1914
___________________________________________________________
Versió catalana feta per Alejo Martínez - [email protected] - des de: La guerra y la Internacional, Ediciones El Siglo, Buenos Aires, 1973
Document disponible en format .rtf
INTRODUCCIO A L’ESTUDI DEL BOLXEVISME
Les forces productives que el capitalisme desenvolupà han desbordat els límits de l’Estat.
L’Estat nacional, la forma política actual, és massa estreta per a l’explotació d’aqueixes forces productives. I, per açò, la tendència natural del nostre sistema econòmic cerca trencar els limites de l’Estat. El globus sencer (la terra i el mar, la superfície i també la plataforma submarina) s’ha convertit en un gran taller econòmic, les diverses parts del qual estan reunides inseparablement entre si.
Aquest treball ha estat fet pel capitalisme. Però, en fer-lo, els estats capitalistes foren arrossegats a la lluita pel predomini del món que engegà el sistema econòmic capitalista en profit dels interessos de la burgesia de cada país. El que la política imperialista ha demostrat, abans que res, és que el vell Estat nacional creat en les revolucions i guerres de 1785-1815, 1848-1859, 1864-1866 i 1870, ha sobreviscut i és avui en dia un obstacle intolerable per al desenvolupament econòmic.
La present guerra és en el fons una revolta de les forces productives contra la forma política de nació i Estat. I açò significa l’esfondrament de l’Estat nacional com una unitat econòmica independent.
La nació ha de continuar existint com un fet cultural, ideològic i psicològic, però ha estat privada de les seues bases econòmiques. Tota disquisició sobre l’actual sangós xoc en el sentit que és una acció de defensa nacional, és o bé hipocresia o bé ceguesa. El significat real i objectiu de la guerra és, per contra, l’anihilament dels actuals centres nacionals econòmics i la seua substitució per una economia mundial. Però el camí que els governs proposen per a resoldre el problema de l’imperialisme no és a traves de la intel·ligent i organitzada cooperació de tots els productors de la humanitat, sinó la seua realització per mitjà de l’explotació del sistema econòmic mundial per la classe capitalista del país victoriós, la qual serà així transformada de gran poder nacional en poder mundial.
La guerra proclama la caiguda de l’Estat nacional al mateix temps que la caiguda del sistema capitalista d’economia. Mitjançant l’Estat nacional el capitalisme ha revolucionat completament el sistema econòmic del món. Ha repartit tota la terra entre les oligarquies dels grans poders, al voltant de les quals estaven agrupats els estats satèl·lits i les petites nacions que vivien al marge de les rivalitats de les grans. El desenvolupament futur de l’economia mundial sobre la base capitalista significa una lluita sense treva per nous camps d’explotació capitalista, els quals han de ser obtinguts d’una mateixa font: la terra. La rivalitat econòmica, davall la bandera del militarisme, està acompanyada pel robatori i la destrucció, els quals violen els principis més elementals de l’economia humana. La producció mundial es revolta no sols contra la confusió produïda per divisions nacionals i d’Estat, sinó també contra l’organització econòmica capitalista, esdevinguda avui en dia en un gran caos de desorganització.
La guerra de 1914 és la més colossal caiguda en la història d’un sistema econòmic destruït per les seues pròpies contradiccions internes.
Totes les forces històriques la tasca de les quals ha estat de guiar a la societat burgesa, parlar en el seu nom i explotar, han declarat la seua fallida històrica en aquesta guerra. Aqueixes forces defenien el sistema capitalista com un sistema de civilització humana, i la catàstrofe sorgida d’aquest sistema és principalment llur catàstrofe. La primera onada d’esdeveniments exaltà els governs nacionals i els exercits a un nivell mai abastat. De moment les nacions es van ubicar al voltant d’ells. Però el que serà terrible serà l’aixafament dels governs, quan els pobles, ensordits pel tronar dels canons, s’adonen, en tota la seua veritat i horror, dels esdeveniments que en aquest moment es desenrotllen.
La reacció revolucionària de les masses serà més poderosa com més gran siga el cataclisme que la Història descarrega sobre elles.
El capitalisme ha creat les condicions materials d’un nou sistema econòmic socialista. L’imperialisme ha menat les nacions capitalistes a aqueix caos històric. La guerra de 1914 mostra el camí per a sortir d’aquest caos, impulsant violentament el proletariat vers el camí de la revolució.
Per als països d’Europa econòmicament endarrerits la guerra porta aparellats, en primer lloc, problemes primaris d’origen històric, problemes de democràcia i unitat nacional. Açò és el que ocorre en gran manera en el cas del poble rus, Àustria-Hongria i la Península Balcànica.
Però aquestes tardanes qüestions històriques, que van ser llegades a l’època actual corn una herència del passat, no alteren el caràcter essencial dels esdeveniments. No són les aspiracions dels serbis, polonesos, romanesos o finlandesos que han mobilitzat a 25 milions de soldats i els han portat als camps de batalla sinó els interessos imperialistes de la burgesia de les grans potències. És l’imperialisme qui ha regirat totalment el status quo europeu mantingut durant 45 anys, i qui ha alçat vells problemes que la revolució burgesa va demostrar no poder resoldre.
Inclús en l’època actual és totalment impossible tractar aquestes qüestions entre les potències.
La seua naturalesa no té caràcter independent. La creació de relacions normals de vida nacional i desenvolupament econòmic en la Península Balcànica és inadmissible si el tsarisme i Àustria-Hongria segueixen existint. El tsarisme és ara l’indispensable magatzem militar per a l’imperialisme financer de França i el poder colonial conservador d’Anglaterra. Àustria-Hongria és el principal suport de l’imperialisme alemany. La guerra, encara que originada per xocs entre famílies privades, entre els nacionalistes i terroristes serbis i la policia política dels Habsburg, molt aviat revelà el seu vertader i fonamental caràcter: una lluita de vida o mort entre Alemanya i Anglaterra. Mentre els ximples i hipòcrites parlen de defensa, de llibertat nacional i independència, la guerra angloalemanya es fa, vertaderament, a favor de la llibertat d’explotació imperialista dels pobles de l’Índia i d’Egipte, d’una banda, i del repartiment imperialista dels pobles de la terra per l’altra.
Alemanya començà el seu desenvolupament capitalista sobre una base nacional i amb la destrucció de l’hegemonia continental de França en l’any 1870-1871. Ara que el desenvolupament de la industrial alemanya sobre una base nacional l’ha convertida en el primer poder capitalista del món, entra col·lisió amb l’hegemonia d’Anglaterra en el curs del seu desenrotllament ulterior. La completa i il·limitada dominació del continent europeu li sembla a Alemanya el indispensable requisit de l’esfondrament de la seua enemiga mundial. Per açò, allò primer que l’Alemanya imperialista inscriu en el seu programa és la creació d‘una lliga de nacions de l’Europa central; Alemanya, Àustria-Hongria, la Península Balcànica i Turquia, Holanda, els Països Escandinaus, Suïssa, Itàlia i, si fóra possible, les debilitades França, Espanya i Portugal, serviran per a constituir una unió econòmica i militar, una gran Alemanya sota l’hegemonia de l’actual Estat alemany.
Aquest programa, que ha estat acuradament elaborat pels economistes, polítics, juristes i diplomàtics de l’imperialisme alemany i portat a la realitat pels seus estrategs, és la prova més clara i la més eloqüent expressió del fet que el capitalisme s’ha estès més enllà dels seus limites de l’Estat nacional i es sent limitat de manera intolerable dins de les seues fronteres. El gran poder nacional ha d’acabar, i en el seu lloc ha de sorgir el poder mundial imperialista.
En aquestes circumstàncies històriques, la classe treballadora, el proletariat, no pot tenir interès en defensar la supervivència de l’antiquada “pàtria” nacional, que s’ha convertit en el principal obstacle per al desenvolupament econòmic. La tasca del proletariat és crear una pàtria molt més poderosa, amb molta més força de resistència: els Estats Units republicans d’Europa, com a base dels Estats Units del món.
L’únic camí pel qual el proletariat pot enfrontar el capitalisme imperialista és oposant-li, com a programa pràctic del dia, l’organització socialista de l’economia mundial.
La guerra és el mètode pel qual el capitalisme, al cim del seu desenvolupament, busca la solució de les seues insalvables contradiccions. A aquest mètode, el proletariat ha d’oposar-li el seu propi mètode: el de la revolució social.
La qüestió balcànica i la de l’esfondrament del tsarisme, que ens planteja l’Europa d’ahir, només per un camí revolucionari pot ésser resolt, en unió amb el problema de l’Europa unida del demà. La immediata i urgent tasca de la socialdemocràcia russa, a la qual l’autor pertany, és la lluita contra el tsarisme.
Allò que el tsarisme cerca primer que res a Àustria-Hongria i els Balcans és un mercat per als seus mètodes polítics de saqueig, robatori i actes de violència. La burgesia russa, continuant el camí dels seus radicals intel·lectuals, s’ha desmoralitzat totalment amb el tremend creixement de la indústria en els darrers cinc anys, i ha entrat en un sangós acord amb la dinastia, la qual ha d’assegurar als impacients capitalistes russos la seua part en el botí mundial per nous robatoris terrestres. Mentre el tsarisme assaltava i devastava Galítzia privant-la fins dels esquinçalls i penjolls de llibertat que li havien garantit els Habsburg, mentre desmembrava a la infortunada Pèrsia, i des del racó del Bòsfor tractava de nugar la corda al voltant del coll dels pobles balcànics, deixava al liberalisme, al que menyspreava, la tasca d’ocultar els seus robatoris, alhora que s’entretenia en repugnants declaracions sobre la defensa de Bèlgica i França. L’any 1914 assenyala la completa fallida del liberalisme rus i fa del proletariat rus l’únic campió de la guerra d’alliberament. Açò converteix definitivament a la revolució russa en una part integral de la revolució social del proletariat europeu.
En la nostra guerra contra el tsarisme, en què mai hem conegut una treva “nacional”, mai no cercarem l’ajuda del militarisme dels Habsburg ni dels Hohenzollern, ni ara tampoc el busquem. Conservem una visió revolucionària prou clara com per a saber com repugnava la idea de la destrucció del tsarisme a l’imperialisme alemany. El tsarisme ha estat el seu millor aliat en la frontera oriental. Està unit a d’ell per vincles d’estructura social i fins històrics. Encara que no fóra així i es pogués assegurar que per exigències de les operacions militars, l’imperialisme alemany dirigirà els seus colps contra el tsarisme, perjudicant els seus propis interessos polítics, fins en tal cas, força improbable, ens negaríem a considerar els Hohenzollern com un aliat per simpatia o per identitat de fins immediats. El destí de la revolució russa està tan inseparablement lligat amb el destí del socialisme europeu i nosaltres, socialistes russos, som tan ferms en el terreny de l’internacionalisme, que no podem, no devem, ni per un moment, acariciar la idea de comprar la dubtosa llibertat de Rússia per la segura llibertat de Bèlgica i França i (el que és més important inclús) inocular al proletariat alemany i austrohongarès el virus de l’imperialisme.
Estem units per molts llaços a la democràcia alemanya. Tots hem passat per l’escola socialista alemanya i après lliçons, tant dels seus èxits com de les seues equivocacions. La socialdemocràcia alemanya va ser per a nosaltres no sols un partit de la Internacional, fou el partit per excel·lència. Sempre hem conservat i enfortit el llaç fraternal que ens uneix a la socialdemocràcia austrohongaresa. D’altra banda, sempre hem sentit orgull pel fet d’haver cooperat per a guanyar el dret polític a Àustria i despertar tendències revolucionàries en la classe treballadora alemanya. Açò costà més d’una gota de sang, hem acceptat sense vacil·lar l’ajuda moral i material del nostre vell germà, que es va batre pels mateixos fins que nosaltres de l’altra banda de la nostra frontera occidental.
Precisament per aquest respecte pel passat i, fins i tot més encara, pel futur, el qual ha d’unir a la classe treballadora de Rússia amb la classe treballadora d'Alemanya i Àustria, és pel que nosaltres, indignats, refusem l’ajuda “alliberadora” que ens oferia l’imperialisme alemany en una caixa de municions de Krupp amb el beneplàcit (ai!) del socialisme alemany. I esperem que la protesta indignada del socialisme rus siga prou forta com per a ser escoltada en Berlín i Viena.
L’esfondrament de la Segona Internacional és un fet tràgic, i seria ceguesa o covardia tancar els ulls davant d’ell. La posició adoptada pels francesos i per una gran part del socialisme anglès obeeix en gran part a aquesta caiguda, al igual que la posició de la socialdemocràcia alemanya i austríaca. Si el present treball es dirigeix principalment a la socialdemocràcia alemanya, només és perquè el partit alemany era el més fort, de més influència i, en principi, el membre més bàsic del món socialista. Llur històrica capitulació revela clarament les causes de la caiguda de la Segona Internacional.
A primera vista, pot semblar que les probabilitats socialrevolucionàries del futur són en general il·lusòries. La insolvència dels vells partits socialistes ha vingut a ser catastròficament aparent. ¿Perquè hauríem de tenir fe en la futura acció del socialisme? L’escepticisme, encara que és molt natural, condueix, no obstant, a una conclusió errònia, perquè deixa de banda la bona voluntat de la història, així com altres vegades ens hem inclinat a ignorar la seua mala voluntat, la qual s’ha demostrat tan cruelment ara amb el destí que li ha cabut a la Internacional.
La guerra present assenyala l’esfondrament dels estats nacionals. Els partits socialistes de l’època que ara conclou van ser partits nacionals, quedaren capturats en l’engranatge dels estats nacionals amb totes les diferents parts de les seues organitzacions, amb totes les seues activitats i amb la seua psicologia. En oposició a les solemnes declaracions en els seus congressos, s’aixecaren en defensa de l’Estat conservador quan l’imperialisme, crescut en el sòl nacional, començà a demolir les antiquades barreres nacionals. I en la seua històrica caiguda, els estats nacionals també van arrossegar amb d’ells als partits socialistes nacionals.
No és el socialisme que s’ha vingut a baix sinó la seua temporalment històrica forma externa. La idea revolucionària comença a viure novament, llençant la seua vella i rígida closca. Aquesta closca està feta d’éssers humans, de tota una generació de socialistes que s’han petrificat en abnegació i en treballs d’agitació i organització o durant un període de diverses dècades de reacció política i han caigut dins dels hàbits i opinions de l’oportunisme nacional o possibilisme. Tots els esforços per tal de salvar la Internacional sobre la vella base, per mitjà de mètodes diplomàtics personals i concessions mútues, no ofereixen cap esperança. El vell talp de la història està ara excavant els seus passadissos massa bé i ningú té el poder de detenir-lo.
Així com els estats nacionals s’han convertit en un obstacle per a el desenvolupament de les forces productives, també els vells partits socialistes s’han convertit en el principal impediment per al moviment revolucionari de la classe treballadora. Calgué que demostraren fins a la sacietat el seu endarreriment extrem, que desacreditaren els seus mètodes, completament inadequats i rígids i portaren la vergonya i l’horror del desacord nacional sobre el proletariat perquè la classe treballadora pogués emancipar-se, a traves d’aqueixes terribles desil·lusions, dels prejudicis i hàbits d’esclavitud del període de preparació i, finalment, esdevingués en allò que la veu de la història està ara proclamant: la classe revolucionària batent-se pel poder.
La segona internacional no ha existit debades. Va complir un gran treball cultural mai no va haver-hi quelcom igual en la història. Educà i unificà les classes oprimides. El proletariat no necessita ara començar pel principi. Entra en el nou camí, però no amb les mans buides. L’època passada li ha llegat un ric arsenal d’idees. Li ha llegat les armes de la crítica. La nova època li ensenyarà al proletariat a combinar les velles armes de la crítica amb la nova crítica de les armes.
Aquest llibre fou escrit amb apressadament, en condicions molt poc favorables per a un treball sistemàtic. Una gran part està dedicat a la vella Internacional que s’ha esfondrat. Però tot el llibre, des de la primera a la última pàgina, ha estat escrit amb la idea de la nova Internacional constantment en el pensament: la nova Internacional que ha d’aixecar-se de l’actual cataclisme mundial, la Internacional del darrer conflicte i de la victòria final.
Lev Trotski
Capítol següent: La qüestió balcànica