L'evolució que en vida de Ramon Llull s'estava operant en els conceptes de riquesa, el portà, per reacció, a escriure la suggestiva al·legoria de Valor (Blanquerna, Llib. II Cap. 48). La recordarem: un joglar ve per un camí a través del bosc on Blanquerna fa penitència; vesteix pobrament i el seu gest i aspecte reflecteixen tristesa i dissort. En presentar-se-li l'eremita i en interessar-se per la seva aflicció, explica que ve d'una cort on un baró ha estat fet cavaller i on havia cregut que trobaria—personificant el concepte—Valor. Esperava trobar-l'hi per a rebre l'ajut que li calia per al seu vestir i que mereixia pels blasmes que portava llançats als seus enemics; però, malgrat aquests i les assídues lloances que tenia dedicades als seus amadors, no havia rebut cap present en aquella cort. Per la qual raó, decebut, anuncia el seu propòsit de fer unes trobes per escarnir Valor i els seus servidors. Plantejat el conflicte, típicament joglaresc, entrem en una al·legoria a través de la qual, ha insinuat Joaquim Xirau—Ramón Llull y la utopía española—, per primera vegada el pensament europeu hauria cercat en el terme valor el sentit de la realitat i de la vida, sentit que, en reviure en el pensament actual, sorgeix i s'elabora a l'entorn de discussions sobre el valor d'ús i el valor de canvi i de les controvèrsies sobre el sentit moral de la utilitat. La projecció és agosarada, però temptadora. Tanmateix descendint de l'especulació filosòfica, ens adonem que el joglar parla d'un valor social perfectament establert en el seu temps i el qual Blanquerna qualifica de desvalor. Aquest valor social és el valor cortès, tal com ens és mostrat en la literatura trobadoresca i com ressona en un sonet del Dante:

1
Unes noves vuelh contar
Que auzi dir a un joglar
En la cort del pus savi rey
Que anc fos de neguna ley,
Del rey de Castela N'Anfos
E qui era condutz e dos
Sens e VALORS E CORTESIA
E engenhs e cavalairia
Qu'el non era onhs ni sagratz
Mas de pretz era coronatz
E de sen e de lialeza
E de VALOR e de PROEZA
R. Vidal de Besalú, Abrils issia (S. XIIIè).

2
Segons que dis lo philosophs, tut li home del mon desiron haver sciensa, de la qual nays sabers, de sabers conoyssensa, de conoyssensa sens, de sens be far, de be far VALORS, de VALOR lauzors, de lauzors honors, d'honor pretz, de pretz plazers, et de plazers gaug et alegriers...
Leys d'Amor (S. XIVè).

3
Due donne in cima della mente mia
venute sono a ragionar d'amore:
l'una ha in se CORTESIA E VALORE
Dante, Sonet LXXII

Els versos de Vidal de Besalú ens situen en un ambient cortesà, però molt saturat d'esperit militar, a diferència de les Leys d'Amor. El trobador el fa notar en les dues associacions que fa a valor. En la primera l'agermana a cortesia—valors e cortesia—en la segona, a proesa—de valor e de proeza—. En l'una, proclama que el rei Alfons VIIIè sabia fer resplendir la seva cort amb la llarguesa; en l'altra, que era un monarca coratjós, disposat a escometre grans perills i treballs. Aquell és el valor cortès o vàlua social; aquest, el valor d'ànim o gosadia. En les Leys d'Amor, en canvi, el sentit de valor és estrictament cortès, i també ho és el de la cortesia e valore del Dante.

D'on provenia aquesta excel·lència social o valor cortès? No pas de la simple naixença; calia guanyar-la. Cortès es deriva de cort i equivalia a l'actual significat de cortesà. Era cortès el que feia vida de cort; més concretament, el que vivia dintre del cercle de relacions de la societat senyorial occitana dels segles XIIè i XIIIè, però dintre aquesta, solament els bons donaires podien assolir un valor. L'esplendidesa donava més categoria de magnat que el llinatge, sense oblidar mai que aquest pesava carregosament en la balança. L'enriquiment de la gent de les ciutats—Guillem de Tudela ja la designa d'una manera general per li borzes en la Cansos de la Crozada—obligava la noblesa a fer ostentació de la riquesa, sense tenir gaire importància la forma per la qual s'havia adquirit. Ningú no es proposa ja res de noble i tots els cors es giren vers la riquesa, escriu el trobador Guillem de Montanhagol, i afegeix: mas escau a clergues i frares predicadors de prohibir el que no els plau, que per amor a l'honor es sigui bon donador. Hi han diverses anècdotes de l'escampament ostentós de béns de fortuna; dues, la festa de Bellcaire i els tonells de cera del vescompte de Ventadur, han estat molt celebrades, però seria una imprudència basar-s'hi per a una interpretació dels costums. Pierre Belperron, La croisade contre les albigeois, el qual examina el Midi amb un esperit crític molt francès, és a dir amb una mena de ressentiment que recorda el dels espanyols quan tracten aspectes dels nostres Països, té la següent visió justa: Jeter au vent les sous et les deniers comme à Beaucaire ou savoir accueillir avec bonne grâce une «surprise-party» de 100 chevaliers comme Ebles de Ventadour, c'est un progrès ou tout au moins une révolution. Alors que les chevaliers d'autrefois, rudes et brutaux, entassaient dans leurs coffres et ne savaient ni dépenser ni montrer leur argent, leurs descendants ont compris que cert argent constituait une nouvelle supériorité et que, pour que cette supériorité fût apparente, il fallait apprendre précisément à dédaigner cet argent ou à savoir en donner l'impression.

Els portantveus de la vida social occitana eren els trobadors i joglars. Fem la distinció expressament. Pretenien els trobadors deseixir-se de la classificació genèrica de divertidors, joculatores, dintre la qual estaven compresos. Significativament Girau Riquier va proposar la diferenciació al rei Alfons X de Castella: serien joglars, prescindint d'altres tipus histriònics inferiors, els que toquen instruments i repeteixen, cantades o recitades, composicions alienes o pròpies; intrascendents, coses totes adequades a la diversió del moment; en canvi, solament serien tinguts per trobadors aquells que saben fer bones trobes i sons, és a dir, que són mestres en la composició de danses, cobles, balades, alborades i sirventesis. I el rei Alfons, des de la seva cort marginal a la vida trobadoresca occitana, el 1275 llançava la Declaratio del senyor rei n'Amfos de Castela, en la qual Riquier posà en vers les seves pretensions de trobador i les suggestions de tipus etimologista i classificador que havia formulat el cercle savi del monarca castellà. Però la delimitació seguí no essent clara en els països occitans i a Catalunya, com avui es fa difícil de delimitar el versista del poeta. I, socialment, era encara més difícil d'establir límits, perquè les seves funcions eren idèntiques. Era mester de joglars i trobadors lloar la llarguesa i criticar verinosament l'esquifidesa, la qual cosa no costa de capir tenint en compte l'ofici... Car una de les maiors valors del mon es qui sap lauzar so que fai a lauzar et blasmar so que fai a blasmar (Ramon Vidal de Besalú, Dreita maniera de trobar). Aquesta és l'excel·lència del mester i no oblidar-se mai de recordar a l'auditori que és esperat un present. Ni Guillem de Tudela, en un lloc tan poc avinent com és la Cansos, no se n'oblida:

Maestre Guilhelms la fist a Montalba on fo:

Certas si el agues aventura o do,
Com a mot fol jotglar e mot avol garso,
Ja no·lh dones caval o palafre breton, Que·l portes suavet amblan per lo sablon,
O vestimen de seda, pali o sisclato;

Els trobadors d'altura tenien joglars que recorrien les corts dels senyors on cantaven o recitaven les composicions dels seus patrons. Així, Ramon de Miraval tenia a un tal Bayona, al qual, després d'haver oït les seves queixes del poc succés del darrer programa que li havia lliurat, dóna un sirvantès ple de mordacitat per ser emprat en l'itinerari que marca: T'aturaràs al Carcassès—diu—on hi han innombrables barons cortesos, pren els presents que et donin i veste'n a una altra banda; a Carcassona et presentaràs al senyor Pere Roger i si aquest no et sóna un bon present, jo et doblaré el teu sou. Et dirigiràs després al senyor Olivier que et donarà un vestit de roba negra i lleugera o en drap de Narbona; seguiràs amb el senyor Gent Esquieu el qual es persona festosa i et posarà en bona taula, et farà present d'un cavall i vestits d'estiu ben fets i de bon gust. Al senyor Bertran de Saissac li cantes sirvantesos i de preferència cançons: no n'eixiràs amb les mans buides; et donarà, per l'amor que em té, un cavall amb el coll de cigne—per bé que no li plau donar... (P. Audrand, La vie et l'oeuvre du troubadour Raimon de Miraval.)

Aquests aspectes de la vida trobadoresca ens distancien un bon tros de la idea que ens n'ha tramès el romanticisme. Fora d'uns quants noms que han passat a les antologies, i encara sense analitzar gaire els seus actes, la resta eren veritables joculatores vagabunds, com el joglar del Blanquerna i amorals com el de l'apòleg del Fèlix, el qual serà bo de recordar: Hi havia un joglar davant d'un rei savi—conta l'ermità a Fèlix—el qual lloava un cavaller molt dolent i de mals costums perquè li havia donat un palafrè que havia pres a un monjo. I el rei li preguntà: «—Lloes el cavaller per donar-me gust amb tot el que dius d'ell o el lloes perquè veritablement mereix de ser lloat?» Després de restar pensatiu, el joglar va respondre: «—Senyor, el cavaller no és digne de lloança, però jo la faig perquè m'ha donat un palafrè i faig la vostra perquè vós em doneu alguna cosa millor». (Fèlix, capítol 57). Així eren els panegiristes del valor cortès que... per la bellea dels balls, e de les novelles raons que atroben, e dels bons sons... són escoltats, e demanats, e apellats, e volguts, e amats... (Llib. De la Contemplació).