Les nostres tasques polítiques 

 

Lev Trotski, 1904 

 

Capítol 4: Jacobinisme i socialdemocràcia

No jacobí i socialdemòcrata sinó jacobí o socialdemòcrata

 

“El jacobí, indissolublement lligat a l’organització del proletariat conscient dels seus interessos de classe, és precisament el socialdemòcrata revolucionari.[1]

Aquesta fórmula ha de sancionar totes les conquestes polítiques i teòriques de l’ala leninista del nostre partit. En aquesta fórmula, aparentment insignificant, s’oculten totes les arrels teòriques de les divergències amb motiu del malaurat paràgraf 1 dels estatuts, com també amb motiu de totes les qüestions de tàctica. És indispensable detenir-s’hi.

Quan Lenin parla en la seua fórmula conscientment i seriosa (i no per un efecte d’estil) d’“organització del proletariat conscient dels seus interessos de classe”, la seua declaració no conté res d’herètic: es transforma en un simple pleonasme. Cau pel seu pes que qui està lligat al proletariat conscient dels seus interessos de classe és un socialdemòcrata. Però llavors, en la definició de Lenin en compte de la paraula jacobí es podria posar: liberal, populista, totlstoià, mennonita, etc., etc.; en general, tot allò que hom vullga ja que, des del mateix instant en què el jacobí, tolstoià o mennonita es lliguen a l’“organització del proletariat conscient dels seus interessos de classe” deixen d’ésser jacobí, tolstoià, mennonita, per a esdevenir socialdemòcrates revolucionaris.

Però si Lenin ha volgut dir, mitjançant la seua definició, un poc més que aquest profund pensament (un socialdemòcrata és un socialdemòcrata) llavors cal entendre la seua definició en el sentit següent: sense deixar d’ésser un jacobí per la metodologia del seu pensament polític en general i per les seues concepcions organitzatives en particular, el jacobí esdevé un socialdemòcrata revolucionari des del moment que s’“uneix” al proletariat revolucionari, o, potser més exactament, des del moment que la història se’l regala al proletariat revolucionari. És, doncs, molt important (no tant per al nostre partit sinó més per a la ulterior evolució del mateix Lenin i dels seus partidaris) que haja donat resposta a aquesta qüestió desenvolupant teòricament la seua definició de socialdemocràcia.

En la lluita que oposa l’ala revolucionària i l’oportunista del socialisme internacional, sovint s’ha recorregut a l’analogia de la lluita entre la Muntanya i la Gironda. Però, naturalment, aquesta analogia no institueix de cap de les maneres una identitat entre jacobinisme i socialisme revolucionari; no institueix tampoc cap semblança interna entre els dos. Qui utilitze en pensar aquests conceptes vius i no paraules i analogies exteriors, comprendrà, segurament, que la socialdemocràcia està tan allunyada del jacobinisme com ho està del reformisme. Robespierre està, com a mínim, tan allunyat de Bebel com ho està de Jaurès.

En quin sentit podem ésser jacobins? Per les nostres conviccions? Per la nostra doctrina? Pel nostre mètode de lluita política? Pels mètodes de la nostra política interna? Per la nostra fraseologia?

El jacobinisme no és una categoria “revolucionària” suprasocial, és un producte històric. El jacobinisme és l’apogeu en la tensió de l’energia revolucionària en l’època de l’autoemancipació de la societat burgesa. És el màxim de radicalisme que pot produir la societat burgesa, no pel desenvolupament de les seues contradiccions internes sinó pel seu retrocés i sufocació; en la teoria, la crida al dret de l’home abstracte i del ciutadà abstracte, en la pràctica la guillotina. La història havia d’aturar-se per tal que els jacobins poguessen mantenir el poder, ja que tot moviment endavant havia d’oposar, els uns als altres, a elements diversos que, activament o passiva, recolzaven als jacobins i, d’aquesta manera, havia d’afeblir (a causa de les seues friccions internes) la voluntat revolucionària al capdavant de la qual es trobava la Muntanya. Els jacobins no creien, i no podien creure, que la seua veritat (“la Vérité”) s’apoderés cada vegada més de les ànimes a mesura que el temps avançava. Els fets els demostraren el contrari: per tot arreu, per totes les fissures de la societat, sortien intrigants, hipòcrites, “aristòcrates” i “moderats”. Aquells que, encara ahir, eren vertaders patriotes, autèntics jacobins, es mostraven ara indecisos. Tota disminució de les distàncies, no sols principistes sinó personals, entre jacobins i la resta del món, significava l’alliberament de forces centrífugues per un treball de desorganització. Voler mantenir l’apogeu de l’impuls revolucionari instituint “l’estat de setge” i determinar les línies de demarcació mitjançant el tall de les guillotines, tal era la tàctica que li dictava als jacobins el seu instint de conservació política.

Els jacobins eren utopistes. Es fixaren com a tasca “fundar una república sobre les bases de la raó i la igualtat”. Volien una república igualitària sobre la base de la propietat privada; volien una república de la raó i la virtut, en el marc de l’explotació d’una classe per una altra. Els mètodes de la seua lluita es deduïen del seu utopisme revolucionari. Estaven sobre el tall d’una gegantina contradicció i cridaven en la seua ajuda al tall de la guillotina.

Els jacobins eren purs idealistes. Com tots els idealistes, abans i després que ells, foren els “primers” a reconèixer els “principis de la moral universal”. Creien en la força absoluta de la Idea, de la “Vérité”. I consideraven que cap hecatombe humana seria suficient per a construir el pedestal d’aquesta veritat. Tot allò que s’apartava dels principis de la moral universal, proclamats per ells, no eren més que l’estofa del vici i la hipocresia. “Només conec dos partits [deia Maximilien Robespierre en un dels seus grans discursos, el cèlebre discurs del 8 de Termidor] el dels bons i el dels mals ciutadans”[2].

A una fe absoluta en la idea metafísica li corresponia una desconfiança absoluta envers els homes reals. La “sospita” era el mètode inevitable per a servir a la “Vérité” i el deure cívic suprem del “vertader patriota”. Cap comprensió de la lluita de classes, d’aquest mecanisme social que determina els límits de les “opinions i de les idees”, i, en conseqüència, cap perspectiva històrica, cap certesa sobre que determinades contradiccions en el domini de les “opinions i de les idees” s’aprofundirien inevitablement mentre que altres s’anirien atenuant cada vegada més, a mesura que es desenrotllés la lluita de les forces alliberades per la revolució.

La història havia d’aturar-se perquè els jacobins pogueren mantenir durant més temps la seua posició; però no s’aturaren. No quedava més remei que batre’s implacablement contra el moviment natural fins a la total extenuació. Qualsevol pausa, qualsevol concessió, per mínim que fos, significava la mort.

Aquesta tragèdia històrica, aquest sentiment de l’irreparable, animaven el discurs que pronuncià Robespierre el 8 de Termidor en la Convenció i que reprengué la mateixa nit al Club dels Jacobins: “En la carrera en què estem, aturar-se abans de termini és perir i, vergonyosament, hem retrocedit. Heu ordenat el càstig d’alguns malvats, autors de tots els mals; aquests facinerosos gosen resistir-se a la justícia nacional, i se’ls sacrifica els destins de la pàtria i la humanitat: esperem, doncs, totes les calamitats que puguen comportar les faccions que s’agiten impunement [...] Deixeu soltes un moment les regnes de la revolució i veureu el despotisme militar apoderar-se i als caps de les faccions derrocar la representació nacional civil; un segle de guerres civils i de calamitats desolarà la nostra pàtria, i perirem per no haver volgut aprofitar un moment marcat en la història dels homes per a fundar la llibertat; lliurem la nostra pàtria a un segle de calamitats i les malediccions del poble es lligaran a la nostra memòria que havia d’ésser estimada pel gènere humà! (Ibid., T. VI, pàgina 278)

Com de diferent d’aquesta carrera històrica és la de la socialdemocràcia, partit que té les més optimistes perspectives: el futur li garanteix el creixement dels partidaris de la seua “veritat” perquè aquesta “veritat” no és una “revelació” revolucionària inesperada sinó, simplement, l’expressió teòrica de la lluita de classes cada vegada més àmplia i profunda de la lluita del proletariat. La socialdemocràcia revolucionària està persuadida no sols del creixement inevitable del partit polític del proletariat sinó, també, de la victòria inevitable de les idees del socialisme revolucionari a l’interior del partit. La primera certesa reposa sobre el fet que el desenvolupament de la societat burgesa porta, espontàniament, el proletariat a desmarcar-se políticament; la segona en el fet que les tendències objectives i les tasques tàctiques d’aquesta demarcació es revelen millor, més plenament i profunda, en el socialisme revolucionari, és a dir en el marxisme.

Podem definir les fronteres formals del partit de forma més estreta o àmplia, més “tova” o més “dura”, això depenen de tota una sèrie de causes objectives, de consideracions de tacte i racionalitat política. Però siguen quines siguen les dimensions que li fixem, està clar que el nostre partit representarà sempre, anant des del centre a la perifèria, tota una sèrie de cercles concèntrics que augmenten en nombre però disminueixen en nivell de consciència. Els elements més conscients i, per tant, els més revolucionaris, sempre estaran “en minoria” en el nostre partit. I si “admetem” aquesta situació (i si ens hi adaptem) és per la nostra fe en el “destí” social-revolucionari de la classe obrera, dit d’una altra forma: per la nostra fe en la “recepció” inevitable de les idees revolucionàries, com les que més li “convenen” al moviment històric del proletariat. Creiem que la pràctica de classe elevarà (gràcies a la llum del marxisme) el nivell dels elements menys conscients i atraurà a la seua òrbita els elements que encara ahir eren totalment inconscients. Heus aquí allò que ens diferencia radicalment dels jacobins. La nostra actitud enfront de forces socials elementals, i per tant del futur, és la confiança revolucionària. Per als jacobins, aquestes forces eren, a just títol, sospitoses perquè, portant-los a diferenciar-se i descompondre’s, engendraven també les tendències a la constitució del proletariat en classe i a la seua unificació política.

Dos mons, dues doctrines, dues tàctiques, dues mentalitats, separades per un abisme...

En quin sentit som nosaltres jacobins?

Els jacobins eren utopistes; nosaltres volem ésser els representants de tendències objectives. Eren idealistes dels peus al cap; nosaltres som materialistes del cap als peus. Eren racionalistes; nosaltres som dialèctics. Els jacobins creien en la força salvadora de la Veritat, situada per damunt de les classes i davant la qual tots havien d’inclinar-se. Nosaltres només creiem en la força de classe del proletariat revolucionari. El seu idealisme teòric, intrínsecament contradictori, els empentava pel camí de la desconfiança política i de la despietada sospita. El nostre materialisme teòric ens arma amb una indestructible confiança en la “voluntat” històrica del proletariat. El mètode dels jacobins era guillotinar la menor desviació, el nostre és superar teòricament i política les divergències. Ells tallaven els caps, nosaltres els infonem la consciència de classe.

En quin sentit som nosaltres, doncs, jacobins?

És cert que eren intransigents i que nosaltres també ho som. Els jacobins coneixien una terrible acusació: el moderantisme. Nosaltres coneixem l’acusació d’oportunisme. Però les nostres “intransigències” són qualitativament diferents.

La falca que nosaltres enfonsem entre nosaltres i l’oportunisme és l’armadura de la consciència de classe del proletariat, i amb cada colp que donem d’acord amb els principis la lluita de classes l’enfonsa cada vegada més profundament.

És així com ens “purifiquem” de l’oportunisme; i els oportunistes o bé ens abandonen per a passar al camp polític de l’altra classe, o bé se sotmeten a la lògica revolucionària (i res oportunista) del moviment de classe del proletariat. Tota “depuració” d’aquest tipus ens reforça i augmenta sovint, immediatament, el nostre nombre.

Els jacobins enfonsaven entre ells i el moderantisme la fulla de la guillotina. La lògica del moviment de classe anava contra ells i s’esforçaven a decapitar-la. Bogeria: aquesta hidra tenia cada vegada més caps i els caps abnegats als ideals de la virtut i de la veritat esdevenien cada vegada més rars. Els jacobins es “purificaven” però mitjançant l’afebliment. La guillotina no era més que l’instrument mecànic del seu suïcidi polític, però el mateix suïcidi era la sortida fatal a la seua situació històrica sense esperança, situació en què es trobaven els portaveus de la igualtat sobre la base de la propietat privada, els profetes de la moral universal en el marc de l’explotació de classe.

“Per a purificar un cos gangrenat són necessàries grans crisis; cal tallar els membres per a salvar el cos. Mentre tinguem mals caps de files estarem perduts; però en quant sapiem quins són els vertaders jacobins, ells seran els nostres guies, ens reunirem darrere de Danton, Robespierre, i salvarem l’Estat.” (Ibid., T. IV, pàgina 372) Un any i mig després, en el moment en què Danton i molts més “autèntics jacobins” havien estat guillotinats, com a membres afectats per la gangrena, en el mateix club, emprant gairebé les mateixes paraules, un altre jacobí parlava i tornava a parlar sempre de “depuració”: “Si ens purguem és per a tenir dret a purgar França. No deixarem cap cos heterogeni en la República: els enemics de la llibertat han de tremolar perquè la massa s’ha aixecat; serà la Convenció qui la llençarà. Els nostres enemics no són tan nombrosos com se’ns vol fer creure; força aviat seran posats en evidència i apareixeran en l’escena de la guillotina. Es diu que volem podar d’aquest gran arbre les branques mortes. Les grans mesures que prenem s’assemblen a colps de vent que fan caure els fruits podrits i deixen a l’arbre els bons fruits; després d’açò podreu collir els que queden; estaran madurs i plens de sabor; ompliran de vida la República. Què m’importa que les branques siguen nombroses si estan en mal estat? Val més que només en quede un petit nombre sempre que siguen verdes i vigoroses.” (Ibid., T. VI, pàgina 47).

Dos mons, dues doctrines, dues tàctiques, dues mentalitats, separades per un abisme.

Sens dubte tot el moviment internacional del proletariat en el seu conjunt seria acusat pel tribunal revolucionari de moderantisme i el lleoní cap de Marx seria el primer a caure sota la fulla de la guillotina. No hi ha cap dubte tampoc que tota temptativa per a introduir els mètodes jacobins en el moviment de classe del proletariat és i serà sempre la manifestació del més pur oportunisme, a saber: el sacrifici dels interessos històrics del proletariat a la ficció d’un benefici passatger. Això significaria simular amb petits mitjans els grandiosos conflictes històrics. En relació amb la lluita de classes, que només del seu desenvolupament extrau les seues forces, la guillotina apareix tan ridícula com la cooperativa de consum, i el jacobinisme tan oportunista com el bersteinisme.

Certament, si s’intenta traslladar els mètodes del pensament i la tàctica jacobins al domini de la lluita de classes del proletariat, no s’arriba més que a una piadosa caricatura del jacobinisme, però no a la socialdemocràcia: la socialdemocràcia no és el jacobinisme i molt menys una caricatura d’ell.

És d’esperar que el “jacobí lligat al proletariat conscient dels seus interessos de classe” acabarà per separar-s’hi. Però mentre mantinga un lligam formal amb aquesta organització i serve, alhora, la seua mentalitat jacobina de desconfiança i sospita envers les forces no organitzades i el futur, revelarà la seua incapacitat total per a avaluar l’evolució del partit. “Només conec dos partits, el dels bons i el dels mals ciutadans” Els bons ciutadans són ara aquells que es mostren favorables al meu “pla”, és indiferent que la seua consciència política estiga desenvolupada o no. És aquesta conjuntura, completament particular i accidental, que es tracta de consolidar. Els mals ciutadans són aquells la consciència política dels quals no encaixa avui en dia amb tal o tal altre detall del meu pla. Cal educar-los? No! És necessari oprimir-los, afeblir-los, polvoritzar-los, eliminar-los. El partit és concebut no en la seua dinàmica sinó en la seua estàtica. El criteri d’apreciació dels diversos elements del partit no depèn del paper que aquests elements exerceixen en el moviment polític de la classe obrera sinó de la seua actual actitud cap a tal o tal altre “pla”. És per això que s’arriba al sorprenent resultat que a l’ala “endarrerida” del nostre partit figuren, segons Lenin, el “Grup de l’Emancipació del Treball”, la redacció d’Iskra, la Lliga, en l’estranger, el Comitè d’Organització, i que l’ala “progressista” està constituïda per una massa encara indiferenciada de reclutes socialdemòcrates que, confiem, en un futur produiran socialdemòcrates tan bons com siga possible però dels quals (llàstima!) la major part s’hauran perdut per al nostre partit durant el seu caminar llarg i difícil.

“Només conec dos partits, el dels bons i el dels mals ciutadans”. Aquest aforisme polític està gravat en el cor de Maximilien Lenin i, d’una forma grollera, resumeix la saviesa política de l’antiga Iskra.

La pràctica de la sospita i la desconfiança constituïa, sense cap dubte, el tret fonamental dels col·laboradors d’Iskra: el medi en què treballaven era la intel·liguèntsia que manifestava a través de diverses “desviacions” la seua naturalesa antiproletària. Si el treball de la socialdemocràcia consisteix en donar forma a les “forces elementals desorganitzades” impulsant el proletariat a la unió política, el treball de l’antiga Iskra consistia en la seua lluita contra el moviment espontani que impulsa la intel·liguèntsia a rebutjar la seua dissolució política en el proletariat. La seua tasca no consistia només en aclarir la consciència política de la intel·liguèntsia sinó en aterrir-la teòricament. Per als socialdemòcrates educats en aquesta escola, l’“ortodòxia” és una cosa molt propera a aquesta “Vérité” absoluta que inspirava els jacobins. La Veritat ortodoxa ho preveu tot, fins i tot les qüestions de coaptació. Qui discuteix açò ha d’ésser exclòs; qui dubte està prop d’ésser exclòs; qui qüestiona està preparat per al dubte.

El discurs de Lenin al congrés de la Lliga ofereix l’expressió clàssica d’aquesta mena de punts de vista “jacobins” en allò que fa a les vies de desenvolupament del partit. Ell, Lenin, sap la “Vérité” organitzativa absoluta, ell posseeix el “pla” i s’esforça a realitzar-lo. El partit arribarà a un estat de floriment si ell, Lenin, no està rodejat per totes bandes per les maquinacions, les intrigues i les trampes. Com si tot s’hagués posat d’acord contra ell i el seu “pla”. Estan contra ell no sols els seus vells enemics sinó, també, “iskristes que lluiten contra Iskra i que alcen diversos obstacles per a frenar la seua activitat”. I si almenys combateren obertament i directa! “Però no, actuen d’amagat, solapadament, sense fer-se de notar, en secret... La impressió general (que s’arranca no sols de tot el període de treball transcorregut del comitè d’organització sinó, també, del mateix congrés) és la impressió que s’ha desenvolupat entre nosaltres una lluita solapada i d’intrigues.”

I Lenin arriba a la conclusió enèrgica que, per a fer el treball més eficaç, és necessari allunyar els elements pertorbadors i impedir-los perjudicar el partit.

Amb altres paraules, s’ha demostrat com necessari instituir, pel bé del partit, el règim de l’“estat de setge”; cal posar al capdavant, segons la terminologia romana, a un dictator seditionis sedandae et rei gerundae causa [un dictador per a reprimir la sedició i gestionar els assumptes]. Però el règim del “terror” ha demostrat des dels primers dies de la seua existència la seua total impotència. El dictator seditionis sedandae no sabé ni sotmetre els “desorganitzadors” a la seua autoritat, ni expulsar-los del partit, ni ficar-los en el collar de ferro de la disciplina. No sabé intimidar els “elements endarrerits” que, amb seguretat, seguiran apoderant-se sense parar de noves posicions. I al nostre Robespierre descoratjat no li queda altre remei que repetir les paraules pessimistes que pronuncià aquell a qui copiava amb tanta aplicació inconscient: “Com viure en aquest ordre de coses en què triomfa la intriga eternament sobre la veritat, en què la justícia és mentida, en què les més vils passions, els més ridículs temors, ocupen en els cors el lloc dels interessos sagrats de la humanitat?...” (Ibid., pàgina 271)

Lenin i els seus partidaris no comprendran les causes del seu fracàs mentre no entenguen que no es pot prescriure, ni a la societat en el seu conjunt ni al partit, les seues vies de desenvolupament. Només es poden deduir de les condicions històriques donades i preparar-les per mitjà d’un treball crític incessant. Els racionalistes polítics (i n’hi han en molta quantitat en el nostre partit, que no ha tingut temps, com hem dit més amunt, d’acumular suficient saviesa tàctica i de disciplinar el pensament dels líders a través de tota una sèrie de decepcions), els racionalistes, doncs, i els metafísics, creuen que és suficient amb “pensar” substitutivament el desenvolupament del partit i armar-se amb el fuet del poder oficial per a fer-li avançar a partir del Centre. I marxarà. Però, quan totes les condicions per al triomf estan reunides, nous obstacles i resistències s’aixecaran inesperadament. Comença el període de les “intrigues” i de les “maquinacions”.  Hi ha gent que no comprèn i es pregunta “per què?”. Hi ha d’altres que s’obstinen o indiquen una via de desenvolupament millor segons la seua opinió. També hi ha d’altres que tenen en compte la incomprensió dels primers i l’obstinació dels segons per a cercar els mètodes tàctics que permeten al partit avançar. Entre aquestes tres categories el metafísic polític és orgànicament incapaç d’establir cap distinció. No analitza, no estableix la diferència de detall, no explica, no es pregunta: per què?; ni tampoc: quin objectiu?; només veu “una sola massa reaccionària” frenant l’avanç de la direcció que creu tenir del partit. A causa de la lògica racionalista del seu pensament, el nostre “jacobí” se separa cada vegada més de la lògica històrica del desenvolupament del partit; el reflex d’aquest desenvolupament en la seua consciència és l’amenaçador creixement en el partit d’adversaris malvats, desorganitzadors, aventurers i intrigants; finalment, el nostre pobre “cap” arriba a la conclusió que és el partit sencer que “intriga” contra ell. El conjunt de les individualitats, amb els seus diversos matisos en la seua concepció del món, amb els seus temperaments diferents, breu: el cos material del mateix partit es revela, al capdavall, com un fre per al seu propi desenvolupament, construït racionalment, a priori. És ací on resideix el secret dels fracassos de Lenin i la causa de la seua mesquina desconfiança.

Aquesta desconfiança de Lenin, malintencionada i moralment penosa, aquesta clara caricatura que ofereix de la intolerància tràgica del jacobinisme, no és, cal confessar-ho, més que l’herència (i, al mateix temps, l’expressió) de la tàctica de l’antiga Iskra. Però aquests mètodes i aquestes pràctiques, que tingueren la seua justificació en determinada època històrica, han d’ésser ara liquidats coste el que coste perquè, si no, amenacen el nostre partit amb una completa descomposició: política, moral i teòrica.

No és per casualitat, sinó un fet característic, que el cap de l’ala reaccionària del nostre partit, el camarada Lenin, s’haja cregut psicològicament obligat, mantenint els mètodes tàctics d’un jacobinisme caricaturesc, a fer una definició de la socialdemocràcia que no és més que un atemptat teòric contra el caràcter de classe del nostre partit. Sí, un atemptat teòric, no menys perillós que les idees “crítiques” de qualsevol Bernstein.

En efecte, quin tipus d’operació teòrica ha fet Eduard Bernstein a propòsit del liberalisme i del socialisme? S’ha esforçat primer que res en esborrar el seu caràcter de classe clarament delimitat. S’ha esforçat, primer que res, en transformar-los en dos sistemes de pensament polític, situats per damunt de les classes i units un a l’altre per una lògica interna. És la mateixa operació que Jean Jaurès i el seu fidel amic Alexandre Millerand estan a punt de realitzar amb motiu dels principis de la democràcia i del socialisme. És inútil recordar que a aquesta “alta” especulació teòrica li corresponen especulacions molt pràctiques que miren de reüll vers les butaques ministerials; o també, d’una manera més àmplia, que la deducció del socialisme com a conseqüència lògica dels principis liberals i democràtics entranya la pràctica de la transformació del proletariat en apèndix polític de la democràcia burgesa.

El mateix treball, únicament teòric fins ací, és efectuat per les “crítiques” idealistes exmarxistes. Envien el socialisme a l’escola del liberalisme però amb la diferència que aquests el fan passar, abans, pel purgatori de la filosofia idealista. “Els ideals [...] del democratisme social o socialisme [diu Bulgakov] es dedueixen inevitablement dels principis fonamentals de l’idealisme filosòfic.” Entre els principis idealistes absoluts, és a dir que no tradueixen una apreciació de classe, figuren el llegat i les promeses polítiques del liberalisme. Açò és el que explica M. Berdiaev. “El liberalisme, en la seua significació ideal, té com a objectiu desenrotllar la personalitat, realitzar els drets naturals de llibertat i igualtat; el socialisme, per contra, ens ofereix únicament nous mitjans per a actualitzar de forma més conseqüent aquests principis eterns.” Finalment, Osvoboxdenie, en el que cal cercar sempre la clau política dels jeroglífics filosòfics de la nostra florent metafísica idealista, resumeix les conquestes teòriques de l’idealisme en aquesta enèrgica tesi: “No es pot, de totes maneres, separar un de l’altre, el socialisme i el liberalisme, encara menys oposar-los un a un altre; per la seua ideal fonamental, són idèntics i inseparables.”

La tendència política de la democràcia burgesa (consistent a posar el proletariat sota la seua tutela) exigeix que en l’esfera ideològica tant el socialisme com el liberalisme apareguen no com els principis de dos mons irreconciliables (el capitalisme i el col·lectivisme, la burgesia i el proletariat) sinó com dos sistemes abstractes un dels quals (el liberalisme) cobreix l’altre (el socialisme) com el tot a la part o, més exactament, com la fórmula algebraica conté la seua significació aritmètica particular. A partir de tal posició, el rude “joc” de la musculatura del cos burgès desapareix totalment, i els clars contorns de les realitats socials es dissolen al regne dels jocs d’ombres ideològiques. No hi ha dubtes que tant Bernstein, Jaurès i Millerand, i demà, en la Rússia lliure, els senyors Berdiaev, Bulgakov i potser fins i tot que Struve, acabaran estant d’acord en definir-se per la fórmula següent: “El socialdemòcrata és el liberal (o el demòcrata) unit a l’organització del proletariat conscient dels seus interessos de classe.”

Què dirà d’aquesta fórmula el camarada Lenin? Dirà que és lògicament absurda i que políticament expressa l’evident tendència d’implantar en el proletariat una ideologia, una tàctica i, finalment, una mentalitat política estranya i hostil als seus interessos de classe, no? Però, què fa el mateix camarada Lenin? S’esforça en efectuar una operació de fet semblant a la que realitzen els Bernstein, Jaurès i els nostres “idealistes”: amb la diferència que, d’acord amb la seua posició revolucionària, ell tria en lloc del liberalisme el seu rebrot revolucionari més extrem, carn de la seua carn i sang de la seua sang, el jacobinisme. El camarada Lenin declara, ressaltant-ho intrèpidament, que: “El jacobí, indissolublement lligat a l’organització del proletariat conscient dels seus interessos de classe, és precisament el socialdemòcrata revolucionari.” Però en aquest cas, el camarada Lenin ha d’adoptar també l’altra fórmula, la d’Osvoboxdenie, reemplaçant el liberalisme per la seua ala esquerra, el jacobinisme. Llavors tindrem: “En cap cas es pot separar el jacobinisme i la socialdemocràcia, encara menys oposar un a un altre; pel seu ideal fonamental són idèntics i inseparables”; i no sols pel seu “ideal fonamental” sinó també pels seus mètodes de tàctica revolucionària i pel contingut de la seua mentalitat política. Així, no queda una altra cosa més que fer el balanç: el jacobinisme és una variant particular del liberalisme; la socialdemocràcia és una variant particular del jacobinisme.

Si el camarada Lenin no vol fer “dos passos enrere” en relació a l’única “consigna” de principis (principis sense por, si no sense reprotxe) que ha donat, llavors es veurà forçat a fer “un pas endavant” més enllà de la seua definició, acceptant totes les conclusions que s’hi dedueixen i enviar la seua nova targeta de visita als camarades del partit.

Entweder – oder! [o bé açò... o bé açò]

O bé acabeu construint el vostre “pont” teòric entre la democràcia revolucionària-burgesa (jacobina) i la democràcia proletària, com aqueixos liberals que (en haver fugit del marxisme) construeixen un “pont” entre el liberalisme burgès i el socialisme proletari; o bé, renuncieu a la pràctica que vos porta a semblant atemptat teòric.

O bé jacobinisme, o bé socialisme proletari!

O bé abandoneu l’única posició de principis que heu pres realment en la vostra lluita contra la “minoria”; o bé abandoneu el terreny del marxisme que heu defensat aparentment contra la “minoria”.

Entweder – oder, camarada Lenin!

“Ja que el marxisme legal o semimarxisme, diu, ha donat un cap literari als nostres liberals, per què no ha de procurar la roïna història a la democràcia burgesa revolucionària un cap procedent de l’escola del marxisme ortodox, revolucionari?”

Com doncs?...

Només un jacobí pot esdevenir el cap de la democràcia revolucionària burgesa. Reunirà el seu exèrcit (no serà gran ni terrible aquest exèrcit) al voltant d’eslògans rutilants de “dictadura” rigorosa, de “disciplina” de ferro, de “crida a la insurrecció”. El marxisme pot aparèixer com l’embolcall ideològic que es dóna la intel·liguèntsia revolucionària reconciliada amb el seu limitat paper, burgès-revolucionari (jacobí);  està clar que no es tracta de contingut de classe socialista sinó només del marc formal, degradat fins al punt que es puga lligar aquest “marxisme ortodox” al jacobinisme per a obtenir una “socialdemocràcia revolucionària”.

Segons l’asserció de Lenin, el camarada Axelrod “no ha sabut posar de manifest ni demostrar, en res, absolutament en res, determinades tendències [ tendències revolucionàries-burgeses, és a dir jacobines] en certs representants d’aqueixa, per ell odiada, ala ortodoxa del partit [sic],”[3]. Axelrod “no ha sabut demostrar”, ni als “economistes” als que ha estat el primer en atacar, ni als nostres caps de comitè jacobins, quan els ha caracteritzat políticament i, per això, acorralat en la seua històrica resolució al congrés de la Lliga. Axelrod “no ha sabut demostrar”. Ell no ha dissenyat diagrames savis, no ha realitzat índexs coixos, i, per això, ell “no ha sabut demostrar”. Ell ha fet una altra cosa: ha formulat una tendència que s’ha dibuixat en el partit. Per a executar el primer treball cal ésser un estadístic àgil i un advocat lleuger. Per a fer el segon, cal ésser un marxista i un polític perspicaç. Quant a les proves “documentals”, altres s’han encarregat de reunir-les. D’aquestes “proves” importants per a Lenin, n’hi ha massa en la pràctica de partit dels nostres jacobins (“consellers d’estat” de qualsevol classe) hi ha massa en les resolucions dels nostres comitès, en el famós “Manifesturalià en particular. I tots aquests atemptats “artesanals” contra el marxisme adquireixen un pes especial després que Lenin, “ell mateix”,  els ha “centralitzat” en el seu fullet coronat amb la “fórmula” immortal del socialdemòcrata-jacobí!

 

La dictadura sobre el proletariat

 

Oh potent lògica de la vida! “Que posa un gra d’arena en el camí i el saberut cau de morros”.  Un fet tan “mínim” com el que en un determinat partit socialdemòcrata el grup que ha elaborat determinat pla organitzatiu haja estat posat en situació incòmoda, aquest “simple” fet ha esdevingut la font d’enormes lluites internes. Hauria calgut dir: aquest pla d’organització té, palesament, una petita fallada, el pensament que ha enllumenat tal pla pateix aparentment alguna malaltia...

L’autor del “pla”, que aplica en la política interna del partit mètodes estranys a l’esperit mateix de la socialdemocràcia, es veu obligat, a causa de la seua mateixa posició, a “ampliar” el concepte de socialdemocràcia i a unir-lo al de jacobí. La vida desenrotlla la potent lògica i força els petits personatges inconseqüents i eclèctics a arribar a la conclusió lògica d’una forma o una altra. Com més ràpid, millor...

En el mateix moment en què Lenin creava la seua “fórmula” del socialdemòcrata-jacobí, els seus amics polítics dels Urals elaboraven una nova “fórmula” de la dictadura del proletariat. Subjectivament, els jacobins dels Urals, com Lenin, es mantenen en el marc marxista. Però la vida política amaga una suficient quantitat de colps dels més diversos per a obligar-los a “ampliar” aquest marc, o a abandonar-lo totalment quan es demostre massa molest. I cal esperar que açò arribe tard o d’hora. “Si la Comuna de París en 1871 fracassà [diuen els marxistes uralians] fou perquè en ella estaven presents diverses tendències, perquè hi havien representants d’interessos diferents, sovint oposats i contradictoris. Cada un estirava el cobert vers la seua banda, i açò portà al fet que havien massa disputes i poca acció [...] Cal dir-ho, no sols al de Rússia sinó al proletariat mundial: ha d’estar preparat i preparar-se per a rebre [!!] una organització forta i potent [...] La preparació del proletariat a la dictadura és una tasca organitzativa [!] tan important, que tota la resta ha d’estar-li subordinada. Aquesta preparació consisteix, entre altres, en crear un estat d’ànim [!] a favor d’una organització proletària forta i puixant, en explicar tot el seu significat. Es pot objectar que els dictadors [!!] han aparegut i apareixen ells sols. Però no sempre és així, i tot espontaneisme, tot oportunisme ha d’ésser expulsat del partit proletari.”

“És ací on han d’unir-se un grau superior de consciència i una absoluta obediència; una ha de cridar l’altra (el coneixement de la necessitat és la llibertat de la voluntat)”. A Rússia, tenint en compte la centralització autocràtica, és particularment important respondre “a la qüestió de l’organització, (promoure la idea) d’un partit rigorosament centralitzat, conspirador, capaç d’avançar i de realitzar la seua tasca pròpia, tasca que, d’altra banda, coincideix amb la tasca final.”

Heus aquí, doncs, la filosofia social-revolucionària de tres comitès: el d’Ufa, el dels Urals centrals i el de Perm (cf. el suplement al número 63 d’Iskra, subratllats meus).

Aquesta filosofia es pot resumir en tres tesis:

1.- La preparació del proletariat per a la dictadura és un problema d’organització: això consisteix en preparar el proletariat per a rebre una organització potent, coronada per un dictador.

2.- En interès de la dictadura del proletariat, és indispensable preparar conscientment l’aparició d’aquest dictador sobre el proletariat.

3.- Tota desviació d’aquest programa és una manifestació d’oportunisme.

En tot cas, els autors d’aquest document tenen el coratge d’afirmar ben alt que la dictadura del proletariat se’ls apareix sota els trets de la dictadura sobre el proletariat: no és la classe obrera la que, mitjançant la seua acció autònoma, ha pres en les seues mans el destí de la societat sinó una “organització forta i puixant” que, regnant sobre el proletariat i a través d’ell sobre la societat, assegura el pas al socialisme.

Per a preparar la classe obrera per a la dominació política, és indispensable desenrotllar i conrear el seu autoactivitat, l’hàbit de controlar activament, permanentment, a tot el personal executiu de la revolució. Heus aquí la gran tasca política que s’ha fixat la socialdemocràcia internacional. Però per als “jacobins socialdemòcrates”, per als intrèpids representants del subtituisme polític, l’enorme tasca social i política que és la preparació d’una classe per al poder de l’estat, queda reemplaçada per una tasca organitzativa-tàctica: la fabricació d’una aparell de poder.

La primer problemàtica posa l’èmfasi en els mètodes d’educació i reeducació política de capes cada vegada més àmplies del proletariat, fent-les participar en el treball polític actiu. La segona ho redueix tot a la selecció d’executants disciplinats en diversos esgraons de l’“organització forta i potent”, selecció que, en interès d’un alleugeriment del treball, no pot deixar de produir-se mitjançant l’eliminació mecànica dels inadaptats: mitjançant la “dissolució” i la “privació de drets”.

Repetim-ho: els camarades dels Urals són completament conseqüents amb ells mateixos quan reemplacen la dictadura del proletariat per la dictadura sobre el proletariat, la dominació política de la classe per la dominació organitzativa sobre la classe. Però no és una coherència de marxistes sinó de jacobins, o de la seua “transposició” al llenguatge socialista: de blanquistes, amb, segur, l’aroma original de la cultura uraliana.

Així hem acusat els nostres camarades uralians de blanquisme. Açò ens recorda que Bernstein acusa, justament, de blanquisme els socialdemòcrates revolucionaris. Heus aquí una raó completament suficient per a alinear els uralians entre els socialdemòcrates revolucionaris, i per a tractar-nos a nosaltres de bernstenians[4].

Per això, considerem molt útil citar l’opinió d’Engels sobre la idea que els blanquistes tenien sobre el seu propi paper en el moment de la revolució socialista.

“Crescuts en l’escola de la conspiració, aplegats per la corresponent disciplina, arribaren a l’opinió que un petit grup d’homes decidits i organitzats era capaç no tan sols de prendre el poder estatal en un moment favorable sinó també desenvolupar prou energia durant prou temps com per dur la majoria del poble cap a la revolució i aplegar-los al voltant d’un petit grup de persones prominents. A més de la prèvia centralització dictatorial més estricta de totes les forces a mans del nou govern revolucionari.”[5] (Engels, Introducció a La guerra civil a França, Edicions 62, L’Escorpí, Barcelona, 1970, pàgina 19, NdT) 

Com és sabut, els blanquistes no actuaren d’acord amb les exigències lògiques de la seua doctrina sinó d’acord amb els interessos revolucionaris del proletariat que havia conquerit el poder. En compte d’invitar el proletariat a la submissió “conscient” al dictador (açò pel que ha d’expressar-se, segons els nostres dialèctics dels Urals, la “lliure voluntat de la classe obrera), la Comuna comprengué, primer que res, que  “una vegada en el poder [la classe obrera], no podia mantindre’s amb l’antiga maquinària estatal; que aquesta classe obrera, per bé que no del tot segura, i fins i tot a desgrat seu, havia conquerit d’un sol cop el poder i havia eliminada la maquinària de repressió dirigida contra ella, de l’altra banda s’havia de protegir dels seus propis delegats i oficials, tot fent que aquests, sense excepció, fossen destituïbles en qualsevol moment.”[6] (Ibid, pàgina 20).

Només amb aquestes dues cites ja és suficient perquè es veja clarament que es pot estar contra el jacobinisme sense ésser bernsteinià. Com també, afegim-ho ara mateix, es pot ésser anti-bernsteinià del cap als peus situant-se a mil milles del marxisme. Plekhanov escrigué una vegada que els nostres “economistes” s’assemblaven com dues gotes d’aigua a les caricatures que Mikhaiolovski, Krivenko i consorts feien dels marxistes. Els nostres “substutuistes” centralitzadors s’assemblen com dues gotes d’aigua a aqueixes caricatures de socialdemòcrates revolucionaris que són els teòrics russos de l’“economicisme” i els “bernsteinians” europeus. És completament insuficient posar els signes “+ i –” allí on els oportunistes posen “- i +” per a emparar-se de tots els secrets de la política revolucionària socialista.

Ésser adversari de l’oportunisme no significa encara de cap manera ésser socialdemòcrata revolucionari.

Açò ressalta millor i més clarament amb motiu, justament, de la dictadura del proletariat, qüestió que divideix tot el món socialista europeu.

En el nostre partit predomina l’opinió que, sobre aquesta qüestió com sobre totes les altres qüestions del socialisme, a més de la posició marxista “ortodoxa” no existeix més que la posició reformista, oportunista (incloent-hi la bernsteiniana). És fals. Existeix també una tercera posició: la de l’oportunisme blanquista. Els nostres “ortodoxos” no sospiten ni comprenen aquesta heretgia. Però, no obstant això, aquesta posició ens és força més propera, des de molts punts de vista, que no la bernsteiniana.

Les dues espècies d’oportunisme: el reformisme i el blanquisme, estan determinades pels elements específics que aporta amb ella la intel·liguèntsia democràtica en el moviment obrer. Aquesta última tendeix a la presa conspirativa del poder en tant que ella respira els vapors embriagadors de la revolució burgesa però s’inclina, cada vegada més, cap al reformisme antirevolucionari a mesura que les tradicions burgeses-revolucionàries s’allunyen del passat. Heus aquí perquè l’oportunisme jacobí en matèria de teoria i de pràctica socialista es correspon a la posició política i a la mentalitat política de l’actual intel·liguèntsia revolucionària russa, en la mateixa mesura en què l’oportunisme reformistes es correspon a les inclinacions polítiques de l’actual intel·liguèntsia francesa.

Per al socialisme europeu, les tendències jacobines són ein überwundener Standpunkt [un punt de vista desfasat], un estadi esgotat des de fa molt de temps. Allí, el jacobinisme i el blanquisme només figuren ja com a espantalls a la boca dels revisionistes i bernsteinians. Inversament, entre nosaltres, revisionisme i bernsteinisme estan a punt de transformar-se visiblement en espantalls en la boca i la ploma dels “ortodoxos” que cada vegada més tendeixen al jacobinisme i al blanquisme.

En conseqüència, nosaltres, revolucionaris russos, no tenim de què estar orgullosos si, a causa del nostre endarreriment polític general, ens trobem, en l’actual període prerevolucionari, més receptius al jacobinisme que al reformisme. Ambdós són igualment d’estranys a la gran causa del proletariat!

Si imaginem, encara que només siga un poc, les colossals tasques (no les tasques d’organització, els problemes de conspiració, sinó les tasques socioeconòmiques i sociopolítiques) que planteja la dictadura del proletariat obrint una nova època històrica; si, amb d’altres paraules, la dictadura del proletariat no és per a nosaltres una frase feta que corone la nostra “ortodòxia” formal en les lluites internes del partit, sinó una noció vivent que es dedueix de l’anàlisi de la lluita social, cada vegada més àmplia i aguda, del proletariat contra la burgesia, llavors no traurem (al igual que els uralians) l’estúpida conclusió que la Comuna fracassà a causa de la manca d’un dictador, llavors no acusarem la Comuna d’haver suposat “massa disputes i massa poca acció”, i no li recomanarem, a posteriori, eliminar els “discutidors” (els intrigants, els desorganitzadors, els adversaris malintencionats) mitjançant la “dissolució” i la “privació de drets”. Les tasques del nou règim són tan complexes que no podran ésser resoltes més que gràcies a la competència entre diferents mètodes de construcció econòmica i política, més que gràcies a llargues “discussions”, més que gràcies a la lluita sistemàtica, lluita no sols del món socialista amb el capitalista sinó, també, lluita dels diversos corrents i tendències a l’interior del socialisme: corrents que no deixaran d’aparèixer, inevitablement, des del mateix moment en què la dictadura del proletariat plantejarà, per desenes, per centenars, nous problemes, insolubles per endavant. I cap “organització forta i potent” podrà, per a accelerar i simplificar el procés, aixafar aquestes tendències i divergències: està ben clar que cap proletariat capaç d’exercir la seua dictadura sobre la societat suportarà cap dictadura sobre ell.

La classe obrera, en haver-se apoderat del timó de l’estat, contindrà sense cap dubteu en els seus rengles massa invàlids polítics i arrossegarà al seu darrere molt de llast ideològic. Serà necessari, de forma absoluta, en l’època de la dictadura (com ho és ara) netejar la seua consciència de falses teories, de modes de pensament burgès i expulsar dels seus rengles els xarlatans polítics i tots aquells les categories de pensament dels quals estan caduques. Però no es pot operar una substitució d’aquesta tasca complexa col·locant per damunt del proletariat un grup molt seleccionat de persones, o millor, una sola persona proveïda amb el dret a dissoldre i degradar.

Marx, en unes poques línies, assenyalà als “enemics interns” de la Comuna, la gent que frenà l’obra del proletariat revolucionari. Però Marx sabia que hom no es pot desembarassar de tals elements mitjançant un decret vingut de dalt. “Són un mal inevitable, alliberar-se’n [diu Marx] només és possible amb el pas del temps, però la Comuna no en tingué, de temps.” Només aprofundint la consciència de classe del proletariat, fent-la, així, cada vegada més independent de tal o tal altre error, de les fallades de tal o tal altre “cap” se’n alliberarà[7].

Marx, que dos dies després de la caiguda de la Comuna en feia una interpretació memorable, no sospitava que gent que es proclamaria deixebla d’ell es posaria, trenta-tres anys més tard, a donar-li voltes de nou als prejudicis del jacobinisme doctrinari sobre la Comuna.

La Comuna mostrà, justament, com d’estúpid i impotent es revela tot doctrinarisme de la conspiració enfront de la lògica del moviment de classe del proletariat; la Comuna demostrà que l’única base per a una política socialista no aventurera només pot ésser el proletariat autònom i no una classe a la que hom li insufla un “estat d’ànim” a favor d’una organització forta i potent col·locada per damunt d’ella.

Cal comprendre, senyors, que el desenvolupament de tota una classe es compleix constantment però lenta. Cal comprendre que no tenim ni podem adquirir una altra base per als nostres èxits polítics més que el nivell de consciència del proletariat. Cal renunciar, d’una vegada per sempre, als mètodes d’“acceleració” del subtituisme polític. Qui no suporte açò, qui cerque altres garanties, no en la base de classe sinó en una cúpula organitzativa-conspirativa, aqueix pot abandonar-nos ara perquè, de totes maneres, serà apartat pel proletariat; i serà apartat cap a on? Cap als anarquistes o els reformistes? Qui pot predir-ho?

No tenim cap dubte: diem que la reducció de la qüestió de la dictadura del proletariat a una qüestió d’organització i la reducció d’aquesta a la preparació amb temps d’un dictador no és més que una estupidesa local uraliana.

Però, per què aquesta estupidesa és tan “natural”? Com és possible que justifique tan bé les previsions fetes en les publicacions de la “minoria”? ¿No havia escrit la delegació siberiana, molt de temps abans de l’aparició del document uralià, que per la mateixa lògica de l’“estat de setge” l’hegemonia de la socialdemocràcia en la lluita alliberadora significa l’hegemonia d’una persona sobre la mateixa socialdemocràcia? I també açò: Lenin no sap per a qui està preparat el paper central pel sistema del bulangerisme? I protesta ell contra aquesta caricatura de la socialdemocràcia erigida en teoria? Calla. Més bé manté davant aquests problemes un silenci tan eloqüent que sembla delectar-se per avançat i posar-se guapo interiorment.

No, el Manifest uralià no és una curiositat sinó el símptoma d’un perill molt més greu que amenaça el nostre partit; i els devem un profund reconeixement polític als nostres camarades uralians per haver vençut la covardia intel·lectual que distingeix la majoria dels seus amics i haver extret les conclusions que produeixen calfreds a aquells que particularment no són porucs.

... Se n’aniran; parle d’aquells per als que aquestes concepcions esbossades ja s’han convertit en una filosofia més o menys acabada, i no en una simple malaltia de creixement polític. Se n’aniran, perquè aquest revolucionarisme formal, aquest revolucionarisme que es base en la forma de l’organització i no en el contingut polític, porta amb si la garantia de la seua inevitable i, el que és més, ràpida descomposició.

Fins i tot si el nostre partit (en les condicions de l’autocràcia) edifiqués aquesta construcció organitzativa ideal (el que és poc versemblant); fins i tot si la manté intacta a través de totes les proves que ens prepara el període de liquidació de l’autocràcia, durant la lluna de mel de la Rússia burgesa alliberada, durant els anys de desenvolupament nacional, quan el capitalisme rus (embriagat per les noves fonts de desenvolupament que s’obriran davant ell) potser que desviarà per un moment el proletariat de la dura lluita política i el portarà al camí de la menor resistència, al camí de les organitzacions professionals i econòmiques, no obstant això, fins i tot aleshores l’“organització forta i potent” es mantindrà suspesa en l’aire, sense vida, per damunt de la lluita vivent de classes, com un vel al que no ve a agitar el vent...

I llavors tots aquells per als que és “pur oportunisme” comptar únicament amb el “creixement lent però constant de la consciència de classe”, tots aquells per als que la lògica històrica del moviment de classe del proletariat parla menys que la lògica burocràtica de tal o tal altre “pla” d’organització, tots ells seran presos d’improvís, i l’onada de desencantament polític expulsarà, inevitablement, dels nostres rengles molts d’aquests místics de la forma d’organització. Perquè aquest desengany afectarà no sols la forma d’organització, no sols la idea del centralisme en tant que tal sinó, també, la idea del centralisme en tant que fonament de la concepció revolucionària del món. El fiasco del fetitxisme organitzatiu significarà, inevitablement, per a la seua consciència política, la fallida del marxisme, la fallida de l’“ortodòxia”; perquè, per a ells, el conjunt del marxisme es redueix a algunes fórmules organitzatives primitives. Més encara, açò serà la fallida de la seua fe en el proletariat en tant que classe que no s’ha deixat menar a la dictadura, malgrat que per a això se li han proposat itineraris tan segurs, tan directes...

Desencantats i decebuts, ens abandonaran; uns cap al reformisme, d’altres cap a l’anarquisme i, si algun dia els trobem a l’encreuament de dues rutes polítiques, els recordarem aquesta predicció.



[1] Un pas endavant, dos passos enrere, Edicions Internacionals Sedov, pàgina 84, ../../../lenin/1904/1pas2passos.pdf

[2] La Société des Jacobins, recull de documents per a la història dels jacobins de París, per A. Aulard, París, 1897, T. VI, pàgina 254.

[3] Un pas endavant, dos passos enrere, Edicions Internacionlas Sedov, pàgina 83, ../../../lenin/1904/1pas2passos.pdf

[4]La major part d’aquest capítol fou escrita abans de la publicació d’Un pas endavant...etc., de Lenin. Resulta que no ens equivocàvem. A l’acusació llençada contra ell de jacobinisme i blanquisme, el camarada Lenin respon, com havíem suposat: “.... els girondins de la socialdemocràcia contemporània recorren sempre i per tot arreu als termes de “jacobinisme”, “blanquisme”, etc. per a caracteritzar els seus adversaris.” (Un pas endavant, dos passos enrere, Edicions Internacionals Sedov, pàgina 83). Axelrod no fa més que “·confirmar” l’acusació d’oportunisme llançada contra ell “…reprenent el romanç a l’estil Bernstein sobre jacobinisme, el blanquisme, etc.!” 

[5] ../../../marx/1871/burfr/vorwburfr.htm

[6] ../../../marx/1871/burfr/vorwburfr.htm

[7] És açò precisament el que tenia en el punt de vista Iskra quan escrivia que “en Alemanya també la qüestió de la batuta del cap d’orquestra perd el seu significat a mesura que creix la consciència de classe del proletariat. La consciència de si mateix del proletariat com a classe fa el seu treball de forma inexorable tanmateix que lenta”. A açò, els camarades dels Urals respongueren: “És una posició purament oportunista [!!] que Iskra considera com un signe evident de la maduresa del partit en la seua organització.” Sembla, doncs, que veure en el creixement lent, però inexorable, de la consciència de classe l’únic “signe evident” d’èxit de la seua causa i de la maduresa del seu partit significa, ni més ni menys, caure en l’“oportunisme pur.