Prefaci
D'ençà de la redacció d'aquest pamflet, han tingut lloc una sèrie de fets que caldria tindre en ment en llegir-ho. Entre aquests fets hi destaca la cruel derrota patida per la classe obrera alemanya a mans del feixisme triomfant. La victòria de la bàrbara reacció capitalista a Alemanya fou possible essencialment per la impotència del proletariat. Al seu torn, ço fou provocat per la traïció vergonyosa del partit de la Segona Internacional, i la bancarrota cap a on el partit comunista oficial fou dut per l'estalinisme.
El col·lapse del Partit Comunista d'Alemanya elimina de les files disminuïdes de la Internacional Comunista la darrera de les seues seccions amb cap seguiment o influència de masses. Ço que hi resta d'aquesta organització es manté prostrat, dessagnat per mil ferides, incapaç d'aixecar-se de nou com a força revolucionària o progressiva degut al jou de la burocràcia de la Rússia soviètica.
La derrota del proletariat alemany i del seu partit comunista és el preu terrorífic que hagueren de pagar per la desmoralització, la desorientació i el centralisme burocràtic als quals foren subjectes durant deu anys per la maquinària estalinista. La classe obrera alemanya ha de patir ara totes les tortures diabòliques del salvatgisme de Hitler, i com a conseqüència, la classe obrera de tot el món és també derrota. No perquè el triomf del feixisme fos inevitable. Ben al contrari. Si el proletariat alemany s'hagués mobilitzat en el moviment del front unit que defensàrem sense defallir, i pel qual fòrem condemnats per contra-revolucionaris i “social-feixistes”, les camises pardes haurien sigut esclafades i mai no haurien arribat al poder. Els socialdemòcrates d'una banda, i els estalinistes de l'altre, foren els obstacles en el camí de la classe obrera. Per comptes d'accelerador de la revolució, l'estalinisme actuà com a fre.
Aquest prefaci tan sols pretén referir-se breument als nous problemes, i per una elucidació més extensa cal consultar la voluminosa literatura del nostre moviment. N'hi ha prou a dir que els fets alemanys, i el cofoïsme i la imprudència burocràtics, en aprofundir els errors i la desintegració de l'estalinisme i dels seus partits que els seguien, ens han dut a una conclusió ineludible: que la Internacional Comunista ha sigut estrangulada per l'estalinisme, ha fet fallida, ja no es pot recuperar o restaurar damunt un fonament marxià; que els partits estalinistes internament devorats han resultat tan impotents en el moment decisiu de la lluita contra l'enemic de classe a Xina, i després en ràpida successió a Alemanya, Àustria, Bulgària, ara a Txecoslovàquia, demà arreu – mai no seran capaços de tractar els problemes urgents de la lluita de cap dels altres països; que això és especialment cert, i per damunt de tot, per la situació de la Unió Soviètica, on els perills per l'estat obrer es multipliquen sense un creixement suficient de la força de les organitzacions proletàries; que la riquesa de l'experiència passada i de tota la situació mundial actual dicten als revolucionaris més honests el camí de la ruptura completa sense recanses amb el decadent aparell estalinista i de l'inici de la construcció d'una nova Internacional Comunista i de nous partits comunistes en tots els països del món. L'Oposició d'Esquerres, en trencar la seua política passada d'actuació com a facció del partit oficial, s'ha dedicat solemnement a aquesta tremenda tasca històrica. Ofereix al nou moviment aquella experiència rica i entenedora, aquell cos comprovat i verificat d'idees i de crítica revolucionàries que desenvolupà en els deu anys d'existència com a corrent diferenciat en el moviment revolucionari. Aparegué com l'hereu directe i l'executor de la tendència fonamentalment equivalent que s'originà en Marx i Engels, i que triomfà per primera vegada en la revolució russa, i que trobarà el seu assoliment en la revolució mundial per l'alliberament del gènere humà.
-M. S.
Novembre del 1933
L'Oposició d'Esquerres i el Moviment Comunista.
El moviment comunista passa per tot el món una crisi terrible. D'ençà del dia de la fundació de la Internacional Comunista a Moscou el 1919, ha experimentat diversos períodes crítics. Una línia divisòria clara, però, la talla en dues parts principals. Una inclou els primers cinc anys de la Internacional, durant la qual en general es registren crisis de creixement, on els partits foren purgats d'elements accidentals i no-comunistes. A l'altra banda de la línia hi ha els darrers nou anys, amb una crisi gairebé ininterrompuda de declivi, durant la qual el sector revolucionari fou amputat dels partits.
Les marques de la crisi són evidents per tothom qui tinga ulls per veure-hi. En els seus primers anys la Internacional Comunista era un moviment viril i creixent, l'autoritat, prestigi i succés del qual cresqué en tots els països sota la direcció de Lenin i Trockij. L'actual direcció de la Internacional l'ha reduït a l'estagnació o al declivi. Una crisi que sacseja el món capitalista com mai no ho havia sigut d'ençà de la guerra mundial, es troba una Internacional impotent. A Espanya, un aixecament popular de les masses ofereix als comunistes la primera gran oportunitat de dirigir una batalla proletària per l'emancipació; l'únic problema és que no hi ha partit comunista. A Anglaterra, França, els Estats Units, Txecoslovàquia, els països escandinaus, Polònia, Xina, Índia – en tots aquests països on el comunisme abans era representat per partits de masses o per partits en camí d'arribar a les masses – la secció de la Internacional s'ofega en mig d'una agonia d'impotència.
Amb excepcions sense importància, cap dels autèntics dirigents del comunisme mundial durant els primers anys d'existència organitzada, s'hi troba en les seues files en l'actualitat – inclòs, i principalment, el partit rus. A tot arreu, els partits comunistes s'han convertit en simes on la crisi capitalista llença nous sectors de la classe obrera, tan sols per perdre'ls en els forats del burocratisme i de les polítiques errònies. Gairebé tretze anys després de la fundació de la Internacional, la majoria aclaparadora de la seua militància enormement reduïda no ha romàs en les files del partit més de dos anys, els antics militants han abandonat o han sigut expulsats.
Per què aquesta situació desastrosa de preocupació per tots els obrers conscients dels propis interessos de classe? Per les raons següents:
El comunisme és l'esperança de tota la classe obrera. Una comunitat socialista sense classe no es pot assolir sense l'enderrocament del domini capitalista. Aconseguir aquest objectiu és la missió històrica de la classe obrera. L'instrument més esmolat i més efectiu en el comandament dels obrers en lluita contra l'enemic de classe, és el partit polític revolucionari. Aquest partit no és la feina d'un dia ni d'un home. Sorgeix de les necessitat de la classe de la qual en representa els interessos, fins que abasta als mes avançats, als més militants i als combatents més provats.
Quan la classe dirigent ha perdut el suport de les masses, quan ja no pot satisfer ni tan sols les llurs necessitats elementals quotidianes, i quan les masses transfereixen la confiança en el propi partit de classe – les files d'aquest es reforcen i es consoliden fins al punt d'ésser capaç de lluitar la batalla final. En elevar el proletariat a la posició de classe dirigent, s'obre una nova pàgina en la història humana, ja que els obrers no es poden alliberar sense emancipar tota la humanitat. Per dirigir el proletariat en aquesta lluita titànica i insporadora la història moderna ofereix com la direcció més altament desenvolupada, com la única possible al partit comunista.
L'únic altre partit que es vanta de parlar en nom del treball és la socialdemocràcia, o partit socialista. Però en realitat, és el partit de la petita burgesia, el darrer pilar de la democràcia capitalista. D'una defensa de la “democràcia en general”, passa a la defensa de la “democràcia en particular”, és a dir, a la defensa de la seua pàtria capitalista concreta. Sacrifica els interessos del proletariat mundial als interesos de la seua pròpia aristocràcia obrera i classe intermèdia nacionals.
Durant la guerra, els socialistes foren els principals instruments de l'imperialisme en les fileres de la classe obrera. Donaren suport a la guerra imperialista, cadascú en interès de la pròpia classe dirigent. Després de la guerra, els socialistes no perderen l'oportunitat d'arrenglerar-se en el bàndol de la classe capitalista en la lluita ferotge per derrotar el proletariat revolucionari – per la força de les armes, si calia.
D'ençà del dia de la seua fundació, la Internacional Comunista declarà una guerra sense treva contra la traïció socialista, contra la corrupció i la degeneració dins la classe obrera, contra el burocratisme i l'oportunisme. Els partits comunistes nasqueren i creixeren en combat contra la reacció socialista. Les fileres aleshores confuses i fragmentades del moviment revolucionari de tot el món s'aplegaren de nou sota la bandera de la revolució russa i del comunisme mundial. En la foscor de la reacció cap a on els socialistes s'hi havien llençat fermament, els comunistes dugueren la llum del progrés de la classe obrera. Trencaren el nus ofegador de la col·laboració de classe que els socialistes havien lligat al voltant del coll del proletariat. Les masses de nou foren dutes pel camí de la lluita de classe. En tots els camps d'interès proletari – en els sindicats, en les vagues, en el parlament, en les manifestacions, en les cooperatives, en les organitzacions esportives – els comunistes desvetllaven de nou l'esperit adormit dels obrers, els fortificà amb nous ànims, els il·luminà amb noves idees, els inspirà una nova militància. La reacció de postguerra en tots els països es trobà tan sols al davant el jove moviment comunista enfrontat a la burgesia recoberta en sang i en beneficis – no simplement la seua ofensiva contra el treball no avançà sense resistència, sinó que el propi treball prenia l'ofensiva per desarrelar l'antiga societat decadent i per fundar una de nova.
El comunisme – l'ideal reviscolat per la revolució bolxevic russa – fou i roman l'esperança dels oprimits i dels explotats. Però si el partit del comunisme és incapaç de dirigir amb èxit la lluita per l'emancipació, no hi haurà cap altra força que puga enderrocar el domini del capital. És per això que la condició i el desenvolupament de la Internacional Comunista afecta vitalment tots els obrers. Les nostres disputes i lluites internes no són, per tant, un afer privat. Afecten tota la classe obrera.
L'Oposició d'Esquerres, organitzada en aquest país com a Lliga Comunista d'Amèrica (Oposició), nasqué de la crisi de la Internacional Comunista. Els seus esforços s'adrecen a resoldre aquesta crisi. Aquesta tasca fabulosa requereix la cooperació del nombre més gran possible de comunistes i de militants amb consciència de classe. Per tal d'aconseguir aquesta cooperació i fer-la així d'un valor més gran que la simple simpatia sentimental, cal entendre l'origen i la natura de la crisi del comunisme en els punts més importants del seu desenvolupament. En examinar-los, el lector alhora serà capaç de comprovar les idees de l'Oposició d'Esquerres respecte el curs real dels esdeveniments; res no pot servir com a prova més concloent que una prova de les idees enfrontades del moviment revolucionari.
La lluita per la democràcia en el partit
Com la pròpia Internacional Comunista, l'Oposició d'Esquerres es formà en la cruïlla de la revolució mundial, en la Unió Soviètica. Prengué forma per primera vegada com a agrupació diferenciada del partit comunista el 1923, encapçalada per Lev Trockij, que era juntament amb Lenin el dirigent més destacat de la revolució russa i de la Internacional Comunista.
La república obrera passava en aquell moment un període difícil. Amb la Nova Política Econòmica (NEP), adoptada el 1921, s'havia obtingut un gran èxit amb la restauració de la vida econòmica del país. Les relacions entre obrers i camperols, on recolza la seguretat de la dictadura proletària a Rússia, es reforçaren. La majoria dels rigors dels dies del 'comunisme de guerra', quan la revolució lluitava contra la guerra civil i la intervenció imperialista, se superaren. Al mateix temps, però, apareixien nous problemes, de vegades tan agudament que prenien la forma de crisi.
Per emprar el terme d'ús comú creat per Trockij, la república obrera passava per unes crisis de “tissores”. L'“operturar” de les tissores representava el buit creat per l'augment del preu de les mercaderies manufacturades i el declivi del preu dels productes agrícoles. El problema era harmonitzar els preus dels dos sectors entre ells.
Les fàbriques trobaven difícil disposar dels llurs productes i la producció en conseqüència davallà. Els salaris eren pagats amb una regularitat minvant i pagats amb una moneda devaluada que no aconseguia satisfer les necessitats dels obrers. No tan sols augmentà la desocupació, sinó que els obrers i camperols trobaven com més anava més difícil la compra de béns manufacturats. El malcontentament dels obrers fins i tot prengué la forma de vagues.
La situació també accentuà la insatisfacció dels militants del partit comunista. Mentre l'atmosfera del “comunisme de guerra” s'eliminava en gran part de l'economia del país, després que la contra-revolució hagués sigut esclafada i que la NEP entràs en vigor, encara prevalia en el partit. El règim fortament militaritzat imposat al partit per les exigència de la guerra civil, no simplement havia sobreviscut al període de guerra sinó que, en certs respectes, s'havia fet més perillós. Una gran jerarquia de funcionaris nomenats havia pres el lloc de l'aparell del partit de lliure elecció. La iniciativa i la independència de la militància de base es reduïa. L'atrinxerament d'una casta burocràtica produïa agrupacions faccionals clandestines en el partit, de coloració menxevic o anarco-sindicalista, certament, però que amb tot reflectia una profunda insatisfacció de la militància del partit.
El perill del burocratisme i la necessitat de democràcia obrera dins el partit l'havia assenyalada obertament Lenin abans que la seua malaltia l'obligàs a abandonar la vida activa en el partit. No tan sols havia escrit passatges escadussers contra el burocratisme i els buròcrates, sinó que fins i tot havia exigit a Trockij iniciar, de part de tots dos, una campanya enèrgica en el partit per purgar-lo d'aquest càncer destructiu. El Desè Congrés del Partit, sota direcció de Lenin, ja havia adoptat una resolució per l'execució vigorosa de la política de democràcia en el partit. Després del Dotzè Congrés, que reafirmà la resolució, encara es permetia sota la condició d'ésser lletra morta, i la situació com més anava més roïna no fou gens millorada.
Una imatge de les condicions del partit fou oferida aleshores per un partidari de la facció dirigent com era Bukharin:
“Si realitzam una recerca i demanam com de sovint les nostres eleccions de partit són dutes a terme en relació a la presidència, 'qui és a favor?' i 'qui és en contra?' descobriríem fàcilment que la majoria de casos les nostres eleccions a les organitzacions del partit s'han convertit en eleccions virtuals, ja que la votació té lloc no tan sols sense discussió preliminar, sinó d'acord amb la fórmula, 'qui és en contra?' I com que parlar contra les autoritats no és bon negoci l'assumpte acaba allà mateix.
“Si demanau la qüestió de les nostres reunions de partit, com s'hi fan aleshores?... L'elecció del presídium de la reunió. Sembla que qualque camarada del Comitè de Districte, presenta una llista, i demana, 'Qui és en contra?' Ningú no hi és, i l'assumpte es considera tancat... Amb l'ordre del dia, el mateix procediment... El president demana, 'qui és en contra?' Ningú no és en contra. La resolució és adoptada unànimament. Aquesta és la situació habitual de les nostres organitzacions de partit. No cal dir que això genera una enorme onada d'insatisfacció. Us he donat diversos exemples de la vida de les nostres branques inferiors. Es percep això mateix d'una forma lleugerament canviada en els rengles de la jerarquia del nostre partit”.
Per fer cara a aquesta situació, Trockij adreçà una lletra al Comitè Central del partit el 8 d'octubre del 1923, on expressava les seues idees de la situació de l'economia nacional i del partit. Fou seguit per una lletra signada per 46 dirigents del partit que s'hi afegien en les idees essencials que havia assenyalades. A més, Trockij dedicà una sèrie d'articles a la situació que foren aplegats en un pamflet titulat “El nou curs”, l'expressió emprada per definir el canvi que Trockij demanava que fes el partit en l'esfera de l'economia i dins les pròpies files. La lluita feta per Trockij, a la qual s'hi uní immediatament ço que s'anomenava l'“Oposició de Moscou”, centrada al voltant de la reivindicació d'una aplicació genuïna de la resolució de la democràcia obrera i de la coordinació de la indústria amb l'agricultura basada en un pla econòmic.
La reivindicació de l'Oposició, contrària als arguments absurds de la facció dirigent, no tenia res en comú amb la lluita menxevic per la “democràcia pura”. Els menxevics i altres socialistes de dretes d'arreu sempre han defensat la plataforma de l'enderrocament de la dictadura proletària de Rússia i la restauració d'un règim de “democràcia” capitalista. Sota aquesta els socialistes russos serien capaços d'operar de la mateixa forma traïdora i respectable que ha fet tan odiosos els llurs germans de tot el món.
L'Oposició demanava la democràcia obrera per tal d'evitar una degeneració burocràtica del partit i de la dictadura proletària. Els advertiments de Trockij el 1923, on simplement elaborava els mots de Lenin que “la història coneix tota mena de degeneracions”, foren denunciades com a infàmies per la pròpia “vella guàrdia” i pel “comitè central leninista” que esclatà en dotzenes de fragments els anys següents.
El programa per restaurar la democràcia obrera i per eliminar les deformacions burocràtiques que començaven a afeblir el partit i la dictadura, tenia un altre aspecte important. Des del començament, era vinculat amb la perspectiva d'accelerar la industrialització d'una Rússia econòmicament endarrerida.
Trockij assenyalava que la república obrera podia superar l'obstacle d'una agricultura primitivament organitzada i gestionada i entrar en l'àmplia via cap al socialisme, tan sols si posava unes bases sòlides en forma d'una indústria mecanitzada a gran escala. Amb aquesta base, el proletariat seria capaç de satisfer les necessitats de la pagesia per productes manufacturats barats. En seguir una política de reducció sistemàtica de la importància econòmica i política dels camperols explotadors (els kulaks), començaria fermament la transformació socialista d'una agricultura amb l'equipament tècnic proveït per la gran indústria.
Per aconseguir aquests objectius, Trockij defensà la centralització de l'economia nacional i la seua direcció harmonitzada mitjançant un pla nacional a llarg termini, i assenyalava els èxits aconseguits el 1920 per l'economia planificada en el camp de la restauració de l'eficiència del transport ferroviari. L'antagonisme que la proposta de la planificació econòmica rebé de la direcció del partit d'aleshores és astoradora davant l'acceptació general de la idea una dècada més tard i el progrés enorme fet per l'economia planificada cinc anys després que fos defensada per primera vegada per l'Oposició.
L'essència de la disputa d'aquest extrem no fou mal presentada per Zinov'ev, un violent opositor de Trockij aleshores i portantveus de la facció majoritària d'Stalin-Bukharin-Zinov'ev, en el seu discurs del 6 de gener del 1924: “em sembla, camarades, que la persistència obstinada en lloar un pla meravellós no és intrínsecament res més que una considerable concessió a la idea obsoleta que un bon pla és un remei universal, el mot suprem de la saviesa. El punt de vista de Trockij ha impressionat enormement molts estudiants. El Comitè Central no té cap pla, i realment n'hem de tindre un!' és el crit que ara sentim d'un determinat sector dels estudiants. La reconstrucció de l'economia en un país com Rússia és de fet el problema més difícil de la nostra revolució... Volem tindre els afers de transport gestionats per Dzherzhinsky; l'economia per Rijkov; les finances per Sokolnikov; Trockij, d'altra banda, vol dur-ho a terme tot amb l'ajut d'un 'pla estatal'”.
En aquest com en tots els altres casos on la majoria entrava en conflicte amb l'Oposició, el curs de la lluita de classe s'encarregava de justificar un centenar de vegades el punt de vista originalment presentat per Trockij i els seus camarades. La majoria s'enfrontà al programa de l'Oposició d'economia planificada amb les úniques armes a l'abast – la befa, la infàmia, la deformació. A la fi es veieren obligats a desgrat a prendre aquest mateix programa contra el qual havien mobilitzat tot el moviment comunista.
Incapaç de satisfer l'Oposició en les qüestions que realment es presentaven, els dirigents del partit van recòrrer a tota mena de demagògies. Ço que Trockij escrivia realment era capgirat i distorsionat fins a deixar-lo irreconeixible. On defensava apropar la jove generació de comunistes a la direcció de forma que restauràs la seua vitalitat, el seu punt de vista era presentat al partit com si defensàs l'enfrontament dels “joves” contra els “vells” -- el truc etern d'una burocràcia oportunista. On assenyalava que la causa principal de la formació de tantes faccions en el partit residia en la repressió de tota iniciativa i crítica de la base, era acusat de defensar les faccions com a principi.. On assenyalava que tota la història revelava que no hi ha cap direcció immune a la degeneració, que el partit havia de prendre mesures dràstiques contra l'augment del burocratisme – els altres l'acusaven de declarar que el partit s'havia degenerat i que la revolució havia sigut sabotejada per la burocràcia. On assenyalava que la ciutat havia de dirigir el camp, l'obrer al camperol, i la indústria l'agricultura – era víctima de l'acusació reaccionària de “subestimar la pagesia”.
Amb tot el fenomenal aparell sota llur, els dirigents del partit eren capaços d'aconseguir el suport d'una majoria dels militants. El control de la maquinària de la Internacional Comunista facilità més la “derrota” de l'Oposició en els partits de l'exterior, on ni una desena part dels militants mai no havia vist ni llegit ço que Trockij realment escrivia o defensava!
Una de les principals raons de la facilitat relativa amb la qual s'aplegà una majoria contra l'esquerra del partit fou el fet que tingué lloc gairebé al mateix temps que la discussió russa. Aquest fou la retirada de l'octubre del 1923 dels comunistes d'Alemanya, que tingué un efecte poderós no tan sols en la discussió russa sinó també en la vida del moviment comunista internacional durant els anys venidors.
Els lliçons d'octubre
Alemanya l'autumni del 1923 s'enfrontava amb una situació revolucionària altament favorable al proletariat. El Partit Comunista no sols creixia constantment, sinó que el domini de classe es trobava noves dificultats de dia en dia. L'ocupació del Ruhr per França reedità la guerra mundial a una escala inferior i comportà el punt de ruptura de totes les contradiccions del capitalisme europeus que el Tractat de Versalles no havia fet més que accentuar. Tan madura era la situació que, com Trockij escrigué, “quedà ben clar que la burgesia alemanya sols podia sortir-se'n d'aquest atzucac si el partit comunista no entenia en el moment correcte que la burgesia era en un atzucac i no n'extreia les necessàries conclusions revolucionàries”.
I és precisament això ço que el Partit Comunista no entengué ni féu. El punt àlgid de la situació revolucionària s'assolí l'octubre. La direcció, acostumada als hàbits de l'acumulació gradual i normal de forces en el partit, romangué completament passiva o mantingué l'antic ritme. La burgesia desesperada atacà en formació militar, enderrocà els governs de coalició socialistes-comunistes de Saxònia i de Turíngia, i aconseguí la victòria decisiva sense que el partit disparàs un sol tret. En el moment crucial, els dirigents comunistes cridaren a una retirada ignominiosa. El partit caigué en la desesperació i les masses en la confusió.
La política duta a terme pels dirigents del partit a Alemanya no era peculiar de Brandler i de Thalheimer. Derivava de la direcció de la Internacional Comunista i del Partit Comunista Rus, és a dir, de la mateixa facció que llençà la guerra contra Trockij uns mesos abans. La política fatal de vacil·lació, dubte, de recompte de les forces armades de tots dos costats de la barricada per veure quina classe tenia una majoria d'un soldat – fou injectada a les venes d'uns dirigents del partit alemany emporuguits i tímids per una dirigents del partit rus igualment tímids i vacil·lants.
Això ho escrigué Stalin a Zinov'ev i Bukharin l'agost del 1923 quant a la situació d'Alemanya: “Haurien els comunistes (en l'estadi actual) de lluitar per la presa del poder sense la socialdemocràcia? - són ja madurs per això? - aquesta és en la meua opinió la qüestió... Si ara a Alemanya, el poder, per dir-ho així, caigués i els comunistes el prenguessen, caurien amb un terrabastall. Això en el 'millor' dels casos. I en el pitjor serien esmicolats i bandejats. La situació no és com Brandler la vol explicar a les masses, però la burgesia més la socialdemocràcia de dretes amb seguretat capgiraria aquesta demostració en una matança general (en l'actualitat ho tenen molt favorable) i els destruirien. Certament els feixistes no són cap joia, però ens és més favorable que els feixistes ataquen primer: això durà tota la classe obrera cap als comunistes. (Alemanya no és Bulgària). A banda, els feixistes d'Alemanya, d'acord amb les dades que tenim, són febles. D'acord amb la meua pensa, els alemanys haurien d'ésser aturats, no estimulats”. Ço que Stalin feia era simplement escriure en una lletra ço que hi planava en les ments de tots els altres membres de la seua facció. Juntament amb Zinov'ev, no pogué assumir les crítiques que Trockij féu dels dirigents del partit alemany, setmanes i meoss abans de l'hora crucial. Al contrari, sortiren en defensa de Brandler i de Thalheimer. En el report oficial publicat en el Plenari del Comitè Central del partit rus del setembre del 1923, setmanes abans de la retirada alemanya, escrivien:
“El camarada Trockij, abans de deixar la sessió del Comitè Central, féu un discurs que animà enormement tots els membres del Comitè Central. Declarà en el seu discurs que la direcció del Partit Comunista d'Alemanya és inútil i que el Comitè Central del PC d'Alemanya és completament permeat de fatalisme i de narcosi, etc. El camarada Trockij declarà a més que sota aquestes condicions la revolució alemanya és condemnada al fracàs. Aquest discurs produí una impressió colpidora. La majoria dels camarades encara eren de l'opinió que aquesta filípica era el resultat d'un incident que tingué lloc en el Plenari del Comitè Central que no tenia res a veure amb la revolució alemanya i que aquesta afirmació era en contradicció amb la situació objectiva”.
Fou tan sols després de l'esclafadora derrota d'octubre que Brandler i Thalheimer foren convertits en els caps de turc per Zinov'ev i Stalin. Sostenien que eren els únics responsables pel curs que havien inspirat a la direcció de la Comintern. L'establiment de la culpabilitat de Brandler de la situació alemanya constituí el principi i la fi de l'anàlisi feta per la burocràcia. I era una anàlisi del tot convenient, ja que descarregava les espatlles d'Stalin i de Zinov'ev de la llur feixuga responsabilitat pels fets – i pels no-fets – d'Alemanya.
Però si fallaren en el llur deure, la tasca d'examinar l'octubre alemany la realitzà brillantment Trockij en les seues “Lliçons d'octubre”. L'essència d'aquest document rau en una comparició magistral dels problemes que encaraven els bolxevics russos abans de la insurrecció, i com els resolgueren amb èxit, amb els problemes que encaraven els partits alemany i búlgar i com no aconseguiren de resoldre'ls. (El setembre, un mes abans de la derrota d'octubre, el Partit Comunista de Bulgària també havia patit un cop cruixidor que el féu retrocedir anys). En resumir el seu estudi, que era dissenyat per – educar els partits comunistes en els problemes aguts de l'aixecament proletari – veure a la llum d'una gran victòria i d'una gran derrota – Trockij més tard escrigué:
“La derrota alemanya del 1923 tingué naturalment moltes peculiaritats nacionals. Però també contenia nombrosos trets típics que assenyalaven un perill general. Aquest perill es pot caracteritzar com la crisi de la direcció revolucionària just abans de la transició cap a l'aixecament armat. Les profunditats del partit revolucionari són per la llur pròpia natura molt poc susceptibles a l'opinió pública burgesa. Determinats elements de la direcció del partit i de les capes mitjanes sempre sucumbiren sens falta en major o menor mesura al terror material i ideològic de la burgesia. Aquest perill no s'hauria de refusar-se de forma simple. Certament no hi ha cap remei adient per tots els casos. Amb tot, el primer pas per combatre'l és copsar la seua natura i el seu origen. L'aparició inevitable del desenvolupament d'agrupacions dretanoses en tots els partits comunistes en el període 'pre-octubre' és d'una banda el resultat de les dificultats objectives més grans i dels perills d'aquest 'salt' però d'altra banda el resultat d'un assalt furiós de l'opinió pública burgesa. Ací també rau tota la importància de les agrupacions dretanoses. I és precisament per això que la irresolució i les vacil·lacions apareixen inevitablement en els partits comunistes en el moment quan són més perilloses. Entre nosaltres, tan sols una minoria de la direcció del partit fou presa d'aitals vacil·lacions el 1917, que foren, però, superades gràcies a la forta energia de Lenin. A Alemanya, al contrari, la direcció en general vacil·lava i això ho transmeté al partit i a través d'ell a la classe. La situació revolucionària fou per tant desaprofitada... Tot plegat no fou és clar la darrera crisi de direcció en un moment històric decisiu. Limitar aquestes crisis inevitables a un mínim és una de les tasques més importants dels partits comunistes i de la Comintern. Això es pot assolir únicament quan les experiències de l'octubre del 1917 i del contingut polític de l'Oposició de Dretes del nostre partit d'aleshores es copsen i es contrasten amb les experiències del partit alemany del 1923. Ací rau el propòsit de les 'Lliçons d'octubre'”.
És precisament aquesta anàlisi la que els dirigents del partit rus cercaren d'evitar amb penes i treballs. Quan Trockij parlà de la dreta del partit rus el 1917, tothom sabia que es referia a Zinov'ev, Kamenev, Rijkov, Tomskij, Stalin i els altres qui, en un moment o altre en els mesos anteriors a l'aixecament bolxevic, es posicionaven contra la revolució socialista cap a on Lenin i Trockij duien el partit. Sabien, a més, que una examinació d'aquesta fase tan important de la retirada alemanya revelaria que aquests mateixos dirigents no havien avançat gaire en l'escala revolucionària el 1923 respecte el 1917.
Com a resultat, les valuoses lliçons aportades per la classe obrera i els moviments comunistes per les derrotes d'Alemanya i de Bulgària no foren aprofitades per la direcció de la Internacional Comunista. Es decidí a sacrificar-les en interès de la lluita contra el “trotskisme” que s'inventaren per tal de cobrir el llur propi comportament desastrós. La premsa oficial s'omplí d'interminables articles i discursos dels dirigents del partit, que denunciaven i distorsionaven la posició de Trockij, proclamaven la pròpia “puresa leninista”, i demanaven que tota la Internacional s'enfrontàs a l'Oposició.
Un exemple de com la Internacional Comunista s'arrenglerà contra Trockij l'ofereixen les votacions del partit americà. Tot i que les “Lliçons d'octubre” no foren mai impreses pel partit en llengua anglesa i mai no foren llegides pel noranta-nou percent de la militància o la direcció dels Estats Units, tots foren obligats a emetre un vot solemne en suport de la “vella guàrdia leninista” i una condemna de les idees de Trockij. Aquest sistema perniciós fou posteriorment estès i sanctificat fins al punt que en tota disputa posterior entre la burocràcia i l'Oposició, es considerava per endavant que la darrera s'errava. Calia atacar-la fins i tot quan el seu punt de vista mai no es feia públic als obrers comunistes.
Aquesta corrupció dels partits esdevingué el tret característic que distingí tots els anys següents de la campanya contra l'Oposició d'Esquerres, fins als nostres dies. No podia ésser altrament. Qui és segur de la seua posició no ha de tèmer la presentació del punt de vista contrari. Sols els qui es veuen obligats a defensar una posició falsa, han d'emprar els mitjans burocràtics de suprimir el punt de vista contrari, ja que en una discussió objectiva i democràticament organitzada la idea incorrecta seria incapaç de mantindre's sota el foc.
La teoria del socialisme en un sol país
La derrota de la insurrecció del setembre del 1923 a Bulgària i la retirada de l'octubre a Alemanya, seguida uns pocs mesos més tard per l'esclafament de l'aixecament de Reval a Estònia, obrí un nou període de desenvolupament a Europa, ple de conseqüència de gran abast. La retirada a Alemanya donà a la burgesia l'alè que cercava i necessitava. Uns mesos més tard, el sistema afeblit del capitalisme alemany es revigoritzà amb la injecció de l'or que rebé d'acord amb el pla de Dawes. A Anglaterra, el govern laborista de MacDonald arribà al poder per primerava vegada. A França el govern liberal d'Herriot prengué possessió i el perill immediat d'un nou “atac del Ruhr” contra Alemanya passà a un segon pla.
Entre els efectes terrorífics de la retirada fatal d'Alemanya, ja es podia discernir el següent: la gran onada revolucionària de la postguerra davallava definitivament. Un període de pacifisme democràtico-burgès s'obria en Europa. A l'Europa Central, si més no, el moviment comunista s'afeblia per les derrotes patides: i aquestes mateixes derrotes havien donat a la socialdemocràcia una nova revifalla.
Cap d'aquests símptomes del període fou reconegut per la direcció de la Comintern. Quan foren assenyalats per Trockij, qui proposava que la Internacional harmonitzàs la seua conducta amb la nova situació, simplement l'atacaren com a... liquidador. Ja en el Cinquè Congrés de la Comintern, el 1924, Stalin, Zinov'ev, Bukharin i tots els altres fustigadors de Trockij proclamaven que la situació revolucionària proseguia, que la derrota d'octubre era un simple episodi i que l'Oposició havia perdut la fe en la revolució!
Mentre les setmanes es convertien en mesos, una llum freda queia damunt aquesta anàlisi il·luminada. Es féu clar per tothom que l'onada revolucionària havia ja retrocedit. En les ments dels qui acusaven l'Oposició de “liquidacionista” sorgia la convicció que la revolució a l'Europa Occidental s'ajornava durant anys i panys. Ço que restava per fer, pensaven els buròcrates, era consolidar ço que ja s'havia conquerit – Rússia – i deixar d'esmerçar energies en una revolució de l'Europa Occidental que ja havia caigut de l'agenda.
És sota aquestes circumstàncies, i dins aquest marc pessimista on treballava la burocràcia de la dreta i del centre del partit, on es desenvolupà la teoria del “socialisme en un sol país”. D'acord amb aquesta teoria, que constitueix la qüestió fonamental que divideix l'Oposició d'Esquerres de la fracció dretanosa i centrista del moviment comunista, es pot construir una societat socialista sense classes en un sol país, la Unió Soviètica, tot i que el proletariat dels països més avançats no reïsca en la presa de poder.
La simple formulació de la teoria revela que els seus autors l'han produïda tan sols per la llur convicció en l'ensorrament de la revolució mundial. És impossible de concebre que Rússia pot completar una societat sense classes abans que els obrers d'un país o un altre d'Europa prenguen el poder.
Losovskij, el cap de la Internacional Sindical Vermella, expressava simplement ço que hi planava aleshores en les ments dels seus col·legues quan escrivia que l'estabilització d'Europa duraria dècades. (Això era pot temps després del Pla de Dawes, quan fins i tot els estalinistes es veieren obligats a reconèixer l'adveniment d'una estabilització capitalista precària). Si aquest era el cas, el judici de Lenin que vivim en un període de guerres i de revolucions proletàries ja no seria vàlid. En tot cas, la revolució quedava lluny. Aleshores quin sentit té esmerçar les nostres energies en revolucions fora de Rússia que no tindran lloc, especialment quan hi ha tant “a fer a casa”, i més encara, quan “tenim tots els pre-requisits per construir una societat socialista tot sols?”.
Els socialistes utòpics i els nacionalistes han defensat la teoria del socialisme en un sols país des d'abans de tot això. A Alemanya en l'actualitat, la teoria d'una economia nacional “independent”, que progressivament disminueix la seua connexió amb l'economia mundial fins al punt de l'“autarquia”, com s'anomena, és l'ideal reaccionari dels feixistes de Hitler.
En el moviment comunista aquesta idea mai no se sentí fins els dies crucials del 1924. Marx i Engels polemitzaren específicament contra la idea d'una utopia socialista nacional en tots els llurs escrits. Fins i tot Stalin es veia obligat a admetre que els dos fundadors del socialisme científic mai no assumirem la idea, quan deia que la possibilitat de construir el socialisme en un sol país fou “formulada per primera vegada per Lenin el 1915”. (Com veurem, fins i tot la referència a Lenin és del tot infundada).
El programa del partit bolxevic amb el qual realitzà la revolució del 1917, no conté cap referència a aquesta teoria. El programa de la Lliga de Joves Comunistes de Rússia, adoptat el 1921 sota la supervisió de Bukharin i del Comitè Central del partit, diu que Rússia “sols pot arribar al socialisme a través de la revolució proletària mundial, època de desenvolupament a la que ja hem entrat”. L'esborrany d'un programa internacional per al Quart Congrés de la Comintern del 1922, redactat per Bukharin i Thalheimer, no diu ni un mot de la possibilitat de construir una societat socialista en un sol país. El mateix congrés, en la seua resolució adoptada unànimament quant a la revolució russa, “recorda als proletaris de tots els països que la revolució proletària mai no pot ésser completament victoriosa en un sol país, que cal aconseguir la victòria internacionalment, com a revolució mundial”.
El 1919, Bukharin, un dels posteriors profetes de l'evangeli del socialisme nacional, escrivia que “el període del gran desenvolupament de les forces productives (per no parlar de l'assoliment d'una societat socialista! - M. S.) sols pot començar amb la victòria del proletariat en diversos grans països”. Lenin afirmava que “en moltes de les nostres obres, en tots els nostres discursos i en tota la nostra premsa recordam que la situació a Rússia no és la mateixa que en els països capitalistes avançats, que a Rússia tenim una minoria d'obrers industrials i una majoria aclaparadora de petits camperols. La revolució social en un país així tan sols pot triomfar amb dues condicions: primer, que rebe el suport temporal de la revolució social d'un o de diversos països avançats... Segon, que hi haja un acord entre el proletariat que estableix la dictadura o que té el poder estatal a les mans i la majoria de la pagesia. Sabem que tan sols un acord amb la pagesia pot salvar la revolució social a Rússia mentre la revolució en altres països no arribe!”.
El propi Stalin, que formulà per primera vegada la teoria del socialisme nacional, escrivia en la primera edició dels seus “Problemes del leninisme” que “la principal tasca del socialisme – l'organització de la producció socialista – encara roman en primer pla. Pot acomplir-se aquesta tasca, pot assolir-se la victòria final del socialisme en un sols país, sense l'esforç conjunt del proletariat de diversos països avançats? No, això és impossible... Per la victòria final del socialisme, per l'organització de la construcció del socialisme, els esforços d'un sol país, particularment d'un país agrari com Rússia, són insuficients. Per això calen els esforços dels proletaris de diversos països avançats”.
És únicament en la segona edició d'aquesta obra, impresa el mateix any, que capgirà aquesta conclusió clara i definida i presentà la fórmula encara prudent que des d'aleshores s'han transformat en un evangeli nacionalista sense restriccions: “Després que el proletariat victoriós d'un país ha consolidat el seu poder i s'ha guanyat la pagesia, pot i ha de construir la societat socialista”.
Res que s'haja dit pot refutar la nostra caracterització de l'origen i l'essència d'aquesta teoria, concebuda en el ventre de la reacció per un pensament derrotista. L'Oposició d'Esquerres defensà que per construir una societat socialista en la Unió Soviètica, caldria l'ajut de la revolució proletària d'un país o d'uns països més avançats. Juntament amb Stalin i Bukharin, l'aparell internacional de la Comintern defensava que una societat socialista es podia construir sense “l'ajut estatal” dels obrers d'altres països – sempre que no hi hagués una intervenció militar de la burgesia forastera! I evitar aquesta intervenció, actuar simplement com a guàrdies fronterers de la Unió Soviètica, ha esdevinguda la tasca principal dels partits comunista. La remarca és important. Abans, la principal tasca dels diversos partits era la revolució en el propi país, la victòria de la qual és la garantia més important per la victòria del socialisme mundial – inclòs el socialisme a Rússia. Ara els partits comunistes s'han reduït a la condició d'“amics” de la Unió Soviètica.
La importància “pràctica” d'aquesta disputa teòrica no es pot obviar. El socialisme no es construeix en un dia. Tan sols els anarquistes petits-burgesos creuen que la “societat lliure” s'establiria l'endemà de l'enderrocament de l'estat burgès. Els marxistes saben que “la via de l'organització”, en mots de Lenin, “és un llarg camí, i la tasca de la construcció del socialisme exigeix una planificació a llarg termini, una feina continuada i un coneixement real que no tenim en un grau suficient. Fins i tot la propera generació, que arribarà més lluny, probablement amb prou feines serà capaç d'aconseguir la transició completa cap al socialisme”. Si es defensa, com fa Stalin, que aquest llarg camí es creuarà completament “tot sols”, abans que els obrers d'altres països hagen enderrocat la pròpia burgesia, aleshores la revolució proletària mundial s'hauria ajornat – si més no mentalment – per un període indefinit.
L'Oposició creia i declarava: la revolució proletària d'Occident és molt més propera a realitzar-se que l'abolició de les classes i l'establiment d'una societat socialista a Rússia. I si no és propera, aleshores la revolució proletària a Rússia és condemnada!
Aquesta simple veritat era repetida un miler de vegades per Lenin, que no tenia ni un bri de “pessimisme” o de “desconfiança en la revolució russa”. “No vivim”, escrivia, “simplement en un estat sinó en un sistema d'estats i l'existència duradora de la república soviètica al costat dels estats imperialistes és inconcebible”. Aquesta idea es permea en la lletra amb internacionalisme marxià.
Què és aquest internacionalisme? No és la simple unió sentimental de lligams nacionals, que vinculen els obrers del món en una cadena ben intencionada de solidaritat fraseològica. Sorgeix directament del desenvolupament de l'economia mundial. L'estadi imperialista del capitalisme, la seua expansió a escala mundial, la importància tremenda i vital de les exportacions i les importacions pel manteniment del capitalisme, l'extensió dels monopolis fins als extrems de la terra, la dependència mútua d'un país envers l'altre – aquests són qualques fenòmens de l'economia mundial.
El capitalisme no ha madurat per la revolució socialista en tal o tal país, gran o petit, endarrerit o avançat. Ha madurat pel socialisme en una escala mundial. Aquest fet no tan sols crea la base d'un internacionalisme viu, sinó també de la transformació de l'antiga societat pel proletariat triomfant.
Però si cada país pot construir una societat socialista tancada pels esforços i recursos del seu propi proletariat, aleshores l'internacionalisme es converteix en una frase sentimental per resolucions de fira. Si es pot completar tota sola en una Rússia endarrerida, aleshores certament es podrà fer en les més avançades Alemanya, França, Anglaterra, i certament als Estats Units. Quina necessitat aleshores tenim els comunistes d'una internacional d'acció altament centralitzada?
I més encara: el desenvolupament de totes les societats que han existit fins ara, i particularment de la societat capitalista moderna, ha sigut cap a un augment de les interrelacions mundials i la inter-dependència. El capitalisme arriba al seu estadi superior de l'evolució, es desenvolupa fins al seu cim econòmic més majestuós, no en retirar-se sota el cobert nacional, sinó en projectar des de cada territori nacional els lligams que l'uneixen inseparablement amb la resta de l'economia mundial. L'economia dels Estats Units, de França, o d'Índia, és simplement la manifestació “nacional” d'una economia mundial. Els països amb la cultura, la tècnica i el nivell de vida més endarrerits són els qui juguen el paper més petit en l'economia mundial, i a l'inrevès.
El socialisme assum un estadi de desenvolupament enormement superior a l'assolit pel capitalisme en els seus dies més floreixents, una cultura, una tècnica i un nivell de vida superiors. Això no tan sols suposa l'abolició de les classes, sinó l'eliminació de la diferència entre obrers i camperols, entre ciutat i camp, l'abolició de l'agricultura mitjançant la seua industrialització. Però això, al seu torn, suposa que una societat socialista ha desenvolupar-se molt més en la via econòmica i tècnica (ço és, cultural) que el capitalisme.
La teoria del socialisme en un sol país implica (i els seus portantveus ho afirmen explícitament) que això s'ha d'assolir en independitzar completament la Unió Soviètica de la resta del món. Però això es pot “assolir” tan sols si es gira cua en el camí de l'evolució capitalista. Els marxistes, oposats a aquesta idea reaccionària i utòpica, declaren que la via del socialisme presuposa un augment de la participació en l'economia mundial, no tan sols en la futura economia socialista mundial, sinó ara mateix, sota les condicions del mercat mundial capitalista. Ja que aquesta economia mundial capitalista, d'acord amb Lenin, “ens subordina, hi som connectats i no hi podem escapar”.
Contra la teoria estalinista, l'Oposició presentà de nou la fórmula clàssica de Marx i Engels: la revolució permanent. Aquesta fórmula, avançada per primera vegada pels fundadors del socialisme científic per expressar els interessos del proletariat de l'època on la burgesia progressiva, en haver arribat al poder, cercava d'establir l'“ordre” i aturar l'avenç revolucionari, fou resumida per primera vegada per Trockij durant la primera revolució russa. En la seua concepció, la propera revolució a Rússia no es podia aturar en l'estadi democràtic-burgès després de l'enderrocament de l'absolutisme tsarista, sinó que duria inexorablement a l'estadi socialista de la dictadura del proletariat. Però no romandria en aquest punt, tampoc, ja que les contradiccions que afecten una dictadura socialista en un sol país, i en un de predominantment agrari, sols es podien resoldre en l'arena internacional. El proletariat, per tant, lluny de proposar-se l'objectiu utòpic d'una república socialista nacionalment aïllada, inscriuria en la seua bandera la consigna de la revolució permanent; és a dir, que el manteniment de la dictadura en un sol país dependria de l'extensió de la revolució proletària a escala mundial, o si més no en diversos dels països capitalistes avançats d'Europa.
Però si la revolució proletària a Occident és, amb tot, endarrerida – què hi farem doncs? Abandonarem el poder a la Unió Soviètica? és l'acusació d'“anihiladors” llençada pels estalinistes. De cap manera! Lenin i Trockij, que mai no creieren en la utopia del socialisme nacional, es mantingueren durant sis anys al capdavant de la dictadura proletària i mai no proposaren d'“abandonar el poder”. Ço que feren i que l'Oposició d'Esquerres ara proposa fer, era retindre el poder en la primera fortalesa conquerida pel proletariat. En aquesta fortalesa, mentre esperaven l'ajut dels obrers d'altres països, calia reforçar la posició dels elements socialistes del país contra els elements capitalistes. Això suposa l'utilització de les “dues palanques” del comandament del proletariat: la palanca llarga de la revolució internacional i la palanca curta de posar i enfortir els fonaments d'una economia socialista en l'interior.
Ço que no significa certament és que els obrers i camperols de Rússia hagen d'ésser entabanats amb la il·lusió grandiloqüent que d'ací a uns cinc anys, “el socialisme haurà sigut establert” - damunt la base d'una Rússia sola i independentment de ço que passe amb la revolució a Europa, Àsia i Amèrica. Ja que d'això en resultaran conseqüències terribles quan es faça evident la veritat.
Aquesta teoria perniciosa, que fou finalment escrita en el programa fonamental de la Internacional Comunista del 1928, ha comportat el dany més greu al moviment revolucionari dins la Unió Soviètica i fora. Ja que d'ella deriva la cadena contínua de cops, derrotes, catàstrofes i sotracs que el moviment comunista ha patit de 1924 ençà. Entre el primer dels fets amb els quals aquesta teoria ha revelat el seu significat hi hagué la vaga general britànica del 1926.
La vaga general britànica del 1926
Després de la retirada alemanya d'octubre, l'Oposició presentà la idea que la situació immediatament revolucionària s'havia acabada. El punt de vista oficial, proposat en el Cinquè Congrés de la Comintern del 1924, era que l'onada revolucionària es començava a trencar. Quatre mesos després de la decisiva derrota alemanya, Zinov'ev anuncià que “Alemanya s'apropa aparentment cap a una forta guerra civil”. Stalin afegia: “és fals que les lluites decisives ja s'hagen lliurades, que el proletariat haja patit una derrota en aquestes lluites i que la burgesia se n'haja enfortit com a resultat”.
Completament cega al fet que s'iniciava un període d'estabilització capitalista com a resultats dels seus propis errors i limitacions, la burocràcia del partit orientà la Comintern en base a un aixecament revolucionari i una guerra civil immediats. Però quan s'aclarí fins i tot pels cecs que la perspectiva del Cinquè Congrés era completament falsa, la burocràcia, en un intent de mantindre el prestigi, recobrí les ara desacreditades prediccions amb la invenció de fenòmens revolucionaris. En un mot, el xerric ultraradical del Cinquè Congrés dugué l'oficialisme directament cap a l'oportunisme, per pintar amb colors revolucionaris els moviments i homes que no tenien gaire o res a veure amb la revolució.
Com que la revolució no apareixia on s'havia predit (a Alemanya i a Bulgària), es féu un esforç cruixidor per descobrir la revolució on no hi era. Fou en aquest període, per tant, que amb prou feines cap polític laborista o petit-burgès ardit dels tres continents no fos saludat com una “adquisició” del moviment revolucionari.
Dirigents agraris burgesos com Green de Nebrasca, Radic de Iugoslàvia, l'aventurer catòlic Miglioli d'Itàlia – foren saludats com els “dirigents dels camperols revolucionaris” en el poti-poti de la “Internacional Camperola Vermella”. La Lliga Mundial Contra l'Imperialisme fou creada per la Comintern com a refugi d'aquells polítics laboristes, pacifistes i nacionalistes burgesos desacredits calguts de protecció per l'augment de militància de les masses que ja no es deixaven decebre. Lobbistes de la Casa Blanca, prínceps àrabs, nacionalistes egipcis, falsos dirigents laboristes britànics, francmasons i periodistes burgesos de França, doctors i advocats alemanys i austríacs i txecs, caps guerrillers i polítics desocupats de Mèxic, irredemptistes catalans, gandhistes d'Índia – tots ells trobaren un moll en el rebedor de la Comintern. El Guomindang de la burgesia xinesa fou admès contra el vot de Trockij, com a partit fraternal en els consells de la Internacional Comunista!
De totes les descobertes fetes en aquesta recerca que havia d'apuntalar l'edifici fantàstic del Cinquè Congrés., el Comitè Anglo-Rus resultà una de les més pernicioses. El Comitè es composava de consells dels sindicats d'Anglaterra i de Rússia, formats arran de la visita d'una delegació sindical britànica a la Unió Soviètica a la fi del 1924.
L'objectiu original del Comitè era aprofundir en la unitat internacional dels sindicats. “La creació del Comitè Anglo-Rus”, escrivia l'Oposició el 1927, “era, en un cert moment, una passa completament correcta. Sota la influència del desenvolupament esquerranós de les masses obreres, els polítics laboristes liberals, de la mateixa forma que els burgesos liberals a l'inici del moviment revolucionari, feren una passa cap a l'esquerra per tal de retindre la llur influència en les masses. Trobar-s'hi amb ells era del tot correcte”.
Però l'objectiu i les atribucions del Comitè s'estengueren molt més enllà del pla original. D'un bloc temporal entre una organització revolucionària i una de reformista per un objectiu clarament definit i limitat, el Comitè fou dotat per Stalin i Bukharin de capacitats i objectius que no podia tindre. Esdevingué, d'acord amb Stalin el 1926, “l'organització d'un moviment ampli de la classe obrera contra noves guerres imperialistes en general i contra una intervenció en el nostre país, especialment de part d'Anglaterra, el més fort dels estats imperialistes d'Europa”. El comitè moscovita del partit anuncià que “esdevindrà el centre organitzatiu que inclou les forces internacionals del proletariat en la lluita contra qualsevol intent de la burgesia internacional de començar una nova guerra”.
Debades l'Oposició d'Esquerres s'oposà a aquesta concepció que considerava els dirigents laboristes britànics com Purcell, Cook, Hicks, Swales i Citrine com a organitzadors revolucionaris de la classe obrera mundial contra la guerra imperialista i en defensa de la república soviètica. Com ja era acostumat, els seus arguments no foren discutits. Se'ls acusà simplement d'oposar-se a la política del front únic i d'ésser a sou de sir Austen Chamberlain!
La concepció estalinista del paper i de la natura del Comitè Anglo-Rus sorgia directament de la teoria del socialisme en un sol país. D'acord amb ço darrer, Rússia podia construir la seua pròpia economia socialista nacionalment aïllada, “si” tan sols la intervenció militar forastera era impedida. Aquesta és la idea que obligà els estalinistes a cercar desesperadament “anti-intervencionistes” i a convertir els partits comunistes en patrulles de la frontera soviètica. Purcell, que necessitava l'aliança amb els soviets com a coberta contra els atacs del militants revolucionaris d'Anglaterra, fou saludat com un dels organitzadors de la lluita contra la intervenció militar, l'única cosa que podia evitar que Rússia construís una societat socialista. El bloc sindical aviat esdevingué un bloc polític entre els reformistes d'Anglaterra i la burocràcia del partit rus, no momentàniament, sinó per molt de temps. Es cantaren llaors a aquests lloctinents laboristes de la burgesia britànica en totes les llengües de la Comintern. La Comintern fou designada com el baluart ferm del proletariat mundial contra la guerra i la intervenció. Tan sols l'Oposició declarà que “com més aguda es faça la situació internacional més es transformarà el Comitè Anglo-Rus en una arma de l'imperialisme anglès i internacional”. Els fets posteriors confirmaren aquest advertiment forassenyat.
La primera prova realment seriosa del Comitè Anglo-Rus fou la vaga general britànica del 1926, que esclatà en mig de la gran vaga minera. De la mateixa forma que els metalls es proven millor a foc, totes les afirmacions d'amistat envers Rússia, de lleialtat al treball britànic i d'enemistat envers l'imperialisme britànic, generosament lliurades per Purcell i companyia, foren sotmeses a una prova decisiva en les flames de la vaga general. I com l'Oposició havia advertit, el Consell General Britànic, tant el sector esquerranós com el dretanós, demostrà una covardia i una traició desgraciades, una lleialtat incommobible envers la classe dirigent, un odi i una por envers el proletariat revolucionari.
Després de nou dies de vaga general, quan s'engendrava una situació revolucionària on el poder de la classe dirigent depenia ja no tant d'ella mateixa com de la força que els dirigents laboristes tenien damunt la classe obrera, el Consell General lliurà deliberadament el cop de mort a la lluta. Davant l'actitud extremadament militant dels obrers, la indefensió penosa de la burgesia, de fets com el refús de nombrosos regiments armats d'avançar contra els vaguistes – tots els lacais sindicals de la burgesia correren cap als edificis governamentals per conferenciar amb els ministres del rei quant a com esclafar el moviment.
La banda “vermella” amb la qual els dirigents laboristes d'esquerres sabien ornat fou llençada en un gest patriòtic. L'ajut financer enviat als miners en vaga des de Rússia fou refusat amb posat indignat amb l'epítet d'“aquell condemnat or rus”. La bandera vermella fou ràpidament substituïda per la Union Jack. Purcell i els seus col·legues resultaren no “el centre organitzador que inclou les forces internacionals del proletariat en lluita”, sinó un dels suports més fiables d'una classe dirigent desesperada. Difícilment es podia imaginar una evidència més anihiladora de la idea estalinista i una corroboració de la de l'Oposició.
On era el Comitè en general durant aquells dies d'estira i arronsa, de lluita i de traició? Com Kautsky es planyia de la Segona Internacional el 1914: era tan sols un instrument de pau; en temps de guerra era inútil.
Més correctament, era inútil pels revolucionaris, per Rússia. Pels companys britànics d'empresa, tenia un valor diferent. Purcell, Swales i Hicks empraren fins al màxim el prestigi guanyat per la llur col·laboració formal i gens costosa amb els representants bolxevics del Comitè Anglo-Rus. Per comptes d'ajudar a emancipar les masses britàniques de les cadenes dels llurs falsos dirigents, el CAR serví de coberta “bolxevic” a aquests dirigents contra els cops de les bases, especialment dels comunistes. Purcell, atacat pels “seus propis” comunistes, podia fàcilment defensar la seua traïció si deia: els comunistes russos són diferents, no ens ataquen com feu vosaltres. Ben al contrari, seuen amb nosaltres en conferències harmonioses.
L'Oposició aviat demanà que el prestigi del qual gaudia entre els obrers britànics el CAR i la seua meitat russa en particular, fos emprat per denunciar la traïció dels dirigents britànics. Demanava un trencament demostratiu amb Purcell i companyia de forma que els darrers ja no es poguessen amagar darrera els sindicats russos. Stalin i Bukharin s'oposaren violentament al trencament – amb la mateixa violència que, uns anys abans, s'oposaven a qualsevol fornt unit no tan sols amb els Purcell sinó amb els obrers “social-feixistes” que encara seguien als dirigents reaccionaris.
Durant més d'un any després de la traïció abominable de la vaga general, Stalin continuà a mantindre el seu “front unit” amb Purcell. El Comitè Anglo-Rus impediria la intervenció britànica a Rússia i permetria la república soviètica... de construir el socialisme sense destorb.
Aquesta decisió fatal fou continuada fins la conferència de Berlin del Comitè l'abril del 1927. Protestà el Comitè contra el bombardeig de Nanquín per tropes britàniques? Protestà contra l'escorcoll policial a Arcos, l'organització de comerç soviètica de Londres? Digué ni un sol mot quant a la traïció de la seua part britànica durant la vaga general i dels miners? No va fer res de tot això. Però mentres, adoptava una resolució astoradora on russos i anglesos declaren:
“Els únics representants i portantveus del moviment sindical són el Congrés Sindical Britànic i el seu Consell General;
“...estima, alhora, que la unió fraternal entre els moviments sindicals dels dos països, incorporats en el Comitè Anglo-Rus, no pot violar ni restringir els llurs drets i autonomia com a òrgans directors del moviment sindicals dels països respectius; ni interferir de cap manera en els llurs afers interns”.
Aquest document, que no podia tindre més que un efecte colpidor en els comunistes britànics, i en el Moviment de la Minoria en particular, registrà la marca de les aigües de la capitulació de Purcell i companyia (que al seu torn “capitularen” amb Baldwin i la burgesia a cada moment decisiu). Tot això es féu en nom del socialisme en un sol país. El fracàs del comunisme a actuar de forma revolucionària a Anglaterra, la prohibició d'extreure les lliçons bàsiques de l'experiència del Comitè Anglo-Rus i la derrota decisiva resultat del moviment feren retrocedir les forces comunistes anys a Gran Bretanya.
El Comitè Anglo-Rus fou una decepció rera l'altra pels qui acceptaven aquestes il·lusions com a bolxevisme. Era un exemple clàssic de com el front unit no s'hauria de fer. La vindicació del punt de vista de l'Oposició d'Esquerres, però, s'aconseguí a expenses de fer una nova passa en la degeneració burocràtica-reformista del règim dirigent de Rússia i de la Internacional.
No havia d'ésser la darrera d'aquestes vindicacions tan costoses. Durant el mateix període es produiren les conseqüències catastròfiques de la política estaliniana que ensorrà la revolució xinesa.
La tragèdia de la revolució xinesa
Quan s'escriga tota la història de la segona revolució xinesa (1925-1927), s'aixecarà com a monument etern de condemna de la direcció d'Stalin-Bukharin en el partit rus i en la Internacional.
La victòria era a la mà dels obrers i camperols xinesos, però quelcom sense precedents en la història tingué lloc: la direcció, revestida de l'autoritat de la revolució russa i de la Internacional Comunista, s'hi interposà com un sòlid mur. Stalin i Bukharin prohibiren al proletariat de prendre el poder. En la revolució xinesa els epígons jugaren fins a la fi, i amb tràgics resultats, el paper que la lluita de Lenin evità pel partit bolxevic l'abril i el maig del 1917.
La política de la facció dirigent durant el període més decisiu de la revolució xinesa era, com assenyalava Trockij, una traducció del menxevisme al llenguatge de la política xinesa. La teoria d'Stalin, Bukharin i Martinov es podria resumir així:
Avançaven a partir del punt de vista que Xina, com a país semicolonial, era sotmès al jou de l'imperialisme, que queia damunt tota la nació, i damunt totes les seues classes, amb igual severitat. La burgesia realitzava una guerra revolucionària contra l'imperialisme i calia que rebés el suport de les masses d'obrers i de camperols. En aquesta lluita la victòria s'assoliria amb l'establiment d'una “dictadura democràtica d'obrers i de camperols”. El “front unit revolucionari i anti-imperialista” era constituït per un “bloc de quatre classes” -- integrat pels obrers, camperols, petits-burgesos i burgesos. L'encarnació d'aquest “bloc” era el Guomindang burgès, el partit de Sun Yatsen, i després de la seua mort, de Jiang Jieshi i Wang Chinwei. El Guomindang, d'acord amb Stalin, era un “parlament revolucionari”, un “partit d'obrers i de camperols” a on el Partit Comunista de Xina fou forçat a entrar com a grup subordinat.
Com que la burgesia, d'acord amb aquesta concepció, realitzava una guerra anti-imperialista contra els brivalls forasters, la lluita de classes a l'interior es considerà liquidada. Pels obrers i els comunistes fer cap atac seriós contra la burgesia xinesa seria trencar el “bloc de les quatre classes”. És per això que Stalin obligà els comunistes xinesos a sotmetre's silenciosament a les decisions del govern nacionalista que establí l'arbitratge obligatori en les vagues. Per aquesta rao, el moviment camperol fou aturar amb mà de ferro amb ordres telegrafiades des de Moscou. Similarment, els comunistes reberen instruccions de no organitzar soviets. Primer, perquè “els soviets són els instruments de poder de la dictadura proletària”; en segon lloc, perquè formar soviets suposaria enderrocar el “centre revolucionari” com Stalin anomenava el govern nacionalista de la burgesia.
Aquesta fou la línia directriu dels dirigents de la Comintern. I dugué directament a la victòria de la contra-revolució burgesia, a la massacre de l'avantguarda del proletariat i la pagesia xineses pels propis “aliats” que Stalin havia triats per ells.
Què era en realitat el “bloc de les quatre classes”? Era la forma seleccionada per Stalin i companyia, on els comunistes, és a dir, l'avantguarda revolucionària genuïna, se subordinava, lligada de peus i mans, i es lliurava a la burgesia xinesa. En el “bloc” el partit comunista xinès no conservava ni una ombra d'independència. El partit, en un manifest conjunt amb el Guomindang, anunciava que diferia amb aquest tan sols “en certs detalls”, que el “front unit anti-imperialista” s'havia de mantindre fos com fos, i que els comunistes es comprometien a no criticar les doctrines petit-burgeses del sun-iatsenisme. En el cim de la tempesta revolucionària els comunistes jugaren un paper tan poc important que no posseïen un diari propi, i fins i tot els llurs setmanaris es publicaven irregularment. En grans sectors del territori conquerit pels exèrcits nacionalistes de Jiang Jieshi, el partit comunista i els sindicats eren encara il·legals.
El partit no esdevingué el dirigent que eleva i prepara les masses contra la burgesia. Contràriament, fou l'instrument de la burgesia per evitar que els obrers lluitassen contra els llurs “aliats” burgesos i per impedir que els camperols s'alçassen per prendre la terra i expulsar els camperols rics. Fet impotent en la situació revolucionària, Stalin amb tot deixà prou forces al partit xinès com per lliurar a la burgesia les masses proletàries i camperols que hauria d'haver dirigit contra Jiang Jieshi.
Quina concepció defensava l'Oposició? Prenia com a punt de partida el fet que la situació semicolonial de Xina feia de la lluita contra l'imperialisme foraster una tasca immediata de la revolució democràtica. Però, assenyalava que és precisament aquesta situació la que fa inevitable l'acord entre la burgesia nacional – que cerca una autonomia duanera – i els imperialistes, que comparteixen una por comuna a les masses xineses.
La revolució democràcia es posa com a tasca no tan sols l'alliberament del jou imperialista sinó també la solució de la qüestió agrària. A Xina, però, l'usurer rural i el terratinent es troben tan intímament lligats amb la gran burgesia urbana, i aquesta, en darrera anàlisi, amb la burgesia forastera, que la revolució agrària sols es pot dur a terme en una lluita violenta contra tots aquests elements. Dirigirà la burgesia o ni que fos la petita burgesia les masses cap a una solució d'aquest problema? Ben al contrari. Tan sols el proletariat de Xina pot dirigir la pagesia en la lluita per l'alliberament i l'establiment del poder propi. En la lluita, cal establir un bloc que és dirigit pel proletariat, l'avantguarda del qual s'organitza en un partit comunista separat, no subordinat a cap altre partit i que actua independentment.
Quines garanties han d'establir el proletariat i els comunistes per la victòria de la revolució? En primer lloc, basar-se en ells mateixos, en el propi aparell, i a la fi, en la pròpia maquinària estatal. El govern de Canton no és el nostre govern de la mateixa forma que els exèrcits nacionalistes no són els nostres exèrcits i el Guomindang no és el nostre partit. Són els exèrcit i el partit de la burgesia. El mateixa val pel govern de Wuhan establert pels “esquerranosos” després del cop d'estat de Jiang Jieshi a Xangai.
A tot arreu, per tant, els obrers i els camperols han de formar soviets, pels quals ja lluiten de forma instintiva.
Per avançar aquesta línia d'actuació, tot l'aparell del partit rus i de la Internacional es convertí en una maquinària per esclafar l'Oposició d'Esquerres. Des d'Stalin i Martinov fins al darrer funcionari, es realitzà una campanya internacional per demostrar que Jiang Jieshi era un aliat fiable. Després que hagués massacrat el proletariat de Xangai, el seu lloc d'honor en la campanya fou pres per Feng Yuhsiang i Wang Chinwei. Tota la premsa comunista lloava els generals burgesos com “els nostres”. El Guomindang, que l'oficina política russa havia decidit (contra el vot solitari de Trockij) d'admetre a la Internacional Comunista com a partit “simpatitzant”, es presentava al món com si fos a un sol pas del comunisme. L'estalinisme havia anat tan lluny en la Internacional que quan les forces de Jiang Jieshi entraren a Xangai per consagrar en sang proletària la victòria de la contra-revolució, el Partit Comunistà Francès li trameté un telegrama on es congratulava per la formació de la “Comuna de Xangai”!
Les propostes de l'Oposició per un partit comunista independent a Xina foren atacades sens treva. Això significaria, cridaven Stalin i Bukharin, abandonar el “Guomindang”, “desertar dels nostres aliats”, allunyar la burgesia del “front unit”, “cremar etapes”. La burgesia havia de rebre suport, defensaven, i calia mantindre el bloc. És cert que en el “bloc” era la burgesia qui dominava i el proletariat qui obeïa, però aquest “detall” fatal era completament obviat en interès de la “revolució nacional”.
Fins i tot després del segon cop de Jiang Jieshi, Stalin mantingué aferrisadament la seua línia. Únicament que en lloc del “centre del Guomindang” de Jiang Jieshi, que se suposava que liderava la “revolució anti-imperialista”, s'hi posava ara “l'esquerra del Guomindang” de Wang Chinwei, que se suposava que dirigia la “revolució agrària”. Després que Jiang Jieshi hagués dirigit les seues tropes cap a Xangai per tal d'unir forces als imperialistes forasters contra les masses xineses, el govern de la burgesia “d'esquerres” s'establí a Wuhan.
El repugnant experiment de menxevisme ara es continuava a una “escala més gran”. Stalin anomenava el govern de polítics burgesos de Wuhan el “centre revolucionari” del Sud. D'acord amb Stalin, la colla de Wuhan es convertia en la “dictadura democràtica del proletariat i la pagesia”. I si aquest era el cas, la proposta de l'Oposició de formar soviets en el territori de Wuhan era, com veieu, una aventura criminal. Ja que si ja tenim la “dictadura democràtica”, quin sentit hi ha en organitzar soviets, que són els òrgans de poder i que en conseqüència tenen com a objectiu superar el règim vigent? És així com argumentaven els estalinistes.
En el govern de Wuhan foren tramesos dos ministres comunistes, un com a ministre de treball i l'altre, Tang Pingshan, qui ja s'havia distingit a Moscou i a Xina en la lluita contra el “trotskistme” perquè subestimava la pagesia, com a ministre d'agricultura. Com passà a acutar aquest govern burgès, l'“òrgan de la revolució agrària”? De la forma habitual de tots els governs burgesos que existeixen tan sols per la gràcia de la ignorància, la desorganització i la feblesa de les masses revolucionàries. Cercà d'esclafar el moviment obrer i camperol, i en aquesta tasca trobà el suport assenyalat dels dos captius comunistes que servien la burgesia xinesa com a ministres sota instruccions de Moscou. Wuhan procedí a “organitzar la revolució agrària” en enviar el ministre comunista i expert anti-trotskista al camp al capdavant d'una divisió armada amb l'objectiu de reprimir els camperols insurrectes! En aquest únic episodi s'il·lumina tota el camí contra-revolucionari que Stalin seguí en la revolució xinesa. L'avantguarda comunista Stalin la transformava en el club amb el qual la burgesia forçava la submissió de les masses.
En aquell propi moment quan esmolava el ganivet pel coll del proletariat de Xangai, Jiang Jieshi era lloat a Moscou per Stalin, qui el proclamava aliat lleial, i condemnava l'Oposició per proposar mesures contra ell. Stalin patia la mateixa decepció inevitable amb el govern de Wuhan. Seguia acuradament les passes de Jiang Jieshi. Els dirigents de “l'esquerra del Guomindang” no resultaren ni una bri més revolucionaris que els llurs germans-sota-el-cel de dretes. La fantàstica “dictadura democràtica del proletariat i de la pagesia”, que Lenin havia llençat a la paperera de la història l'abril del 1917, resultava, una dècada més tard a Xina, un nus al voltant dels colls del proletariat i de la pagesia.
Amb el seu “partit obrer i camperol”, amb el seu “front unit anti-imperialista”, amb el seu “bloc de les quatre classes”, amb el seu “parlament revolucionari del Guomindang”, amb la seua “dictadura democràcia” i l'oposició a la formació de soviets sota direcció proletària – amb tot això Stalin jugava el paper reaccionari a Xina que Ceretelli i C'ernov cercaren sense èxit d'acomplir en la revolució russa del 1917. A cada passa de la lluita, l'Oposició defensava les doctrines provades del marxisme. L'aparell centrista esclafà l'Oposició d'Esquerres. Però en fer-ho tan sols esclafà la revolució russa.
L'economia planificada: industrialització i col·lectivització de l'agricultura
Mentre lluitava contra els absurds de l'estalinisme en el camp internacional, l'Oposició participava simultàniament en una forta lluita contra les polítiques de la burocràcia a l'interior. L'obrer comunista que tenia el cap sistemàticament ple de mentides i que havia après una història dels darrers deu anys que no havia tinguda mai lloc, sovint responia les crítiques de l'Oposició amb una referència general als èxits indubtables del Pla Quinquennal. En nou de cada deu casos, però, no és conscient del fet que calgueren anys de lluita (1923-28) de l'Oposició d'Esquerres perquè la direcció del partit adoptàs un Pla Quinquennal.
La introducció del pla a l'economia soviètica es pot remuntar al juliol del 1920. Tot el sistema ferroviari era en fallida. El partit encarregà Trockij de restaurar els transports i en la data esmentada publicà la famosa “ordre 1042” com la primera d'una sèrie de mesures sistemàtiques que finalment ordenaren i regularitzaren allà on fins aleshores havien dominat el caos i el col·lapse. Lenin parlà d'això com a exemple de ço que calia fet en altres branques de la indústria. El report fet per Trockij al Vuitè Congrés dels Soviets basat en aquesta experiència, i les tesis que preparà juntament amb Ems'anov, foren calorosament defensades per Lenin contra els “escèptics que deien: 'quin profit es treu de fer prediccions a molts anys vistes'?”.
La qüestió de l'economia planificada a llarg termini la presentà més clarament el 1923 el camarada Trockij. Sense l'ajut aleshores de Lenin, que ja s'havia vist obligat a abandonar els consells del partit, Trockij presentà davant el partit els seus arguments per l'elaboració d'un pla econòmic per tal de dur exitosament una industrialització del país i una col·lectivització de la seua agricultura endarrerida, fragmentada i individualista. Els crítics de l'Oposició, siga dit de passa, mai no s'aturaren a explicar la contradicció (creada per ells mateixos) entre les llurs dues afirmacions: primer, que Trockij s'oposava a construir el socialisme a Rússia, i en segon lloc, que era massa extremat en les seues propostes d'industrialització del país i particularment de la seua agricultura.
Del 1923 ençà, l'Oposició assenyalà que l'únic fonament material pel socialisme és una gran indústria mecànica capaç de reorganitzar l'agricultura. L'endarreriment de Rússia feia el desenvolupament accelerat d'aquest desenvolupament un imperatiu especial davant el retard de la revolució internacional. A més, mostrava l'esquerra, les grans masses camperols seguien un procés de diferenciació on els camperols rics (els kulaks) s'enfortien i feien perillosos avenços que tan sols l'organització dels camperols pobres i la llur introducció sistemàtica en granges col·lectives serien capaces d'impedir. L'Oposició demanava un progrés industrial que fos capaç de dominar i reorganitzar l'agricultura, satisfer les necessitats de la pagesia a baix preu, i aportar la base econòmica de l'abolició dels estrats petits-burgesos de la població rural.
Com hi respongué la burocràcia? Aquesta “gent pràctica”, que no es permetia deixar-se dur per “idees fantàstiques” de planificació a anys vistes, llençà un assalt furiós contra Trockij. Rijkov s'afanyà a reportar al Cinquè Congrés de la Comintern que les propostes de Trockij eren una desviació petit-burgesa del leninisme, que la direcció del partit rus feia tot el que podia fer i esperar d'ella en el camp de la indústria i de l'agricultura. Stalin respongué sorneguerament als arguments de l'Oposició amb el comentari que no era un pla ço que calia als camperols, sinó una bona pluja! El perill de l'ascens dels kulaks fou ridiculitzat.
Però els kulaks s'enfortien i esdevenien la figura predominant del camp. A més, permeaven el partit – tot un sector – amb la seua ideologia. Els primers dos anys de lluita de l'Oposició finalment fructificaren en la revolta del proletariat revolucionari de Leningrad del 1925, que obligà els seus dirigents – homes com Zinov'ev qui havia apadrinat la campanya contra el “trotskismes” - a fer bloc amb l'Oposició del 1923. L'alarma que sentien els proletaris de Leningrad per les incursions fetes pels kulaks i pels llurs socis urbans, els nepistes, no era compartida, amb tot, per la burocràcia cega. Per comptes d'adoptar les propostes d'una industrialització sistemàtica del país, la direcció d'Stalin-Bukharin adoptà una línia comuna als kulaks qui, més tard, quan temeren el llur creixement, cercaren de “liquidar” per decret d'un sol cop.
Als pagesos ja acomodats Bukharin els aconsellava: enriquiu-vos! Kalinin feia discursos on denunciava els camperols pobres com dropos inútils perquè no acumulaven, i lloava la diligència i indústria dels “pagesos econòmicament poderosos”, és a dir, dels kulaks. El Pravda (d'abril del 1925) defensva que les “possibilitats econòmiques dels pagesos acomodats, les possibilitats econòmiques dels kulaks, fossen desencadenades”. El Comissariat d'Agricultura dels Soviets de Geòrgia, en harmonia amb l'atmosfera predominant en els estrats dominants del partit, elaborà un projecte de desnacionalització de la terra. El 1926, la via kulak de l'estalinisme arribà tan lluny que durant un temps el Comitè Executiu Central dels Soviets atorgà el vot als pagesos explotadors. En tot aquest període, els posteriors defensors actuals del Pla Quinquennal “contra Trockij”, no tan sols allunyaven la industrialització i la col·lectivització del pensament, sinó que n'eren els més forts opositors, però finalment adoptaren la línia completament oposada.
El 1925, ço és, abans fins i tot de la plataforma del 1927 del bloc de l'Oposició, Trockij escrigué una vegada més amb detall de les tremendes possibilitats que la concentració del poder econòmic i polític a mans d'una dictadura proletària oferien al progrés del socialisme, fins i tot en un estat obrer aïllat. A “Cap a on va Rússia?” avança la idea que fins i tot amb una reproducció independent basada en l'acumulació socialista, la república soviètica podia mostrar un accelerament del progrés industrial desconegut i impossible sota el capitalisme. La seua predicció d'un creiement anyal del 20% (sis anys més tard això resultà una xifra completament moderada, completament assolible), fou subjecte d'una gran befa entre els funcionaris reunits en un dels congressos del partit, provocada per la ridiculització “irònica” que Stalin mostrà davant la predicció. La posició oficial fou expressada per Bukharin quan presentà la perspectiva que Rússia construiria el socialisme “amb la velocitat d'una tortuga”, amb el ritme d'un caragol!
La plataforma del 1927 de l'Oposició era la proposta més elaborada i definida que presentà al partit, i aquesta era indubtablement una de les raons per atacar-la tan rabiosament. Fou oficialment suprimida per la burocràcia, que refusà d'imprimir-la. La seua circulació en mimeografies fou declarada un crim punible amb l'empresonament o l'exili. Hi ha bolxevics a Sibèria en l'actualitat per haver distribuït les idees que el propi Stalin hagué d'adoptar en gran mesura dos anys més tard. A la Plataforma, l'Oposició demanava una condemna categòrica del primer Pla Quinquennal elaborat per Rijkov i Krz'iz'anovkij, i adoptat pels dirigents del partit. Aquest pla tímid i inútil proposava una creixement anyal d'un 9% pel primer any i d'un percentatge inferior cada any fins arribar a un creixement de 4% a la fi del pla.
Les propostes destacades aportades per l'Oposició, que més tard resultarien infinitament més realistes i aplicables, es trobaren amb una forta condemna per part dels estalinistes. De totes les bandes els portantveus de l'Oposició eren temptats pels buròcrates amb la qüestió: “d'on treureu els mitjans? - per bé que les despeses del desenvolupament industrial proposades per primera vegada per l'Oposició foren enormement superades quan el Pla actual entrà finalment en funcionament. I quan l'Oposició presentà les seues propostes per elevar els mitjans amb un prèstec forçós dels kulaks, amb una davallada dels preus basada en retallada de l'aparell burocràtic, amb un ús assenyat del monopoli del comerç exterior, etc., els buròcrates cridaren contra els “trotskistes contra-revolucionaris”.
En els dies de la revolució francesa la reacció cercava d'enderrocar el domini dels artesans urbans i de la petita burgesia revolucionària en incitar els camperols contra ells, en provocar cadascun dels prejudicis endarrerits i reaccionaris dels camperols francesos contra la “capital depredadora”. Aital crit és el tret característic de la reacció. I fidel a ella mateixa, la burocràcia que havia arribat a la cúpula amb la reacció posterior al 1923, emprà els mateixos mètodes. Stalin, Rijkov i Kujbisc'ev signaren un manifest adreçat a tot el poble rus on anunciaven que l'Oposició proposava “l'expoli de la pagesia”. Els buròcrates inferiors dugueren a terme una propaganda encara més reaccionària en els pobles contra l'esquerra. En les ciutats, mentres, els proletaris agitats rebien garanties d'Stalin i Bukharin que no hi havia cap perill en relació als kulaks, que n'hi havia molts, era cert, però no prous com per preocupar-s'hi. Els estatístics professionals es posaren a la feina de presentar taules per demostrar el “percentatge insignificat” dels kulaks. La necessitat de col·lectivitzar fou minimitzada fins al no res. Ja en el 1928, el principal “especialista” agrari de l'aparell, Iakovlev, comissari d'agricultura, declarà contra l'Oposició que les granges col·lectives durant anys “romandrien illots en el mar de granges privades”. En el Quinzè Congrés del partit, on els dirigents de l'Oposició foren tots expulsats, Rijkov desafià l'Oposició amb la qüestió: si el kulak és tan fort perquè no ens ha jugat cap mala passada fins ara? Com veurem més endavant, Rijkov no s'hi hauria d'esperar gaire.
Finalment, tan sols calien uns pocs mesos en l'aplicació de l'original Pla Quinquennal de Rijkov-Stalin per tal de demostrar com de fundada havia sigut la crítica de l'Oposició. L'aparell es veié forçat a revisar-lo virtualment de cap a cap.
Sense els anys persistents de lluita de l'Oposició d'Esquerres, és completament dubtós que fins i tot aquestes mesures de progrés que s'han fet fins ara s'haguessen acomplert. Deixats sols, sense les reivindicacions de l'Oposició, hi ha un munt de raons per creure que el bloc Stalin-Bukharin hauria continuat l'avenç cap a la pendent reaccionària i nacionalista on els kulaks i altres classes hostils a la revolució d'octubre l'empenyien contínuament.
Els trets essencials i positius del Pla Quinquennal, l'èxit fenomenal que un proletariat en el poder ha tingut en l'esfera del progrés industrial --, tot plegat és un deute exclusiu de la lluita sense treva de l'Oposició. És així com la història ho registrarà.
El trencament del bloc entre la dreta i el centre i el llençament del “tercer període”
La lluita a escala internacional contra l'Oposició d'Esquerres fou duta a terme conjuntament per la fracció centrista i la dreta. En els esforços per derrotar el sector marxià de la Internacional no es podien percebre les diferències entre Brandler i Thälmann, Jilek i Gottwald, Sellier i Thorez, Lovestone i Yoster, Kilboom i Silen. Aquesta unitat se simbolitzava en la unió d'Stalin i Bukharin que s'establien com la “incorruptible vella guàrdia leninista”.
No era cap unitat fictícia. En totes les qüestions de política internacional i interior, de principis i de tàctica, aquests dos sectors del bloc dirigent tenien una visió comuna. Anaven de la mà contra el “trotskisme” i de la mà amb Purcell i Jiang Jieshi. Plegats defensaven la teoria del socialisme en un sol país, dels “partits biclassistes d'obrers i de camperols”. Conjuntament introduiren en el Sisè Congrés de la Comintern del 1928 el programa revisionista adoptat pels delegats.
Però a la fi del 1927, l'onada reaccionària que havia dut el règim al poder donava pas a un capgirament esquerranós en les bases del proletariat internacional. A la pròpia Rússia, l'“aixecament incruent dels kulaks” del 1928 tingué un efecte en els obrers que començaren a pressionar la direcció per un gir cap a l'esquerra. Era en aquesta atmosfera que Stalin es veié obligat a virar cap a la direcció oposada a la que havia pres durant cinc anys. Començà amb cura per un atac contra representants foscos de la dreta, i se'n va desfer tan ràpidament d'aquests que fou capaç el 1929-1930 de fer un atac frontal contra la seua direcció real: Rijkov, Bukharin i Tomskij.
A un públic comunista sorprés pel caràcter sobtat de l'atac, els tres dirigents foren presentats per Stalin com els capdavanters de la restauració capitalista. El president de la Internacional Comunista, el cap del govern soviètic, i el dirigent dels sindicats russos foren descrits per Stalin com a agents de la contra-revolucionària termidoriana! Però és precisament aquest “trio” amb qui Stalin havia tingut durant cinc o sis anys l'aliança més “indissoluble” contra l'esquerra del partit.
Si l'acusació d'Stalin contra la dreta tenia cap sentit – i el tenia – era, al mateix temps, una confessió de la pròpia facció centrista. Quina pretensió de bolxevisme podia fer quan admetia una solidaritat indistingible durant una dècada amb els restauracionistes? On en tota la història es podia trobar un exemple de tendència revolucionària genuïna que hagués format un bloc inseparable amb una altra tendència que, en gairebé vint-i-quatre hores, resultà ésser la campiona de la negra reacció?
Donat el fet que tots dos sectors de la direcció tenien una base comuna, donat el fet que per lliurar-se de la dreta Stalin hagué d'aprofitar copiosament l'arsenal ideològic de l'Oposició d'Esquerres (la dreta no vacil·la d'acusar-lo de “trotskista” tal com Trockij havia predit el 1926!), la campanya d'Stalin contra la dreta serví al mateix temps com a demostració mortal de centrisme, i com a tribut involuntari a la justesa de tota la lluita de l'Oposició.
Cal no oblidar que tot el Quinzè Congrés del partit rus condemnà l'Oposició com a difusors del pànic en advertir contra el perill dels kulaks. Així com Rijkov havia temptat l'Oposició amb la qüestió: si els kulaks són tan perillosos perquè no ens han jugat cap mala passada fins ara? - Molotov cridava impacientment el desembre del 1927 que els kulaks no eren res de nou, i que no calia alarmar-se ni prendre mesures especials més enllà de les vigents. Tothom “hi és d'acord”, defensava Molotov, que insistia a minimitzar la magnitud dels grangers explotadors, “n'hi ha, i no cal parlar-ne més”.
Tan sols unes poques setmanes després tota la Unió Soviètica fou sacsejada violentament per una manifestació de l'enorme poder que els kulaks havien amassat mentre Bukharin-Stalin-Molotov-Rijkov els cobrien de les crítiques de Trockij. El gener del 1928, justament després del congrés i animats per l'èxit d'haver fet expulsar l'esquerra del partit, els kulaks s'alçaren en ço que s'anomenà el llur “aixecament incruent”. Poderosos i confiats, refusaren de lliurar les reserves de gra i, en efecte, declararen: com el poder soviètic no accedesca a les nostres reivindicacions de preus per damunt dels fixats per l'estat proletari mantindrem les nostres reserves i tallaren el subministrament a les ciutats, els centres de la classe obrera, fins que se sotmeten!
Tan efectiva i alarmant fou la llur resistència que per primera vegada en molts anys, els soviets es veieren obligats a requisar el gran per la força. Tota la filosofia oficial de l'“enriquiu-vos!”, l'auto-engany viciós de la insignificància dels kulak, la cacera rabiosa de l'Oposició pels seus advertiments puntuals, era ara feta a trossos per la realitat. L'esperit revolucionari d'una classe obrera ara alarmada, que no havia sigut gens eliminat per la ampanya contra l'Oposició, s'imposà malgrat els obstacles interposats pel règim burocràtic. És aquesta pressió des de sota la qui donà un impuls real al trencament del fins aleshores sòlid bloc de centre-dreta. Aquesta revolta encara poc clara contra l'antiga línia de cedir als elements capitalistes de dins i fora del país, arrabassà el comandament de les mans de la dreta i forçà un canvi de línia.
A partir d'aquest gir cap a l'esquerra de les masses, la facció estalinista obrí una nova fase de desenvolupament, el “tercer període” dels seus enganys a escala soviètica i internacional. Aquesta fugida dels emporugits buròcrates de l'oportunisme de base d'ahir cap a l'aventurerisme constitueix ço que s'ha conegut com el “tercer període”.
El període arbitràriament definit no comença en la història de la Comintern amb la seua proclamació en el Sisè Congrés, sinó més definidament encara en el Novè Plenari de la IC del 1928. Aleshores els primers signes d'un resurgiment de la classe obrera a Europa es podien detectar, per bé que eren únicament els primers signes. Els resultats electorals dels partits comunistes, particularment d'Alemanya, augmentaven, però amb ells, també, els resultats de la socialdemocràcia. En una sèrie d'altres països, però, la classe obrera encara es planyia d'una derrota encara no superada, com a Xina, o restava passiva sota els efectes soporífers d'un creixement econòmic, com a França i als Estats Units.
El Novè Plenari, per comptes d'establir l'estadi precís de desenvolupament del moviment obrer internacional, proclamà l'ascens d'“un nou i superior” estadi de la revolució xinesa (no contra-revolució, sinó revolució!), donà carta blanca a l'aventurerisme gueriller, i anuncià per boca de Thälmann i els altres portantveus de la Comintern que les masses obreres de tot el món es “radicalitzaven més i més”. Els advertiments contra aquesta concepció lleugera d'un progrés automàtic i horitzontal del moviment revolucionari no foren de cap ajut, ja que eren fets des de l'Oposició. L'anàlisi clara de Trockij de la situació real del moviment no tan sols fou rebuda en silenci en el Sisè Congrés, sinó que ni tan sols fou lliurada als delegats reunits.
El Sisè Congrés de mitjans del 1928 dugué el Novè Plenari unes poques passes endavant cap a l'absurd. Formalment, marcava el punt culminant de la col·laboració entre el centrisme i la dreta (Stalin i Bukharin). Realment, incorporava en el fonament del nou període una barreja de premises oportunistes i de deduccions d'extrema-esquerra que havien sigut a l'arell de totes les confusions i derrotes patides pel comunisme d'ençà d'aleshores.
El Sisè Congrés tingué molts punts de similitud amb el Cinquè, que tingué lloc el 1924 després de la derrota d'Alemanya. El 1924, cap derrota fou reconeguda; al contrari, es proclamà que la revolució anava endavant. El 1928 es cometia el mateix error en relació a la revolució xinesa. En el període del Cinquè Congrés, Stalin féu la nova descoberta que la “socialdemocràcia era el sector més moderat del feixisme”. El 1928, el Sisè Congrés posà els fonaments de la filosofia única del “social-feixisme”. El Cinquè Congrés celebrà la victòria de la “bolxevització” i del “monolitisme”, en una època en la qual la pròpia base de les diverses “direccions bolxevics” imposades damunt les seccions nacionals començava a minar-se. El 1928, les lluites internes més violentes foren fetes rera l'escenari de la “Internacional Comunista unificada”. El Cinquè Congrés, amb tota la seua xerrameca d'extrema-esquerra, no contenia simplement les llavors d'un breu gir cap a l'esquerra, sinó també d'un perllongat viratge cap a la dreta, cap al període del Comitè Anglo-Rus, de l'aliança amb Jiang Jieshi, de la Lliga Anti-imperialista i de la “Internacional Camperola”. El Sisè Congrés, per l'adopció de tota mena de conclusions aventureristes, consagrà la teoria revisionista del socialisme en un sol país i establí la “dictadura democràtica del proletariat i la pagesia” (ço és, la Kerenskíada o la tragèdia del Guomindang) com a llei de ferro que governa els destins de les revolució en tres quartes parts de la terra.
La lluita contra el “perill dretanós” llençada en el Sisè Congrés, que Bukharin havia resistit fins al Quinzè Congrés del partit rus, era platònica i anònima. El seu valor es pot estimar amb el fet que era proclamada des de la tribuna del Congrés pel dirigent internacional de la dreta, Bukharin. D'aquesta manera, la unificació formal del bloc dirigent es preservava i s'emprava per amagar la forta disputa interna.
És instructiu d'observar que en el mateix moment que Stalin s'ocupava de sapar el terreny sota Bukharin i companyia, fins al punt d'organitzar un congrés oficiós tot sol, simultani al “Congrés de Bukharin”, amb tot encapçalà la condemna de qualsevol rumor de desacords en la direcció del partit rus com “difamacions trotskistes”. En un report especial del subjecte fet pel propi Stalin al Consell d'Edat del Congrés, repudià tots els rumors en relació a diferències fins l'Oficina Política russa. Negà emfàticament que hi hagués dretanosos o idees dretanoses en l'Oficina Política o ni tan sols en el Comitè Central, i, per confirmar les seues afirmacions, introduí una resolució, signada per ell mateix i per tots els altres membres de l'Oficina Política que deia:
“Els membres que hi signen de l'Oficina Política del Comitè Central del Partit Comunista de la Unió Soviètica declaren davant el Consell d'Edat del Congrés que protesten amb la més gran força contra la circulació de rumors que hi ha dissensions entre els membres de l'Oficina Política del Comitè Central del PCUS”.
No cal dir que les marionetes reunides escoltaren solemnement i aprovaren aquest engany criminalment clar de la Internacional Comunista, perpetrat conjuntament per Stalin i Bukharin.
La dissolució d'aquest estat de coses no trigà gaire. En un tres i no res, gairebé tots els portantveus destacats del Sisè Congrés foren o bé esclafats organitzativament, directament expulsats, o salvats de l'expulsió mitjançant una capitulació humiliant. De la mateixa forma que els dirigents del Cinquè Congrés no duraren més que un breu moment en els llocs de poder, els “bolxevics” del Sisè Congrés trobaren una fi ràpida. Bukharin, el dirigent polític del Congrés, el reporter del programa, el president de la Comintern, fou denunciat pocs mesos més tard com a dirigent de la tendència capitalista i restauracionistes de la Unió Soviètica (res menys!). Lovestone, Gitlow i Wolfe foren expulsats sense més com a agents de la burgesia americana. Roy, qui havia fet un estil de vida de la denúncia de Trockij com a agent de Chamberlain, es trobà designat de la mateixa manera. Jilek i companyia, a Txecoslovàquia, Kilboom a Suècia, Brandler (i gairebé Ewert) a Alemanya, Sellier i companyia a França, i una munió d'altres, foren expulsats o abandonaren la Comintern.
L'eliminació de tot obstacle dretanós féu possible l'ascens fins a les alçàries de l'absurditat en el Desè Plenari del 1929, fins al propis pics del “tercer període”. El Desè Plenari fou la reducció a l'absurd del Sisè Congrés amb una sèrie de novetats afegides per Stalin i Molotov per compte propi. Fou el Plenari per excel·lència del “tercer període”, el mateix “tercer període” que fou denunciat primerament com a idea oportunista per la delegació de Thälmann-Neumann al Sisè Congrés.
El “tercer període”, explicaven els seus defensors, es caracteritzava per una radicalització constantment puixant de les masses, simultània en tots els països. No hi podia haver cap quart període, anunciava Molotov, ja que el tercer període acaba amb la revolució. L'actual “enlairada sensibilitat política d'àmplies masses”, afegia Losovskij, “és un tret característic de l'albada de la revolució”. Moireva, un membre del CEIC, declarava: “en la meua opinió des dels fets de maig així com des dels recents fets polonesos hi ha una sèrie d'elements que recorden els nostres dies de juliol. El propi fet que els partits comunistes hagen d'aturar els sectors més avançats de la classe obrera en el seu ascens, parla d'una ràpida arribada a una situació revolucionària”. Aquesta extravagància s'aclareix tan sols quan es recorda que “els nostres dies de juliol” foren els precursors directes de la insurrecció d'octubre a Rússia. Caldria tindre en ment que totes aquestes fantasies foren presentades al món comunista oficial com a articles de fe incommobibles fa més de tres anys!
Des d'aquest “tercer període” amb la seua radicalització ascendent i incessant de les masses en gairebé tots els països del món, on França era anunciada solemnement com la capdavantera de la llista revolucionària (el 1929!), sorgí la teoria del social-feixisme, una malaltia de decadència senil que pateix la Comintern d'ençà d'aleshores. Amb la fórmula enginyosa d'Stalin del 1924 en ment, Manuilskij ara anunciava que “la fusió de la social-democràcia amb l'estat capitalista no és simplement una fusió en la cúpula. Aquesta fusió ha tingut lloc des de dalt a baix, en tota línia”. Aprofundint Lenin, Manuilskij anunciava que Noske el 1918 ja era un social-feixista.
L'insuperable estratega, Bela Kun, qui ensorrà la revolució hongaresa en no entendre la natura de la social-democràcia el 1918, ara provava deu anys més tard de reparar el dany en avançar una interpretació encara pitjor: “el social-feixisme és la mena de desenvolupament feixista d'aquells països on el desenvolupament capitalista és més avançat que a Itàlia... En aquest estadi de desenvolupament, el social-reformisme es mor: es transforma en elements social-demagògics i parcialment en elements de violència feixista de masses”.
D'això Manuilskij extreia la conclusió en relació al front unit que “mai no l'hem considerat com a fórmula per tothom, per tots els temps i pobles. Ara som més forts i anam cap a mètodes més agressius en la lluita per la majoria de la classe obrera”. Com havien de contribuir els funcionaris inferiors a la qüestió es pot imaginar fàcilment a partir d'unes poques citacions.
La motivació oficial per l'establiment del “tercer període” i de totes les seues directrius era falsa de cap a pes. Però això no vol dir que no hi hagués una raó profunda pel gir de 180 graus fet per la Comintern. El centrisme, lliurat de qualsevol lligam de principis, desprovist de cap plataforma clarament pròpia, anava cap a l'esquerra pressionat pels fets i per les crítiques. Com que no tenia cap fonament real, s'havia de basar en un prestigi preservat artificialment. Per tal de mantindre la continuïtat del seu prestigi, ço és, per tal d'explicar el capgirament cap a l'esquerra, o més precisament, per justificar el canvi sense deixar espai a la crítica de la línia anterior, es digué que apareixia el “tercer període”.
En proclamar-lo els centristes eren capaços de justificar el “front unit des de dalt” amb Jiang Jieshi i Purcell així com cap front unit. Totes dues situacions eren justificades per una teoria brillant: l'establiment arbitrari de “períodes”. En el “segon període”, d'acord amb aquest dogma de conveniència, era essencial pel bolxevisme mantindre un front unit amb provat trencadors de vagues a canvi de la llur “lluita per defensar la Unió Soviètica” de l'imperialisme britànic. En el “tercer període”, però, tots els social-demòcrates des de Purcell fins a l'obrer socialista del taller s'havien fet feixistes i els comunistes per tant no havien de tindre res a veure-hi. Les fórmules del “tercer període” eren la filosofia amb la qual el centrisme lligava els dos període mútuament complementaris d'enganys, crims i corrupció ideològica sense prejudicis: si més no, aquesta era la intenció dels seus artífexs.
El “tercer període” era, i fins al punt que les seues restes encara poblen el camí, una pedra miliar de la via centrista a la fallida i a la decadència. Els més de tres anys d'ençà de la seua proclamació han testimoniat una nova sèrie de derrotes afegides a les acumulades entre el 1923 i el 1928.
És en aquest període que l'ascens del feixisme a Alemanya pogué avançar sense trobar cap resistència efectiva dels comunistes, a qui se'ls prohibí amb el dogma del “social-feixisme” de fer cap front unit amb els obrers social-demòcrates. Desorientats per la fantàstica predicció de Molotov que França era al capdavant de la llista de la lluita revolucionària, la Comintern fou completament sorpresa per l'aixecament d'Espanya. Quan finalment superà el seu estupor, el Partit Comunista d'Espanya restà impotent pel sectarisme extrem de la seua política, pel seu refús de la tàctica del front unit.
Als Estats Units les oportunitats sense paral·lel per una feina revolucionària que donaven les convulsions de la crisi es perderen, una rera l'altra, per l'aplicació de tàctiques que feien fugir centenars de milers d'obrers que es dirigien cap al comunisme. A Anglaterra, França, Txecoslovàquia – en un mot, en tots els països importants, la teoria i la pràctica del “tercer període” doblegà el moviment comunista, el confongué, el paralitzà i l'aïllà de les masses. Si la social-democràcia internacional és encara un gran poder que cal reconèixer en l'actualitat, si encara reté el domini damunt milions d'obrers, és als enganys de l'estalinisme a qui ho ha d'agrair.
El desig apassionat de les masses d'un front unit per resistir les ofensiva de la burgesia fou rebutjat per l'exigència burocràtica dels partits comunistes d'un “front unit des de baix” o un “front unit vermell”, és a dir, un front unit dependent de l'acceptació prèvia dels obrers no-comunistes de la direcció comunista.. L'odi envers el feixisme manifestat pels obrers socialistes, així com els comunistes, no fou mai utilitzat pels estalinistes. Contràriament, refusaren els obrers socialistes amb el xerric buit del “social-feixisme” i la llur aliança – a Alemanya, en tot cas – amb les bandes hitlerianes en el conegut referèndum “vermell” de Prússia. La resistència que els obrers socialistes es disposaven a oferir contra els atacs capitalistes, fou a més afeblida per la política sectària de dividir els sindicats i de forma petites sectes sindicals comunistes.
L'aïllament de la Comintern de les masses en el camp polític així com en el sindical, que l'Oposició predí d'antuvi, ha anat de la mà amb una degeneració ideològica i moral sense precedents en les bases del comunisme oficial. Això no pot continuar durant un llarg període sense acabar amb un estavellament terrorífic, ja dins la Unió Soviètica o fora.
Els efectes acumulats d'aquesta degeneració dins la Unió Soviètica comporten els perills del Termidor i del bonapartisme, de la mateixa forma que amenacen tota la Internacional Comunista de descrèdit i dissolució.
Els perills del Termidor i del bonapartisme
La gran revolució francesa del segle divuit és rica en lliçons instructives per la classe obrera d'avui. Tan sols un sacedot declara que no hi ha cap garantia absoluta contra la caiguda de la revolució russa. El revolucionari es troba en guàrdia contra això; la seua vigilància serà més efectiva si entén la natura dels perills que amenacen i quines mesures cal prendre per evitar-los.
La revolució francesa experimentà dos període de derrota: la reacció termidoriana i la dictadura bonapartista. En el nou de termidor (27 de juliol del 1794) els jacobins revolucionaris, Robespierre, Saint-Just, Couthon, Lebas -- “els bolxevics de la revolució francesa” -- foren enderrocats per una aliança de jacobins de dretes, de vacil·lants i de reaccionaris reialistes. La guillotina a on foren enviats 21 jacobins intransigents al dia següent ja no castigà a la reacció. Al seu torn, l'època termidoriana fou culminada uns pocs anys més tard amb l'ascens al poder de Napoléon Bonaparte.
La reacció termidoriana fou possible per la degeneració i corrupció del partit revolucionari d'aleshores – els clubs jacobins. Fou facilitada per la crida a la “pau i tranquilitat” de determinats sectors del poble i per damunt de tot per l'abandonament dels polítics de la lluita revolucionària i el llur desplaçament cap a la dreta. Guanyà empenta per la pressió dels reialistes i dels reaccionaris que s'adaptaven als costums i discursos revolucionaris per tal de salvar la pell. La feblesa dels revolucionaris deixà pas a la pressió social de la classe reaccionària.
L'enderrocament termidorià no fou una contra-revolució oberta. Contràriament, tingué lloc sota l'antiga bandera i amb les antigues consignes amb prou feines canviades. Els jacobins d'esquerres foren denunciats pels termidorians com a “agents de Pitt” (de la mateixa forma que l'Oposició de Rússia fou denunciada com a “agents de Chamberlain”). Foren acusats d'ésser tan sols “uns pocs individus aïllats”, “aristòcrates malvolents” que minaven la unió de la pàtria. Els jacobins de dretes, que inconscientment preparaven el camí de la dictadura obertament contra-revolucionària de Bonaparte, calumniaven els homes que executaven, empresonaven i proscrivien com a “contra-revolucionaris”.
El partit bolxevic d'avui no és partit que prengué el poder l'octubre del 1917. Ha passat per un període de reacció social i política. La seua doctrina ha sigut sabotejada des dels fonaments, distorsionada i rossegada. S'ha inflat fins a ésser una massa gran i informe en deixar entrar indiscriminadament centenars de milers d'obrers i de camperols, i fins a perdre aquella diferència i independència essencial per un partit revolucionari. Ha sigut privat de les seues funcions principals per un aparell burocràtic usurpador que s'hi situà al damunt i que el substituí. El seu sector revolucionari ha sigut violentament eliminat mitjançant les expulsions termidorianes de l'Oposició d'Esquerres.
L'esclafament sistemàtic del partit dirigent del proletariat, sense el qual la dictadura no s'hi podria exercir en un sentit revolucionari, no sols accentua el perill termidorià en la Unió Soviètica sinó que, en un moment determinat, també l'amenaça del bonapartisme. En el camí de degeneració que du al triomf de la contra-revolució, el Termidor i el bonapartisme no presenten estadis que diferesquen en el llur fonament de classe. En la gran revolució francesa, el bonapartisme succeí suaument el nou de termidor i el Directori. Però aquresta successió és tan poc ordenada i inevitable com la certesa de la pròpia contra-revolució; una fusió dels dos estadis, una modificació d'un o de l'altre segons les condicions d'una nova època social – aquestes i moltes altres possibilitats són ben concebibles. La dreta del partit rus té la seua força en les classes i no en les bases, i més específicament, no en l'aparell del partit. La dreta fou tan fàcilment esclafada en el partit perquè no s'havia preparat per fer una crida oberta de suport als interessos de classe que representava: els kulaks, i els nepistes que en depenien. La victòria del centre estalinista damunt el triumvirat dretanós aturà, de moment, l'avenç de les forces termidorianes, els interessos agraris foscos i endarrerits que s'havien aixecat i nodrit en els anys reaccionaris de lluita contra l'Oposició d'Esquerres. Tan sols que aquesta victòria no resultà en l'eliminació del perill de les altres fases, més agudes, de la contra-revolució.
Mentre tant la dreta com l'esquerra del partit a la Unió Soviètica representa forces i interessos de classe ben definits, no es pot dir el mateix de l'aparell centrista. La força clàssica petit-burgesa, el perfil de la seua política revela una línia trencada de salts cap a l'esquerra i cap a la dreta que es fan com més va més curts i més freqüents amb l'agreujament de la crisi. Es basa ara en el nucli proletari del país, com durant la campanya contra la dreta, ara en les forces reaccionàries, com en la lluita contra l'esquerra. No pot trobar un fonament de classe ferm a partir del qual operar; quan més s'apropà a aquesta base fou durant el període d'idealització de la facció estaliniana del “camperol mitjà”, un estrat social prim que, lluny de servir de fonament de classe sòlid, en requeria un.
La facció d'Stalin, però, té la seua força en la burocràcia del partit: és la burocràcia del partit. En el procés d'inundar el partit fins a fer-lo una massa inflada i informe, l'aparell s'ha elevat, alhora, per damunt del partit fins a un nivell inabastable i constitueix una casta burocràtica. La massa difosa del partit és incapaç d'arribar a aquesta casta per tal de canviar-la, o per fer-la reflectir els interessos de la pròpia massa. L'aparell, d'altra banda, després d'haver estrangulat el partit, n'ha d'acaparar tota la vida. Diem que ho ha de fer perquè no pot permetre cap disputa en les bases del partit per por a desencadenar una força que li és inherentment hostil. Tot el sistema burocràtic, en conseqüència, es mou inexorablement cap a una situació on un nombre minvant d'individus decideixen i parlen per tots; el nombre d'aquests individus avui, a efectes pràctics, és un, i el seu nom és Stalin.
Buit de tota base de classe, l'aparell es permea principalment del desig d'auto-preservació i d'auto-perpetuació. Les seues polítiques, amb totes les llurs zigues-zagues, se subordinen essencialment a aquest objectiu. La buidor bizantina malaltissa d'Stalin que és obligatòria per tot funcionari, la conversió de l'exèrcit i particularment de la GPU en un instrument amb el qual el Secretariat opera cada vegada més exclusivament – unit amb la repressió de la democràcia obrera en general, i de la democràcia del partit en particular, ço és, de les principals garanties contra una degeneració de la dictadura proletària – aquests són els signes del període actual de la Unió Soviètica. Revelen “les precondicions del règim bonapartista en el país”.
Amunt i avall de forma desesperada entre les diferents classes i estrats socials, l'aparell no en satisfa cap. D'aquest fet se'n deriva el perill que el malcontentament ascendent de tots els sectors de la població, i per damunt de tots de la pagesia, explosione els propis fonaments del poder soviètic, ço és, de la dictadura proletària. Si la crisi esclata obertament i revela que el proletariat i el seu partit s'han afeblit tant que no poden actuar de forma decisiva i victoriosa, aleshores la contra-revolució probablement assumirà la forma de bonapartisme, de l'home o homes de ferro “que són per damunt de les classes” i que aparentment medien entre les forces contendents, mentre es basen alhora en el poder de les forces militars i en la cohesió experimentada de l'aparell burocràtic. És aquesta perspectiva la que revela la facció estalinista com el reservori potencial del perill bonapartista.
Tan sols un examen superificial permet d'excloure aquesta possibilitat, així com la possibilitat d'un capgirament termidorià, en base a l'anomenada “liquidació dels kulaks”. Si aquest fos realment el cas, el perill es consideraria sens dubte disminuït, per bé que ni tan sols aleshores eliminat. Però un escrutini més acurat revelarà que els “kulaks liquidats” són encara una força substancial, més amenaçadora en aquest sentit, quan les llurs activitats i progressos actuals són ara amagats rera les granges col·lectives establertes per l'administració però encara facilitades pel trencament de relacions entre ciutat i camp, entre obrer i camperol, inevitables per tota la línia seguida per la burocràcia d'Stalin.
“Els grangers francesos”, escrivia Marx en el seu estudi clàssic del bonapartisme, “són incapaços d'afirmar els llurs interessos de classe en nom propi, ja siga amb un parlament o amb una convenció. No es poden representar entre ells, cadascú s'ha de representar a un mateix. El llur representant ha de semblar alhora el llur patró, com una autoritat damunt ells, com un poder governamental sense límits, que els protegeix des de dalt, que els garanteix pluja i sol. D'acord amb això, la influència política del pagès propietari troba la seua darrera expressió en un poder executiu que subjuga la comunitat a la seua pròpia voluntat”.
Un poder executiu així és present en l'aparell burocràtic del partit i dels soviets. Per tal que es desplega completament com a maquinària de govern bonapartista, ha de rebre primer el baptisme de sang d'una guerra civil, companya inevitable de l'enderrocament de la dictadura proletària que la reacció no pot esperar d'evitar. El propi enderrocament, però, sí es pot evitar, però únicament si es restaura el partit del proletariat, l'esclafament del qual ha sigut possible per l'acumulació de totes les contradiccions internes i per la maduració dels factors contra-revolucionaris. És a l'assoliment d'aquesta restauració, a l'apropament del dia d'aquesta conquesta, que s'hi dediquen la força i les activitats de l'Oposició d'Esquerra.
L'Oposició Internacional d'Esquerres
L'Oposició Internacional d'Esquerra s'ha constituït en tots els països importants. Es troba avui formalment fora dels partits comunistes oficials, no per decisió sinó per obligació. En tot cas, les seues files les constitueixen principalment militants comunistes expulsats del partit per la defensa dels fonaments del leninisme.
La crisi de la Internacional Comunista l'ha dividida en tres camps: l'oposició de dretes (Brandler, Lovestone, Roy); la facció centrista burocràtica d'Stalin; i el grup de l'Oposició d'Esquerres de bolxevics-leninistes. El punt de vista fonamental que uneix les dues primeres malgrat les altres diferències, és la teoria reaccionària i nacionalista del socialisme en un sol país. Això marca la principal línia divisòria entre nosaltres i la unió de la dreta i el centre. L'Oposició d'Esquerres, oposada a aquesta teoria, defensa la concepció marxiana de la revolució permanent, ço és, del desenvolupament ininterromput de la revolució mundial que, en començar en un país, sols es pot mantindre si s'estén a escala internacional.
L'Oposició d'Esquerres era i roman com l'oponent irreconciliable de la social-democràcia internacional, el principal defensor de la democràcia burgesa. La dreta és un pont entre el moviment comunista i la social-democràcia. En els Estats Units, Alemanya i Txecoslovàquia, sectors o tota l'oposició de dretes s'ha passat ja al camp de la social-democràcia. Ço que roman d'aquesta facció no té cap base estable ni cap dret d'existència separada. Vacil·la constantment entre la social-democràcia i la capitulació a l'estalinisme, amb qui no té diferències fonamentals. La facció centrista dóna suport a la social-democràcia des de l'“esquerra”. Amb el seu oportunisme, en un estadi, i amb el seu extremisme esquerranós de l'altra, ha permès als dirigents social-demòcrates de retindre el control damunt milions d'obrers.
En cada estadi de les seues lluites com a agrupació diferenciada, l'Oposició d'Esquerres ha defensat els principis fonamentals que els seus portantveus i dirigents incorporaren a la revolució russa i a la Internacional Comunista en els primers dies d'existència. Aquests principis, elaborats teòricament per Marx, Engels, Lenin i Trockij, i comprovats profundament durant dècades de lluites, guerres i revolucions, són les principals armes del proletariat mundial en la seua lluita històrica per emancipar-se i emancipar tota la humanitat. Aquests principis han sigut minats, distorsionats i violats pel règim dirigent de la Unió Soviètica i de la Internacional Comunista. En fer-ho, ha dut el moviment comunista, i en conseqüència la classe obrera, d'una derrota a una altra, fins que la pàtria de la classe obrera, la república soviètica, és en perill i el moviment revolucionari organitzat és en camí de la crisi més severa.
L'Oposició d'Esquerres, en la seua lluita per la regeneració del moviment comunista, lluita pel present i el futur de tota la classe obrera!
Gener del 1933