TERRORISME I COMUNISME

(L’ANTI-KAUTSKY o DICTADURA VS. DEMOCRÀCIA)

Lev Trotski

1920

versió catalana feta per Alejo Martínez – [email protected] – des de: Terrorismo y comunismo, Ediciones Júcar, 1977, Gijón-Madrid

Disponible en format .doc i .pdf.

V

LA COMUNA DE PARÍS I LA RÚSSIA DELS SOVIETS

Curt episodi de la primera revolució fet per i per al proletariat i que acabà amb el triomf dels seus enemics. Aquest episodi (des del 18 de març al 28 de maig) durà setanta-dos dies.

(La Comuna de París del 18 de març de 1871, P. L. Lavrov, Petrograd, Edició de la llibreria “Goloss”, 1919, pàgina 160)

Els partits socialistes de la Comuna no estaven preparats

La Comuna de París de 1871 fou el primer assaig històric, feble encara, de dominació de la classe obrera. Nosaltres venerem el record de la Comuna tanmateix la seua experiència massa limitada, de la falta de preparació dels seus militants, de la confusió del seu programa, de l’absència d’unitat entre els seus directors, de la indecisió dels seus projectes, de l’excessiva torbació en les execucions i de l’espantós desastre que en resultà. Saludem en la Comuna (segons una expressió de Lavrov) l’aurora, encara que pàl·lida, de la primera república proletària. Kautsky no ho entén així. Ha consagrat la major part del seu llibre Terrorisme i Comunisme a establir un paral·lel, grollerament tendenciós, entre la Comuna i el poder soviètic i veu les qualitats predominants d’aquella allí on nosaltres veiem les seues malaurances i les seues equivocacions.

Kautsky procura demostrar amb gran ardor que la Comuna de París de 1870-71 No fou “artificialment” preparada; abans bé, que sorgí espontàniament, agafant d’improvís els revolucionaris, mentre que la Revolució Russa d’octubre-novembre, per contra, fou preparada minuciosament pel nostre partit. Açò és indiscutible. Com no té el valor de formular amb claredat les seues idees profundament reaccionàries, Kautsky evita dir-nos amb franquesa si els revolucionaris de París de 1871 mereixen ésser aprovats per no haver previst la insurrecció proletària i, per tant, per no hi estar preparats, o si nosaltres hem d’ésser condemnats per haver previst l’inevitable i per haver-nos avançat conscientment als esdeveniments. Tota l’exposició de Kautsky està escrita de tal manera que produeix la següent impressió en l’esperit del lector: ha caigut una desgràcia sobre els comuners (¿no manifestà un dia el seu pesar el filisteu bàrbar Volmar perquè els comuners en compte d’anar-se’n al llit s’apoderaren del poder?), i per això mereixen tota la nostra indulgència; els bolxevics, per la seua banda, s’han avançat conscientment a la desgràcia (la conquesta del poder), i això no s’ho perdonarà hom ni en aquest món ni en l’altre. Plantejar la qüestió d’aquesta manera pot semblar un absurd increïble. Però no per això deixa d’ésser menys cert que és una conseqüència inevitable de la posició dels “independents kautskistes”, que fiquen el cap entre els muscles per a no veure res, i que no poden fer un pas cap avant si abans no han rebut un colp a l’esquena.

“La principal preocupació (escriu Kautsky) de l’Assemblea Nacional i del cap de l’Executiu elegit per ella, Thiers, fou la d’humiliar París, llevar-li la seua primacia de capital, la seua administració autònoma i, finalment, desarmar-lo per a llançar-se amb seguretat al colp d’estat. D’aquesta situació nasqué el conflicte que produí la insurrecció parisenca. Es veu clarament que aquesta insurrecció fou totalment diferent del colp d’estat del bolxevisme, que treia la seua força del desig viu de pau, que tenia darrere de si els camperols, que en l’Assemblea no tenia davant cap monàrquic, sinó tan sols a socialistes revolucionaris i menxevics.”

“Els bolxevics assoliren el poder per un colp d’estat sàviament preparat, que els féu amos d’un sol colp de tota la maquinària política, la que utilitzaren del mode més enèrgic i desconsiderat per a desposseir políticament i econòmica als seus adversaris, fins i tot els proletaris.”

“En canvi, els més sorpresos per la sublevació de la Comuna foren els revolucionaris mateixos. I a una gran part d’ells el conflicte se’ls vingué al damunt quan menys el desitjaven”.

A fi que es formen una idea perfectament clara del sentit real del que s’ha dit aquí per Kautsky a propòsit dels comuners aportarem el següent testimoni interessantíssim:

“L’1 de març de 1871 (escriu Lavrov en el seu instructiu llibre sobre la Comuna), açò és, sis mesos després de la caiguda de l’Imperi i alguns dies abans de l’explosió de la Comuna, els directors de la Internacional a París seguien sense tenir un programa polític”¹.

“Després de 18 de març (escriu aquest mateix autor) París estava en mans del proletariat; però els caps d’aquest, desconcertats pel seu inesperat poder, no prengueren les mesures de seguretat més elementals”².

“No esteu a l’altura del vostre paper, i la vostra única preocupació és esquivar les responsabilitats”, declarà un membre del Comitè Central de la Guàrdia Nacional. “Hi havia en això molta veritat (escriu Lissagaray, membre i historiador de la Comuna); però la manca d’organització prèvia i de preparació, en el moment mateix de l’acció, obeeix generalment a què els papers incumbeixen a homes que no tenen la suficient altura per a exercir-los”.

Resulta pel que precedeix (més tard apareixerà amb més evidència encara) que la carència d’un programa de lluita directa en els socialistes parisencs per a la conquesta del poder s’explica pel seu amorfisme teòric i el seu desordre polític, però de cap manera per consideracions de tàctica superiors.

Està fora de dubte que la fidelitat del Mateix Kautsky a les tradicions de la Comuna es manifestarà sobretot per la profunda sorpresa amb què acollirà la revolució proletària a Alemanya, en la que ell no veu més que un conflicte “profundament indesitjable”. Nosaltres dubtem, no obstant això, que les generacions futures l’honren per això. L’essència mateixa de la seua analogia històrica no és més que una barreja de confusions, de reticències i d’arabescs.

Les intencions que tenia Thiers respecte a París, també les tenia Miliukov, sostingut per Txernov I Tseretelli, respecte a Petrograd. Tots, de Kornilov a Potresov, repetien diàriament que Petrograd s’havia aïllat del país, que no tenia res de comú amb ell, i que, depravat fins a la medul·la, volia imposar la seua voluntat a la nació. Desacreditar i rebaixar Petrograd, tal era la tasca primordial de Miliukov i els seus acòlits. I açò ocorria en una època en què Petrograd era el vertader focus de la revolució, que no havia aconseguit refermar-se en cap altra banda del país. Per a donar a la capital una bona lliçó, Rodzianko, expresident de la Duma, parlava francament de lliurar Petrograd als alemanys, com s’havia fet ja amb Riga. Rodzianko no feia més Que precisar el que constituïa el propòsit De Miliukov, Que Kerenski recolzava amb tota la seua política.

Com Thiers, Miliukov volia desarmar el proletariat. Però el pitjor era que per mediació de Kerenski, Txernov I Tseretelli, al juliol de 1917, quasi s’havia desarmat al proletariat petersburgès. Aquest havia recuperat les armes a l’agost, quan l’ofensiva de Kornilov contra Petrograd. Aquest nou armament del proletariat fou un factor important per a la preparació de la Revolució d’oc-tubre-novembre. Així, perquè, els punts pels quals oposa Kautsky la insurrecció de març dels obrers parisencs a la nostra revolució d’octubre-novembre coincideixen en certa manera.

Però en què es diferencien? Abans que res, en què Thiers realitzà els seus sinistres propòsits, que París fou pres i foren assassinats milers d’obrers, mentre que Miliukov fracassà lamentablement ja que Petrograd ha continuat com la ciutadella inexpugnable del proletariat, i els caps de la burgesia russa hagueren d’acudir a Ucraïna a sol·licitar l’ocupació de Rússia pels exèrcits del kàiser. Açò ha ocorregut evidentment, en gran part, per culpa nostra i estem disposats a afrontar la responsabilitat que això supose. La diferència essencial consisteix també (i açò s’ha fet sentir més d’una vegada en el curs ulterior dels esdeveniments) en què mentre els comuners partien amb preferència de consideracions patriòtiques, nosaltres ens col·locàvem invariablement en el punt de vista de la revolució internacional. La derrota de la Comuna provocà la destrucció de facto de la Primera Internacional. La victòria del poder soviètic ha conduït a la fundació de la Tercera Internacional.

Però Marx (en vespres de la revolució) aconsellava els comuners no la insurrecció, sinó l’organització! En rigor es comprendria que Kautsky aportés aquest testimoni per a demostrar com s’adonava Marx de la gravetat de la situació a París. Kautsky, però, com tots els mandarins en la socialdemocràcia, veu en l’organització principalment un mitjà de detenir l’acció revolucionària.

Encara que ens limitem al problema de l’organització, convé no oblidar que la revolució de novembre fou precedida pels nou mesos d’existència del govern de Kerenski, en el curs dels quals el nostre partit s’ocupà, no sense èxit, de tasques d’agitació i organització. La Revolució de novembre esclatà després de què assolirem una indiscutible majoria en els Soviets d’obrers i soldats de Petrograd, de Moscou i, en general, de tots els centres industrials del país i transformat els Soviets en poderoses organitzacions dirigides pel nostre partit. En fi, teníem darrere de nosaltres l’heroica Comuna de París, de l’aixafament de la qual havíem deduït que és missió dels revolucionaris preveure els esdeveniments i preparar-se per a rebre’ls. Una vegada més, aquests són els nostres errors.

La Comuna de París i el terrorisme

Kautsky únicament presenta un ampli paral·lel entre la Comuna i el poder soviètic per a calumniar i menystenir la viva i triomfant dictadura del proletariat a favor d’una temptativa de dictadura que es remunta a un passat ja remot.

Kautsky cita amb excessiva satisfacció una declaració del Comitè Central de la Guàrdia Nacional, datada el 19 de març, sobre l’assassinat dels generals Lecomte i Clement Thomas, comesa pels soldats: “El diem indignats. És una taca de sang amb què es vol macular el nostre honor. És una miserable calúmnia. Nosaltres no hem ordenat mai el crim; la Guàrdia Nacional no ha participat en gens ni mica en la perpetració de l’assassinat”.

El Comitè Central, naturalment, no tenia per què carregar amb la responsabilitat d’un assassinat en què no havia intervingut per a res. Però el to patètic i sentimental de la declaració caracteritza perfectament la timidesa política d’aquests homes davant l’opinió pública burgesa. Hauríem de sorprendre’ns per això? Els representants de la Guàrdia Nacional eren, majoritàriament, homes de calibre revolucionari molt modest. “No hi ha cap d’ells el nom del qual siga conegut (escriu Lissagaray). Són petitburgesos, botiguers d’ultramarins, aliens a les organitzacions, reservats i gairebé tots estranys a la política.”

“Un discret sentiment, temorós, de terrible responsabilitat històrica i el desig de sostraure-se’n com més aviat millor (escriu Lavrov a aquest respecte) es transparenta en totes les proclames del Comitè Central, en les mans de les quals caigué París”.

Després d’haver citat, per a vergonya nostra, aquesta declaració sobre l’efusió de sang, Kautsky, com Marx i Engels, critica la indecisió de la Comuna: “Si els parisencs (és a dir, els comuners) haguessen perseguit Thiers, potser haurien assolit apoderar-se del govern. Les tropes que sortien de París no haurien oferit la menor resistència... Però Thiers pogué escapolir-se sense dificultat. Hom permeté que es portés amb d’ell les seues tropes i que les reorganitzés a Versalles, on les enfortí, animant-les d’un nou esperit”.

Kautsky no pot comprendre que són els mateixos homes i per les mateixes causes els qui publicaren l’esmentada declaració del 19 de març i els que permeteren Thiers que es retirés sa i estalvi i reorganitzés el seu exèrcit. Si els comuners haguessen pogut vèncer només exercint una influència moral, la seua declaració hauria tingut una gran importància. Però no fou aquest el cas. En els fons, el seu sentimentalisme humanitari no era més que el revers de la seua passivitat revolucionària. Els homes als qui pel capritx de l’atzar els caigué en sort el govern de París i que no comprengueren la necessitat aprofitar-se’n immediatament i total per a llançar-se en persecució de Thiers, per tal d’aixafar-lo sense remei, per a agafar l’exèrcit en els seus mans, per a efectuar la neteja necessària en el cos de comandament, per a apoderar-se de la província; aquests homes, dic, no podien, naturalment, estar disposats a castigar amb rigor els elements contrarevolucionaris. Hi ha una connexió estreta entre les coses. Era impossible perseguir Thiers sense detenir els seus agents a París i afusellar els espies i conspiradors. En haver condemnat l’assassinat dels generals contrarevolucionaris com un crim abominable, hauria estat pueril voler desenrotllar l’energia entre les tropes que haguessen perseguit Thiers, manades per generals contrarevolucionaris.

En la revolució, una energia superior equival a una humanitat més elevada. “Precisament els homes que concedeixen tant de valor a la vida humana, a la sang humana (escriu molt encertadament Lavrov), són els que han de fer tot allò que estiga al seu abasta per tal d’obtenir una victòria prompta i decisiva i actuar després amb la major rapidesa possible per a la submissió enèrgica dels enemics; perquè només procedint d’aquesta manera es pot tenir el mínim de pèrdues inevitables i de sang vessada”.

La declaració del 19 de març pot, no obstant això, ésser apreciada més exactament si es considera, no com una professió de fe absoluta, sinó com l’expressió d’un estat d’ànim passatger sobrevingut l’endemà d’una victòria inesperada, obtinguda sense el menor vessament de sang. Totalment aliè a la comprensió de la dinàmica de la revolució i a l’estat d’ànim que es modifica ràpidament a conseqüència de les condicions interiors, Kautsky pensa per mitjà de fórmules mortes i deforma la perspectiva dels esdeveniments amb analogies arbitràries. No comprèn que aquesta generosa indecisió és, generalment, pròpia de les mesos de la primera època de la revolució. Els obrers únicament inauguren l’ofensiva sota l’imperi d’una necessitat fèrria, al igual que no estableixen el terror roig sinó davant l’amenaça dels assassinats contrarevolucionaris. El que Kautsky descriu com el resultat de la moral elevada del proletariat parisenc de 1871, en realitat no fa més que caracteritzar la primera etapa de la guerra civil. Fets semblats s’han observat igualment entre nosaltres.

En Petrograd, conquerim el poder en octubre-novembre gairebé sense vessament de sang i fins i tot sense detencions. Els ministres del Govern de Kerenski foren alliberats immediatament després de la revolució. Encara més; després que el poder passà a mans del Soviets, el general cosac Krasnov, que s’havia dirigit contra Petrograd d’acord amb Kerenski i havia estat fet presoner en Gatxina, fou posat en llibertat, sota paraula d’honor, l’endemà. “Magnanimitat” semblant a la que hom veu en els primers dies de la Comuna. Però que no per això deixà d’ésser un error. El general Krasnov, després d’haver combatut contra nosaltres al Sud, prop d’un any, després d’haver assassinat molts milers de comunistes, ha atacat recentment una altra vegada Petrograd; però ara a les files de l’exèrcit de Iudenitx. La revolució proletària es féu més violenta després de la sublevació dels junkers en Petrograd i, sobretot, després de la rebel·lió (tramada pels cadets, socialrevolucionaris i menxevics) dels txecoslovacs a la regió del Volga, on foren degollats milers de comunistes, després de l’atemptat contra Lenin, l’assassinat d’Uritski, etc.

Aquestes mateixes tendències, encara que només en les seues primeres fases, les observem també en la història de la Comuna. Impedida per la lògica de la lluita, adoptà en principi el procediment de les amenaces. La creació del Comitè de Salut Pública fou dictada per molts dels seus partidaris, per la idea de terror roig. Aquest Comitè estava destinat a “tallar el cap dels traïdors” (Journal Officiel, núm. 123), i a “castigar la traïció” (el mateix periòdic, núm. 124). Entre els decrets d’“amenaça” convé assenyalar la disposició del 3 d’abril sobre el segrest dels béns de Thiers i els seus ministres, la demolició de sa casa, la destrucció de la Columna Vendome i, en especial, el decret sobre els ostatges. Per cada presoner o partidari de la Comuna afusellada pels versallesos, s’havia d’afusellar triple nombre d’ostatges. Les mesures preses per la Prefectura de Policia, dirigida per Raoul Rigault, eren de caràcter purament terroristes, encara que no sempre conformes al fi perseguit. La seua realitat era sufocada per l’esperit de conciliació informe dels directors de la Comuna, pel seu desig d’harmonitzar, mitjançant frases buides, la burgesia amb el fet succeït, per les seues oscil·lacions entre la ficció de la democràcia i la realitat de la dictadura. Aquesta última idea ha estat admirablement formulada per Lavrov en el seu llibre sobre la Comuna.

“El París dels rics i dels proletaris indigents, dels contrasts socials, com a comunitat política, exigia en nom dels principis liberals una completa llibertat de paraula, de reunió, de crítica del govern, etc. El París que acabava de fer la revolució en interès del proletariat i que s’havia compromès a realitzar-la en les institucions, reclamava, com a Comuna del proletariat obrer emancipat, mesures revolucionàries, dictatorials, contra els enemics del nou règim”.

Si la Comuna de París no hagués fracassat, si hagués pogut sostenir-se en una lluita ininterrompuda, s’hauria vist obligada, sens dubte, a recórrer a mesures cada vegada més rigoroses per tal d’aixafar la contrarevolució. És veritat que, llavors, Kautsky no hauria pogut oposar els humanitaris comuners als bolxevics inhumans. Però, en canvi, tampoc Thiers hauria pogut cometre la seua monstruosa sagnia del proletariat de París. La història, de totes maneres, n’hauria sortit millor parada.

El Comitè Central absolut i la Comuna “democràtica”

“El 19 de març (refereix Kautsky), en la reunió del Comitè Central de la Guàrdia Nacional, demanaven uns que es marxés immediatament sobre Versalles; altres, que s’apel·lés als electors, i altres, que allò primer que calia fer era adoptar mesures revolucionàries. Com si cadascun d’aquests passos (segons ens ensenya el nostre autor amb una gran profunditat de pensament) foren excloents, i no igualment de necessaris”.

En les línies següents a aquestes, que tracten d’aquests desacords al si de la Comuna, ens ofereix Kautsky una sèrie de trivialitats sobre les relacions recíproques entre les reformes i la revolució. En realitat, la qüestió es plantejava així: si es volia prendre l’ofensiva contra Versalles i fer-ho sense perdre un minut, calia reorganitzar immediatament la Guàrdia Nacional i posar al seu capdavant els elements més combatius del proletariat parisenc, cosa que hauria provocat una deliberació temporal de París en la seua posició revolucionària. Però organitzar les eleccions a París, fent sortir dels seus murs l’elit de la classe obrera, hauria estat mancat de sentit, des del punt de vista del partit revolucionari. És cert que la marxa sobre Versalles i les eleccions en la Comuna no es contradeien en gens ni mica teòricament, però en la pràctica s’excloïen: per a l’èxit de les eleccions calia suspendre la marxa sobre Versalles; per a l’èxit d’aquesta, calia suspendre les eleccions. En fi, si es posaven en campanya, el proletariat debilitava provisionalment París, pel que resultava indispensable prevenir-se contra totes les possibilitats de sorpreses contrarevolucionàries a la capital; perquè Thiers no s’hauria detingut davant res per tal d’encendre, a l’esquena dels comuners, l’incendi de la reacció. Calia establir a la capital un règim més militar; açò és, més rigorós. Els comuners “es veien obligats a lluitar (escriu Lavrov) contra una multitud d’enemics interiors que abundaven a París i que ahir mateix s’havien aixecat als voltants de la Borsa i la plaça de La Vendome, que tenien representants seus en la Guàrdia Nacional, que disposaven de premsa, que celebraven assemblees, que mantenien quasi al descobert relacions amb els versallesos, i que es feien més resolts i audaços a cada nova imprudència o fracàs de la Comuna”. Era també precís prendre simultàniament una sèrie de mesures d’ordre econòmic i financer per a atendre, sobretot, a les necessitats de l’exèrcit revolucionari. Totes aquestes mesures (les més indispensables de la dictadura revolucionària) difícilment s’haurien pogut harmonitzar amb una gran campanya electoral. Però Kautsky no comprèn absolutament res sobre què és de fet una revolució. Creu que conciliar teòricament significa realitzar pràcticament.

El Comitè Central havia fixat les eleccions per al 22 de març, però sense confiança en si mateix, horroritzat de la seua il·legalitat. En voler obrar d’acord amb una institució més “legal”, entaulà negociacions, inútils i interminables d’altra banda, amb l’assemblea, desproveïda d’autoritat, dels alcaldes i diputats de París, disposat a repartir-se el poder amb ella, encara que no fóra més que per a arribar a una acord. Així perdé hom un temps preciós.

Marx, sobre el qual Kautsky tracta de recolzar-se sempre, d’acord amb un vell costum, no ha proposat mai que s’elegís la Comuna i es llancés simultàniament als obrers a una campanya militar. En la seua lletra A Kügelmann del 12 d’abril de 1871, Marx escrivia que el Comitè Central de la Guàrdia Nacional havia abandonat massa aviat els seus poders per a deixar el camp lliure a la Comuna. Kautsky, segons les seues pròpies paraules, “no comprèn” aquesta opinió de Marx. La qüestió, no obstant això, és ben senzilla. Marx s’adonava perfectament que el que havia de fer-se no era córrer darrere de la legalitat, sinó donar un colp mortal a l’enemic. Si el Comitè Central hagués estat compost de vertaders revolucionaris (diu amb gran encert Lavrov), hauria actuat de molt distint mode. Hauria estat imperdonable, per la seua banda, concedir deu dies als seus enemics abans de l’elecció i convocatòria de la Comuna, perquè pogueren triomfar de nou en el moment en què els directors del proletariat abandonaven la seua missió i no es creien amb dret a dirigir el proletariat. La fatal manca de preparació dels partits populars ocasionava la creació d’un Comitè que considerava obligatoris aquests deu dies d’inacció.

Les aspiracions del Comitè Central, desitjosos de lliurar el poder com més aviat possible millor a un govern “legal”, estaven dictades menys per les supersticions d’una democràcia formal, que, d’altra banda, no faltaven, que per la por a les responsabilitats. Sota pretext que no era més que una institució provisional, el Comitè Central, tot i que tenia a les seus mans tota la maquinària del poder, es negà a prendre les mesures més necessàries i urgents. Però la Comuna no tornà a concedir tot el poder polític al Comitè Central, que seguí, sense preocupar-se molt, immiscint-se en tots els assumptes. Hi resultà una dualitat de poders summament perillosa, sobretot pel que fa a la situació militar.

El 3 de maig el Comitè envià a la Comuna una delegació que exigia que se li lliurarà de nou la direcció del Ministeri de la Guerra. Com diu Lissagaray, fou plantejada una altra vegada aquesta qüestió: “Si convenia dissoldre el Comitè Central o detenir-lo, o si calia tornar-li a concedir la direcció del Ministeri de la Guerra”.

D’una manera general es tractava, no dels principis de la democràcia, sinó de l’absència d’un programa d’acció en ambdues bandes, i del desig comú, tant a l’organització revolucionària absoluta, personificada en el Comitè Central, com a l’organització “democràtica” de la Comuna, que la part oposada, carregués amb les responsabilitats, no renunciant per això enterament al poder. Semblants relacions polítiques no són dignes d’imitació.

“Però el Comitè Central (així es consola Kautsky) mai intentà discutir el principi que el poder suprem correspon als elegits pel sufragi universal... En aquest punt, doncs, la Comuna de París fou el contrari que la República dels Soviets”. No hi hagué unitat de voluntat governamental, com tampoc audàcia revolucionària, però sí dualitat de poder, i el resultat fou el seu enderrocament ràpid i espantós. En canvi (no és aquest suficient consol?) no s’atacà en gens ni mica el “principi” de la democràcia.

La Comuna democràtica i la Dictadura revolucionària

El camarada Lenin ha demostrat ja a Kautsky que pretendre descriure la Comuna com una democràcia formal no és més que xarlatanisme teòric. La Comuna, tant per les tradicions com per les intencions dels seus dirigents (els blanquistes), era l’expressió de la dictadura revolucionària d’una ciutat sobre el país sencer. Així ocorregué en la Gran Revolució francesa; el mateix hauria ocorregut en la revolució de 1871, si la Comuna no hagués caigut tan prompte.

El fet que en el mateix París el poder fóra elegit sobre la base del sufragi universal no exclou aquest fet força més important: l’acció militar de la Comuna, d’una ciutat, contra la França camperola; és a dir, contra tota la nació. Perquè el gran demòcrata Kautsky pogués estar satisfet amb raó hauria estat necessari que els revolucionaris de la Comuna haguessen consultat amb antelació, per mitjà del sufragi universal, a tota la població francesa per a saber si devien o no fer la guerra a les bandes de Thiers.

En fi, en el mateix París, les eleccions s’efectuaren després de la fugida de la burgesia, partidària de Thiers, o almenys dels seus elements més actius, I després de l’evacuació dels exèrcits de l’ordre. La burgesia que quedava a París, tanmateix tota la seua impertinència, no temia menys les batalles revolucionàries, i davall la impressió d’aquest temor (pressentiment de l’inevitable terror roig de l’esdevenidor) hom celebrà les eleccions. Consolar-se perquè el Comitè Central de la Guàrdia Nacional, sota la dictadura (malauradament, blana i informe) s’efectuaren les eleccions i, així, no haja atacat el principi de sufragi universal, és, en realitat, amollar estocades en l’aire.

Multiplicant les comparacions inútils, Kautsky s’aprofita de la ignorància dels seus lectors. Al novembre de 1917 elegirem també en Petrograd una Comuna (la Duma municipal) sobre la base del mateix sufragi “democràtic”, sense restriccions per a la burgesia. En aquestes eleccions, a conseqüència del boicot que ens declararen els partits burgesos, obtinguérem una indiscutible majoria³. La Duma, elegida democràticament, es sotmeté per la seua pròpia voluntat al Soviet de Petrograd; és a dir, cregué que el fet de la dictadura del proletariat estava molt per damunt del “principi” del sufragi universal; i algun temps després es dissolia per iniciativa pròpia a favor d’una de les seccions del Soviet petersburgès. D’aquesta manera el Soviet de Petrograd (vertader pare del poder soviètic) té, per gràcia divina, una aurèola “formalment” democràtica que no cedeix en res a la Comuna de París.

En les eleccions del 26 de Març foren elegits noranta membres de la Comuna, quinze dels quals pertanyien al partit del govern (Thiers) i altres sis eren radicals burgesos, que no per ésser en tot adversaris del govern, censuraven menys la insurrecció dels obrers parisencs.

“Una república soviètica no hauria permès que semblants elements haguessen presentat la seua candidatura, i menys tolerat que fossen elegits. Però la Comuna, respectuosa com era amb la democràcia, no presentà el menor obstacle a la seua elecció”. Ja hem vist més amunt com desbaratava Kautsky en tots els sentits. En primer lloc, en la fase anàloga de desenvolupament de la Revolució Russa s’han celebrat eleccions democràtiques al municipi de Petrograd, durant les quals el poder soviètic deixà en plena llibertat els partits; i si els cadets, els socialistes revolucionaris i els menxevics, que tenien la seua premsa amb què invitaven obertament la població a què derroqués el govern dels Soviets, boicotejaren aquestes eleccions fou exclusivament perquè aleshores creien que aviat acabarien amb nosaltres per la força de les armes. En segon terme, no hi hagué en la Comuna de París democràcia que agrupés totes les classes. No hi havia lloc per als diputats burgesos, conservadors, liberals i gambettistes.

“Gairebé tots aquests individus (escriu Lavrov), instantàniament o no, però prompte de totes maneres, sortiren dels Consells de la Comuna; és veritat que haurien pogut ésser els representants de París (de la ciutat lliure davall l’administració de la burgesia), però foren destruïts per complet en la Comuna que, de grau o per força, completament o incompleta, encarnava sense disputa la revolució del proletariat i la temptativa, malgrat que feble, de crear les formes d’una societat que harmonitzaren amb aqueixa revolució”. Si la burgesia petersburgesa no hagués boicotejat les eleccions comunals, els seus representants haurien entrat en la Duma de Petrograd. Hi haurien romàs fins a la primera insurrecció dels socialistes revolucionaris i cadets, després de la qual (amb o sense el permís de Kautsky) haurien estat probablement detinguts si no hagueren abandonat la Duma a temps, com feren en un cert moment els membres burgesos de la Comuna de París. El curs dels esdeveniments hauria estat el mateix, excepte alguns episodis que haurien transcorregut altrament.

Glorificant la democràcia de la Comuna i acusant-la alhora per no haver tingut audàcia pel que fa a Versalles, Kautsky no comprèn que les eleccions comunals que s’efectuaren amb la participació en doble sentit dels alcaldes i diputats “legals”, reflectien l’esperança de la cloenda d’un acord pacífic amb Versalles. Aquest és, no obstant això, el fons de les coses. Els directors volien una aliança, no la lluita. Les masses no havien exhaurit encara les seues il·lusions. Les pseudoautoritats revolucionàries encara no havien tingut temps d’ésser lamentablement derrocades. A tot açò s’anomenava “democràcia”.

“Hem de dominar els nostres enemics per la força moral... (preconitzava Vermorel). No cal atemptar contra la llibertat ni la vida de l’individu...”. Vermorel, que aspirava a conjurar la “guerra civil”, invitava la burgesia liberal (a la que abans estigmatitzés tant) a constituir un “poder regular, reconegut i respectat per tota la població parisenca”. El Journal Officiel, publicat sota la direcció de l’internacionalista Longuet, escrivia: “El lamentable error que, en les jornades de juny de 1848, armà dues classes socials una contra l’altra, no pot ja reproduir-se més. L’antagonisme de classes ha cessat d’existir” (30 de març). I més tard: “d’ara en avant ja no hi haurà discòrdies, perquè mai ha existit tan poc odi ni hi ha hagut tan pocs antagonismes socials” (3 d’abril). En la sessió de la Comuna del 25 d’abril, no sense raó es vanaglorià Jourde que “la Comuna no hagués mai atacat en gens ni mica la propietat”. Així creien guanyar-se la confiança dels mitjans burgesos i endinsar-se vers un acord.

“Aquestes seguretats (diu molt encertadament Lavrov) no desarmaren de cap manera els enemics del proletariat, que sabien perfectament l’amenaça que suposava el triomf d’aquest últim; al contrari, llevaren al proletariat tota energia combativa i el cegaren, intencionadament, en presència d’enemics irreductibles”. Però aquestes afeblidores garanties estaven indissolublement unides a la ficció de la democràcia. La forma de pseudolegalitat feia creure que la qüestió podia resoldre’s sense lluita. “En allò tocant les masses de la població (escriu un membre de la Comuna, Arthur Arnoult), estaven convençudes, no sense raó, de l’existència d’una acord tàcit amb el govern”. Els conciliadors, impotents per a atreure la burgesia, induïen, com sempre, a error el proletariat.

Que sota les condicions de la inevitable guerra civil que començava ja, el parlamentarisme no expressava sinó la impotència conciliadora dels grups directors, és el que acredita del mode més evident la forma insensata de les eleccions complementàries per a la Comuna (16 d’abril). En aquell moment “no hi havia més que votar”, escriu Arthur Arnoult. La situació era tràgica, fins a l’extrem que no es tenia ni el temps, ni la sang freda necessàries, perquè les eleccions generals poguessen donar el resultat abellit. “Tots els homes fidels a la Comuna estaven a les fortificacions, en els forts, als llocs avançats. El poble no concedia cap importància a aquestes eleccions complementàries. En els fons, no passaven d’ésser parlamentarisme. No era aquell el moment de comptar els electors, sinó de tenir soldats; no de saber si havíem guanyat o perdut en consideració per a l’opinió de París, sinó de defensar París contra els versallesos”. Aquestes paraules haurien pogut fer comprendre a Kautsky per què no és tan fàcil combatre en la realitat la guerra de classes amb una democràcia que les integre totes.

“La Comuna no és una Assemblea Constituent (escrivia Millière, un dels caps més fins de la Comuna), és un Consell de guerra. Únicament ha de tenir un fi: la victòria; una arma, la força; una llei, la salvació pública”.

“Mai pogueren comprendre (escriu Lissagaray, acusant els líders) que la Comuna era una barricada i no una administració”. Únicament al final començaren a adonar-se’n, quan ja era massa tard, Kautsky no ho ha comprès encara. I res fa preveure que puga arribar algun dia a comprendre-ho.

***

La Comuna fou la negació viva de la democràcia formal, perquè en el seu desenvolupament marcà la dictadura del París obrer sobre la nació camperola. Aquest fet s’imposa a tots els altres. Qualssevulla que fossen els esforços dels polítics rutinaris al si mateix de la Comuna per a agafar-se a la visibilitat de la legalitat democràtica, cada acció de la Comuna, insuficient per a la victòria, era prou per a convèncer de la il·legalitat de la seua naturalesa.

La Comuna, açò és, el Municipi parisenc, abrogà el reclutament nacional. Titulà al seu òrgan oficial Journal officiel de la République française (Diari Oficial de la República Francesa). Encara que tímidament, ficà les mans en la Banca de França. Proclamà la separació de l’Església i l’Estat i suprimí el pressupost de cultes. Entaulà relacions amb les ambaixades estrangeres, etc. Tot això, en nom de la dictadura del proletariat. Però el demòcrata Clemenceau, que aleshores ja vivia i era ja home de vigor, es negà a reconèixer aquest dret.

En l’assemblea del Comitè Central declarà Clemenceau: “La insurrecció té un origen il·legal. Aviat semblarà ridícul el Comitè, i els seus decrets seran menyspreables. A més, París no té dret a aixecar-se contra França, i ha d’acceptar formalment l’autoritat de l’Assemblea”.

La missió de la Comuna era dissoldre l’Assemblea Nacional. Per desgràcia, no pogué assolir-ho. I Kautsky, ara, tracta de cercar circumstàncies atenuants a aquests criminals designis.

Argüeix que els comunistes tenien adversaris monàrquics en l’Assemblea Nacional, mentre que nosaltres, en l’Assemblea Constituent, teníem en contra a... socialistes: socialistes revolucionaris i menxevics. Açò és el que pot qualificar un eclipsi total d’esperit! Kautsky parla dels menxevics i socialistes revolucionaris, però oblida l’únic enemic seriós: els cadets. Precisament ells constituïen el nostre partit “versallès” rus; açò és, el bloc dels propietaris en nom de la propietat, i el professor Miliukov parodiava com millor podia al petit gran home. Des de molt prompte (molt de temps abans de la revolució d’octubre) Miliukov havia començat a cercar un Gallifet que creia haver trobat, l’un rere l’altre, en les persones dels generals Kornilov, Alexeiev, Kaledin, Krasnov; i després que Koltxak relegà a segon terme els partits polítics i dissolgué l’Assemblea Constituent, el partit cadet, únic partit burgès seriós, no sols no li negà el seu suport, sinó que, per contra, li dispensà una simpatia cada vegada més gran.

Els menxevics i socialistes revolucionaris no exerciren en Rússia cap paper autònom, com li ocorre d’altra banda al partit de Kautsky en els successos revolucionaris d’Alemanya. Havien basat tota la seua política en la coalició amb els cadets, assegurant-los així una situació preponderant, que de cap manera corresponia a la correlació de forces polítiques. Els partits socialrevolucionari i menxevic no eren més que un aparell de transmissió, destinat a conquerir en els mítings i les eleccions la confiança política de les masses revolucionàries despertes, per a beneficiar amb això el partit cadet imperialista i contrarevolucionari, independentment, clar està, del resultat de les eleccions. La dependència de la majoria menxevic i socialrevolucionària respecte a la minoria cadet no era més que una burla de la democràcia mal dissimulada. Però açò no és tot. A tot arreu del país on el règim “democràtic” es perpetuava suficientment, sobrevenia inevitablement un colp d’estat contrarevolucionari que acabava amb això. Així ocorregué en Ucraïna, on la Rada democràtica, que havia venut el poder soviètic a l’imperialisme alemany, es veié desfeta al seu torn per la monarquia de Skoropadski. Així va ocórrer (i és l’experiència més important de la nostra “democràcia”) en Sibèria, on l’Assemblea Constituent, oficialment governada pels socialrevolucionaris i menxevics (a causa de l’absència dels bolxevics), i dirigida de fet pels cadets, provocà la dictadura de l’almirall tsarista Koltxak. Així ocorregué al Nord, on els membres de la Constituent, personificada pel govern del socialrevolucionari Txaikovski, no foren més que figurants en presència dels quals actuaven els generals contrarevolucionaris russos i anglesos. En tots els petits governs limítrofs passà o passa el mateix: a Finlàndia, a Estònia, a Lituània, a Polònia, a Geòrgia, en Armènia, on, sota el pavelló aparent de la democràcia, s’hi referma el règim dels propietaris, dels capitalistes i del militarisme estranger.

L’obrer parisenc de 1871

El proletariat petersburgès de 1917

Un dels paral·lels més roïns, que res justifica i que és políticament vergonyós, traçat per Kautsky entre la Comuna i la Rússia soviètica, és el que es refereix al caràcter de l’obrer parisenc de 1871 i del proletariat rus de 1917-1919. Kautsky ens descriu al primer com un revolucionari entusiasta, capaç de la més elevada abnegació, mentre que al segon ens el presenta com un egoista, un utilitari i un desenfrenat anarquista.

L’obrer parisenc té darrere si tot un passat perfectament definit que no necessita recomanacions revolucionàries i sí defensar-se de les alabances de l’actual Kautsky. Amb tot, el proletariat de Petrograd no té ni pot tenir per què renunciar a comparar-se amb el seu germà major. Els tres anys de lluita ininterrompuda dels obrers petersburguesos, primer per la conquesta del poder, després pel seu manteniment i consolidació, enmig de patiments com no s’han vist mai, malgrat la fam, el fred, els perills constants, constitueixen un fet excepcional en els annals de l’heroisme i l’abnegació de les masses. Kautsky, com demostrarem, considera, per a comparar-los amb l’elit dels comuners, els elements més foscs del proletariat rus. En res es distingeix, en aquest punt, dels sicofants burgesos per als quals els morts de la Comuna són moltíssim més simpàtics que els vius. El proletariat petersburgès ha pres el poder quaranta-cinc anys més tard que els obrers de París. Aquest espai de temps ens ha dotat d’una immensa superioritat. El caràcter petit burgès i artesà del París vell i, en part, del nou, és totalment aliè a Petrograd, centre de la indústria més concentrada del món. Aquesta última circumstància ens ha facilitat considerablement la tasca d’agitació i organització i l’establiment de règim dels Soviets. El nostre proletariat està molt lluny de posseir les riques tradicions del proletariat francès. Però, en canvi, en els primers dies de la present revolució, el record de la gran experiència fracassada de 1905 estava encara viu en la memòria de la generació actual, que no oblidava el deure de venjança que l’havien llegat. Els obrers russos no han passat, com els francesos, per la llarga escola de la democràcia i del parlamentarisme que, en certes èpoques, fou un factor important per a la cultura política del proletariat. Però, d’altra banda, l’amargor de les decepcions i el verí de l’escepticisme (que paralitzen la voluntat revolucionària del proletariat francès, fins una hora que creiem pròxima) no havien tingut temps d’infiltrar-se en l’ànima de la classe obrera russa.

La Comuna de París patí una derrota militar abans que sorgiren, en tota la seua gran magnitud, els problemes econòmics. Tanmateix les excel·lents qualitats guerreres dels treballadors parisencs, la situació militar de la Comuna fou molt aviat desesperada: la indecisió i l’esperit de conciliació de les esferes superiors havien engendrat la desagregació de les capes inferiors.

Es pagava el sou de Guàrdia Nacional a 162.000 soldats rasos i 6.500 oficials; però el nombre dels que realment combatien, sobretot després de la sortida infructuosa del 3 d’abril, oscil·lava entre 20.000 i 30.000 soldats.

Aquests fets no comprometen res als obrers parisencs, ni donen a ningú dret a negar el seu valor o a considerar-los com a desertors, encara que els casos de deserció no hi mancaren. La capacitat guerrera d’un exèrcit requereix sobretot l’existència d’un organisme director regular i centralitzat. Els comuners no en tenien ni tan sols la més petita idea.

El Departament de Guerra de la Comuna ocupava, segons l’expressió d’un autor, una cambra ombrívola on tothom s’atropellava. El despatx del ministre estava ple d’oficials, de guàrdies nacionals que exigien ara pertrets militars, bé provisions, o que es queixaven que no se’ls rellevés. Allí hom el deia que anaren a veure el comandant de la plaça. “Alguns batallons romanien a les trinxeres de vint a trenta dies, mentre altres estaven sempre de reserva. Aquest abandó matà molt prompte tota disciplina. Els més valents només volien dependre de si mateixos; els altres es retiraven. Els oficials feien igual; uns abandonaven els seus llocs per a córrer en auxili del company exposat al foc de l’enemic; altres se n’anaven a la ciutat” (P. Lavrov, La Comuna de París del 18 de març de 1871, 1919, p. 100).

Semblant règim no podia seguir impune. La Comuna sotaiguada en sang. Però trobeu en Kautsky un consol, únic en el seu gènere: “Mai la guerra (diu, movent el cap) ha estat el fort del proletariat”.

Aquest aforisme, digne de Pangloss, està a l’altura d’un altre apotegma de Kautsky, a saber: que la Internacional no és una arma d’èpoques de guerra, sinó per naturalesa “un instrument de pau”.

Tot el Kautsky d’avui es resumeix en els fons en aqueixos dos aforismes, el valor dels quals a penes és superior al zero absolut. “Mai ha estat la guerra, ja veuen vostès, el fort del proletariat; encara més en la mesura que la Internacional no ha estat creada per a un període de guerra”. El vaixell de Kautsky ha estat construït per a navegar sobre les aigües manses dels estanys, no per a afrontar la plena mar i suportar els temporals. Si comença a fer aigua i enfonsar-se, el fort sense disputa és la tempestat, són els elements, la immensitat de les onades i tota una sèrie de circumstàncies imprevistes a què no destinava Kautsky el seu magnífic instrument.

El proletariat internacional s’ha imposat la missió de conquerir el poder. Siga o no la guerra civil “en general” un dels atributs indispensables de la revolució “en general”, de totes maneres és indiscutible que el moviment alliberador del proletariat, a Rússia, en Alemanya i en determinades parts de l’antiga Àustria-Hongria, ha revestit la forma d’una guerra civil a mort, i no sols als fronts de l’interior, sinó als fronts exteriors. Si la guerra no és el fort del proletariat i si la Internacional obrera no val més que per a les èpoques pacífiques, cal fer una creu sobre la revolució i el socialisme, perquè la guerra és un dels forts del govern capitalista, que, amb tota seguretat, no permetrà que l’obrer conquerisca el poder sense guerra. Ja només falta considerar el que s’anomena “democràcia socialista” com un paràsit de la societat capitalista i del parlamentarisme burgès; és a dir, sancionar clarament el que fan en política els Ebert, els Scheidemann, els Renaudel, i allò contra què creiem que Kautsky s’aixeca encara.

La guerra no era el fort de la Comuna. Per aquesta raó fou aixafada. I com de despietadament!

“Cal remuntar-s’hi (escrivia en el seu temps l’escriptor liberal modern Fiaux) fins a les proscripcions de Sila, d’Antoni i d’Octavi per a trobar assassinats semblants en la història de les nacions civilitzades; les guerres religioses davall els últims Valois, la nit de Saint-Barthélemy, l’època del terror, no eren, en comparació, més que jocs de xiquets. Només en l’última setmana de maig s’aixecaren en París 17.000 cadàvers de federats insurrectes... El 15 de juny es continuava matant encara.... “

“...La guerra, en general, mai ha estat el fort del proletariat...”.

Que fals és açò! Els obrers russos han demostrat que són capaços de dominar també la “màquina guerrera”. Açò significa un enorme progrés sobre la Comuna. No és una abjuració de la Comuna (perquè la tradició de la Comuna no és impotència), sinó la continuació de la seua obra. La Comuna era feble. Per a portar a terme la seua missió, nosaltres ens hem fet forts. La Comuna fou aixafada. Nosaltres assestem colp rere colp als seus botxins, La vengem i en prenem la revenja.

* * *

Dels 162.000 guàrdies nacionals que cobraven el seu sou, 20 o 30.000 anaven a la lluita. Aquestes xifres serveixen de matèria interessant per a les deduccions que s’hi poden treure del paper de la democràcia formal en període revolucionari. La sort de la Comuna no es decidí en les eleccions, sinó en els combats contra els exèrcits de Thiers.

En els fons, foren aquests 20 o 30.000 homes (la minoria més abnegada i lluitadora) els que fixaren en els combats els destins de la Comuna. Aquesta minoria no era una cosa a banda, no feia més que expressar amb més valor i abnegació la voluntat de la majoria. Però, de totes maneres, no passaren d’ésser la minoria. Els altres guàrdies nacionals, que s’ocultaren en el moment crític, no eren adversaris de la Comuna, no; la defensaven activament o passiva, però eren menys conscients, menys resolts. Sobre l’arena de la democràcia política, la inferioritat del seu sentit social féu possible la il·lusió dels aventurers i dels cavallers d’indústria, dels parlamentaris petitburgesos i dels ximples honrats que s’enganyaven a si mateixos. Però quan es veié que es tractava d’una clara guerra de classes, seguiren, més o menys, a l’abnegada minoria. Aquesta situació trobà la seua expressió en la creació de la Guàrdia Nacional. Si l’existència de la Comuna s’hagués prolongat, les relacions recíproques entre l’avantguarda i la massa del proletariat s’haurien reforçat cada vegada més. I l’organització que s’hauria constituït i consolidat en el procés d’una lluita declarada hauria esdevingut en tant que organització de les masses treballadores, en l’òrgan de la seua dictadura, en el soviet dels delegats del proletariat en armes.