ENTRE L’IMPERIALISME I LA REVOLUCIÓ
1922
versió catalana feta per Alejo Martínez – [email protected] – des de: http://grupgerminal.org/?q=node/321
CAPÍTOL 2: L’ESTRICTA NEUTRALITAT
Kautsky, Vandervelde, Henderson, en una paraula, totes les Mrs. Snowden del món, neguen categòricament la col•laboració de la Geòrgia menxevic amb la contrarevolució russa i estrangera. I és precisament aquí que rau el quid de la qüestió. Durant l’aferrissada guerra de la Rússia dels soviets contra els guàrdies blancs, recolzats per l’imperialisme estranger, l’anomenada Geòrgia democràtica diu que observà la neutralitat. I no simplement la neutralitat, escriu el respectable Kautsky, sinó una “estricta neutralitat”. Nosaltres podríem posar-ho en dubte, fins i tot si desconeguéssem els fets. Però nosaltres els coneixem. Sabem no sols que els menxevics georgians han participat en totes les intrigues ordides contra la república dels soviets, sinó que fins i tot la Geòrgia independent fou creada perquè servís d’instrument en la guerra imperialista i en la guerra civil contra la Rússia obrera i camperola. És el que ja hem pogut veure per allò que s’ha exposa anteriorment. No obstant això, el nostre brau Kautsky no vol saber-ne res. Mrs. Snowden està indignada. MacDonald rebutja vehementment aqueixes “estúpides acusacions”. Està bé, “estúpides acusacions”, com ha escrit MacDonald molt enfurismat. Perquè MacDonald, sense ésser Brutus, no deixa d’ésser “un home honorable”. Malauradament, existeixen fets, documents, actes a què nosaltres ens veiem obligats a concedir més crèdit que als homes més honorables.
El 25 de setembre de 1918, es celebrà una Conferència oficial dels representants de la república georgiana, del govern del Kuban i de l’Exèrcit Voluntari. Aquest últim estava representat pels generals Alexeiev, Denikin, Romanovski, Dragomirov, Lukomski, pel monàrquic Txulguine i per d’altres personatges dels quals sols els seus cognoms són suficients per a indicar-ne la qualitat. El general Alexeiev obrí la Conferència amb aquestes paraules: “En nom de l’Exèrcit Voluntari i del govern del Kuban, jo salude els representants de Geòrgia, la nostra AMIGA, en la persona de E. E. Guelguetxkori i del general G. I. Mazniev.”
Els amics tenien alguns malentesos per aclarir. El principal concernia al sector de Sottxi. Per tal de dissipar aqueixos malentesos, Gueguetxkori deia: “¿Potser no és en Geòrgia on els oficials russos, quan són perseguits en Rússia, vénen a refugiar-se? Nosaltres els rebem, nosaltres compartim amb ells els nostres escassos recursos, nosaltres els paguem un sou, nosaltres els mantenim i nosaltres fem tot allò que ens és possible en la nostra precària situació per a ajudar-los...” Aquestes paraules són ja més que suficients perquè sorgisquen dubtes sobre la “neutralitat” de Geòrgia en la guerra que fan els obrers contra els generals del tsar. Però el mateix Gueguetxkori s’encarrega d’esvair aqueixos dubtes i mostrar la certesa. “Jo crec un deure recordar [diu a Denikin, a Alexeiev i als altres] que és convenient no oblidar ELS SERVEIS QUE VOS HEM PRESTAT EN LA VOSTRA LLUITA CONTRA EL BOLXEVISME I TENIR EN COMPTE EL SUPORT QUE NOSALTRES VOS HEM PRESTAT.” Què pot haver-hi més clar que aquestes paraules de Gueguetxkori, ministre d’Assumptes Estrangers de la Geòrgia democràtica i líder del partit menxevic! Però ¿que potser MacDonald en necessita d’aclariments? El segon representant de Geòrgia, Mazniev, està aquí per a donar-li’ls: “Els oficials [explica] no cessen de sortir de Tiflis per a unir-se a vostès [vostès vol dir Alexeiev i Denikin] i per al camí jo els subministre qualsevol classe de recursos. El general Liazlov pot confirmar-ho. Reben diners, queviures, etc., i tot això de franc. Com vostès ho han demanat, JO CONCENTRE ELS OFICIALS que es troben en Sottxi, En Gagri, En Sokhum i els exhorte a què s’unisquen al vostre exèrcit...”
Kautsky surt fiador de la neutralitat i, a més a més, de la neutralitat més estricta de Geòrgia. MacDonald tracta, bonament, d’“estúpides acusacions” tot allò que es refereix als serveis prestats pels menxevics als blancs en la seua lluita contra els bolxevics. Però el nostre honorable home s’afanya a dir que posseïm molta inventiva. Els fets estan aquí per a confirmar les nostres acusacions. Els fets desmenteixen MacDonald. Els fets proven que som nosaltres els que diem la veritat i no Mrs. Snowden.
Però això no és tot. Esforçant-se per demostrar que amb la cessió temporal del sector de Sottxi a Geòrgia els Guàrdies blancs no perdran res, ja que allò que importa sobretot a aquests últims és avançar cap al Nord, contra els bolxevics, Gueguetxkori digué: “Si és això, perquè jo no ho pose en dubte; nosaltres veiem en l’esdevenidor la reconstitució d’una nova Rússia; per a nosaltres no es tracta només del retrocés en el sector de Sottxi sinó de qüestions més importants: fet que vostès no han de perdre de vista.” Aquestes paraules arranquen el vel a l’autonomia georgiana: no es tracta d’una “autonomia nacional”, sinó més aïna d’una maniobra estratègica en la lluita contra el bolxevisme. Quan Alexeiev i Denikin hagen reconstruït una “nova Rússia”, perquè açò Gueguetxkori “No ho dubta”, es tractarà per als menxevics georgians no sols de retrocedir en el sector de Sottxi, sinó de fer tornar Geòrgia sencera al si de Rússia, una i indivisible; heus aquí, ben especificada, l’“estricta neutralitat”.
Però com si temés que alguns durs de closca continuaren amb els seus dubtes, Gueguetxkori hi afegeix: “Quant a la nostra actitud en relació amb els bolxevics, jo puc declarar QUE LA LLUITA CONTRA EL BOLXEVISME sobre el nostre territori és de les més aferrissades. Amb tots ELS MITJANS QUE TENIM AL NOSTRE ABAST COMBATEM EL BOLXEVISME, moviment antiestatal, que amenaça la integritat del nostre estat, I crec que sobre aquest particular hem donat ja una sèrie de proves força eloqüents.” En tot cas, aquestes paraules poden passar sense comentaris.
Però com han pogut ésser conegudes converses d’un caràcter tan privat? En feren acta i han estat publicades. Potser no seran falses? És poc probable. Han estat publicades pel mateix govern georgià en un llibre titulat Documents i materials sobre la política exterior de la Transcaucàsia i de Geòrgia (Tiflis, 1919). Les actes esmentades estan en les pàgines 391 a la 414. Com Gueguetxkori era el ministre d’Assumptes Estrangers, s’arriba a la conclusió que ha estat ell mateix el que ha fet imprimir les seues entrevistes amb Alexeiev i Denikin. A Gueguetxkori pot hom excusar-lo, perquè aleshores no podia preveure que Kautsky i MacDonald farien un dia de fiadors de la neutralitat dels menxevics georgians jurant-ho per l’honor de la II Internacional. D’altra banda, no és aquest l’únic cas en què la situació dels honorables gentleman de la II Internacional hauria estat molt més fàcil si no hagués existit ni l’estenografia ni la impremta.
Per tal que l’abast polític de les declaracions fetes per Gueguetxkori, en la seua entrevista amb Denikin, ens queden completament clares, és indispensable recordar quina era, al setembre de 1918, la situació militar i política en la Rússia dels soviets. Prenguen en les seues mans un mapa, la cosa paga la pena. La nostra frontera occidental passava llavors per Pskov i Novgorod; Pskov, Minsk i Moghilev estaven en mans del príncep Leopold de Baviera. I en aqueix temps, els prínceps alemanys comptaven quelcom a Europa!... D’altra banda, Ucraïna estava enterament ocupada pels alemanys, que havien estat cridats per a defensar la democràcia contra els bolxevics. Recolzats sobre Odesa i sobre Sabastopol, el grup del general Von Kierbach s’estenia gairebé fins a Kursk i Voronez. Els cosacs del Don amenaçaven Voronez des del sud-est. Al seu darrere, en el Kuban, Alexeiev i Denikin organitzaven el seu exèrcit. En el Caucas, els turcs i els alemanys feien el que volien, i un estret corredor ens unia a Astrakan. El Volga estava dues vegades tallat al Nord: pels cosacs en Tzaritsea, i pels txecoslovacs en Sàmara. Tota la part sud del mar Caspi es trobava ja a mans dels blancs que estaven a les ordres d’oficials de la marina anglesa; quant a la part septentrional, ens fou ocupada l’any següent. A l’Est, lluitàvem contra els txecoslovacs i els blancs, que ocupaven les regions transvolguianes, els Urals i Sibèria. Al Nord regnava l’Entente, que ocupava Arkankhel i tot el litoral del mar Blanc. La part septentrional del ferrocarril de Murman estava ocupada per un cos de desembarcament anglofrancès. La Finlàndia de Mannerheim amenaçava Petrograd, que es trobava semiencerclat per l’enemic. Quant al nostre exèrcit, a penes començava a formar-se sota el foc de l’enemic.
En aquesta situació, els representants oficials de la Geòrgia menxevic anuncien als organitzadors de l’Exèrcit Voluntari que Geòrgia salva els oficials blancs de les persecucions dels bolxevics, que els manté gratuïtament, que recluta entre ells voluntaris per als exèrcits d’Alexeiev i Denikin; en fi, que Geòrgia lluita “sense quarter” contra el bolxevisme i que tracta “per tots els mitjans” d’assolir el seu objectiu.
Gueguetxkori no fanfarronejava, no exagerava els serveis que havia prestat a la contrarevolució. Ell i els seus amics han fet tot el que han pogut. Naturalment, no se’ls podia demanar que posaren en peu, per a socórrer els blancs, una força armada seriosa, ja que ells mateixos es veien obligats a recórrer a les tropes alemanyes per a lluitar contra l’“anarquia” interior. Els seus recursos reals eren força inferiors a la seua bona voluntat contrarevolucionària. Això no exclou que ells han prestat a les organitzacions militars dels guàrdies blancs immensos serveis en les circumstàncies d’aleshores.
S’apoderaren de l’immens material de guerra de l’exèrcit del Caucas, abandonat sobre territori georgià, i l’empraren, en gran part, en mantenir els blancs: als cosacs del Don, del Kuban, de Terek; als oficials txecs; als destacaments de Heiman i de Filomonov; a l’Exèrcit Voluntari d’Alexeiev i Denikin, etcètera.
La seua ajuda fou llavors d’una importància capital per a les tropes contrarevolucionàries que operaven en el Caucas i que no rebien a penes res de fora. La col•laboració de la Geòrgia menxevic amb els contrarevolucionaris de tota mena fou diària, però no ha estat registrada més que incidentalment. I és difícil escriure ara una història d’aqueixa col•laboració, més com que els més preciosos documents se’ls han endut els menxevics a l’estranger. Però els documents que han quedat a les oficines de Tiflis són plenament suficients per a esvair de l’ànim del més puntós dels notaris l’última ombra de dubte sobre la famosa neutralitat georgiana.
Les converses i la col•laboració militar amb els organitzadors de l’Exèrcit Voluntari començaren des del mes de juny de 1918, si no fou el primer dia de l’autonomia georgiana. Algunes operacions purament militars (per exemple, l’avanç cap a l’estació de Govoristtxenskaia) foren engegades per Geòrgia a petició del govern del Kuban, que estava en connivència amb els “voluntaris”.
El general Heimann, que avançava des de Daghestanskaia contra els bolxevics, rebé del general georgià Mazniev, del que ja hem parlat, 600 fusells, 2 metralladores i cartutxos. El general Maslovski, que estava, com Heimann, al servei d’Alexeiev i actuava d’acord amb la direcció menxevic, rebé de Geòrgia, en Tuapsé, un tren blindat. És en açò, entre altres coses, en què pensava Gueguetxkori quan recordava a Alexeiev i Denikin els socors subministrats per Geòrgia. En l’octubre de 1918, és a dir, poc després de la conversa Gueguetskori-Denikin, que ja coneixem, el govern georgià lliurà al govern del Don, que estava en estat de guerra amb les tropes soviètiques, una quantitat important de material de guerra. El 3 de novembre de 1918, el general georgià Mazniev informava al seu govern que lluitava contra els bolxevics colze amb colze amb els cosacs de l’Exèrcit Voluntari. “He deixat [diu] en primera línia als cosacs i he portat a Sottxi, perquè descansen, les tropes que m’han estat confiades.” El 26 de novembre, el govern georgià decidí lliurar al representant de l’Exèrcit Voluntari, Obiedov, una quantitat indispensable de medicaments i de material sanitari i “Ajudar-lo enterament en aqueix assumpte”. Aqueix assumpte era la guerra civil organitzada contra la Rússia dels soviets. Evidentment, el material sanitari i els medicaments són objectes molt humans, és d’allò més neutral. Però, malauradament, el govern georgià ha començat per llevar per la força aquests objectes a les tropes caucasianes “contaminades” per “l’anarquia bolxevic” per a lliurar-los immediatament als guàrdies blancs que atacaven la Rússia dels soviets pel Sud. Tot això, en el seu conjunt, s’anomena “estricta neutralitat”, segons Kautsky, però no segons Jordan. Aquest últim escrivia al cap de la missió imperial alemanya, el 15 d’octubre de 1918, és a dir, enmig dels esdeveniments que relatem: “Jo no he considerat MAI Geòrgia, des del punt de vista de la seua situació internacional, com un estat enterament neutre, FETS EVIDENTS ENS PROVEN EL CONTRARI.” Perfectament just! Aquesta lletra també ha estat publicada pel mateix Jordan en el llibre editat en Tiflis, del que ja hem parlat i que estava a la completa disposició de Kautsky quan escrivia el seu fullet. Però Kautsky ha preferit fiar-se de la seua inspiració apostòlica. Tot fa creure que Jordan, que no podia negar l’evidència del curs de les seues entrevistes de “negocis” amb el general Von Kress, es permeté en les seues converses edificants amb Kautsky agafar a aqueix venerable ancià pel nas, i això era molt fàcil, ja que Kautsky havia portat a Tiflis un nas molt ben conformat per a aqueixos efectes. És a dir, no anava disposat a ficar el nas en cap banda.
Geòrgia signà un acord segons el qual posava les seues vies fèrries a disposició de les tropes turques per a ésser transportades a Azerbaidjan; amb l’ajuda d’elles fou derrocat el poder dels soviets a Bakú, que havia estat instaurat en aqueixa ciutat pels obrers, malgrat que estaven tallades les seues relacions amb Rússia. Aquest fet tingué per a nosaltres conseqüències força greus. Bakú, que subministrava petroli a Rússia, esdevingué un punt de suport dels nostres enemics. Es podria dir, en veritat, que separat de Rússia el govern georgià ha estat obligat a prestar un concurs decisiu a les tropes del sultà llençades contra el proletariat de Bakú. Admetem que siga així. Però no és menys cert que Jordan i els altres líders georgians han expressat al partit Musulmà Mussavat, reaccionari i burgès, les seues felicitacions amb motiu de la presa de Bakú per les tropes otomanes. L’acte de violència del militarisme turc, en definitiva, era la realització dels desitjos íntims dels menxevics, desitjos que, d’altra banda, com es veu, no tractaven de dissimular.
La revolució no sols perdé Bakú per un cert temps; la revolució perdé per sempre algunes desenes dels seus millors fills. En setembre de 1918, quasi en la data en què Gueguetxkori mantenia converses amb Denikin, vint-i-sis bolxevics, líders del proletariat de Bakú, i, entre ells els camarades Txaumian, membre del Comitè Central del nostre partit, i Alexis Dkhaparidse, foren afusellats en una petita estació perduda en l’estepa transcaucasiana. Sobre això, Henderson vos pot informar, junt amb Thompson, el vostre general en la guerra emancipadora: foren els seus agents els que exerciren el paper de botxins.
Així, ni Txaumian, ni Dkhaparidse conegueren l’alegria que causà a Jordan la presa de la ciutat soviètica de Bakú. Però ells es portaren a la tomba l’odi als menxevics ajudants dels botxins.
* * *
El manuscrit d’aquesta obra estava ja acabat, quan hem rebut el llibre de Vadim Txaikine, socialrevolucionari i membre de l’Assemblea Constituent, aparegut amb el títol Per a servir la història de la Revolució russa - Execució de vint-i-sis comissaris en Bakú. (Edicions Grkhébine, Moscou.) Aquesta obra, composta, en gran part, per documents de què els principals han estat reproduïts fotogràficament, constitueix un relat de les circumstàncies en què les autoritats militars angleses, sense cap judici, condemnaren a mort i assassinaren vint-i-sis comissaris de Bakú. L’organitzador directe de l’assassinat fou el cap de la missió anglesa en Ashjabad, Reginald Teague-Jones. El general Thompson estava al corrent de tot l’assumpte, i Teague-Jones, com ho demostren tots els detalls del crim, actuà amb el consentiment del respectable general. Després que la mort d’aquests vint-i-sis homes indefensos, dels que s’apoderaren dient que els enviarien a l’Índia, fou perpetrada en una estació perduda en l’estepa, el general Thompson afavorí la fuga d’un dels principals autors de l’assassinat, Drukhkin, malvat ben conegut per la seua venalitat. Les gestions realitzades per Vadim Txaikine per a un alliberament (que no era bolxevic, sinó socialrevolucionari i membre de l’Assemblea Constituent) prop del general anglès Malleson i del general també anglès Milnes, no tingueren cap resultat. Esbrinà que tots aquests gentleman estaven d’acord per a ocultar la mort i als assassins, i fabricar falsos informes. Com ho demostren els documents del mateix llibre, el ministre georgià d’Assumptes Estrangers, Gueguetxkori, es comprometé a no deixar sortir de Geòrgia l’assassí Drukhkine. En realitat, d’acord amb el general anglès Thompson, ell donà Drukhkine la completa possibilitat d’escapar a la justícia. Mentre que els comitès dels socialistes revolucionaris russos i georgians i dels menxevics russos transcaucasians, després de tenir tots els detalls de l’assumpte, signaven una declaració sobre la criminal conducta de les autoritats militars angleses, el comitè dels menxevics georgians, que reunit amb els altres partits arribaren a la mateixa conclusió que els últims, es negaren a signar el document, per temor de disgustar les autoritats angleses. El telègraf del govern menxevic georgià es negà a transmetre els despatxos en què Vadim Txaikine denunciava els botxins anglesos. Fins i tot admetent que no se sabés res dels menxevics per altres fonts, els documents indiscutibles del llibre de Txaikine són suficient per a estigmatitzar-los amb la deshonra indeleble: a ells, a la seua democràcia, als seus protectors i als seus defensors.
No tenim la menor esperança que, malgrat les informacions directes, precises, indiscutibles donades per Txaikine, M. Henderson, MacDonald, M. J. H. Thomas o M. Clynes, M. Sexton o M. Davison, M. Adamson o M. Hodge, M. Rose o M. Bowerman, M. Young o M. Spoore es consideren obligats a examinar obertament i legal aquest assumpte fins al final i demanar comptes de la seua conducta als representants de la Gran Bretanya, que han defensat tan brillantment, a Transcaucàsia, la democràcia, la civilització, el dret, la religió i la moral contra la barbàrie bolxevic.
* * *
Tots els Mrs. Snowden del món neguen la col•laboració dels menxevics georgians amb les organitzacions i els exèrcits contrarevolucionaris: per a això, es basen en dos fets. En primer lloc, els menxevics s’han lamentat als socialistes anglesos que l’Entente els obligava a recolzar els contrarevolucionaris, i en segon lloc, existien entre Geòrgia i els blancs querelles que, de moment, revestien formes de conflictes armats.
Més d’una vegada, amb gests amenaçador, el general anglès Walker advertí el representant del govern, Noe Jordan, que l’òrgan central dels menxevics seria immediatament suspès si es permetia publicar un sol article desagradable a l’Entente. Un oficial anglès colpejà amb el seu sabre-baioneta sobre la taula d’un procurador georgià; exigia l’alliberament immediat de detinguts que ell, per la gràcia de Déu tinent de Sa Majestat, havia designat. Resumint: si es jutja pels documents, les autoritats militars angleses es comportaven en Geòrgia amb més insolència encara que les autoritats alemanyes. En certes ocasions, Jordan no deixava de subratllar, respectuosament, que Geòrgia era quasi autònoma i es lamentava a MacDonald de la violació de la gairebé neutralitat georgiana. Ho exigia la prudència més elemental. Quan Denikin arrabassà a Geòrgia el sector de Sukhum, els menxevics es queixaren de Denikin a Walker i de Walker a Henderson, amb el mateix èxit en els dos casos.
Si no hagués hagut queixes ni conflictes d’aquest gènere, hauria significat, simplement, que els menxevics no es distingiren en res de Denikin. Però això seria tan inexacte com dir que Henderson no es diferenciava en res de Churchill. Les oscil•lacions petitburgeses, en un període revolucionari, són de gran amplitud: van del suport al proletariat fins a l’aliança formal amb la contrarevolució dels senyors grans terratinents. Els polítics petitburgesos, com menys independents són, més declaren la seua independència i la seua estricta neutralitat. Des d’aquest punt de vista, és fàcil seguir dia a dia tota la història dels menxevics i dels socialrevolucionaris de dreta i d’esquerra durant tota la revolució. Mai són neutrals. Mai són independents. La seua neutralitat no és més que un balancí que oscil•la de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta. Que recolzen als bolxevics (els socialrevolucionaris d’esquerra, els anarquistes) o que recolzen als generals tsaristes (els socialrevolucionaris de dreta, els menxevics), els partits petitburgesos tenen por, en els moments decisius, al triomf del seu aliat, i el que és més freqüent, l’abandonen a l’hora del perill. Cal dir, i açò és veritat, que si en el període revolucionari els partits petitburgesos pateixen ordinàriament totes les conseqüències de la derrota, rarament gaudeixen dels avantatges de la victòria. Després d’haver consolidat les seues posicions amb l’ajuda de la “democràcia”, la contrarevolució monàrquica en la persona de Koltxak a l’Est, de Iudenitx, de Miller i dels generals anglesos al Nord i a l’Oest, de Denikin al Sud, humiliaven els seus auxiliars demòcrates de la manera més baixa.
D’altra banda, la socialdemocràcia europea també posseeix a aquest respecte una certa experiència, que no li ve, certament, de l’època revolucionària, sinó de la guerra, en la que rebé no pocs colps i dels que serva les empremtes. Els socialpatriotes, que col•laboraren amb la seua burgesia en el moment en què la guerra era més dura per a aquella, esperaven si bé no que el proletariat participés del triomf, sí que el socialisme, i per consegüent ells mateixos, exercís un paper decisiu en l’ajust dels estats després de la guerra. Però s’equivocaren. Enganyats, Henderson, Sembat i consorts denunciaren la seua burgesia, l’amenaçaren, se’n lamentaren davant la Internacional. Però això no volia dir que no l’havien servit. La serviren amb aspiracions, però foren enganyats i se’n lamentaven. Ningú pot dir que foren els seus lacais desinteressats. No, són oportunistes petitburgesos, és a dir, lacais polítics amb ambicions, loquaços, sempre vacil•lants; lacais de què no es pot confiar per complet, però sempre lacais fins al moll.
* * *
En adoptar, com hem vist, els mètodes dels acadèmics francesos, que canten lloes a la preclara política del principat de Mònaco o de la dinastia dels Karageorgevitx, Kautsky no demana cap explicació, no cerca la causa dels fets, no s’estranya de cap contradicció i no retrocedeix davant les incoherències. Si Geòrgia s’ha separat de la Rússia revolucionària, la falta és dels bolxevics. Si Geòrgia ha ajudat les tropes alemanyes és perquè aquestes són millors que les tropes turques. Les tropes dels Hohenzollern han entrat en Geòrgia, “no per a saquejar [diu Kautsky] sinó per a organitzar les seues forces productives.” “Saludades amb alegria als carrers de Tiflis” (per qui?, per qui?, per qui?), les tropes dels Hohenzollern parteixen, però la virtut democràtica de Geòrgia queda intacta. Thompson i Walker també contribueixen a augmentar-la. I després que Geòrgia s’ha lliurat al tinent alemany (cap al qual ella donà el primer pas), després al tinent britànic, ¿qui pot dubtar que en el moment de l’arribada de la delegació de la II Internacional la seua virtut democràtica no aconseguirà el seu ple floriment? D’aquí la profètica deducció de Kautsky: és l’esperit menxevic encarnat en Geòrgia el que salvarà Rússia (p. 72).
Ha arribat el moment de concedir la paraula a l’“esperit menxevic” en persona. Cap a fins de 1918 (el 27 de desembre) es celebrà a Moscou la conferència del Partit Socialdemòcrata Obrer Rus (menxevic). En aquesta conferència s’examinà la política de les fraccions del partit que havien acceptat la participació en els governs dels guàrdies blancs, o que estaven aliats obertament a l’imperialisme estranger. Es tractava especialment en aquest cas dels menxevics georgians. En l’informe oficial del Comitè Central menxevic, llegim: “El Partit no pot NI VOL TENIR al seu si als aliats de la burgesia contrarevolucionària i de l’imperialisme angloamericà, qualsevol que haja pogut ésser el motiu que ha empentat molts d’ells a una tal aliança.” La resolució de la conferència diu exactament: “La conferència constata que la política de la socialdemocràcia georgiana, que ha intentat salvar el règim democràtic i l’autonomia de Geòrgia, rebent suports de l’ajuda estrangera, i amb la separació de Rússia, ha posat la socialdemocràcia georgiana en CONTRADICCIÓ AMB LES TASQUES PERSEGUIDES PEL PARTIT EN EL SEU CONJUNT.”
Aquest edificant episodi dóna una idea no sols de la perspicàcia de Kautsky en allò que fa a la valoració dels esdeveniments revolucionaris, sinó també de la seua bona fe en relació amb els fets que exposa. Desdenyant, fins i tot, referir-se als seus amics els menxevics, Kautsky representa la política exterior Jordan-Tseretelli, una política realment menxevic i, per tant, un model per a la socialdemocràcia internacional. Perquè el criteri oficial de Martov i de Dan, consisteix en el fet que la política exterior Jordan-Tseretelli exerceix sobre el partit “una influència desorganitzadora” que amenaça de “trencar fins als seus fonaments el prestigi del partit davant els ulls de les masses proletàries”. Mentre que Kautsky dóna la benedicció marxista a la política georgiana d’“estricta neutralitat”, Martov i Dan mostren la seua intransigència amb tal política: “El partit corre el risc [escriuen] de causar la hilaritat general si permet que tal o qual de les seues fraccions realitzen, en aliança oberta o emmascarada amb els seus enemics de classe, accions polítiques contràries al mateix esperit de la política revolucionària del partit.”
Després d’açò, hom podria detenir-se. El faldó de la docta camisa de dormir de Kautsky està ben capturat entre els dos fulls de la porta menxevic: impossible sembla que siga capaç d’alliberar-lo. I com no pot, és possible, encara que siga un poc tard, que recórrega a l’ajuda de Martov. Tot és possible. I, sens dubte, l’obtindrà. Nosaltres mateixos podem, per a atenuar el colp assestat a Kautsky pels menxevics, donar algunes explicacions. El moment era, llavors, intensament revolucionari. Els bolxevics derrotaven Koltxak. En Alemanya i Àustria-Hongria la revolució havia començat. Els líders menxevics es veieren obligats a llençar per la borda el llast comprometedor que podia enfonsar-los. En les assemblees dels obrers de Moscou i Petrograd regnava la indignació per la política traïdora de Geòrgia en aquell moment. Amenaçaven d’expulsar Jordan i els seus partidaris si no cessaven de fer del partit motiu de “rialla general”. L’oratge era mogut: el mateix Hilferding volia introduir els soviets en la Constitució. Açò és suficient per a demostrar fins a quin punt havien arribat les coses.
Se’ls amenaçava amb l’expulsió. Però els expulsaren? Evidentment, no. Ni s’hi pensà seriosament. Perquè no serien menxevics si a les paraules els seguiren els fets. El menxevisme internacional en la seua totalitat no és una altra cosa que una amenaça condicionada que no es compleix mai; una simbòlica mà aixecada, però que mai colpeja.
Però el fet no deixa de ser-ho: sobre la qüestió essencial de la política dels menxevics georgians, Kautsky enganya vergonyosament els seus lectors. La seua mentida la descobreixen els mateixos menxevics, el faldó de la seua camisa de dormir està ben atrapat; impossible alliberar-lo.
MacDonald? Oh! MacDonald és l’home més honorable del món. Només té un petit defecte: que no comprèn res de les qüestions del socialisme, absolutament res.