Versió catalana feta per Alejo Martínez des de: El joven Lenin, FCE, México, 1972 i Vie de Lénine. Jeneusse, Les Éditions Rieder, Paris, 1936
Els estudiants expulsats com a mesura d’higiene política podien ésser enviats, des dels centres universitaris, fins a la seua localitat natal. Però en Simbirsk, on Vladimir havia viscut més de dèsset anys, no li quedava cap parent. Graciosament se li permeté que visqués a les terres de l’avi matern Blank, la cinquena part de les quals corresponia en herència a Maria Alexandrovna. En desembre, Ulianov partí vers Kokutxkino, situat a quaranta verstes de Kazan. Ací havia de viure davall la discreta vigilància de la policia, fins a la tardor de l’any següent. Un poc després, arribaren de Kazan la mare, Maria Alexandrovna i els fills menors. La família visqué en una part freda i mal moblada de la casa que era propietat d’una de les ties. Els veïns no podien tenir molts desitjos de tractar als Ulianov. De tant en tant, el senyor capità de la gendarmeria es presentava a la casa per a saber si l’element criminal seguia al seu lloc. Les ties, alarmades, complimentaven, com era de costum, el capità de la gendarmeria amb te i pastissos, i potser també amb licor de cirera, i ací acabava tot. A vegades anava també de visita un cosí que no es distingia en res. L’hivern en Kokutxkino passà tranquil·lament. Els vents rugien i les tempestats de neu assotaven la casa. La mare sospirava movent el cap, i llavors les ties adquirien un aire de reprotxe. Per què Vladimir havia llençat a perdre la seua vida? No era suficient el que li havia succeït a Alexandre? A més, sempre s’evitava pronunciar el nom d’Alexandre.
Vladimir havia arribat a l’edat de la maduresa, era més atent amb sa mare que, igual que sempre, tenia per als seus fills inexhauribles recursos d’amor i atenció. Anna, que es distingia en general pel seu caràcter inestable, es trobava més nerviosa que de costum, després de la seua permanència a la presó. La família vivia oprimida, dia rere dia, sense saber què esperar del futur. Per fortuna, en una ala de l’edifici es trobava un estant ple de llibres d’un difunt oncle que, en la seua època, havia tingut reputació d’erudit. Oncles d’aquest tipus, sovint de l’espècie de Gent supèrflua de Turguénev, es trobaven en moltes famílies de propietaris nobles; quan se n’anaven al panteó, deixaven als seus nebots una o dues centenes de llibres desfullats o col·leccions d’antigues revistes russes. Vladimir es llençà sobre l’estant de l’oncle. El seu primer accés a la lectura “seriosa” s’hagué de produir amb un cert desordre; elegia els llibres a l’atzar; no hi havia ningú que el guiés, i la mirada del jove es detenia àvidament aquí o allà.
En començar a conèixer les revistes progressistes d’antany, Vladimir, per primera vegada, s’adonà del sentit de la lluita que oposava les diverses tendències sobre el destí econòmic de Rússia. El coneixement de les publicacions dels anys 60 i 70, que continuà completant constantment, més tard hauria de ser-li de gran utilitat en els seus debats amb els populistes i en els seus primers treballs literaris. Però l’estant de la casa no li era suficient, i hagué de recórrer a la biblioteca de Kazan. Al mateix temps, s’abonà a una revista, probablement la Rousskia Vedomosti (Informacions Russes) de Moscou, que projectava un tènue matís de liberalisme sobre el crepuscle dels anys 80.
Possiblement durant la seua estada de deu mesos en Kokutxkino fou quan Vladimir aprengué per primera vegada a llegir un periòdic diari, art complicat en el que arribà a ésser un virtuós. S’esperaven les ocasions felices en què es podien tenir relacions amb el món exterior. L’arribada del paquet amb llibres, revistes o lletres era un vertader esdeveniment. A més, Vladimir no sostenia correspondència amb ningú. Només una vegada intentà posar al corrent a un dels seus antics camarades del liceu, de les recents diferències amb les autoritats universitàries, aclaparant als seus adversaris en la seua lletra, amb acerbes crítiques; però la seua germana major, inclinada a la prudència, el convencé que no era raonable enviar la lletra, exposant-se ell mateix i exposant el destinatari; i Vladimir, encara que poc favorable a cedir davant els arguments d’una altra persona, renuncià a enviar la lletra que havia escrit amb tanta cura.
Entre l’estant de l’oncle i els paquets del correu de Kazan transcorria la vida en Kokutxkino, sota la vigilància de la policia. Imperceptiblement s’anaven cicatritzant les ferides de la família, molt ràpidament en els xiquets i lentament en la mare. Vladimir donava lliçons al seu germà menor Dimitri, practicava l’esquí, i perseguia les llebres amb el fusell a la mà, encara que sense resultat. Respecte als fracassos cinegètics de Vladimir, escriu Anna: “En el fons de la seua ànima, el mateix que els meus altres dos germans, no fou mai caçador”. És difícil estar d’acord sobre aquest punt. En realitat, Lenin era un caçador apassionat, però massa fogós; en aquest terreny no se sotmetia a cap disciplina. El seu excessiu entusiasme l’impedí arribar a ésser un bon caçador encara que, en l’època de la seua deportació; assolí alguns èxits.
Arribà la primavera, la primera que Vladimir veia al camp; tenia 18 anys complits, l’edat primaveral. Llavors potser comprengué millor per què Alexandre estimava tant la naturalesa i l’aïllament que hi trobava. A l’estiu arribaren els cosins i cosines; la família s’havia refet dels colps del destí. Kokutxkino s’animà, hi havia passejos en grup, partides d’escacs, cants, caceres. Entre aquests visitants estivals no hi havia cap amb qui pagués la pena intercanviar idees sobre problemes desconcertants; però en canvi es podia escarnir impunement els cosins encara que foren de més edat; perquè: “eren clarament impotents davant les paraules ben aplicades i els maliciosos somriures de Vladimir”. Al maig, cinc mesos després de la seua expulsió, Vladimir tractà que se li obriren novament les portes de la universitat. El cap de la secció escolar de Kazan sotmeté al ministeri un informe segons el qual l’exestudiant Ulianov “malgrat la seua notable capacitat i els informes excel·lentes sobre els seus coneixements, no es podia considerar, de moment, com a persona digna de confiança al terreny moral ni des del punt de vista polític”. Una fórmula breu, “de moment” indicava que el cap no perdia l’esperança. El director del departament d’instrucció pública, sense haver llegit l’informe fins al final, escrigué al marge: “No serà germà de l’altre Ulianov, no és també de Simbirsk?” Després d’haver comprovat, en l’última part del document, “que el sol·licitant era el germà de l’Ulianov que havia estat condemnat a mort”, hi agregà: “No convé en cap forma reintegrar-lo”. El ministre d’instrucció pública era el comte Delianov. Witte el caracteritza com “un home bo i gentil” i, al mateix temps, com un home que sempre estava amb embuts. Però resultava absolutament inútil estar amb embuts amb un Ulianov: el ministre el rebutjà purament i simple.
Dos mesos després, Maria Alexandrovna dirigí una súplica a Delianov, aquesta vegada, signada per ella mateixa. Abans de rebre la negativa, segura per anticipat de l’actitud de l’“home bo i gentil”, Vladimir envià al ministeri de l’interior una petició d’autorització per a sortir a l’estranger a fi de continuar els seus estudis. La resposta negativa del director del departament de policia a aquesta petició d’un passaport per a marxar a l’estranger fou comunicada a Vladimir per la policia de Kazan, en vista que les autoritats, davant les reiterades instàncies de la mare infatigable, acabaven d’accedir que s’instal·lés de nou a Kazan. La família es dirigí cap allà a la tardor de 1888, a excepció d’Anna, que no obtingué permís per a sortir de Kokutxkino sinó algun temps després.
A partir de la mort d’Ilia Nicolaievitx, els Ulianov vivien d’una pensió. Eren mil dos-cents rubles a l’any, que el tresor de l’estat concedia a la viuda i als fills, i que en província representaven una suma considerable. Els diners provinents de la venda de la casa de Simbirsk constituïen una reserva. Maria Alexandrovna llogà als afores de la ciutat una caseta amb terrassa i horta en una lloma. En la part de baix, per alguna raó desconeguda, hi havia dues cuines. Una d’aquestes sobrava i fou ocupada per Vladimir que, en una relativa soledat, s’abismava en la lectura. Començaren per a ell els anys de preparació. Si es compta a partir de la seua expulsió de la universitat, transcorregueren gairebé sis anys fins a la seua partida a Sant Petersburg i la iniciació de les seues activitats revolucionàries. Fou precisament ací, sobre el Volga, en Kokutxkino, a Kazan i més tard a la província de Sàmara, on es formà el futur Lenin. Per al biògraf, aquests anys crítics, de 1888 a 1893, són força interessants, però, al mateix temps, els més difícils d’estudiar.
El menor moviment del jove Ulianov era objecte d’informes secrets per part de la policia. Aquests informes, que es poden considerar com a banderoles d’assenyalament sobre el mapa biogràfic, marquen la seua ruta exterior i faciliten el treball d’investigació. Però, quant a la ruta interna de Vladimir, en aquest període de preparació, quan no era escriptor, aqueixes banderoles no existeixen encara. Hi ha testimonis dispersos, no desproveïts d’interès, per descomptat, però sense forma definida i alguns francament apòcrifs. No hi havia prop d’ell cap altra persona madura en política que li servís de guia o que, almenys, pogués ésser un observador atent. A banda de la seua germana major, que ens ha comunicat tot allò que sabia sobre l’evolució del seu germà, Vladimir no tenia relacions més que amb joves de la seua edat que no eren més que escolars que, majoritàriament, desaparegueren de l’escena sense deixar memòries. Vladimir no es revelà com a escriptor fins a 1893; no s’ha servat cap document referent a la seua evolució, cap dels seus escrits tan pulcres, res, ni tan sols una correspondència personal.
A les freqüents recriminacions sobre l’escassetat de material referent als anys crucials de Lenin, Ielisarova contesta: “No es pot parlar molt d’això. Ell llegia, estudiava, discutia”. Un cert matís d’irritació en aquestes paraules mostra amb més claredat que Ielisarova observava la vida espiritual de Lenin únicament des de l’exterior. Per a ella no existia el problema de saber què havia llegit, què havia estudiat o sobre què havia discutit, quina podria ésser la seua actitud envers el populisme i Narodnaia Volia, com es modificà aquesta actitud sota la influència de Marx, els xocs amb la realitat, les trobades i les influències personals. En una paraula, com, essent encara estrany a la política, després d’haver trencat amb l’església ortodoxa, l’estudiant de Simbirsk que, sense preocupacions s’embriagava de Turguénev, esdevingué, en una província perduda del Volga, en un perfecte marxista, un revolucionari inflexible i dirigent del futur. “No recorde com es deien els seus coneguts”, escriu Anna, que no s’interessava absolutament per la vida interior de Vladimir, com no havia entrat abans en l’esfera d’interessos d’Alexandre. D’ací la pobresa del contingut i la poca solidesa de les seues notes sobre l’evolució ideològica del seu germà menor, quan ella fou el testimoni més pròxim en el període crític de la seua preparació.
És cert que la línia general de l’evolució de Vladimir no constituí cap excepció; a principis dels anys 90, la nova generació de la intel·lectualitat, en el seu conjunt, s’endinsà resoludament vers el marxisme. Les causes històriques d’aquest canvi tampoc són cap misteri: foren provocades per la transformació capitalista de Rússia; el despertar del proletariat i l’estancament en què es trobava la marxa revolucionària independent de la intel·lectualitat. Però no es pot fer que una biografia es fusione i desaparega en la història. Cal demostrar com, de manera general, les forces i tendències històriques es cristal·litzen en l’individu, amb totes les seues característiques individuals i les seues particularitats personals. Bon nombre de joves estudiaren Marx durant aqueixos anys, a les riberes del Volga. Però un sol de tots ells assolí assimilar fins al fons aqueixa doctrina, subordinant-li els seus pensaments tant com els seus sentiments fins a tal punt que sabé elevar-se per damunt d’aqueixa doctrina, convertir-se en mestre i usar-la com un instrument. I aquest ésser únic fou Vladimir Ulianov. Encara que tinguérem dades sobre el procés de la seua formació, durant els anys de preparació, la situació del biògraf no seria menys desesperada. Hi ha un determinat nombre de punts importants que permeten determinar amb precisió la seua òrbita espiritual. Pel que es refereix a les llacunes, cal formular hipòtesis psicològiques, proporcionat al lector les dades indispensables per a la seua verificació.
A Kazan, la família romangué prou aïllada, encara que probablement menys que en els darrers mesos passats en Simbirsk. Maria Alexandrovna s’havia desprès del seu medi i, de moment, encara no trobava un altre on acomodar-se. Anna vivia, espiritualment, fora de la família; es preparava per a casar-se amb Ielisarov. Vladimir no era un estrany a Kazan. Cercà a alguns dels seus antics coneguts i, a través d’ells féu noves amistats. Probablement Vladimir no portava ningú a sa casa; mai ho féu quan estudiava al liceu i, després de la seua expulsió, evitava atentament les visites indesitjables i possibles trastorns. D’altra banda, la joventut radical segurament evitava la família d’Alexandre Ulianov per a no cridar més l’atenció de la policia.
Entre els nous coneguts de Vladimir s’esmenta un antic membre de Narodnaia Volia, Txetvergova, a qui el jove considerava, segons diuen alguns crítics, “amb gran simpatia”. Ielisarova recorda a aquest respecte que Lenin no renunciava a “l’herència” de l’antiga Narodnaia Volia; però és evident que en aquest punt cau en un dels seus anacronismes habituals: cert és que quan Lenin examinà críticament els elements del passat revolucionari, adoptà, efectivament, part de l’herència dels populistes, a saber, una lluita implacable contra el tsarisme, el centralisme, la conspiració; però, si en 1888 no s’espolsà l’esperit de Narodnaia Volia, fou només perquè encara no havia tingut temps de contemplar-la críticament. Les idees i les tendències encara no havien assolit una demarcació precisa en el seu cap. Tant per als altres com per a si mateix, continuava essent el germà menor d’Alexandre Ulianov, heroi i màrtir. Considerava Txetvergova com un sentinella de quarter pot considerar un veterà cobert de cicatrius.
Quan i com trobà Vladimir per primera vegada al seu futur mestre Marx? Alexandre havia llegit El Capital en les seues últimes vacances. Per la seua relació amb la sort del seu germà, el nom de Marx sortí per a Vladimir, d’un sol colp, de l’esfera de la indiferència on queden tants noms. Un dels seus companys del liceu escriu que ambdós havien tractat de traduir de l’alemany El Capital, després de l’execució d’Alexandre. Si aquest record, que la germana major posa en dubte, no és un simple error de memòria, la temptativa no pogué tenir, en qualsevol cas, més que un caràcter episòdic i no fou portada més enllà de les primeres pàgines: “Com dos joves alumnes del liceu [comenta justament Ielisarova] haurien pogut realitzar semblant empresa?”
Un altre testimoni, més segur, malgrat els errors de fet que conté, col·loca poc més poc menys un any després la trobada amb Marx. Basant-se en les seues converses amb Lenin durant l’emigració i durant la guerra imperialista, Radek conta que: “Essent encara alumne del liceu (?) Ilitx entrà al cercle de Narodnaia Volia. Ací fou on, per primera vegada, escoltà parlar de Marx. L’estudiant Mandelstamm, futur cadet, féu una xerrada en què desenrotllà... les idees del Grup d’Emancipació del Treball... Com a través d’una boira percebé Ilitx la potent teoria revolucionària. I es féu amb el primer tom d’El Capital, que li revelà el món exterior”. Açò no succeí en Simbirsk, sinó a Kazan i Vladimir no era ja alumne del liceu sinó un estudiant expulsat. D’altra banda, la narració, encara que estilitzada, no dóna motiu per a prendre-la amb serioses reserves. Quant a Mandelstamn, futur advocat liberal, que en la seua joventut tingué un cert caire marxista, és la primera vegada que trobem en la seua vida aquest detall interessant que Radek només pogué conèixer a través del mateix Lenin. La referència al cercle de Narodnaia Volia confirma que el germà del terrorista participava en les reunions d’aqueix cercle.
Però no ha d’imaginar hom que aquest cercle de Kazan haja estat una organització de conspiradors ni de terroristes. Senzillament, un determinat nombre de joves es reunien al voltant d’algun individu vigilat per la policia, potser la pròpia Txetvergova. Si es pren al peu de la lletra el que diu Radek quan pretén que Lenin escoltà aqueixa nit, per primera vegada, pronunciar el nom de Marx, caldrà considerar no sols apòcrifa la narració de la temptativa feta en Simbirsk de traduir El Capital de l’alemany, sinó admetre també que, durant l’estiu de 1886, Vladimir no s’interessà absolutament en el gran volum sobre el qual Alexandre passava nits senceres, cosa que no és del tot impossible. Mentre llegia Turguénev i jugava als escacs, l’alumne del liceu podia, amb una ràpida ullada, recórrer un volum, sense recordar després ni el nom de l’autor.
De la primera edició russa d’El Capital, la ciutat universitària de Kazan a penes en rebé una dotzena d’exemplars; la major part de l’edició fou prohibida a les biblioteques i confiscada en els escorcolls domiciliaris. Des de feia molt de temps, l’obra era ja un llibre rar. No sabem si Vladimir aconseguí aqueix tresor a l’estant secret d’algun liberal il·lustrat, o a través dels deportats populistes, o bé per mitjà dels estudiants d’aqueix tema. És possible que precisament la seua recerca de l’obra l’haja portat, per mitjà de Mandelstamm, o per altres camins, a entrar en contacte amb els primers cercles marxistes.
Haja estat com haja estat, exclòs de la universitat imperial, l’estudiant s’afilià a la universitat clandestina de Marx. I quin estudiant! Què no donaria el biògraf per poder contemplar el jove Lenin en un racó de la cuina de la caseta de Kazan concentrat en el primer capítol d’El Capital! Quan a la vesprada, queia la seua mirada sobre Anna, l’elegia immediatament com a públic. Vladimir no podia guardar-se els seus pensaments per a si mateix, com ho havia fet Alexandre. El posseïen, el sotmetien a ells i exigien que els exposés a altres. Assegut sobre el forn de la cuina, cobert de periòdics vells, gesticulant bojament, revelà a la seua germana major els misteris de la plusvàlua i de l’explotació.
Posseïm molt poca informació sobre el cercle de Kazan a què s’adherí Vladimir. Ielisarova escriu, simplement per suposició: “No hi havia cap dirigent autoritzat en aqueix cercle.” Determinat nombre d’estudiants llegien junts bones obres i després intercanviaven opinions sobre allò que havien llegit. Cap a la primavera de 1889, sembla que aquests estudis adquiriren un caràcter més sistemàtic. Vladimir s’absentava a la vesprada amb major freqüència. Durant aquests mesos havia assolit progressar en l’estudi d’El Capital i, en tot, havia madurat; es pot suposar, amb prou seguretat, que en aqueix cercle arribà a ésser el primer entre iguals i que s’encarregà de les obligacions de dirigent, tot i que no oficialment, sí seriosament i conscient. Però encara no es tractava més que de cercar el seu camí.
A la ciutat universitària existien uns quants cercles d’aquest tipus. El més seriós era el cercle de Fedoseiev, que exercí un paper central. El dirigent, nascut en 1869 i que morí tràgicament als vint-i-nou anys, era un personatge vertaderament notable. A causa de la seua influència revolucionària sobre els seus camarades, ja havia estat expulsat de la classe superior del liceu. Però aquesta lliçó no l’havia corregit; al contrari, el mogué a ampliar el seu radi d’acció. “Fedoseiev [segons l’informe d’un oficial de gendarmeria de la ciutat] gaudia, des de molt jove, d’una considerable autoritat des del punt de vista revolucionari, en el medi de la joventut estudiant de Kazan...” El cercle de Fedoseiev, que posseïa una petita biblioteca il·legal, tenia a més les seues pròpies edicions clandestines. En aquesta època de profunda reacció, això constituïa un acte molt audaç que, certament, no tingué un gran desenvolupament.
Vladimir, que no pertanyia al cercle central, havia escoltat parlar dels seus projectes, sense participar-hi: volia estudiar. Cert que el destí d’Alexandre l’empentava cap a la senda revolucionària, però també l’advertia dels seus perills. Llançar-se de cap, sacrificar-se inútilment, és quelcom que no se li ocorregué mai, ni tan sols en els seus anys juvenils. Ja s’havia despertat en ell la consciència del seu valor personal. Es preparava sense precipitació ni atordiments febrils. Per descomptat, no perquè li manqués passió. Però la facultat de disciplinar la passió fou una de les seues majors qualitats, i fou aqueixa aptitud precisament la que féu d’ell un conductor dels altres.
Ielisarova, sense proporcionar-nos cap indici concret, diu que en l’hivern de 1888-89 fou “quan s’inicià en Vladimir Ilitx l’elaboració de les conviccions socialdemòcrates”. La prudent fórmula “inici de l’elaboració” no diu quasi res. Però en tot cas, està molt lluny de l’afirmació de la germana menor, segons la qual l’elecció de la ruta socialdemòcrata es produí ja des de 1887. A més, també la germana major anticipa els esdeveniments. En aqueixos anys no es tractava més que de l’estudi de la teoria econòmica de Marx, amb la qual també els populistes es declaraven d’acord, a la seua manera. Vladimir estudià aquesta teoria més seriosament que els altres, però encara estava molt lluny de fer les indispensables deduccions polítiques. D’açò es té la prova, encara que indirecta, en la seua actitud envers Fedoseiev. Ielisarova considera “que no hi ha motiu per a parlar de la influència de l’un sobre l’altre”, tenint en compte que es tracta “de forces aproximadament iguals”. Respecte a la qüestió que ens ocupa, no hi ha per a què comparar el pes específic de cadascun d’aquests joves, dels quals Fedoseiev era major en un any. Es tracta de saber quines foren les etapes de l’evolució cap a la socialdemocràcia. Segons tot el que se sap de Fedoseiev, és obvi que estava considerablement més avançat que Ulianov. D’acord amb l’afirmació de Màxim Gorki, el qual en aqueixos anys visqué a les riberes del Volga i freqüentava els cercles radicals, Fedoseiev, des de 1887, declarà la seua solidaritat als membres del cercle Les nostres diferències, de Plekhanov. Encara que la memòria de Gorki, quan es tracta d’idees i dades, no és molt digna de crèdit, el seu testimoni queda indirectament confirmat per altres contemporanis. “Fedoseiev era ja (1888) un marxista en formació”, escriu l’antic estudiant de Kazan, Lal·laianz. En resposta a una pregunta que li feren, el mateix Lenin escrigué alguns anys després de la mort de Fedoseiev: “N E Fedoseiev fou un dels primers que proclamaren la seua adhesió al corrent marxista”. Sota la influència del vell socialdemòcrata P. Skvortzov, Fedoseiev refusà el terrorisme dels populistes, cosa no acostumada en cap manera als cercles marxistes d’aqueixa època. Precisament això degué ésser un obstacle per al germà d’Alexandre Ulianov.
Hi ha molts motius per a suposar que, a la perifèria de la propaganda de Fedoseiev, Vladimir es trobà per primera vegada dins de l’esfera dels interessos marxistes; i probablement foren aqueixos mateixos cercles els que li aconseguiren el preciós tom d’El Capital. No obstant això, Vladimir no conegué Fedoseiev i no el veié ni una sola vegada fins a la seua sortida de Kazan, malgrat que tenia contactes estrets amb membres menys distingits del mateix grup. Aquest fet, al qual no han concedit atenció els autors de memòries ni els seus biògrafs, requereix una explicació. El mateix Lenin, en la nota esmentada anteriorment, fa el comentari següent: “Escoltí parlar de Fedoseiev quan visquí a Kazan, però mai el coneguí personalment”. Més tard veurem que Lenin sempre cercava amics i relacions entre els qui compartien el seu mode de pensar. Poc de temps després, inicià amb Fedoseiev un intercanvi epistolar sobre els problemes teòrics del marxisme i emprengué especialment un viatge per a tractar de conèixer-lo personalment. Llavors, ¿per què a Kazan, on hauria estat tan senzill trobar-se, Ulianov no cercà Fedoseiev, i per què podria dir-se que pràcticament l’evitar? La hipòtesi segons la qual Fedoseiev, que ocupava un lloc central en la vida “clandestina” dels marxistes d’aleshores, evità la trobada, per raons de seguretat, ens sembla completament inversemblant; el nom de Fedoseiev, segons diu Grigoriev, que vivia a Kazan, era pronunciat sovint entre la joventut i “no d’una manera totalment clandestina”; d’altra banda, Vladimir, expulsat de la universitat, era germà d’un terrorista a qui s’havia penjat; aqueixa recomanació era molt significativa. És molt més probable que fos el mateix Vladimir qui evités la trobada. Encara que s’havia dedicat a l’estudi d’El Capital no estava disposat en cap manera a deslligar-se de la tradició dels populistes. Al mateix temps no podia sentir-se prou fort per a defensar aqueixa tradició contra la crítica d’un socialdemòcrata que rebutjava el terrorisme. Si s’hi agrega que no li agradava donar-se per vençut davant els arguments d’un altre, sobretot d’un home de la seua edat, es comprendrà per què Vladimir preferí no exposar-se prematurament als atacs de l’adversari. A través dels altres membres del cercle, es trobava prou al corrent dels pensaments i dels arguments de Fedoseiev per a considerar-los en els seus estudis. Aquests mètodes d’investigació prudent, foren emprats per Lenin més d’una vegada en el futur, el que expressa, abans que res, un formidable domini de si mateix i la qualitat indicada per les paraules “estar en guàrdia”. Aquestes deduccions psicològiques són tan convincents que permeten formular la hipòtesi, a la que prompte es troba una sèrie de confirmacions, que almenys durant quatre anys (de 1887 a 1891) les tendències revolucionàries de Vladimir no havien estat encara marcades per la socialdemocràcia i que l’estudi del marxisme no significava per a ell la ruptura amb la bandera que havia seguit el seu germà major.
Abans de conèixer les obres de Plekhanov, Vladimir no podia ni tan sols presentar-se seriosament el problema de l’elecció entre la socialdemocràcia i el corrent populista. Cert que Kamenev, primer editor de les obres de Lenin, afirma amb seguretat que la literatura del Grup de l’Emancipació del Treball que circulava llavors entre els cercles radicals de Kazan, “indubtablement fou coneguda per Vladimir Ilitx”. Però no hi estem segurs. Vladimir passà en total set mesos a Kazan; el nom de Plekhanov encara no li deia res. Tot i que les publicacions del Grup de l’Emancipació del Treball circularen clandestinament, no hi havia més que un sol exemplar de cadascuna. A més, Vladimir estava prou absorbit pel Capital. I finalment, encara que la publicació Les nostres diferències li haja caigut en les mans durant aqueixa època, com no coneixia ni l’abc de l’economia política ni de la història del moviment revolucionari rus, no és probable que haja pogut treure gran cosa d’un llibre de polèmica que no havia estat escrit per a principiants. Quant a saber quan començà Vladimir a conèixer la literatura socialdemòcrata russa, si fem a una banda la hipòtesi de Kamenev, no tenim més que un sol testimoni positiu: el de Radek. Lenin li contà, en el curs d’un passeig, que ja havia estudiat, no sols El Capital, sinó també l’Anti-Dühring d’Engels abans d’haver pogut aconseguir les publicacions del Grup d’Emancipació del Treball. Pot hom considerar segur que Vladimir no aconseguí l’Anti-Dühring a Sant Petersburg abans de la tardor de 1890; el coneixement de les obres de Plekhanov, sense el qual no pot conèixer-se la socialdemocràcia, se situa, així, en 1891. Si no s’eliminen els anacronismes entusiastes, no és possible fixar els senyals reals que marquen les etapes del desenvolupament de Vladimir i mostrar, encara que només siga aproximadament, com aquest jove que a l’edat de 19 anys començà a penes a estudiar les ciències socials, es llançà a la batalla quatre anys després, com a guerrer armat de cap a peus. Les dades que acabem d’indicar s’enriqueixen per a nosaltres posteriorment amb un contingut viu. De moment, ens acontentarem de repetir ací: no tenia Lenin cap precipitació, el seu geni era orgànic, obstinat, en algunes fases fins a dilatori, perquè era profund. No podem deixar d’aconsellar de nou als memorialistes i als biògrafs, als admiradors i a les germanes: no empenten Lenin amb fuets de xiquet, deixen-lo caminar al seu pas, trobarà el camí i, estiguen segurs, arribarà a l’hora oportuna!
L’hivern passat a Kazan fou una època de gran apassionament pels escacs. Dues circumstàncies afavoriren aquesta febre: l’edat de l’adolescent que sent la necessitat de qualsevol tipus de gimnàstica, d’una despesa desinteressada de forces físiques i intel·lectuals i la incertesa de la situació: Vladimir era un estudiant expulsat i no sabia a on dirigir-se. Des dels seus temps del liceu havia obtingut en els escacs notables èxits per a un aficionat, sobrepassant en molt a son pare. Durant les últimes vacances d’Alexandre, els germans es desafiaven totes les vesprades, obstinadament i silenciosa, amb esperit concentrat. Quan jugava amb Dimitri, el seu germà menor, i en general quan tenia adversaris més febles, Vladimir no coneixia la magnanimitat debilitant que permet a l’adversari retirar un moviment maldestre, amb la que es desmoralitzen ambdós jugadors. L’observació de les regles era, per a ell, element constitutiu del plaer mateix del joc. La falta d’intel·ligència i la negligència havien d’ésser castigades, no premiades. El joc és una repetició de la lluita; i en la lluita ningú permet que l’altre es corregisca. Vladimir freqüentava regularment el club d’escacs de Kazan i assajava les seues forces a la casa, sense mirar el tauler. En aqueix hivern, Ielisarov li organitzà una partida per correspondència amb l’advocat Txardin, distingit aficionat de Sàmara. El duel mitjançant targetes postals arribà a un punt crític. Vladimir pensava que, amb un últim colp, col·locaria el seu adversari en una situació sense sortida. Mentre esperava la resposta, movia constantment les figures i es convencia més que l’adversari no tenia salvació. Txardin respongué amb un colp tan inesperat que Vladimir quedà estupefacte i, després d’un acurada anàlisi, el seu estupor s’expressà en una exclamació respectuosa: “ah, això és un jugador, una potència infernal!” Sempre descobria la força dels altres, encara que foren adversaris, amb una certa satisfacció estètica. Tres anys després, l’advocat Txardin fou el cap de l’empleat de bufet Vladimir Ulianov.
Durant el període de Kazan es produí un curiós episodi narrat per la germana. Vladimir començà a fumar, probablement induït pels seus camarades del cercle, on els confusos debats sobre el capitalisme estaven envoltats sempre en densos núvols de fum. La mare s’hi inquietà, com totes les mares. Els arguments sobre el dany que el tabac faria a la seua salut foren vans, i llavors Maria Alexandrovna al·legà que com ell no guanyava ni un centau, no podia causar a la família despeses inútils. Sembla que Vladimir ressentí profundament el reprotxe que s’ocultava en les paraules de la mare, sobre esperances que no havien resultat justificades. Renuncià a fumar i de manera definitiva, perquè mai tornà a fer-ho.
El temor que Vladimir es deixés “atrapar” portà la mare, segons diu Anna, a adquirir “una petita granja a la província de Sàmara i a demanar permís per a marxar-hi a passar l’estiu”. La narració d’Anna té el defecte de no ésser completa. “La petita granja”, segons informà immediatament el governador Sverbeiev al departament de policia, comprenia un lot de terreny de noranta hectàrees amb un molí; només per a passar l’estiu això era, per descomptat, massa. En realitat, Maria Alexandrovna perseguia finalitats econòmiques, perquè havia de pensar en els mitjans d’existència per a la família. El pare de Maria Alexandrovna, encara que metge de professió, s’ocupava en Kokutxkino d’agricultura, i sa mare pertanyia a una família de colons alemanys de la regió del Volga, model de conreadors. La mateixa Maria Alexandrovna tingué a càrrec seu durant molt de temps l’atenció del jardí i de l’horta. Per tant, no és sorprenent que se li haja acudit comprar un terreny i instal·lar-s’hi definitivament. Fer de Vladimir un propietari de terres i un agricultor hauria tingut un avantatge suplementari: la de preservar-lo dels compromisos i perills de la política.
Mentre, Anna es disposava a casar-se amb un company d’universitat d’Alexandre, l’estudiant petersburgès Ielisarov. Ell fou qui s’encarregà de cercar una propietat en Sàmara, la seua regió natal. Amb l’ajuda del seu germà, un kulak, Ielisarov complí força bé l’encàrrec, aprofitant l’ocasió de comprar una granja que pertanyia a Sibiriakov, propietari de mines d’or. D’una naturalesa generosa a la russa, disposat sempre a compartir els seus coneixements, liberal d’esquerra, Sibiriakov havia tingut anteriorment la intenció d’introduir en la governació de Sàmara els mètodes d’explotació moderns a les granges i escoles model. No sortí res de totes les iniciatives, i hagué de vendre en trossos la seua immensa heretat. Per un lot de noranta hectàrees que contenia un molí i una casa, situat a uns cinquanta quilòmetres de Sàmara, pagaren set mil cinc-cents rubles. Per a aqueixa època no eren pocs diners; la suma s’havia obtingut de la venda de la casa de Simbirsk i potser es completà amb la part que li corresponia a Maria Alexandrovna de la hisenda de Kokutxkino. Així fou com els Ulianov es feren petits propietaris en l’estepa.
El silenci que serva Ielisarova sobre la part econòmica de l’operació evidentment té com a objecte protegir Vladimir de tot contacte amb la prosaica existència quotidiana. En realitat el que fa és desprendre del curs de la seua vida una etapa molt interessant. Per fortuna, Krupskaia ens transmet a aquest respecte un comentari fugaç, però preciós, fet pel mateix Lenin: “Ma mare volia que jo m’ocupés dels treballs del camp. Fiu el que poguí, però m’adoní que no tindria èxit; les relacions amb els mugics esdevingueren anormals”. No sabem res més sobre aquest episodi. Només a través de lletres posteriors escrites per Vladimir a sa mare pot veure’s que les relacions i dificultats econòmiques d’Alakaievka no li eren completament estranyes. Li estem doblement agraïts a Krupskaia per les dues línies escasses a través de les quals ens assabentem que Vladimir pràcticament acceptà desenrotllar els plans econòmics de sa mare, però que per la seua pròpia experiència es convencé que “les relacions amb els mugics esdevingueren anormals”. Aquest episodi és força més important que aquell que es canta en prosa o en vers, sobre les visites fetes als pastorets i sobre les converses de l’estudiant de liceu amb els mugics de Kokutxkino, durant els seus passejos d’estiu. Els esforços de Vladimir per a dedicar-se a l’agricultura només duraren el primer estiu, ja que a la primavera de 1890 rebé autorització per a presentar els seus exàmens i els projectes agrícoles, naturalment, s’abandonaren. Però no passaren sense deixar empremta sobre la formació de la personalitat de Vladimir. Durant un determinat temps, encara que molt curt, no sols observà els camperols, sinó que tingué amb ells relacions de treball sobre el terreny. I això no és, per descomptat, el mateix!
Com no es tenia material de treball a la granja ni treballadors permanents, el cultiu de la terra només podia realitzar-se per mitjà de transaccions amb els camperols d’Alakaievka, l’aldea veïna, vertaderament miserable i indigent. De vuitanta-quatre caps de família que hi havia en aqueixa aldea, nou no posseïen ni cavalls ni vaques, quatre no tenien ni tan sols isba pròpia, les parcel·les eren miserables i en canvi, a falta d’escola, hi havia un cabaret; en la població de dues-centes ànimes, només quatre xicots es dedicaven a estudis vagament definits, i la resta no sabia ni llegir ni escriure. Sobre aquesta indigència regnaven algunes cases de kulaks, cert que prou miserables, però que dominaven l’aldea. No era possible assolir guanys més que aliant-se amb els kulaks i explotant implacablement els pobres. Si després Lenin demostrà una perspicàcia totalment excepcional per a descobrir totes les formes d’explotació i dependència al terreny de les relacions agràries, pot pensar-se que el contacte que tingué de forma concreta amb els camperols d’Alakaievka hi exercí un paper important.
Calgué renunciar a administrar personalment la granja que s’hagué d’arrendar, i la casa serví la família per a passar els quatre o cinc mesos de l’estiu. La vida a l’aire lliure i la calma de l’estepa, el vell jardí inculte, el camí que descendia fins a un rierol, l’estany on es podien banyar a gust i no lluny el bosc, on es recollien gerds, eren coses que convenien meravellosament als Ulianov. Al jardí cadascú tenia el seu racó preferit per a la lectura o l’estudi. La família vivia menys aïllada que en Kokutxkino, perquè el temor d’apropar-se als Ulianov ja s’havia perdut, encara que, al principi, els visitants no arribaren ben sovint. Maria recorda la molèstia que experimentaven els seus germans i germanes i especialment Vladimir que, quan arribaven de visita persones poc conegudes, saltava per la finestra per a amagar-se al jardí. Ja se sap que la prevenció contra els desconeguts, el mateix que la tendència a saltar per la finestra són en general, particularitats de la joventut, sobretot al camp, on les visites són rares i les finestres estan prop del sòl. Però potser el borrissol de la timidesa encara no havia abandonat aquest jove presumptuós; en tot cas, en aqueixa mateixa timidesa s’afirmava la tendència a no perdre el seu temps tractant gent que no pagava la pena.
A la regió d’Alakaievka, els populistes, cap a fins dels anys 70, havien tractat de fer propaganda i durant els anys 80 havien creat comunes agrícoles en terres adquirides al mateix Sibiriakov; després de preocupar-se per salvar els camperols per mitjà de la revolució, ara es preocupaven per salvar-se a si mateixos, amb el treball dels agricultors. El govern considerava amb gran desconfiança aqueixes iniciatives; però les comunes i els grups d’intel·lectuals, que havien sorgit en diferents punts del país, es comportaven tan pacíficament que no donaven motiu per a una repressió policíaca. Algunes iniciatives es transformaren, per la marxa de les coses, en empreses capitalistes, però la majoria s’enfonsaren després dels primers passos. Això succeí amb la comunitat pròxima a Alakaievka; els que en formaven part no trigaren en dispersar-se en totes direccions, a excepció de l’organitzador, Preobrazenski. Vladimir el conegué i, a través d’ell, a altres representants del moviment populista de províncies. Sostenia llargues converses amb Preobrazenski, a vegades fins molt entrada la nit, anant i venint pel camí que anava de la granja a la comuna. Vladimir escoltava i observava. No, aqueixos homes resignats, que treballaven malament la terra, ja fos en nom del comunisme o per la salvació de la seua ànima, no podien atraure’l al seu costat.
Per descomptat, Alakaievka no deixava d’ésser observada per les autoritats policíaques. El cap de la gendarmeria de Sàmara, en un informe, anuncià al departament de policia l’arribada a la granja de la família Ulianov, especialment la d’Anna, que estava sota severa vigilància, i la de Vladimir que era vigilat senzillament, així com la de l’antic estudiant Ielisarov “sospitós des del punt de vista polític”. El ministeri d’instrucció pública rebia, a través de l’encarregat del departament escolar, Maslennikov, en tots els casos necessaris, informes detallats sobre la família Ulianov. Dins del cercle observat es trobava també Dimitri, a penes estudiant del liceu, de qui s’enviaven informes mensuals a l’administrador. L’assumpte es complicava pel fet que els Ulianov vivien en una de les antigues granges de Sibiriakov, amic dels deportats polítics i protector de les comunes agrícoles. “Les circumstàncies s’han complicat [comunicà a Sant Petersburg Malennikov] pel fet que les qüestions relatives a les granges de Sàmara i les que es refereixen a la família Ulianov, estan estretament relacionades.” En una paraula, els observadors eren prou i, segons les paraules de l’administrador, “la vigilància no passava inadvertida als vigilats”. No obstant això, els resultats foren modestos: “No s’ha notat gens reprensible”, escrigué malenconiosament la policia de Sàmara. Hauria estat molt difícil trobar quelcom reprensible ja que els processos d’aquest tipus encara no es desenrotllaven més que en les circumvolucions secretes del cervell. Però eren processos molt perillosos! Encara que Vladimir no es ficà a propietari agricultor, l’estada en Alakaievka el preservà d’una detenció prematura, en companyia dels seus amics de Kazan, al juliol de 1889, quan no sols s’agafà als qui formaven part del cercle principal de Fedoseiev, sinó també als membres del cercle auxiliar del que formava part Vladimir. Ell mateix escrigué, molts anys després: “Pense que m’haurien agafat, d’haver-me quedat a Kazan aqueix estiu.” A aquest respecte, els càlculs de la mare resultaren justificats, almenys durant algun temps. La notícia de les detencions efectuades a Kazan produí en Vladimir una forta impressió; no serví més que per a confirmar-lo en aquest pensament: no cal caure en mans de l’enemic estordidament, per menudeses, cal realitzar el treball adequadament per a causar a l’adversari el major dany possible; però per a açò, és indispensable preparar-se.
Al jardí, a l’ombra dels til·lers, Vladimir tenia el seu racó habitual, protegit del sol per la vegetació, amb una taula i una banqueta fixades a la terra era allí on passava les seues hores d’estudi. “Durant cinc anys, de 1889 a 1893 [escriu Dimitri Ulianov] aquell fou el vertader gabinet de treball de Vladimir.” Prop s’hi havia fixat, sobre dos pals, una barra transversal per als exercicis de gimnàstica que s’anomenaven, a l’alemanya, Reck. El germà menor mirava amb sorpresa tota l’energia i la passió que desplegava Vladimir per a aprendre a elevar-se sobre el Reck, no sobre el pit, sinó sobre l’esquena. Durant molt de temps no pogué fer-ho. Finalment, un dia cridà Dimitri perquè presenciés el seu triomf. “Per fi he assolit balancejar-me, mira!” Il·luminat per l’alegria, s’havia assegut en el Reck. Vèncer les dificultats, disciplinar els seus propis esforços, alçar-se i asseure’s sobre el Reck, balancejar-se, no hi havia res millor! Sentia la necessitat de mostrar a Dimitri un nou moviment de gimnàstica, com en descobrir a Anna els misteris de la plusvàlua.
Vladimir es banyava ben sovint a l’estany d’Alakaievka i nedava molt bé; anava de cacera, sobretot quan aquesta oferia un bell passeig, per exemple, cap als boscos veïns, perseguint aus, però no podia suportar quedar-se immòbil amb una canya de pescar. L’esport no era vist amb bons ulls en aqueixa època per la intel·lectualitat democràtica. Però Vladimir tenia la particularitat de cercar infatigablement la manera de sostenir un equilibri actiu entre les forces espirituals i les forces físiques. En els exercicis sobre el Reck, en la natació, en les caminades, en el cant, palesava una fogositat incansable, i al mateix temps disciplinada. Com en la seua primera infància, prenia la vida, abans que res, com a moviment, amb la diferència llavors que col·locava en primer terme el moviment del pensament.
Ajudava en els seus estudis la seua germana menor, Maria; li ensenyà a unir un quadern amb fil blanc i no negre, li ensenyà a fer quadrícula en el paper per a traçar un mapa; i es dedicava a aquests treballs amb l’atenció que el distingia en tot, i que es gravà per a tota la vida en la memòria de Maria. En acabant de dinar, en el mateix racó del jardí, Vladimir es dedicava a lectures més fàcils, i a vegades a la literatura; sovint se li unia Olga, la qual es preparava per a seguir els cursos superiors a Sant Petersburg, i llegien junts a Gleb Uspenski, l’artista del moviment populista.
Un espai cobert feia de terrassa: allí era on es prenia el te on es llegia a la vesprada per a no atreure, amb la llum, els mosquits a les habitacions; també s’hi sopava amb una senzillesa quasi bíblica; es pujava, del soterrani un gran recipient amb llet, i els xiquets la prenia acompanyada amb pa de blat gris. Ben sovint a les nits es dedicaven també al cant i a la música. Cantaven a cor; Ielisarov, el marit de la germana major, feia de solista, acompanyat per Olga. Moltes vegades també Vladimir tenia la seua part sol; en el seu repertori figurava en primer lloc una romança que comença:
Tens bells ullets...
I quan s’arribava a l’estrofa patètica: jo estic perdut… la veu del cantant es trencava sempre en la nota alta. Vladimir feia un gest desesperat amb la mà i cridava enmig de les rialles: perdut, perdut... .
Ja hem dit que, tot just que estigué instal·lat en Alakaievka, Vladimir sol·licità per segona vegada autorització per a marxar a l’estranger, “per a guarir-se”, però en realitat per a ingressar en una de les universitats estrangeres. Però el departament de policia pensà que era possible guarir-se on estava, en el Caucas, i no li concedí el passaport. Clar que aquesta negativa era vergonyosa, però la desgràcia no fou tan gran. Els dos anys i mig que Fedoseiev passà a la presó, Vladimir els passà al costat de sa mare en condicions molt favorables, tant per a la seua salut física com per a la moral. Evidentment, el destí protegia aquest jove, a qui havia escollit amb anticipació per a fins especials. Però el jove sabé molt bé traure partit de la benevolència del destí. Probablement hi havia entre ells un acord secret de reciprocitat.