1920
versió catalana feta per Alejo Martínez – [email protected] – des de: Terrorismo y comunismo, Ediciones Júcar, 1977, Gijón-Madrid
Disponible en format .doc i .pdf.
APÈNDIXS
Aquest llibre apareix en el moment en què va a reunir-se el II Congrés de la Internacional Comunista. El moviment revolucionari ha donat un enorme pas cap avant als mesos transcorreguts des de la celebració del Primer Congrés. Les posicions confessades dels socialpatriotes oficials van essent per tot arreu destruïdes. Les idees del comunisme adquireixen una difusió cada vegada major. El kautskisme oficial, dogmàtic, està cruelment compromès. El mateix Kautsky, a les files del partit “independent”, creat per ell, sembla una figura ridícula i mesquina.
No obstant això, només ara comença a encendre’s la lluita d’ideologies a les files de la classe obrera internacional. Si, com acabem de dir, el kautskisme està en tràngol de mort i els caps dels partits intermedis s’afanyen a abandonar-lo, també és veritat que el kautskisme, en tant que modalitat espiritual burgesa, en tant que tradició de la passivitat, en tant que pusil·lanimitat política, encara exerceix un paper considerable en els mitjans directors de les organitzacions obreres del món sencer, fins i tot en els partits que s’orienten cap a la Tercera Internacional, i fins en algun dels que formalment s’hi han adherit.
El partit independent d’Alemanya, que ha inscrit en la seua bandera el lema de la dictadura del proletariat, tolera a les seues files al Grup Kautsky, els únics esforços de les quals tendeixen a comprometre teòricament i a desacreditar la dictadura del proletariat en la seua expressió viva: el poder soviètic. Les condicions de la guerra civil no fan possible aquesta sort de cohabitació sinó en tant que la dictadura del proletariat apareix als cercles directors dels socialdemòcrates “independents” com un piadós desig, com una protesta amorfa contra la franca traïció de Noske, Ebert, Scheidemann, etc. (encara que no fins l’extrem), com un instrument de demagògia parlamentària.
La vitalitat del kautskisme latent és visible sobretot en els longuetistes francesos. Longuet s’ha convençut, i ha tractat molt de temps de convèncer els altres, que estava francament al nostre costat, i que només la censura de Clemenceau i les calúmnies dels nostres amics francesos Loriot, Monatte, Rosmer i altres impedien l’existència d’una perfecta fraternitat d’armes entre nosaltres i ell. Però la veritat és que basta conèixer qualsevol intervenció parlamentària de Longuet per a adonar-se que l’abisme que avui el separa de nosaltres és molt més profund del que ens distanciava en el primer període de la guerra imperialista. Els problemes revolucionaris que sorgeixen ara davant el proletariat internacional són molt més seriosos, immediats i grandiosos, més directes i precisos que fa cinc i sis anys; i el reaccionarisme polític dels longuetistes (representants parlamentaris de la passivitat eterna) apareix més clar que en qualsevol altre moment, encara que estiguen formalment col·locats a l’oposició parlamentaria.
El partit italià, adherit a la Tercera Internacional, tampoc està lliure del kautskisme. En allò que fa als seus caps, molts d’ells no enarboren la bandera de la Internacional sinó quant a les seues funcions i obligacions, imposades per l’empenta de les masses. En 1914-1919 li fou molt més fàcil al partit socialista italià que als altres europeus conservar una actitud d’oposició en la qüestió de la guerra, ja que Itàlia no intervingué sinó als nou mesos de començada i, a més, perquè la seua situació governamental havia provocat la formació d’un poderós grup burgès (els giolittistes) que fou enemic fins a l’últim moment de l’entrada d’Itàlia en el conflicte mundial. Aquestes circumstàncies permeteren al partit italià, sense que hagués per això profundes crisis interiors, rebutjar els crèdits de guerra i, d’una manera general, quedar fora del bloc intervencionista. Però també originaren, indubtablement, un retard en la depuració interna del partit. I així és possible que, després d’ingressar en la Tercera Internacional, el partit italià tolere a les seues files a Turati i els seus adeptes.
Aquest grup, molt considerable (per desgràcia no podem donar xifres precises sobre la seua importància numèrica en la fracció parlamentària italiana, en la premsa, en les organitzacions del partit i en els professionals), representa un oportunisme, sens dubte, menys pedant, menys dogmàtic, més declamatori i líric, però que no per això deixa d’ésser un oportunisme dels més nefasts, un kautskisme romanitzat. Per a explicar l’actitud conciliadora enfront dels grups kautskistes, longuetistes, turatistes, es declara generalment que als països en qüestió l’hora de l’acció revolucionària no ha sonat encara. Però no és just aquest mode de plantejar el problema. En efecte, ningú exigeix dels socialistes que aspiren al comunisme que fixen per a una data immediata el colp d’estat revolucionari. Però el que sí que exigeix la Tercera Internacional als seus partidaris és que reconeguen, no de paraula, sinó d’obra, que la humanitat civilitzada ha entrat en un període revolucionari, que tots els països capitalistes van camí d’immenses commocions i de la guerra de classes franca, i que la missió dels representants revolucionaris del proletariat consisteix a preparar per a aquesta guerra inevitable, molt pròxima, la provisió d’idees necessària i les organitzacions que han de servir de punts de suport. Els internacionalistes que creuen possible col·laborar avui encara amb Kautsky, Longuet i Turati, dirigir amb ells les masses obreres, renuncien per això mateix a la preparació (al camp de les idees i de l’organització) de l’aixecament armat del proletariat, el mateix si aquest aixecament ha d’ésser pròxim o llunyà, ha d’ésser cosa d’anys o de mesos. Perquè l’aixecament de les masses proletàries no es perda en tardanes cerques d’un camí, d’una direcció, cal que la multitud dels proletaris conega des d’ara en la seua totalitat les tasques que l’incumbeixen i l’absoluta oposició que existeix entre aquestes tasques i les distintes formes de kautskisme i aliancisme oportunista. L’esquerra vertaderament revolucionària, és a dir, comunista, ha d’oposar-se davant les masses a tots els grups vacil·lants i de doble actitud de teòrics, advocats, tenors de la passivitat, fortificant sense parar les seues posicions, al camp de les idees primer, després en el de l’organització legal, semilegal o exclusivament clandestina. L’hora de la ruptura formal amb els kautskistes reconeguts i dissimulats, o l’hora de la seua exclusió del partit obrer, ha d’estar naturalment determinada per consideracions d’oportunitat en funció de la situació; però tota la política dels comunistes vertaders ha de tendir a aquest fi: la ruptura final.
Per això em sembla que aquest llibre, tot i que no surt en el moment oportú (amb gran pesar meu per descomptat, si no des del meu punt de vista d’autor, almenys, des del meu punt de vista de comunista), no veu la llum, amb tot, massa tard.
Juny de 1920
FRANÇA EN L’ENCREUAMENT
Aquest llibre està consagrat a l’esclariment dels mètodes de la política revolucionària del proletariat en la nostra època. L’exposició té un caràcter polèmic, com la pròpia política revolucionària. Guanyant les masses oprimides, la polèmica dirigida contra la classe dominant es transforma, en un moment donat, en revolució.
Comprendre clarament la naturalesa social de la societat moderna, del seu estat, del seu dret, de la seua ideologia, constitueix el fonament teòric de la política revolucionària. La burgesia opera per abstracció (“nació”, “pàtria”, “democràcia”) per tal de camuflar l’explotació que està en la base de la seua dominació. Le Temps, un dels més infames diaris de l’univers, ensenya cada dia a les masses populars franceses el patriotisme i el desinterès. No obstant, no és un secret per a ningú que el desinterès de Le Temps es valora segons una tarifa internacional ben establerta.
El primer acte de la política revolucionària és el de desemmascarar les ficcions burgeses que intoxiquen el sentiment de les masses populars. Aquestes ficcions esdevenen particularment danyoses quan es barregen amb les idees de “socialisme” i “revolució”. Avui, més que no en cap altre moment, són els fabricants d’aqueixes barreges els que donen la tònica a les organitzacions obreres franceses.
La primera edició d’aquesta obra ha exercit certa influència sobre la formació del Partit Comunista francès: l’autor n’ha rebut molts testimonis, dels que d’altra banda, no seria difícil trobar empremtes en L‘Humanité fins a 1924. Durant els dotze anys següents, s’ha procedit en la Internacional Comunista (després de nombrosos i febrils zig-zags) a una revisió fonamental dels valors: basta dir que avui aquesta obra figura al “índex” dels llibres prohibits. Per les seues idees i pels seus mètodes, els caps actuals del Partit Comunista francès (estem obligats a conservar aquesta forma d’anomenar-lo, que està en completa contradicció amb la realitat) no es diferencien per cap principi de Kautsky, contra qui estava dirigida la nostra obra: en tot cas, són immensament més ignorants i cínics. El nou atac de reformisme i de patriotisme que han patit Cachin i Companyia hauria pogut, per si sol, justificar una nova edició d’aquest llibre. No obstant, hi ha altres raons més serioses: tenen les seues arrels en la profunda crisi revolucionària que sacseja el règim de la III República.
Després de divuit anys d’absència, l’autor d’aquesta obra ha tingut la possibilitat de passar dos anys a França (1933-35); és veritat que en qualitat de simple observador de províncies que, a més a més, era objecte d’una estreta vigilància. En aquest temps, ocorregué en el departament de l’Isère, on l’autor tingué ocasió de romandre, un petit incident semblant a molts altres que, no obstant, dóna la clau de tota la política francesa. En un sanatori pertanyent al Comitè des Forges, un jove obrer, que estava en vespres d’una greu operació, s’havia permès llegir un diari revolucionari (més exactament: el diari que ingènuament ell considerava com a revolucionari, era L‘Humanité). L’administració plantejà a l’imprudent malalt, i a continuació a altres quatre malalts que compartien les seues simpaties, aquest ultimàtum: renunciar a continuar rebent publicacions indesitjables o ser expulsats al carrer. Que els malalts indicaren que es realitzava obertament en el sanatori propaganda clerical i reaccionària no tingué, evidentment, cap efecte. Com es tractava de simples obrers, que no arriscaven banques parlamentàries ni carteres ministerials, sinó únicament la seua salut i la seua vida, l’ultimàtum no tingué èxit; cinc malalts, un dels quals estava en vespres d’ésser operat, foren posats en la porta del sanatori. Grenoble tènia llavors una municipalitat socialista, que presidia el Doctor Martin, un d’aqueixos burgesos conservadors que generalment donen la tònica en el Partit Socialista i dels quals Léon Blum és consumat representant. Els obrers expulsats intentaren trobar una defensa en l’intendent. Fou en va: malgrat la seua insistència, les seues lletres, els seus tràmits, ni tan sols foren rebuts. Es dirigiren al diari local d’esquerra, La Dépêche, en què radicals i socialistes formaven un bloc indissoluble. Quan sabé que es tractava del sanatori del Comitè des Forges, el director del diari es negà categòricament a intervenir: tot el que vullguen, menys això. En una ocasió, per una imprudència respecte d’aquella poderosa organització, La Dépêche fou privada de publicitat, i aquest fet li causà una pèrdua de 20.000 francs. A diferència dels proletaris, el director del diari d’esquerra, com l’alcalde, tenien quelcom que perdre; també renunciaren a una lluita desigual, abandonant a la seua sort els obrers amb els seus intestins i ronyons malalts.
Una o dues vegades per setmana, l’alcalde socialista, commogut per vagues records de joventut, fa un discurs per a elogiar els avantatges del socialisme sobre el capitalisme. Durant les eleccions, La Dépêche recolza l’alcalde i el seu partit. Tot és per a bé. El Comitè des Forges mira amb una tolerància per complet liberal aquesta espècie de socialisme que no causa el menor perjudici als interessos materials del capital. Amb 20.000 francs de publicitat per any (així de barats són aquests senyors!), els feudals de la indústria pesant i de la banca tenen pràcticament a les seues disposició un gran diari del bloc d’esquerres! I no sols aqueix diari: el Comitè des Forges té amb tota seguretat, molts mitjans, directes o indirectes, per a actuar sobre els senyors alcaldes, senadors i diputats, incloent-hi els alcaldes, senadors i diputats socialistes. Tota la França oficial està sota la dictadura del capital financer. En el diccionari Larousse, aquest sistema és designat amb el nom de “República democràtica”.
Els senyors diputats d’esquerra i els periodistes, no sols de l’Isère sinó també de tots els departaments de França, creien que la seua coexistència pacifica amb la reacció capitalista no acabaria mai. S’equivocaven. Arnada des de feia molt de temps, la democràcia sentí de sobte el canó d’un revòlver en el pols. De la mateixa manera que el rearmament de Hitler (acte material brutal) causà una vertadera revolució en les relacions entre els estats demostrant la inutilitat i el caràcter il·lusori d’allò que hom ha convingut anomenar el “dret internacional”, les bandes armades del coronel de La Rocque han introduït la pertorbació en les relacions interiors de França obligant tots els partits sense excepció a reorganitzar-se, delimitar-se i reagrupar-se.
Friedrich Engels escrigué un dia que l’estat, incloent-hi la República democràtica, consisteix en bandes armades per a la defensa de la propietat; tota la resta no té una altra funció que la d’embellir o emmascarar aquest fet. Els eloqüents defensors del “dret”, del tipus d’Herriot i de Blum, sempre s’han indignat per aquest cinisme. Però Hitler, igual que De La Rocque, cadascun en el seu àmbit, han demostrat una altra vegada que Engels tènia raó.
A principis de 1934, Daladier era president del Consell per la voluntat del sufragi universal, directe i secret: tenia la sobirania nacional en la seua butxaca, junt amb el mocador. Però, des que les bandes de De La Rocque, Maurras i companyia demostraren que tenien l’audàcia de disparar trets de revòlver i de tallar les garres als cavalls de la policia, Daladier i la seua sobirania cediren el lloc a l’invàlid polític designat pels caps d’aqueixes bandes. Aquest fet té infinitament major importància que totes les estadístiques electorals i no se’l podria esborrar de la història recent de França, perquè és una advertència per al futur.
És cert que no està en mans de qualsevol grup armat de revòlvers modificar en qualsevol moment l’orientació política d’un país. Únicament les bandes que són òrgans d’una classe determinada poden, en certes circumstàncies, exercir un paper decisiu. El coronel De La Rocque i els seus partidaris volen assegurar l’“ordre” contra les sacsejades. I com a França, “ordre” significa dominació del capital financer sobre la petita i mitjana burgesia i dominació del conjunt de la burgesia sobre el proletariat i les capes properes a ell, les tropes de De La Rocque són simplement les bandes armades del capital financer.
Aquesta idea no és nova. Inclús la pot trobar hom sovint en Le Populaire i en L‘Humanité, encara que no han estat els primers en formular-la. No obstant, aquestes publicacions no diuen sinó la meitat de la veritat. L’altra meitat és que Herriot i Daladier amb els seus partidaris, són també agents del capital financer; d’una altra manera no hauria pogut ser durant dècades el partit governant a França. Si no es vol jugar a l’amagatall, cal dir que De La Rocque i Daladier treballen per al mateix patró. Açò no significa, evidentment, que hi haja completa identitat entre els dos o entre els seus mètodes. Ben al contrari. Es fan una guerra aferrissada, com dos agents especialitzats, cadascun dels quals posseeix el secret de la salvació. Daladier promet mantenir l’ordre per mitjà de la pròpia democràcia tricolor. De La Rocque estima que el parlamentarisme està obsolet i que ha d’ésser escombrat a favor d’una dictadura militar i policíaca declarada. Els mètodes polítics són antagònics, però els interessos socials són els mateixos.
La decadència del sistema capitalista, la seua crisi incurable, la seua descomposició, formen la base històrica de l’antagonisme que existeix entre De La Rocque i Daladier (prenem aquests dos noms exclusivament per a facilitar l’exposició). Tanmateix els progressos incessants de la tècnica i dels notables resultats de certes branques industrials, el capitalisme en el seu conjunt frena el desenvolupament de les forces productives, la qual cosa determina una extrema inestabilitat de les relacions socials i internacionals. La democràcia parlamentària està íntimament lligada a l’època de la lliure concurrència i del lliure comerç internacional. La burgesia pogué tolerar el dret de vaga, de reunió, de llibertat de premsa, tant de temps com les forces productives estigueren en ple ascens, els mercats s’ampliaren, augmentà el benestar de les masses populars (encara que restringit) i les nacions capitalistes pogueren viure i deixar viure. Però avui ja no. L’època imperialista està caracteritzada, exceptuant-ne la Unió Soviètica, per un estancament i una disminució de l’ingrés nacional, per una crisi agrària crònica i un atur orgànic. Aquests fenòmens interns són tan inherents a la fase actual del capitalisme com la gota i l’esclerosi ho són a una edat determinada de l’individu. Voler explicar el caos econòmic per les conseqüències de l’última guerra és donar prova d’un esperit desesperadament superficial, a semblança del senyor Caillaux, del comte Sforza i d’altres. La guerra no fou sinó una altra cosa que l’intent dels països capitalistes de fer recaure el crac, que en aqueix moment els amenaçava, sobre el coll de l’adversari. L’intent fracassà. La guerra no féu sinó agreujar els signes de descomposició, l’accentuació posterior dels quals prepara una nova guerra.
Malgrat com de roïnes són les estadístiques econòmiques de França, que silencien intencionalment els antagonismes de classe, no poden dissimular els indicis manifestos de la descomposició social. Paral·lelament a la disminució de l’ingrés nacional, a la caiguda vertaderament catastròfica de l’ingrés al camp, a la ruïna dels petitburgesos de les ciutats, al creixement de l’atur, les empreses gegants (amb una xifra de negocis anual de 100 o 200 milions i encara més) obtenen brillants beneficis. El capital financer jupa la sang del poble francès, en tota l’accepció de l’expressió. Tal és la base social de la ideologia i de la política de la “unió nacional”.
Són possibles, i fins i tot inevitables, distensions i fluctuacions en el procés de descomposició; però mantindran un caràcter estrictament condicionat per la conjuntura. En allò tocant la tendència general de la nostra època, aquesta posa a França, tant com a altres països, davant d’aquesta alternativa: o el proletariat ha de derrocar l’ordre burgès profundament gangrenat, o el capital, per la seua pròpia conservació, ha de reemplaçar la democràcia pel feixisme. Per quant de temps? La sort de Mussolini i de Hitler contestarà aquesta pregunta.
Els feixistes dispararen, el 6 de febrer de 1934, per ordre directa de la Borsa, dels bancs i dels trusts. D’aqueixes mateixes posicions de comandament, Daladier rebé el mandat de lliurar el poder a Doumergue. I si el ministre radical, president del Consell, ha capitulat (amb la pusil·lanimitat que caracteritza els radicals) és perquè ha reconegut en les bandes de De La Rocque, les tropes del seu propi patró. Dit d’una altra manera: Daladier, ministre sobirà, cedí el poder a Doumergue per la mateixa raó per la qual el director de La Dépêche i l’alcalde de Grenoble es negaren a denunciar l’odiosa crueltat dels agents del Comitè des Forges.
No obstant, el pas de la democràcia al feixisme implica el risc de sacsejades socials, d’ací sorgeixen les vacil·lacions i els desacords tàctics que s’observen en les altes esferes de la burgesia. Tots els magnats del capital estan d’acord en continuar reforçant les bandes armades que podran constituir una saludable reserva a l’hora del perill. Però, ¿quin lloc donar a aqueixes bandes d’ara en avant? ¿Cal permetre-les passar a l’atac immediatament o mantenir a l’espera com un mitjà d’intimidació? Són altres tantes qüestions que encara no estan resoltes. El capital financer ja no creu que als radicals els siga possible arrossegar darrere d’ells les masses de la petita burgesia i mantenir el proletariat, per mitjà de la pressió d’aqueixes mateixes masses, dins dels límits de la disciplina “democràtica”. Però no té major confiança en què les organitzacions feixistes, a les que encara els manca una vertadera base de masses, siguen capaces d’apoderar-se del poder i d’establir un règim fort.
Allò que ha fet comprendre els dirigents entre bambolines la necessitat d’ésser prudents, no és la retòrica parlamentària, sinó la indignació dels obrers, la temptativa de vaga general (per cert, ofegada des del començament per la burocràcia de Jouhaux) i, posteriorment, els motins locals (Toulon, Brest). En haver estat posats un poc al seu lloc els feixistes, els radicals han respirat més lliurement. Le Temps, que en una sèrie d’articles ja havia trobat l’oportunitat d’oferir la seua mà i el seu cor a la “jove generació”, torna a descobrir els avantatges del règim liberal, que li sembla adequat al geni francès. Així s’ha establert un règim inestable, transitori, bastard, adequat no al geni francès sinó a la declinació de la Tercera República. En aquest règim, són els trets bonapartistes els que apareixen amb major nitidesa: independència del govern respecte als partits i programes, liquidació del poder legislatiu per mitjà dels plens poders, el govern, se situa per damunt de les fraccions en lluita, és a dir, de fet per damunt de la nació, per a exercir el paper d’“àrbitre”. Els ministeris Doumergue, Flandin, Laval, els tres, amb la immancable participació dels radicals humiliats i compromesos, han representat petites variacions sobre un mateix i únic tema.
Des que es constituí el ministeri Sarraut, Léon Blum, la perspicàcia del qual té dues dimensions en compte de tres, anuncià: “Els últims efectes del 6 de febrer estan destruïts en el pla parlamentari” (Le Populaire del 2 de febrer de 1936). Heus aquí el que s’anomena pintar l’ombra d’un cotxe amb l’ombra d’un pinzell! Com si es pogués suprimir “en el pla parlamentari” la pressió de les bandes armades del capital financer! Com si Sarraut pogués no sentir aqueixa pressió i no tremolar davant d’ella! En realitat, el govern Sarraut-Flandin és una varietat d’aqueix mateix “bonapartisme” semiparlamentari, encara que lleugerament inclinat a l’“esquerra”. El mateix Sarraut, refutant l’acusació d’haver pres mesures arbitràries, respongué al Parlament com hom no ho podria fer millor: “Si les meues mesures són arbitràries és perquè vull ésser un àrbitre”. Aquest aforisme no hauria quedat fora de lloc en la boca de Napoleó III. Sarraut se sent no el mandatari d’un determinat partit o d’un bloc de partits en el poder, com ho volen les regles del parlamentarisme, sinó un àrbitre col·locat per sobre les classes i els partits, com ho volen les lleis del bonapartisme.
L’agreujament de la lluita de classes i, sobretot, l’aparició en escena de les bandes armades de la reacció no han revolucionat menys les organitzacions obreres. El Partit Socialista, que exercia pacíficament el paper de quinta roda en el carro de la III República, es veié obligat a repudiar a mitges les seues tradicions negociadores i àdhuc a trencar amb la seua ala dreta (neosocialistes). Al mateix temps, els comunistes portaren a terme l’evolució contrària, però en una escala infinitament més vasta. Durant anys, aquests senyors havien somiat amb barricades, conquista dels carrers, etc. (és cert que aquest somni tenia, sobretot, un caràcter literari). Després del 6 de febrer, comprenent que la cosa anava seriosament, els artesans de les barricades es llençaren cap a la dreta. El reflex espontani d’aquests xarlatans atemorits coincidí d’una manera sorprenent amb la nova orientació internacional de la diplomàcia soviètica.
Davant del perill que representa l’Alemanya de Hitler, la política del Kremlin es girà cap a França. Statu quo en les relacions internacionals! Statu quo en el règim interior de França! Esperances de revolució socialista? Quimeres! Els quadres dirigents del Kremlin no parlen del comunisme francès si no és amb menyspreu. És necessari, doncs, servar allò que existeix per a no empitjorar. Com la democràcia parlamentària no es concep en França sense els radicals, procurem que els socialistes els sostinguen; ordenem els comunistes que no molesten al bloc Blum-Herriot; si és possible, fem-los entrar a ells mateixos en el bloc. Ni disturbis, ni amenaces! Tal és l’orientació del Kremlin.
Quan Stalin repudia la revolució mundial, els partits burgesos francesos no volen creure’l. Greu error! En política, una confiança cega no és, evidentment, una virtut superior. Però no val més una desconfiança cega. Cal saber confrontar les paraules amb els actes i discernir la tendència general de l’evolució per a molts anys. La política de Stalin, que està determinada pels interessos de la burocràcia soviètica privilegiada, s’ha tornat profundament conservadora. La burgesia francesa té tots els motius per a tenir confiança en Stalin. El proletariat francès té altres tantes raons per a desconfiar.
En el congrés d’unitat en Toulouse, el “comunista” Racamond ha donat una formula de la política del Front Popular, digna de passar a la posteritat: “Com vèncer la timidesa del Partit Radical?” Com vèncer el temor al proletariat que sent la burgesia? Molt simple: els terribles revolucionaris han de llençar el ganivet que portaven entre les dents, pentinar-se amb gomina i adoptar el somriure de la més encantadora de les odalisques: el prototip ha d’ésser el Vaillant-Couturier últim model. Davall la pressió dels “comunistes” engominats, que empenten amb totes les seues forces cap a la dreta als socialistes que es dirigien cap a l’esquerra, Blum hagué de canviar d’orientació una vegada més. Ho féu feliçment, en el sentit habitual. Així es formà el Front Popular: companyia d’assegurances de radicals en fallida, a costa del capital de les organitzacions obreres.
El radicalisme és inseparable de la maçoneria. Amb açò està tot dita. Durant els debats que es produïren en la Cambra de Diputats sobre les Lligues, el senyor Xavier-Vallat recordà que Trotski, en una època, havia “prohibit” els comunistes adherir a les lògies maçòniques. El senyor Jammy-Schmidt que, aparentment, és una autoritat en la matèria, s’afanyà en explicar aquesta prohibició per la incompatibilitat del bolxevisme despòtic amb l’“esperit de la llibertat”. No veiem la necessitat de polemitzar sobre el tema amb el diputat radical. Però encara avui estimem que el representant obrer, que busca la seua inspiració o el seu consol en la insulsa religió maçònica de la col·laboració de classes, no mereix la menor confiança. No és per casualitat que el Cartel ha estat completat per mitjà d’una àmplia participació dels socialistes en les lògies maçòniques. Però ha arribat per als comunistes penedits el temps de cenyir ells mateixos el davantal. D’altra banda, en davantal, per als companys recentment iniciats serà molt més còmode servir els vells patrons del Cartel.
El Front Popular, se’ns diu no sense indignació, no és en absolut un cartel, sinó un moviment de masses. Per cert, no falten les definicions pomposes, però no canvien les coses per a res. L’objectiu del Cartel ha estat sempre el de frenar el moviment de masses orientant-lo cap a la col·laboració de classes. El Front Popular té exactament el mateix objectiu. La diferència entre els dos (i no és petita) és que el Cartel tradicional ha estat aplicat en les èpoques d’estabilitat i de calma del règim parlamentari. Però avui que les masses estan impacients i llistes a explotar, s’ha fet necessari un fre més sòlid, amb la participació dels “comunistes”. Els actes comuns, els seguicis amb gran espectacle, els juraments, la unió de la bandera de la Comuna amb la bandera de Versalles, la cridadissa, la demagògia, tot açò no té més que un objectiu: contenir i desmoralitzar el moviment de masses.
Per a justificar-se davant de les dretes, Sarraut declarà en la Cambra que les seues concessions inofensives al Front Popular no constitueixen ni més menys que la vàlvula de seguretat del règim. Aquesta franquesa podria semblar imprudent. Però l’extrema esquerra la cobrí d’aplaudiments. Sarraut no tènia per què preocupar-se. De totes maneres aconseguí donar, potser sense voler, una definició del Front Popular: una vàlvula de seguretat contra el moviment de masses. En general, el senyor Sarraut té bona mà per als aforismes!
La política exterior és la continuació de la política interior. Havent abandonat completament el punt de vista del proletariat, Blum, Cachin i Companyia adopten (sota la disfressa de la “seguretat col·lectiva” i del “dret internacional”) el punt de vista de l’imperialisme nacional. Preparen la mateixa política d’abdicació que han seguit de 1914 a 1918, agregant-hi únicament: “Per la defensa de L’URSS”. No obstant, de 1918 a 1923, quan la diplomàcia soviètica es veié sovint obligada a fer marrades i acceptar acords, mai se li ocorregué a una sola secció de la Internacional Comunista que podia fer un bloc amb la seua burgesia! Per si sol, no és açò una prova suficient de la sinceritat de Stalin quan repudia la revolució mundial?
Pels mateixos motius que tenen els caps actuals de la Internacional Comunista per a agafar-se a les mamelles de la “democràcia” en el període de la seua agonia, descobreixen el rostre radiant de la Societat de les Nacions ara que aquesta ja està amb la ranera de la mort. Així s’ha creat una plataforma comuna de política exterior entre els radicals i la Unió Soviètica. El programa interior del Front Popular és una mescla de llocs comuns que permeten una interpretació tan lliure com les Convencions de Ginebra. El sentit general del programa és aquest: res de canvis. Ara bé, les masses volen el canvi i en açò resideix el fons de la crisi política.
Desarmant políticament el proletariat, els Blum, Paul Faure, Cachin, Thorez, s’interessen sobretot en què aquest no s’arme físicament. La propaganda d’aquests senyors no es diferencia dels sermons religiosos sobre la superioritat dels principis morals. Engels, que ensenyava que la possessió del poder de l’estat és una qüestió de bandes armades, Marx, que veia la insurrecció com un art, apareixen als ulls dels diputats, senadors i alcaldes actuals del Front Popular com a salvatges de l’Edat Mitjana. Le Populaire ha publicat per centèsima vegada un dibuix representant un obrer desarmat amb l’epígraf següent: “Comprenguen que els nostres punys nus són més sòlids que les seues porres”. Que esplèndid menyspreu per la tècnica militar! En comparació, el mateix Negus té un punt de vista més avançat. Per a aquesta gent, no hi ha els colps d’estat a Itàlia, Alemanya i Àustria. Deixaran de glorificar els “punys nus” quan De La Rocque els emmanille? Per moments, hom arriba quasi a lamentar que no es puga fer patir aquesta experiència separadament als senyors dirigents, sense que hagen de patir-la les masses!
Vist des de l’angle del règim burgès, el Front Popular és un episodi de la rivalitat entre el radicalisme i el feixisme per a guanyar l’atenció i els favors del gran capital. Confraternitzant de manera teatral amb els socialistes i els comunistes, els radicals volen mostrar al patró que el règim no està tan malalt com ho pretenen les dretes; que el perill de revolució és exagerat; que el mateix Vaillant-Couturier ha canviat el seu ganivet per un collar; que per mitjà dels “revolucionaris” domesticats es pot disciplinar les masses obreres i, en conseqüència, salvar del fracàs el règim parlamentari.
No obstant, no tots els radicals creuen en aquesta maniobra; els més seriosos i influents, amb Herriot al capdavant, prefereixen adoptar una actitud d’espera. Però en definitiva, ells mateixos no poden proposar una altra cosa. La crisi del parlamentarisme és, primer que res, una crisi de confiança de l’elector respecte del radicalisme.
Mentre hom no haja descobert el mitjà de rejovenir el capitalisme, no hi haurà recepta per a salvar el partit radical. Aquest únicament pot escollir entre diferents gèneres de mort política. Un èxit relatiu en les properes eleccions no impediria, i ni tan sols retardaria per molt de temps, el seu enfonsament.
Els caps del Partit Socialista, els polítics més despreocupats de França, no s’inquieten per la sociologia del Front Popular: ningú pot treure res d’interessant dels interminables monòlegs de Léon Blum. Quant als comunistes, que estan enormement orgullosos d’haver pres la iniciativa de la col·laboració amb la burgesia, presenten el Front Popular com l’aliança del proletariat amb les classes mitjanes. Quina paròdia de marxisme! No, el partit radical no és el partit de la petita burgesia. No és ni tan sols un “bloc de la mitjana i petita burgesia”, segons l’absurda definició de Pravda. No sols la mitjana burgesia explota la petita burgesia, tant en el pla econòmic com en el polític, sinó que ella mateixa és un agent del capital financer. Retolar amb el nom de “bloc” relacions polítiques jeràrquiques basades en l’explotació, és burlar-se de la realitat. Un home a cavall no és un bloc entre un home i un cavall. Si el partit d’Herriot-Daladier té arrels en les masses petitburgeses i, en certa manera, fins en els mitjans obrers, és únicament amb l’objectiu d’enganyar-los en benefici del règim capitalista. Els radicals són el partit democràtic de l’imperialisme francès: tota altra definició és una mentida.
La crisi del sistema capitalista desarma els radicals, arrabassant-los els mitjans tradicionals que els permetien adormir la petita burgesia. Les “classes mitjanes” comencen a sentir, si no a comprendre, que no se salvarà la situació per mitjà de reformes miserables i que ha esdevingut necessària una audaç refosa del règim actual. Però radicalisme i audàcia van junts com l’aigua i el foc. El feixisme s’alimenta sobretot de la creixent desconfiança de la petita burgesia envers el radicalisme. Pot dir-se sense exagerar que la sort política de França no tardarà a decidir-se en gran manera, segons la manera en què el radicalisme siga liquidat i segons que siga el feixisme o el partit del proletariat qui prenga la seua successió, és a dir que herete la seua influència sobre les masses petit burgeses.
Un principi elemental de l’estratègia marxista és que l’aliança del proletariat amb la petita burgesia de les ciutats i el camp ha de realitzar-se únicament en la lluita irreductible contra la seua representació parlamentària tradicional. Per a guanyar el camperol per a l’obrer, cal separar-lo del polític radical que el lliga al carro del capital financer. Al contrari, el Front Popular, complot de la burocràcia obrera amb els pitjors explotadors polítics de les classes mitjanes, és simplement capaç de matar la fe de les masses en els mètodes revolucionaris i de llençar-les als braços de la contrarevolució feixista.
Per difícil que siga creure-ho, no és menys cert que alguns cínics tracten de justificar la política del Front Popular fent referència a Lenin que, segons sembla, ha demostrat que no es pot prescindir de “compromisos” i especialment d’acords amb altres partits. Per als caps actuals de la Internacional Comunista, ultratjar Lenin s’ha convertit en una regla: aixafen la doctrina del fundador del partit bolxevic i de seguida van a prostrar-se davant del seu mausoleu, a Moscou.
Lenin començà la seua tasca en la Rússia tsarista, on no sols els obrers, els camperols i els intel·lectuals combatien l’antic règim sinó que també ho feien amplis medis burgesos. Si, d’una manera general, la política del Front Popular hagués pogut tenir la seua justificació, seria imaginable en un país que encara no hagués realitzat la seua revolució burgesa. ¿Els senyors falsificadors podrien indicar en quina fase, en quins moments i en quines circumstàncies el partit bolxevic ha realitzat a Rússia un simulacre de Front Popular? Què facen treballar les seues meninges i furguen en els documents històrics!
Els bolxevics han realitzat acords pràctics amb les organitzacions revolucionàries petitburgeses per al transport clandestí de publicacions revolucionàries i algunes vegades per a l’organització en comú d’una manifestació o per a respondre a les bandes de pogromistes. Quan les eleccions a la Duma, han recorregut, en certes circumstàncies i en l’elecció de segon grau, a blocs electorals amb els menxevics i els socialistes revolucionaris. Això és tot. Ni “programes” comuns, ni organitzacions permanents, ni renúncia a criticar els aliats circumstancials. Aquest tipus d’acords i de compromisos episòdics, estrictament limitats a objectius precisos (els únics que Lenin prenia en compte) res tenien en comú amb el Front Popular, que representa un conglomerat d’organitzacions heterogènies, una aliança duradora de classes diferents lligades per a tot un període (i quin període!) per una política i un programa comú: per una política d’ostentació, de declamació i de pols als ulls. En la primera prova seriosa, el Front Popular es trencarà i totes les seues parts constituents se’n sortiran profundament clavillades. La política del Front Popular és una política de traïció.
La regla del bolxevisme en allò tocants els blocs era la següent: Marxar separats, colpejar junts! La regla dels caps actuals de la Internacional Comunista és: Marxar junts per a ésser colpejats per separat. Que aqueixos senyors s’aferren a Stalin i a Dimitrov, però que deixen Lenin en pau.
És impossible no indignar-se quan es llegeixen declaracions de caps jactanciosos que pretenen que el Front Popular ha salvat França del feixisme; en realitat, açò vol dir simplement que els nostres herois aterrits s’han salvat d’un terror inclús major, gràcies als seus estímuls mutus. Per quant de temps? Entre el primer aixecament de Hitler i la seua arribada al poder, han transcorregut deu anys marcats per alternatives de flux i reflux. En aqueixa època, els Blum i els Cachin alemanys han proclamat moltes vegades la seua “victòria” sobre el nacionalsocialisme. No els creguérem i no ens equivocàvem. Malgrat tot, aquesta experiència no ha ensenyat res als cosins francesos de Wels i Thaelmann. Per descomptat, en Alemanya, els comunistes no han participat en el Front Popular que agrupava la socialdemocràcia, la burgesia d’esquerra i el Centre catòlic (“aliança del proletariat amb les classes mitjanes”!). En aqueix període, la Internacional Comunista repudiava fins i tot els acords per a la lluita entre les organitzacions obreres contra el feixisme. Els resultats són coneguts. La nostra més calorosa simpatia per Thaelmann, en tant que presoner dels botxins, no pot impedir-nos dir que la seua política, és a dir la política de Stalin, ha fet més per la victòria de Hitler que la pròpia política de Hitler. En haver canviat de casaca, la Internacional Comunista aplica avui a França, la política prou coneguda de la socialdemocràcia alemanya. És vertaderament tan difícil preveure’n els resultats?
Les pròximes eleccions parlamentàries, qualsevol que siga el seu resultat, no portaran per si mateixes, canvis seriosos en la situació: en definitiva, els electors estan obligats a escollir entre un àrbitre del tipus Laval i un àrbitre del tipus Herriot-Daladier. Però com Herriot ha col·laborat tranquil·lament amb Laval i Daladier els ha recolzat a ambdós, la diferència que els separa, si se la mesura amb l’escala dels problemes històrics plantejats, és insignificant.
Fer creure que Herriot-Daladier són capaços de declarar la guerra a les “dues-centes famílies” que governen França, és enganyar desvergonyidament el poble. Les dues-centes famílies no estan suspeses entre el cel i la terra; constitueixen el coronament orgànic del sistema del capital financer. Per a enfrontar-se amb les dues-centes famílies, cal derrocar el règim econòmic i polític en el manteniment del qual Herriot i Daladier no estan menys interessats que Tardieu i La Rocque. No es tracta de la lluita de la “nació” contra alguns feudals, com ho representa L‘Humanité, sinó de la lluita del proletariat contra la burgesia, de la lluita de classes que no pot ésser conclosa més que per la revolució. El complot antiobrer dels caps del Front Popular s’ha convertit en el principal obstacle en aquest camí.
No pot dir-se per endavant per quant de temps encara continuaran succeint-se a França ministeris semiparlamentaris, semibonapartistes, i per quines fases precises passarà el país en el curs del període pròxim. Açò dependrà de la conjuntura econòmica nacional i mundial, de l’atmosfera internacional, de la situació en l’URSS, del grau d’estabilitat del feixisme italià i alemany, de la marxa dels esdeveniments a Espanya, i en fi (i aquest no és el factor menys important) de la visió i de l’activitat dels elements d’avantguarda del proletariat francès. Les convulsions del franc poden afanyar el desenllaç. Una cooperació més estreta de França amb Anglaterra pot retardar-lo. Siga com siga, l’agonia de la “democràcia” pot durar molt més a França que durà en Alemanya el període prefeixista Brüning-Papen-Schleicher, però no deixarà per això d’ésser una agonia. La democràcia serà escombrada. La qüestió és únicament saber qui l’escombrarà.
La lluita contra les “dues-centes famílies”, contra el feixisme i la guerra (per la pau, el pa, la llibertat i altres belles coses) és, o bé un engany, o bé una lluita per a derrocar el capitalisme. El problema de la conquista revolucionària del poder es planteja davant dels treballadors francesos, no com un objectiu llunyà, sinó com una tasca del període que s’obre. Ara bé, els caps socialistes i comunistes no sols es neguen a procedir a la mobilització revolucionària del proletariat, sinó que s’oposen a ella amb totes les seues forces. Alhora que confraternitzen amb la burgesia, encalcen i expulsen els bolxevics. Tal és la violència del seu odi cap a la revolució i de la por que els inspira! En aquesta situació, el pitjor paper és l’exercit pels pseudorevolucionaris del tipus de Marceau Pivert, que prometen derrocar la burgesia, però únicament amb el permís de Lleó Blum!
Tota la marxa del moviment obrer francès en el curs d’aquests darrers dotze anys ha posat a l’ordre del dia la necessitat de crear un nou partit revolucionari.
Voler endevinar si els esdeveniments deixaran “suficient” temps per a formar el nou partit, és dedicar-se a la més estèril de les ocupacions. Els recursos de la història en allò que fa a diverses possibilitats, formes de transició, etapes, acceleracions i retards, són inexhauribles. Davall l’imperi de les dificultats econòmiques, el feixisme pot prendre l’ofensiva prematurament i patir una derrota. D’això resultarà un respir durador. Al contrari, pot adoptar, per prudència, durant un llarg temps, una actitud d’espera i, d’aquesta manera, oferir noves oportunitats a les organitzacions revolucionàries. El Front Popular pot trencar-se per les seues contradiccions abans que el feixisme siga capaç d’entaular una batalla general: de què en resultarà un període de reagrupaments i d’escissions en els partits obrers i una ràpida cristal·lització d’una avantguarda revolucionària. Els moviments espontanis de les masses, segons l’exemple de Toulon i de Brest, poden prendre una gran amplitud i crear un punt de suport segur per a la palanca revolucionària. En fi, fins i tot una victòria del feixisme a França, la qual cosa teòricament no és impossible, no significa que romandrà en el poder per mil anys, com ho anuncia Hitler, ni que aquesta victòria li acordarà un període com l’atorgat a Mussolini. Si el crepuscle del feixisme comencés a Itàlia o en Alemanya, no trigaria a estendre’s a França. En la hipòtesi menys favorable, construir un partit revolucionari és apressar l’hora de la revenja, Els savis que es desentenen d’aquesta tasca urgent, pretenent que les “condicions no estan madures”, no fan sinó demostrar que ells mateixos no estan madurs per a aqueixes condicions.
Els marxistes francesos, com els de tots els països, han de començar, en cert sentit, novament, però en un grau històricament més elevat que els seus predecessors. La caiguda de la Internacional Comunista, més vergonyosa que la caiguda de la socialdemocràcia en 1914, pertorba considerablement en el seu començament la marxa cap avant. El reclutament de nous quadres es fa amb lentitud en el curs d’un lluita cruel al si de la classe obrera contra el Front Únic de la burocràcia reaccionària i patriota. D’altra banda, aquestes dificultats, que no s’han precipitat per casualitat sobre el proletariat, constitueixen un factor important per a una bona selecció i un sòlid tremp de les primeres falanges del nou partit i de la nova internacional.
Només una ínfima part dels quadres de la Internacional Comunista havien començat la seua educació revolucionària al començament de la guerra, abans de la revolució d’Octubre. Tots ells, quasi sense excepció, es troben actualment fora de la III Internacional. La línia següent adherí a la Revolució d’Octubre quan aquesta ja havia triomfat: quan era més fàcil. Però inclús d’aquesta segona línia no queda més que poca cosa. La major part dels quadres actuals de la Internacional Comunista s’ha adherit no al programa bolxevic, no a la bandera revolucionària, sinó a la burocràcia soviètica. No són lluitadors, sinó funcionaris dòcils, ajudants de camp, cambrers. D’ací que la III Internacional es descomponga d’una manera tan poc gloriosa en una situació històrica rica en grandioses possibilitats revolucionàries.
La IVª internacional s’alça sobre el coll de les seues tres antecessores. Rep colps de front, de costat i de darrere. Els arribistes, els covards i els filisteus res han de fer als seus rengles. Una porció, inevitable al començament, de sectaris i aventurers abandonarà el moviment a mesura que aquest cresca. Deixem que els pedants i escèptics alcen els muscles a propòsit de les “petites” organitzacions que publiquen “petits” periòdics i que llencen desafiaments al món sencer. Els revolucionaris seriosos passaran al costat d’ells amb menyspreu. També la Revolució d’Octubre començà a caminar amb sabates de xiquet...
Els poderosos partits russos socialista-revolucionari i menxevic, que durant mesos formaren un “front popular” amb els cadets, mossegaren la pols sota els colps d’un “grapat de fanàtics” del bolxevisme. La socialdemocràcia alemanya, el Partit Comunista alemany i la socialdemocràcia austríaca han trobat una mort sense glòria sota els colps del feixisme. L’època que començarà per a la humanitat europea no deixarà en el moviment obrer rastres de tot allò que és ambigu i està gangrenat. Tots aquests Jouhaux, Citrine, Blum, Cachin, Vandervelde, Caballero, no són més que fantasmes. Les seccions de la IIª i la IIIª Internacionals abandonaran l’escena l’una rere l’altra sense pena ni glòria. És inevitable un nou i grandiós reagrupament dels rengles obrers. Els joves quadres revolucionaris adquiriran carn i sang. La victòria no és concebible més que sobre la base dels mètodes bolxevics, a la defensa dels quals es dedica aquesta obra.
28 de març de 1936
L. TROTSKI
Prefaci a la segona edició anglesa
10 de gener de 1935
Extractes
Aquest llibre s’escrigué en 1920, al vagó d’un tren militar, en plena guerra civil. El lector ha de tenir present aquesta situació a la ment si vol fer-se una idea exacta no sols del contingut fonamental de l’obra, sinó també de les seues al·lusions als esdeveniments de l’època i, particularment, del to.
Sota forma de polèmica, es dirigeix contra Karl Kautsky. Aquest nom diu poc a la generació jove, tot i que Kautsky siga contemporani nostre: ha celebrat recentment el seu vuitanta aniversari. En la Segona Internacional, com a teòric del marxisme, Kautsky gaudí d’un immens prestigi. La guerra ha fet aparèixer molt de pressa que el seu marxisme era únicament un mètode d’interpretació passiva del procés històric. Mentre la lluita de classes discorria entre els plàcids marges del parlamentarisme, Kautsky, com molts altres, es permeté el luxe de la crítica revolucionària; pràcticament, allò no comprometia a res. Però, quan la guerra i la postguerra plantejaren en termes categòrics els problemes de la revolució, Kautsky prengué definitivament posició de l’altra banda de la barricada. Sense trencar amb la fraseologia marxista, es féu acusador de la revolució proletària, l’advocat de la passivitat i de la capitulació davant l’imperialisme.
Abans de la guerra, Karl Kautsky i els caps del Labour Party se situaven, aparentment, en el pols extrems de la Segona Internacional. La nostra generació, que representava llavors a la joventut, es serví moltes vegades d’armes tretes de l’arsenal de Kautsky per a combatre l’oportunisme dels MacDonald, Henderson i d’altres. És cert que, en aquella època, anàvem més lluny del que el vacil·lant mestre hagués volgut. Abans de la guerra, Rosa Luxemburg, que coneixia Kautsky millor que nosaltres, denunciava el seu radicalisme de margarina. De totes les maneres, la nova època aportà plena claredat a la situació; Kautsky pertany al mateix camp polític que Henderson; si el primer continua recorrent a les cites de Marx, mentre que el segon prefereix els salms de David, aqueixa diferència de costums no obstaculitza per a res la seua solidaritat.
Per un objectiu de continuïtat, mantinc en aquest llibre el títol sota el qual aparegué en la primera edició anglesa: Defensa del terrorisme. No obstant això, és necessari assenyalar immediatament que aquest títol, que pertany a l’editor i no a l’autor, és massa ampli, i que pot donar lloc a malentesos. No es tracta en absolut de defensar el terrorisme com a tal. Les mesures de coerció i d’intimidació, incloent-hi l’anihilació física dels adversaris, han servit i encara serveixen en proporcions infinitament més grans la causa de la reacció, personificada per les classes explotadores condemnades, que no la causa del progrés històric personificat pel proletariat. Els moralistes titulats que condemnen el “terrorisme” en general pensen, sobretot, en els actes revolucionaris dels oprimits que aspiren a emancipar-se. El millor exemple d’això és el senyor Ramsay MacDonald. Incansablement ha condemnat la violència en nom dels principis eterns de la moral i de la religió. Però quan la descomposició del sistema capitalista i l’agreujament de la lluita de classes posaren a l’ordre del dia, fins i tot en Anglaterra, la lluita revolucionària del proletariat pel poder, MacDonald passà del camp dels treballadors al de la burgesia conservadora amb tanta facilitat com un viatger passa del compartiment de fumadors a un compartiment de no fumadors. Avui, el devot adversari del terrorisme recolza, per mitjà d’un aparell de violència, al règim “pacífic” de l’atur, de l’opressió colonial, dels armaments a ultrança i de la preparació de noves guerres.
Per consegüent, la present obra està lluny de voler defensar el terrorisme en general. Defensa les lleis històriques de la revolució proletària. La idea fonamental d’aquest llibre és aquesta: fins al moment, la història no ha trobat altres mitjans per a fer avançar la humanitat que oposar cada vegada a la violència de les classes condemnades la violència revolucionària de la classe progressista.
Evidentment, els fabians incurables diran que si les conclusions d’aquest llibre poden ésser apropiades per a la Rússia endarrerida, no podrien aplicar-se als països avançats, especialment a velles democràcies, com ara Gran Bretanya. Aqueixa consoladora il·lusió hauria pogut semblar poc convincent fa deu o quinze anys. Però des d’aleshores una onada de dictadures feixistes o militar-policíaques han submergit bona part dels països europeus. Al dia següent del meu exili de la Unió Soviètica, el 25 de febrer de 1929, escrivia (al cap i a la fi, no per primera vegada) respecte a la situació en Europa: “Les institucions democràtiques han mostrat que no poden resistir la pressió dels actuals antagonismes, tant d’ordre internacional com d’ordre interior, més sovint dels dues ordres alhora... Per analogia amb l’electrotècnica, pot definir-se la democràcia com un sistema d’interruptors i de ploms contra els corrents, massa forts, de la lluita nacional o social. Cap altra època de la història, ni tan sols de lluny, ha estat tan carregada d’antagonismes com la nostra. El corrent sobrecarregat es manifesta cada vegada amb més freqüència en els diferents punts de la xarxa europea. Davall la pressió massa elevada dels antagonismes socials i internacionals, els ploms es fonen o salten. Tal és la naturalesa dels tallacircuits de dictadura. Evidentment, els ploms més febles són els primers afectats. Ara bé, la violència dels antagonismes interiors i mundials no disminueix, sinó que, per contra, s’incrementa. En va s’intentarà consolar-se amb la idea que el procés només ha arribat a la perifèria del món capitalista. La gota comença pel dit gros del peu, però acaba per arribar al cor”.