1920
versió catalana feta per Alejo Martínez – [email protected] – des de: Terrorismo y comunismo, Ediciones Júcar, 1977, Gijón-Madrid
Disponible en format .doc i .pdf.
I
LA CORRELACIÓ DE FORCES
Un argument constantment repetit en la crítica al règim soviètic, i sobretot en les crítiques que es fan de la transició revolucionària al règim dels soviets en altres països, és el referent a la correlació de forces. El règim soviètic a Rússia és utòpic perquè no es correspon amb la “correlació de forces”. L’endarrerida Rússia no pot engegar obres que serien, si de cas, “pròpies de l’avançada Alemanya”. Fins i tot per al proletariat alemany seria, d’altra banda, una bogeria conquerir el poder polític, perquè, en aquest moment, tal cosa significaria trencar la “correlació de forces”. La Lliga de Nacions no és perfecta, però respon a la “correlació de forces”. La lluita per l’abolició del règim capitalista és utòpica; algunes modificacions del Tractat de Versalles, però, correspondrien a aqueixa correlació de forces: quan Longuet anava a la saga de Wilson, no ho feia per feblesa política, sinó per la glòria de la llei de la “correlació de forces”. El president Austríac Seidtz i el canceller Renner han d’exercir, segons Frederic Adler, la seua trivialitat petit burgesa en les primeres magistratures de la república burgesa, a fi que no es trenque la correlació de forces. Uns dos anys abans de la guerra mundial, Renner, que aleshores no era encara canceller, sinó un simple advocat “marxista” de l’oportunisme, em demostrava que el tradeunionisme, és a dir, el règim dels capitalistes i propietaris de terres, coronat per una monarquia, es mantindria inevitablement a Rússia durant tota una època històrica, ja que corresponia a la correlació de forces.
¿Què és, doncs, aquesta correlació de forces, fórmula sacramental que ha de definir, dirigir i explicar tot el curs de la història, en línies generals i detalladament? ¿I per què, de mode més precís, aquesta correlació de forces serveix invariablement l’actual escola de Kautsky per a justificar la indecisió, la inèrcia, la traïció i la covardia?
La correlació de forces significa tot allò que ho vullga: el nivell de la producció, el grau de diferenciació de les classes, el nombre dels obrers qualificats, els fons en caixa dels sindicats, a vegades el resultat de les últimes eleccions parlamentàries, altres vegades el grau de condescendència del ministeri o de la manca de pudor de l’oligarquia financera, i també, el més sovint, la impressió política de conjunt d’un pedant semicec, que s’anomena polític realista, que potser ha assimilat la fraseologia marxista, però que, en realitat, s’inspira en les més baixes combinacions, en els prejudicis més estesos i en vicis parlamentaris. Després d’una petita xerrada confidencial amb el Director General de Seguretat, el polític socialdemòcrata austríac sabia sempre exactament, en els bons vells temps, si la “correlació de forces” permetia celebrar en Viena, el dia del Primer de Maig, una manifestació pacífica. Els Ebert, els Scheidemann, els David mesuraven, no fa molt, la correlació de forces pels dits que els tendien Bethmann-Hollweg i Ludendorff quan els trobaven al Reichstag.
L’establiment de la dictadura dels soviets en Àustria hi hauria trencat desastrosament, segons Frederic Adler, la correlació de forces, i l’Entente hauria deixat que el país s’hagués mort de fam. Com a prova d’això, Frederic Adler ens designava a Hongria, on els Renner magiars encara no havien assolit, en aquell moment, destruir amb el concurs dels Adler el poder dels soviets. A primera vista, sembla que a Frederic Adler li assistia la raó. La dictadura del proletariat a Hongria no ha trigat a ésser suplantada, substituint-la el Ministeri ultrareaccionari de Friedrich. ¿Però pot hom preguntar si açò responia a la correlació de forces? En tot cas, ni Friedrich ni Hutzar haguessen pogut prendre el poder, tan sols momentàniament, si no hagués existit l’exèrcit romanès. Es veu per açò, que en explicar els destins d’Hongria, convé almenys tenir en compte la “correlació de forces” en dos països: Hongria i Romania. Però és evident que no hi ha motiu per a detenir-s’hi. Si la dictadura dels soviets s’hagués implantat en Àustria abans de la crisi hongaresa, l’enderrocament del poder soviètic a Budapest hauria estat molt difícil. Estem, doncs, obligats a prendre en consideració la “correlació de forces” que determinà la caiguda momentània del govern dels soviets hongaresos, en Àustria i en la política de traïció de Frederic Adler.
El mateix Frederic Adler no cerca la clau de la “correlació de forces” en Rússia o en Hongria, sinó en Occident, en Clemenceau i Lloyd George: tenen el pa i el carbó; ara bé, avui, en el mecanisme de la “correlació de forces”, el pa i el carbó són factors tan importants com els canons en la constitució de Lasalle. Baixada de les altures en què es refugia, l’opinió de Frederic Adler és que el proletariat austríac no ha de prendre el poder mentre no s’ho permeta Clemenceau (o Millerand, és a dir, un Clemenceau de segona classe).
Però, en aquest punt, es pot preguntar una vegada més: respon realment la política de Clemenceau a la correlació de forces? A primera vista, pot semblar que si els gendarmes de Clemenceau no demostren tal correlació, basten per a assegurar-la dissolent les reunions obreres, detenint i afusellant els comunistes. I a aquest respecte no podem deixar de recordar que les mesures de terror del govern dels soviets (perquisicions, detencions i afusellaments), dirigides exclusivament contra els enemics de la revolució, es consideren, per part de diverses persones, com la prova que el govern dels soviets no respon a la correlació de forces. Però, avui, cercarem en va en el món sencer un règim que no haja recorregut a terribles represàlies massives. I és que les forces de les classes enemigues, en esquerdar-se l’aparença de tots els drets, fins i tot els “democràtics”, tendeixen a fixar les seues noves correlacions a través d’una lluita implacable.
Quan s’establí a Rússia el sistema dels soviets, els polítics capitalistes no foren els únics en considerar-ho com un insolent desafiament a la correlació de forces: els socialistes oportunistes de tots els països també eren d’aqueixa opinió. Al respecte, no hi havia desacord entre Kautsky, el Comte habsburgès Czernin i el primer ministre búlgar Radoslavov. Des d’aleshores, les monarquies austrohúngara i alemanya s’han enfonsat, el militarisme més poderós s’ha disgregat. El govern dels soviets s’ha mantingut. Les potències victorioses de l’Entente han mobilitzat i llençat contra ell tot allò que han pogut. El govern dels soviets es continua mantenint. Si, fa dos anys, Kautsky, Frederic Adler i Otto Bauer haguessen pogut predicar que es mantindria la dictadura del proletariat a Rússia, primer, tanmateix els atacs de l’imperialisme alemany i, a continuació, malgrat una lluita ininterrompuda contra l’Entente, els savis de la Segona Internacional haurien considerat tal predicció com prova d’un ridícul desconeixement de la correlació de forces.
En cada moment determinat, la correlació de forces polítiques és la resultant de diversos factors de potència i de valor desiguals i només es determina, en els fons, pel grau de desenvolupament de la producció. L’estructura social d’un poble difereix considerablement del desenvolupament de les forces productives. La petita burgesia i la classe camperola subsisteixen molt de temps després que els seus mètodes han estat superats i condemnats pel desenvolupament industrial i tècnic de la societat. La concurrència de les masses triga molt, al seu torn, en formar-se, amb relació al foment de les relacions socials que n’és l’origen; la consciència dels antics partits socialistes és d’una època anterior a l’actual estat d’esperit de les masses; la consciència dels antics líders parlamentaris i tradeunionistes, més reaccionària de la dels seus partits, forma una espècie de coàgul endurit, que la història, fins avui, no ha pogut digerir ni vomitar. En el temps del parlamentarisme pacífic, donada l’estabilitat de les relacions socials, el factor psicològic podia ésser situat (sense exposar-se a grossos errors) en la base de tots els càlculs; i hom pensava que les eleccions parlamentàries expressaven prou la correlació de forces. La guerra imperialista, trencant l’equilibri de la societat burgesa, ha revelat la insuficiència radical dels antics criteris que no tenien en compte profund factors històrics lentament acumulats pel passat i que brollen ara a la superfície per a dirigir el curs de la història.
Els polítics rutinaris, incapaços de comprendre en la seua complexitat, en les seues contradiccions i discordances internes el procés històric, s’han figurat que la història prepararia simultàniament i racional, a tot arreu alhora, l’adveniment del socialisme, de manera que la concentració de la indústria i la moral comunista del productor i el consumidor haguessen pogut evolucionar i madurar amb els aladres elèctrics i les majories parlamentàries. D’aquí, l’adopció d’una actitud purament mecànica envers el parlamentarisme internacional, indicava el grau de preparació de la societat per al socialisme, de la mateixa manera que un manòmetre assenyala la pressió del vapor. Res hi ha de més absurd, no obstant això, que aquesta representació mecànica del desenvolupament de les relacions socials.
Si de la producció, fonament de les societats, ens elevem a les superestructures (classes, estats, drets, partits, etc.), pot establir-se que la força de la inèrcia de cada graó en la superestructura no s’afegeix simplement a la dels graons inferiors, sinó que, en determinats casos, és multiplicada per ella. Com a resultat, la consciència política de grups que han fingit ésser durant molt de temps els més avançats, apareix en el període de transició com un obstacle terrible al desenvolupament històric. Està absolutament fora de dubte que els partits de la Segona Internacional, col·locats ara a la capçalera del proletariat, en no haver-se atrevit, en no haver sabut, en no haver volgut conquerir el poder en el moment més crític de la història de la humanitat, en haver conduït el proletariat a l’extermini mutu, han estat la força decisiva de la contrarevolució.
Les poderoses forces de la producció, aqueix factor decisiu del moviment històric, s’ofegaven en les superestructures socials endarrerides (propietat privada, estat nacional), on l’evolució anterior les havia tancat. Intensificades pel capitalisme, les forces de la producció xocaven contra els murs de l’estat nacional i burgès i exigien la seua emancipació mitjançant l’organització universal de l’economia socialista. La inèrcia dels grups socials; la inèrcia de les forces policíaques que es mostraren incapaces de destruir les antigues agrupacions de classe; la inèrcia, la intel·ligència i la traïció dels partits socialistes, que assumien de fet la defensa de la societat burgesa, donaren com a resultat la rebel·lió espontània, element de les forces productores, sota l’aspecte de la guerra imperialista. La tècnica humana, el factor més revolucionari de la història, amb el seu poder acumulat durant dècades, s’aixecà contra el conservadorisme nauseabund i la vil ineptitud dels Scheidemann, Kautsky, Renaudel, Vandervelde, Longuet, i, amb ajuda de les seues metralladores, dels seus dreadnough, dels seus avions, desencadenà contra la cultura humana un espantós pogrom.
La causa de les calamitats que la humanitat pateix avui resideix, doncs, precisament en el fet que el poder tècnic de l’home estava ja, des de fa temps, madur per a l’economia socialista, que el proletariat ocupava en la producció una situació que assegurava la seua dictadura, mentre que les forces productores més conscients de la història (els partits i els seus líders) estaven encara per complet sota el jou dels vells prejudicis i alimentaven la desconfiança de les masses envers elles mateixes. Kautsky ho comprenia fa anys. “El proletariat [escrivia en el seu fullet El camí del poder] s’ha enfortit de tal manera que pot esperar amb tranquil·litat la guerra que s’apropa. Hom no ha de pensar ni tan sols en una revolució prematura a l’hora en què el proletariat ha extret dels actuals fonaments de l’estat quant podia traure’n i que la seua transformació ha arribat a ésser la condició de la seua elevació ulterior”. Des del moment que el creixement de les forces productores, sobresortint dels límits de l’estat nacional-burgès, ha obert per a la humanitat una era de crisi i torbacions, l’equilibri relatiu de la consciència de les masses en el curs de l’època precedent ha estat crebantat per amenaçadores convulsions. La rutina i inèrcia de la marxa quotidiana, la hipnosi de la legalitat, han perdut ja tota la seua influència sobre el proletariat. Però aquest no s’ha endinsat encara de forma conscient i sense reserves en el camí de les franques lluites revolucionàries. En els seus últims moments d’equilibri inestable vacil·la. El paper de les elits, del govern d’una banda i del partit revolucionari d’una altra, adquireix, en aquest moment psicològic una significació colossal. Basta un impuls decisiu (de dreta o esquerra) per a donar al proletariat (durant un període més o menys llarg) una o altra orientació. Ho hem vist en 1914, quan la pressió dels governs imperialistes i de les partits socialpatriotes units, trencà instantàniament l’equilibri de la classe obrera, llançant-se a la via de l’imperialisme. Veiem, a més, com els trastorns de la guerra, el contrast entre els seus resultats i els seus propòsits primitius, commouen les masses, fent-les cada vegada més aptes per a la rebel·lió oberta contra el capital. En aquestes condicions, l’existència d’un partit revolucionari que conega exactament les forces directores de l’època actual, que comprenga el paper exclusiu que exerceix entre elles la classe revolucionària, que en conega els recursos inexhauribles, que crega en ella i conega tot el valor del mètode revolucionari en èpoques de relacions socials inestables, que estiga disposat a aplicar aquest mètode fins al final; l’existència, dic, de semblant partit sota tals condicions constitueix un factor històric d’inapreciable importància.
En canvi, un partit socialista que visca a l’empara d’una certa influència tradicional però que no se n’adone del que ocorre al seu voltant, que, en no comprendre la situació revolucionària, no puga trobar-ne la clau, que no tinga fe ni en si mateix ni en la classe obrera, un partit d’aquesta mena constitueix en la nostra època l’obstacle històric més greu i origina un caos i una torbació aclaparadors.
Tal és el paper actual de Kautsky i els seus deixebles. Ensenyar al proletariat a no creure en si mateix, sinó a tenir per vertadera la imatge que en dóna l’espill distorsionat de la democràcia, fetes miques per la bóta de l’imperialisme. Segons la seua opinió, la política revolucionària del proletariat no ha d’estar determinada per la situació internacional, per la destrucció efectiva del capitalisme, per la ruïna social consegüent, per la necessitat objectiva del domini de la classe obrera que clama per la seua rebel·lió entre les runes fumejants de la civilització capitalista; res d’açò ha de determinar la política del partit revolucionari proletari, que ha de dependre únicament del nombre de vots que li reconeguen després dels seus prudents càlculs els escribes del parlamentarisme. Pocs anys abans, Kautsky comprenia, segons sembla, l’essència del problema revolucionari. Escrivia en el fullet ja citat (El camí del poder): “Essent el proletariat l’única classe revolucionària d’una nació, resulta que l’enfonsament de la societat actual, revista un caràcter militar o un caràcter financer, significa la fallida dels partits burgesos, sobre què recau tota la personalitat i que únicament pot escapar hom d’aquest atzucac mitjançant el govern del proletariat”. Però avui, el partit de l’apatia i la por, el Partit Kautsky, diu a la classe obrera:
“La qüestió no consisteix en saber si tu ets en aquest moment l’única força creadora de la història, si ets capaç d’expulsar la banda de malfactors, producte de la degeneració de les classes posseïdores que governen; no es tracta que únicament tu pugues fer-ho, ni que la història no et concedisca cap pròrroga (perquè les conseqüències de l’actual caos sagnant amenacen sepultar-te a tu també davall les últimes ruïnes del capitalisme). El problema és un altre força distint: consisteix en el fet que els bandits que governen han assolit ahir o avui enganyar, violentar, frustrar l’opinió pública, aconseguint, gràcia a això, el 51 per cent dels vots, contra el 49 per cent. Perisca el món, però visca la majoria parlamentària!”.