Versió catalana feta per Alejo Martínez des de: El joven Lenin, FCE, México, 1972 i Vie de Lénine. Jeneusse, Les Éditions Rieder, Paris, 1936
Els molts afronts infligits als adversaris i, més tard, a categories socials senceres, han estat la causa que, tant escriptors com publicistes i artistes, representen Lenin, des de la seua joventut, com a un monstre de cabells rogencs, ple de crueltat, vanitat i esperit vindicatiu. Eugeni Txirikov, que fou expulsat de la Universitat de Kazan alhora que Ulianov, atribueix al jove Vladimir, en una novel·la escrita després de la Revolució d’Octubre, entre els emigrats blancs, “un morbós amor propi i una gran susceptibilitat”, Vodovosov conta a aquest respecte: “Les respostes i els gestos grollers de Vladimir, els seus comentaris brutals, etc., en els que abundava, desagradaven vivament Maria Alexandrovna. Ben sovint exclamava: ah, Volodia, Volodia, com pots dir això!’” En realitat Vladimir tenia una consciència massa clara del seu valdre per a caure en un amor propi morbós. No tenia motius per a mostrar-se suspicaç, per la senzilla raó que no hi havia ningú que pogués fer-li ombra. Però queda fora de dubte que la rudesa implacable de Vladimir no respectava l’amor propi dels altres. “Alguns adversaris [diu Iasneva] el consideraven amb animositat des de la primera vegada”, i amb tal violència que aqueixa animositat no s’extingí en el curs de la seua vida.
Entre els que foren ferits per sempre cal comptar-hi el difunt Vodovosov. En arribar Vladimir a Sàmara el rebé afectuosament i l’ajudà a instal·lar-se, però força aviat descobrí en ell a l’aficionat estèril a qui no podia ni conquerir com a partidari, ni prendre seriosament com a adversari. Les discussions a propòsit de l’ajuda als famolencs i del missatge al governador, deixaren les seues empremtes: el ressentiment de Vodovosov contra el jove Ulianov ens ha valgut diverses pàgines de records, en què l’autor, en benefici dels seus lectors, diu més del que voldria dir:
“Tot el rostre en el seu conjunt [escriu Vadovosov respecte a l’aspecte exterior de Vladimir], xocava per una mescla d’intel·ligència i de grolleria; fins i tot es podria dir, per quelcom així com bestialitat. Se sorprenia hom davant la front intel·ligent, però fugissera; el nas era carnosa... Quelcom d’obstinació i de crueltat es combinava en els seus trets amb una indubtable intel·ligència”. En la seua novel·la, Txirikov fa exclamar a la joventut de Simbirsk, respecte a Vladimir Ulianov: “Té sempre les mans humides, i ahir matà amb una escopeta un gatet... després el prengué per la cua i el llançà a l’altra banda de la tanca...” Un altre escriptor rus, també prou conegut, Kuprin, descobrí, tot i que molt després, que Lenin tenia els verds ulls d’un simi. També, fins i tot l’aspecte exterior, en ésser l’element menys discutible en l’home, ha estat sotmès a una transformació tendenciosa per la memòria i la imaginació.
Una fotografia de 1890 ens presenta un rostre fresc de jove, la calma del qual permet endevinar una certa reserva. La front tossuda i vigorosa encara no està accentuada per la calvície. Els ullets tenen una mirada viva, davall les seues parpelles asiàtiques. Els pòmuls també recorden lleugerament a Àsia. Els llavis ferms, sota el nas gran, i el mentó sòlid es veuen coberts per un lleuger borrissol que encara no ha conegut ni tisores ni navalla. Indubtablement aquest rostre no és bell. Però en aquests trets simples, no fins, brilla massa poderosament l’elevada disciplina de l’esperit perquè es puga admetre ni tan sols la idea de bestialitat. Les mans de Vladimir eren eixutes, de forma plebea, amb dits curts, però eren càlides i virils. Quant als gatets, com a tots els febles i sense defensa els estimava amb l’afecte indulgent de l’home fort. Els senyors escriptors l’han calumniat!
“En la fisonomia moral de Vladimir Ilitx [continua Vodovosov] saltava als ulls una espècie d’amoralitat. Crec que era una característica orgànica particular de la seua naturalesa.” Resulta que l’amoralitat consistia en admetre tot mitjà que servís per a assolir l’objectiu perseguit. Cert que Ulianov no admirava la moral dels popes o de Kant, que es deia cridada a reglamentar la nostra vida des de l’alt d’estrellades cimes. Els fins que perseguia eren tan grans, traspassaven de tal manera la individualitat, que ell els subordinà obertament el seu criteri moral. Considerava amb indiferència irònica, si no amb repugnància, als covards i als hipòcrites que dissimulaven la insignificança de les seues mires o la vilesa dels seus mètodes sota noms ressonants, suposadament absoluts, però en realitat flexibles.
“No em són coneguts fets concrets que proven l’amoralitat de Lenin”, es corregeix inopinadament Vodovosov. Però, després de cercar en la seua memòria, recorda que la seua consciència delicada “s’horroritzava que Lenin fomentés les murmuracions”. Escoltem atentament l’acusador. Un dia, en un petit grup, Vodovosov digué que Ulianov no vacil·lava a recórrer a arguments notòriament falsos, “sempre que conduïsquen... a l’èxit entre un públic que no comprèn bé”. El mateix Vodovosov, aparentment “no concedia molta importància a les seues pròpies afirmacions” i algun temps després visità als Ulianov com si res hagués passat. Però Vladimir, a qui un dels seus amics li havia parlat d’aqueix judici ofensiu, demanà una explicació al visitant. Vodovosov, en resposta, s’esforçà en “atenuar les seues expressions” i l’entrevista reté com a resultat una aparent reconciliació. Però cap a la primavera de 1892 les relacions es feren tan tenses que les visites cessaren quasi completament.
Tanmateix la seua aparença superficial, l’episodi és prou notable. El moralista acusa l’amoral a les seues esquenes, d’utilitzar conscientment arguments falsos. I després d’això, “sense donar importància” a la seua pròpia acusació, visitarà amigablement la persona calumniada. L’amoral acostumat a donar importància a les seues paraules demana obertament explicacions. Assetjat el moralista vacil·la, retrocedeix, i nega les seues pròpies paraules. Seguint la narració del mateix Vodovosov no es pot deixar de pensar que el moralista s’assembla molt a un detractor covard, en tant que la conducta de l’amoral expressa precisament el contrari, una completa falta de propensió a fomentar “les xafarderies”. Hem d’afegir encara que, pel que fa a l’acusació d’emprar arguments notòriament mentiders, Vodovosov es contradiu a si mateix, quan, en una altra ocasió, escriu respecte a Ulianov: “En totes les seues paraules es traslluïa una fe profunda en la veritat del que deia”. Cal tenir present tot aquest episodi, que ens servirà de clau en molts conflictes en què els xarlatans acusaren el revolucionari d’ésser indiferent als problemes de la moral.
No hi ha cap lletra escrita per Vladimir, ni cap document referent a ell, corresponent al període de Sàmara. Els judicis dels seus amics, com els dels seus adversaris, tenen tots un caràcter retrospectiu i estan inevitablement matisats per les poderoses influències del període soviètic. Però per analogia, sovint per oposició, ens permeten reconstruir en part la figura de Lenin durant els albors del seu treball revolucionari.
Primer que res, convé senyalar que Vladimir Ulianov no s’assemblava en res al tipus clàssic del nihilista rus, tal com es trobava no sols en les novel·les reaccionàries sinó, a vegades també, en la vida real: un embolic de cabells despentinats, robes descurades i un bastó nugós. “Sobre la seua front començava ja a escassejar el cabell”, recorda Semenov. Ni en el vestir ni en les seues maneres tenia res que cridés l’atenció, res de provocatiu. Serguievski, que pertanyia poc més poc menys a la mateixa generació marxista, fa una descripció de Vladimir que no manca d’interès, i que correspon als finals del període de Sàmara. “...Un home modest, vestit curosament i, com es diu de manera convenient, però sense pretensió, que no cridava en res l’atenció entre persones comunes. Aquesta aparença, destinada a protegir-lo, m’agradà […] No notí aqueixa maliciosa expressió del rostre que més tard, en l’exili, em cridà l’atenció [...] Era un jove prudent, que mirava al seu voltant amb circumspecció, observador, tranquil, reprimit, d’acord amb el temperament que se m’havia palesat en les seues lletres...”
Semenov ens ofereix, de pas, una breu descripció dels costums de la joventut radical en Sàmara. Quan anava a casa de Skliarenko, Ulianov es gitava en el llit de l’amfitrió, “després d’haver posat un periòdic davall els seus peus” i escoltava les converses que es desenrotllaven entorn del samovar. A vegades, alguna opinió l’obligava a alçar la veu. “Ximpleries...” se l’escoltava dir des del llit, i de seguida emprenia la destrucció sistemàtica dels arguments de l’oponent. Aquesta manera poc recomanable d’asseure’s o gitar-se al llit d’altri era comuns en tots els cercles de la joventut, i s’explica més bé per la senzillesa dels costums que no per la manca de cadires. Si en quelcom es distingia Vladimir dels altres era en posar-se un periòdic sota els peus. L’agudesa de les seues rèpliques expressava una resistència intransigent, i era un mitjà d’obligar l’adversari a mostrar el seu vertader rostre.
En les converses entorn del samovar o en les barques sobre el Volga, Ulianov, després d’haver estudiat l’Anti-Dühring, enciclopèdia polèmica del marxisme, escombrava infatigablement els valors metafísics dels joves cervells. La Justícia? Un mite per a dissimular el dret del més fort. Les normes absolutes? La moral no és més que la servidora dels drets materials. El poder de l’estat? Un comitè executiu dels explotadors. La revolució? Cal prendre’s el treball d’agregar-hi: burgesa. Amb aquests aforismes i altres semblants, amb els que feia xixines la més bella porcellana de l’idealisme fou amb el que es guanyà la seua precoç reputació d’amoral. El seu auditori, format d’acord amb les normes escolars, es quedava estupefacte i tractava de protestar. Açò era precisament el que desitjava el jove atleta. “Sofismes? Paradoxes?” Els colps, encara que amistosos, plovien a esquerra i dreta. Presos d’improvís, els antagonistes callaven, i, a vegades bocabadats, anaven immediatament a cercar els llibres esmentats per Ulianov; fins que, un bon dia, declarà francament que era marxista.
En els debats amb els militants de Narodnaia Volia i amb els jacobins, Vladimir, corifeu del clan marxista, que anava en augment, emprava el mètode socràtic. -Bo, preneu el poder, I després?, preguntava a l’adversari. -Es faran decrets. -I sobre què es van a recolzar? -Sobre el poble. -Però, què és el poble? I així prosseguia l’anàlisi dels antagonistes. Cap a finals del període de Sàmara circulava entre la joventut un manuscrit d’Ulianov titulat: Discussió entre un socialdemòcrata i un populista, que, suposem, presentava un resum, en forma de diàleg, de les controvèrsies de Sàmara. Malauradament, aquesta obra s’ha perdut.
Vladimir discutia amb passió, com tot allò que feia, però mai de manera desordenada ni a l’atzar. No es llançava de cap al tumult, no interrompia, no tractava de cridar més fort que els altres; fins i tot quan l’ofegava la indignació, deixava que s’expliqués el seu adversari, captant amb vivacitat els punts febles i llançant-se després a l’atac amb meravellosa fogositat. No obstant això, ni fins i tot en els colps més violents assestats pel jove polemista hi havia res personal. Es batia contra les idees, o bé expressava una manera més conscient de tractar-les, sense tocar l’home per a res. Els adversaris havien de callar. Així com no interrompia els altres, tampoc permetia que l’interromperen, com en el joc d’escacs mai retirava les seues peces i no permetia que ho feren els altres.
Resulta estranya l’afirmació de Maria Ulianova, segons la qual la timidesa de Vladimir era una característica de família. La falta de visió psicològica que es palesa en nombrosos testimonis de la germana menor obliga a prendre’ls amb prudència, sobre tot perquè resulta natural, en el cas present, el desig de trobar en Lenin el major nombre possible de característiques de família. És cert que la fotografia de 1890, que ja coneixem, sembla indicar efectivament una lluita entre la timidesa i una seguretat que encara no es desenrotlla. Podria dir-se que el jove se sent intimidat davant el fotògraf, o que li fa una concessió contra la seua voluntat, així com, trenta anys després, Lenin se sentirà incòmode en dictar a una secretària les seues lletres i articles. Si açò és “timidesa”, en tot cas no conté ni sentiment de feblesa ni excés de sensibilitat, sinó que serveix per a dissimular la força. El seu objecte és protegir el seu món interior de contactes massa immediats i de familiaritats indiscretes. Entre els diversos membres d’una família, una característica especial no sols pot presentar grans variants, sinó també transformar-se en la contrària. La timidesa d’Alexandre, observada per tots els que el rodejaven, conforma perfectament amb tot el conjunt de la seua naturalesa reprimida i abstreta. Alexandre se sentia clarament incòmode de la seua superioritat, quan se n’adonava. Però era precisament aquesta característica la que l’allunyava del seu germà menor, el qual, sense vacil·lar, manifestava la seua preponderància sobre els altres. Fins i tot es podria dir que la naturalesa agressiva de Vladimir, quant a la seua completa subordinació a la idea i la falta absoluta de vanitat personal, l’alliberava, en una certa forma, dels frens impostos per la timidesa. En tot cas, si algunes vegades, sobretot en els seus anys juvenils, un sentiment restrictiu s’apoderava d’ell, no era per si mateix, sinó pels altres, per la banalitat dels seus interessos, la vulgaritat de les seues bromes o, senzillament, per la seua ximpleria. Samailov ens ha mostrat a Vladimir en un cercle nou per a ell: “Parlà poc, però no per la timidesa que podria haver sentit en un medi desconegut.” Al contrari, la seua presència obligava els altres a mantenir-se en guàrdia; les persones inclinades a la desimboltura es mostraven prudents, si no és que tallades.
La germana major ens conta com els companys es contenien en presència d’Alexandre, “com s’avergonyien de dir davant d’ell ximpleries i com es giraven sempre cap a ell, a la cerca de la seua opinió”. Qualsevol que haja estat el contrast entre els germans per la seua naturalesa, Vladimir, en aquest aspecte, actuava sabré els altres “com Satxa”, obligant-los a elevar-se per damunt de si mateixos. Semenov escriu: “Vladimir Ilitx, des de la seua joventut, s’allunyà de tota bohèmia [...] i en la seua presència, tots els que érem del cercle de Skliarenko ens reprimíem [...] Davant ell era impossible qualsevol conversa frívola a qualsevol acudit groller.” Que inapreciable testimoni! És possible que Vladimir es valgués d’algunes expressions plebees en una disputa, o en jutjar algun dels seus enemics, però no es permetia mai una al·lusió vil, un acudit trivial, una anècdota pornogràfica, tan habituals entre la joventut masculina. No perquè s’imposés a aquest respecte regles d’ascetisme, sinó perquè aquest “amoral” no tenia necessitat del fuet transcendental; tampoc se devia al fet que, per naturalesa, fos indiferent als altres aspectes de la vida, a banda de la política. No, res d’allò humà li era estrany. Cert que no posseïm cap narració respecte a l’actitud del jove Ulianov envers les dones. Probablement haja fet algunes vegades la cort a alguna jove, i que haja quedat enamorat d’ella, ja que no per casualitat es posava a cantar Els ullets encantadors, ocultant la seua emoció amb una màscara d’ironia. Però, encara que no es coneguem els detalls, pot dir-se amb seguretat que Vladimir, des de la seua joventut, servà sempre una actitud pura envers la dona. I no es pot atribuir a fredor de temperament aquesta característica gairebé espartana de la seua personalitat moral. Al contrari, el fons de la seua naturalesa era apassionat. Però es completava amb... la castedat, ja que ens és difícil trobar una altra paraula. La combinació orgànica d’aquests dos elements, temperament apassionat i castedat, exclou per si mateixa tota idea de cinisme. Per a ésser superior als altres, Vladimir no tenia cap necessitat de les cadenes de la moral; li bastava amb sentir una repulsió orgànica envers la baixesa i la trivialitat.
El mateix Vodovosov certifica que, al cercle marxista de Sàmara, Vladimir era “una autoritat indiscutible, i era quasi tan idolatrat com en la seua família”, tanmateix que molts foren de més edat que ell. “La seua autoritat al cercle era indiscutible”, confirma Semenov. Lal·laianz escriu que Ulianov, a qui trobà un any després de la seua disputa amb Vodovosov, el conquerí immediatament. “En aquest home de vint-i-tres anys es combinen de la manera més sorprenent la senzillesa, la delicadesa, l’alegria de viure i la passió, d’una banda, amb la solidesa i la profunditat de coneixements, a més d’una lògica implacable en l’argumentació... per l’altra”. Immediatament després de la seua primera trobada, es felicita Lal·laianz d’haver escollit Sàmara com a lloc de residència vigilada.
És privilegi dels escollits causar judicis tan contradictoris. Ulianov, fins i tot des dels seus anys juvenils, no es queixava de la parcialitat dels altres, ja que els sentiments que inspirava als altres clarament eren el reflex del seu pròpia parcialitat. L’individu no era per a ell un objectiu en si mateix, sinó un instrument. “En la seua actitud envers la gent [comenta Semenov] es palesaven clarament vives diferències. Amb els camarades als qui considerava els seus partidaris, discutia amb dolçor i bromejava amb bon humor... Però quan s’adonava que un contradictor era representant d’una altra tendència... era inexorable en la polèmica. Atacava l’adversari sobre els punts més sensibles i no es mesurava en les seues expressions.” Per a comprendre Lenin té una gran importància aquesta observació d’un dels companys dels seus anys juvenils.
Era “parcial”, doncs que la seua actitud utilitària envers els altres provenia de les fonts més profundes de la seua naturalesa, dirigida completament cap a la reconstrucció del món exterior. Si en açò hi havia càlcul (i segurament l’havia, a més que amb el temps fou cada vegada més previsor i subtil) aqueix càlcul era inseparable d’un vertader sentiment. Lenin “s’enamorava” fàcilment de la gent, quan hi descobria utilitat i valor. Però no hi havia qualitat personal que pogués ablanir-lo quan es tractava d’un adversari. La seua actitud respecte a les mateixes persones es modificava bruscament segons que, en el moment donat, foren del seu bàndol o de l’oposat. Ni en els seus períodes “amorosos” ni en els d’hostilitat que els seguien, hi havia empremtes d’impressionisme, de capritx o d’ambició. Per a ell, el codi de la justícia estava format per les regles de la lluita. A açò es deuen les freqüents contradiccions que es troben fins i tot en les seues expressions impreses sobre diferents individus, i a açò es deu també que Lenin, malgrat aquestes sorprenents contradiccions, haja romàs sempre fidel a si mateix.
Els senyors individualistes declaren que la personalitat és un objectiu en si mateixa, cosa que permet que cada qual, en la vida pràctica, es conduïsca, en les seues relacions amb els altres, d’acord amb els seus propis gustos o segons l’estat del seu ànim. La gran tasca històrica al servei de la qual es dedicà el nostre “amoral” ennoblí la seua actitud envers els altres; en la pràctica, emprava per a jutjar-los la mateixa mesura que emprava per a si mateix. La parcialitat imposada pels interessos de la causa es convertia, al capdavall, en una imparcialitat superior, i aquesta rara qualitat (vertader do de cap) prestà a Lenin, des dels seus anys juvenils, una autoritat sense igual.
Semenov, tres anys major que Vladimir, comentà una vegada, en una conversa general en què es tractava d’ell mateix i dels seus amics, que no es movien bé en el marxisme perquè no coneixien bé ni la història ni l’economia burgeses. Vladimir hi replicà, breument i severa: “Si això marxa malament, tot marxarà malament en general, cal estudiar.” En l’esfera dels grans problemes, aquest jove senzill i alegre parlava com a amo del poder. I els altres callaven i se sumien ansiosament en silencioses reflexions.
El mateix Semenov conta amb quina seguretat i fermesa Vladimir rebutjava els arguments mal presentats pel seu cunyat Ielisarova, que havia intentat recolzar-lo en una discussió amb Vodovosov. No, no tenia res de tímid. A més, cal recordar que Ielisarova, que adorava Vladimir, igual que Vodovosov, que ja no l’estimava, eren, almenys, sis anys majors que ell. Quan es tractava d’idees sobre la revolució Vladimir no coneixia ni amistat ni parentiu, i menys fins i tot el respecte degut a l’edat.
Als vint-i-dos anys, diu Vodovosov, Ulianov “feia la impressió d’ésser un home madur i completament format, des del punt de vista polític”. “Vladimir Ilitx [escriu al seu torn Semenov] era un home d’opinions fermes i completament formades que, en les reunions dels cercles, es comportava amb seguretat i absoluta independència.” L’estudiant P P Maslov, futur economista del partit menxevic, s’assabentà pels seus visitants, en una aldea de la província d’Ufa on vivia sota vigilància, que hi havia en Sàmara un cert Vladimir Ulianov “que també s’interessava pels problemes econòmics i que, a més a més, era un home dels més distingits pel seu talent i la seua instrucció”. Quan llegí un manuscrit que li envià Ulianov (el marxisme rus en aqueixos temps, encara no tenia accés a la premsa impresa) Maslov quedà sorprès primer que res “per l’agudesa i la claredat de les fórmules” presentades per l’autor, “que revelaven un home d’opinions totalment formades”.
Ja durant el període de Sàmara, l’expressió “el vell” que després seria el sobrenom de Lenin, començà, paradoxalment, a lligar-se amb la imatge del jove Vladimir. I no obstant això, no sols en aqueixa època, sinó fins al final de la seua vida, no tingué en si res de senil, amb excepció, potser, de la calvície. El que sorprenia en aquell jove era la maduresa del pensament, l’equilibri de les seues forces espirituals i la seguretat de les seues opinions. “És clar [escriu Vodovosov] que jo no poguí preveure el paper que estava destinat a exercir, però des d’aleshores jo estava convençut, i ho deia francament, que el paper d’Ulianov seria gran.”
Durant aqueixos anys, la doctrina herètica havia pogut conquerir partidaris als cercles de la joventut de Sàmara i havia obtingut, en el medi radical, quelcom així com un reconeixement oficial. Encara que el populisme continuava essent el corrent dominant, hagué d’apartar-se un poc. La propaganda socialdemòcrata, en el medi universitari, estava principalment en mans de Skliarenko, jove intel·ligent, però poc dedicat. Al març de 1893 arribà a Sàmara un estudiant de Kazan, expulsat i sotmès a vigilància policíaca: era Lal·laianz, antic company de lluita de Fedoseiev, qui ràpidament es lligà en estreta amistat amb Ulianov i Skliarenko. Aquests tres joves formaren, encara que només durant alguns mesos, l’estat major del marxisme en Sàmara. Vladimir s’apartava de la tasca de propaganda. Lal·laianz diu clarament: “En Sàmara, almenys quan jo hi sojorní, ell no participava en cap cercle ni realitzava cap estudi.” En canvi, la direcció general li pertanyia sens dubte. El tercet es reunia ben sovint, algunes vegades a la casa de Skliarenko, altres en alguna de les cerveseries de Sàmara, per les que Skliarenko manifestava una predilecció excessiva. Ulianov informava els seus amics dels seus treballs, i al seu torn s’assabentava per ells dels últims esdeveniments dels cercles de Sàmara. Sovint se suscitaven discussions teòriques, i Ulianov sempre era qui deia l’última paraula. Durant l’estiu, Skliarenko fou de visita a Alakaievka, on fou molt ben rebut per tots, perquè era molt sociable i jovial, i d’allí s’emportà una provisió d’idees noves que difongué entre els seminaristes i estudiants de medicina. Tant Skliarenko com Lal·laianz foren després bolxevics notables.
Cap aqueixa època, Vladimir havia assolit conquerir completament a Preobrazenski, antic organitzador d’una comuna agrícola, amb qui recorria ben sovint, entre acalorats debats, el quilòmetre i mig que separava les dues granges. Més tard, Preobrazenski participà en l’organització socialdemòcrata de Sàmara i, molts anys després, sota el règim soviètic, administrà aqueixa hisenda de Gorki on el cap de la Rússia soviètica fou a reposar, emmalaltí i morí. Les relacions de la seua joventut ocuparen, en general, un lloc important en la vida de Lenin.
Vladimir tragué de la província del Volga tot allò que es podia traure. Cap a finals de l’hivern, de 1892-93, segons diu Ielisarova, “s’avorria a vegades profundament i aspirava a viure en un lloc de més moviment”. Però com no tenia sentit sortir d’Alakaievka a l’estiu, la partida s’ajornà fins a la tardor. El germà menor finí aleshores els seus estudis al liceu i es disposava a partir vers la universitat de Moscou. Maria Alexandrovna tenia la intenció de seguir Dimitri a Moscou, com sis anys abans havia seguit Vladimir a Kazan. Havia arribat el moment de desprendre’s de la família. Sant Petersburg, la més europea de les ciutats russes, atreia a Vladimir molt més que el Moscou d’aleshores, que era “una gran aldea”. A més, vivint separat dels seus hi havia menys perill que l’ombra de la seua tasca revolucionària es projectés sobre el seu germà i les seues germanes.
Els últims mesos transcorreguts en Sàmara i en Alakaievka foren dedicats als preparatius de la partida. Vladimir feia resums de llibres i articles, reunia les conclusions més importants i esbossava estudis polèmics. Provava, esmolava i netejava les armes de què aviat havia de servir-se. El moviment crític que es desenvolupava als cervells de la intel·lectualitat, com el moviment més profund que agitava els sectors industrials, exigia una doctrina, un programa, un instructor. La roda de la història russa començava a girar més ràpidament. Ja era temps d’acomiadar-se de Sàmara, d’Alakaievka, de l’avinguda dels til·lers. Vladimir Ulianov deixa el seu refugi perdut en un racó de la província per a trobar-se, arribat a penes al camp de batalla de la capital, dominant de forma absoluta la seua generació.
Així, entre l’execució del seu germà i la seua instal·lació a Sant Petersburg, en aqueixos sis anys, al mateix temps curts i llargs de treball incessant, es formà el futur Lenin. Encara li faltaven per recórrer grans etapes, tant exteriors com interiors; en el curs de la seua evolució es poden distingir diverses èpoques clarament delimitades. Però totes les característiques essencials del seu caràcter, de la seua concepció del món i de la seua forma d’actuar ja s’havien fixat en l’interval que es troba entre els seus dèsset i els seus vint-i-tres anys.