats del nou mètode de lluita. Semlia i Volia professava la doctrina que una constitució seria perjudicial per al poble doncs que la llibertat política s’hauria d’assolir com una de les conseqüències subsidiàries de la revolució social; Narodnaia Volia sostenia, per contra, que la conquesta de la llibertat política hauria d’ésser la premissa indispensable de la revolució social. Semlia i Volia pretenia veure en el terror un simple senyal d’acció donada des de dalt a les masses oprimides. Narodnaia Volia s’assignava la tasca de realitzar la revolució “desorganitzant” el govern mitjançant el terror. Allò que al principi fou un acte quasi instintiu de venjança pels companys de lluita ultratjats, es transformà, en el curs dels esdeveniments, en un sistema peremptori de lluita política. Així, deslligada del poble i, al mateix temps, empentada per la marxa dels esdeveniments a la primera fila de la història, la intel·lectualitat s’esforçà en fornir a la seua feblesa social el suport de la força explosiva de la dinamita. La química de la destrucció, entre les seues mans, es transformà en alquímia política.
Com a conseqüència de la modificació de tasques i de mètodes, el centre de gravetat del treball quedà clarament desplaçat; de les aldees passà a les ciutats i de les ciutats a la capital. Des d’aleshores, l’estat major de la revolució s’oposà a l’estat major del poder. Al mateix temps, es transformà la condició psíquica del revolucionari, tant com el seu aspecte exterior. Amb la desaparició de la ingènua fe en el poble, es perdé també la imprudència d’antany entre els conspiradors. El revolucionari s’amaga, es fa més prudent, amb visió més profunda, més resolt. Cada dia es troba en perill de mort. Per a defensar-se, porta punyal a la cintura i un revòlver en la butxaca. La gent que, dos o tres anys abans, aprenia oficis per a barrejar-se amb el poble, s’instrueix ara en l’art de construir bombes, de llençar-les i de disparar sobre els seus perseguidors en la fugida. L’apòstol fou substituït pel guerriller. Si el propagandista de l’aldea es vestia espellifadament per tal d’assemblar-se en tot al poble, el revolucionari de la ciutat tracta de distingir-se el mínim possible, per la seua aparença, del ciutadà acomodat i instruït. Però per notable que haja estat aquest canvi, que es produí en molt pocs anys, es pot reconèixer fàcilment, pel contrast de les dos disfresses, a un sol i únic “nihilista”: vestit amb un pobra brusa, no era poble, i abillat com un perfecte cavaller, no era burgès. Al marge del social, amb el desig de fer saltar la vella societat, es veia obligat a prendre el color mimètic d’un d’aquests dos pols oposats.
La via revolucionària de la intel·lectualitat se’ns va descobrint a poc a poc. En haver començat per deïficar-se teòricament davall el nom de “pensament crític”, renuncià després a dissoldre’s en el poble i, a partir d’aquest fracàs, tornà immediatament a la seua pròpia deïficació pràctica, en la persona del comitè executiu terrorista; el pensament crític s’albergà en un motor explosiu que tenia com a objecte posar a la disposició d’un grapat de socialistes els destins del país. Almenys així era com s’expressava el programa oficial de Narodnaia Volia. Ara bé, el fet d’haver renunciat a la lluita de masses reduïa les finalitats socialistes a una il·lusió subjectiva. No subsistia una altra cosa real més que la tàctica d’intimidar la monarquia amb bombes, amb l’única perspectiva d’obtenir llibertats constitucionals. En la seua funció objectiva, els anarquistes rebels d’ahir, que no havien volgut escoltar parlar de democràcia burgesa, esdevingueren destacament de combat del liberalisme. La història troba sempre el mitjà de posar al seu lloc els presumptuosos: allò que figurava en la seua ordre del dia no era l’anarquia, sinó la llibertat política.
La lluita revolucionària es transformà en una competència furiosa entre el comitè executiu i la policia. Els militants de Semlia i Volia i després els de Narodnaia Volia, cometien els seus atemptats com a franctiradors, i fracassaven en la major part dels casos. La policia els capturava i els penjava, sense que n’escapés ni u. D’agost de 1878 a desembre de 1879, contra dues víctimes entre la gent del govern, es comptaren 17 revolucionaris penjats. No quedava més que renunciar a atacar els dignataris per a concentrar tots els esforços contra el tsar. Fins i tot en l’actualitat, a una distància de mig segle, no pot deixar-se d’admirar l’energia, el valor, el talent d’organització d’aquell grapat de militants. El polític i orador Kibaltxitx, el savi i inventor Ieliabov, dones d’una incomparable força moral com Perovskaia i Figner, formaven l’elit de la intel·lectualitat, la flor de la seua generació. Se sabien subordinar íntegrament al propòsit lliurement adoptat, i ensenyaven els altres a fer el mateix. En una certa forma, no hi havia obstacle insuperable per als herois que havien fet pacte amb la mort. Abans d’anihilar-los, el terror els donava un tremp sobrehumà. Obriren una rasa sota la via fèrria per la que passava el tren del tsar; després una altra al carrer per on transitaria el seguici imperial; l’obrer Khalturine s’esmunyí amb una càrrega de dinamita que féu explotar al palau. Fracàs rere fracàs. “El totpoderós protegeix l’emancipador”, deia la premsa liberal. Però al final, l’energia del comitè executiu pogué més que la vigilància del totpoderós. L’1 de març, després que el jove Rissakov fracassà, Grinevitski, amb una segona bomba del sistema Kibaltxitx, matà, en un carrer de la capital, Alexandre II, matant-se a si mateix. Aquesta vegada, el colp fou contra el cor del règim. Però aviat es descobrí que la mateixa Narodnaia Volia s’havia consumit en el foc de l’èxit terrorista. La força del partit es concentrà, quasi en la seua totalitat, en el seu comitè executiu. Fora d’ell no quedaven més que grups auxiliars, desproveïts de significació independent. La lluita terrorista, junt al treball tècnic preparatori, era menada en tots els casos per membres de l’estat major central. Quants d’aquests combatents hi havia? Posteriorment s’ha fet un càlcul irrefutable. El primer efectiu del comitè executiu es componia de 28 persones. Fins a l’1 de març de 1881, el total dels seus membres (que d’altra banda, mai actuaren simultàniament) era de 37. Tots ells vivien de forma il·legal, és a dir, havien trencat totes les seues relacions socials, fins i tot les familiars; aquest grapat d’homes no sols no deixaren descansar totes les forces de la policia política sinó que, durant algun temps, feren del nou tsar, “l’ermità de Gatxina”. El món sencer s’estremí davant el tro de l’atac titànic llençat contra el despotisme de Sant Petersburg. Semblava com si el misteriós partit tingués a la seua disposició legions de combatents, i el comitè executiu servava atentament la il·lusió d’aquesta potència il·lusòria. Però les reserves s’havien exhaurit amb rapidesa inesperada.
Segons el pensament de l’organització Narodnaia Volia, cada colp fet amb èxit contra l’enemic hauria d’augmentar l’autoritat del partit, reclutar-li nous combatents, augmentar el cercle dels seus simpatitzants o, almenys, despertar immediatament les masses populars, donar major consistència a l’oposició liberal. Però tot allò relacionat amb aquests atemptats era massa fantàstic. Indubtablement, l’heroisme despertava imitadors. Admetem que no faltaren joves, homes i dones, llestos a volar junt amb les bombes que llençaren. Però ja no hi havia ningú que els unís i dirigís. El partit s’enfonsava. Per la seua mateixa naturalesa, el terror malgastava les forces ja disposades que li havien arribat del període del propagandisme, amb molta major rapidesa que emprava en renovar-les. “Ens mengem el nostre capital” digué el líder de Narodnaia Volia, Ieliabov. Veritat és que el procés dels regicides despertà ressons ardents en alguns cors de la joventut. Si Sant Petersburg ràpidament es trobà massa ben vigilat per la policia, els grups de Narodnaia Volia continuaren formant-se en diversos llocs de províncies, fins a 1885. No obstant això, açò no conduí a una segona onada de terror. Després d’haver-se cremat els dits, els intel·lectuals, en massa, retrocediren davant l’incendi revolucionari.
No marxava millor la cosa entre els liberals, vers els quals els terroristes, després d’haver deixat la classe camperola, giraven els ulls amb esperança. És cert que, sota la influència dels fracassos diplomàtics del govern i de les pertorbacions econòmiques, els membres dels zemstvos intentaren, provisionalment, una mobilització de les seues forces. Però fou una mobilització d’impotència. Espantats davant l’aferrissament redoblat dels camps bel·ligerants, els liberals s’inclinaren a veure en Narodnaia Volia, no una aliada, sinó l’obstacle principal en la via de les reformes constitucionals. Segons les paraules del més esquerrà dels membres dels zemstvos, I I Petrunkevitx, els actes de terrorisme servien únicament “per a espantar la societat i exasperar el govern”.
Així, doncs, al voltant del comitè executiu, que havia sorgit d’un moviment relativament ampli de la intel·lectualitat, es féu el buit més profund, a mesura que les explosions de la seua dinamita es feien més ensordidores. Cap grup pot sostenir-se durant molt de temps enmig d’una població hostil. Cap grup clandestí pot actuar sense un refugi de simpaties. L’aïllament polític deixà definitivament els terroristes a mercè de la policia que, cada vegada amb major èxit, acabava amb les restes d’antics grups i amb els embrions dels nous. La liquidació de l’organització Narodnaia Volia, mitjançant una sèrie de detencions i de processos, es desenrotllà sobre el fons de la completa reacció social dels anys 80. Posteriorment examinarem més de prop aquest ombriu període, a propòsit de l’acció terrorista d’Alexandre Ulianov.