Versió catalana feta per Alejo Martínez des de: El joven Lenin, FCE, México, 1972 i Vie de Lénine. Jeneusse, Les Éditions Rieder, Paris, 1936
El règim d’Alexandre III arribava al seu apogeu. La llei promulgada en 1889 sabré la direcció dels zemstsvos restablí a les províncies el poder administratiu i judicial de la noblesa sobre els camperols. Com els propietaris nobles d’abans de la reforma, els nous caps tenien dret a sotmetre el mugic al seu antull, i no sols a detenir-lo, sinó també a fer-lo assotar. La contrareforma de 1890 posà definitivament l’administració autònoma de les localitats en mans dels nobles. Certament, ja l’estatut dels zemstsvos de 1864 assegurava prou el domini dels propietaris nobles sobre les administracions autònomes, gràcies al cens de terres. Però com la terra s’escapava de mans de la noblesa, s’havia de reforçar el cens de la propietat amb el de la casta. La burocràcia adquirí una força tan gran, com la que tingué en l’època del “paret’’’ Nicolau del Fuet, de santa memòria. Encara que la propaganda revolucionària, que cada vegada es feia més rara, era castigada llavors menys severament que sota el govern del “tsar emancipador”, generalment només amb alguns anys de deportació o de presó, ja que les treballs forçats i la forca únicament s’aplicaven contra els terroristes, en canvi, per a la deportació s’escollien precisament les localitats malsanes, i les pitjors tortures, infligides als revolucionaris detinguts per petits actes de protesta, eren aprovades personalment pel tsar. Al març de 1889, trenta-cinc deportats que s’havien tancat en una de les cases de Iakustsk foren tirotejats en massa; moriren sis, nou quedaren ferits, tres foren executats i la resta foren enviats a treballs forçats. Al novembre d’aqueix mateix any, una presonera, castigada amb cent assots amb vara per haver insultat el cap de la presó, morí l’endemà; trenta forçats més, com a protesta, s’enverinaren; d’ells cinc moriren immediatament. Però era tal la desintegració dels cercles revolucionaris, sumits en un oceà d’indiferència, que la repressió sagnant no sols deixava de provocar qualsevol resistència activa, sinó que passà inadvertida durant molt de temps. Per exemple, és dubtós que el rumor dels tràgics successos de Iakustsk i del que passà en Kara haja arribat a Vladimir Ulianov abans d’un any, i ell vivia en Sàmara.
Després d’aplacades les universitats, l’esperit de la joventut estudiantil revolucionària arribà al seu punt més baix. No es féu una sola temptativa per a respondre amb el terror a la violència governamental. L’assumpte de l’1 de març de 1887 fou l’última convulsió del període dominat per Narodnaia Volia. “El valor de persones com Ulianov i els seus companys [escrigué Plekhanov en l’estranger] evoca per a mi l’actitud dels antics estoics. La seua mort prematura serví per a traure a llum la impotència i caducitat de la societat que els rodejava... El seu valor era el que dóna la desesperació...”
L’any de 1888 fou el més ombrívol d’aquest període sinistre. “L’atemptat de 1887 [escriu Brusnev, estudiant de Sant Petersburg] esclafà fins als menors vestigis de llibertat de pensament entre els estudiants... Tenien por uns d’altres, i cadascun desconfiava de tots.” “La reacció social havia arribat al seu punt extrem”, diu en els seus records un estudiant de Moscou, Mickievicz. “Ni abans ni després hi ha hagut un any tan ombrívol... A Moscou no trobí ni una sola publicació il·legal.” Les traïcions, els actes de traïció i de deserció se succeïen de manera vergonyosa. El dirigent i teòric de Narodnaia Volia, Lev Tikhomirov, qui cinc anys abans predicava l’assalt al poder mitjançant una immediata revolució socialista, a principis de 1888 es declarà partidari de l’autocràcia tsarista i publicà en l’exili un opuscle titulat: Per que he deixat d’ésser revolucionari. Un desànim general empentava centenars i milers d’antics inconformistes a lligar-se, ja no amb el poble, sinó amb les classes posseïdores i la burocràcia. Una estrofa de Nadson, escrita poc abans de la seua mort: “No, ja no crec en el vostre ideal”, ressonà com la confessió de tota una generació. Els menys “adaptables” es penjaren o es mataren d’un tret. Txékhov escriure al publicista Grigorovitx sobre el suïcidi d’aqueixos joves: “Per una banda... una set apassionada de vida i de justícia, el somni d’una activitat tan intensa com l’estepa... d’altra banda, la plana incommensurable, un clima rigorós, un poble ignorant i groller amb la seua història dura i freda, el jou tàrtar, la burocràcia, la misèria, la vida inculta... L’existència oprimeix l’home rus... com una pedra de diverses tones de pes”.
Al principi d’aquesta fosca dècada de reacció es produí, no obstant això, un esdeveniment polític de gran importància; nasqué la socialdemocràcia russa. Certament, en els seus primer anys, vegetà quasi exclusivament en Ginebra i Zuric; era una secta d’emigrats sense punt de suport, els membres de la qual es podien comptar amb els dits de la mà. Però en estudiar la seua gènesi veurem que la socialdemocràcia era un producte orgànic del desenvolupament de Rússia i que no per casualitat, a principis dels anys 90, Valdimir Ulianov lligà la seua vida a la del partit.
Hipòlit Mitxkin, el principal acusat en el “Procés dels 193” declarà que els actes revolucionaris de la intel·lectualitat eren l’expressió (encara que hauria estat més adequat dir el reflex indirecte) de les dificultats dels camperols. Efectivament, si en la vella Rússia no hi hagués hagut problemes revolucionaris d’origen camperol que periòdicament causaven fams i epidèmies, o revoltes espontànies, tampoc hauria existit una intel·lectualitat revolucionària amb el seu heroisme i els seus programes utòpics. El règim tsarista portava en si mateix la gestació d’una revolució, la base social de la qual estava constituïda per la contradicció entre les supervivències del feudalisme i les necessitats del desenvolupament capitalista; les conspiracions i atemptats de la intel·lectualitat només foren els primers dolors de part d’una revolució burgesa. Però si la tasca immediata d’aquesta era l’emancipació de la classe camperola, el proletariat fou el que li donà la seua força decisiva. Des dels primers passos de la història revolucionària de Rússia, es pot establir ja la dependència immediata i evident que relacionava els actes revolucionaris de la intel·lectualitat amb els moviments que es produïen entre els obrers de la indústria. El trastorn general que produí al país la reforma camperola de 1861 es traduí, a les ciutats, en vagues obreres que confirmaren el descontentament del “poble” i donaren valor als primers cercles revolucionaris. L’any en què nasqué Lenin es caracteritzà per les primeres vagues importants a Sant Petersburg. Però no cal cercar en aquesta coincidència presagis místics. No obstant això, adquireixen un matís particular, a aquest respecte, les paraules del manifest de Marx dirigides als membres de la secció russa de la Primera Internacional, aqueix mateix any de 1870: “També el vostre país comença a participar en el moviment general del nostre segle.” Cap a meitat dels anys 70, centenars d’obrers participaven ja en el moviment revolucionari. Certament, segons la teoria predominant, s’esforçaven en considerar-se com a membres de la comuna rural que temporalment havien abandonat el camp. Però fent-se ressò actiu de la prèdica camperofila a la qual romanien sords els mateixos camperols, els obrers avançats li donaven la interpretació que corresponia a la seua pròpia situació social, amb la qual cosa alarmaven sovint els seus tutors de les files intel·lectuals. Els fills pròdigs del populisme crearen a les ciutats, del nord i del sud, les primeres organitzacions proletàries formulant reivindicacions que es referien a la llibertat de vaga, d’associació, de reunió, de convocar representants del poble, i posant el segell de la seua influència sobre les rebel·lions espontànies dels obrers de la indústria.
Les vagues de 1878 i 1879 a Sant Petersburg que, segons Plekhanov, testimoni ocular que participà en aqueixos esdeveniments, “arribaren a ésser l’assumpte més important, en el qual s’interessà tot el Sant Petersburg conreat i pensant”, caldejaren la temperatura dels cercles revolucionaris i precediren directament l’entrada dels populistes en la via de la lluita terrorista. Al seu torn, els homes de Narodnaia Volia a la cerca de combatents disposats a prendre el relleu, s’ocupaven de fer propaganda entre els obrers. Els moviments revolucionaris de dos medis socials, l’intel·lectual i el proletari, encara que es desenrotllaven en relació estreta, posseïen cadascun la seua lògica particular. Mentre Narodnaia Volia es trobava gairebé totalment liquidada, els cercles obrers creats pels seus membres continuaven existint, especialment a la província. No obstant això, les idees inculcades pel populisme, encara que passades a través del tamís del pensament obrer, els impediren encaminar-se, durant molt de temps, pel camí adequat.
La lluita que menaven els marxistes contra aqueixes idees resultava encara més difícil pel fet que els populistes no es mostraven desfavorables a Marx. A causa d’un equívoc teòric que tenia arrels històriques, el comptaven sincerament entre els seus mestres. La traducció d’El Capital, començada per Bakunin i continuada pel populista Danielson, aparegué en 1872; trobà una acollida molt favorable als cercles radicals i fou distribuïda immediatament en els seus tres mil exemplars. La segona edició fou confiscada per la censura. De fet, l’èxit aparent del llibre s’explicava per la falta d’èxit intern de la doctrina. L’anàlisi científica del capitalisme era considerada per la intel·lectualitat (tant pels bakuninistes com pels lavristes) com la denúncia dels greus errors de l’Europa occidental i com una advertència per a no prendre la ruta equivocada. El comitè executiu de Narodnaia Volia escrigué a Marx en 1880: “Ciutadà, la classe intel·lectual i progressista de Rússia... ha rebut amb entusiasme la publicació dels seus treballs científics, en els quals, en nom de la ciència, es reconeix el valor dels millors principis de la vida russa.” No fou difícil per a Marx endevinar la contradicció: els revolucionaris russos no havien descobert al Capital allò que realment contenia, és a dir, l’anàlisi científica del sistema capitalista, sinó una condemnació moral de l’explotació; per tant, cregueren reconèixer punts de vista científics relacionats amb “els millors principis de la vida russa”: el sistema de la vida comunal i el sistema cooperatiu (artel). El mateix Marx no veia en la comuna rural del sistema rus un principi socialista, sinó un sistema històric d’esclavització dels camperols i el fonament material del tsarisme. No economitzà els sarcasmes dirigits a Herzen que, com molts altres, havia descobert “el comunisme rus” a l’obra d’un prussià, viatger i conservador, el baró Haksthausen. El llibre d’aquest últim aparegué en idioma rus dos anys abans que El Capital i la “classe intel·lectual i progressista russa” tractava obstinadament de conciliar Marx amb Haktshausen. Açò no té res d’estrany: combinar un objectiu socialista amb la idealització de les bases de la servitud constituïa, en efecte, el sistema teòric del populisme.
En 1879, com recordarem, Zemlia i Volia (Terra i Llibertat) es dividí en dues organitzacions: Narodnaia Volia, que seguia la tendència democraticopolítica i agrupava els elements més combatius del moviment anterior, i el Txorni Perediel que s’esforçava a conservar els principis purament populistes d’una revolució camperola socialista. El Txorni Perediel, que s’oposava a la lluita política provocada per tota la marxa del moviment, perdé la seua força d’atracció. “Des dels primers dies de la seua creació, aqueixa organització no tingué la menor perspectiva”, declara amb pena en les seues memòries Deutch, un dels seus fundadors. Els millors obrers, com Kalturin, es dirigiren cap a Narodnaia Volia. En el mateix sentit s’orientà la joventut estudiantil. Pitjor era la situació dels camperols. D’aqueixa part no teníem absolutament res.” El Txorni Perediel no representà cap paper revolucionari. En canvi, serví de pont entre el moviment populista i la socialdemocràcia.
Els dirigents de l’organització (Plekhanov, Zassulitx, Deutch i Axelrod) es veieren obligats, pel corrent dels anys 1880-81, a emigrar, un rere altre. Aquests populistes obstinats que no havien volgut dissoldre’s en la lluita per una constitució liberal, foren precisament els que es dedicaren a cercar amb una gelosia força particular una part del poble en què pogueren sostenir-se. La seua pròpia experiència, malgrat les seues intencions, demostrà sense cap dubte que només els obrers de la indústria eren accessibles a la propaganda socialista. Al mateix temps, la literatura populista, tant artística com científica, havia arribat, tanmateix la seua tendència, a soscavar eficientment les idees concebudes a priori sobre una “producció popular” harmoniosa que, de fet, no era més que una etapa primitiva del capitalisme. Només faltava traure les inevitables conclusions. Però aquesta tasca suposava tota una revolució ideològica. D’una banda, el treball de revisió de les concepcions tradicionals i d’iniciació en la nova orientació fou molt ben realitzat per Jordi Valentinovitx Plekhanov, dirigent del Txorny Perediel. Més d’una vegada tornarem a trobar-lo, primer com a mestre, després com el nostre predecessor en l’acció i, finalment, com a adversari irreconciliable de Lenin.
Rússia ja s’havia encaminat per la via del desenvolupament capitalista. I la intel·lectualitat, no pogué desviar-la d’aqueixa ruta. Les relacions de la burgesia amb l’autocràcia arribaren a una oposició cada vegada major i, al mateix temps, crearen noves forces per a la lluita contra aquesta última. La conquesta de la llibertat política arribà a ésser condició indispensable per a una lluita ulterior del proletariat pel socialisme. Els obrers russos hagueren de sostenir la societat liberal i la intel·lectualitat en els seus esforços per tal d’obtenir una constitució, i la classe camperola en el seu aixecament contra els vestigis de l’esclavitud. Per la seua banda, la intel·lectualitat revolucionària, per a aconseguir un aliat poderós, s’havia de col·locar, en teoria, sobre el terreny del marxisme i dedicar les seues forces a la propaganda entre els obrers.
Aqueixa era, amb poques paraules, la nova concepció revolucionària. Actualment, pot semblar un encadenament de llocs comuns. Però en 1883 tenia la ressonància profunda del més insolent desafiament als prejudicis més sagrats. La situació dels innovadors es complicà extraordinàriament pel fet que, tot i que anunciaven teòricament l’adveniment del proletariat, es veien obligats, en els primers temps, a dirigir-se directament a la mateixa classe social a la qual pertanyien. Entre els pioners del marxisme i els obrers que despertaven s’alçava la barrera intermèdia, tradicional, de la intel·lectualitat. Les opinions antigues, en aquest medi, estaven tan fortament implantades que Plekhanov i els seus camarades decidiren evitar fins i tot la denominació de socialdemocràcia i escolliren el nom de Grup de l’Emancipació del Treball. Així fou com sorgí, en la petita Suïssa, la cèl·lula d’un futur gran partit, la socialdemocràcia russa de la qual havia de sorgir després el bolxevisme, creador de la república dels soviets. El món manca fins a tal punt de visió del futur que, quan brollen els grans esdeveniments històrics, els heralds no toquen les trompetes i els astres celests no envien presagis. El naixement del marxisme rus, i els seus primers vuit o deu anys, semblà un episodi poc digne d’atenció.
Per temor de descoratjar els pocs intel·lectuals d’esquerra, el Grup de l’Emancipació del Treball, durant diversos anys, no tocà el dogma del terrorisme. Considerava que l’error de Narodnaia Volia consistia només en no completar la seua activitat terrorista amb “la formació d’elements per al futur partit obrer socialista de Rússia”. Plekhanov s’esforçava, i no sense raó, en oposar els terroristes, en política, el populisme clàssic que havia rebutjat la lluita política. “Narodnaia Volia [escrigué en 1883] no pot trobar justificació, i tampoc ha de cercar-la, fora del socialisme científic modern”. Però les concessions fetes al terrorisme quedaren sense efecte, i la condemna teòrica del mateix no trobà ressò.
En la segona meitat dels vuitanta, la decadència del moviment revolucionari s’estengué a tots els corrents i, en produir una inèrcia espiritual, obstaculitzà la difusió de les idees marxistes. Com més desertava la intel·lectualitat, en conjunt, del camp de batalla, es mostraven més obstinats els elements que havien romàs fidels a la revolució, en la seua adhesió a les tradicions consagrades per un passat heroic. L’assimilació de les idees marxistes podria haver estat facilitada per la lluita revolucionària del proletariat europeu. Però a occident, els vuitanta també foren anys de reacció. A França encara no cicatritzaven les ferides de la Comuna. La unió dels obrers alemanys havia estat llançada per Bismarck a la clandestinitat. El sindicalisme britànic estava profundament penetrat de conformisme conservador. Sota la influència de causes temporals sobre les quals parlarem més endavant, el moviment de vagues a Rússia també s’havia estroncat. No és de sorprendre, doncs, que el grup de Plekhanov es trobés totalment aïllat. Se l’acusava de crear una discòrdia artificial entre les classes, en compte de cercar la unió indispensable de totes les “forces vives” contra l’absolutisme.
Cert és que el programa de la fracció terrorista, redactat precipitadament per Alexandre Ulianov, mentre es dedicava a la fabricació d’àcid azòtic i a la preparació de bales d’estricnina, declarava que les seues diferències amb els socialdemòcrates eren “poc profundes”, i es conformava amb formular l’esperança que “l’economia pública evolucionés cap a una forma superior”, evitant l’etapa capitalista de l’evolució i reconeixent “el gran valor independent de la intel·lectualitat i la seua aptitud per a dirigir immediatament la lluita política contra el govern”. Pràcticament, el grup d’Alexandre Ulianov es trobava més allunyat dels obrers que els terroristes de la generació anterior.
Les relacions amb Rússia del Grup d’Emancipació del Treball eren fortuïtes i insegures. “No ens arribaren més que rumors vagues de la formació del Grup d’Emancipació del Treball de Plekhanov en 1883”, relata Mickiewicz. Als cercles hostils de l’emigració es contava, amb satisfacció, que un grup de radicals havia cremat solemnement a Odessa l’opuscle de Plekhanov, Les nostres diferències, i aqueixos rumors es rebien amb confiança, perquè responien, si no als fets, almenys a l’estat d’ànim general. Els pocs partidaris del grup, entre la joventut russa, que vivien en l’estranger, es quedaven molt enrere, quant a amplitud de mires i valor personal, dels membres de la dècada precedent; alguns s’anomenaven marxistes només perquè esperaven així alliberar-se de les seues obligacions revolucionàries. Plekhanov, que no respectava ningú quan llençava els seus atacs, anomenava aqueixos partidaris de pensament oscil·lant “invàlids que mai havien estat al camp de batalla”. A principis dels anys 90, els dirigents del grup pogueren desenganyar-se definitivament, és a dir, perderen les seues esperances de conquerir la intel·lectualitat. La incapacitat d’aquesta última per a assimilar les idees del marxisme fou interpretada per Axelrod com una deformació burgesa. Aquesta explicació, que és exacta d’acord amb els fets històrics i que queda confirmada per la seqüència dels esdeveniments, s’avançava massa: encara era necessari que la intel·lectualitat russa passés per la fase d’entusiasme quasi unànime envers el marxisme, i aqueix moment estava ja proper.
Sense esperar que la seua existència fos reconeguda per la teoria, el capitalisme realitzava eficaçment, durant aqueixa època, a l’ombra de la reacció, la seua labor de sapa. Les conseqüències de les mesures esclavistes i capitalistes preses pel govern no assoliren lligar-se en un tot complet. Malgrat el gran suport financer de l’estat, la noblesa terratinent s’arruïnava ràpidament. En els trenta anys que seguiren a la reforma, la casta dirigent abandonà més del 35% de les seues terres i s’ha de senyalar que precisament durant el regnat d’Alexandre III, època de la restauració de la noblesa, fou quan la seua ruïna assolí el seu punt màxim. Per descomptat, qui en resultà arruïnada fou la noblesa petita i mitjana. Pel que fa a la indústria, els guanys de la qual, gràcies als elevats impostos amb què es gravava la importació (eren del 60%) no cessava de progressar, sobretot a finals de la dècada. Així, tanmateix les contrareformes destinades a protegir els nobles, es realitzava la transformació capitalista de l’economia nacional. La política governamental, que estrenyia cada vegada més els nusos del règim medieval, sobretot al camp, contribuïa, d’altra banda, a augmentar les forces de les ciutats que estaven cridades a trencar aqueixos nusos. El règim reaccionari d’Alexandre III esdevingué un hivernacle on covà la revolució russa.
Al quadro general dels anys 80, que ja hem presentat en un dels capítols anteriors, convé ara fer una important rectificació: la postració política afectava diferents capes de la societat culta, funcionaris liberals dels zemstsvos, intel·lectuals radicals, cercles revolucionaris; però, al mateix temps, a l’ombra de la reacció, es realitzava en les profunditats del país el despertar dels obrers de la indústria; es produïen vagues tumultuoses, a vegades se saquejaven les fàbriques, hi havia xocs amb la policia, encara sense una clara visió revolucionària, però ja amb víctimes immolades a la revolució. Junt amb les reivindicacions, despertava la solidaritat; es formava una personalitat de la massa, aquí i allà apareixien dirigents. En la història del proletariat rus, els anys 80 foren el principi de la rebel·lió.
El moviment vaguista que s’havia iniciat en els últims anys del regnat d’Alexandre II, i que arribà al seu apogeu en el curs dels anys 1884-1886, féu alarmar-se a la premsa de diferents tendències, i reconèixer el naixement a Rússia d’un “problema obrer” particular. Per a fer justícia a l’administració tsarista, cal dir que comprengué millor que els intel·lectuals d’esquerra la importància revolucionària del proletariat. Els documents oficials secrets de finals dels 70 comencen a subratllar el paper dels obrers de la indústria, com a classe molt poc segura, en tant que les publicacions dels populistes encara continuen cercant el proletariat en la classe camperola.
En 1882, alhora que s’exerceix sobre els vaguistes una cruel repressió, es comença a elaborar ràpidament una legislació concernent les fàbriques: es prohibeix el treball als xiquets, es crea la inspecció de fàbriques, s’estableix una reglamentació incipient per al treball de les dones i els adolescents. La llei del 3 de juny de 1886, que seguí immediatament a les grans vagues de la indústria tèxtil, estableix l’obligació per als patrons de pagar en efectiu els salaris en dates fixes, obrint així la primera bretxa en la muralla de l’arbitratge patriarcal. Succeí així que el govern tsarista, encara que presenciava amb satisfacció la capitulació de tots els grups de l’oposició de la societat conreada, hagué de començar a capitular davant una classe obrera que anava despertant. Si no es considera aquest fet amb exactitud no és possible comprendre tota la història ulterior de Rússia, fins i tot la Revolució d’Octubre.
Malgrat la continuació i, fins i tot, l’empitjorament de la crisi agrària, la crisi industrial, no obstant totes les teories populistes, s’alleujà a finals dels anys 80. El nombre d’obrers augmentà ràpidament. La nova legislació sobre les fàbriques i els preus base per als articles de consum corrent milloraren la condició dels obrers habituats a la misèria de les aldees. Per algun temps cessaren les vagues. Precisament en aqueix període fou quan el moviment revolucionari caigué al més baix nivell assolit en els 30 anys precedents. L’estudi concret del zigzaguejant moviment polític de la intel·lectualitat russa constitueix un capítol altament instructiu per a la sociologia: el “lliure pensament” crític es troba a cada pas supeditat a causes materials ignorades per ell. Si una lleugera ploma que el més lleu bufit de vent es porta pogués tenir consciència de si mateixa, es consideraria com l’ésser més lliure de la terra.
En els moviments de vaga, a principis de 1880, el paper dirigent estigué en mans dels obrers educats en el moviment revolucionari de la dècada anterior. Al seu torn, les vagues forniren impuls als obrers més conscients de la nova generació. És cert que les actituds místiques de l’època penetraren també en els mitjans obrers. Però, si per a la intel·lectualitat el tolstoinisme significava la renúncia a la lluita activa, per als obrers era ben sovint la primera forma, encara vaga, de protesta contra la injustícia social. Així és com idees idèntiques ben sovint realitzen funcions oposades en els diversos mitjans socials. Els ressons del bakuninisme, les tradicions de Narodnaia Volia, les primeres paraules del marxisme, es combinen, entre els obrers avançats, amb la seua pròpia experiència de les vagues i adquireixen inevitablement el caire de la lluita de classes. Justament en 1887, Lev Tolstoi es lliurava a tristes reflexions sobre el resultat de la lluita revolucionària en els vint anys anteriors. “Quantes sinceres aspiracions al bé, quantes disposicions per al sacrifici han estat malgastades per la nostra joventut intel·lectual per a implantar la justícia...! I què s’ha assolit?, Res; menys que res!” El gran artista s’equivocà també aquesta vegada en política. Les anihilades forces morals de la intel·lectualitat s’havien incrustat més profundament en la terra, i aviat ressorgirien com a primers brots de la consciència de masses.
Abandonats pels seus dirigents intel·lectuals, els cercles obrers continuaven cercant independentment la seua pròpia ruta; llegien molt, cercaven en les revistes antigues i noves articles sobre les condicions de vida dels obrers d’Europa occidental, establien comparacions amb la seua pròpia existència. Un dels primers obrers marxistes, Txelgunov, recorda que durant l’any de 1887-88, és a dir, en el període maleït entre tots, “els cercles obrers seguien desenrotllant-se... els obrers progressaven... els obrers avançats cercaven llibres vells per a instruir-se, i els compraven”. Sens dubte aqueixos llibres de segona mà havien estat venuts per una intel·lectualitat desil·lusionada. Un tom d’El Capital, entre els llibrers de segona mà, valia de quaranta a cinquanta rubles. I, no obstant això, els obrers de Sant Petersburg se les arranjaven per a comprar aquest llibre de saviesa. “Jo mateix [escriu Txelgunov] em viu a vegades obligat a desfullar El Capital en capítols, perquè pogueren llegir-lo simultàniament en quatre o cinc cercles”. L’obrer Moisenko, organitzador d’una formidable vaga tèxtil, després d’haver llegit El Capital, estudiava amb els seus camarades en l’exili, les obres de Lassalle. La llavor no queia en terra estèril.
En un homenatge dedicat al vell publicista Txelgunov (que no ha de confondre’s amb l’obrer esmentat anteriorment, el seu homònim), poc abans de la seua mort, succeïda en 1891, un grup d’obrers de Sant Petersburg li agraí particularment haver indicat, a través dels seus articles sobre la lluita del proletariat en França i Anglaterra, el camí adequat que haurien de seguir els obrers russos. Els articles de Txelgunov estaven escrits per intel·lectuals; però en mans dels obrers esdevingueren fonts de deduccions que anaven molt més enllà del pensament de l’autor. Sorprès per la visita d’una delegació obrera, el vell es portà a la tomba la imatge d’una força que despertava. El més notable dels escriptors populistes, G. I. Uspenski, abans de caure en la bogeria, pogué adonar-se que els obrers avançats l’apreciaven i l’estimaven i felicità públicament els escriptors russos “Per els seus nous lectors del futur.” Els oradors obrers a Sant Petersburg, que celebraren clandestinament el 1er de Maig de 1891, evocaren amb gratitud la lluita realitzada fins aleshores pels intel·lectuals, i al mateix temps expressaren d’una manera prou clara la seua intenció d’ocupar, d’ara en avant, el seu lloc. “La joventut d’avui [digué un d’aquests oradors] no pensa en el poble. Aquesta joventut no és una altra cosa que un element parasitari de la societat.” El poble comprendrà millor la propaganda dels obrers “perquè nosaltres estem més prop d’ell que els intel·lectuals”.
No obstant això, al cap de dues dècades, nous alens recorregueren, tot i que lentament, els mitjans intel·lectuals. Els estudiants entraren en contacte amb els obrers i es contagiaren del seu valor. Llavors aparegueren els socialdemòcrates que, majoritàriament, eren gent molt jove, la veu dels quals a penes estava canviant, així com el seu respecte a les antigues autoritats. Un jove d’aqueixa època, Grigoriev, que vivia a Kazan, escriu en els seus records; “En 1888, entre els joves de Kazan es palesava cada vegada més interès envers el nom de Marx.” Al centre dels primers cercles marxistes de Kazan es troba el jove revolucionari Fedoseiev. Segons Brusnev, a partir de l’hivern de 1888-1889 a Sant Petersburg “l’interès pels llibres que tractaven problemes socials i polítics havia augmentat considerablement. Es demanaven pertot arreu publicacions il·legals.” Es llegien els periòdics de manera diferent. Russkia Vedomosti (Informacions Russes) òrgan central del liberalisme dels zemstsvos, publicà en el curs dels seus anys de vida, llargs informes de Berlín, amb àmplies cites dels discursos de Bebel i d’altres dirigents socialdemòcrates. El periòdic liberal volia expressar així al tsar i als seus consellers que la llibertat no era perillosa; l’emperador d’Alemanya romania sòlidament assegut al seu tron, la propietat i l’ordre estaven ací sòlidament garantits. Però els estudiants revolucionaris trobaren una altra cosa en aqueixos discursos. Els propagandistes somiaven educar els obrers per a convertir-los en Bebel russos. Les noves idees havien estat introduïdes per estudiants polonesos; el moviment obrer a Polònia s’havia desenvolupat més ràpidament que a Rússia. Segons Brusnev (qui als mesos següents es trobà al centre d’un colp socialdemòcrata a Sant Petersburg) als cercles dels estudiants de tecnologia de 1889 predominava ja el corrent marxista; els futurs enginyers que es preparaven per a servir al capitalisme trobaven difícil servar la fe en l’existència de rutes originals pròpies de Rússia. Els estudiants tècnics realitzaven una propaganda prou activa als cercles obrers. L’animació arribà també als antics cercles, quasi morts. De tornada de la deportació, els membres de Narodnaia Volia s’esforçaven, encara que sense resultats de moment, per reconstruir el partit terrorista.
Leònides Krassin, que aparegué llavors al camp de lluita de Sant Petersburg, de tornada de la llunyana Sibèria, amb el seu germà Hermann, descrigué més tard, amb una certa gràcia, els seus començaments en el marxisme. “La manca de coneixements se suplia amb l’ardor de la joventut i la força de les veus... Cap a les acaballes de 1889, les qualitats combatives del nostre cercle ja es consideraven sòlidament establertes.” Leònides tenia llavors dinou anys! Mickiewicz observà també en la vida dels estudiants de Moscou un canvi del seu estat d’ànim; ja no hi havia la desesperació d’antany; es formava un nombre cada vegada major d’espontanis cercles de cultura, augmentava l’interès per l’estudi de Marx. A la primavera de 1890, després d’un interval de tres anys, esclataren greus desordres entre els estudiants. El resultat fou que els germans Krassin, estudiants de tecnologia, foren enviats de Sant Petersburg a Nixni-Novgorod. Per la seua boca sabé per primera vegada Mickiewicz, deportat en el mateix lloc, que es realitzava una animada prèdica del marxisme, i es llançà sobre la publicació de Plekhanov Les nostres diferències. “Un nou món s’obre davant meu; s’ha trobat la clau per a comprendre la realitat circumdant.” El Manifest Comunista, que llegí de seguida, produí sobre Mickiewicz una enorme impressió: “Comprenguí les bases de la gran teoria historicofilosòfica de Marx. Aleshores em convertí en marxista per a tota la vida.” Durant aqueixa època, Leònides Krassin obtingué autorització per a tornar a la capital, i hi realitzà propaganda entre els obrers tèxtils. Nevzorova, estudiant de principis dels anys 90, conta com les publicacions del Grup de l’Emancipació del Treball, constituïren una vertadera revelació per a la joventut de l’època: “Recorde encara ara la profunda agitació produïda pel Manifest Comunista de Marx i Engels.” Krassin, Mickiewicz, Nevzorova i els seus amics constitueixen el marc de formació del futur bolxevisme.
El nou estat d’ànim de la intel·lectualitat russa es devia també als esdeveniments d’occident, on el moviment obrer sortia del seu marasme. La famosa vaga dels estibadors anglesos dirigida pel futur renegat John Burns obrí el camí a un nou sindicalisme combatiu. A França, els obrers es recuperaven de la catàstrofe, i llavors fou quan s’escoltaren les paraules dels marxistes Guesde i Lafargue. Durant la tardor de 1889, es celebrà en París el congrés constitutiu de la nova internacional. Plekhanov hi pronuncià la seua declaració profètica: “La revolució russa només podrà triomfar com a revolució obrera; no hi ha un altre camí i no pot haver-lo.” Aquestes paraules, que sonaren en la sala del congrés sense ésser a penes notades, despertaren un ressò a Rússia, en els cors de diverses generacions de revolucionaris. Finalment, en Alemanya, en les eleccions de 1890, la socialdemocràcia il·legal assolí quasi milió i mig de vots. La llei d’exclusió dels socialistes que havia durat dotze anys, s’enfonsava vergonyosament.
Com d’ingènua és la creença en el naixement espontani de les idees! Fou necessària tota una sèrie de circumstàncies objectives i materials, en un determinat encadenament i en una relació determinada, perquè el marxisme pogués penetrar en l’esperit dels revolucionaris russos. El capitalisme havia de realitzar grans progressos, la intel·lectualitat havia d’esgotar tots els altres camins, el bakuninisme, el lavrisme, la propaganda entre els camperols, les estades al camp, el terrorisme, l’acció cultural pacífica, el tolstoinisme; els obrers havien d’organitzar vagues; el moviment socialdemòcrata a occident havia de prendre un caràcter més actiu; finalment, la formidable i catastròfica fam canina de 1891 havia de posar al descobert totes les úlceres de l’economia pública de Rússia, i només llavors les idees marxistes, que havien estat formulades teòricament quasi cinquanta anys abans i anunciades a Rússia per Plekhanov en 1883, començarien a ésser acceptades sobre la terra russa. I, no obstant això, encara no s’havia dit tot. Després d’ésser àmpliament difoses en el medi intel·lectual, foren deformades sobre el terreny, d’acord amb la naturalesa social d’aqueix medi. Només quan aparegué una avantguarda proletària conscient, el marxisme rus adquirí definitiva forma. Significa açò que les idees no són ni essencials ni actives? No, només significa que les idees estan socialment condicionades; abans de convertir-se en causa dels fets i dels esdeveniments, apareixen com la seua conseqüència. Més exactament, la idea no s’eleva per damunt del fet com a essència superior, perquè la pròpia idea és un fet que entra com a anella indispensable en la cadena d’altres fets.
El desenvolupament particular de Vladimir Ulianov es realitzà en estreta relació amb l’evolució de la intel·lectualitat revolucionària i amb la formació d’una reduïda classe d’obrers avançats. En aquest punt, la biografia es lliga orgànicament amb la història. El procés subjectiu de la formació intel·lectual coincideix amb el procés objectiu del creixement de la crisi revolucionària al país. Alhora que sorgeixen els primers grups marxistes i els primers cercles socialdemòcrates, es prepara i madura, a l’ombra de la reacció, el futur dirigent del poble revolucionari.