ENTRE L’IMPERIALISME I LA REVOLUCIÓ
1922
versió catalana feta per Alejo Martínez – [email protected] – des de: http://grupgerminal.org/?q=node/321
CAPÍTOL 10: L’opinió pública burgesa. La socialdemocràcia. El comunisme
Queda encara per dilucidar una qüestió. Per quin motiu els caps de la II Internacional exigeixen de nosaltres que evacuem Geòrgia? En nom de quin principi? Admetem que Geòrgia haja estat, en efecte, ocupada per la violència i que aquesta ocupació siga obra de l’imperialisme soviètic. ¿Però amb quin dret Henderson, membre de la II Internacional, ex-ministre anglès, ens ve a exigir a nosaltres, del proletariat organitzat com a estat, de la III Internacional, del comunisme revolucionari, el desarmament de la Geòrgia soviètica? Quan és Churchill qui ho exigeix, ens mostra amb el seu dit els grans canons de la marina i els filats del bloqueig. Però Henderson, ¿què ens ensenya, per la seua banda? Les santes escriptures no són més que un mite; el programa de Henderson un altre mite, però menys ingenu; quant als seus actes, testimonien contra ell.
No fa molt, Henderson era ministre d’una de les democràcies del món, de la seua democràcia, de la democràcia de Gran Bretanya. ¿Per què no propugnà que aqueixa democràcia, per la qual està prest a tots els sacrificis, fins al punt d’acceptar una cartera ministerial de mans del conservador-liberal Lloyd George; per què, dic, no porfidiejà, i ni tan sols tractà de fer-ho, perquè aqueixa democràcia comencés a complir, no els nostres principis (oh, no!), sinó els seus, els d’ell, Henderson? Per què no exigí l’evacuació de l’Índia i d’Egipte? Per què no ajudà els irlandesos quan reclamaven el seu complet alliberament del jou anglès? Sabem que Henderson, així com MacDonald, protesten periòdicament en to malenconiós contra els excessos de l’imperialisme anglès. Però aquesta protesta impotent i covarda no representa ni ha representat mai una real amenaça contra els interessos de la dominació colonial del Capital britànic; no ha provocat ni provocarà cap acció resolta decisiva; el seu únic fi és el de mitigar els remordiments dels ciutadans “socialistes” de la nació i donar una sortida al descontent dels obrers anglesos. Però mai intentà trencar les cadenes dels esclaus colonials. Els Henderson de totes classes no consideren que el domini d’Anglaterra sobre les colònies siga un assumpte polític, sinó un fet natural de la història. En cap banda i mai han declarat que els hindús, els egipcis i els altres pobles esclavitzats tenien el dret, encara més, estaven obligats, en nom del seu esdevenidor, a aixecar-se contra la dominació anglesa; mai han assumit, “en tant que socialistes”, l’obligació d’ajudar les colònies en la seua lluita per la seua llibertat. No obstant això, està fora de dubte que no es tracta aquí sinó del més elemental deure arxidemocràtic, deure motivat per dues raons: primer, els esclaus colonials constitueixen indubtablement una majoria indiscutible en comparació amb la minoria dominant anglesa; tot seguit, aquesta minoria de per si mateixa, i particularment els seus socialistes oficials, reconeixen els principis democràtics com a base essencial de la seua existència. Heus aquí l’Índia, per exemple. ¿Per què no organitza Henderson un moviment d’insurrecció per a la retirada de les tropes angleses a l’Índia? No obstant això, no existeix, i no pot existir exemple més vívid, més monstruós, més cínic de desconeixement absolut de les lleis democràtiques que la servitud d’aquest immens i malaurat país al capitalisme anglès. Semblaria, no obstant això, que Henderson, MacDonald i consorts deurien cada dia (i no sols el dia, sinó també la nit) llençar el crit d’alarma, exigir, cridar, denunciar, predicar la insurrecció dels hindús i de tots els obrers anglesos contra la bàrbara violació dels principis democràtics. Però no; callen o (el que encara és pitjor) signen, de temps en temps, una resolució trivial i buida com un sermó anglicà, resolució tendent a demostrar que fins i tot situats al camp del domini colonial, preferirien tallar roses sense espines i en tot cas, com a lleials socialistes britànics, no desitgen punxar-se els dits amb les espines. Quan consideracions suposadament democràtiques i patriòtiques ho exigeixen, Henderson seu tranquil·lament en un butaca de ministre del rei, i no se li ocorre que aqueix butaca està situada al pedestal més antidemocràtic del món: el domini per un grapat de capitalistes, amb l’ajuda d’unes desenes de milions d’anglesos, de molts centenars de milions d’esclaus de color, en Àsia i Àfrica. Més encara: en nom de la defensa d’aqueixa monstruosa dominació, dissimulada davall la màscara de la democràcia, Henderson s’alià a la dictadura militar i policíaca del tsarisme rus. Ministre de la guerra, ha estat vostè per això ministre del tsarisme rus, M. Henderson. No ho oblide! I, naturalment, no li passà per la imaginació a Henderson exigir-li al tsar, el seu patró i aliat, la retirada de les tropes russes de Geòrgia o dels altres territoris subjugats. En aquella època, Henderson hauria qualificat semblant reivindicació de servei al militarisme alemany. I qualsevol moviment revolucionari dirigit a Geòrgia contra el tsar hauria estat considerat, com la insurrecció irlandesa, com resultat de la corrupció i la intriga alemanyes. En veritat, perd hom el cap davant tals contradiccions i monstruoses inèpcies. I, no obstant això, estan en l’ordre de les coses; perquè la dominació per Gran Bretanya, o més aïna pels seus dirigents, d’un quart de la població del globus, no és considerada per Henderson com un assumpte polític, sinó com un fet natural de la història. Aquests demòcrates estan imbuïts fins al moll dels ossos de la ideologia dels explotadors, dels paràsits, dels antidemòcrates, en tot allò que fa a les races la pell de les quals és d’un altre color que el de la seua, que no lligen Shakespeare i no porten coll dur; així, amb tot el seu socialisme “fabià”, decrèpit i impotent, són presoners de l’opinió pública burgesa.
¿Mentre tenen al seu darrere la Geòrgia tsarista, Irlanda, Egipte, l’Índia, no senten vergonya d’exigir-nos (que som els seus enemics i no els seus aliats) l’evacuació de la Geòrgia soviètica? Aquesta exigència grotesca i sense fonament constitueix, no obstant això (per molt estrany que semble a primera vista) un homenatge involuntari rendit a la dictadura del proletariat per la democràcia petitburgesa. No entenent-ho o volent entendre-ho sols a mitges, Henderson i els seus consorts diuen: “No es pot, evidentment, exigir de la democràcia burgesa, de la que som els seus ministres quan hom ens invita, que prenga en compte seriosament el principi democràtic del dret dels pobles a disposar d’ells mateixos; com hom no pot demanar-nos (a nosaltres, socialistes pertanyents a aquesta democràcia i honorables ciutadans d’una nació dominant, que oculta l’esclavització amb ficcions democràtiques) que ajudem seriosament i eficaçment els esclaus de les colònies a aixecar-se contra els seus opressors. Però vostès, per contra, que representen la revolució constituïda en estat, estan obligats a fer allò que nosaltres no estem en condicions de realitzar per falta de valor, per falsedat i hipocresia”.
Dit d’una altra forma, posen la democràcia per damunt de tot i reconeixen, no obstant això, voluntàriament o no, la possibilitat i fins i tot la necessitat de dictar-li a la dictadura del proletariat exigències tan poc moderades que semblarien còmiques o simplement estúpides si hom li les demanés a la democràcia burgesa, per a la qual aquests senyors compleixen funcions de ministres o de lleials diputats.
Així és com donen a la seua valoració involuntària de la dictadura del proletariat (que, no obstant això, rebutgen) una forma apropiada al seu tartamudeig polític. Exigeixen de la dictadura que es constituïsca i es defense, no amb els seus propis mètodes, sinó mitjançant els que ells reconeixen verbalment com obligatoris per a la democràcia, sense mai emprar-los de fet. Ja n’hem parlat en el primer manifest de la Internacional Comunista; els nostres enemics exigeixen que defensem les nostres vides segons les regles de la lluita francesa, és a dir, d’acord amb les regles establides pels nostres enemics, que per la seua banda no la consideren vàlida en la seua lluita contra nosaltres.
* * *
Per a refrescar i precisar les seues idees sobre la política de les “democràcies occidentals” envers els pobles endarrerits, així com el paper exercit en aquesta política per la II Internacional, basta de llegir les memòries de M. Paleólogue, antic ambaixador francès en la Cort Imperial. Si aquest llibre no existís, caldria inventar-lo. Hauríem d’inventar també a M. Paléologue, si no ens hagués alliberat d’aqueixa pena amb l’aparició, d’allò més oportú, del seu llibre en el món de la literatura. M. Paléologue és un representant acabat de la Tercera República, que posseeix, a més d’un nom bizantí, una mentalitat essencialment bizantina. Al novembre de 1914, en el curs de la Primera Guerra Mundial, per mitjà d’una dama de la Cort rep, amb ordres “superiors” (sens dubte de l’emperadriu), una lletra autògrafa de Rasputín contenint-hi piadoses instruccions. M. Paleólogue, representant de la República, respon el següent a les instruccions de Rasputín: “El poble francès, que coneix el cor humà, comprèn perfectament que el poble rus encarne el seu amor a la pàtria en la persona del tsar...” Aquesta lletra, escrita per un diplomàtic republicà, amb el desig que arribés fins al tsar, fou escrita deu anys més tard del 22 de gener de 1905 i cent vint-i-dos anys després de l’execució de Lluís Capeto, la persona que llavors representava per al poble francès el seu amor a la pàtria. Allò que estranya no és el veure a M. Paléologue, d’acord amb la infàmia de la diplomàcia secreta, embrutar-se la seua faç republicana al fang en què es rebolcava la cort imperial; allò que sí estranya és que realitze aquesta vergonyosa tasca per la seua iniciativa pròpia i que informe obertament aqueixa mateixa democràcia que representava tan planerament en la Cort de Rasputín. Però açò no li ha impedit ésser avui un home polític de la “república democràtica” i ocupar-hi un lloc destacat. Caldria estranyar-se, si no coneguérem les lleis del desenrotllament de la democràcia burgesa, que es va elevar fins a Robespierre per a acabar en Paléologue.
La franquesa de l’antic ambaixador amaga, no obstant això, sense cap mena de dubtes, l’astúcia bizantina més refinada. Si ens revela tant, és per a no dir-ho tot. Tal vegada tracta només d’adormir la nostra curiosa sospita. ¿Potser es poden saber les exigències plantejades pel capritxós i totpoderós Rasputín? ¿Qui pot conèixer els tortuosos camins que Paléologue havia de seguir per tal de salvaguardar els interessos de França i de la civilització?
En tot cas, podem estar-ne segurs d’una cosa: que M. Paléologue pertany avui a un grup polític francès que està disposat a jurar que el poder soviètic no és l’encarnació de la voluntat del poble rus i que no cessa de repetir que no seran possibles noves relacions amb Rússia fins al dia en què “institucions democràtiques regulars” posen la direcció de Rússia a mans dels Paléologue russos.
L’ambaixador de la democràcia francesa no està sol. Sir Buchanan està al seu costat. El 14 de novembre de 1914, Buchanan, segons Paléologue, deia a Sazonov el següent: “El govern de Sa Majestat britànica ha estat portat a reconèixer que LA QÜESTIÓ DELS ESTRETS I LA QÜESTIÓ DE CONSTANTINOBLE HAURAN D’ÉSSER RESOLTES CONFORME AL DESIG DE RÚSSIA. Jo em sent feliç de dir-ho.” És així com s’elaborava el programa de la guerra per al dret, la justícia i la llibertat dels pobles a disposar d’ells mateixos. Quatre dies més tard, Buchanan informava Sazonov: “El govern britànic es veurà obligat a annexar-se Egipte. I expressa l’esperança que el govern rus no s’hi oposarà.” Sazonov s’afanyà en afirmar-ho. I, tres dies després, Paléologue “recordava” a Nicolau II que “França posseeix a Síria i en Palestina un preciós patrimoni de records històrics, d’interessos morals i materials... Jo conte amb què la Vostra Majestat aprovarà les mesures que el govern de la república tinga a bé prendre per a salvar aqueix patrimoni.”
Si, certament!, respon Sa Majestat.
En fi, el 12 de març de 1915, Buchanan exigeix que a canvi de Constantinoble i dels Estrets, Rússia cedisca a Anglaterra la part neutra, és a dir, la part encara no repartida de Pèrsia. Sazonov hi respongué: “d’acord.”
Així, dues democràcies, conjuntament amb el tsarisme, que es trobava, també en aqueixa època, sota la influència dels principis democràtics de l’Entente, resolien els destins de Constantinoble, de Síria, de Palestina, d’Egipte i de Pèrsia. M. Buchanan representava la democràcia britànica ni millor ni pitjor que M. Paléologue la democràcia francesa. Arran de la caiguda de Nicolau II, M. Buchanan servà el seu lloc. Henderson, ministre de Sa Majestat i, sense por de repetir-nos, socialista anglès, vingué a Petrograd davall el règim de Kerenski per a reemplaçar Buchanan en cas de necessitat, perquè li havia semblat a no sé quin membre del govern anglès que, per a conversar amb Kerenski, era necessària una altra forma de parlar que la que es necessitava amb Rasputín.
Henderson examinà la situació en Petrograd i jutjà que M. Buchanan estava bé al seu lloc com a representant de la democràcia anglesa. Buchanan tenia, sens dubte, la mateixa opinió que el socialista Henderson.
En allò que fa a M. Paléologue, ell, almenys, presentava “els seus” socialistes com a exemple als displicents dignataris tsaristes. Referint-se a la propaganda portada a la cort pel comte Witte a fi de posar més prompte final a la guerra, M. Paléologue li diu a Sazonov: “Veja els nostres socialistes, són impecables.” (p. 189). Aquesta apreciació dels senyors Renaudel, Semblat, Vandervelde i de tots els seus partidaris, en boca de M. Paléologue, produeix una certa impressió, fins i tot actualment, després de tot el que hem viscut. Rebent ell mateix les amonestacions de Rasputín, de les quals respectuosament n’acusa recepció, M. Paléologue, al seu torn, qualifica amb aire protector, davant un ministre del tsar, els socialistes francesos i reconeix la seua impecabilitat. Les paraules: “Veja els nostres socialistes, són impecables”, haurien de servir d’epígraf i ésser inscrites en la bandera de la II Internacional, de la qual fa ja temps que haurien d’haver llevat les paraules relatives a la unió del proletariat del món sencer, paraules que li van a Henderson com un gorra frígia a M. Paléologue. Els Henderson consideren el domini de la raça saxona sobre les altres races com un fet natural, a causa de la seua civilització. La qüestió del dret dels pobles a disposar d’ells mateixos la conceben com quelcom fora del seu Imperi Britànic.
En els començaments de la guerra, en contestar a aquesta objecció natural que hom els feia: ¿com pot hom parlar de la defensa de la democràcia quan som aliats dels tsaristes?, un socialista francès, professor d’una universitat suïssa, diu textualment: “Es tracta de França i no de Rússia; en aquesta lluita, França representa una força moral; Rússia, una força física.” En parlava com d’una cosa absolutament natural, sense adonar-se del patrioterisme desvergonyit de les seues paraules. Un mes o dos més endavant, arran d’una discussió sobre el mateix tema, en la redacció de L’Humanité, a París, jo citava les paraules del professor francès en Ginebra: “Té tota la raó”, em contestà el director d’aqueix diari. Recordí una frase de Renan, dirigida a la joventut: que la mort d’un francès era un succés moral, en tant que la mort d’un cosac (Renan volia simplement dir d’un rus) era un fet d’ordre físic. Aquest monstruós orgull nacional té causes profundes. En tant que altres pobles continuaven vivint en la barbàrie de l’Edat Mitjana, la burgesia francesa tenia ja un passat llarg i gloriós. Més antiga encara, la burgesia anglesa s’havia obert pas cap a una nova civilització. D’aquí el seu desdeny envers la resta de la humanitat, que considera com a fem històric.
Per la seua pròpia seguretat de classe, la riquesa de la seua experiència, la diversitat de les seues conquestes en el domini de la cultura, la burgesia anglesa oprimia moralment la seua pròpia classe obrera enverinant-la amb la seua ideologia de raça dominant.
De boca de Renan, la frase sobre el francès i el cosac expressava el cinisme d’una classe efectivament poderosa des del punt de vista moral i material. Utilitzar la mateixa frase per un socialista francès provava el relaxament del socialisme francès, la pobresa de la seua ideologia, la seua dependència servil envers els detritus morals que els deixen caure els seus amos, els burgesos.
Si M. Paléologue, repetint en forma més suau les paraules de Renan, diu que la mort d’un francès representa una pèrdua molt més important per a la civilització que la mort d’un rus, afirma amb això, o almenys ho deixa entreveure, que la pèrdua d’un financer, d’un milionari, d’un professor, d’un advocat, d’un periodista francès, representa una pèrdua incomparablement major que la d’un ebenista, un obrer, un xofer o un camperol igualment francès. Aquesta conclusió se’n deriva infal·liblement de la primera. L’aristocratisme nacional és, per la seua essència, contrari al socialisme, no en el sentit igualitari i sentimental del cristianisme, que considera totes les nacions, tots els homes, com un valor semblant en la balança de la civilització, sinó en el sentit que l’aristocratisme nacional, estretament lligat al conservadorisme burgès, està enterament dirigit en contra del canvi revolucionari, únic capaç de crear condicions favorables per a una cultura humana més elevada.
L’aristocratisme nacional considera el valor cultural de l’home sota l’angle del passat acumulat. El socialisme l’enfoca sota l’angle de l’esdevenidor. No hi ha lloc a dubtes que del senyor M. Paléologue, diplomàtic francès, emana més ciència assimilada per ell que d’un camperol del govern de Tambov. Però, d’altra banda, no hi ha dubtes que el camperol de Tambov ha expulsat els grans terratinents i els diplomàtics a garrotades i ha establert els fonaments d’una nova cultura més elevada. L’obrer i el camperol francès, gràcies a la seua cultura superior, realitzaran millor aquest treball i avançaran més ràpidament.
Nosaltres, marxistes russos, a causa de l’endarradíssim desenvolupament de Rússia, no tinguérem la base de la poderosa cultura burgesa. Hem combregat amb la cultura espiritual d’Europa, no per mitjà de la nostra lamentable burgesia nacional, sinó d’una manera independent, assimilant i traient fins al final les conclusions més revolucionàries de l’experiència i del pensament europeus.
Això aportà a la nostra generació certs avantatges. I no negaré que la sincera i profunda admiració que sentim per les creacions del geni anglès en els més variats dominis de la creació humana, no fan més que accentuar el menyspreu, igualment profund i sincer, que sentim per la ideologia limitada, la trivialitat teòrica i la manca de dignitat revolucionària dels caps rellevants del socialisme anglès. No són, en cap forma, els precursors d’un món nou; tan sols són els epígons d’una vella cultura que expressa, pel seu intermedi, el temor davant l’esdevenidor. La seua feblesa espiritual constitueix en una certa forma el càstig pel passat borrascós i ric alhora de la cultura burgesa.
La consciència burgesa assimilà per a si mateixa les immenses conquestes culturals de la humanitat, però al seu torn constituí l’obstacle principal per al desenvolupament de la cultura.
Una de les qualitats principals del nostre partit, i que en fa la palanca més poderosa del desenvolupament de la nostra època, és la seua independència completa i indubtable respecte a l’opinió pública burgesa. Aquestes paraules tenen un significat molt major del que creiem a primera vista. Exigeixen comentar-les, sobretot si tenim en compte aqueix ingrat auditori que constitueixen els polítics de la II Internacional. Per això estem obligats a fixar qualsevol idea revolucionària, fins i tot la més simple, amb ajuda de sòlids claus.
L’opinió pública burgesa constitueix un estret teixit psicològic que conté pertot arreu les armes i els instruments de la violència burgesa, preservant-la així dels enfrontaments particulars que, alhora, del xoc revolucionari fatal que, al capdavall, és inevitable. L’opinió pública burgesa activa està composta de dues parts: la primera comprèn els conceptes, les opinions i els prejudicis heretats que constitueixen l’experiència acumulada del passat, sòlida capa d’oportunes trivialitats i frivolitats; l’altra banda està constituïda per un mecanisme complex, molt modern i hàbilment dirigit, que té en compte la mobilització de l’èmfasi patriòtic, de la indignació moral, de l’entusiasme nacional, el fervor altruista i altres formes d’enganys i mentides. Tal és la fórmula general. No obstant això, cal explicar-ho amb exemples. Quan un advocat “cadet” que ha ajudat, a costa d’Anglaterra o França, a preparar un nus escorredor per a la classe obrera, mor de tifus en una presó de la Rússia famolenca, el telègraf i la ràdio de l’opinió pública burgesa transmeten una quantitat d’oscil·lacions àmpliament suficients per a provocar en la consciència col·lectiva una necessària reacció d’indignació, preparada convenientment pels Mrs. Snowden. És evident que tot el treball diabòlic del telègraf i de la ràdio capitalistes seria inútil si la ment de la petita burgesia no constituís un ressonador apropiat. Examinem un altre fenomen: la fam, a la regió del Volga. Aquesta fam, d’un horror sense precedent, és deguda, almenys en gran part, a la guerra civil encesa a les regions del Volga pels txecoslovacs i per Koltxak, és a dir, de fet organitzada i alimentada pel capital angloamericà i francès. La sequera s’abaté sobre un terreny prèviament agostat, devastat, sense ramat i maquinària agrícola. Si nosaltres hem empresonat alguns oficials i advocats (cosa a què no ens hem referit mai com a exemple d’humanitat), l’Europa burgesa, i amb ella Amèrica, han tractat al seu torn de transformar Rússia sencera en una presó famolenca, assetjats amb una muralla, alhora que, per mitjà dels seus agents blancs, feien assaltar, incendiar i destrossar les nostres minvades reserves. Si posem en la balança la moral pura, caldria pesar les mesures rigoristes preses per nosaltres durant la nostra lluita a mort contra el món sencer, i els patiments infligits a les mares de la regió del Volga pel capitalisme mundial, l’únic fi de les quals era recobrar els interessos de les sumes que ens havien prestat. Però la maquinària de l’opinió pública actua d’una manera tan sistemàtica, amb tanta seguretat i insolència, i el cretinisme petit burgès li presta una força de repercussió tal, que Mrs. Snowden arriba a guardar tots els seus sentiments humanitaris per a... els menxevics que hem ofès. La subordinació dels socialreformistes a l’opinió pública burgesa posa límits infranquejables a la seua activitat, molt més estrets que les fronteres de la legalitat burgesa. Dels estats capitalistes contemporanis pot dir hom, per regla general, que el seu règim és més “democràtic”, “liberal”, i “lliure”, com més els socialistes nacionals són més respectables i la subordinació del partit nacional obrer a l’opinió pública burgesa és més babaua. De què li serveix un gendarme en el seu fur extern a un Macdonald, quan el té ja en el seu fur intern?
No podem silenciar aquí un assumpte que no podem per menys d’esmentar sense que ens acusen d’atemptar al decor: volem parlar-los de la religió. No fa molt que Lloyd George qualificà l’Església d’estació central de distribució de força motriu per a tots els partits i per a totes les tendències; és a dir, per a l’opinió pública burgesa en el seu conjunt. Açò és, sobretot, just en allò que fa a Anglaterra. ¿Vol dir açò que Lloyd George es deixa influenciar en política per la religió, que l’odi de Churchill envers la República soviètica està dictat pel seu desig d’anar al cel i que les notes de lord Curzon estan tretes del Sermó a la Muntanya? No, el mòbil de la seua política són els interessos vulgars de la burgesia que els ha portat al poder. Però “l’opinió pública”, que per si sola fa possible el funcionament normal de la subjecció estatal, troba en la religió el seu suport principal. La norma del dret que domina les persones, les classes, la societat sencera com un fuet ideal, únicament és la transposició afeblida de les normes religioses: aqueix fuet celeste que penja sobre la humanitat explotada. En suma, ajudar un doker sense treball amb arguments formals, amb la fe en la inviolabilitat de la legalitat democràtica, és quelcom condemnat per endavant al fracàs. Allò que cal, abans que res, és un argument material: un agent de policia ben armat amb els peus al sòl i, sobre ell, un argument místic: un policia etern, amb els seus raigs, al cel. Però quan en el cap dels “socialistes” mateixos el fetitxisme de la legalitat burgesa s’alia a la de l’època dels druides, llavors es té dins un gendarme interior ideal, amb l’ajuda del qual la burgesia pot permetre’s provisionalment el luxe d’observar, si fa o no fa, el ritual democràtic.
Quan els parlem de les traïcions dels socialreformistes, no volem dir que siguen tots, o que la majoria d’ells siguen simples ànimes en venda; davall un cert aspecte no estarien a l’altura del seriós paper que els fa exercir la societat burgesa. Ni tan sols és important saber en quina mesura la seua respectable ambició de petit burgès se sent afalagada pel títol de diputat lleial d’oposició o per la cartera d’un ministre del rei, encara que açò no siga necessari. És suficient saber que l’opinió pública burgesa, durant els períodes de calma, els autoritza a quedar-se a l’oposició.
En els moments decisius, en quant es tracta de la vida o de la mort de la societat burgesa, o almenys dels seus interessos primordials, com ara la guerra, la insurrecció a Irlanda, una vaga important de miners, o la proclamació d’una República soviètica en Rússia, la burgesia sempre ha trobat el mitjà per a comprometre’ls fent-los ocupar una posició política útil a l’ordre capitalista. No desitjaríem donar-li a la personalitat de Henderson una envergadura titànica que no posseeix; podem afirmar amb certesa que Henderson, amb el seu coeficient de “partit obrer”, és un dels pilars principals de la societat burgesa d’Anglaterra. En l’esperit dels Henderson, els elements fonamentals de l’educació burgesa i els vestigis del socialisme s’uneixen en un bloc compacte gràcies als fonaments tradicionals de la religió. La qüestió de l’emancipació material del proletariat anglès no pot quedar seriosament assentada mentre no s’allibere el moviment dels seus líders, de les organitzacions, de l’estat d’esperit que representa una submissió humil, tímida, dominada, covarda i feble dels oprimits a l’opinió pública dels seus opressors. Cal desembarassar-se del gendarme interior a fi de poder derrocar el gendarme exterior.
La Internacional Comunista ensenya els obrers a menysprear l’opinió pública burgesa i, en particular, a menysprear els “socialistes” que s’arrosseguen als peus dels mandats de la burgesia.
No es tracta d’un menyspreu superficial, de declamacions o de malediccions líriques (els poetes de la burgesia ja l’han fet estremir-se moltes vegades amb les seues insolents provocacions, sobretot pel que fa a la religió, la família i el matrimoni); es tracta aquí d’una profunda emancipació interior de l’avantguarda proletària, de les trampes i travetes morals de la burgesia; es tracta d’una nova opinió pública revolucionària que permetria al proletariat, no amb paraules, sinó amb fets; no amb l’ajuda d’invocacions líriques, sinó quan és necessari, amb les bótes, aixafar les ordres de la burgesia i assolir la meta revolucionària elegida lliurement, que constitueix al mateix temps una necessitat històrica.