1920
versió catalana feta per Alejo Martínez – [email protected] – des de: Terrorismo y comunismo, Ediciones Júcar, 1977, Gijón-Madrid
Disponible en format .doc i .pdf.
IV
EL TERRORISME
El tema principal del llibre de Kautsky és el terrorisme. L’opinió segons la qual el terrorisme pertany a la mateixa essència de la revolució és, si em de creure Kautsky, un error àmpliament estès. No és exacte, pretén, que “qui vol la revolució ha de prendre partir a favor del terrorisme”. En allò que el concerneix, Kautsky està a favor de la revolució en general però resoludament contra el terrorisme. Aquí comencen les dificultats.
“La revolució (es lamenta Kautsky) ens ha portat el més sagnant terrorisme exercit per governs socialistes. Començaren els bolxevics russos, que foren severament jutjats pels altres socialistes no partidaris del bolxevisme, entre ells els majoritaris alemanys. Però a penes aquests sentiren amenaçat el seu poder, acudiren als mateixos mitjans que tan durament havien condemnat”. Sembla, doncs, que d’aquestes premisses hauria de deduir-s’hi la conclusió que el terrorisme està lligat a la naturalesa de la revolució molt més profundament del que havien pensat alguns savis. Kautsky trau per si mateix una conclusió diametralment oposada. El formidable desenvolupament del terrorisme de blancs i rojos en les últimes revolucions (russa, finlandesa, alemanya, austríaca, hongaresa) és per a ell la prova que aqueixes revolucions s’han apartat del bon camí i no s’han mostrat com hauria calgut, d’acord amb les seues fantasies teòriques. Sense aturar-nos-hi a discutir sobre la “immanència” del terrorisme considerat “en si” en la revolució, entesa també “en si”, detinguem-nos en l’exemple d’algunes revolucions, com ara ens les mostra la Història viva de la humanitat.
Recordarem en primer lloc la Reforma, que traça una espècie de demarcació entre la història de l’Edat Mitjana i la Moderna: com més comprenia els interessos profunds de les masses populars, més amplitud prenia, més aferrissada es feia la guerra civil que es desenrotllava davall els estendards religiosos i més despietat era el terror per ambdues bandes.
En el segle XVII, Anglaterra féu dues revolucions: la primera, que promogué violentes commocions socials i llargues guerres, portà, sobretot, a l’execució de Carles I; la segona, finalitzà amb el feliç adveniment al tron d’una dinastia nova. La burgesia anglesa i els seus historiadors consideren aquestes dues revolucions des de punts de vista força diferents: la primera és, als seus ulls, una abominable jacquerie, una “Gran Rebel·lió”; la segona, ha estat batejada amb el nom de “Revolució Gloriosa”. L’historiador francès Agustí Thierry ha indicat les causes d’aquesta diversitat d’apreciació. En la primera revolució anglesa, en la “Gran Rebel·lió”, el poble actuava, mentre que en la segona romania quasi “callat”. La conclusió és que en un règim d’esclavitud de classe és molt difícil ensenyar bons modals a les masses oprimides que, exasperades, es baten amb piques i pedres, amb foc i corda. Als historiadors al servei dels monarques i explotadors, els ofèn açò a vegades. Advertim, no obstant això, que en la història de la nova Anglaterra (burgesa) és la “Gran Rebel·lió” i no la “Revolució Gloriosa” la que apareix com un succés definitiu.
L’esdeveniment més considerable de la història moderna després de la Reforma i la “Gran Rebel·lió” (esdeveniment que per la seua impotència deixa molt baixos els dos precedents) ha estat la Revolució Francesa.
La Revolució clàssica ha engendrat el terrorisme clàssic. Kautsky està disposat a excusar el terror dels jacobins, reconeixent que cap altra mesura els hauria permès salvar la República. Però per a ningú val aquesta justificació tardana. Per als Kautsky de fins del segle XVIII (els dirigents girondins francesos), els jacobins personificaven el mal. Heus aquí, en tota la seua vulgaritat, una comparació dels girondins amb els jacobins prou instructiva. La trobem traçada per la ploma d’un dels historiadors burgesos francesos. “Tant uns com altres volien la República...”. Però els girondins “volien una República legal, lliure, generosa. Els muntanyesos desitjaven (!) una República despòtica i terrible. Els uns i els altres eren partidaris de la sobirania del poble; però els girondins, justament entenien per poble el conjunt de la nació, mentre que per als muntanyesos no hi havia més poble que la classe treballadora, per la qual cosa només a ella havia de pertànyer el poder”. L’antítesi entre els cavallers paladins de l’Assemblea Constituent i els sanguinaris que han establert la dictadura del proletariat està prou bé assenyalada en aqueix paràgraf, naturalment en els termes polítics de l’època.
La dictadura de ferro dels jacobins havia estat imposada per la situació summament crítica de la França revolucionària. Heus aquí el que d’ella diu un historiador burgès: “Els exèrcits estrangers havien entrat en territori francès per quatre bandes alhora: al nord, els anglesos i austríacs; en Alsàcia, els prussians; en Dauphiné i fins Lió, els piamontesos; en El Roselló, els espanyols. I açò en el moment en què la guerra civil feia estralls en quatre punts diferents, a Normandia, en La Vendée, a Lió i a Toló”. Cal afegir-hi els enemics de l’interior, els innumerables defensors ocults del vell ordre de coses, prests a ajudar l’enemic per tots els mitjans.
El rigor de la dictadura del proletariat a Rússia (direm nosaltres ara) ha estat condicionat per circumstàncies no menys crítiques. Teníem un front ininterromput des del Nord fins al Sud, de l’Est a l’Oest. A més dels exèrcits contrarevolucionaris de Koltxak, de Denikin, etc., la Rússia soviètica era atacada simultàniament pels alemanys, austríacs, txecoslovacs, romanesos, francesos, anglesos, americans, japonesos, finlandesos, estonians i lituans. A l’interior del país, bloquejat per totes les bandes i consumit per la fam, hi havia incessants complots, aixecaments, actes terroristes, destruccions de dipòsits, de ferrocarrils i ponts. “El govern, que s’havia encarregat de canviar l’enemic de l’exterior i l’interior, no tenia diners, ni exèrcit suficient, no tenia res en una paraula, excepte una energia sense límits, un suport calorós dels elements revolucionaris del país i l’audàcia de recórrer a totes les mesures per a la salvació de la pàtria, qualssevol que fossen la seua arbitrarietat, il·legalitat i vigor”. En aquests termes caracteritzava antany Plekhanov el govern dels jacobins (El Socialdemòcrata: Resum polític i literari d’un període de tres mesos. Febrer, tom I; Londres, 1890. Article sobre el “Centenari de Gran Revolució”, pàgines 6-7.)
Però fixem-nos en la revolució ocorreguda en la segona meitat del segle XIX, als Estats Units, país de la “democràcia”. Encara que no es tractés de l’abolició de la propietat privada sinó de la tracta de negres, les institucions democràtiques no foren per això menys incapaces de resoldre el conflicte pacíficament. Els Estats del Sud, derrotats en les eleccions presidencials de 1860, havien decidit recobrar a qualsevol preu la influència que fins llavors havien exercit per al manteniment de l’esclavitud dels negres; i, pronunciant, com de costum, discursos grandiloqüents sobre la llibertat i la independència, fomentaven la rebel·lió dels esclavistes. Totes les conseqüències posteriors de la guerra Civil en foren el resultat inevitable. Des que començà la lluita, el govern militar de Baltimore tancava en el fort de Mac Henry, tanmateix l’habeas corpus, molts partidaris de l’esclavitud. La qüestió de la legalitat o il·legalitat d’aquests actes era objecte d’una calorosa discussió entre els “principals notables” de la comarca. El jutge suprem, Teiney, declarà que el president de la República no tenia dret a suspendre l’acció d’habeas corpus ni a conferir semblants poders a les autoritats militars. “Tal és, segons tota probabilitat, la solució normal d’aquesta qüestió [diu un dels primers historiadors de la guerra nord-americana]. Però la situació era tan crítica i tan imperiosa la necessitat de prendre mesures radicals contra la població de Baltimore, que el govern i el poble dels Estats Units reclamava les mesures més enèrgiques” (Història de la guerra nord-americana, per Fletcher, tinent coronel d’Infanteria de la Guàrdia; traduïda de l’anglès. Sant Petersburg, 1867)
Els escassos objectes que necessitava el Sud revolucionari li eren subministrats secretament pels comerciants del Nord. En aquestes condicions, als ciutadans del Nord no els quedava un altre remei que recórrer a la repressió. El 6 d’agost de 1861 fou ratificat pel president un projecte del Congrés sobre la confiscació de la propietat privada emprada per a fins insurreccionals. El poble, representat pels elements més democràtics, era partidari de les mesures extremes; el partit republicà tenia al Nord una majoria decisiva, i tots els sospitosos de secessionisme, açò és, d’afavorir els estats dissidents del Sud, eren objecte de violències. En algunes ciutats del Nord, i fins en els Estats de la Nova Anglaterra, que es vanagloriaven del seu bon ordre, la població assaltà en diverses ocasions els locals dels periòdics que defensaven els partidaris de l’esclavitud insurrectes, i trencà les seues màquines. No era rar veure els editors insurrectes untats de quitrà, embolicats en plomes i passejats pels carrers fins que consentien en jurar fidelitat a la Unió. La personalitat del propietari d’un plantació untada de quitrà no té res de comú amb “la cosa en si”, i en aquest sentit l’imperatiu categòric de Kant patí en el curs de la guerra civil nord-americana més d’un fracàs d’aquesta índole. Però no és açò tot. “Per la seua banda, el govern (ens refereix el mateix historiador) dictà també diverses mesures de repressió contra les publicacions que no adoptaven el seu punt de vista. I la premsa nord-americana, que havia gaudit fins aleshores de la major llibertat, es trobà de sobte en una postura tan molesta com la de les monarquies absolutes d’Europa. La llibertat, de paraules corregué la mateixa sort. Així, doncs [segueix el tinent coronel Fletcher], el poble nord-americà es veié privat en el mateix moment de la major part de les seues llibertats. És de notar [afegeix moralitzant] que la majoria de la població estava de tal manera absorta per la guerra i tan profundament disposada a realitzar tots els sacrificis per aconseguir el seu fi que, lluny de lamentar la pèrdua de les seues llibertats, semblava no adonar-se’n” (Història de la guerra nord-americana).
Els sanguinaris esclavistes del Sud i la seua turba desencadenada de criats procediren amb un furor molt més gran encara. “Per tot arreu [refereix el comte de París] on es formava una majoria a favor dels propietaris esclavistes, l’opinió pública obrava despòticament envers la minoria. A tots els que trobaven a faltar la bandera nacional, se’ls obligava a servar silenci. Però açò no fou prou. Com ocorre en totes les revolucions, s’obligà els indiferents que manifestaren la seua adhesió a la nova causa. Els que s’hi negaven eren abandonats a l’odi i la violència del populatxo... En tots els centres de la civilització naixent (Estats del Sud-oest) es constituïren comitès de vigilància, integrats per tots els que s’havien destacat pel seu extremisme en el curs de la lluita electoral... La taverna era el lloc ordinari de les reunions, i, en ella, a l’orgia es mesclava una desgraciada paròdia de les formes sobiranes de la justícia. Alguns energúmens, assentats al voltant d’un mostrador pel qual corria el whisky, jutjaven els seus conciutadans presents i absents. L’acusat, abans d’ésser interrogat, veia ja preparar la corda fatal. I aquell que no compareixia davant el tribunal, sabia la seua condemna de caure sota la bala del botxí ocult entre les males herbes del bosc...”. Aquest quadre evoca les escenes que ocorren diàriament a les regions on operen Denikin, Koltxak, Iudenitx i els altres campions de la “democràcia” francoanglesa i nord-americana.
Com es plantejava la qüestió del terrorisme sota la Commune de París, ho veurem més avall. Siga com vullga, els esforços que fa Kautsky per a oposar la Commune a la nostra Revolució no tenen el menor fonament i l’obliguen a recórrer a una roïna fraseologia.
Sembla que han de considerar-se les captures d’ostatges com “inherents” al terrorisme de la guerra civil. Kautsky, adversari del terrorisme i de la captura d’ostatges, és, no obstant això, defensor de la Commune de París (veritat és que ocorregué fa cinquanta anys). La Commune, emperò, havia fet ostatges. Açò sembla que havia d’originar al nostre autor un cert embaràs. Però ¿per a què serviria la casuística si no fos per a aquestes circumstàncies?
Els decrets de la Comuna sobre els ostatges i la seua execució com a resposta a les crueltats dels versallesos foren motivats (segons la profunda explicació de Kautsky) pel desig de servar les vides humanes i no per un desig de crim. Admirable descobriment! Únicament hi manca eixamplar-lo. Hom pot i ha de fer comprendre que en els temps de guerra civil exterminem els guàrdies blancs per tal que ells no exterminen els treballadors. El nostre propòsit, doncs, no és suprimir vides humanes, sinó preservar-les. Si per a la seua preservació hem de combatre paradoxalment amb les armes a la mà, i si açò ens mena a fer exterminis, hi ha aquí un enigma el secret dialèctic del qual ha estat posat en clar pel vell Hegel, per a no parlar de savis pertanyents a escoles més antigues.
La Comuna únicament hauria pogut sostenir-se i refermar-se menant una guerra sense quarter als versallesos. Aquests tenien bon nombre d’agents a París. En guerra amb les bandes de Thiers, la Comuna no hauria pogut fer una altra cosa que exterminar els versallesos, tant al front com en la reraguarda. Si la seua autoritat S’hagués estès fora de París, hauria xocat (en el curs de la guerra civil contra l’exèrcit de l’Assemblea Nacional) amb enemics força més perillosos, al si mateix de la població. La Comuna no hauria pogut, en fer front als realistes, concedir la llibertat de paraula als seus agents de reraguarda.
Kautsky, tot i els grans esdeveniments actuals, no té cap idea de la guerra en general ni de la guerra civil en particular. No arriba a comprendre que tot partidari de Thiers a París no era més que un simple “adversari” ideològic dels comuners, però que un espia o agent de Thiers era un enemic mortal que aguaitava el moment per a ferir-los a traïció. Ara bé, a l’enemic l’ha de posar hom sota condicions en què no puga fer mal, cosa que en temps de guerra no es pot traduir més que en la seua supressió.
En la revolució, com en la guerra, es tracta de trencar la voluntat de l’enemic, obligar-lo a capitular acceptant les condicions del vencedor.
La voluntat és, segurament, un fet d’ordre psicològic, però a diferència d’un míting, d’una reunió pública o d’un congrés, la revolució persegueix els seus fins usant mitjans materials, encara que en menor grau que en la guerra.
La burgesia conquerí el poder revoltant-se. I el refermà amb la guerra civil. En temps de pau, el serva amb l’ajuda d’un instrument de coerció molt complex. Mentre hi haja una societat de classes, basada en els antagonismes més profunds, l’ús de les repressions serà indispensable per tal de sotmetre la part adversa.
Encara que la dictadura del proletariat nasqués, en alguns països, al si de la democràcia, la guerra civil no s’hauria evitat per açò. La qüestió de saber a qui pertanyerà el poder al país, és a dir, si la burgesia ha de sobreviure o perir, es resoldrà no per referències als articles de la Constitució, sinó recorrent a totes les formes de la violència. Faça el que vullga Kautsky per a analitzar l’aliment del pitecantrop i la resta de circumstàncies properes o remotes que li permeten determinar les causes de la crueltat humana, no trobarà en la història altre mitjà de trencar la voluntat de classe de l’enemic que el recurs enèrgic de la força.
El grau de violència de la lluita depèn de tota una sèrie de condicions interiors i internacionals. Com més obstinada i perillosa siga la resistència de l’enemic de classe vençut, més inevitable serà la transformació del sistema en sistema de terror.
Però aquí Kautsky pren inesperadament una nova posició en la lluita contra el terrorisme soviètic; fingeix ignorar la furiosa resistència contrarevolucionària de la burgesia russa. “No s’ha observat (diu) semblant aferrissament en Petrograd i Moscou al novembre de 1917 i menys encara a Budapest recentment”.
Com a resultat d’aquest graciós mode de plantejar la qüestió, el terrorisme resulta ésser simplement un producte de l’esperit sanguinari dels bolxevics, que trenquen alhora amb les tradicions de l’herbívor pitecantrop i les lliçons de moralitat del “kautskisme”.
La conquesta del poder pels soviets a principis de novembre de 1917 (nou calendari) es produí a costa de pèrdues insignificants. La burgesia russa se sentia tan allunyada de les masses populars, tan impotent, tan compromesa pel curs i la terminació de la guerra, tan desmoralitzada pel règim de Kerenski, que no s’arriscà, per dir-ho així, a resistir. En Petrograd, el govern de Kerenski fou derrocat gairebé sense lluita. A Moscou es prolongà la resistència, sobretot pel caràcter indecís de les nostres pròpies accions. En la major part de les capitals de província, el poder passà a mans dels seus soviets només amb l’arribada d’un simple telegrama de Petrograd o Moscou. Si les coses no haguessen passat d’ací, no hauria existit terror roig. Però des de novembre de 1917 fui testimoni d’un començament de resistència per part dels posseïdors. És cert que fou necessària la intervenció dels governs imperialistes d’Occident per a donar a la contrarevolució aqueixa confiança en si mateixa i a la resistència una força sempre creixent, cosa que pot demostrar-se pels fets quotidians secundaris o importants que es produïren durant tota la revolució soviètica.
El “Gran Quarter General” de Kerenski sabia que no el recolzaven les masses de soldats. Estava tan disposat a reconèixer sense resistència el poder soviètic, que entrava en negociacions amb els alemanys per a concertar l’armistici. A açò havia de seguir una protesta de les missions militars de l’Entente, acompanyada d’amenaces directes. El GCG s’atemorí. Davall la pressió dels oficials “aliats” inaugurà la resistència, suscitant d’aquesta manera un conflicte armat i l’assassinat del General Donzhonine, cap de l’Estat Major, per un grup de mariners revolucionaris.
En Petrograd, els agents oficials de l’Entente i especialment la missió militar francesa, obrant de concert amb els socialistes revolucionaris i els menxevics, organitzava obertament la resistència des del segon dia de la revolució. Mobilitzaren, armaren i dirigiren contra nosaltres els alumnes de les Acadèmies Militars (junkers) i la joventut burgesa. La rebel·lió dels junkers del 10 de novembre ocasionà més pèrdues que la revolució del 7 del mateix mes. L’aventura Kerensky-Krasnov contra Petrograd, provocada per l’Entente, havia d’introduir en la lluita els primers elements d’aferrissament. El general Krasnov, no obstant això, fou posat en llibertat sota paraula. La insurrecció de Iaroslav (durant l’estiu de 1918), que tantes víctimes costà, fou organitzada per Savinkof, a les ordres de l’ambaixada de França i a costa d’aquesta. Arkhangel fou conquerit conforme al pla dels agents militars i navals anglesos, amb l’ajuda dels vaixells de guerra i aeroplans de la mateixa nació. L’adveniment de Koltxak, l’home de les finances nord-americanes, ha estat cosa de les legions estrangeres, txecoslovaques, a sou del govern francès. Kaledin i Krasnov, primers caps de la contrarevolució del Don, als qui havíem posat en llibertat, únicament pogueren assolir alguns èxits parcials gràcies al suport financer i militar d’Alemanya. A Ucraïna, el poder soviètic fou destruït a principis de 1918 pel militarisme alemany. L’exèrcit contrarevolucionari de Denikin ha estat creat amb els recursos financers i tècnics de França i la Gran Bretanya. Només per l’esperança d’una intervenció d’Anglaterra i com a conseqüència de la seua ajuda material fou organitzat l’exèrcit de Iudenitx. Els polítics, diplomàtics i periodistes dels països de l’Entente debaten amb tota franquesa des de fa dos anys la qüestió de saber si la guerra civil a Rússia és una empresa prou avantatjosa com perquè hom la puga sostenir. En tals condicions es necessita un cap dur com una pedra per a trobar les causes del caràcter sagnant de la guerra civil a Rússia en la mala voluntat dels bolxevics i no en la situació internacional.
El proletariat rus ha estat el primer que ha fet la revolució social, i la burgesia russa, políticament impotent, ha tingut l’audàcia de no consentir en la seua expropiació política i econòmica, només perquè veia en totes bandes les burgesies de més antiga soca ames del poder i proveïdes de tota la potència econòmica i, en certa manera, militar.
Si la nostra Revolució d’Octubre hagués ocorregut alguns mesos o tan sols algunes setmanes després de la conquesta del poder pel proletariat en Alemanya, França i Anglaterra, sens cap dubte, la nostra revolució hauria estat la més pacífica, la menys “sagnant” de les revolucions possibles al món. Però aquest ordre històric (a primera vista el més natural i en tot cas el més avantatjós per a la classe revolucionària russa) no ha estat infringit per culpa nostra, sinó per culpa dels esdeveniments: en compte d’ésser l’últim, el proletariat rus ha estat el primer. Precisament aquesta circumstància ha estat la que ha donat, després del primer període de la confusió, un caràcter aferrissat a la resistència de les antigues classes dominants de Rússia i ha obligat el proletariat rus, en el moment dels majors perills, de les agressions de l’exterior i els complots i aixecament a l’interior, a recórrer a les cruels mesures del terror governamental.
Ningú pot sostenir actualment que aquestes mesures hagen estat ineficaces. Però potser pretenga hom considerar-les com “inadmissibles”.
La missió i el deure de la classe obrera que s’ha apoderat del poder després d’una llarga lluita era enfortir-lo indestructiblement, consolidar definitivament la seua dominació, tallar tot intent de colp d’estat per part dels seus enemics i assegurar-se, així la possibilitat de realitzar les grans reformes socialistes. Per a una altra cosa no pagava la pena conquerir el poder. La revolució no implica “lògicament” el terrorisme, com tampoc implica la insurrecció armada. Solemne vulgaritat! Però, en canvi, la revolució exigeix que la classe revolucionària faça ús de tots els mitjans possibles per a assolir els seus fins: la insurrecció armada, si cal; el terrorisme si és necessari. La classe obrera, que ha conquerit el poder amb les armes a la mà, ha de desfer per la violència totes les temptatives encaminades a arrabassar-li’l. Sempre que es trobe en presència d’un complot armat, d’un atemptat, d’un aixecament, la seua repressió serà despietada. És que Kautsky ha inventat altres procediments? ¿O redueix tota la qüestió al grau de coerció i proposa en aquest cas que hom fes ús de l’empresonament abans que de la pena de mort?
La qüestió de les formes i del grau de la repressió no és segurament una qüestió “de principi”. És un problema de mesures per a aconseguir el fi. En una època revolucionària, el partit que ha estat llençat del poder o que no vol admetre l’estabilitat del partit que dirigeix i ho demostra sostenint un aferrissada lluita contra ell, no es deixarà intimidar per una amenaça d’empresonament en la durada de la qual no creu. Només per aquest simple fet decisiu s’explica la freqüent aplicació de la pena de mort en la guerra civil.
¿Però potser vol dir Kautsky que la pena de mort no està en general conforme amb el fi que es desitja assolir, i que és impossible aterrir les “classes”? Açò tampoc és cert. El terror és impotent (encara que només si no hi ha altre remei) si s’aplica per la reacció contra el partit que es rebel·la en virtut de les lleis del seu desenvolupament històric. En canvi, el terror és eficaç contra la classe reaccionària, que no es decideix a abandonar el camp de batalla. La intimidació és el mitjà més poderós d’acció política, tant en l’esfera internacional com a l’interior de cada país. La guerra, com la revolució, es basen en la intimidació. Una guerra victoriosa no extermina, per regla general, més que a una part ínfima de l’exèrcit vençut, però desmoralitza la resta i trenca la seua voluntat. La revolució procedeix de la mateixa manera: mata unes quantes persones, n’aterreix milers. En aquest sentit, el terror roig no es diferència en principi de la insurrecció armada, de la que no és més que la seua continuació. Hom no pot condemnar “moralment” el terror governamental de la classe revolucionària, sinó aquell que, en principi reprove (de paraula) tota violència en general. Però per a açò cal ésser un hipòcrita.
Com, doncs, distingir la vostra tàctica de l’autocràtica?, ens pregunten els pontífexs del liberalisme i del “kautskisme”.
No ho compreneu, falsos devots? Puix vos ho explicarem. El terror del tsarisme estava dirigit contra el proletariat. La policia tsarista estrangulava els treballadors que lluitaven pel règim socialista. Les nostres comissions extraordinàries afusellen els grans propietaris, els capitalistes, els generals que intenten restablir el règim capitalista. Percebeu aquest... matís? Sí? Per a nosaltres, els comunistes, és per complet suficient.
Kautsky, autor d’un gran nombre de llibres i articles, Se sent particularment afligit pels atacs a la llibertat de premsa. És admissible suprimir els periòdics?
En temps de guerra, totes les institucions, òrgans del poder governamental i de l’opinió pública esdevenen directament o indirecta en òrgans per a la direcció de la guerra. Açò ocorre en primer terme amb la premsa. Cap govern que sostinga una guerra seriosa pot permetre la impressió al seu territori de publicacions que obertament o no afavorisquen l’enemic. Amb més motiu, en període de guerra civil. La naturalesa d’aquesta última és de tal manera que ambdós bàndols tenen a la reraguarda de les seues tropes poblacions que fan causa comuna amb l’enemic. En la guerra, on la mort sanciona els èxits i els fracassos, els agents enemics que s’han introduït a la reraguarda dels exèrcits han de substituir la pena de mort. Llei inhumana sens dubte, però ningú ha considerat encara la guerra com una escola d’humanisme; amb menys motiu encara, la guerra civil. ¿Pot exigir hom seriosament que durant la guerra contra les bandes contrarevolucionàries de Denikin, es permeta que apareguen sense dificultat en Petrograd i Moscou les publicacions que els recolzen? Proposar-ho en nom de la “llibertat” de premsa, equivaldria a exigir en nom de la publicitat la publicació dels secrets militars. “Una ciutat assetjada (escrivia el comunalista Arturo Arnoux) no pot admetre ni que el desig de veure-la capitular s’expresse al seu si, ni que s’excite a la traïció als seus defensors, ni que es comuniquen a l’enemic els moviments de les seues tropes”. Tal ha estat, no obstant això, la situació de la república soviètica des del seu establiment. Escoltem, no obstant això, el que diu Kautsky a aquest respecte.
“La justificació d’aquest sistema (es tracta de la supressió de la premsa) descansa sobre la ingènua concepció que hi ha una veritat absoluta (!) posseïda exclusivament pels comunistes (!!)... I a més (continua Kautsky), en la creença que la resta dels escriptors són mentiders (!!) i només els comunistes fanàtics de la veritat (!!). Però en realitat en tots els camps es troben mentiders i fanàtics del que com a veritat consideren”. Etcètera.
Així, doncs, per a Kautsky, la revolució en la seua fase aguda, quan es tracta de vida o mort per a les classes, continua essent com antany una discussió literària a fi d’establir... la veritat. Que profund és açò!... La nostra “veritat” segurament no és absoluta. Però com actualment estem abocant sang en nom seu, no tenim raó ni possibilitat alguna d’entaular una discussió literària sobre la relativitat de la veritat amb què ens “critiquen” fent ús de tot. La nostra missió no consisteix a castigar als fal·laços i encoratjar els justs de la premsa de tots els matisos, sinó exclusivament en ofegar la mentida de classe de la burgesia i en assegurar el triomf de la veritat de classe del proletariat, independentment que hi haja en els dos camps fanàtics i mentiders.
“El poder soviètic (segueix lamentant-se Kautsky) ha destruït l’única força capaç d’extirpar la corrupció: la llibertat de premsa. El control mitjançant una llibertat de premsa il·limitada hauria estat l’únic mitjà de contenir els bandits i aventurers, que inevitablement voldran aprofitar-se de tot poder il·limitat, dictatorial...”. I així successivament. La premsa, arma segura contra la corrupció! Aquesta recepta liberal sona molt tristament quan es pensa en els dos països de major “llibertat” de premsa: Amèrica del Nord i França, que són alhora els mateixos on la corrupció capitalista aconsegueix el seu apogeu.
Alimentat per les velles xafarderies dels baixos fons polítics de la Revolució Russa, Kautsky es figura que, privada de la premsa dels cadets i menxevics, l’organització soviètica aviat serà destruïda pels “bandits i aventurers”. Tal era la veu d’alarma dels menxevics fa any i mig... A L’hora present, no s’atrevirien a repetir-la. Gràcies al control soviètic i a la selecció que fa sense parar el partit en un ambient de lluita aferrissada, el poder soviètic ha donat bon compte dels bandits i aventurers, posats al descobert en el moment de la revolució, incomparablement millor que ho hauria fet en un altre moment qualsevol poder.
Fem la guerra. Lluitem, no de broma, sinó a mort. La premsa no és l’arma d’una societat abstracta, sinó de dos camps irreconciliables que combaten amb les armes a la mà. Suprimim la premsa de la contrarevolució com destruïm les seues posicions fortificades, els seus dipòsits, les seues comunicacions, els seus serveis d’espionatge. Ens privem de les revelacions dels cadets i menxevics sobre la corrupció de la classe obrera. Però, en canvi, desfem victoriosament les bases de la corrupció capitalista.
Kautsky va més lluny en el desenvolupament del seu tema: es lamenta que impedim la publicació dels periòdics dels socialistes revolucionaris i dels menxevics i fins que (cosa que també ocorre) detinguem els seus directors. ¿És que aquí no es tracta de “matisos” que existeixen en el proletariat o en el moviment socialista? El nostre pedagog, darrere d’aquestes paraules, no veu els fets. Els menxevics i socialistes revolucionaris no constitueixen per a ell més que tendències polítiques, mentre que en el curs de la revolució s’han transformat en organitzacions íntimament lligades amb els contrarevolucionaris i que ens fan una guerra oberta. L’exèrcit de Koltxak ha estat format pels socialistes revolucionaris (com de fals i buit sona avui aquest nom!) i recolzat pels menxevics. Al front nord, els uns i els altres combaten contra nosaltres fa any i mig. Els directors menxevics del Caucas, antics aliats dels Hohenzollern, aliats avui de Lloyd George, detenien i afusellaven els bolxevics de perfecte acord amb els oficials anglesos i alemanys. Els menxevics i els socialistes revolucionaris de la Rada De Kouban han creat l’exèrcit de Denikin. Els menxevics estonians, membres del govern, han pres part directament en l’última ofensiva de Iudenitx contra Petrograd.
Tals són les “tendències” del socialisme... Kautsky creu que es pot estar en guerra declarada amb els menxevics i socialistes revolucionaris, que, amb ajuda dels exèrcits de Iudenitx, de Koltxak, de Denikin, creats gràcies al seu concurs, obren en contra nostre, i concedir al mateix temps, a la reraguarda del nostre front, la llibertat de premsa a aquests “innocents matisos”. Si el conflicte entre els socialistes revolucionaris i els menxevics hauria pogut ésser resolt per la persuasió i el vot, és a dir, si no estigueren darrere els imperialismes russos i estrangers, no hi hauria guerra civil.
Kautsky, naturalment, està disposat a “condemnar” (supèrflua gota de tinta) el bloqueig, el suport atorgat a Denikin per l’Entente, i el terror blanc. Però des de l’altura de la seua imparcialitat no pot deixar de trobar circumstàncies atenuants a aquest últim. El terror blanc, fixen-s’hi vostès bé, no viola els seus principis, mentre que els bolxevics, en aplicar el terror roig, són infidels al “valor sagrat” de la vida humana, proclamat per ells.... Però Kautsky s’absté d’explicar què significa en la pràctica el respecte al valor sagrat de la vida humana i en què es diferencia del manament “No mataràs”. ¿Quan un bandit alça el seu ganivet sobre un xiquet, es pot matar al primer per a salvar el segon? ¿No és açò un atemptat contra el “valor sagrat” de la vida humana? ¿ Pot hom matar un bandit per a salvar la pròpia vida? ¿És admissible la insurrecció dels esclaus contra els seus amos? ¿Ho és que un home assolisca la llibertat a costa de la vida dels seus carcellers? Si la vida humana és en general sagrada i inviolable, cal renunciar a recórrer no sols al terror, a la guerra, sinó també a la revolució. Kautsky no se n’adona del significat contrarevolucionari del “principi” que tracta d’imposar-nos. Veurem, d’altra banda, que ens retrau haver concertat la pau De Brest-Litovsk. Segons la seua opinió, havíem d’haver seguit la guerra. Però llavors, en què es converteix el “valor sagrat” de la vida humana? ¿Deixarà d’ésser sagrada la vida quan es tracta d’individus que parlen un altre idioma? ¿O Considera Kautsky que els assassinats en massa, organitzats d’acord amb les regles de l’estratègia i la tàctica modernes, no són assassinats? Certament, és difícil afirmar en la nostra època un principi més hipòcrita i inepte. Mentre la mà d’obra i, per consegüent, la vida siga un article de comerç, d’explotació i dilapidació, el principi del “valor sagrat de la vida humana” no serà sinó la més infame de les mentides, l’objecte de la qual és mantenir els esclaus sota el jou.
Hem lluitat contra la pena de mort introduïda per Kerenski, perquè era aplicada pels tribunals marcials de l’antic exèrcit contra els soldats que es negaven a continuar la guerra imperialista. Hem arrancat aquesta arma de mans dels antics Consells de Guerra. Hem destruït aquestes institucions i llicenciat l’antic exèrcit que les havia creat. En exterminar en l’Exèrcit Roig i en tot el país en general als conspiradors revolucionaris, que tractaven de restablir el vell règim mitjançant la insurrecció, l’assassinat, la desorganització, hem procedit de conformitat amb les fèrries lleis de la guerra, per les quals volem assegurar la nostra victòria.
Si se cerquen les contradiccions formals no cal ni dir-ho que cal observar, abans que res, el terror blanc, arma de les classes que es tenen per cristianes, que protegeixen la filosofia idealista i estan fermament convençudes que la personalitat (la seua) és la personalitat humana, fi en si. Pel que a nosaltres es refereix, mai hem perdut el temps en els xarlatanismes dels pastors kautskistes i dels quàquers vegetarians sobre el “valor sagrat” de la vida humana. Sempre hem estat revolucionaris i avui, amos ja del poder, ho continuem essent. Perquè la personalitat humana arribe a ésser sagrada cal destruir primer el règim social que l’oprimeix. I aquesta obra únicament pot realitzar-se a sang i foc.
Existeix, a més, una altra diferència entre el terror blanc i el terror roig. L’actual Kautsky ho ignora, però per a un marxista té una importància capital. El terror blanc és l’arma d’una classe històricament reaccionària. Mentre afirmàvem la impotència de les repressions de l’estat burgès contra el proletariat, no hem negat mai que mitjançant els arrestos i les represàlies les classes dirigents puguen, en certes condicions, endarrerir temporalment l’esclat de la revolució social. Però estàvem convençuts que no aconseguirien evitar-ho. La nostra certesa provenia que el proletariat és una classe històricament ascendent, i que la societat burgesa no pot desembolicar-se sense augmentar les forces del proletariat. La burgesia en els moments actuals és una classe en decadència. No sols no exerceix el paper essencial en la producció sinó que, pels seus mètodes imperialistes d’apropiació, destrueix l’economia nacional i la cultura humana. No obstant això, la vitalitat històrica de la burgesia és colossal. Se sosté en el poder i no vol soltar la presa. Gràcies a açò, amenaça arrossegar en la seua caiguda a tota la societat. Cal arrancar-se’l de les mans, i de tallar-li aquestes per a aconseguir-ho... El terror roig és l’arma emprada contra una classe condemnada a perir i que no es resignació a això. Si el terror blanc només pot endarrerir l’ascensió històrica del proletariat, el terror roig no fa més que precipitar la caiguda de la burgesia. En certes èpoques, l’acceleració (que fa guanyar temps) té una importància decisiva. Sense el terror roig, la burgesia russa, aliada amb la burgesia mundial, ens hauria aixafat molt abans de l’adveniment de la revolució a Europa. Cal ésser cec per a no veure-ho, o un falsari per a negar-ho. Qui concedeix importància revolucionària històrica a l’existència mateixa del poder soviètic ha de sancionar igualment el terror roig. I Kautsky, després d’haver esborrallat muntanyes de paper contra el comunisme i el terrorisme d’aquests dos últims anys, es veu obligat a reconèixer al final del seu llibre que el poder dels soviets russos representa actualment el factor principal de la revolució mundial. “Pense’s com es pense dels mètodes bolxevics, el fet que en una gran nació no sols haja pujat al poder un govern proletari, sinó que porte ja en ell més de dos anys sostenint-se en les més difícils circumstàncies, ha d’elevar enormement el sentiment de la seua força a les classes proletàries de tots els països. Per aquest fet, els bolxevics han treballat molt eficaçment per la causa de la revolució mundial”. Aquesta declaració ens sorprèn profundament, com el reconeixement d’una veritat històrica que sobrevé en el moment en què menys s’esperava. Fent front al món capitalista coalitzat, els bolxevics han realitzat una obra històrica considerable. No s’han mantingut en el poder només per la força de la idea, sinó també per la força de les armes. La confessió de Kautsky és la seua sanció involuntària dels mètodes del terror roig i, alhora, la més severa condemna dels seus propis procediments crítics.
Kautsky veu en la guerra, en la seua espantosa influència sobre els costums, una de les causes del caràcter sagnant de la lluita revolucionària. Açò és indiscutible. Semblant influència, amb totes les conseqüències que se’n deriven, podia preveure’s ja en l’època en què Kautsky no sabia encara si hom havia de votar a favor o en contra dels crèdits militars.
“L’imperialisme trencà a viva força l’equilibri inestable de la societat (escrivíem fa uns cinc anys en un llibre alemany sobre La Guerra i la Internacional). Destruí les rescloses per les quals la socialdemocràcia contenia el torrent d’energia revolucionària i el canalitzà en el seu llit. Aquesta formidable experiència històrica, que ha desfet d’un colp la Internacional Socialista, porta al seu si, al mateix temps, un perill mortal per a la societat burgesa. S’ha arrancat el martell de mans de l’obrer per a substituir-lo per l’espasa. L’obrer, lligat per complet a l’engranatge de l’economia capitalista, s’ha trobat de sobte allunyat del seu medi i aprèn a veure els fins de la col·lectivitat per damunt del benestar domèstic i de la vida.”
“Com empunya en els seus mans les armes que ha forjat ell mateix, es col·loca en tal situació que la sort política de l’Estat depèn immediatament d’ell. Els que normalment l’oprimien i menyspreaven, li afalaguen ara i cerquen els seus favors. Al mateix temps, aprèn a conèixer íntimament als canons que, segons Lassalle, constitueixen una de les parts més importants de la Constitució. Franqueja els límits de l’Estat, pren part en les requisicions violentes, veu passar les ciutats d’unes mans a altres sota els seus colps. Es produeixen canvis que la seua generació no havia presenciat mai.”
“Si els obrers avançats saberen teòricament que la força és la mare del dret, el seu mode polític de pensar els ompliria, per descomptat, d’un esperit de possibilisme i adaptació a la legalitat burgesa. Ara, la classe obrera aprèn a menysprear profundament i a destruir per la violència aquesta legalitat. Els enormes canons inculquen a la classe obrera la idea que quan no es pot desviar un obstacle, queda encara el recurs de trencar-lo. Quasi tots els adults passen per aqueixa horrorosa escola de realisme social que és la guerra, creadora d’un nou tipus humà”
“Sobre totes les normes de la societat burgesa (amb el seu dret, la seua moral i la seua religió) està suspès avui el puny de la necessitat de ferro: ‘La necessitat no reconeix llei’, declarava el canceller alemany el 4 d’agost de 1914. Els monarques baixen a la plaça pública a parlar com a carreters, a acusar-se de perfídia els uns als altres. Els governs xafen les obligacions que han contret solemnement, i l’Església nacional, com un forçat, encadena el seu Déu i Senyor al canó nacional.”
“¿No és evident que aquestes circumstàncies han de provocar els canvis més profunds en la vida psíquica de la classe obrera, després d’haver-la guarit radicalment de l’hipnotisme de la legalitat, resultat d’una època de política estroncada? Les classes posseïdores hauran de convèncer-se prompte d’això, horroritzades. El proletariat, que ha passat per l’escola de la guerra, al primer obstacle seriós que sorgisca en el seu propi país, sentirà la necessitat imperiosa d’emprar el llenguatge de la força. ‘La necessitat no reconeix llei’ llençarà al rostre dels que tracten de detenir-lo amb les lleis de la societat burgesa… I la terrible necessitat que ha regnat en el curs d’aquesta guerra, sobretot al final, incitarà a les masses a aixafar moltes, moltes lleis”. (p. 34)
Tot açò és indiscutible. Però cal afegir a més que la guerra no ha exercit menys influència sobre la psicologia de les classes dominants; en la mateixa mesura en què les masses han esdevingut exigents, la burgesia s’ha fet intractable.
En temps de pau, els capitalistes asseguraven els seus interessos pel robatori “pacífic” del salari. En temps de guerra, s’han procurat aquests mateixos interessos fent exterminar multituds de vides humanes, el que ha afegit al seu esperit de dominació una nova característica “napoleònica”.
Durant la guerra, els capitalistes s’havien acostumat a enviar a la mort a milions d’esclaus, nacionals i colonials, en nom dels beneficis que obtenien de les mines, ferrocarrils, etc.
En el curs de la guerra han sortit de l’alta, mitja i petita burgesia centenars de milers d’oficials, de combatents professionals (homes el caràcter dels quals, temperat en la guerra, s’ha alliberat de totes les conveniències externes), de soldats qualificats, disposats i capaços de defensar amb aferrissament fronterer en l’heroisme la situació privilegiada de la burgesia que els ha elevat.
La revolució hauria estat probablement més humana si al proletariat se li hagués oferit la possibilitat d’alliberar-se de “tota aqueixa banda”, com Marx deia. Però el capitalisme, en el curs de la guerra, ha fet caure sobre els treballadors una càrrega de deutes massa indiscutible; arruïnà excessivament la producció perquè es puga parlar seriosament d’aquesta llibertat, a costa de la qual la burgesia consentiria a admetre la revolució sense murmurar molt. Les masses han perdut molta sang; han patit excessivament, s’han insensibilitzat massa per a prendre semblant decisió, econòmicament irrealitzable.
Altres circumstàncies que actuen en el mateix sentit vénen a afegir-se a aquestes. La burgesia dels països vençuts, enfurida per la derrota, estan disposades a carregar amb les responsabilitats al poble, als obrers i camperols que no han estat capaços de seguir “la gran guerra nacional” fins al final. Des d’aquest punt de vista, les explicacions d’una insolència sense exemple, donades per Ludendorff a la Comissaria de l’Assemblea Constituent, són d’allò més instructiu. Les bandes de Ludendorff cremaven en desitjos de rentar-se la vergonya del seu rebaixament internacional amb la sang del seu propi proletariat. Quant a la burgesia dels països victoriosos, plena l’arrogància, està més disposada que mai a defensar la seua situació social recorrent als abominables mitjans que li han donat la victòria. Hem vist que la burgesia internacional s’ha mostrat incapaç d’organitzar el repartiment del botí sense guerres ni ruïnes. Pot, en general, renunciar sense combat al botí? L’experiència dels cinc últims anys no permet cap dubte a aquest respecte; si abans, pel més pur utopisme, s’havia pogut esperar que l’expropiació de les classes posseïdores (gràcies a la “democràcia”) passés inadvertida, es realitzés sense dolor, sense aixecament, sense xocs armats, sense temptatives de contrarevolució i sense aferrissades repressions, avui ens veiem obligats a admetre que la situació tan diferent que ens ha estat llegada per la guerra imperialista no fa més que duplicar i triplicar el caràcter despietat de la guerra civil i de la dictadura del proletariat.