1920
versió catalana feta per Alejo Martínez – [email protected] – des de: Terrorismo y comunismo, Ediciones Júcar, 1977, Gijón-Madrid
Disponible en format .doc i .pdf.
III
LA DEMOCRÀCIA
Kautsky únicament coneix un camí de salvació: la democràcia. Basta amb què siga reconeguda per tots i tots consenten a sotmetre-se’n. Els socialistes de la dreta han de renunciar a les sanguinàries violències a què han recorregut, a gust de la burgesia. La mateixa burgesia ha de renunciar a la idea de mantenir fins al final la seua situació privilegiada gràcies a Noske i als oficials Vogel. El proletariat, en fi, d’una vegada per sempre, ha d’abandonar el propòsit de fer desaparèixer la burgesia d’una altra manera que per les vies constitucionals. Si aquestes condicions es compleixen, la revolució social es resoldrà sense dolor al si de la democràcia. Basta, com es comprèn sense dificultat, que la nostra borrascosa història consenta en posar-se el birret de Kautsky i en extraure la saviesa de la seua tabaquera.
“Únicament hi han dues alternatives [exposa el nostre savi], o democràcia o guerra civil”. No obstant això, en Alemanya, on es troben reunits els elements d’una democràcia formal, la guerra civil no coneix interrupció: “Segurament Alemanya no pot esperar res de l’actual Assemblea Nacional. Però no s’afavoreix el progrés alemany, sinó que se’n va en contra seu, convertint la lluita contra l’actual Assemblea en una lluita contra el sufragi universal”. Com si en Alemanya la qüestió fos les formes d’escrutini i no la possessió efectiva del poder!
L’actual Assemblea Nacional (Kautsky ho reconeix) no pot tornar la salut al país. Què s’hi dedueix? Que cal tornar a començar.
Ho consentiran els nostres camarades? Pot posar-se en dubte. Si la partida no és avantatjosa per a nosaltres, és que ho és per als nostres enemics.
L’Assemblea Nacional, incapaç de “tornar la salut al país”, és molt capaç de preparar amb la dictadura reticent de Noske la dictadura seriosa de Ludendorff. Així passà amb l’Assemblea Constituent que preparà el camí a Koltxak. La predestinació històrica de Kautsky és precisament escriure després del colp d’estat el llibre que explique el fracàs de la revolució per tot el curs precedent de la història, des de la mona a Noske i des de Noske a Ludendorff. Força distinta és la tasca d’un partit revolucionari: consisteix en preveure el perill a temps, i prevenir-lo mitjançant l’acció. Per a aquest fi, només cal fer una cosa: arrancar el poder de mans dels seus autèntics detenidors, els grans terratinents i capitalistes que s’oculten darrere d’Ebert i Noske. La ruta es bifurca, doncs, en sortir de l’Assemblea Nacional: o dictadura d’una classe imperialista o dictadura. No s’obre cap camí cap a la “democràcia”. Kautsky no ho comprèn. Exposa amb excessiva prolixitat la impotència de la democràcia per al desenvolupament polític i l’educació organitzadora de les masses, i fa notar que pot menar el proletariat a la seua total emancipació. Com si no hagués ocorregut gens important en el món des que s’escrigué el programa d’Erfurt!
El proletariat francès, alemany i d’alguns altres països importants, ha militat, no obstant això, durant dècades, aprofitant-se de tots els avantatges de la democràcia per a crear potents organitzacions polítiques. Aquesta evolució del proletariat cap al socialisme ha estat interrompuda, no obstant això, per un esdeveniment de considerable importància: la guerra imperialista mundial. L’estat de classe, en el moment en què la guerra esclatava per la seua culpa, ha pogut enganyar el proletariat amb l’ajuda dels organismes directors de la democràcia socialista i ficar-lo dins de la seua òrbita. Els mètodes democràtics han fet proves per aquest procediment, malgrat els avantatges indiscutibles que procuraven en una certa època, de la seua acció summament limitada, ja que l’educació democràtica de dues generacions proletàries no havien preparat el terreny polític per a la comprensió i apreciació d’un esdeveniment de l’índole de la guerra imperialista mundial. Aquesta experiència no permet afirmar que si la guerra hagués esclatat deu o vint anys més tard hauria trobat el proletariat millor preparat políticament. L’estat democràtic burgès no es limita a concedir als treballadors millors condicions de desenrotllament, amb relació a l’absolutisme; amb la legalitat limita aquest mateix desenvolupament, acumula i referma amb art els hàbits oportunistes i els prejudicis legals entre les petites aristocràcies proletàries. En el moment en què la catàstrofe (la guerra) es féu imminent, l’escola de la democràcia revelà la seua incapacitat completa per a conduir el proletariat a la revolució. Foren necessàries la bàrbara escola de la guerra, les esperances social-imperialistes, els majors èxits militars i una derrota sense igual. Després d’aquests successos, que imposaren algunes modificacions al programa d’Erfurt, emprar els vells llocs comuns sobre la significació del parlamentarisme per a l’educació del proletariat equival a tornar políticament a la infància. I aquesta és la desgràcia de Kautsky. Aquest escriu:
“El proudhonisme estava animat d’una profunda desconfiança envers les lluites polítiques; no veia amb bons ulls la intervenció del proletariat en la política. Es renoven avui anàlegs raonaments (!!), que es presenten com el nou evangeli del pensament socialista, com un resultat de l’experiència que Marx no coneixia ni podia conèixer. I en els fons no són sinó variacions sobre idees que compten amb més de mig segle de vida, que Marx coneixia perfectament i que foren per ell combatudes i derrotades”.
Així, doncs, el bolxevisme no és més que... un refregit de proudhonisme! Des del punt de vista teòric, aquesta desvergonyida afirmació és una de les més imprudents del llibre.
Els proudhonians rebutjaven la democràcia per la mateixa raó per la qual rebutjaven la política. Eren partidaris de l’organització econòmica dels treballadors sense intervenció del poder de l’estat, sense commocions revolucionàries; eren partidaris de la mutualitat obrera sobre la base d’una economia comercial. En la mesura que la força de les coses els empentava a la lluita política, preferien (com a ideòlegs burgesos) la democràcia a la plutocràcia i fins i tot a la dictadura revolucionària. Què té de comú açò amb nosaltres? Mentre nosaltres rebutgem la democràcia en nom d’un poder proletari centralitzat, els proudhonians, en canvi, estan enterament disposats a aliar-se a una democràcia, un poc tocada de federalisme, per tal d’evitar el poder obrer revolucionari exclusiu. Kautsky hauria pogut comparar-nos amb molta més raó amb els blanquistes, adversaris dels proudhonians, que comprenien perfectament la importància del poder revolucionari i es cuidaven prou, en plantejar el problema de la seua conquesta, de tenir en compte religiosament els aspectes formals de la democràcia. Però per a justificar la comparació dels comunistes amb els blanquistes seria necessari afegir que nosaltres disposem d’una organització revolucionària com mai somiaren els blanquistes: els soviets dels diputats obrers i soldats; que el nostre partit és un organisme polític directiu incomparable, dotat d’un programa complet de revolució social; i, en fi, que els nostres sindicats, agrupats en torn de la bandera comunista i defensant obertament el govern dels soviets, constitueixen un potent instrument de transformació econòmica. En aquestes condicions únicament es pot parlar de la resurrecció dels principis proudhonians pel bolxevisme, perdent fins als últims residus de sentit històric i d’honradesa en matèria de doctrina.
El renaixement imperialista de la democràcia
No sense raó la paraula “democràcia” té en el diccionari un doble significat. D’una banda, designa el règim fundat en el sufragi universal i la resta d’atributs de la “sobirania popular” formal. D’altra banda, designa les mateixes masses populars, en la mesura que tenen una vida pública. En aquests dos sentits la noció de democràcia s’eleva per damunt de les consideracions de classe.
Aquestes particularitats terminològiques tenen un profund significat polític. La democràcia, règim polític, és més indestructible, més acabada, com més ferma és la massa petit burgesa de les ciutats i els camps, insuficientment diferenciada des del punt de vista de classe, com més espai ocupa en la vida social. La democràcia ha arribat al seu apogeu en el segle XIX als Estats Units d’Amèrica i a Suïssa. Més enllà de l’oceà, la democràcia governamental de la República Federativa es fundava en la democràcia agrària dels colons. En la petita república helvètica, la petita burgesia de les ciutats i els camperols rics formaven la base de la democràcia conservadora dels cantons.
Nascuda de la lluita del tercer estat contra el feudalisme, la democràcia aviat esdevingué una arma contra els antagonismes de classe que començaven a desenvolupar-se en la societat burgesa. La democràcia burgesa aconsegueix realitzar molt millor la seua obra com més recolzada està per una capa més profunda de petita burgesia, quant major és la importància d’aquesta última en la vida econòmica del país i més baix és, doncs, el nivell de l’antagonisme de classe. Però la classe mitjana, cada vegada més endarrerida respecte al desenvolupament històric, perdia, no obstant això, el dret a parlar en nom de la nació. Els seus doctrinaris (Bernstein i consorts) han pogut afirmar amb satisfacció que la classe mitjana està molt lluny de desaparèixer tan ràpidament com l’escola marxista suposava. I es pot convenir, en efecte, que els elements petitburgesos de les ciutats i el camp ocupen encara un lloc importantíssim numèricament. Però la significació capital del desenvolupament consisteix en la pèrdua de la seua importància en la producció; el valor de les riqueses que la petita burgesia aboca en l’actiu de les nacions ha baixat molt més ràpidament que la seua importància numèrica. El desenvolupament històric s’ha basat sempre, i cada vegada més, en els pols oposats de la societat (burgesia capitalista i proletariat), i no en les capes conservadores llegades pel passat.
Com més perdia la seua importància social la petita burgesia, menys capaç era d’exercir amb autoritat la funció d’àrbitre en el gran conflicte històric entre el capital i el treball. Numèricament gran, la petita burgesia de les ciutats, i més encara del camp, seguia, no obstant això, trobant la seua expressió en l’estadística electoral del parlamentarisme burgès. La igualtat formal de tots els ciutadans en qualitat d’electors no feia més que testificar clarament, en aquesta situació, la incapacitat del “parlamentarisme democràtic” per a resoldre els problemes essencials que generava el desenvolupament històric. La igualtat dels sufragis del treballador, del camperol i del gran propietari feia del camperol l’intermediari entre ambdós antagonistes. Però de fet, el camperolat, doblement endarrerit des del punt de vista de la cultura i la vida social, políticament impotent, servia sempre de suport als partits més reaccionaris, més gosats i més corromputs, finalitzant invariablement per sostenir el capital contra el treball.
Precisament contra totes les profecies de Bernstein, de Sombart, de Tugan-Baranovski, la vitalitat de les classes mitjanes no ha reduït la intensitat de les crisis revolucionàries de la societat burgesa, sinó que més aïna les ha fet més doloroses. Si la proletarització de la petita burgesia i dels camperols revestís formes més pures i precises, la conquesta pacífica del poder pel proletariat, per mitjà del mecanisme parlamentari, hauria estat molt més probable del que ho és avui. El fet a què s’agafaven els partits de la petita burgesia (la seua vitalitat) ha estat fatal, fins i tot per a les formes externes de la democràcia, tan prompte com el capitalisme desfeu els seus fonaments. En ocupar en la política parlamentària el lloc que havia perdut en la producció, la petita burgesia ha compromès definitivament al parlamentarisme, reduint-lo a un xarlatanisme difús i a l’obstrucció legislativa. Aquest sol fet imposava al proletariat el deure de conquerir el poder de l’estat, independentment de la petita burgesia i fins i tot contra ella, no contra els seus interessos, sinó contra la seua ineptitud i la seua política inconsistent, feta d’accessos impotents i impulsius.
“L’imperialisme [escrivia Marx a propòsit de l’Imperi de Napoleó III] és la forma més prostituïda i perfecta de poder governamental, que... la burgesia, en assolir el seu apogeu, ha transformat en instrument d’opressió de treball pel capital”. Aquesta definició excedeix al segon Imperi francès, i comprèn al nou imperialisme, necessari en el món sencer a causa de la voracitat del capital nacional de les grans potències. En el domini econòmic, l’imperialisme suposava el fracàs definitiu del paper de la petita burgesia; al camp polític, significava l’anihilament total de la democràcia, per la transformació de la seua contextura pròpia i per la subordinació de tots els seus mitjans i institucions als fins de l’imperialisme. Comprenent als països, independentment del seu destí polític anterior, l’imperialisme mostrà que tots els prejudicis polítics li eren aliens i que estava disposat (i era capaç de fer-ho) a servir-se igualment, després d’haver-les transformat socialment i sotmès, de les monarquies de Nicolau Romanov o de Guillem Hohenzollern, de l’autocràcia presidencial dels Estats Units i de la impotència d’alguns centenars de legisladors corromputs del parlament francès. La gran matança (bany de sang en què la burgesia ha intentat rejovenir-se) ens ha oferit el quadro d’una mobilització sense exemple de totes les formes d’estat, d’administració, d’orientació política, d’escoles religioses o filosòfiques, al servei de l’imperialisme. Entre els mateixos pedants, l’enorme letargia de dotzenes d’anys dels quals no havia estat torba pel desenvolupament de l’imperialisme i que continuaven considerant la democràcia, el sufragi universal, etc., des del seu punt de vista tradicional, hi ha hagut molts que acabaren per adonar-se durant la guerra que les idees quotidianes tenien ja un nou contingut. Absolutisme, monarquia parlamentària, democràcia; per a l’imperialisme, com sens dubte per a la revolució que acaba de succeir-li, totes les formes governamentals de dominació burgesa, des del tsarisme rus al federalisme quasi democràtic d’Amèrica del Nord, gaudeixen dels mateixos drets i formen part de combinacions en què es complementen indissolublement unes a les altres. En un moment de crisi, l’imperialisme aconsegueix sotmetre per tots els mitjans de què disposa i sobretot pels parlaments (siga quina siga l’aritmètica dels escrutinis), la petita burgesia de les ciutats i el camp i fins i tot l’aristocràcia obrera. La idea nacional, que guià al tercer estat en el seu adveniment en poder, tingué en el curs de la guerra el seu període de renaixement amb la “defensa nacional”. La ideologia nacional s’incendià una vegada més amb claredat enlluernadora, en detriment de la ideologia de classes. El naufragi de les il·lusions imperialistes primer als països vençuts i més tard, amb algun retard, als països vencedors, ha destruït les bases del que fou en un altre temps la democràcia nacional i de la seua principal ferramenta: el parlament democràtic. La debilitat, la mala qualitat, la impotència de la burgesia aparegueren per tot arreu amb horrible certesa. En tots els països es plantejà clarament la qüestió del poder governamental entre la classe capitalista, que regna obertament o no i disposa d’una casta d’oficials temperats i aguerrits (a vegades de centenars de milers d’homes), i, el proletariat revolucionari insurrecte, en presència de les classes mitjanes fugides, aterrides i prostrades. Bones ximpleries les que poden dir-se, en aquestes circumstàncies, sobre la conquesta pacífica del poder pel proletariat per mitjà del parlamentarisme democràtic!
L’esquema de la situació política en el món està absolutament clar. En haver portat els pobles, esgotats i dolorits, a la vora de l’abisme, la burgesia, sobretot dels països vencedors, ha demostrat la seua incapacitat absoluta per a traure’ls de la seua terrible situació i la incompatibilitat de la seua existència amb el progrés futur de la humanitat. Tots els grups polítics intermedis, els socialpatriotes sobretot, es podreixen en vida. El proletariat, enganyat per ells, es manifesta cada dia més hostil i es confirma en la seua missió revolucionària com l’única força que puga salvar els pobles de la barbàrie i de la mort. La història, no obstant això, no atorga al partit de la revolució social una majoria parlamentària formal. En altres termes, no ha transformat les nacions en clubs que voten solemnement, per majoria de vots, la revolució social. Al contrari, la revolució violenta ha arribat a ésser una necessitat, precisament perquè les exigències inevitables de la història no podien ésser satisfetes pel mecanisme de la democràcia parlamentària. La burgesia capitalista es diu: “Mentre posseïsca les terres, els tallers, les fàbriques, els bancs, la premsa, les escoles, les universitats; mentre tinga (puix és l’essencial) l’exèrcit, el mecanisme de la democràcia, siga el que siga el mode com hom el manege, seguirà a la meua voluntat. La petita burgesia inepta, conservadora i desproveïda de caràcter, està també sotmesa a mi espiritualment i material. La reduïsc i la reduiré pel poder de les meues empreses, dels meus beneficis, dels meus projectes i dels meus crims. Quan prorrompa en murmuracions de descontent, crearé parallamps a centenars. Suscitaré quan ho necessite partits d’oposició, que desapareixeran tan prompte com hagen complit la seua missió, facilitant a la petita burgesia el mode de manifestar la seua indignació, sense causar el més lleu perjudici al capitalisme. Mantindré per a les masses populars el règim d’instrucció primària obligatòria, que les deté al límit de la ignorància i no les permet elevar-se intel·lectualment per damunt del nivell tingut per inofensiu pels meus tècnics. Seduiré, enganyaré i intimidaré les capes més privilegiades i les més endarrerides del proletariat. Mentre els instruments d’opressió i intimidació continuen en les meues mans, la coordinació de totes aquestes mesures no permetrà que l’avantguarda de la classe obrera il·lumine la consciència del nombre més gran”.
A la qual cosa el proletariat revolucionari respon: “Indubtablement, la primera condició per a aconseguir la nostra emancipació és arrancar els instruments de domini de mans de la burgesia. No hi ha esperança de conquerir pacíficament el poder mentre la burgesia serve tots els instruments de dominació. L’esperança d’arribar al poder pel camí que la mateixa burgesia assenyala i obstrueix simultàniament: la democràcia parlamentària, és una bogeria. No existeix més que un camí: arrancar el poder de mans de la burgesia, arrabassant-li els instruments materials de la seua dominació. Siga quina siga la correlació aparent de forces al parlament, jo faré dels mitjans més importants de producció un bé social. Donaré la llibertat a la consciència de les classes petitburgeses hipnotitzades pel capitalisme. Li demostraré amb fets què és la producció socialista. Quan ho hagen vist, les capes més endarrerides de la població em sostindran, venint voluntàriament i conscient en auxili de l’obra d’edificació socialista”.
Quan el govern dels soviets rus dissolgué l’Assemblea Constituent, els directors socialdemòcrates d’Europa consideraren aquest fet si no com el preludi de la fi del món, sí com a mínim com una ruptura arbitrària i brutal amb tot el desenvolupament anterior del socialisme. No obstant això, únicament era una conseqüència inevitable de la situació creada per l’imperialisme i la guerra. Si el comunisme rus ha estat el que primer ha tret les seues conclusions teòriques i pràctiques, obeeix açò a les mateixes raons per les quals el proletariat rus ha estat el primer que ha entaulat la lluita per la conquesta del poder.
Tot allò que després ha succeït a Europa ens demostra que teníem raó. Creure en la possibilitat de restaurar la democràcia en tota la seua inconsistència és alimentar-se de pobres utopies reaccionàries.
En sentir que el sòl històric s’enfonsava sota els seus peus, Kautsky passa de la democràcia a la filosofia transcendental i es posa a epilogar sobre allò que hauria d’ésser.
Els principis democràtics (sobirania del poble, sufragi universal, llibertats) se li mostren en l’aurèola del deure moral. Es desprenen del seu contingut històric i, considerats en la seua naturalesa abstracta, semblen invariables i sagrats. Aquest pecat metafísic no és un fet fortuït. El difunt Plekhanov, després d’haver estat, en les millors èpoques de la seua vida, un adversari irreductible del kantisme, tractà també, cap a la fi dels seus dies, quan la ràfega del patriotisme l’inflamava, d’agafar-se a l’espantall de l’imperatiu categòric, i açò és molt característic...
A la democràcia real, que el poble alemany acaba de conèixer, Kautsky hi oposa una democràcia ideal, com s’oposa al fenomen vulgar la cosa en si. Kautsky no ens indica amb seguretat cap país democràtic la democràcia del qual garantisca el trànsit sense dolor al socialisme. En canvi, està fermament convençut que aquest país ha d’existir. A l’actual Assemblea Nacional alemanya (aqueix instrument de la impotència, de perversitat reaccionària, dels vils expedients), Kautsky n’oposa una altra Assemblea Nacional dotada de totes les qualitats, excepte una, sens dubte de poca importància: l’existència.
La doctrina de la democràcia formal no l’ha creada el socialisme científic, sinó el dret natural. L’essència del dret natural rau en el reconeixement de normes jurídiques eternes i invariables que troben, en les diverses èpoques i en els distints pobles, expressions restringides i deformes. El dret natural de la història moderna, tal com l’ha produït l’Edat Mitjana, significava abans que res una protesta contra els privilegis de les castes, contra els abusos sancionats per la legislació del despotisme i contra altres productes “artificials” del dret positiu feudal. La ideologia del tercer estat, feble encara, expressava el seu interès propi per mitjà d’algunes normes ideals que havien d’ésser més tard l’ensenyament de la democràcia i adquirir alhora un caràcter individualista. La personalitat és un fi en si; tots els homes tenen dret a expressar les seues idees per la paraula i per la ploma; tot home gaudeix d’un dret de sufragi igual al dels altres. Com a emblemes de combat contra el feudalisme, les reivindicacions de la democràcia marcaven un progrés. Però com més seguim, més palesa el seu aspecte reaccionari la metafísica del dret natural (teoria de la democràcia formal); que consisteix en el control d’una norma ideal sobre les exigències reals de les masses obreres i dels partits revolucionaris.
Si hom fa una ullada sobre la successió històrica de les filosofies, la teoria del dret apareix com una transposició de l’espiritualisme cristià desembarassat del seu misticisme groller. L’Evangeli anuncià a l’esclau que té una ànima semblant a la del seu amo, i instituí així la igualtat de tots els homes davant el tribunal celestial. En la pràctica, l’esclau continuà essent esclau i la submissió esdevingué per a ell un deure religiós. Trobava en l’ensenyament cristià una satisfacció mística a la seua fosca protesta contra la seua condició. Al costat de la protesta, el consol. “Encara que et sembles a un ase que brama, tens una ànima eterna”, li deia el cristianisme. Ressonava en això una nota d’indignació. Però el cristianisme hi afegia: “Fins i tot essent semblat a un ase que brama, la teua ànima immortal rebrà una recompensa eterna”. Aquestes dues notes s’han soldat en el cristianisme de diverses maneres, segons les èpoques i classes. D’una manera general, el cristianisme, com totes les altres religions, esdevingué, doncs, un mitjà per a adormir la consciència de les masses oprimides.
El dret natural, convertit en teoria de la democràcia, li deia a l’obrer: “Tots els homes són iguals davant la llei, siga quin siga el seu origen, la seua qualitat de posseïdors o de no posseïdors i el paper que exercisquen; tots gaudeixen d’un dret igual a decidir per sufragi els destins del poble”. Aquesta norma ideal ha realitzat una labor revolucionària en la consciència de les masses, en la mesura que condemnava l’absolutisme, els privilegis aristocràtics i el sufragi censatari. A banda d’açò, no ha fet més que adormir progressivament la consciència de les masses, legalitzar la misèria, l’esclavitud i la humiliació.
Rothschild, que ha sabut encunyar la sang i la suor del món en bons napoleons d’or, únicament té un vot en les eleccions parlamentàries. El fosc miner que no sap signar, que dorm tota la vida sense despullar-se i porta en la societat l’existència d’un talp, és també detenidor d’una parcel·la de la sobirania popular, és igual a Rothschild davant els tribunals i durant aqueixos períodes d’eleccions. Sota les condicions reals de la vida, en les relacions socials, en els costums, els homes són cada vegada més desiguals: aquí l’acumulació extraordinària de riqueses, allà una misèria sense esperances. Però, en l’estructura periòdica de l’estat, aquestes terribles contradiccions desapareixien; únicament s’hi troba ombres legals desproveïdes de cossos. Propietari, jornaler, capitalista, proletari, ministre, enllustrador, tots són iguals en quant “ciutadans” i “legisladors”. La igualtat mística del cristianisme ha descendit dels cels sota la forma de la igualtat en dret natural democràtic. Però no ha descendit fins a la terra mateixa, fins al fonament econòmic de la societat. Per al fosc jornaler que en cap moment de la seua vida deixa d’ésser una bèstia de càrrega, explotada pel capitalisme, el dret ideal d’influir sobre els destins del poble per les eleccions parlamentàries a penes és més real que la felicitat que fa poc se li prometia al regne dels cels.
Guiat pels interessos pràctics de la classe obrera el partit socialista, en un determinat moment, entrà en la via del parlamentarisme. Cosa que no vol dir de cap manera que haja reconegut com a principi la teoria metafísica de la democràcia, fundada en un dret superior a la història i a les classes socials. La doctrina proletària considerava la democràcia com un instrument al servei de la societat burgesa, perfectament adaptat, d’altra banda, a les necessitats i propòsits de les classes dominants. Però, com vivia del treball del proletariat i no podia, sota pena d’arruïnar-se, negar-se a legalitzar alguns aspectes si més no de la lluita de classes, la societat burgesa oferia d’aquesta manera als partits socialistes la possibilitat d’utilitzar en certa manera i en períodes determinats, el mecanisme de la democràcia, sense perjudicar gens ni mica el seu principi intangible.
La tasca essencial del partit socialista, en totes les èpoques de la seua lluita, ha consistit en crear les condicions d’una igualtat econòmica efectiva, d’una igualtat de costums entre els membres de la comunitat humana, fundada en la solidaritat. Precisament per açò, era el deure dels teòrics del proletariat desemmascarar la metafísica de la democràcia, vel filosòfic estès sobre les mistificacions polítiques.
Si el partit democràtic, en descobrir en l’època del seu entusiasme revolucionari la mentida del dogma de l’Església, li deia a les masses: “Vos alimenten amb la promesa d’una felicitat ultraterrena, mentre que ací en el món no teniu drets i esteu encadenats per l’arbitrarietat”, el partit socialista no tenia menys raó per a dir unes dotzenes d’anys més tard: “Vos adormen amb una ficció d’igualtat i de drets polítics; però la possibilitat de gaudir-ne d’aquests drets vos és negada; la igualtat jurídica, aparent i convencional, es converteix en una cadena ideal que vos nuga a la roda del capital”.
A fi de realitzar la seua obra fonamental, el partit socialista mobilitzà també les masses per a l’acció parlamentària, però mai es comprometé enlloc a no conduir el proletariat cap al socialisme únicament per la democràcia. En adaptar-nos al règim parlamentari en l’època precedent, ens limitàvem a desemmascarar teòricament la democràcia, que encara no podíem superar pràcticament per falta de força. Però la corba ideològica del socialisme, que es destaca malgrat les desviacions, les caigudes i fins i tot les traïcions, acaba amb la negació de la democràcia i la seua substitució per un mecanisme proletari, tan prompte com la classe obrera disposa de les forces necessàries.
Només en donarem una prova, però prou contundent. En 1888, Paul Lafargue escrivia en El Socialdemòcrata (rus): “El parlamentarisme és un sistema governamental que dóna al poble la il·lusió que regeix per si mateix els destins del país, quan realment tot el poder està concentrat a mans de la burgesia, i ni tan sols de tota la burgesia, sinó d’algunes capes socials lligades a aqueixa classe. En el primer període de la seua dominació, la burgesia no comprèn o no sent la necessitat de fornir al poble aquesta il·lusió. Per això tots els països parlamentaris d’Europa han començat pel sufragi restringit; per tot arreu, el dret a dirigir els destins polítics del país elegint diputats, ha pertangut primer als propietaris més o menys rics, i només després s’ha estès als ciutadans menys afavorits per la fortuna, fins al moment en què el privilegi d’alguns ha arribat a ésser el dret de tots i cadascun, en determinats països.
“En la societat burgesa, com més considerable és el patrimoni social, menor és el nombre dels que se l’apropien. Igualment passa amb el poder: a mesura que creix la massa de ciutadans que gaudeixen de drets polítics i de governants nomenats per elecció, el poder efectiu es concentra i arriba a ésser el monopoli d’un grup de personalitats cada vegada més reduït”. Tal és el misteri del règim de majories.
Als ulls del marxista Lafargue, el parlamentarisme subsisteix mentre dura el domini de la burgesia. “El dia [escriu] que el proletariat d’Europa i Amèrica s’apodere de l’estat, haurà d’organitzar un poder revolucionari i regir dictatorialment la societat, mentre la burgesia, en tant que classe social, no haja desaparegut”.
Kautsky coneixia abans aquesta estimació socialista del valor del parlamentarisme i fins i tot la repetí força vegades, encara que sense aquesta espiritual claredat francesa. L’abjuració teòrica de Kautsky consisteix precisament en abandonar la dialèctica materialista per a tornar al dret natural, reconeixent de forma intangible i absoluta el principi democràtic. Allò que el marxisme considerava com un mecanisme transitori de la burgesia, allò que únicament podia ésser utilitzat en política temporalment, a fi de preparar la revolució proletària, ens ho presenta Kautsky com un principi original, situat per damunt de les classes i al qual se subordinen sense discussió els mètodes de la lluita proletària. La degeneració contrarevolucionària del parlament ha trobat la seua expressió més acabada en la divinització de la democràcia pels teòrics de la decadència de la Segona Internacional.
D’una manera general, l’obtenció d’una majoria democràtica en un parlament burgès no és absolutament impossible. Però aquest fet, encara que es realitzés, no modificaria en res el curs dels esdeveniments. Davall la influència de la victòria parlamentària del proletariat, els intel·lectuals pertanyents a la classe mitjana potser oferiren una resistència menor al nou règim. Però la resistència essencial de la burgesia estaria determinada per fets com l’estat d’ànim de l’exèrcit, el grau d’armament dels obrers, la situació als països veïns; i la guerra civil seguiria el seu curs sota la influència d’aquests factors reals i no de la fràgil aritmètica parlamentària.
El nostre partit no es negava a menar el proletariat a la dictadura passant per la democràcia; s’adonava perfectament dels avantatges que oferia a la propaganda i a l’acció política semblant transició “legalitzada” a l’ordre nou. D’ací la nostra temptativa de convocar l’Assemblea Constituent. La temptativa fracassà. El camperol rus, a qui la revolució acabava de despertar a la vida política, es veié en presència d’una dotzena de partits, cadascun dels quals semblava tenir com a finalitat confondre les seues idees. L’Assemblea Constituent s’enfrontà a la revolució, i fou escombrada.
La majoria “conciliadora” de l’Assemblea Constituent només reflectia la insuficiència de pensament i de caràcter de les capes intermèdies de les ciutats i els camps i dels elements endarrerits del proletariat. Si ens col·locàrem en l’òptica de les possibilitats històriques, podríem dir que la crisi hauria estat menys dolorosa si l’Assemblea Constituent, mitjançant un treball d’un parell d’anys, hagués desacreditat definitivament els socialistes revolucionaris i els menxevics per la seua coalició amb els cadets, provocat així un canvi formal a favor dels bolxevics, demostrant a les masses que no hi ha en realitat més que dues forces: el proletariat revolucionari, dirigit pels comunistes, i la democràcia contrarevolucionària, al capdavant de la qual estan els generals i almiralls. Però el nus de la qüestió estava en una altra banda: la situació interna distava molt d’evolucionar paral·lelament a la situació internacional. Si el nostre partit s’hagués deixat guiar per la política objectiva del “curs de les coses”, els esdeveniments militars haurien pogut bastar-nos per a decidir-nos. L’imperialisme alemany podia haver-se apoderat de Petrograd, l’evacuació del qual havia començat el govern de Kerenski. La pèrdua de Petrograd hauria estat llavors mortal per al proletariat rus, les millors forces del qual eren aleshores la flota del Bàltic i la capital roja.
No pot, doncs, retraure’s al nostre partit que haja volgut remuntar el curs de la història, sinó, abans bé, que haja saltat alguns graus de l’evolució política. S’avançà als socialistes revolucionaris i als menxevics, per a no permetre que el militarisme alemany s’avancés al proletariat rus i concertés la pau amb l’Entente en detriment de la revolució, abans que aquesta hagués tingut temps de desplegar les seues ales.
Del que s’ha dita fins ara no és difícil deduir-ne les respostes a les dues qüestions que ens plantejava insidiosament Kautsky. En primer terme, ¿per què hem convocat l’Assemblea Constituent, si desitjàvem la dictadura del proletariat? I tot seguit, ¿si la primera Assemblea Constituent, la convocatòria de la qual crèiem que havíem de fer, s’ha mostrat reaccionària i no ha correspost als interessos de la revolució, per què ens neguem a convocar una nova Assemblea Constituent? La sospita de Kautsky és que ens hem oposat a la democràcia, no per raons de principi, sinó perquè es manifestava en contra nostre. Restablim els fets per tal d’adonar-nos millor d’aquesta insinuant burrada.
La consigna del nostre partit, des del començament de la revolució, és a dir, molt abans de la dissolució de l’Assemblea Constituent i fins de l’aparició del decret en què es convocava, fou “Tot el poder per als Soviets!”. No oposàvem, és cert, els soviets a la futura Assemblea Constituent, la convocatòria de la qual feia molt problemàtica el govern de Kerenski, retardant-la contínuament; però tampoc consideràvem la futura Assemblea Constituent a la manera dels demòcrates petitburgesos, que hi veien l’àrbitre del país rus, cridat a decidir-ho tot. Fèiem comprendre a les masses que les seues pròpies organitzacions revolucionàries (els soviets) havien d’ésser i podien ésser autènticament les ames de la situació. Si no havíem refusat formalment per avançat l’Assemblea Constituent, únicament és perquè no es presentava com a oposició al poder dels soviets, sinó al de Kerenski, que únicament era el ninot de palla de la burgesia. Havíem decidit, prèviament, que si aconseguíem la majoria en l’Assemblea Constituent, aquesta es dissoldria, transmetent els seus poders als soviets, com féu posteriorment la Duma municipal de Petrograd, elegida sobre la base del més ampli sufragi democràtic. En el meu petit llibre sobre la Revolució d’Octubre m’he esforçat en mostrar les raons que feien de l’Assemblea Constituent el reflex tardà d’una època superada ja per la revolució. En veure l’òrgan del poder revolucionari únicament en els soviets i tenint ja la majoria en aquests, quan es convocà l’Assemblea Constituent, el poder efectiu, la qüestió estava resolta per a nosaltres, dissolent per la força l’Assemblea Constituent, que no podia estar disposada a fer-ho per si mateixa en benefici del poder dels soviets.
Però per què (ens pregunta Kautsky) no convoqueu una nova Assemblea Constituent?
Perquè no en sentim la necessitat. Si la primera Assemblea Constituent podia exercir momentàniament un paper progressiu, sancionant als ulls de la petita burgesia el règim dels soviets que acabava de fundar-se, ara, després de dos anys de victoriosa dictadura del proletariat, després del fracàs total de tots els intents “democràtics” a Sibèria, en les costes del mar Blanc, a Ucraïna, en el Caucas, el poder soviètic no té necessitat d’ésser santificat per l’autoritat dubtosa de l’Assemblea Constituent. Però Kautsky interroga amb el to de Lloyd George: no tenim dret, ja que això ocorre, a afirmar que el govern dels soviets es manté per la voluntat d’una minoria, ja que evita el control d’una consulta popular?
Aquesta pregunta deixa de banda allò que és principal.
Mentre que el règim parlamentari, fins en l’època del seu desenrotllament “pacífic” i segur, no reflecteix més que grollerament l’estat d’esperit del país i als dies de tempestats revolucionàries perd per complet la facultat de seguir la lluita i l’evolució de la convivència política, el règim dels soviets estableix un contacte infinitament més estret, més orgànic, més honrat, amb la majoria dels treballadors. La seua característica més important no és reflectir estàticament la majoria, sinó formular-la dinàmicament. Dins ja de la dictadura revolucionària, la classe obrera russa ha donat a entendre amb això que, en període de transició, no construeix la seua política sobre l’art inconsistent de rivalitzar amb partits camaleons, per a arrancar-los alguns vots camperols, sinó de ple acord amb el proletariat en l’administració del país, feta d’acord amb els vertaders interessos dels treballadors. I aquesta és una democràcia prou més profunda que la parlamentària.
En aquest moment en què l’obra essencial de la revolució (qüestió de vida o mort) consisteix en refusar l’atac de les bandes blanques, Kautsky pensa que una “majoria” parlamentària qualsevol podria crear una organització més enèrgica, abnegada i victoriosa de la defensa revolucionària. Les condicions de la lluita ressalten tan clarament al país oprimit pel bloqueig infame, que les classes intermèdies i els grups socials únicament poden escollir entre Denikin i el govern dels soviets. ¿Calen noves proves, després d’haver vist els partits centristes, menxevics i socialistes revolucionaris, dividir-se així?
En proposar-nos un nou escrutini per a la Constitució, ¿potser creurà Kautsky que s’interromprà la guerra civil durant el període electoral? Si abriga el propòsit de fer obrar en aquest sentit a la Segona Internacional, afanyem-nos a comunicar-li que no té crèdit tant per a Denikin com per a nosaltres. Si la guerra entre les bandes de l’imperialisme i l’exèrcit d’obrers i camperols continua, si les eleccions han de limitar-se necessàriament al territori dels soviets, ¿exigirà Kautsky que atorguem als partits que defensen Denikin el dret de lliure propaganda? Va i menyspreable xarlatanisme: mai pot permetre cap govern, sota cap circumstància, que les forces de l’enemic contra què combat mobilitzen la reraguarda dels seus exèrcits.
El fet que la flor de la nostra població treballadora estiga en aquest moment al front no és dels menys importants per a resoldre la qüestió. Els proletaris avançats, els camperols més conscients, els que en totes les eleccions i accions polítiques de masses es col·loquen en primera fila i dirigeixen l’opinió pública dels treballadors, estan en aquest instant en alguns dels fronts en l’Exèrcit Roig on, com a comissaris, comandants o soldats, es baten i moren. Si els governs dels estats democràtics burgesos, el règim dels quals es basa en el parlamentarisme, no han cregut que podien procedir a les eleccions mentre ha durat la guerra, és totalment absurd demanar semblant cosa a la Rússia dels soviets, on el parlamentarisme no existeix. No basta amb què el govern revolucionari rus no haja impedit, ni fins i tot en les hores més greus, la renovació mitjançant eleccions dels seus soviets locals i centrals.
Direm, per fi, com última conclusió (the last and the least) per a il·lustrar a Kautsky, que els mateixos kautskistes russos, els menxevics Martov i Dan, no creuen possible reclamar actualment la convocatòria de l’Assemblea Constituent, i abandonen aquest bell projecte per a temps millors. Però serà necessari aleshores? Nosaltres ho dubtem. Una vegada acabada la guerra civil, la classe revelarà la seua força creadora i ensenyarà a les masses més endarrerides què pot fornir-les. Mitjançant l’aplicació racional del treball obligatori i una organització centralitzada del repartiment de productes, tota la població del país ocuparà un lloc en l’engranatge del sistema econòmic i de l’autogovernament soviètic. Els mateixos soviets, òrgans del poder avui, es transformaran en organitzacions purament econòmiques. En aquestes condicions, dubtem que la idea de coronar l’edifici real de la societat socialista amb una arcaica Assemblea Constituent tinga cap realitat; encara més en la mesura que aquesta Assemblea no podria fer una altra cosa que consignar la “creació, davant ella i sense ella, de totes les institucions que necessités el país1 .
1 A fi de convèncer-nos de la necessitat de l’Assemblea Constituent, Kautsky recolza la seua argumentació fundada en l’imperatiu categòric, en consideracions preses del curs dels canvis. Citem: “Rússia necessita urgentment l’auxili del capital estranger. Però la República dels soviets no l’obtindrà si no convoca una Assemblea Nacional i concedeix llibertat de premsa. I no perquè els capitalistes siguen idealistes de la democràcia, perquè no tingueren escrúpols en prestar-li al tsarisme molts milers de milions, sinó perquè no tenen confiança en un govern revolucionari”. Hi ha una gran veritat en aquest galimaties. En efecte, la Borsa ha sostingut el govern de Koltxak quan es recolzava en l’Assemblea Constituent. Però el defensà més enèrgicament quan la dissolgué. L’experiència de Koltxak, ha confirmat la seua opinió que el mecanisme de la democràcia burgesa pot ésser utilitzat per a servir la causa del capitalisme i rebutjat després com un vestit vell. Pot ocórrer que la Borsa consenta a la Constituent nous préstecs, en l’esperança, plenament justificada per l’experiència anterior, de veure aquesta Assemblea restablir la dictadura capitalista. Nosaltres no pensem pagar a aquest preu la “confiança” de la Borsa; preferim resoludament la confiança inspirada a tota la Borsa per les armes de l’Exèrcit Roig.