«Bourgeoisie,
Petty Bourgeoisie and Proletariat» Redactat el 4 d’agost del 1932, i
publicat per «The Militant» (vol. 5. n, 36) el 3 de setembre del 1932.
Qualsevol anàlisi seriosa de la situació política ha de prendre com a punt de partida la relació entre les tres classes: burgesia, petita burgesia (pagesia inclosa) i proletariat.
L’econòmica poderosa gran burgesia, en ella mateixa, representa una minoria infinitesimal de la nació. Per imposar el seu domini, ha de garantir-se una determinada relació mútua amb la petita burgesia i a través de la seua mediació, amb el proletariat.
Per entendre la dialèctica de la relació entre les tres classes, hem de diferenciar tres estadis històrics: a l’albada del desenvolupament capitalista, quan la burgesia requeria mètodes revolucionaris per resoldre les seues tasques; en el període de floreixement i maduració del règim capitalista, quan la burgesia aplicava el seu domini amb formes ordenades, pacífiques, conservadores, democràtiques; finalment, en el declivi del capitalisme, quan la burgesia és forçada a recórrer a mètodes de guerra civil contra el proletariat per protegir el seu dret d’explotació.
Els programes polítics característics d’aquests tres estadis, jacobinisme, democràcia reformista (socialdemocràcia inclosa) i feixisme són bàsicament programes de corrents petit-burgesos. Aquest fet sol, més que cap altra cosa, mostra de quina importància tremenda o, més aviat, decisiva, és l’autodeterminació de les masses petit-burgeses del poble per a tot el destí de la societat burgesa.
Amb tot, la relació entre la burgesia i el seu suport social bàsic, la petita burgesia, no recolza del tot en la confiança recíproca i la col·laboració pacífica. En la seua majoria, la petita burgesia és una classe explotada i oprimida. Contempla la burgesia amb enveja i sovint amb odi. La burgesia, d’altra banda, si bé utilitza el suport de la petita burgesa, hi desconfia, ja que ben correctament tem la seua tendència a trencar la barrera establerta des de dalt.
Mentre disposaven i aclarien el camí al desenvolupament burgès, els jacobins entraren, a cada pas, en topades greus amb la burgesia. La serviren amb una lluita intransigent en contra. Després que hagueren culminar el llur paper històric limitat, els jacobins caigueren, ja que el domini del capital era predestinat.
Durant tota una sèrie d’etapes, la burgesia afermà el seu poder sota la forma de democràcia parlamentària. Fins i tot llavors, no pacíficament ni voluntària. La burgesia temia mortalment el sufragi universal. Però en darrera instància, reeixí amb l’ajut d’una combinació de mesures violentes i concessions, de privacions i reformes, a subordinar dins del marc de la democràcia formal, no tan sols la petita burgesia, sinó en una mesura considerable també el proletariat, a través de la nova petita burgesia – l’aristocràcia obrera. L’agost del 1914 la burgesia imperialista era capaç, a través de la democràcia parlamentària, de dirigir milions d’obrers i camperols cap a la guerra.
Però precisament amb la guerra començà el declivi clar del capitalisme i, per damunt de tot, de la seua forma democràtica de domini. Ja no és ara qüestió de noves reformes i almoines, sinó de tallar i abolir les antigues. En conseqüència la burgesia entra en conflicte no tan sols amb les institucions de democràcia proletària (sindicats i partits polítics) sinó també amb la democràcia parlamentària, en el marc de la qual sorgiren les organitzacions obreres. D’ací, la campanya contra el «marxisme» d’una banda i contra el parlamentarisme democràtic, de l’altra.
Però de la mateixa manera que el cim de la burgesia liberal en la seua època fou incapaç, per la sola força pròpia, de lliurar-se del feudalisme, de la monarquia i de l’església, també els magnats del capital financer son incapaços, per la llur sola força, de tractar amb el proletariat. Els cal el suport de la petita burgesia. Amb aquest objectiu, ha d’ésser esperonada, aixecada, mobilitzada, armada. Però aquest mètode té els seus perills. Si bé fa ús del feixisme, la burgesia de totes manera el tem. Pilsudski fou obligat, el maig del 1926, a salvar la societat burgesa amb un colp d’estat dirigit contra els partits tradicionals de la burgesia polonesa. La qüestió anà tan lluny que el dirigent del Partit Comunista Polonès, Warski, que anà de Rosa Luxemburg no cap a Lenin, sinó cap a Stalin, prengué el colp d’estat de Pilsudski com la via cap a la «dictadura revolucionària democràtica» i cridà els obrers a donà suport a Pilsudski.
En la sessió de la Comissió Polonesa del Comitè Executiu de la I. C. Del 2 de juliol del 1926, l’autor d’aquestes línies digué sobre el tema dels esdeveniments a Polònia:
“Considerat en general, l’enderrocament de Pilsudski és la manera petit-burgesa, ‘plebea’ de resoldre els problemes candents de la societat burgesa en el seu estat de descomposició i declivi. Tenim ací una similitud directa amb el feixisme italià.
“Aquestes dues corrents posseeixen indubtablement trets comuns: recruten les llurs tropes de xoc principalment de la petita burgesia. Pilsudski, com Mussolini, treballà amb mitjans extra-parlamentaris, amb violència oberta, amb els mètodes de guerra civil; tots dos eren ocupats, no en la destrucció, sinó en la preservació de la societat burgesa. Mentre elevaven la petita burgesia, obertament s’arrengleraven, després de la presa de poder, amb la gran burgesia. Involuntàriament, una generalització històrica sorgeix ací, recordant l’avaluació que donava Marx del jacobinisme com el mètode plebeu de retre comptes amb els enemics feudals de la burgesia... Això era en el període d’ascens de la burgesia. Ara hem de dir, en el període de declivi de la societat burfesa, que la burgesia de nou necessita el mètode «plebeu» de resoldre tasques que ja no són progressives sinó completament reaccionàries. En aquest sentit, el feixisme és una caricatura del jacobinisme.
“La burgesia és incapaç de mantindre’s en el poder pels mitjans i mètodes de l’estat parlamentari que va crear ella mateixa, i li cal el feixisme com a arma d’auto-defensa, si més no en casos crítics. Amb tot, a la burgesia no li agrada el mètode «plebeu» de resoldre les seues tasques. Fou sempre hostil al jacobinisme, que li obria el camí per al desenvolupament de la societat burgesa amb sang. Els feixistes són incommensurablement més propers a la burgesia decadents que no pas eren els jacobins amb la burgesia ascendent. Amb tot, la burgesia més sòbria no contempla favorablement ni tan sols el mode feixista de resoldre les seues tasques, ja que les concussions, encara que s’infringesquen en l’interès de la societat burgesa, es vinculen amb perills per a ella. D’ací l’oposició entre el feixisme i els partits burgesos.
“A la gran burgesia li agrada tan el feixisme com a un home amb mal de queixals li agrada que se’ls treguen. Els cercles sobris de la societat burgesa han seguit amb patiment l’obra del dentista Pilsudski, però en darrera anàlisi s’han reconciliat amb l’inevitable, per bé que amb amenaces, amb tractes i tota mena de barateig. Així l’ídol de la petita burgesia d’ahir es transforma en el gendarme del capital.”
A aquest intent de marcar el lloc històric del feixisme com a relleu polític de la socialdemocràcia, s’hi contraposà la teoria del social-feixisme. D’entrada podia semblar una estupidesa pretensiosa i enfosquidora però innòcua. Esdeveniment subsegüents han mostrar quina influència perniciosa exercí la teoria estalinista en tot el desenvolupament de la Internacional Comunista.*
* * *
Se segueix del rol històric del jacobinisme, de la democràcia i del feixisme que la petita burgesia és condemnada a romandre una eina en les mans del capital fins a la fi dels seus dies? Si les coses fossen així, llavors la dictadura del proletariat seria impossible en una sèrie de països en els quals la petita burgesia constitueix la majoria de la nació, i encara més, la faria extremadament difícil en altres països en els quals la petita burgesia representa una minoria important. Afortunadament, les coses no són així. L’experiència de la Comuna de París mostrà per primera vegada, si més no dins dels límits d’una ciutat, de la mateixa manera que l’experiència de la revolució d’Octubdre ha mostrat després en una escala molt més gran i en un període incomparablement més llarg, que l’aliança de la petita burgesia i de la gran burgesia no és indissoluble. Com que la petita burgesia és incapaç d’una política independent (és per això que la «dictadura democràtica» petit-burgesa és irrealitzable) no li queda cap altra opció que entre la burgesia i el proletariat.
En l’època de l’ascens, el creixement i el floreixement del capitalisme la petita burgesia, malgrat esclats aguts de descontentament, marxava generalment de manera obedient sota els regnes capitalistes. No podia fer res més. Però sota les condicions de desintegració capitalista i d’impàs en la situació econòmica, la petita burgesia tendeix, cerca, intenta d’arrencar-se de les cadenes dels antics amos i dirigents de la societat. És ben capaç de vincular el seu destí amb el del proletariat. Per això tan sols cal una cosa: la petita burgesia ha d’adquirir fe en la capacitat del proletariat per dirigir la societat cap a un nou camí. El proletariat pot inspirar aquesta fe tan sols per la seua força, per la fermesa de les seues accions, per una ofensiva hàbil contra l’enemic, per l’èxit de la seua política revolucionària.
Però ai si el partit revolucionari no arriba a l’alçada de la situació! La lluita diària del proletariat aguditza la inestabilitat de la societat burgesa. Les vagues i els disturbis polítics agreugen la situació econòmica del país. La petita burgesia podria reconciliar-se temporalment amb les privacions creixent, si arribàs per experiència a la convicció que el proletariat és en posició de dirigir-la cap a un nou camí. Però si el partit revolucionari, malgrat una lluita de classes que esdevé incessantment més accentuada, demostra una vegada i una altra que és incapaç d’unir la classe treballadora al voltant seu, si vacil·la, esdevé confús, es contradiu, llavors la petita burgesia perd la paciència i comença a contemplar els obrers revolucionaris com els responsables de la seua pròpia misèria. Tots els partits burgesos, inclosa la social-democràcia, giren el pensament en aquesta mateixa direcció. Quan la crisi social pren una agudesa intolerable, un partit particular apareix en l’escena amb l’objectiu directe d’agitar la petita burgesia fins a un calor blanc i de dirigir el seu odi i desesperació contra el proletariat. A Alemanya, aquesta funció històrica és acomplerta pel nacional-socialisme, un corrent ample la ideologia del qual és integrada per tots els vapors pútrids de la societat burgesa en desintegració.
La principal responsabilitat política del creixement del feixisme recau, és clar, en els muscles de la socialdemocràcia. Sempre des de la guerra imperialista, la feina d’aquest partit s’ha reduït a desarrelar de la consciència del proletariat la idea d’una política independent, d’implantar-li la creença en l’eternitat del capitalisme i de forçar-lo a agenollar-se una vegada i una altra davant de la burgesia decadent. La petita burgesia tan sols pot seguir l’obrer quan hi veu el nou amo. La socialdemocràcia ensenya l’obrer a ésser un lacai. La petita burgesia no seguirà un lacai. La política del reformisme priva el proletariat de la possibilitat de dirigir les masses plebees de la petita burgesia i per tant tan sols les converteix en carn de canó per al feixisme.
Política, però, la qüestió no queda resolta per a nosaltres amb la responsabilitat de la socialdemocràcia. Sempre des del començament de la guerra hem denunciat aquest partit com l’agència de la burgesia imperialista en els rengles del proletariat. D’aquesta nova orientació dels marxistes revolucionaris sorgí la Tercera Internacional. La seua tasca consistí en unir el proletariat sota la bandera de la revolució i així garantir-li la influència directa sobre les masses oprimides de la petita burgesia en les ciutats i en el camp.
El període de post-guerra, a Alemanya més que en qualsevol altre lloc, fou una època d’impàs econòmic i de guerra civil. Les condicions internacionals com les interiors empenyien el camp imperiosament a la via cap al socialisme. Cada passa de la socialdemocràcia revelava la seua decadència i la seua importància, el valor reaccionari de la seua política, la venalitat dels seus líders. Quines altres condicions calen per al desenvolupament del partit comunista? I amb tot, després dels primers anys d’èxits importants, el comunisme alemany entrà en una era de vacil·lacions, ziga-zagues, girs alternants cap a l’oportunisme i l’aventurerisme. La burocràcia centrista ha afeblit sistemàticament l’avantguarda proletària i ha impedit de dur la classe sota la seua direcció. Per això ha privat el proletariat en general de la possibilitat d’atreure sota la seua direcció les masses oprimides de la petita burgesia. La burocràcia estalinista carrega amb la responsabilitat directa i immediata pel creixement del feixisme davant de l’avantguarda proletària.
Prinkipo, 4 d’agost, 1932 |
|