EL CONFLICTE CATALÀ I LES TASQUES DEL PROLETARIAT
estiu de 1934
Lletra al Secretariat internacional de la Lliga Comunista Internacional (LCI). Versió en .docx.
Vegeu també un article sobre aquest text de Sergi Rosés (Ser Histórico, 25.11.2020)
(Carta del cda P., col·laborador de l'S.I.)
1. L'apreciació del conflicte català i de les possibilitats que se'n deriven ha de partir del fet que Catalunya representa avui sens dubte la més forta posició de les forces defensives dirigides contra la reacció espanyola i contra els perills del feixisme. Si aquesta posició cau, la reacció haurà aconseguit una victòria decisiva i per molt de temps. Amb una política justa de l'avantguarda proletària és possible fer d'aquesta posició defensiva la més forta, la posició d'inici d'una nova ofensiva de la revolució espanyola. Aquesta ha de ser la nostra perspectiva.
2. Aquest desenvolupament només és possible si el proletariat català aconsegueix apoderar-se de la direcció de la lluita defensiva contra el govern central reaccionari de Madrid. Però això només és possible si el proletariat català no promet només recolzar aquesta lluita, en cas de que sigui iniciada -sigui per la intransigència del govern de Madrid, sigui per l’agressivitat de la petita burgesia catalana (aquesta política de seguidisme és preconitzada pels nostres camarades dins l'Aliança Obrera de Catalunya i realitzada contra Maurín)-, sinó si es posa des del principi al capdavant de la resistència, si dibuixa perspectives, llança consignes més agosarades i des del començament mena la lluita no només en paraules, sinó en actes.
3. Una resistència victoriosa només és concebible si no només mobilitza totes les forces de massa de Catalunya (totes les condicions en són actualment donades), sinó que empeny també vers l'ofensiva. Per això és d'una importància decisiva que l'avantguarda proletària sàpiga explicar des d'ara a les masses obreres i camperoles de la resta d'Espanya que per la victòria o la derrota de la resistència catalana es decidirà també la seva victòria o la seva derrota. La mobilització d'aquests aliats de tota Espanya s'ha de fer des d'ara i no pas en el moment en que l'ofensiva reaccionària contra Catalunya esdevingui un fet (que és la posició dels nostres camarades i de la majoria de l'A.O.).
4. Catalunya pot ser durant molt de temps la base decisiva de la revolució espanyola. La conquesta de la direcció a Catalunya ha de ser el centre de la nostra política a Espanya. La política dels nostres camarades ho fa completament impossible. Aquesta política s'ha de canviar ràpidament si no volem que una situació decisiva s'acabi, per culpa nostra en una nova derrota de la revolució espanyola que seria decisiva durant molt de temps. No hem d'amagar-nos que la política dels nostres camarades en aquesta qüestió fins ara ha fortament danyat el prestigi no només de la nostra pròpia organització i de l'Aliança Obrera, sinó el del proletariat mateix, la qual cosa no podrà ser reparada més que per un gir radical i convincent pels fets. La posició dels nostres camarades i dels de l'A.O. no pot ser entesa per les masses treballadores no-proletàries més que com segueix: el proletariat es compromet mitjançant aquestes organitzacions a participar si les altres comencen; però fins i tot per a això demana el seu preu (les condicions posades per l'A.O. a l'Esquerra petitburgesa, ignoren completament l'interès particular dels pagesos i dels petitburgesos urbans); i intentarà -tan aviat com la possibilitat s'hi presti- a donar a la lluita una direcció en el sentit dels seus propis objectius de classe, la dictadura del proletariat. En lloc d'aparèixer com el dirigent de totes les capes oprimides de la nació, com el líder de l'alliberament nacional, el proletariat apareix aquí purament com un company de les altres classes, fins i tot un company molt egoista, a qui cal donar o més aviat prometre la seva part perquè se'l necessita i durant el temps que se'l necessiti. La petita burgesia catalana i la gran burgesia i la reacció basant-se en la carència d'aquesta petita burgesia no podrien demanar res millor que un proletariat en aquesta posició.
5. El gir dels nostres camarades, ha de consistir en primer lloc en això: han de propagar (per la nostra pròpia organització i per l'A.O.) la proclamació de la República Catalana Independent i han de demanar per tal d'assegurar-la l'armament immediat de tot el poble. No han d'esperar al govern per a aquest armament, sinó començar immediatament a formar milícies obreres, les quals llavors no només han d'exigir un millor armament al govern, sinó que se l'han de procurar elles mateixes pel desarmament dels reaccionaris i dels feixistes. El proletariat ha de provar pels fets a les masses catalanes que té un interès sagrat en la defensa de la independència catalana. En això consistirà el pas decisiu vers la conquesta de la direcció de la lluita de totes les capes preparades per a la defensa de la ciutat i del camp. L'armament del poble ha de convertir-se en el centre de la nostra agitació en les properes setmanes sota les consignes de: continuació del pagament de tots els salaris; el govern i els empresaris han de compartir el cost de l'armament i del subministrament; les forces de combat existents (policia, etc.) seran enquadrades com a instructores en la formació de les milícies; els oficials seran escollits pels membres de la Milícia; la base de les milícies és la fàbrica, o bé el districte de residència; els obrers de les grans empreses, dels ferrocarrils, etc. i de totes les empreses públiques formaran part automàticament de la milícia; a més tots els ciutadans estan convidats a enrolar-se; cada formació escull el seu comitè, que, per la seva banda, envia el seu representant (sens dubte per instàncies intermediàries) al Comitè central de totes les formacions de milícia de Catalunya. Aquest comitè central (és a dir, el Soviet central) compleix la tasca d'un estat-major polític, però en primer lloc la de control, més tard, de la direcció central del subministrament d'armes i aliments, etc. Al realitzar aquesta tasca, estarà obligat a convertir-se, d'un òrgan al costat del govern pròpiament dit, en aquest govern mateix. Aquesta és la forma i el camí concrets dels soviets en la situació donada a Catalunya.
6. Donada l'extrema divisió del proletariat català, que no permet que la seva hegemonia surti a la llum a Catalunya, el proletariat en la situació actual no pot proclamar ell sol la independència catalana. Però pot i ha d'apel·lar-ne la proclamació amb tota la seva força i exigir-la de l'Esquerra petitburgesa actualment governant. Ha de respondre al seu retard per la reivindicació de noves eleccions immediates: "Necessitem un govern que representi i dirigeixi la voluntat real de lluita de les masses populars". Els comitès de les formacions de milícia han de convertir-se en el mitjà principal de la realització i de la preparació d'aquestes eleccions. Dit d'una altra manera: en la mesura en que els dos costats de la cosa –proclamació de la independència i armament del poble– poden ser separats l'un de l'altre, és el darrer pel qual cal començar el treball pràctic i per mitjà del qual cal imposar el primer.
7. No només el proletariat ha de plantejar reivindicacions democràtiques generals (la llibertat de la premsa, etc.; un Estat que no sigui costós; l'anivellament dels salaris dels funcionaris; una economia democràtica -més impostos indirectes, la tributació elevada directa dels posseïdors per al finançament de la resistència; etc.); no només ha de fer seves -a part de les seves pròpies reivindicacions de classe- totes les reivindicacions especials dels pagesos i dels petit-burgesos urbans i fins i tot depassar les reivindicacions plantejades fins llavors (manca aquí el coneixement dels detalls, sobretot de la qüestió agrària) sinó que en primer lloc el proletariat ha des d'ara i per la seva pròpia iniciativa llançar les reivindicacions com a consignes entre les masses i cridar-les a que lluitin per elles, -però no pas plantejar aquestes reivindicacions a l'Esquerra governant com a "condicions", sota les quals s'estaria preparat per a participar en la lluita.
8. Més amunt parlem sempre vagament d'"el proletariat ha de...". La raó és que malauradament no podem parlar del "Partit del proletariat". La nostra organització que -amb una política justa- podria assumir el paper del partit, sembla haver-se més o menys dissolt en la massa tova d'unitat de l'"Aliança". En quina mesura aquí seria possible un gir ràpid que es correspongui amb l'empenta del moment actual, no és certament possible fixar-ho fora del lloc mateix. Com en la situació actual la sort de la Revolució espanyola i de la nostra organització a Espanya pot ser decidida per un llarg període (naturalment hi ha també la possibilitat de resoldre el conflicte -però fins i tot en aquest cas la influència de la nostra organització, si continua la política actual, hauria de patir entre les masses disposades a lluitar un dany extraordinari capaç de fer-la completament fora de l'arena política). L'enviament d'un delegat de l'S.I. és necessari. El seu viatge s'hauria de preparar per una carta de l'S.I. a escriure immediatament i que exposés la nostra posició en la qüestió.