1914
___________________________________________________________
Versió catalana feta per Alejo Martínez - [email protected] - des de: La guerra y la Internacional, Ediciones El Siglo, Buenos Aires, 1973
Document disponible en format .rtf
L’ÈPOCA REVOLUCIONÀRIA
Al final de l’últim segle, una acalorada controvèrsia va sorgir a Alemanya sobre la següent qüestió: Què efecte produeix la industrialització d’un país sobre el seu poder militar?
Els polítics i escriptors reaccionaris agraristes com Schring, Karl Ballod, Georg Hemsen i d’altres, argumentaven que el ràpid augment de població en les ciutats, en detriment dels districtes rurals, minava positivament el poder militar de l’imperi i ells, naturalment, extreien d’ací les seues conseqüències en l’esperit del proteccionisme agrari. Des d’una altra banda Luje Brentano i la seua escola defenien un punt de vista exactament oposat.
Ells assenyalaven que l’industrialisme econòmic no sols obria nous recursos financers i tècnics, sinó que, també, desenrotllava en el proletariat la força vital capaç de fer ús efectiu de tots els nous mitjans de defensa i d’atac. Recordaven opinions autoritzades per a demostrar, que fins en primerenques experiències del 1870-71, “els regiments del preponderant districte industrial de Westphalia van ser dels millors”. I explicaven aquest fet per la gran capacitat de l’obrer industrial per a suportar les noves condicions i ajustar-se’n.
Ara bé, qui te raó? La present guerra prova que Alemanya, que va fer els més grans progressos en l’esfera del capitalisme, fou capaç de desenrotllar el més alt poder militar. I així mateix els altres països arrossegats a la guerra proven la colossal i competent energia que la classe treballadora desplega en les seues activitats guerreres. Açò és el resultat del passiu heroisme de les hordes de camperols, units estretament per una submissió fatalista o supersticions religioses; és l’individual esperit de sacrifici de tots els obrers, nascut de l’impuls intern, que els junta davall la bandera de l’ideal.
Però l’ideal sota la bandera de la qual el proletariat armat està ara, és l'ideal del nacionalisme astut de la guerra, enemic mortal dels vertaders interessos dels treballadors. La classe governant ha demostrat ser prou forta per a forçar el seu ideal sobre el proletariat, i el proletariat, en plena consciència del que feia, va posar la seua intel·ligència, el seu entusiasme i les seues forces al servei de la classe enemiga. En aquest fet està marcada la terrible derrota del socialisme. No hi ha dubte que una classe que és capaç de desplegar semblant estabilitat i sacrifici en una guerra que considera “justa”, serà més capaç de desenrotllar aquestes qualitats quan la marxa dels esdeveniments li proporcione la tasca vertaderament digna de llur missió històrica.
L’època del despertar, de l’esclariment i de l’organització de la classe treballadora, revela que té recursos enormes d’energia revolucionària que no troba ocupació adequada en la lluita diària. La socialdemocràcia emplaçava la capa superior del proletariat dins del camp, però també va reprimir la seua energia revolucionaria l’adopció de les tàctiques que es veié obligada a adoptar, les tàctiques d’espera, l’estratègia de deixar a l’oposant que es consumís per si mateix. El caràcter d’aquest període fou tan ombriu i reaccionari, que no va permetre a la socialdemocràcia l’oportunitat per a donar al proletariat tasques que haguessen ocupat el seu sencer esperit de sacrifici.
L’imperialisme els dóna ara semblants treballs. I l’imperialisme aconsegueix els seus fins empentant el proletariat dins d’una posició de “defensa nacional”, la qual per als treballadors significa la defensa del que les seues mans han creat, no sols de la riquesa immensa de la nació, sinó també l’organització de la seua pròpia, les seues finances, la seua premsa; en una paraula, tot el que infatigablement, penosament, han lluitat per obtenir en diverses dècades. L’imperialisme llençà a la societat fora de la seua balança violentament, destrossant la comporta aixecada per la socialdemocràcia per a regular el corrent d’energia revolucionària del proletariat i guiava aquest corrent dins del seu propi llit.
Però aquest terrible experiment històric, que d’un colp va trencar la medul·la del
socialisme internacional, comporta un perill mortal per a la mateixa societat burgesa.
El martell és arrabassat de les mans de l’obrer i en el seu lloc s’ha col·locat el fusell. I l’obrer, que ha estat lligat pel mecanisme del sistema capitalista, és sobtadament arrancat de la seua tranquil·litat i assenyat a col·locar l’objectiu de la societat per damunt de la felicitat de la seua llar i de la vida mateixa.
Amb l’arma, que ell mateix ha fabricat, sota el braç, l’obrer es col·locat en tal posició que el mateix destí polític de l’Estat depèn directament d’ell. Aquells que l’explotaven i escarnien en temps normals, ara l’adulen servilment. Al mateix temps entra en contacte íntim amb el canó, al que Lassalle anomena u dels mas importants ingredients de totes les constitucions. Ell passa les fronteres, pren part en requisicions forçoses, i ajuda a transportar els centres de població d’una part a una altra. S’estan operant ara canvis que mai ha vist la generació present.
Malgrat que l’avantguarda de la classe treballadora coneixia en teoria que el poder és el pare del dret, el seu pensament polític fou guanyat per complet per l’esperit d’oportunisme i d’adaptació al legalisme burgès. Ara ells aprenen de la lliçó dels fets a menysprear aquest legalisme i anul·lar-lo. Ara les forces dinàmiques estan reemplaçant les forces estàtiques en la seua psicologia. Els grans canons estan martellejant en el seu cap la idea que si bé és impossible apartar un obstacle voltant-lo sí que és possible destrossar-lo, així tota la població adulta està passant per aquesta escola de guerra tan terrible en el seu realisme, una escola que està formant un nou tipus humà. Una necessitat de ferro sacsa ara amb el seu puny tots els governants de la societat burgesa, les seues lleis, la seua moralitat, la seua religió. “La necessitat no reconeix lleis”, deia el canceller alemany el 4 d’agost. Els monarques, al mig de les places publiques, anomenant-se els uns als altres mentiders, en el llenguatge de les dones de fira; els governs rebutgen les seues obligacions solemnement reconegudes; i l’església nacional lliga el seu Deu al canó nacional, com un criminal condemnat a treballs forçats. No està inclús clar que totes aquestes circumstàncies hagen de comportar un canvi profund en l’actitud mental de la classe treballadora, guarint-la radicalment de la hipnosi de la legalitat durant la qual es passà per un període d’estancament polític.
Les classes posseïdores aviat hauran de reconèixer aquest canvi, àdhuc a desgrat d’elles mateixa. Una classe treballadora que ha passat a traves de l’escola de la guerra, sentirà la necessitat. d’usar el llenguatge de la força tan prompte com un obstacle seriós se li present dins del seu propi país. “La necessitat no reconeix llei”, cridaran els treballadors quan s’intente contenir-los emparant-se en les lleis burgeses. I la pobresa, la terrible misèria, que preval durant aquesta guerra i continuarà desprès del seu acabament, serà una espècie de força en les masses per a violar moltes de les lleis burgeses. L’esgotament econòmic a Europa afectarà el proletariat més directament i severa. Els recursos materials de l’Estat seran esgotats per la guerra, i les possibilitats de satisfer les demandes de les masses treballadores seran molt limitades. Açò menarà a profunds conflictes polítics, els quals, sempre eixamplant-se i aprofundint-se, poden prendre el caràcter d’una revolució social, el desenvolupament i resultat del qual ningú pot preveure ara.
D’altra banda, la guerra amb els seus exèrcits de milions d’homes i les seues endimoniades armes de destrucció, pot consumir no sols els recursos de la societat sinó les forces morals del proletariat. Si no troba resistència interna, aquesta guerra pot continuar alguns anys més, variant d’una a una altra banda la fortuna, fins que els principals bel·ligerants queden completament esgotats. Però aleshores, tota l’energia es concentrarà en la lluita del proletariat internacional, pujada a la superfície per la sangosa conspiració de l’imperialisme, fins a quedar completament consumida en l’horrible treball del mutu anihilament. El resultat serà el retrocés de la nostra civilització per moltes dècades. Una pau que siga resultat, no de la desperta voluntat del poble, sinó de l’esgotament mutu dels bel·ligerants, serà una pau com la que posà fi a la guerra balcànica; serà una pau de Bucarest estesa a l’Europa sencera.
Semblant pau buscaria pedaços nous per a les contradiccions, antagonismes i deficiències que ens han menat a la guerra present. I amb moltes altres coses, el treball socialista de dues generacions s’esvairia en un mar de sang, sense deixar darrere seu la més lleu empremta.
Quina d’aquestes coses és la més probable? Açò no pot ser determinat teòricament a priori. La solució depèn enterament de l’activitat de les forces vitals de la societat... sobretot de la socialdemocràcia revolucionaria.
Immediata cessació de la guerra és el sant i senya sota el qual la socialdemocràcia pot reunir els seus disseminats rengles de les dues parts, dins dels partits nacionals i en tota la Internacional. El proletariat no pot fer la seua voluntat en el problema de pau dependent de consideracions estratègiques generals si accepta les dels estats. Ben al contrari, ha d’oposar els seus desigs de pau a aquestes consideracions militars. Això que els governs en guerra anomenen una lluita per la pròpia conservació nacional, és en realitat un mutu anihilament nacional. La real i pròpia defensa consisteix ara en la lluita per la pau.
Semblant lluita per la pau significa per a nosaltres no sols una lluita per a salvar el material humà i els patrimonis culturals d’ulteriors destruccions insanes. És una lluita principalment per a conservar l’energia revolucionària del proletariat.
Per tal d’unir els rengles del proletariat en una lluita per la pau, cal orientar, en tot el front, les forces del socialisme revolucionari contra el rabiós i demolidor imperialisme.
Les condicions sobre les quals la pau ha de ser establerta... la pau dels pobles entre si, i no la reconciliació dels diplomàtics... han de ser les mateixes per a tota la Internacional.
Res d’indemnitzacions.
Dret per a totes les nacions a l’autodeterminació. Els Estats Units d’Europa... sense monarquies, sense exèrcits permanents.
Sense castes feudals governants.
Sense diplomàcia secreta.
L’agitació per la pau que s’ha de realitzar simultàniament amb tots els mitjans a disposició de la socialdemocràcia, així com d’aquells altres mitjans que amb bona voluntat puga adquirir, no sols arrancarà als treballadors del seu hipnotisme nacionalista sinó que també farà el treball reparador d’una purificació interna en el present partit oficial del proletariat. Els revisionistes nacionals i els socialistes patrioters que en la Segona Internacional han estat explotant, amb fins militaristes nacionals, la influència que el socialisme va adquirir sobre les masses treballadores, han de ser foragitats al camp dels enemics de la classe treballadora per una agitació revolucionària inflexible en defensa de la pau.
La socialdemocràcia revolucionària no ha de témer que vaja a quedar-se aïllada, ara menys que mai. La guerra està fent l’agitació més terrible contra si mateixa. Cada dia que la guerra dure portarà noves masses de gent sota la nostra bandera, si és la bandera honrada de la pau i la democràcia. El camí més segur pel qual la socialdemocràcia pot aïllar la reacció militarista a Europa i obligar-la a prendre l’ofensiva, es llur crit per la pau.
................................................................................................................................
Nosaltres, revolucionaris marxistes, no tenim motius per a desesperar. L’època en què estem ara entrant, serà la nostra època. El marxisme no està derrotat sinó que, per contra, el tro del canó en cada part d’Europa proclama la victòria teòrica del marxisme. ¿Què resta ara de les esperances d’un desenrotllament “pacífic” per mitjà d’una mitigació dels contrastos amb la classe capitalista, per un augment regular, sistemàtic, dins del socialisme?
Els reformistes en principi, que esperaven resoldre la qüestió social pel camí dels acords de preus, lligues de consumidors i la cooperació parlamentària de la socialdemocràcia amb els partits burgesos, estan ara posant les seues esperances en la victòria de les armes “nacionals”.
Ells esperen que les classes posseïdores facen veure la seua molt bona voluntat en anar a l’encontre de les necessitats del proletariat, doncs que aquest ha provat el seu patriotisme.
Aquesta esperança seria positivament una bogeria si rere d’ella no hi hagués oculta una altra esperança, molt menys “idealista”, que consisteix en què una victòria militar cree per a la burgesia un camp imperialista més ample per a enriquir-se ella mateixa a costa de la burgesia d’altres nacions, i la capacite per a repartir part del botí amb el seu propi proletariat a expenses del proletariat d’altres països. El reformisme socialista s’ha convertit actualment en socialisme imperialista.
Nosaltres hem presenciat amb els nostres propis ulls la patètica fallida de les esperances d’un pacífic i pròsper creixement del proletariat. Els reformistes, violentant la seua pròpia doctrina, van ser obligats a recórrer a la violència, per a poder trobar el seu camí fora del polític cul-de-sac, ... no a la violència del poble contra les classes governants, sinó a la violència militar de les classes governants contra altres nacions. Des de 1848 la burgesia alemanya ha renunciat als mètodes revolucionaris per a la resolució dels seus problemes, deixant a la casta feudal la resolució de les seues pròpies qüestions burgeses pel mètode de la guerra. El desenvolupament social enfrontà el proletariat amb el problema de la revolució. Eludint la revolució, els reformistes van ser obligats a usar el mateix procediment de decadència històrica que la burgesia liberal. Els reformistes també van deixar açò a les seues classes governants, que és la mateixa casta feudal, per tal de resoldre el problema proletari pel mètode de la guerra. Però açò posa fi a l’analogia.
La creació d’estats nacionals resolgué, vertaderament, el problema burgès per un llarg període, i les llargues sèries de guerres colonials, que s’entaularen després del 1871, finiren el període, eixamplant el terreny del desenvolupament de les forces capitalistes. El període de les guerres colonials menades pels estats nacionals portà a la present guerra dels estats nacionals... per les colònies. Desprès que totes les endarrerides porcions de la terra han estat repartides entre els estats capitalistes, no quedà res per aquests estats, que han arribat a arrabassar-se les colònies els uns als altres.
“La gent no havia de parlar [diu Georg Irmer], com si fóra una cosa provada que la nació alemanya ha arribat massa tard per a rivalitzar en la economia mundial i en el domini del món perquè el món ha estat ja repartit. ¿És que la terra no ha estat repartida una vegada i una altra en totes les èpoques de la història?”
Però un nou repartiment de colònies entre els països capitalistes, no eixampla la base d’un desenvolupament capitalista. El guany d’un país significa la pèrdua d’un altre. D’acord amb açò, pot establir-se una mitigació temporal dels conflictes de classes en Alemanya, només amb una intensificació extrema de la lluita de classes a França i Anglaterra i viceversa.
Un factor addicional de decisiva importància, és el despertar capitalista en les mateixes colònies, a les quals la guerra present ha de donar un poderós ímpetu. Qualsevol que siga el fi d’aquesta guerra, les bases imperialistes per a el capitalisme europeu no seran eixamplades, sinó estretides. Per això és doncs que la guerra, no resol la qüestió del treball sobre una base imperialista sinó que, per contra, la intensifica, posant en aquesta alternativa al món capitalista:
Guerra permanent o revolució
Si la guerra escapà del domini de la Segona Internacional, les seues conseqüències immediates escaparan del domini de la burgesia del món sencer. Nosaltres, revolucionaris socialistes, no volíem la guerra. Però no li tenim por. Nosaltres no ens lliurem a la desesperació pel fet que la guerra va desfer la Internacional. La història ha disposat ja de la Internacional.
L’època revolucionària crearà noves formes d’organització fora dels recursos inextingibles del socialisme proletari, noves formes que seran iguals a la grandesa de les noves tasques. Per a aquest treball, nosaltres ens aprestarem de seguida entre el boig martelleig de les metralladores, l’esfondrament de catedrals i el patriòtic udol dels xacals capitalistes. Mantindrem clares les nostres imaginacions entre aquesta infernal música de mort, mantindrem la nostra aclarida visió.
Nosaltres ens sentim com l’única força creadora del futur. Ja n’hi ha allà molts de nosaltres, molts més del que puga semblar. Demà n’hi hauran més que avui. Despús-demà, milions s’aixecaran sota la nostra bandera, milions que avui mateix, seixanta-set anys desprès del Manifest comunista, no tenen que perdre una altra cosa que les seues cadenes.