Versió catalana feta per Alejo Martínez des de: El joven Lenin, FCE, México, 1972 i Vie de Lénine. Jeneusse, Les Éditions Rieder, Paris, 1936
Reconstruirem les etapes més importants de la biografia del jove Lenin, sobre el fons de les etapes del desenvolupament general del país. Un racó perdut sobre els marges del Volga. La generació dels esclavistes i dels esclaus d’ahir, viva encara. L’ofensiva de Narodnaia Volia. L’estancament polític dels anys 80. Vladimir creix en una família patriarcal i unida d’un funcionari públic, s’instrueix i desenrotlla la seua intel·ligència sense preocupacions ni trastorns. Fins que fineix els seus estudis del liceu no se li desperta el sentit crític, després de la mort de son pare, i es dirigeix principalment contra les autoritats escolars i contra l’Església. L’inesperat fi del seu germà major li obre els ulls als problemes de la política. La seua participació en una manifestació d’estudiants és la seua primera rèplica a l’execució d’Alexandre. La temptació de venjar el seu germà amb els mateixos mètodes emprats per ell hagué d’ésser en aqueixos temps particularment aguda. Però aleshores es trobava en el període més ombrívol de la reacció, en 1888, quan resultava impossible pensar ni tan sols en el terrorisme. Aquesta reacció no sols salva físicament Vladimir, sinó que l’empenta cap al camí de l’estudi teòric i profund.
Segueixen els anys del seu aprenentatge revolucionari: a Kazan emprèn la lectura d’El Capital. Però l’assimilació de la teoria del valor-treball no significa per a ell la ruptura amb la tradició de Narodnaia Volia; també Alexandre havia estat partidari de Marx. Primer a Kazan i després en Sàmara, Vladimir entra en contacte amb revolucionaris de la generació anterior, principalment els de Narodnaia Volia, com a alumne aplicat, disposat per descomptat a la crítica i a les verificacions, però no com a adversari. Si tanmateix la seua mentalitat revolucionària, prou revelada, tant a través de l’elecció de les seues relacions com per la direcció dels seus interessos intel·lectuals, no s’adherí, en aqueixa època, a cap grup polític, això demostra sense error possible, que encara no tenia cap credo polític definit, ni tan sols propi d’un jove, sinó que encara cercava el seu camí. De totes maneres, les seues investigacions partien de la tradició de Narodnaia Volia, que deixà una empremta notable en la seua evolució ulterior. Ja convertit en marxista militant, Vladimir continuà, durant diversos anys, servant una actitud de simpatia envers el terrorisme individual, la qual cosa el distingia clarament dels altres socialdemòcrates, i constituí la característica indubtable del període en què les idees marxistes es barrejaven encara en la seua consciència amb les seues simpaties envers Narodnaia Volia.
De la primavera de 1890 a la tardor de 1891, Vladimir es troba quasi totalment absorbit en la preparació dels seus exàmens. L’ardu estudi de les ciències jurídiques actuà en una certa forma com a falca externa en el procés d’elaboració de la seua concepció del món. Per descomptat, mai hi hagué una interrupció completa. En les seues hores d’esbarjo, Vladimir llegia als clàssics del marxisme, es reunia amb els seus amics, canviava opinions. I fins i tot en l’escolàstica jurídica, a través del mètode dels contrastos, provava i afermava les seues opinions materialistes. Però aquest treball crític només es realitzava marginalment. Els problemes i els dubtes que romanien sense resposta quedaven pendents per a tractar-los en moments de major llibertat. Vladimir no s’afanyava en afirmar-se. Heus aquí una confirmació indirecta, però interessant: a principis de 1891, els dos “jacobins” de Sàmara encara no havien perdut l’esperança d’atreure Ulianov a les seues files, la qual cosa significa que encara no veien en ell una figura política definida.
A finals de 1891 Vladimir obté el seu diploma i ha de prendre una decisió. No podia deixar de seduir-lo la tribuna judicial. Segons diu la seua germana, llavors pensava seriosament en dedicar-se a la professió d’advocat “que podria procurar-li més tard, mitjans d’existència”. No obstant això, el corrent polític del país i també la marxa de la seua pròpia evolució el posaven davant altres tasques que el reclamaven completament. Les seues vacil·lacions no duraren molt. La professió d’advocat deixà el lloc a la política, i només fou una disfressa temporal per a aqueixa activitat. El febril estudi jurídic a què es dedicà durant any i mig deixà molt arrere la primera etapa de l’aprenentatge revolucionari i independitzà el seu pensament, respecte al passat recent dominat per la figura d’Alexandre; així sorgiren les condicions necessàries per a liquidar el període de transició. En l’hivern de l’any de la fam arribà el moment de fer un balanç definitiu. El gradual progrés del seu desenvolupament espiritual no exclou els salts bruscos, que es produïen a les capes interiors de la seua consciència.
La formació de la personalitat revolucionària de Vladimir reflecteix, en part, el viratge de les simpaties teòriques de la intel·lectualitat provincial d’esquerra i, en part, un notable avanç sobre els altres. Des de 1891 als cercles de la joventut de Sàmara començà a interessar la teoria marxista, és a dir, precisament durant el catastròfic període de la fam. Aleshores hi havien molts que cercaven afanyosament el primer tom d’El Capital, però, segons diu Semenov, la majoria “es trencava les dents” en el primer capítol. Hi havia converses sobre els secrets de la dialèctica. Al jardí de la ciutat, a la vora del Volga, sobre un banc a què s’anomenava “el banc marxista”, es discutia amb passió sobre la tríade hegeliana.
La generació major de la intel·lectualitat de Sàmara entrà en efervescència. Els seus dos grups, el moderat i el radical, que havien viscut pacíficament, l’un a la vora de l’altre, al cercle de les idees conegudes i que havien pagat el seu tribut d’estimació a Marx a qui, d’altra banda, no coneixien, consideraren els primers socialdemòcrates russos com a productes d’un nefast equívoc. Els més sincers en la seua indignació eren els antics deportats, que portaren a la regió del Volga les opinions tradicionals que havien servat intactes sota el clima rigorós de Sibèria.
La fissura política esdevingué fàcilment bretxa infranquejable. Vladimir no economitzava els seus sarcasmes pels ploriquejos populistes: semblava que els marxistes “no estimaven el mugic i s’alegraven de la ruïna de l’aldea”, etc. Aviat aprengué a menysprear el procediment que consistia en reemplaçar l’anàlisi de la realitat per lliçons de moral i salmòdies sentimentals. Les llàgrimes literàries, que no ajudaven en res el mugic, cremaven els ulls de la intel·lectualitat i l’impedien veure la ruta que s’obria davant ella. Els conflictes cada vegada més profunds entre els populistes i els militants de la cultura dividiren, a poc a poc, la intel·lectualitat radical de Sàmara en dos camps bel·ligerants, i donaren un to violent a les relacions personals. No és res estrany que els darrers divuit mesos, durant els quals Vladimir sortí de l’ombra, hagen donat el to als records dels seus contemporanis sobre la totalitat del període de Sàmara. El jove Lenin, tal com era en arribar al maig de 1889 a Alakaievka, en qualitat de futur propietari rural, i tal com partí de Sàmara a la tardor de 1893, sempre ha estat representat com el mateix revolucionari marxista, excloent de la seua vida l’element essencial, que era el moviment.
P. Lepetxinski, apropant-se aquesta vegada a la realitat, escriu sobre la preparació de Lenin en Sàmara: “Hi ha raons per a pensar que des de 1891 ja s’havia format, amb poques paraules, la seua concepció marxista del món”. “En els problemes d’economia política i d’història [confirma Vodovosov] sorprenen la solidesa i la diversitat dels seus coneixements sobretot tenint en compte la seua edat. Llegia de corregut l’alemany, el francès i l’anglès, coneixia molt bé El Capital i l’abundant bibliografia marxista (alemanya)... Es declarava marxista convençut.” Aquest bagatge intel·lectual probablement hauria bastat per a una dotzena d’individus, però el jove, sever amb si mateix, es jutjava insuficientment preparat per al treball revolucionari i no sense raó, perquè en la cadena que lliga la doctrina amb l’acció, li faltaven algunes anelles importants. A més, els fets parlen per si mateixos: si Vladimir s’hagués sentit completament preparat des de 1891, no hauria pogut quedar-se dos anys més en Sàmara.
Cert que la germana major afirma que Vladimir estava retingut en la família per l’afecte envers sa mare que, després de la mort d’Olga, havia recuperat els seus fills pel seu valor unit a la seua tendresa. Però aquesta explicació, sens dubte, no és suficient. Olga morí al maig de 189 i Vladimir no se separà de la seua família fins agost de 1893, més de dos anys després. Per consideració a sa mare podria haver ajornat la seua tasca revolucionària algunes setmanes o mesos, mentre la nova ferida hagués estat encara molt viva, però no durant anys. En les seues relacions amb els altres, sense exceptuar sa mare, no coneixia el sentimentalisme passiu. La seua vida en Sàmara no servia pràcticament de res a la seua família. Si Vladimir tingué suficient constància per a romandre tant de temps allunyat del gran camp de batalla, fou només perquè encara no havia finit el seu període d’aprenentatge.
A més de les obres fonamentals de Marx i Engels i de les publicacions de la socialdemocràcia alemanya, arribaren a la seua taula, cada vegada amb major freqüència, les publicacions estadístiques russes. Inicià els seus treballs personals per a il·luminar la realitat russa. Entre els seus temes d’estudi, el materialisme històric i la teoria del valor-treball són tractats com a instruments d’orientació política. Estudia a Rússia com futur camp de lluita i observa com estan repartides al país les principals forces combatents.
Per tal de determinar l’etapa més important en l’evolució de Vladimir Ulianov tenim un testimoni absolutament inestimable, davant el qual els biògrafs oficials gairebé sempre tanquen els ulls, perquè contradiu la llegenda. En un full d’enquesta del partit, corresponent a 1921, el mateix Lenin marca com a principi de la seua activitat revolucionària “1892-1893, Sàmara, cercles il·legals de la socialdemocràcia”. D’aquesta data, que ens dóna testimoni indiscutible, se’n deriven dues conclusions: Vladimir no participà en el treball polític dels cercles de Narodnaia Volia, perquè altrament ho hauria esmentat en l’enquesta; no es convertí definitivament en socialdemòcrata fins a 1892, ja que en cas contrari hauria iniciat abans la propaganda pel seu partit. Les discussions i els dubtes queden així definitivament solucionats. Per imparcialitat, hem d’indicar que un investigador soviètic, col·locat per les seues funcions al capdavant de la historiografia de mausoleu (parlem d’Adoratski, director de l’Institut Marx-Engels-Lenin), arriba, sobre el punt que discutim, a una conclusió molt semblant a la nostra. “Durant els últims anys de Sàmara, 1892-1893 [escriu amb tota la circumspecció indispensable] Lenin era ja marxista, tot i que encara subsistien en ell alguns vestigis de l’esperit de Narodnaia Volia (una opinió particular sobre el terrorisme)”. Ja podem dir definitivament adéu a la divertida llegenda segons la qual Vladimir ‘‘després de fregar-se la front” condemnà el terrorisme al maig de 1887, el dia en què rebé la informació de l’execució d’Alexandre.
Les etapes de la formació ideològica del jove Lenin, indicades anteriorment, es veuen confirmades, de manera potser inesperada, però força eloqüent, en la seua biografia de jugador d’escacs. Durant l’hivern de 1889 a 1890, Vladimir, segons conta el germà menor, “es dedicà més que mai als escacs”. Com a estudiant expulsat que no era rebut en cap universitat, com a revolucionari en potència, sense programa ni direcció encara, cercava en els escacs una sortida per a la inquietud interior que li produïa el desenvolupament de les seues forces. El període següent, que durà any i mig, l’ocupà en la preparació dels seus exàmens, i els escacs passaren a segon terme. Però tornaren a ocupar un lloc important quan, després de rebre el seu diploma, Vladimir vacil·lava en escollir la seua carrera; s’ocupava poc dels assumptes judicials però, per contra, havia trobat, en la persona del seu patró, un company de joc de primera classe. Passà encara un any i mig dedicat a la seua preparació i, a la fi, el jove marxista se sentí armat per a la lluita. Sense temor es pot admetre el testimoni de Dimitri sobre aquest punt ja que ell mateix era un aficionat apassionat i seguia amb atenta mirada l’afició del seu germà major envers aquest joc.
A Kazan, quan Vladimir encara cercava un auditori, tractà de fer partícip a la seua germana major de les idees que havia tret de la lectura de Marx. La temptativa no donà resultat i Anna prompte perdé les empremtes dels estudis científics del seu germà. No sabem quan es féu amb el primer tom d’El Capital. En tot cas, no fou durant la seua curta estada a Kazan. Posteriorment sorprengué tots amb la seua capacitat per a llegir ràpidament, captant al vol l’essencial. Però havia desenrotllat aquesta habilitat sabent, quan era necessari, llegir molt lentament. En cada nou terreny començava per familiaritzar-se amb les bases sòlides i així prosseguia, com un conscienciós constructor. Servà fins al final de la seua vida la capacitat de rellegir diverses vegades un llibre o un capítol indispensable i important. No apreciava realment més que els llibres que mereixen que se’ls torne a llegir.
Malauradament no hi ha ningú que ens diga com seguí Lenin l’escola de Marx. No s’han servat més que algunes impressions superficials i molt incompletes. “Passava dies sencers [diu Iasneva] estudiant Marx, redactant resums, copiant extractes, prenent notes. Llavors era molt difícil arrancar-lo del seu treball”. No han arribat fins a nosaltres els seus resums d’El Capital. Basant-nos únicament en els seus quaderns d’estudi dels anys següents, podem reconstruir en part la tasca d’aquest jove atleta sobre Marx. Ja des que estudiava al liceu, Vladimir començava sempre les seues composicions després d’haver elaborat el pla de les mateixes, que completava amb arguments i cites. En aquest procés de creació es palesava una qualitat que Ferdinand Lassalle ha denominat, amb raó, la força psíquica del pensament. En l’estudi, quan no es tracta d’una memorització mecànica, hi ha també un acte creador, però de tipus invers. Fer el resum de l’obra d’un altre significa posar al descobert l’esquelet lògic, desposseint-lo de proves, d’il·lustracions i de digressions. Vladimir avançava per aquest difícil camí amb tensió apassionada i alegre, resumint cada capítol llegit, a vegades en una sola pàgina, meditant i verificant l’estructura lògica, les transicions dialèctiques i els termes. En prendre possessió del resultat, assimilava el mètode. Analitzava les etapes del sistema d’un altre com si l’edifiqués de nou. Tot es tancava sòlidament en aquell cap meravellosament datat, sota la potent cúpula del crani. Ja mai s’apartà en la seua vida de la terminologia politicoeconòmica russa, assimilada o elaborada per ell durant el període de Sàmara. I açò, no sols per obstinació, encara que la tossuderia intel·lectual fos una de les seues característiques essencials, sinó perquè, des dels primers anys, havia realitzat una elecció perfectament calculada, meditant cada terme en tots els seus valors i gravant-lo en la seua consciència sobretot un cicle de conceptes. Els toms primer i segon d’El Capital foren els manuals fonamentals de Vladimir en Alakaievka i en Sàmara; el tercer tom encara no havia aparegut; el vell Engels a penes estava posant en ordre els escrits de Marx. Vladimir havia estudiat tan bé El Capital que sabia descobrir en ell noves idees cada vegada que recorria el llibre de nou. Des del període de Sàmara aprengué, segons una expressió que se li ocorregué més tard, a “celebrar consell” amb Marx.
Davant els llibres del mestre no cabien ni la impertinència ni la ironia d’aquest esperit insaciable que era capaç d’arribar al més elevat grau de patetisme de la gratitud. Per a Vladimir arribà a ésser no sols una necessitat, sinó una delícia seguir el desenrotllament el pensament de Marx, sentir la pressió irresistible, descobrir, davall les frases o els comentaris incidentals, rutes derivades de noves deduccions, convèncer-se cada vegada més de l’exactitud i de la profunditat d’un sarcasme i inclinar-se amb reconeixement davant un geni inflexible amb si mateix, Marx mai tingué lector millor, ni més atent i més coincident amb el seu pensament, tampoc deixeble més perspicaç ni més agraït.
“Per a ell, el marxisme no era una convicció sinó una religió [escriu Vodovosov]. Se sentia en ell [...] aqueix grau de convicció que [...] és incompatible amb el coneixement realment científic”. Per al filisteu no hi ha més sociologia científica que aquella que li deixa intacte el dret de dubtar. Certament, Ulianov, segons diu Vodovosov, “s’interessava molt per les objeccions que s’oposaven al marxisme, les estudiava i hi reflexionava”, però tot això, “no a fi de cercar la veritat” sinó només per a descobrir en aqueixes objeccions algun error “de l’existència de les quals estava persuadit per anticipat”. Hi ha quelcom de cert en aquest comentari: Ulianov havia pres possessió del marxisme com d’una deducció que procedia d’una evolució anterior del pensament humà; després d’haver assolit el grau superior, no volia descendir a l’inferior; defensava amb energia indomable allò que havia meditat i verificat quotidianament; i considerava amb desconfiança preconcebuda les temptatives dels contraris ignorants i dels erudits mediocres per a reemplaçar el marxisme per alguna altra teoria més còmoda.
Al terreny de la tecnologia o de la medicina, la rutina, el diletantisme i els sortilegis són menyspreats, amb molta raó. Però al terreny de la sociologia es presenten a cada moment com a manifestacions de la llibertat d’esperit científic. Aquell per a qui la teoria no constitueix més que una diversió de l’esperit, passa fàcilment d’una revelació a una altra o, el que és encara més freqüent, se satisfà amb un poc de cada revelació. Però aquell per a qui la teoria és un mitjà per a dirigir l’acció, és infinitament més exigent, més sever i més equilibrat. Un escèptic de saló pot fer burla impunement de la medicina, però el cirurgià no pot viure en una atmosfera d’incertesa científica. Com més necessitat té el revolucionari de recolzar la seua acció sobre la teoria, més intransigent és per a defensar-la. Vladimir Ulianov menyspreava el diletantisme i odiava els xarlatans. En el marxisme apreciava, primer que res, l’autoritat disciplinada del mètode.
En 1893 aparegueren els últims llibres de V. Vorontsov (V V) i de N. Danielson (Nikolai-on). Els dos economistes populistes demostraren, amb una fermesa digna d’enveja, la impossibilitat del desenvolupament burgès en Rússia, precisament en l’època en que el capitalisme rus es disposava a prendre un vol particularment vigorós. És poc probable que els populistes marcits d’aleshores hagen llegit les tardanes revelacions dels seus teòrics amb tanta atenció com el jove marxista de Sàmara. Ulianov tenia necessitat de conèixer als adversaris no sols per a lliurar-se a refutacions literàries. Cercava primer que res una certesa íntima en què recolzar-se per a la lluita. És cert que estudiava la realitat amb un esperit de polèmica, dirigint llavors totes les seues deduccions contra el populisme que s’havia sobreviscut a si mateix, però la polèmica pura mai fou tan estranya per a ningú com per a aquest futur autor de vint-i-set toms d’escrits de polèmica. Necessitava conèixer la vida tal com és.
Quan més de prop abordava els problemes de la revolució russa i com més s’instruïa en els escrits de Plekhanov, més estimació adquiria envers el treball crític realitzat per aquest últim. Els recents falsificadors de la història del bolxevisme parlen d’una “generació espontània del marxisme al terreny rus, que estava privat de la influència directa del grup de l’emigració i de Plekhanov” (Presniakov), i s’hauria d’agregar-hi: també del mateix Marx, l’emigrat per excel·lència; i consideren Lenin com el fundador d’aqueix marxisme domèstic, vertaderament rus, del qual havien de procedir posteriorment la teoria i la pràctica del “socialisme en un sol país”.
La doctrina de la generació espontània del marxisme, com a “reflex” directe del desenvolupament capitalista de Rússia, no és més que una detestable caricatura del marxisme. Els processos econòmics no es reflecteixen en una consciència “pura” que serva tota la seua ignorància natural, sinó en la consciència històrica, enriquida amb totes les conquestes del passat humà. La lluita de classes en la societat capitalista només menar al marxisme, a meitat segle XIX, perquè trobà ja preparat un mètode dialèctic, com a compendi i coronament de la filosofia clàssica alemanya, de l’economia política anglesa d’Adam Smith i de David Ricardo i de les doctrines revolucionàries i socialistes franceses, edificades després de la gran revolució. Així, doncs, el caràcter revolucionari del marxisme s’aferma en les seues mateixes fonts. El desenvolupament del poder dels kulaks sobre el Volga i de la metal·lúrgia en els Urals eren totalment insuficients per a permetre l’elaboració independent que menés al mateix resultat científic. No per casualitat el Grup de l’Emancipació del Treball nasqué en l’estranger; el marxisme rus no veié la llum com a producte automàtic del capitalisme rus, alhora que el sucre de remolatxa i el cotó (per a la fabricació del qual, d’altra banda, fou necessari importar maquinària) sinó com una complexa combinació de tota l’experiència de la lluita revolucionària russa amb la teoria del socialisme científic, nascuda a occident. Sobre les bases col·locades per Plekhanov, s’alçà la generació marxista dels anys 90.
Per tal d’apreciar l’aportació històrica de Lenin no cal presentar les coses com si, des dels seus primers anys, hagués hagut de desmuntar una terra verge, amb el seu propi aladre. “Quasi no existien obres teòriques de conjunt [escriu Ielisarova, com Kamenev i altres]; havia d’estudiar les obres de primera mà i alçar sobre elles les seues deduccions.” Res podria ofendre més la consciència científica de Lenin que dir que no havia pres en compte els treballs dels seus antecessors i els seus mestres. És fals que a principis dels anys 90 manqués el marxisme rus d’obres de conjunt. Les publicacions del Grup de l’Emancipació del Treball constituïen una enciclopèdia succinta de la nova tendència. Després de sis anys d’una lluita brillant i heroica contra els prejudicis de la intel·lectualitat russa, Plekhanov proclamà en 1889, al congrés internacional socialista celebrat a París, que: “El moviment revolucionari de Rússia no pot triomfar més que com a moviment revolucionari obrer. No hi ha ni pot haver-hi per a nosaltres una altra alternativa.” Aquestes paraules contenien la síntesi més important de totes les idees generals de l’època precedent, i fundant-se sobre aquestes idees generals d’un “emigrat”, es preparà Vladimir Ulianov a la vora del Volga.
Vodovosov diu en els seus records: “Lenin parlava amb profunda simpatia de Plekhanov, principalment tractant-se de la publicació Les nostres diferències”. La simpatia s’ha d’haver palesat vivament, perquè Vodovosov haja pogut servar el record durant més de trenta anys. La força principal de Les nostres diferències rau en el fet que els temes de política revolucionària són tractats en estreta relació amb la concepció materialista de la història i amb l’anàlisi de la política econòmica russa. D’aquesta manera, els primers atacs d’Ulianov contra els populistes en Sàmara van lligats íntimament a la seua calorosa acceptació del treball del fundador de la socialdemocràcia russa. Després de l’obligació que sentia envers Marx i Engels, Vladimir se sentia agraït abans que res a Plekhanov.
A finals de 1922, Lenin escrigué incidentalment respecte als principis dels anys 90: “El marxisme, com a tendència, començava a desenrotllar-se sortint a l’encontre de la tendència socialdemòcrata proclamada molt abans en Europa occidental pel Grup de l’Emancipació del Treball”. En aquestes línies que resumeixen la història del desenvolupament de tota una generació, es troba continguda una part de l’autobiografia del mateix Lenin: en haver començat per adoptar la tendència marxista, com a doctrina econòmica i històrica, esdevingué socialdemòcrata sota la influència de les idees del Grup de l’Emancipació del Treball que avançava en molt al desenvolupament de la intel·lectualitat russa. Només els pobres d’esperit poden pensar que exalten Lenin, atribuint-li a son pare, el conseller d’estat Ulianov, opinions revolucionàries de les que mai fou partidari i, al mateix temps, disminuint el paper revolucionari de l’emigrat Plekhanov, a qui el mateix Lenin considerava com a son pare espiritual.
A Kazan, en Sàmara, en Alakaievka, Vladimir se sentia, primer que res, deixeble. Però, així com els grans pintors des de la seua joventut manifesten la independència del seu pinzell tanmateix que copien els quadros dels vells mestres, Vladimir Ulianov aportava al seu aprenentatge una facultat d’investigació i d’iniciativa tan brillant, que és difícil distingir allò que assimilava dels altres d’allò que elaborava per si mateix. Durant l’últim any de la seua preparació en Sàmara, aquesta línia de demarcació s’esborra totalment: el deixeble esdevé investigador.
Naturalment la controvèrsia amb els populistes mena a plantejar el problema de l’avaluació dels processos concrets: continua el capitalisme desenvolupant-se en Rússia, sí o no? Els diagrames representen les xemeneies de les fàbriques, i els obrers de la indústria adquireixen una significació tendenciosa, així com les taules que registren la segregació de la classe camperola. Per a determinar la dinàmica del procés calia comparar les xifres presents amb les d’abans. Així, l’estadística econòmica esdevingué la ciència de les ciències. Les columnes de xifres contenien la clau dels misteriosos destins de Rússia, de la seua intel·lectualitat i de la seua revolució. El recompte de cavalls realitzat periòdicament per l’administració militar havia de respondre a aquesta pregunta: qui és més fort, Marx o la comunitat camperola russa?
El contingut estadístic dels primers treballs de Plekhanov no podia ésser molt abundant; l’estadística dels zemstsvos, d’un valor únic per a l’estudi de l’economia de l’aldea, no es desenrotllà més que en el curs dels anys 80; a més, les publicacions que es feien no eren accessibles per a un emigrat quasi completament aïllat de Rússia durant aqueixa època. No obstant això, Plekhanov indicà sense equivocar-se la direcció general que hauria de seguir l’elaboració científica de les dades estadístiques. Els primers estadístics de la nova escola seguiren aqueixes direccions. El professor nord-americà d’origen rus, M A Gurvitx, publicà en 1886 i en 1892 dos assajos sobre l’aldea russa, que Vladimir Ulianov aprecià molt i li serviren en la seua instrucció. Mai perdia ocasió d’esmentar agraït els treballs dels seus predecessors.
Durant l’últim any i mig que passà en Sàmara, els anuaris estadístics ocupaven el lloc d’honor en l’escriptori de Vladimir. La seua gran obra sobre el desenvolupament del capitalisme rus no aparegué fins a 1899. Però fou precedida per un bon nombre d’estudis preparatoris d’ordre teòric i estadístic, l’elaboració dels quals ja havia estat iniciada en Sàmara. Segons el registre de la biblioteca de Sàmara corresponent a l’any de 1893, que s’ha servat per casualitat, pot veure’s que Vladimir no descurà cap publicació relacionada amb aquest tema, ja es tractés d’estadístiques oficials o d’assajos econòmics dels populistes. Redactava resums de la major part dels llibres i articles, i comentava els més importants entre els seus camarades i acostats.
La primera obra de Vladimir Ulianov que ens ha arribat fou escrita durant els últims mesos de la seua estada en Sàmara; resumeix un llibre d’un cert Postnikov, que acabava d’aparèixer; l’autor era un exfuncionari del govern, dedicat a l’economia camperola en el sud de Rússia. El tema central d’aquest article era la il·lustració estadística de la segregació de la classe camperola i de la proletarització de les seues capes més febles (processos particularment avançats en el sud de país), i demostra que el jove autor sabia manejar brillantment les dades estadístiques i tenia gran capacitat per a descobrir, darrere dels detalls, la imatge del conjunt. La revista de distribució legal a què fou enviat aquest article, escrit en un to prudent i eixut, el refusà, probablement a causa de la seua tendència marxista, tot i que l’autor s’abstingué d’entaular una polèmica oberta amb els populistes. Una còpia de l’article, lliurada a l’estudiant Mickiewicz, li fou confiscada durant un escorcoll i se servà als arxius de la gendarmeria, on fou descoberta en 1923 i a la fi impresa, trenta anys després que s’escrigués. Amb aquest article s’inicien actualment les Obres Completes de Lenin.
Es prepara aleshores a convertir-se en escriptor, renunciant a treballar com a advocat? És dubtós que haja pensat que la professió d’escriptor podia servir com a finalitat de la seua vida. És cert que era un “doctrinari” convençut, és a dir, que des dels seus primers anys comprengué que, així com és impossible observar sense telescopi els cossos celests o sense microscopi els bacteris, també calia mirar la vida social a través de la lent de la doctrina. Però, en un ordre diferent, sabia considerar la doctrina a través dels fragments de la realitat. Sabia observar, interrogar, escoltar, espiar la vida i els homes. I realitzava aquest complicat treball amb la mateixa naturalitat amb què respirava. És possible que, sense tenir-ne encara consciència, es preparava per a ésser no un teòric ni un escriptor, sinó un cap.
Des de Kazan començà a assistir a l’escola dels revolucionaris de la generació precedent, col·locats sota vigilància policíaca ja que havien tornat del desterrament. Entre ells, hi havia molts esperits simples, que s’havien detingut en el seu desenvolupament i raonaven superficialment. Però havien vist, escoltat, viscut, allò que la nova generació no coneixia, i açò els feia representatius de la seua classe. La jacobina Iasneva, nou anys major que Vladimir, escrigué: “M’admiraven l’atenció i la serietat amb què Vladimir Ilitx escoltava els records ingenus, però a vegades interessants, de V Witten, vella militant de Narodnaia Volia, dona de Livanov”. Altres, que no passaven de la superfície, només es fixaven en les dades curioses, però Vladimir, separant l’inútil, recollia el principal. Era com si, en una certa forma, sostingués dues converses; una obertament, que no depenia només d’ell, sinó també de l’interlocutor, i en la qual necessàriament hi havia molt de superflu i una altra, en secret, molt més important, dirigida només per ell. Les pupil·les dels seus ulls oblics brillaven i reflectien, ja una, ja l’altra d’aquestes converses. Quasi el contrari de Iasneva conta Semenov: “Vladimir Ilitx es comptava entre les relacions dels Livanov, però no freqüentava les seues reunions i escoltava amb gran atenció allò que li contaven dels xarlatanismes dels vells”. Aquesta aparent contradicció s’explica pel fet que Semenov es refereix a un període posterior si fa o no fa d’un any. Vladimir freqüentà els vells mentre pogué aprendre quelcom d’ells. No estava en el seu caràcter discutir debades repetint sempre els mateixos arguments i irritant-se. Quan sentí que el capítol de les informacions personals havia acabat, el tancà amb energia. Es necessitava ésser molt amo de si mateix per a poder actuar d’aquesta manera; i a Vladimir no li mancava aquesta qualitat. Però, encara que ja no freqüentava als Livanov, no deixava d’interessar-se pel que succeïa al camp contrari; la guerra exigeix informacions, i Vladimir feia ja la guerra als populistes. Escoltava amb gran atenció les narracions, millor fins i tot els informes d’aquells dels seus partidaris que disposaven de més temps. El jove de vint-i-dos anys palesa ja en aquesta actitud, pel que es refereix a les relacions personals, els trets de subtilesa en les maniobres que trobarem després en tota vida política. No és menys important, per a tenir idea de la fisonomia espiritual del jove Lenin, senyalar l’amplitud del seu camp d’observació. Els intel·lectuals radicals, en la seua gran majoria, vivien en cercles, fora dels quals el món els era estrany. Vladimir no coneixia aquestes fronteres. Els seus interessos es distingien per la seua extrema diversitat, però servava, alhora, la facultat de la més profunda concentració. Estudiava la realitat onsevulla que la trobés. Així, la seua atenció passà dels populistes al poble. La província de Sàmara era totalment camperola. Els Ulianov passaren cinc estius en Alakaievka. Però Vladimir no es dedicà a fer propaganda entre els camperols i açò no perquè la vigilància que s’exercia sobre ell el tingués paralitzat en un racó de l’estepa, sinó perquè es lliurà a contemplar l’aldea amb una gran atenció, verificant els càlculs de la teoria, sobre la matèria viva.
Les seues relacions personals amb els mugics, després de la seua breu explotació agrícola, és cert que foren insuficients i esporàdiques; però ell sabia dirigir l’atenció dels seus amics cap als punts més importants i utilitzar les observacions dels altres. Un dels seus íntims, Skliarenko, era escrivent del jutge de pau Samoilov que, fins que s’establiren els caps dels zemstvos, estava constantment ocupat en els processos dels mugics. Ielisarova provenia de camperols de Sàmara i servava relacions amb la gent de la seua aldea. Interrogar Skliarenko o fer parlar el mateix jutge, anar amb el seu cunyat a Bestuievka, aldea natal d’aquest últim, per a conversar durant hores amb el kulak astut i suficient que era el seu germà major, constituïen per a Vladimir un inesgotable manual d’economia política i de psicologia social. Vladimir atrapava al vol les paraules, sabia empentar insidiosament l’interlocutor perquè continués parlant, escoltava amb intel·ligència, fixava en ell els seus ulls brillants, i a vegades reia a riallades, a la manera de son pare, fent el cos cap enrere. El kulak se sentia afalagat per parlar dels seus assumptes amb una persona instruïda, jove advocat, fill de la Seua Excel·lència, encara que havia d’admetre que no sempre se sabia exactament de què reia aquell alegre conversador, mentre prenia la seua tassa de te calent.
Evidentment Vladimir havia heretat del pare habilitat per a conversar fàcilment amb persones de totes les categories socials i de diversos nivells. Sense avorrir-se, sense emprenyar-se, ben sovint sense un desig preconcebut, gràcies a una curiositat insaciable i a una intuïció gairebé infal·lible, sabia traure de cada interlocutor allò que necessitava. Per això podia escoltar alegrement quan altres s’avorrien, i cap dels qui el rodejaven endevinava que, darrere d’aqueixa xerrada enutjosa, s’amagava un enorme treball subconscient. Recollia i escollia les impressions; els arxius de la seua memòria s’omplien d’un inestimable material format per fets insignificants, però que servien per a la verificació de les grans generalitzacions. Així anaven desapareixent les barreres entre el llibre i la vida, i Vladimir, ja des d’aleshores, començà a servir-se del marxisme, com el fuster se serveix de la serra i del destral.