Tota l'al·legoria de Valor és demostrativa de la futilitat de les vanaglòries mundanes i enaltidora dels amadors que dediquen la vida a servir l'Amat: Creada sóc—diu la virtut de Valor—per a significar i demostrar el valor del meu Creador i Senyor. Déu fa valer els cels i les estrelles, els quatre elements, els metalls, plantes, bèsties i aus per tal que l'home tingui valor damunt les dites coses. Però com que aquest ama Desvalor pensant-se que és Valor, val menys que qualsevol altra criatura. Tanmateix, a través d'aquesta especulació sobre els valors essencials de Déu, es trasllueix el sentit de la realitat i de la vida, ja remarcat per Joaquim Xirau, i, d'una manera més explícita, una preocupació de reforma social que quedarà resolta en la utopia del papa Blanquerna, una realització de la ideal Ciutat de Déu. Però una utopia només és la novel·lació del pensament social d'un ideòleg i la societat que imagina, obligadament justa i perfecta, comporta una crítica de la realitat en la qual es viu. Aquesta no manca al llarg de la història d'Evast i Blanquerna. Les màcules del món real hi són exhibides amb una cruesa que a vegades voreja la demagògia. Tanmateix, Llull no sobrepassa els llindars de la més estricta ortodòxia, mantenint-se, respecte les idees de propietat i de riquesa, dintre la tradició de l'Esglèsia. En fi, en el supòsit que la seva idea del valor es pogués projectar en les actuals controvèrsies sobre el valor i el sentit moral de la utilitat, l'hauríem de cercar en les encícliques Rerum Novarum i Quadrigesimo Anno.

La idea lul·liana del valor la trobem explanada en el paradigma de l'Emperador, al·lusió que s'identifica a Rodolf d'Habsburg. Accidentalment aquest es presenta a Blanquerna i al joglar. S'ha desviat caçant i camina perdut. Demana a l'eremita si li pot donar menjar i li és ofert de partir-se el pa a la vora d'una font. «—Què us sembla de més profit—li pregunta Blanquerna—el pa que mengeu o tot l'Imperi?» «—En aquest moment—respon l'Emperador—més ens val i ens aprofita el pa que mengem que tot l'Imperi». «—Molt pobre de valor, doncs, és el vostre Imperi que no és de tant profit com el pa del seu senyor». «I per això, tu, joglar, pots conèixer què és valor; puix que tot valor consisteix en tres elements: el primer, les coses terrenals que valen pel sosteniment i manteniment del cos; el segon, guanyar virtuts i mèrits; i, el tercer, quan totes les coses són bones, per elles i per a elles, es coneix a Déu i és amat i servit».

Amb anterioritat a Llull, la disconformitat cristiana ja havia produït, no solament doctrines, sinó moviments menys ortodoxos en relació a les idees de propietat i de riquesa, tal la dels Valdesos o Pobres de Lió, de destí tan tràgic com el dels Càtars o Albigesos i, contemporàniament, les d'Arnau de Vilanova. Aquesta disconformitat naixia de la transmutació de valors que, des del segle Ixè, es venia operant en la Cristiandat. Així, els segles XIIè i XIIIè presenciaren una reacció paral·lela a la que generà el Romanticisme: l'enyorança d'uns temps que es creien més purs, més justos i més sants engendrà unes místiques inflamades que anaven a cercar la veritat als Evangelis—Valdesos i Arnau de Vilanova—o al maniqueisme—càtars i sectes derivades—o, simplement, al sentiment.

Des del segle XIIè, malgrat considerar-se el XIIIè com el moment de màxima esplendor del feudalisme, comença a desfigurar-se l'essència de la societat feudal. La desfiguració no és gaire perceptible perquè, principalment, afecta la darrera cap de l'escala jeràrquica, els vilans, els quals passen inadvertits per la majoria d'historiadors. Tanmateix, el cop es donava als fonaments de l'edifici i l'havia de deixar clivellat. La vella societat havia estat patriarcal; es fundava en la idea d'una superfamília. A l'amor del senyor o senior—vell, cap—es responia amb la fidelitat dels vassalls. El senyor, per amor als seus fidels, havia de ser llarg a donar i ho feia sense ostentació, en compliment del deure de vetllar pel creixement dels homes i de procurar-los una situació digna dels seus mèrits. El vassall corresponia a aquest amor amb l'homenatge, el jurament de fidelitat i la prestació dels serveis que portaven aparellats. El sistema era sòlid perquè es basava en una realitat de la vida: la terra i la seva defensa. De fet l'home havia quedat diluït al terrer. Bé es pot dir que els termes de la pertinença s'invertien: l'home pertanyia a la terra. D'aquí el de dels noms nobiliaris, el qual representa la vinculació: Pere, Joan o Ramon de tal terra. La diferència entre petits i grans—diferència enorme—era que pels uns la vinculació era al terròs, en servitud i en condicions almenys vilanes, i pels altres en honor. Així, significativament, el benefici, a Aragó i a altres indrets, era conegut per una honor.

Aquest benefici o honor es materialitzava en la percepció d'unes rendes de les quals havien de viure el beneficiat i els cavallers que li havien prestat homenatge i que estaven al seu servei, però la possessió també comportava deures envers el terrer, que no era un erm, sinó terra humanitzada, puix que terra, població i treball eren inseparables. Fins el darrer graó de l'escala, el serf, havia adquirit drets. No era un esclau, és a dir, una cosa, sinó un deutor de treball, en unes condicions determinades, a profit del sneyor. Cert que estava junyit a la terra, però a part això i el pagament del seu tribut en prestacions personals, per la resta era un home lliure, podia disposar d'ell mateix i tenia, ultra els drets de pastura i d'aprofitament dels prats i dels boscos comuns, casa i un tros de terra que el capacitaven per albergar la seva família i mantenir-la. Res no el podia privar d'una possessió la qual havia rebut hereditàriament, per a ell i els seus successors. Junyit a la terra, era la mateixa terra. Si aquesta es traspassava, quedava inclòs, pel seu caràcter immoble, al traspàs i el nou possessor l'havia d'admetre amb tots els drets adquirits pel costum. Com que les rendes, per manca de numerari, es pagaven generalment en treball i en espècies, el senyor havia de tenir dependències d'emmagatzament—graner, celler, etc.—i, en temps de males collites o de fam—les fams locals i sovint les generals eren un dels flagells de l'Edat Mitjana—les obria per alimentar la població del domini o, a manca de provisions, havia de recòrrer al veí, fer-se càrrec del deute i, també, desfer-se del seu petit tresor, potser botí d'una de tantes accions guerreres en les quals havia participat amb la seva gent.

Hi havia poca moneda en circulació, gairebé tot es pagava en espècies o prestacions personals; quasi tot el que es produïa es consumia en el domini; s'atresorava, però en moments de necessitat l'atresorat es posava a disposició de la terra, per salvar-la. És clar que aquesta és una visió, si es vol, ideal, puix que com en tots els temps i en tots els règims, la bondat i la justícia sovint havien de quedar escarnides. És tan errat presentar el sistema quasi sense màcula, com prendre'l per una aberració, seguint els seus detractors del segle XVIIIè que el jutjaren per les seves derivacions en una època en la qual ja no tenia cap raó de projectar-se. A partir del segle IIIer, la decadència de l'Imperi, les invasions bàrbares, les islàmiques, normades i hongaresa, havien retrotret l'occident europeu a aquella economia agrícola que tendia a convertir el gran domini en una autarquia. Però només s'hi arribà en gradacions diverses, segons les contrades. La regressió va ser més completa al Centre d'Europa i a França, on el desplaçament al camp va ser molt intens, que no pas a Itàlia, Occitània i fins Catalunya, on la vida ciutadana, d'arrel romana, va tenir una continuïtat i es conservaren o es referen aviat els petits mercats locals.

En aquell món rigorosament jeràrquic (Henri Pirenne—Hist. Econ. Et Soc. du M.-A.-) el lloc més important el tenia l'Església pel seu doble ascendent moral i econòmic. Els seus dominis superaven en extensió els de la noblesa i també la superava en instrucció. D'altra banda, era l'única que podia diposar, gràcies a les oblacions dels fidels i a les almoines dels pelegrins, d'una fortuna monetària que li permetia el prèstec no usurari de diner als laics que el necessitaven. El concepte que l'Església ha tingut del món s'adaptava admirablement a les condicions econòmiques de l'època. En efecte, si Déu lliurà la terra als homes fou per a donar-los la possibilitat de viure i pensar en la salvació eterna. L'objecte del treball no és pas el d'enriquir-se, sinó el de conservar-se en la condició en la qual ha nascut cadascú fins al moment de traspàs de la vida mortal a l'eterna. El renunciament del monjo és l'ideal vers el qual cal dirigir la mirada. Tractar de fer fortuna és caure en pecat d'avarícia. La pobresa és d'origen diví i d'ordre providencial. Tanmateix, correspon als rics d'alleugerir-la per mitjà de la caritat, tal com els monestirs en donen l'exemple.

* * *

La tradició d'una vida patriarcal és el revoltiu social-religiós que commou els segles XIIè i XIIIè. Amb anterioritat, els cismes i heretgies obeïen a vivències de les velles religions que rebrotaven entre els ritus i dogmes de l'Església, a incompatibilitats entre Orient i Occident, a pugnes entre la potestat civil i eclesiàstica; rarament, però, s'observa el caràcter social que prendran des d'ara. És que el món va començar a donar un tomb amb la gravitació d'un nou element orgànic: l'habitant de les ciutats i burgs, cada vegada més poderós. L'economia agrícola torna a cedir la preponderància a l'economia urbana, fet que comporta el renaixement del comerç, de l'artesanat i de la circulació monetària. I amb això es produeix un gran canvi ètic. Reneix el luxe, l'especulació i l'atresorament, no pas al graner senyorial, sinó a les arques, en monedes, joies i coses precioses. Gran part dels antics senyors dominials, patriarcals, esdevenen pobres de solemnitat; esclaus dels costums, no gosen o no saben millorar les seves rendes i han de vendre el domini. Els nous senyors l'arrenden i comença, en proporcions distintes, segons les contrades, a ser exprimida la pagesia. Aquest canvi ètic, segons el concepte de Llull, és el predomini de Desvalor. Tanmateix, torna a posar la societat sota el signe de Valor, és a dir, en aquella escala que solament fa valer les coses terrenals pel sosteniment i manteniment del cos, per tal que l'home pugui viure i guanyar virtuts i mèrits amb el fi d'arribar al coneixement de Déu, amar-lo i servir-lo, no presuposa pas de tornar a l'economia agrícola dominial. Ningú no pensa en això, ni Llull ni els sectaris puritans condemnats per heretges.