Les nostres tasques polítiques 

Lev Trotski, 1904 

Prefaci

Aquest darrer any ha estat un any força important en la vida del nostre partit.

És suficient amb recordar: en un moment en què el proletariat revolucionari del món sencer mira vers el nostre partit amb esperança (el nostre partit, al que la història li planteja la grandiosa tasca de trencar el nus gordià de la reacció mundial), nosaltres, socialdemòcrates russos, no coneixem, segons sembla, altres problemes que les mediocre querelles intestines de partit i de competència jurídica, com si no tinguérem una altra perspectiva que la d’una probable escissió... el que, certament, és un malson.

Hom veu nombrosos sectors del nostre partit alegrar-se en mesquineses organitzatives, fet realment tràgic i aborronador, quan a l’horitzó grans nuvolots anuncien una tempestat històrica imminent. Els millors d’entre els nostres camarades, els més antics, aquells que marxen en les primeres files de la socialdemocràcia internacional, s’enfonsen en sospites, s’acusen de pecat contra la teoria (i els acusadors són totalment incapaços de definir de forma concreta aquests “pecats”!); criden a una croada contra la meitat del partit; es dessolidaritzen dels seus amics polítics quan aquests prediquen la conciliació amb l’ala “oposicionista”, i estan prestos, en fi, a declarar una implacable guerra, no només contra els “conciliadors” actius sinó també contra tots aquells que, sense exercir aquest paper, s’inclouen entre els “conciliadors”.

En aquesta atmosfera de vertader malson hem passat tot un any. L’escissió ha aparegut com inevitable moltes vegades. Tots nosaltres estem afectats per l’horror de la situació: quasi tots nosaltres som conscients del caràcter criminal d’aquesta escissió. Però, qui de nosaltres pot separar-se de la tela d’aranya d’acer en què la Història ens té agafats?

Ja ha passat la fase més aguda. Ara, els partidaris de la unitat del partit poden mirar cap avant amb seguretat. Els rars escissionistes fanàtics que, encara no fa molt de temps, imposaven la seua “intransigència” estan ara sotmesos a una viva oposició entre els seus aliats d’ahir.

Està clar que el nostre partit es troba davant un moment crucial en la seua evolució interna, tombant que creiem que concerneix a la totalitat de la seua acció revolucionària. Aquest moment crucial hauria de portar a un assossec adequat per tal de crear les condicions favorables per a una concentració de totes les nostres capacitats de treball en les tasques comunes al conjunt del partit. Aquest assossec, a què aspiren tots els membres sans del partit, significa la mort, en tant que força organitzativa, del que s’ha convingut en anomenar la “minoria.”

Nosaltres, representants d’aquesta “minoria”, considerem sense cap aflicció aquesta perspectiva perquè aquesta mort, per més estrany que puga semblar a primera vista, és part integrant dels nostres plans. Ni durant un sol instant el nostre objectiu ha estat fer bascular el partit de part de la seua “minoria”. Aquesta operació hauria estat en contradicció, fins i tot, amb el mateix nom (un partit no pot estar tot sencer en la seua “minoria”), i, allò que és més important, amb les tasques que han marcat la formació d’aquesta “minoria”.

El que acabe de dir pot semblar paradoxal a primera vista, però només a primera vista.

En efecte, la “minoria”, aquesta part no oficial d’un partit oficial, s’ha batut contra un règim molt precís a l’interior del partit: un règim produït per consideracions absolutament fantàstiques sobre els mètodes de desenvolupament d’una organització com la nostra. Segons aquest punt de vista, el partit no es desenrotllaria només eliminant els corrents i trets més progressistes des del punt de vista tàctic i organitzatiu sinó exclusivament d’acord amb el mètode següent: el comitè central, encarregat de la direcció i coordinació del partit del proletariat (o l’òrgan central o el consell del partit) extreu lògicament a partir de premisses conegudes deduccions noves en matèria de tàctica i organització. Aquesta concepció purament racionalista engendra un rigorisme que se santifica a si mateix, i segons el qual tota intromissió d’elements que pensen “diferent” és un fenomen patològic, una espècie d’abscés de l’organització que exigeix la intervenció d’un cirurgià qualificat i l’ús del bisturí.

Ni en aquest prefaci, ni en el llibre que el segueix, no abordarem els diversos episodis d’aquest desori organitzatiu que persisteix des de fa ja gairebé un any. A aquest respecte, existeix ja tota una literatura, amb la que no tenim res a veure i ha esmussat les dents del tot el partit. Per a nosaltres, en la situació que ens ocupa, només hi ha una cosa important: que la “minoria” puga adquirir dret de ciutadania; i ja que la campanya ha estat portada en nom dels principis, açò hauria d’ésser vàlid per a tots els altres corrents d’oposició en el futur. L’última declaració datada del comitè central sembla fer el balanç del trastorn sofert al nivell de la consciència del partit i representar (si és que hem comprès bé les intencions dels autors) un pas decisiu cap a la reunificació. Esperem que aquesta declaració envie definitivament als arxius els comportaments i mètodes del “estat de setge”.

Però el fi d’aquest règim, en el partit, significa alhora la mort organitzativa de la nostra “minoria”. Amb gran alleugeriment podrà dir ella mateixa, en dissoldre’s en el partit: Requiescat in pace.

A conseqüència de la seua lluita contra una determinada política interna del partit, la “minoria” (o més exactament, una petita part d’ella), situada en condicions particularment favorables, ha sotmès a un reexamen la pràctica política del partit, cercant així noves vies tàctiques. La seua mort organitzativa no significa la destrucció dels avanços que ha sabut fer en aquest domini. Ben al contrari. Estem persuadits: la destrucció d’aquest mur històric que separava les dues meitats del partit, permetrà la concentració de totes les nostres forces de cara a tornar fundar la nostra pràctica de partit i portarà a una solució comuna dels nous problemes de tàctica que es plantegen avui en dia i que no deixaran de sorgir en el futur a mesura del nostre creixement polític.

Aquest llibre es presenta com una temptativa per a cridar l’atenció dels camarades (atenció quasi enterament desgastada pels debats escolàstics sobre qüestions d’organització) sobre els problemes de tàctica política de què depèn completament el destí del nostre partit.

Però aquests problemes no constitueixen, per ells sols, el contingut d’aquest llibre.

Les penoses friccions internes d’aquest últim any han inclòs determinades pràctiques de “política interna” que no han resistit la prova; però prejudicis de principis (lligats a aquestes pràctiques i augmentats basant-s’hi) dominen encara nombrosos sectors del pensament del nostre partit. No dubtem que aqueixos prejudicis acabaran per desaparèixer, però el nostre deure és treballar activament per tal d’assolir la seua desaparició.

És per això que hem jutjat adequat consagrar una part d’aquest llibre a l’últim fullet del camarada Lenin, Un pas endavant, dos passos enrere, en el que aquests prejudicis han estat un poc sistematitzats. Reconeguem-ho: hem complit amb aquesta part de la nostra tasca sense cap plaer. Fins a l’aparició d’aquest fullet, per a nosaltres era evident que el camarada Lenin no podia dir res que fos digne d’atenció per a defensar la seua posició, perquè la posició que havia adoptat era completament desesperada. Dit açò, no esperàvem semblant indigència de pensament. La nostra primera reacció, després de la lectura, fou dir: passem, simplement, als problemes a l’ordre del dia. Però després d’una reflexió (de la que hem exposat l’essencial més amunt) ens ha semblat indispensable explicitar la nostra posició; és impossible saltar per damunt de l’enutjós estat de la consciència del nostre partit.

Naturalment qui es considere com totalment lliure dels prejudicis organitzatius burocràtics i “jacobins”, pot limitar-se a les dues primeres parts d’aquest llibre.

Durant els mesos en què ha estat escrit (i ho ha estat fragment a fragment[1]), el pensament que ara no era el moment ha aturat més d’una vegada la nostra mà.

En un temps en què el tsarisme agonitzant s’esforça a calmar la Nèmesi burgesa (Japó) cremant al seu altar les riqueses i les forces vives de la nació russa martiritzada;  en un temps en què per baix, en les profunditats del poble, s’inicia, invisiblement però irreversible, el procés molecular que acumula la còlera revolucionària que, potser demà, esclatarà a plena llum en el seu primitiu i elemental vigor, emportant-se al seu pas, igual que les crescudes de primavera els dics, no sols les barreres policials sinó també totes les construccions del nostre treball organitzatiu de formigues; en aquesta època en què una sola ciència ens sembla justa: la ciència de la insurrecció, en la que un sol art troba la seua raó d’ésser: l’art de les barricades, per què batre’s contra els prejudicis organitzatius? Desembullar sofismes teòrics? Escriure sobre noves qüestions de tàctica? ¿Cercar noves formes de desenvolupament per a l’acció autònoma del proletariat, en un moment històric sense precedents? El sentiment revolucionari espontani protesta amb indignació:

- No és el moment!

- Sí, és el moment, respon la veu confiada de la consciència socialdemòcrata.

I és aquesta que venç.

- És el moment, sempre és el moment!

No sabem ni l’hora ni el dia i és el nostre deure utilitzar cada dia, cada hora i cada minut que ens separa del dia decisiu. Hem de fer autocrítica, preparar-nos políticament perquè la nostra participació en els esdeveniments decisius que s’apropen siga digna de la gran classe a què hem lligat el nostre destí revolucionari: la classe proletària. No sabem ni el dia ni l’hora. I si, contra tot pronòstic, l’autocràcia aconsegueix retardar l’hora de la seua mort, si s’instaura un nou període de “calma”, expulsant de l’escena política els grups d’oposició i revolucionaris apareguts durant el període d’ascens, nosaltres, socialdemòcrates, seguirem en el nostre lloc a les files del proletariat i complirem la nostra gran tasca. I ni la reacció, ni la revolució  podran desviar-nos de les nostres tasques històriques.

Quan arriben aquests esdeveniments decisius, sense cap dubte, (i fins i tot si es produeixen demà) nosaltres, comunistes, pioners del nou món socialista, sabrem complir el nostre deure revolucionari davant el vell món burgès. Ens batrem a les barricades. Conquerirem per a ell la llibertat que és impotent de conquerir sense nosaltres.

Però, fins i tot quan aquests esdeveniments arriben, nosaltres, comunistes, no volem ni podem oblidar o retardar les nostres tasques proletàries. Hem de subordinar la nostra tàctica revolucionària a aquestes tasques, no sols en el grisalla política quotidiana sinó també en vigílies de l’explosió revolucionària i, fins i tot, durant la mateixa tempestat de la revolució. Ens cal albirar cap avant, no sols més enllà del cap criminal del tsarisme sinó molt més enllà fins i tot, més enllà de les cimes de les barricades revolucionàries, més enllà de les fumejants ruïnes de Pere i Pau, vers el nostre propi destí: l’irreconciliable combat del proletariat contra el món burgès sencer.

N. Trotski

23 d’agost de 1904